De bat a bat

Ja podem avançar els titulars. Rajoy considerarà que el model de finançament crea un sistema injust que penalitza les comunitats més pobres. Montilla considerarà que l'acord coincideix amb les necessitats del país. Mas sumarà 2.000 milions d'euros a l'acord assolit per a determinar la xifra òptima. Aznar cridarà que Espanya es trenca. I Massiel demanarà una mica més de Blood Mary. Sortim, però, del guió.

Obro el blog de bat a bat per a proposar un consultori permanent sobre el finançament. Vostès poden plantejar aquelles preguntes que considerin oportú i jo intentaré respondre totes les qüestions, de la forma més clara i objectiva possible. Amb els seus comentaris i les fonts indirectes, podrem delimitar les regles del joc bàsic per entendre de forma autònoma de què va això del finançament. Obrim línies.

Parteixo del principi "Una altra democràcia és possible". No m'agrada el model actual i no crec que l'alternativa sigui l'abstenció crítica o el populisme berlusconià. De manera que ha arribat el moment de dissenyar un model alternatiu, que no llenci el nen amb l'aigua del bany. El problema és identificar què és aigua bruta i què és nadó.

Deliberar

Deliberar és meditar i considerar les opcions a favor i en contra abans de prendre una decisió. Deliberar és pensar, enraonar, contrastar, aturar-se, escoltar, opinar. Deliberar requereix temps, dedicació, informació, paciència i capacitat de diàleg.

Actualment, el centre de la deliberació és polític. Són els partits polítics els qui pensen, avaluen, dissenyen, rebutgen i contrasten les alternatives. La democràcia deliberativa vol traslladar l'epicentre de la deliberació des de la política a la societat (civil). Qui ha de deliberar ha de ser la societat. La nova política ha de tenir lloc fora de la política.

Hem deixat que uns pocs pensin per nosaltres. Hem deixat que els argumentaris s'imposin als arguments. I per això preguntem al nostre partit de referència què hem de pensar i com hem de pensar. El que havia de ser la batalla de les idees s'ha convertit en la batalla per la comunicació de les idees. El partit que perd no creu que no tenia raó, sinó que no ha comunicat bé.

Decidir

En un sistema de democràcia representativa, decideixen les urnes ja sigui de forma directa (referèndum) o de forma indirecta (els representants). Els sistemes que estimulen la decisió ciutadana plantegen problemes de legitimitat. Els mecanismes electrònics de decisió no són representatius, de la mateixa manera que les enquestes dels diaris electrònics no representen els ciutadans, només els lectors dels diaris. Aquesta és una versió perversa de la democràcia participativa: un procés de decisió sense deliberació. Alorza ha batejat aquest biaix com l'efecte Chikilicuatre. Hem invertit els termes: la deliberació ha de tenir lloc en l'àmbit social i la decisió en l'àmbit polític.

Deliberar bé

Etimològicament, deliberar prové de la mateixa arrel que libra, balança. Si deliberem, situem en una balança els aspectes positius i negatius de qualsevol tema i observem cap a quin costat es mou la balança. En un procés de deliberació, és molt important la veracitat, la validesa de les fonts, el contrast de la informació i la capacitat d'alternar els arguments favorables i desfavorables de cada opció.

La societat civil està contaminada pels processos particràtics de deliberació. No hi ha espais de contacte, entorns de debat, contrast de la informació o fòrums de creació col·lectiva de les idees. Busquem un tema controvertit: les energies nuclears, els aliments transgènics, l'avortament, el federalisme o les escoles concertades. Els moviments socials estan destinats a defensar un dels costats de la balança sense permetre cap possibilitat de matís. Es comporten com a partits i sovint estan vinculats a ells.

Deliberar bé vol dir contrastar, debatre, cercar la complexitat, documentar-se, identificar els elements essencials d'un problema, crear espais d'intersecció, eliminar els arguments intoxicats i censurar la mentida.

El mitjà com a fi

En un model social que ha perdut la capacitat de construir de forma independent les idees que mouen la societat, els processos de democràcia deliberativa són un fi en ell mateix. Crear nous processos de construcció d'idees, permetre la creativitat de les noves utopies, ésser estrictes en els mecanismes de falsació o reconstruir els espais de creació col·lectiva del coneixement són eines per a millorar la presa de decisions, però són també fins per a un model democràtic alternatiu.

Democràcia deliberativa 2.0

Les xarxes socials permeten millorar la forma de fer política. Els polítics 2.0 faciliten la transparència i l'intercanvi. Els medis polítics 2.0, com el Parlament 2.0, són un pas important per a connectar la vida legislativa o la gestió pública i els ciutadans. Però la revolució pendent ha de tenir lloc fora de la política. Amb els mecanismes de la web 2.0 podem innovar en els nous mecanismes de democràcia deliberativa. Com deia a l'inici, una altre democràcia és possible.

Si volem saber més, estirin d'aquest fil.

El Festival Internacional de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols és una porta oberta al talent, a la creativitat, a la festa. A poc a poc, el festival dirigit pel talent de l'Albert Mallol s'ha consolidat com una de les referències artístiques més importants de l'estiu, amb el permís dels magnífics festivals del Cap Roig o de Peralada.

S'imaginen un concert a dos veus entre en Lou Reed i la Laurie Anderson?. O un concert íntim de una de les millors veus del Brasil, l'Eliane Elias?. O una festa musical que faci coincidir en un mateix escenari la Noa, la Franca Massu, en Joan Manel Serrat o la Savina Yannatou?. O un diàleg amb en Paolo Conte?. O el talent infinit del Circ de Pequín, una de les ànimes del Cirque du Soleil?. I, potser per sobre de tot, la veu que surt dels enfonyalls de l'existència, Dee Dee Bridgwater, en el seu tribut a la figura de Billy Holiday?.

Si volen estar al dia de les novetats d'aquesta edició magnífica, poden entrar a la pàgina web del Festival o seguir les incidències al facebook del Festival. 100% Mediterrani.

Con el paso de los años, se gana en paciencia en canas y en michelines. Y un servidor que ya ha pasado de los 40 ha aprendido a contar hasta diez antes de hablar, a ponerse en el lado del otro, a aceptar los errores propios y ajenos y a poner en remojo mi versión de los hechos. Pero llega un momento en el que el nivel de idiotez es tan elevado y la distorsión de los hechos es tan evidente que no hay dique de paciencia que frene la indignación. Leyendo este cúmulo de estupideces (ésta, ésta, ésta, ésta, ésta o esta otra), es difícil mantener la calma o evitar el exilio.

Según la Brunete mediática, la Ley de la Educación de Cataluña es un intento de golpe de estado silencioso, es el primer paso a la independencia de Cataluña, dota al castellano de menor valor jurídico que el árabe, inicia la persecución política de los castellanohablantes o crea bullying institucional contra los que no hablan catalán. Toda una lluvia ácida no sólo de flagrantes mentiras, sino de una obsesión patológica contra Cataluña.

Permítanme que dé mi versión de los hechos, que pueden ustedes contrastar con el documento literal de la ley aprobada.

1. La Ley de Educación de Cataluña no es una ley lingüística. Es una ley sobre descentralización, sobre la carrera docente, sobre los criterios de evaluación, sobre la autonomía municipal, sobre el principio de la gratuidad, sobre la asignación de la educación especial en todos los centros, sobre las zonas educativas. Es una ley que tiene como objetivo mejorar la calidad de la educación de los estudiantes. Hay una obsesión lingüística fuera de Cataluña, que impide ver todo lo que sale de la autopista del pulso entre la ñ y la ç.

2. En general, el "conflicto lingüístico" es una invención creada desde el exterior. La inmensa mayoría de los catalanes (los que viven en Cataluña) utilizan con fluidez las dos lenguas y deciden libremente cómo expresarse. Para la inmensa mayoría de los catalanes, el catalán y el castellano son piezas del paisaje cotidiano a las que no dan importancia porque precisamente están integrados en el día a día.

3. El castellano goza de una excelente salud en Cataluña. Si alguna cosa muestran los datos estadísticos es que el catalán tiene más problemas que el castellano. Yo no comparto el discurso apocalíptico de algunos, que auguran la desaparición del catalán, pero si hacemos un chequeo lingüístico del país comprobaremos rápidamente que el catalán tiene más problemas que el castellano. El castellano es la lengua de las empresas, de las plazas, de la prensa o de los juzgados, aunque en 2001 el Gobierno de Aznar ratificase la Carta Europea de Lenguas Minoritarias que garantiza la relación de los ciudadanos con la administración también en las lenguas locales.

4. Cataluña ha optado por un modelo escolar que no segrega lingüísticamente a los estudiantes. Esto quiere decir que no hay escuelas en catalán y escuelas en castellano, como sí los hay en Euskadi o en Suecia. El modelo catalán facilita la cohesión social y evita que se fracture en dos la sociedad. El Consejo de Europa ha avalado el modelo catalán y recomienda su utilización al resto de comunidades plurilingües. Por cierto, un sistema educativo con dos líneas lingüísticas supone un incremento exponencial de los recursos que se deben destinar a la educación.

5. La Ley de Educación de Cataluña tiene un soporte jurídico muy sólido. Parte de la Ley de Normalización Lingüística 7/1983, modificada por la Ley 1/1998 que determina que el catalán es la lengua vehicular del sistema educativo, pero que asegura también que los niños y niñas deben dominar el castellano y el catalán al final de sus estudios obligatorios. La Ley de 1983 fue aprobada por unanimidad, también por el PP. Y fue avalado por el Tribunal Constitucional en su sentencia 337/1994. Que es exactamente el mismo principio que regula el Estatut de Cataluña actualmente vigente.

6. No hay nada en la Ley de Educación que niegue la Ley de Normalización aprobada por todos los partidos políticos y refrendada por el Tribunal Constitucional. Recordemos que los dos principios básicos son: (a) que el catalán es la lengua vehicular y (b) que los estudiantes deben dominar ambas lenguas. El artículo 10.1 constata que "los estudiantes deben garantizar el pleno dominio de las lenguas castellana y catalana al acabar el enseñamiento obligatorio" y el 11.1. dice que "el catalán es la lengua normalmente utilizada como lengua vehicular y de aprendizaje del sistema educativo". ¿Qué tiene de nuevo este marco legislativo?.

7. De hecho, hay una novedad significativa: el modelo pretende fomentar que los estudiantes dominen al menos tres lenguas. El debate no es si los estudiantes saben castellano o catalán, porque es evidente que sí, sino la necesidad de incorporamos al modelo sueco, holandés o finlandés en el que los estudiantes dominan con solvencia una lengua de uso universal.

8. Hay que diferenciar la educación en catalán o el castellano de la educación sobre el catalán o el castellano. El sistema garantiza que los estudiantes deben recibir una formación filológica en ambas lenguas: gramática, semántica, sintaxis... Sin embargo, en la asignatura de matemáticas, la lengua es simplemente un medio de comunicación. Un niño de ocho años, pongamos por caso, tendrá muchas opciones de entrar en contacto con el castellano y con el catalán: los amigos, la televisión, el cine, la familia... El hecho de que las matemáticas se impartan en una lengua no veta su contacto permanente con la otra lengua. Lo que debemos garantizar es que la formación en competencias lingüísticas sea suficiente.

9. Todos los medios de la Brunete mediática se han aprestado a certificar el acta de defunción de la "tercera hora" de castellano. Es radicalmente falso. Lo que hace la Ley es fijar que el organismo competente para determinar el currículum escolar es el Departamento de Educación, de acuerdo con lo que regula el Estatuto de Cataluña. Eso quiere decir que el Gobierno elegido por los catalanes es quien determina la dosis de horas de castellano, como también de catalán, de ciencias experimentales o de dibujo. Algunos consideran que eso es un ejercicio de golpismo; yo lo veo como un sano proceso democrático, ya que son los ciudadanos quienes escogen a los gobernantes que fijan (entre otras muchas cosas) el modelo educativo.

10. La Ley de Educación no cambia la filosofía educativa precedente, un modelo que ha dado buenos resultados. Por ejemplo, en los diferentes informes PISA sobre la competencia lingüística, los estudiantes catalanes demuestran siempre un dominio del castellano superior a la media. Y todos los resultados de la selectvidad muestran que los estudiantes obtienen una puntuación media en castellano también superior a la media española. Sinceramente, ¿dónde está el problema?.

Acabo. Esta lluvia ácida es una suma de mentiras, insultos y distorsiones. Alientan una catalonofobia de forma consciente y calculada, porque forma parte de su ideario editorial. Prevén una tormenta perfecta, pero el cielo está despejado. Y ¿saben qué?. Estoy hasta el moño de soportar este improperio de estupideces, esta obsesión enfermiza contra el país y esta tendencia a hablar de leyes sin haberlas leído.

Hi ha moltes formes de presentar una llei. Podem interpretar les seves virtuts, denunciar les seves mancances o citar els argumentaris dels uns i dels altres. Però de vegades, en lleis com aquesta, convé que parli la paraula. Els deixo amb deu articles de la llei que fan de la Llei d'Educació de Catalunya una fita de país, una peça necessària en la construcció d'una societat millor.

Article 6.2. Igualtat

Tots els alumnes tenen dret a accedir, en condicions d’igualtat, al sistema públic de beques per a l’estudi en funció de llurs recursos econòmics, aptituds i preferències

Article 12.1. Llengües estrangeres

Els currículums aprovats pel Govern han d’incloure l’ensenyament de, com a mínim, una llengua estrangera, amb l’objectiu que els alumnes adquireixin les competències d’escoltar, llegir, conversar, parlar i escriure, d’acord amb el Marc europeu comú de referència per a l’aprenentatge, l’ensenyament i l’avaluació de les llengües

Article 39.1.Educació al lleure

El sistema educatiu reconeix i incorpora el caràcter educatiu de les activitats de lleure, especialment el compromís i la transmissió de valors. Aquestes activitats es poden articular entre els centres educatius i els ens locals, les famílies i les associacions en què s’agrupen i les entitats, associacions i empreses d’educació en el lleure, en els diferents territoris

Article 48.1. Equilibri

Els centres del Servei d’Educació de Catalunya han de participar en l’adequada i equilibrada escolarització dels alumnes amb necessitats educatives específiques i s’han de comprometre a fomentar la pràctica de la inclusió pedagògica. A aquests efectes, l’Administració educativa ha d’establir territorialment la proporció màxima d’alumnes amb necessitats educatives específiques que poden ésser escolaritzats en cada centre en l’accés als nivells inicials de cada etapa i, si escau, la reserva de llocs escolars que, com a mínim, cal destinar-los.

Article 50.1. i 50.2. Gratuïtat

L’Administració educativa ha d’assegurar els recursos públics per a fer efectiva la gratuïtat dels ensenyaments obligatoris i dels declarats gratuïts.
En l’escolarització d’alumnes en els ensenyaments obligatoris i els declarats gratuïts, els centres que presten el Servei d’Educació de Catalunya s’atenen a llur caràcter de gratuïts. No es pot imposar l’obligació de fer aportacions a fundacions o associacions de qualsevol tipus, ni es pot vincular l’escolarització a l’obligatorietat de rebre cap servei escolar addicional que requereixi aportacions econòmiques de les famílies.

Article 55.1. No presencial

El Govern, per a facilitar el dret universal a l’educació, ha de desenvolupar una oferta adequada d’educació no presencial.

Article 84.1. Innovació

El Departament ha d’afavorir les iniciatives de desenvolupament de projectes d’innovació pedagògica i curricular que tinguin l’objectiu d’estimular la capacitat d’aprenentatge, les habilitats i potencialitats personals, l’èxit escolar de tots els alumnes, la millora de l’activitat educativa i el desenvolupament del projecte educatiu dels centres que presten el Servei d’Educació de Catalunya, i ha d’afavorir especialment la recerca i els projectes d’innovació amb relació a l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació per a l’aprenentatge i el coneixement i a la formació dels estudiants en el plurilingüisme.

Article 90.1. Autonomia

Els centres educatius disposen d’autonomia en els àmbits pedagògic, organitzatiu i de gestió de recursos humans i materials.

Article 99.1. Direcció

La gestió dels centres públics és responsabilitat de la direcció de cada centre i l’autonomia comprèn, amb les limitacions aplicables en cada cas: a) La gestió del professorat, del personal d’atenció educativa i del personal d’administració i serveis. b) L’adquisició i la contractació de béns i serveis. c) La distribució i l’ús dels recursos econòmics del centre. d) El manteniment i el millorament de les instal·lacions del centre, en el cas dels centres que imparteixen educació secundària. e) L’obtenció, o l’acceptació, si escau, de recursos econòmics i materials addicionals.

Article 183.1. Avaluació

L’avaluació s’estén a tots els àmbits dels sistema educatiu i en comprèn tots els aspectes i les manifestacions. L’activitat avaluadora es projecta sobre els mètodes d’ensenyament, els processos i les estratègies d’aprenentatge i els resultats obtinguts pels alumnes, l’exercici de la funció docent, la funció directiva, el funcionament dels centres educatius, la implicació de les famílies, la Inspecció d’Educació, els serveis educatius i la mateixa Administració educativa.

Recorden que fa quatre dies estàvem dins l'epicentre de la campanya electoral pel Parlament Europeu?. Han passat els dies i ja s'han encapsat els discursos, els cartells, els somriures, les declaracions i els petons a les galtes infantils. Ara és un bon moment per a revisar el compromís 2.0 dels candidats i la seva adscripció a la causa de les xarxes socials. Som-hi?.

CiU desapareix de les xarxes socials

CiU ha fet una aposta nominal en aquestes eleccions, segurament conscient que només aspirava a un eurodiputat. El candidat Tremosa va basar la seva estratègia 2.0 en el facebook i el twitter. L'aplicació del facebook va generar una polèmica considerable, ja que demanava els simpatitzants que fossin mers replicants dels argumentaris i els missatges dissenyats pels responsables de campanya. El twitter deixava informació bàsica de la campanya, tot i que no interactuava i el blog es mantenia amb la seva informació acadèmica.

Passat el tsunami electoral, Tremosa ha abandonat el seu espai 2.0. El seu perfil de twitter ha estat donat de baixa, el que demostra una absoluta manca de respecte pels electors. Només en parlem durant la campanya?. El facebook també ha estat abandonat; els comentaris i les imatges s'han aturat un cop celebrades les eleccions.

ERC renuncia a la conversa post-electoral

L'Oriol Junqueras ha estat un bon candidat. Orador excel·lent, dialogant finíssim i amb molta capacitat d'empatia. Junqueras també obrí un blog durant la campanya, que a hores d'ara encara ens dóna les gràcies pels vots. Està cridat a ser un d'aquests blogs anacrònics que perduren sense actualitzar-se durant anys. Les eines 2.0 de la campanya no han tingut millor sort. Ni el facebook, ni el twitter o el youtube s'han actualitzat des de les eleccions. En el seu twitter encara es pot llegir l'agraïment pels vots, que és la darrera piulada.

ICV i el PSC continuen connectats

Els candidats d'ICV i del PSC arribaren a aquestes eleccions amb una trajectòria àmplia en les xarxes socials. En Raül Romeva gestiona des de fa anys un blog impecable. L'actualitza constantment, l'empra com a eina d'interacció i d'escolta activa i contesta regularment els nombrosos comentaris. Entre els socialistes, la Maria Badia ens explica en el seu blog les primeres apreciacions de la vida parlamentària, que complementa l'excel·lent treball d'en Raimon Obiols i les seves imprescindibles notes de Brussel·les.

Allò que el vent 2.0 s'endugué

El vent 2.0 post-electoral s'ha endut les aproximacions a les xarxes socials de CiU i ERC. Com escriu molt bé en Sergi Sabaté, de qui he pres la idea d'aquest post, això no és política 2.0. És un símptoma de degradació del model polític aquesta tendència a parlar i escoltar només durant els quinze dies de campanya. Cada vegada ho tinc més clar: Una bona forma de millorar el sistema és eliminar les campanyes electorals. Si vols parlar, si vols escoltar, comença l'endemà de les eleccions.

En els darrers mesos, he tingut l'oportunitat d'entrar en contacte amb realitats tan dures que no es poden descriure en la fredor d'un blog. Necessitaria omplir la bitàcola d'adjectius nous i de llàgrimes i de mirades perdudes. A Kènia, al Perú, a Moçambic, els problemes són problemes. I les solucions, miracles amagats en els calaixos de la desmemòria.

Problemes?. A Puno una dotzena de nens moriren de fred. Al nord de Kènia, el germà petit d'en Lashe ha mort de malària i el seu pare de febre groga, mentre ell s'esforça en construir una escola a la seva regió. A Moçambic les bombes de dispersió escampades per les terres fèrtils esperen que la desesperació de la gana atregui noves cames que seran seccionades d'un cop sec.

Els hi proposo que avui oblidin les excuses, que recuperem el sentit ètic de l'existència, i col·laborem en la cibermarathó dels Metges sense Fronteres. Per cert, ja saben què és el braçalet MUAC?.

Hay dos formas de aproximarse al conflicto post-electoral de Irán. Podríamos intentar construir una interpretación geopolítica, que intente dar forma a un conjunto desordenado de piezas: el control del estrecho de Ormuz, la nueva estrategia de Obama, la inestabilidad estable de Irak - Afganistán, la creación de un eje antisistema, la distancia entre la modernidad iraní y el sistema teocrático...

O podemos seguir el hilo de la narración a partir de sus protagonistas. Todos los medios se han apresurado a certificar el nacimiento de una nueva forma de información, basada en las redes sociales. Y en este nuevo escenario ha emergido la potencialidad del twitter como herramienta de comunicación desde el epicentro de los conflictos. Sigan, por ejemplo, el conflicto iraní en los 140 caracteres del twitter/#IranElection. Incluso han aparecido eficaces manuales de ciberactivismo sobre twitter.

Pero todas las luces proyectan haces de sombra, que debemos tener presente. Yo he anotado tres problemas:

1. La credibilidad de las fuentes. ¿Y si en realidad Hassan es Miguel Angel Pérez, un bibliotecario ocioso de Ciudad Real?. ¿Cómo testar la validez de las fuentes en un océano de nicks sin rostro?.

2. La vulnerabilidad de las fuentes. Los relatos in situ de los protagonistas del conflicto son un material preciado por los diversos mecanismos de represión. ¿Cómo dar detalles de forma transparente, expuesto también a la mirada del represor?.

3. La caducidad de los conflictos. Difícilmente un tema "aguanta" una semana entre las redes sociales. La constante actualización de las redes sociales (un blog, un muro de facebook, un perfil de twitter) exige renovar los temas y reemplazar los tags. Ayer fue Irán. Hoy es Michael Jackson. Mañana, la financiación.

La segona edició del Marca Ciutat ha estat un èxit. El projecte d'en Pau Canaleta, amb la col·laboració d'en Marc Teixidor, ha assolit la maduresa molt ràpidament i està cridat a ser un dels espais de reflexió més importants sobre el màrqueting urbà a l'Estat espanyol. L'edició ha tingut lloc a Roses, una ciutat que atreu idees, innovació i creativitat, gràcies al talent de la Magda Casamitjana. Poden seguir el relat de les jornades a partir dels blogs de l'Albert Medran, en Guillem López, en Gutiérrez-Rubí, el propi Pau Canaleta i el canal de twitter.

Aquesta va ser la meva presentació sobre comunicació en les marques turístiques.

No votar és una forma de votar. És un crit silenciós, un gest rebel minúscul, una forma gairebé microscòpica de dir prou. Jo no sé si els tres milions de paperetes a la recerca d'un votant són totes elles un termòmetre de la desil•lusió política. Però si m'apropo a les urnes amb ulls d'entomòleg no aconsegueixo veure el got mig ple, ni un terç ple. Veig un immens, rotund, forat negre per on s'escolen tots els somnis.

Potser la millor definició d'abstenció podria ser aquesta: "És allò que lamenten tots els polítics l'endemà de les eleccions, fins el proper endemà de les eleccions". Intentaré ser una mica més constructiu. Aquestes són algunes idees per a reduir l'abstenció. I vostès?. Què suggereixen?.

1. Reformar la Llei Electoral: un elector, un vot.

2. Crear sistemes de llistes obertes. Amb totes les precaucions.

3. Reduir el temps i els recursos de les campanyes electorals.

4. I dissenyar millors campanyes, és clar.

5. Crear un "inventari de compromisos". Passar comptes.

6. Generalitzar les primàries. Permetre el vot dels no militants.

7. Fomentar la participació activa entre elecció i elecció.

8. Estendre l'ús de les iniciatives legislatives populars.

9. Fer més comprensible el llenguatge polític.

10. Estimular els mecanismes de la democràcia deliberativa.

11. Facilitar les consultes ciutadanes directes i públiques.

12. Fomentar la identitat digital dels polítics.

13. Estimular la sinceritat.

14. Reconèixer els errors propis.

15. Reconèixer els encerts dels altres.

16. Desterrar l'insult.

17. Tolerància zero amb totes les formes de corrupció.

18. Millorar la qualitat de la informació publicada sobre la política.

19. Afavorir els mitjans de consulta i contrast de la informació.

20. Recollir sistemàticament la tasca dels polítics i la seva agenda.

21. Crear sistemes d'escolta activa.

22. Estimular la política 2.0.

23. Estimular els polítics 2.0.

24. Crear estructures parlamentàries 2.0.

25. Somriure més, molt més.

26. Confiar en la micropolítica.

27. Ampliar el període de votació (dos dies, tres).

28. Afavorir els sistemes de votació electrònica.

29. Limitar la vida política dels polítics.

30. Acceptar les derrotes electorals. Saber guanyar.

¿Qué tienen en común el virus N1H1 (la mal llamada gripe porcina) y la empresa SmithField Foods?. Después de seguir el rastro de los primeros infectados, como en una versión médica de CSI, el epicentro del terremoto se ha situado en el núcleo veracrucense de La Gloria, en México. En la Plaza Mayor de La Gloria se ubicará una estatua en recuerdo del primer caso de influenza.

A pocos kilómetros del núcleo, se hacinan más de mil cerdos en unas condiciones de salubridad lamentables. Es un excelente caldo de cultivo para la creación y propagación de virus mutantes, como el N1H1, una variedad relativamente benigna (con permiso de los fallecidos), y de nuevas versiones futuras.

Este concentrado tóxico se ha ubicado en La Gloria, porque la normativa sanitaria de los Estados Unidos no habría permitido su localización en Texas o Utah. Éste es uno de los efectos secundarios más evidentes del controvertido Tratado de Libre Comercio que propugna los Estados Unidos: la externalización de los costes ambientales, sociales o políticos de las empresas en países que acceden al chantaje, a cambio de puestos de trabajo. He podido vivir en directo otro episodio del TLC en el enfrentamiento entre los indígenas del Amazonas y el gobierno de Alan García, que ha acabado en un trágico balance.

Éste es el modelo liberal: gobiernos locales y mercados libres. Sin embargo, los problemas que generan los mercados no tienen fronteras, desde la propagación de enfermedades a la contaminación ambiental. Si los problemas no tienen fronteras, la gestión de los problemas debería ser también universal. Más regulación, más control, más normas. Mientras tanto, el único antídoto posible es la resistencia pasiva del consumidor. Mientras aplazamos la utopía de una gestión global, la revolución posible está en el carrito de la compra. Anoten, SmithField Foods, que suministra entre otros a McDonald's y Subway.

Quan ens ho mirem amb perspectiva, veurem que aquestes seran les eleccions més importants de la dècada. Està en joc quina és l'Europa que volem per a fer front a l'escenari post-crisi, quin és el dibuix social, econòmic, territorial o cultural de la propera dècada. Hi ha, però, un altre debat més silenciós, més discret, però igualment transcendental: No tant quina Europa vols, sinó quanta Europa vols.

Podríem entrar en el debat teòric o polític sobre l'europeisme de les diverses formacions. Afortunadament, el grup de treball d'en Simon Hix de la LSEPS ens ofereix una resposta objectiva a l'interrogant del grau d'adscripció a la causa europeista. L'estudi està realitzat a partir de l'anàlisi de les votacions i seguint la metodologia de Poole i Rosenthal NOMINATE. Per a representar els resultats, Hix ha ideat una matriu en la que l'eix de les abcises situa els grups en l'escala dreta - esquerra i l'eix de les coordenades en l'escala eurofílics - eurofòbics. El resultat és el següent.



El Grup Socialista és, un grup d'esquerres i obertament eurofílic. De fet, el més europeista de tots els grups amb molta diferència.

El Grup Popular té dues cares. Un primer col·lectiu és més moderat i relativament europeista, mentre que el grup demòcrata-cristià és més conservador i clarament antieropeu. Aquest seria el grup al que s'adscriuria un eurodiputat d'Unió si fos escollit.

El Grup Liberal és un grup de centre i euroneutral. De fet, estira menys del carro europeu que els populars. Aquest és el grup al que s'adscriuria la coalició de CiU amb el PNB o amb el Partido Andalucista.

Els Verds són una coalició ubicada a lesquerra de l'espectre ideològic i obertament antieuropea. Aquesta és la coalició en la que s'inscriu l'opció d'ERC.

Finalment, l'Esquerra Unida Europea és una coalició clarament d'esquerres i amb una eurofòbia equiparable a les coalicions antieuropees de la Unió.

Moral. Si volem apostar per més Europa. Si no volem renunciar a la vella utopia d'una Europa unida, col·lectiva, comuna, l'opció que millor representa l'anhel europeista és l'opció socialista. Potser per això, la Maria Badia sí votà a favor de la Constitució Europea, a diferència d'en Junqueras, en Romeva o en Tremosa.

La cibercampanya del PSC treu fum. Com saben, els socialistes catalans hem proposat que siguin els simpatitzants els qui inventin els eslògans de campanya. N'hem acumulat un bon gruix de propostes creatives i innovadores.

Lourdes Muñoz
"Votaré socialista per avançar cap a la igualtat real al mercat laboral”

Miquel Iceta
"Badia, Junqueras, Romeva, Tremosa o Vidal-Quadras? Només Maria Badia va votar Sí a la Constitució europea i Sí a l'Estatut. Vota Badia, vota PSC. Sí a Catalunya, sí a Europa!"

Joan Carles Amaya
"L'harmonia d'Europa. Vota socialista"

José Antonio Donaire
"Per l'Europa de les quatre s: sostenible, sol•lidària, social i sàvia. Vota socialista"

Carlos Guadián
"Vull una Europa oberta, tolerant, social i integradora. Vull una Europa Socialista"

Anònim
"Per una Europa mestisa, tolerant i transformadora de la realitat"

Jordina Freixanet
"De l'Europa del carbó i del capital, a l'Europa de les persones i la sostenibilitat. Tu decideixes. Vota socialista."

Carles Maggi
"Per una Europa social que garanteixi els meus drets com a treballador!"

Francesc Ramis Sibrana
"Pel futur i els drets laborals, vota socialisme"

Montserrat Capdevila
"El 7 de juny a Catalunya i a Europa cal una majoria progressista: perquè l'important no són les identitats, sinó les persones"

Pablo Fernandez Magrazo
"La crisi del capitalisme no la pagaran els obrers. Per un altre model econòmic, Vota socialista"

Carlos Rodríguez Pérez
"EUROpasión. Vota Socialista"

Marc Teixidor
"Jo votaré PSC per una Europa més forta, socialment més justa i més sostenible"

Albert Gómez
"Capitalisme salvatge, defensa de la desigualtat, precarietat salarial i laboral, menyspreu a la diversitat… És aquesta l’Europa que volem? Aquest diumenge, vota l’Europa de les persones: vota PSC"

África Lorente
"Les persones davant dels altres reptes"

Carles Maggi
"Jo no vull tornar-me a manifestar en contra les 65 Hores. Vota PSC"

Anna Gonzélz Batlle
"Per a una nova cultura de l'aigua i perquè puguem disposar de les infraestructures necessàries. Jo votaré i votaré socialista"

Bartomeu Ramos Ruiz
"Socialistes europeus, 500 milions de veus"

Enrique v. Valiente
"Per l'Europa de demà, socialistes avui"

José Rodríguez
"Votaré PSC perquè és la única formació catalana que realment ha fet una aposta europeista viable i es va posicionar clarament per la Constitució Europea"

Carlos Guadián
"Per fer una Europa que tingui en compte les persones i els seus drets socials. Vota PSC"

Jordi Climent
"PSC: La porta catalana d'Europa"

Carme Carmona
"Jo votaré socialista per a incloure la perspectiva de gènere a la normativa comunitària"

Caterina Majós
"Pel meu futur, pel teu futur a Europa. Vota PSC"

Caterina Majós
"Jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres... tots PSC Europa"

Bego Floria
"Votaré PSC perquè és la garantia per constuir una Europa on les meves filles tinguin millors oportunitats"

Baltasar Santos
"Per una europa social, democràtica, d'avanços en els drets de la classe treballadora i de respecte fraternal entre els pobles"

Francesc Ramis
"Pel futur i els drets laborals, vota socialisme"

Cristian Alcázar
"Jo votaré el PSC per una Europa que defensi, per sobre de qualsevol cosa, els Drets Humans, la igualtat i la justícia"

Gemma Arantzazu
"Catalunya és Europa.Vota a Europa com faries per Catalunya"

José Carlos García
"Una Europa Socialista = Moderna, Lliure i Social,
Una Europa de Dretes = Intransigent, Antiga i Especulativa"

José Rodríguez
"Por una mayoría de izquierdas responsable que entienda la economía y el mundo en que nos movemos, vota Badia"

José A. Donaire
"Perquè l'aigua dels rius, el CO2, les idees o els somnis no s'aturen a les fronteres, més Europa"

El candidat popular Santiago Fisas, exconseller de turisme de la Comunitat de Madrid, ens ha proposat que desmuntem el nostre model turístic i que ens emmirallem en el litoral malageny. Com saben, la Costa del Sol és la major concentració de camps de golf del planeta (45 homologats) i també una de les majors extensions urbanitzades del Mediterrani, que serveixen per amortitzar les inversions ruïnoses de molts d’aquests camps. I, parlant de Camps, el golf, és també l’aposta estratègica del model turístic valencià, novament amb les seves urbanitzacions (i de vegades, els seus parcs temàtics) associades.

La marca Costa Brava allotja deu camps de golf que, efectivament, són una peça important de l’oferta turística del nostre territori. Si multipliquem per quatre o per cinc l’extensió del golf (i les seves urbanitzacions prescriptives), no només desfigurarem el paisatge de la Costa Brava de forma irreversible, sinó que desmuntarem l’estratègia turística del litoral, que hem anat dibuixant en els dos darrers decennis. Si alguna cosa hem après en la gestió turística del litoral és la necessitat de crear productes turístics diversos, reiventar el turisme clàssic de sol i platja amb nous ingredients culturals, naturals, esportius, emocionals o tecnològics. El que no té sentit és tornar a apostar tots els nostres estalvis en un sol número.

Entenc que un gestor turístic de Madrid no és el millor expert en turisme litoral, per allò de “vaya, vaya, aquí no hay playa”. Però algun membre del seu gabinet li podia haver recordat que a la Costa Brava els nostres camps de golf són les ruïnes d’Empúries, el Festival de Internacional de Música de Peralada, la cuina del peix blau ganxó, les vies verdes, els camins de ronda, la reserva de les Illes Medes, el triangle dalinià, la villa vella de Tossa, la Ruta del Ter, els esports aeris d’Empúriabrava, el Parc del Cap de Creus o la gastronomia de vanguardia. I, naturalment, els deu camps de golf com el PGA Golf de Catalunya, considerat un dels deu millors camps de golf d’Europa.

L'activisme polític és una de les cares de la política 2.0. No és l'única, és clar, perquè una part significativa de la política 2.0 tindrà lloc fora de la política. El ciberactivisme és un espai delicat perquè ha de fer compatible l'adscripció ideològica dels activistes amb les regles del joc dels entorns 2.0. 

Males pràctiques

Un exemple de mala pràctica és el model up - bottom de Convergència i Unió. He sabut per Jéssica Fillol que CiU ha creat una aplicació al facebook en la que cada usuari cedeix el control de la seva identitat digital al partit. D'aquesta manera, cada usuari del facebook replica sense interferències el missatge teledirigit des de Còrsega. Com diu la mateixa Jessi, això no és ciberactivisme sinó ciberpassivitat.

Bones pràctiques

Un exemple de bona pràctica és el model bottom - up del PSC. La proposta és simple, però està carregada de valor simbòlic: El disseny de l'eslògan dels socialistes. És una iniciativa d'escolta activa, en la que els responsables de la campanya ausculten els activistes sobre la seva visió d'Europa. És l'antítesi de les campanyes tradicionals en les que el partit reparteix entre els simpatitzants un argumentari o un llistat de frases més o menys enginyoses. En aquesta ocasió, la veu és dels simpatitzants. Dels propietaris dels vots.

Per cert, els animo a què participin de la campanya. Quin seria el seu eslògan?.

Estirant el fil del blog del company José Rodríguez he arribat al magnífic portal VoteWatch.eu. Aquest portal és un antídot contra el desconeixement de la tasca parlamentària europea. Podem saber què voten els eurodiputats i quines aliances es formen per a cada votació. I podem al mateix temps despullar Convergència i Unió. M'acompanyen?

Els aliats del Partit Popular

Potser han llegit les declaracions del dirigent nacionalista Duran i Lleida en la que acusa els socialistes d'anar de la mà dels populars en les votacions del Parlament Europeu. Si em segueixen, podem veure els principals aliats del Partit Popular. Tal i com mostra la taula adjunta, els principals aliats dels populars són l'Europa de les Nacions i el Grup Liberal (amb un 77% de les coincidències), que com saben és el grup on s'inscriu Convergència i Unió.



Liberals econòmics units

Els percentatges són xifres nues. Els temes parlamentaris poden ballar des de la pròpia organització del Parlament a la pesca de la tonyina, el control de les emissions de CO2 o la declaració d'un itinerari cultural europeu. Per això, és interessant constatar les coincidències entre els grups en cadascun dels àmbits. Si, per exemple, estudiem el grau de coincidència amb el Partit Popular Europeu en temes econòmics constatem que el PSE ha coincidit en un 52% de les votacions, mentre que CiU i la seva franquícia europea liberal ha coincidit en un 83%. En temes econòmics, els liberals i els populars demostren les seves afinitats ideològiques i reforcen el tarannà del combat europeu: socialdemòcrates contra liberals, mercats controlats versus mercats lliures.



És encara més il·lustratiu investigar el sentit del vot de cada coalició en temes concrets. Gràcies a la recerca d'en José Rodríguez sabem, per exemple, que els liberals van votar majoritàriament a favor de la jornada laboral de les 65 hores. Jo voldria afegir tres àmbits en els que el grup de CiU votà favorablement: les restriccions del dret d'asil, el control d'emissions de gasos contaminants o la relaxació dels drets laborals d'acord amb el criteri de la flexiseguretat. 

Els Estats van per lliure

Una de les principals batalles ideològiques en aquesta campanya per part de CiU és presentar PP i PSOE com aliats d'una mateixa creuada. En Tremosa li diu el drac de dos caps, contra el qui lluita un Sant Jordi convergent. Tornem novament a la contundència de les dades. De les 6.149 votacions que s'han realitzat a la Cambra Europea, només en 180 (un 2,9% dels casos) els europarlamentaris del PP i del PSOE anteposaren el criteri territorial a l'ideològic, mentre que en 97% el principi rector va ser l'adscripció ideològica. Aquests 180, per cert, situen la "coalició espanyola" en el 15è lloc de les 21 coalicions estatals. 

Moral. El pols real, el que mou Europa, és el vell pols entre les dretes i les esquerres. 

Per a què serveix Europa?. Serveix per allò que decidim els europeus i les europees. La Unió Europea és un espai democràtic que serà allò que vulguin que sigui els qui van a votar. En realitat, Europa és com una navalla suïssa: té molts usos. Em permeto recordar 30 avenços de la Unió Europea.

1. Mobilitat dels treballadors europeus (portal EURES).
2. Un número d'emergències comú a tota Europa, el 112.
3. El major proveïdor d'ajuda humanitària del món.
4. Una gestió comuna de les amenaces contra la salut.
5. Recolzament dels processos democràtics en el món.
6. Prohibició dels assajos amb animals per a fins cosmètics.
7. Assistència als passatgers afectats per retards de vols.
8. Creació de la Xarxa Natura 2000, 20.000 espais protegits.
9. Programa de protecció dels espais litorals.
10. Llibertat de moviments en l'espai europeu Schengen.
11. Creació d'estàndards de consum, com el GSM dels mòbils.
12. Recolzament del sistema agrícola europeu, amb la PAC.
13. Establiment del Servei Voluntari Europeu (SVE).
14. Programa Leonardo de formació professional.
15. Targeta europea de cobertura sanitària.
16. Protecció consular per a tots els ciutadans europeus.
17. L'Erasmus ha beneficiat 1,5 milions d'estudiants universitaris.
18. Comerç d'emissions de CO2 i recolzament de Kyoto.
19. Desenvolupament del BEI (Banc Europeu d'Inversions).
20. TIC al servei dels ciutadans amb el programa i2010.
21. Catalitzadors que redueixen un 95% les emissions de gasos tòxics.
22. Llista negra de les companyies aèries.
23. Distintiu ecològic europeu (eco-label).
24. Homologació dels estudis universitaris (Pla Bolonya).
25. Creació d'un cos policial europeu, l'Europol.
26. Programa de fisió nuclear, amb l'ITER.
27. Iniciativa de desenvolupament de les energies renovables.
28. Força d'Intervenció Ràpida de la Unió, amb 60.000 soldats.
29. Suport a les regions europees: històries d'èxits territorials.
30. Una moneda forta en el mercat financer internacional.

Aquest dimecres m'havia d'adreçar al President de la Generalitat durant la sessió de control. Havia pensat que seria interessant conèixer els resultats de la reunió amb el President del Govern Valencià i els avenços en l'eix mediterrani. Vaig creure convenient obrir la participació en l'elaboració de la pregunta a partir d'aquest missatge en el twitter. 

Vaig recollir diverses respostes, per part de l'Artur Tallada, Marca Ciutat, en Daniel Gil aka bauen, en Carles Cuerva o en Jordi Perales. A partir d'aquestes intervencions, s'amplien les aportacions d'en jordiperales, Marca Ciutat o en Daniel Gil. Les recomanacions van ser recollides finalment en la pregunta adreçada al President.

Algunes reflexions

1. Ningú no sap més que molts. La participació millora la qualitat del discurs
2. Els processos de participació no han de ser massius. Sis veus són suficients per enriquir
3. Durant el procés de participació, vaig optar pel silenci: Escolta activa
4. Els sistemes que faciliten el diàleg (com el twitter) permeten un consens espontani
5. Els mecanismes de diàleg salten del particular (el meu espai) al general (els espais)
6. És possible fer compatible la legitimitat del diputat amb la participació activa
7. S'imaginen un sistema que permetés els ciutadans preguntar directament el President via twitter, amb un consens previ?

Les ciutats són espais de convivència, calaixos de la memòria, laboratoris d'arquitectura, vivers de noves idees, dissenyadors de microrelats, tallers de talent, eixams de desigualtats, portes d'entrada i de sortida, utopies a ferro roent, coreografies de 9 a 5, tetris de l'horitzó, decorats d'un petó. Les ciutats són també marques. Ja saben que una marca és la forma com les persones perceben un producte o una organització. Què els suggereix Reus?. I Roses?. I Ulldecona?. I Batea?.

Actuar sobre la marca urbana vol dir actuar sobre la percepció de la ciutat, els atributs que els residents i els no residents associen a l'espai urbà. Treballar en la marca urbana vol dir suggerir els adjectius que s'adhereixen al nom de la ciutat: decadent, comercial, mestissa, sorollosa, sostenible, dinàmica, burgesa, festiva, misteriosa, sorprenent, onírica, tèrbola, ignota. Com és dissenyen els adjectius urbans?. Els residents i els visitants perceben la mateixa ciutat?. Quines són els eines de màrqueting urbà més eficaces?. Quins models són un bon referent?.

Marca Ciutat és l'únic seminari de màrqueting urbà que es realitza a Catalunya. Hi intervindran els millors experts en aquest àmbit com Toni Puig, Pau Canaleta, Josep Chias, Lluís Pastor o Antoni Gutiérrez - Rubí. Entre les novetats d'aquesta edició que se celebra a Roses, hi destaquen l'speech corner i els espais taller. Poden seguir el fil del seminari al canal de twitter o al facebook.  

Avui he escoltat l'analista número un milió que ha criticat el model econòmic "de la totxana i el turisme". Cada vegada que sento un expert en economia renegar del turisme em surt un cabell blanc. Permeti'm que contraposi al discurs dominant turismofòbic una defensa oberta del turisme a casa nostra. Turistes?, sí gràcies.

1. No som una economia depenent del turisme

El turisme representa aproximadament un 11% del PIB català i un punt o dos més sobre els llocs de treball. El nostre model econòmic és afortunadament molt divers: hi tenen cabuda la vanguàrdia en TIC i patrimoni, la biomedecina, l'agricultura ecològica, la pesca de la gamba, la indústria del suro o el turisme.

2. El turisme té un efecte expansiu sobre l'economia catalana

Si projectem els resultats del Compte Satèl·lit del Turisme de Catalunya, Catalunya ingressa diàriament uns 80 milions d'euros per l'efecte directe i indirecte del turisme. De cada 100 euros que genera l'activitat turística, 11 repercuteixen en la indústria agroalimentària, 8 en el sector tèxtil o 3 en el sector primaria. L'ona expansiva del turisme afecta molts sectors estratègics del nostre model econòmic.

3. El turisme és un factor de difusió territorial

Mentre que la majoria de les activitats econòmiques es concentren en unes àrees concretes, els turistes es belluguen pel territori. És cert que hi ha espais d'alta concentració turística (com la Costa Brava, Barcelona o la Costa Daurada), però els fluxos turístics s'escolen per totes les esquerdes del territori i actuen com un eficient factor de distribució econòmica.

4. El turisme és el pal de paller de molts llocs

Tot i que el model econòmic de Catalunya és plural, gairebé polifònic, en algunes comarques i en algunes localitats, els turistes són el principal recurs. Això és vàlid per les localitats turístiques clàssiques, com Salou o Platja d'Aro, però també per altres comarques d'interior o de la muntanya. El turisme ha arribat en alguns espais quan han marxat altres activitats industrials i agrícoles.

5. No hi ha un turisme català, sinó turismes catalans

Dins el paraigües del turisme català hi té cabuda el dinàmic subsector dels congressos i seminaris internacionals, l'emergent turisme de creuers, el turisme cultural del triangle dalinià, l'atracció de les fires internacionals, l'explosió del turisme de salut o l'atracció de les ciutats mitjanes catalanes. Tots ells juguen en camps de joc diferents i competeixen amb solvència en un mercat cada vegada més competitiu.

6. Catalunya és una de les primeres destinacions del món

No és fàcil mantenir el lideratge en un sector tan competitiu i tan sensible a les innovacions de la competència. Malgrat tot, Catalunya és la primera destinació turística de l'Estat en turisme internacional, essent Espanya la segona destinació mundial. Per exemple, Barcelona rep més turistes que tot Brasil. No podem renunciar alegrement a un sector en el que tenim una quota de mercat tan àmplia.

7. Catalunya és el país de referència en know how turístic

Catalunya està exportant coneixement turístic. Les destinacions emergents envien els seus gestors a les empreses i els centres de formació catalans per a prendre nota dels processos, les operacions i els intangibles que es gestionen a Catalunya des de fa dècades.

8. Les principals ciutats i regions del món aposten pel turisme

El turisme no és l'activitat marginal de les regions perifèriques. L'aposta estratègica de Nova York, de París o de Londres, dels Estats Units, d'Austràlia, de Dinamarca o de la Xina és obertament l'aposta turística. Aquesta aposta s'explica, entre altres motius, perquè el turisme és una porta d'entrada a l'atracció d'altres activitats econòmiques (terciari de qualitat, recerca, seus d'oficines internacionals...). 

9. El turisme és un factor corrector de la balança de pagaments

Com saben la balança de pagaments de l'economia espanyola és negativa. Importem molt més del que exportem. El turisme és un dels principals factors de correcció d'aquesta feblesa estructural de l'economia espanyola i (en menor mesura) catalana.

10. El turisme funciona amb mecanismes de demanda inelàstica

Com demostra el darrer Eurobaròmetre, els europeus no deixem de fer turisme malgrat la crisi perquè aquesta és una activitat que ha esdevingut inelàstica. Això el converteix en un eficaç antídot pel virus de la crisi.

Turistes?. Sí, gràcies.

Les gran xifres tenen tendència a amagar les petites històries. I el pitjor risc de l'atur o de la crisi és el llenguatge abstracte i asèptic, com una fórmula química. Conscient d'això, la Laia Fàbregas va decidir apropar-nos a la realitat de quatre persones que perden la seva feina de forma sobtada. Fàbregas ha rastrejat el dolor, la incertesa, la por al futur, la nostàlgia i la capacitat de superació de quatre dones que d'un dia per l'altre esdevenen aturades. Tot i que es tracta d'un documental, em va evocar el Full Monty d'en Peter Cattaneo o Los lunes al sol d'en Fernando León de Aranoa.



L'acte de presentació del documental va coincidir amb la presentació del llibre de la mateixa Laia Fàbregas, I ara què?. Un manual de supervivència en el que es donen claus molt concretes per a fer front a la situació d'aturat. En aquest acte, en el que vaig conèixer per fi a la Dolors Bassa, la Laia Fàbregas va representar molt bé les dues actituds necessàries davant de la crisi: En primer lloc, la crònica dels fets, nua i crua com és, amb la força de la narració en primera persona. Però en segon lloc, l'acció, la proposta, el camí de sortida, les bases per a re-construir el que hem perdut. Crònica i assaig, evidència i utopia. 

Per cert, aplaudeixo la iniciativa de TV3 de la setmana sobre el canvi econòmic.

Una biòloga anomenada Anna Dornhaus ha realitzat un curiós estudi. Ha anestesiat 1.200 formigues i les ha pintat una per una amb una sèrie de colors. Després, les ha filmat durant 300 hores, com si fos un immens càsting de Gran Hermano, per analitzar el seu comportament. El resultat ha estat sorprenent: només un 10% de les formigues tenen una actitud activa i actuen com les líders del formiguer. Un altre 40% manté una activitat molt més lenta i molt condicionada pel rastre de les més activa. I una part significativa de les formigues no realitza cap tasca productiva.

De manera que el mite de la formiga disciplinada i activa és només un mite. El formiguer no funciona pel simple sumatori de les seves parts, sinó per l'associació de formigues (la xarxa) que col·laboren amb nivells diferents de dedicació. Tinc la sensació que les xarxes socials i els mecanismes de participació 2.0 no poden ser concebuts amb la lògica d'un formiguer clàssic, sinó amb l'evidència empírica de les formigues de colors: unes poques, actives i amb capacitat d'influència, són les que asseguren el model. No els recorda aquest resultat la regla del wiki 1-9-90?.