27 d’octubre 2005

De Caravaggio a Avedon


Tinc dos pintors de capçalera: Hopper i Modigliani. Dos autors tan diferents tenen un element comú, que és -podríem dir- la capacitat de llegir l'ànima. Si voleu, és el mateix que aconsegueixen els retrats de Richard Avedon: mostrar la cruesa de la naturalesa humana, sobretot dels seus angles més ocults, la desolació, la misèria, la por o la indiferència.

Aquests dies el MNAC permet accedir als orígens de tot plegat. L'extraordinària mostra de les pintures de Caravaggio són en realitat un viatge a l'arqueologia dels realistes contemporanis. Si sou capaços de despullar de les obres el seu tema, la composició i la precisió tècnica, us podreu aturar en els rostres. És sabut que l'autor italià escollia rodamóns, pidolaires, mullits o prostitutes entre els seus models. En certa manera, els seus llenços han capturat l'essència oculta dels personatges, l'altra cara del món, aquella que ens transporta a la misèria invisible. Com en els retrats d'Avedon, els rostres dibuixen la dignitat de la naturalesa humana i els espais ocults de la condició humana. Com en un estrany joc de miralls, a la sortida del Museu, dos avis gairebé centenaris miraven pacientment el formigueig dels turistes de la Plaça d'Espanya.

24 d’octubre 2005

Un rellotge de cucut


"Holly, no estiguis tan trist!. A Itàlia durant els trenta anys del Borgia, patiren guerres, terror i sang. Però també gaudiren de Miguel Àngel, Leonardo da Vinci i el Renaixement. A Suissa varen viure en amor fraternal: cinc-cents anys de democràcia i pau. I què en va resultar de tot això?. El rellotge de cucut".

Potser coneixen la frase. És del film The third men, dirigit per Carol Reed. Sé que l'expressió es presta a moltes interpretacions, però jo en faré la meva. N'hi ha qui diu que el nou Govern només crea conflictes. Que percep una sensació de desconcert, d'incertesa i de caos. Però aquesta no és l'única versió possible. Si les parets tremolen, potser és que patim un terretrèmol; però pot ser també que tremolin perquè estem pujats a un tren d'alta velocitat.

Un ràpid balanç. S'ha proposat un canvi substancial del model de relació entre els catalans i la relació entre Catalunya i Espanya (l'Estatut); es vol canviar l'Espanya radial per l'Espanya en xarxa; l'Espanya de les autonomies per l'Espanya federal; s'ha obert el debat de l'Euroregió; s'aposta per un nou gir social; per un nou model d'organització territorial; per un retorn a les ciutats compactes i els corredors naturals de l'espai; pel tren més que no pas pel cotxe; per la sostenibilitat; per la dignitat de la memòria... És normal que alguns sentin que la terra tremola. Els canvis sempre obren escletxes. Tanmateix, l'alternativa són els rellotges de cucut.

Lluny de l'essencial

Hem deixat enrera un Debat de Política General tens, tèrbol i en alguns moments, agre. És cert que la proposta de nou govern ha estat un inesperat convidat al debat, com un amic llunyà que es presenta un diumenge d'estiu a l'hora de la migdiada. Inoportú.

Però en el fons, malgrat els canvis en el guió poques hores abans de l'estrena, un Debat de Política General hauria de ser això: el contrast de propostes, de models, de polítiques i (perdó per la paraula), d'ideologies.

El debat no ha entrat en els temes essencials del país, malgrat els esforços del Govern en plantejar els eixos centrals del Pacte del Tinell. Mas i Piqué han refusat el debat i han deixat les propostes de resolució en un brevíssim programa (com la recepta d'un medicament), en contrast amb les 122 resolucions del tripartit. Em sentireu queixar-me sovint de la tendència a despullar el debat polític i evitar la discussió dels temes essencials.

Permeteu-me que presenti els quatre temes que (des de la meva perspectiva) mereixen debat. És a dir, mereixen veu, paraules, dades i propostes. Hem de ser capaços de contrastar els models, les respostes i, en definitiva, les opcions ideològiques.

1. TERRITORI

El model de creixement extensiu, una mena de big bang territorial, ha anat contra les lleis tradicionals de l'espai mediterrani. La dialèctica contemporània entre creixement i territori, entre preservació i ocupació, entre estalvi i abús, necessita una resposta complexa que sovint és un funambulista entre les plataformes territorials (alimentades per un NIMBY immoral) i el laissez faire precedent.

2. IMMIGRACIÓ

Catalunya ha estat sempre un espai d'entrada. És evident, però, que la nova immigració suposa un repte sense precedents. Primer, perquè els patrons culturals dels nouvinguts ens obliguen a revisar què vol dir identitat: què som i què podem ser. Segon, perquè les condicions de vida de la nova immigració són tan baixes que amenacen la qualitat d'alguns barris, la viabilitat de l´educació i la sanitat públiques, i sobretot la mateixa dignitat dels nous catalans.

3. MODEL ECONÒMIC

El nou ordre econòmic ha creat un escenari de transició. Les transicions sempre són confuses. Obstinar-se en mantenir un subsector tocat de mort pot ser un error estratègic, però deixar que les lleis del mercat siguin un campi qui pugui (com la reconversió tatcheriana) pot desmuntar literalment una economia. El receptari és conegut però complex: investigació, qualitat, innovació, segmentació, seguretat...

4. GIR SOCIAL

L´Estat del Benestar té uns límits imprecisos, però és evident que el model social català ha deixat algunes escletxes, problemes socials vells i nous, que no podem tolerar en una societat pròspera.

Potser soc un ilús, però aquests temes (i alguns altres) mereixen debat. I per això vam idear un Debat de Política General.

19 d’octubre 2005

El telescopi de Schopenhauer


Ho confesso. Encara estic tremolant. De fred i d'emoció. M'explico.

He acabat El telescopi de Schopenhauer de Gerard Donovan. És un d'aquells llibres que voldries infinit, que es transformés en un blog. He anotat en la meva agenda de deures el seguiment de l'obra d'aquest autor, en Gerard Donovan, erudit, compromès i innovador.


Tremolo de fred perquè la història esdevé en un paisatge de cru hivern, cobert de neu i gel. Tremolo d'emoció perquè la història dibuixa un relat sorprenent, a mig camí entre Kafka i Francis Bacon. Amb el rerefons de la guerra, del destí de l'horror, Donovan teixeix un brillant al·legat a favor de la humanitat en singular, de les persones anònimes que pateixen l'infortuni de l'impietat.


No us equivoqueu. No és un relat bèl·lic. Ni el soldar Ryan ha de ser salvat, ni s'ha de construir cap pont sobre el riu Kwai. La guerra es dibuixa darrera, entre la boira. I això la fa més crua, més freda, més franca.


Schopenhauer va dir que per entendre el món calia viatjar cinquanta anys i mirar pel telescopi a l'inrevés, cap al passat, per poder estudiar el relat dels fets amb perspectiva. Mirar des de l'altra cara del telescopi també et permet arribar a les històries petites, minúscules, a la dignitat de les persones com a individus. Em vaig a beure un cafè ben calent.


09 d’octubre 2005

Benvinguts

Benvinguts al meu weblog, a la meva bitàcola.
Aquest serà un espai de representació (més o menys sincera) dels meus somnis, els meus anhels, els meus dubtes, els meus pensaments i les meves satisfaccions. Inicio aquest viatge amb molta il·lusió, com un Ulises a la recerca de la seva identitat cibernètica. Sigues molt benvingut als calaixos invisibles de la meva quotidianeïtat.