30 de novembre 2005

ETA?

Sé que no caldria aclarir-ho. Però vivim en un món en el que cal explicar l'evidència. Som-hi doncs. Soc diputat al Parlament de Catalunya pel PSC. Vaig votar "sí" a l'Estatut de Catalunya, que està molt a prop del meu Estatut ideal. He assistit a les reunions de treball. Vaig viure en directe els neguits de la negociació i l'adrenalina del dia D , amb els alts i baixos de tensió. He explicat l'Estatut en molts fòrums i actes públics. En definitiva. Soc un dels 120 diputats implicats en el text estatutari, més enllà fins i tot del dia solemne de la votació.

I malgrat això, no he sentit cap pressió d'ETA. No m'han trucat ni m'han enviat un SMS. No he rebut un correu electrònic seu ni m'han citat en un banc del Parc de la Ciutadella. No m'han deixat un escrit sota la porta. Cap document encriptat. No m'han enviat un telegrama ni un burofax. Ni senyals de fum. Ni ampolles amb missatges surant pel mar. Ni pintades. Ni pancartes. No sé. Si he rebut una pressió, aquesta ha estat tan subtil, tan silenciosa, que no l'he percebuda.

Tot i que hi ha una altra possibilitat. Pot ser (només és una hipòtesi) que jo hagi votat "sí" a l'Estatut perquè me'l crec. Perquè considero que el capítol de drets i deures és una bona eina per a millorar les relacions entre els catalans. Perquè crec que les competències autonòmiques mereixen ser reforçades, després d'un intent d'involució. Perquè aspiro a un model federal, més just i també més solidari. Puc estar equivocat. El dubte és un company freqüent en els meus pensaments...

Ja sé que hi ha qüestions que no haurien de ser explicades. Però, per si de cas, m'agradaria reivindicar l'autonomia del meu vot.

28 de novembre 2005

Collages

La fundació Joan Miró exposa una extraordinària col·lecció de collages. En l'edifici mediterrani que dissenyà Josep Maria Sert (com un joc de tetris de peces blanques), s'hi presenten obres de Picasso, Magritte, Tàpies o Grosz. Dels surrealistes als dadaites. dels futuristes als cubistes, el collage ha estat una forma pictòrica capaç de transgredir l'odre establert, de proposar l'associació d'elements, de textures o de materials que aparentment no estan relacionats. Els collages obren les portes a una nova versió del món que accepta la superposició d'idees i de formes com a principi de l'experiència, en oposició a l'ordre cartesià dels cànons clàssics.

És veritat que els collages han donat veu a moviments oposats. Els futuristes l'utilitzen per a venerar la civilització contemporània, les ciutats i fins i tot la Guerra. Els dadaistes empren el collage per a oposar-se a l'art, per a construir un model alternatiu, o potser millor, un anti-model. Però és indubtable que les obres de Miró, de Gris, de Beuys o d'Ernst apel·len a la necessitat de re-construir la versió tradicional del món (en la forma i en el fons). Jo confeso la meva devoció per Rauschenberg, el pintor nord-americà de fina ironia que combina icones tradicionals, elements en tres dimensions i imatges populars per a crear conjunts impactants, com un zàpping de la vida post-moderna.

M'agraden els collages. Em recorden el pensament final de Salvador Espriu a la Primera història d'Esther: "Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum". Ara que vivim l'era de les veritats absolutes, de les certeses convincents o els arguments linials convé recordar que la percepció humana contemporània se sustenta en els collages, en els pedaços de veritat que amaguen les parts, més que no pas en la contundència fràgil del tot. No sé si m'explico.

25 de novembre 2005

Malo Dieguito

Cada societat crea els seu propis antiherois. El franquisme creà El Lute, diana de tricornis, de polícies d'ulleres fosques i de carnicers feixistes. Pels forats de la transició, s'escapà El vaquilla, amagat entre les cançons de Sabina, el pico a 200 pelas i els suburbis de Barcelona. Ahir, els espectadors del Diario de Patricia i del Gran Hermano, acostumats a veure els stripteases de l'ànima en directe, han pogut recordar la figura del Malo Dieguito, el darrer delinqüent de la transició.

El Dieguito té 46 anys i ha estat 30 entre reixes. Líder de la fuga dels 45, riu quan ensenya que té vuit melics. El cos està tatuat de cicatrius i de records que és incapaç d'oblidar. El 1988, en llibertat condicional, es va casar i va tenir dos fills; i el 1992 la justícia (?) el va engarjolar de nou pels delits del passat. Poc després, la seva dona es va suicidar i la seva filla petita s'electrocutà en un accident mai resolt. Havia perdut la darrera oportunitat d'una vida millor. Des d'aquell moment, el Malo Dieguito entra i surt de les notícies i escriu sense voler el guió d'una pel·lícula amb un final infeliç. Un dia s'escapa i atraca un banc per pagar el nínxol (diu) de la seva filla. Després apareix disfresat d'escriptor mediàtic (La fuga de los 45) o passa fugaçment per Las cerezas de la Otero. El penúltim episodi ha estat aquest atracament destraler a un supermercat de Barcelona: ja no queda ni rastre del protagonista de la major evasió carcelària d'Europa.

No està de moda vincular delinqüència o marginació amb el context social. Ja ho sé. Els dolents (ens diuen) són dolents perquè volen. Però algú hauria de cartografiar pacientment els espais de naixement i d'infantesa dels presos catalans. D'on venen ara que sabem on han anat a parar. I veurem quants han viscut al Passeig de Gràcia o l'eixampla de Girona. Per això, hi ha dies que sonen com un blues de Gerry Mulligan: els reflexos de la misèria que intentem amagar s'escolen per les finestres de la televisió. Entre la Patrícia i la Milà. Conclusió?: Més barris, més polítiques socials i més escoles.

24 de novembre 2005

Mercats postmoderns



En el Parlament, el debat sobre el pressupost passa desapercebut pels mitjans. Algun dia hauríem de reflexionar sobre què és notícia, què és opinió o què és acció de govern. En un altre post comentava que aquests són un excel·lents pressupostos (com l'oposició reconeix amb la veu petita), però em temo que són invisibles per uns mitjans que cerquen la fotografia sensacionalista, la paraula enfàtica o la pirueta circense. Alguns periodistes polítics estan mutant en paparazzis.

Com això ho explica més bé que jo l'amic David Fuentes, que estrena blog, avui vull parlar de mercats. Prop del Parlament, la vida bull entorn un Born efervescent que ha esdevingut l'epicentre de la creativitat de Barcelona. En els límits de l'antic barri portuari he vist una vegada més la conxa policromada del Mercat de Santa Caterina. Com una crosta de ceràmica verd, groc o vermell, la coberta s'enlaira en un dels exercicis més sensibles de l'arquitectura postolímpica, que porta el segell de Miralles i de l'incansable Benedetta Tagliabue. El monument orgànic ha aconseguit que una plaça desplaçada, gairebé ofegada per la violència de la Via Laietana, emergeixi amb una certa solemnitat, i creï una nova centralitat urbana. Quin mercat tan bell!. El Santa Caterina és el triomf de l'obstinació. La defensa d'un model comercial que aposta pels mercats, renovats, innovadors, si voleu postmoderns. Clients i venedors disposen ja d'una connexió wireless en tot el recinte; a més poden veure les novetats del Mercat en una pantalla gegant i han incorporat el comerç electrònic en la seva excel·lent pàgina web.

Torno al debat amb l'esclat estètic i l'admiració tecnològica del vell Mercat. Avui els mitjans no parlen de pressupostos, ni d'inversions, ni de prioritats. No parlen de política. Però estic segur que més enllà dels murs d'aquest Parlament, n'hi ha molts altres mercats per rehabilitar, moltes àrees urbanes per reformar, moltes escoles per construir i molts centres d'assistència sanitària. Avui els mitjans no en parlen. Però estem discutint sobre el futur immediat del país i els seus habitants.

23 de novembre 2005

Mediterranis



No em canso de mirar el mar. Jo, que he nascut entre l'horitzó tancat dels camps castellans, no puc evitar la fascinació pel Mediterrani. Els matisos canviants de verd i de blau, el vent intens de salobre, la corbatura de l'horitzó, el perfil boirós dels vaixells, la cadència infinita de les onades... Els ports són els receptacles de món llunyans: mercaderies exòtiques, músiques inaudites, llenguatges evocadors, personatges extrets d'una novel·la d'Stevenson. I el mar és l'autopista per on circul·len les idees, les cultures o el progrés però també la misèria o les guerres.

Els dies 27 i 28 de novembre Barcelona celebra la Cimera de la Mediterrània, deu anys després de la Conferència Euromediterrània. Els caps d'estat dels 38 membres de l'Associació Euromeditarrània es reuniran a Barcelona per parlar de pau, de sostenibilitat, d'interculturalitat i de comprensió. Sé que alguns intenten abaratir el somni. Són els mateixos que veuen en el mar un perill i no una oportunitat, una porta que s'ha de tancar i no un pont entre cultures veïnes, un oceà insalvable i no un petit mar interior. Són els mateixos que riuen sota el nas amb la proposta de l'Aliança de les Civilitzacions, ancorats encara en el xoc de Huntington. La Conferència és un paraigües del que pengen iniciatives molt atractives com la Conferència Euromed de Dones, la Conferència de Ciutats Euromediterrànies, la Cimera Econòmica de Líders Empresarials o el Seminari sobre Mitjans de comunicació.

La Declaració de Barcelona 95 proposava un espai de pau i convivència, un entorn de prosperitat compartida i una oportunitat per a l'intercanvi de projectes culturals. La barreja i el respecte com a principis. La pau com a objectiu. Després del 95, s'han celebrat 7 conferències euromediterrànies. Els resultats són desiguals, però sempre han deixat un rastre d'esperança. I han vist la llum iniciatives esperançadores com l'Acord Agadir de relacions Sud - Sud, la Fundació Anna Lindh pel diàleg entre cultures o la plataforma civil Euromed. El Mediterrani necessita pau i prosperitat. I crec que encerta el president Maragall quan afirma que aquest mar petit i carregat d'història és un excel·lent laboratori de l'Aliança de les Civilitzacions.

Avui el Mediterrani està agitat, el vent és fort i em regala un buf de sal. Sento que aquestes aigües que avui banyen les costes de les Cadiretes, demà romandran serenes en el Cap Bon o el Bòsfor o potser davant del port de La Valetta. Com en els dibuixos de Perevalsky (l'Albi que acompanya aquestes lletres) el mar dibuixa una geometria de miralls i reflexos. Una oportunitat per mirar-nos. Una oportunitat per entendre'ns.

19 de novembre 2005

Vida social

Aquests dies, he tingut la sort d'entrar en contacte amb iniciatives socials que demostren que més enllà del bull dels mitjans, la societat civil té una salut envejable (no com la meva, amb una lumbàgia persistent). Dijous, el dia del Ple, assisteixo amb La Lídia Santos a un acte de La Unione, la gran coalició que intenta fer front a Il Cavaglieri. L'acte està presidit per Elena Cordoni (diputada del DS) i Alessandro Battisti (senador de la Margherita), a més de l'entranyable Mauro Nicolosi. Tot un exemple de la capacitat de mobilització del nou front, que aplega unes 40 persones a Barcelona. Tot i que la contesa electoral encara és llunyana, Forza Prodi.

El divendres l'Ajuntament de Sant Julià de Ramis organitza un acte informatiu sobre l'Estatut. El número d'assistents és alt i demostra que l'interès pel text no ha decaigut. Coincideixo amb responsables del Partit que han donat suport a l'Estatut (CiU, ICV i ERC) i de les seves paraules dedueixo que l'esperit unitari del 30 de setembre encara és viu.

I per tancar la setmana, el dissabte participo en les Jornades sobre Municipalisme i Turisme que organitza la Institució Joan Fuster, amb l'assistència de prop de 100 persones. La necessitat de la reconversió, l'abandonamet de la neutralitat, l'aposta per la innovació i la singularitat i la recerca de nous models de finançament són els temes recurrents. Durant el debat, constatem de nou la solvència de Jordi Baijet, alcalde de Sitges i responsable de turisme de la Federació de Municipis, que proposa el pas "de la qualitat a la sensibilitat". Descobrim també la imaginació d'un petit poble del País Valencià (Otos) que ha creat un producte singular basat en els rellotges de sol. A Pols d'estels pots saber alguna cosa més sobre aquest nucli d'interior, que demostra el valor de la creativitat.

18 de novembre 2005

Deconstrucció de la COPE

Ho confesso. Fa dies que escolto la Cope . En una barreja de curiositat insana, unes dosis de morbo i la necessitat de sentir en directe a l'amic Federico, he anat acumulant pacientment hores de conversa distesa de l'equip de la cadena dels bisbes. M'he apropat amb l'asèpsia d'un cirurgià, amb la voluntat de deconstruir els discursos de la COPE en plan Derrida. M'interessava constatar quin era el procés de creació de la Gran Mentida, quins mecanismes utilitza el locutor per a bastir un corpus ideològic d'àmplia difusió. I després de tres migranyes, una dotzena d'indignacions, una caixa d'Antalgin i un cabàs de sorpreses, he constatat unes regularitats, uns principis sobre els que se sustenta la narració del club de Fedegico:

La interconnexió. El principal recurs del locutor. Aquest exercici consisteix en vincular de forma causal (interconnectar) dues sentències que no estan relacionades entre sí, a partir d'una aplicació molt particular de la propietat transitiva. Per exemple: "Carod es va reunir amb ETA + ERC ha intervingut decisivament en el procés de l'Estatut = L'Estatut forma part de l'estratègia d'ETA". L'utilitza constantment. A partir de dues sentències certes crea una connexió falsa.

L'addició. És una variant de la interconnexió. En aquest cas, el principi és que si en una relació, una enumeració, s'hi troba un element negatiu, tots els altres també ho són. Pertany a aquesta categoria el clàssic: "Aquest govern només dialoga amb els terroristes, els homosexuals i els independentistes. A veure quan parla amb gent normal". Fixem-nos que el missatge implícit és que els homosexuals (o els independentistes) són dolents perquè comparteixen alguna cosa amb els terroristes (en aquest cas, que el president hauria parlat amb tots tres).

La informació incomplerta. La selecció de la informació no pot ser més parcial. Només s'esmenta allò que serveix per al discurs, i el que molesta és sistemàticament ignorat. Per exemple, afirma que l'enquesta del CIS dóna la raó al PP, perquè Zapatero suspèn (4,85). S'oblida de dir que la nota de Rajoy és molt inferior i que la valoració de la tasca de l'oposició és més baixa que la valoració de la tasca de govern. 

La deformació dels altres missatges. Els missatges opositors són sistemàticament adulterats. I reduïts a una caricatura, són fàcilment rebatibles. Veiem un exemple. El bisbe de Girona es lamenta del tracte de la cadena a Catalunya. El locutor transforma aquesta queixa en el següent argument: "El Bisbe de Girona creu que la crítica a la corrupció a Catalunya és una agressió a Catalunya". Però el bisbe no ha fet referència en cap moment a un episodi concret, sinó al conjunt del discurs de la Cadena. S'han deformat les manifestacions i s'han convertit en una mena d'acceptació de la corrupció.

L'interlocutor absent. Aquesta és una maniobra dialèctica molt efectiva. El locutor interpel·la constantment a un personatge que no hi és, però que sembla que hi sigui. L'oient acaba percebent una mena de silenci culpable per part de l'atacat. Per això abusa de les interrogacions: "Usted señor Montilla, ¿qué se ha creído?, ¿pero dónde quiere ir a parar?, ¿se cree que somos tontos?, ¿qué nos chupamos el dedo?"... I es crea la il·lusió d'un ministre compungit per la bronca del seu interlocutor.

La repetició. Si jo dic constantment una expressió, aquesta acabarà essent certa. Els tics del locutor són gairebé malaltisos: Catalunya, terrorisme, corrupció, els socialistes... I crea sentències absolutament falses que es repeteixen de forma recurrent per a crear la ficció d'una veritat citada. De fet, un programa de Losantos no és més que una selecció aleatòria de sentències que són repetides amb escases variacions. 

La sinècdoque. O sigui utilitzar la part pel tot. O l'anècdota per la sentència. Si es detecta un cas de corrupció (pressumpta) a Catalunya, llavors Catalunya és corrupta i vol portar la corrupció a Espanya. D'aquesta manera, els llocs són presoners dels actes d'algun dels seus ciutadans. La sinècdoque també s'utilitza en les organitzacions: tota l'organització s'identifica amb un personatge o un acte puntual. Aquest recurs és molt comú en qualsevol plantejament xenòfob: tots els membres d'una comunitat (catalans o jueus) han de portar l'estigma de l'acció d'un dels seus membres.

La comunitat. Un recurs oposat a l'anterior. La comunitat està integrada pels bons (que són ells). Si tu formes part de la comunitat, no pots sortir-te dels principis que l'integren. És a dir, si un oient és cristià o està a favor de la família (és, per tant, de la comunitat) ha de comgregar amb la resta de principis que s'enumeren encara que no tinguin res a veure amb la seva condició de cristià. 

He anotat altres eines més simples com l'insult, la mentida, la desqualificació, el partidisme o la barreja de tots els elements de forma simultània. Però els vuit recursos són més subtils i per tant més efectius. Mentre estudiava el discurs copista (que no colpista), m'ha assaltat un dubte inquietant: quina d'aquestes maniobres són utilitzades de forma espotània per la política?. No ho sé. Crec que passaré el dia en un balneari per desintoxicar-me.

17 de novembre 2005

Problemes del directe

Perdonin per la reiteració i per la malícia. Però no puc evitar transcriure una entrevista en directe des de la COPE. He trobat la referència al Manifestómetro, un dels meus blogs de capçalera. Si non é vero, e ben trovato

Periodista: Una madre de familia se ha acercado aquí con parte de su prole a mi [em sona a historieta de La familia Trapisonda]. Aquí tenemos a sus dos niñas al lado. Margarita, buenas tardes. 

Margarita: Buenas tardes. 

P: ¿Encantada de estar aquí hoy apoyando esta movilización?

M: Igualmente. Mira sí, estoy encantada porque soy madre y esposa y tengo ocho hijos no y pienso que esta ley me agrede a mí especialmente como madre. Porque si una mujer no se siente protegida por las leyes civiles y por su marido, difícilmente querrá tener hijos [l'argument és impecable]. Y luego quiero decir otra cosa [atenció, que la dona s'anima]. Estudié neurociencia cuando hacía psicología. Y entonces allí nos hablaban de que cuando los animales tienen lesionado una glándula que se llama… las amígdalas [o sigui, que millor no patir angines], empiezan a presentar comportamientos tales como los que hacen los homosexuales: copular por el ano [espereu, que no acaba aquí]. En donde el ano, al recibir esos… esos espermas, no puede nunca… engendrar, porque se encuentra con caca. Entonces… yo no creo que eso sea interesante para la sociedad en ningún aspecto. 

P: Bien… Gracias… 

M: Y luego, las mujeres, al masturbarse… [Margarita s'ha embalat definitivament] 

P: Margarita… ¡Gracias!… per desgràcia, el presentador ja no pot més] Eh… La verdad es que ha sido una opinión… de una manifestante. ¡Hay muchos! Hay muchos aquí que están aquí apoyando… Niños con caretas blancas, la boca cruzada con unos esparadrapos… Con el lema «Zapatero no nos escucha, Zapatero no nos deja hablar». Devolvemos de momento la conexión. 

Estudio: Gracias. Ese es el ambiente [l'ambient no es pot negar] que a esta hora de la tarde se está viviendo en la Puerta del Sol en Madrid.

16 de novembre 2005

Bi-Blog-Teca

La bi-blog-teca (com la Biblioteca de Borges) sembla no tenir límit. Si us agrada viatjar per la blogosfera, em permeto suggerir-vos algunes referències interessants (almenys per a mi).

Fa uns dies plantejava la hipòtesi que els socialistes (i sobretot el PSC) són els qui hem apostat d'una manera més clara per aquest mitjà. A més dels clàssics (Iceta, Mas o Bassas, els links de referència), he anotat una veritable eclosió del fenomen a Mataró i el Maresme, probablement per la influència de Mas i Bassas. Per cert, la bi-blog-teca política s'ha enriquit darrerament amb l'aportació de nous diputats socialistes com l'estimat amic Roberto Labandera, el company Paco Boya, en un blog bilingüe (aranès - català) o la infatigable Carme Figueras. Anoteu tambén en les agendes el blog d´en Víctor Francos, una veu vallesana molt compromesa. En pocs dies, us podré comentar noves incorporacions.

Fora de l'àmbit parlamentari, he anat creant una mena de biblioteca personal formada per uns blogs àcids i intel·ligents. Començo per un blog impagable, el Manifestómetro, que es dedica a mesurar els efectes de les manis en directe. En Martínez Soler és una veu sincera, racional, amb una capacitat analítica extraordinària i un humor fi no aptes per a pensaments fonamentalistes. "No permita que sus hijos lean este blog!!! Puede provocar nihilismo, ludismo, distopia y sudoración mental". Aquesta és la feliç entrada de Condiciones adversas, un blog alternatiu del Sr. Russo. El meu ex professor de filosofia, en Josep Maria Terricabras, manté un blog diari d'alt nivell, treballada i documentada. I si voleu un portal de blogs creatiu i directe no us perdeu Las Ideas, un contenidor de blogs d´alta qualitat.

15 de novembre 2005

Sota les llambordes



Jo no estic molest. Veure els carrers plens de pancartes sempre em genera una sensació de satisfacció. I encara més si darrera les pancartes n'hi ha persones que surten per primera vegada al carrer, aquells que fa dos anys acusaven determinats dirigents de "pancarteros". Benvinguts al carrer.

He vist orgullós els carrers plens de monges que deixen per un moment l'aire resclòs del convent, els bisbes amb les seves gales púrpures (que se senten una mica disfressats lluny dels arcs ojivals de la Catedral), els capellans rurals cridant rodolins més o menys aconseguits ("Cero más cero, Zapatero"), mestresses de casa exemplars que pugen a l'autobús per fer el trajecte Orihuela - Madrid amb la motxilla, l'entrepà i el Biomanán, els estudiants del Barri de Salamanca alliberats per un dia del seu ridícul uniforme, els polítics del PP cofois darrera una pancarta(alguns fins i tot amb estranya sensació de deja vu) ... Benvinguts al carrer.

Les manis tenen un efecte addictiu. L'aire fresc del carrer, la sensació de llibertat, l'estímul de la protesta col·lectiva, el sentit cívic de la pròpia veu... Es comença cridant consignes enllaunades ("Zapatero enemigo de Dios", per exemple) i carregant pancartes impreses amb una HPLaserJet i s'acaba embriagat per l'aroma de la remor de veus (com ara "No a la guerra", "Un altre món és possible" o "No emprenyis el meu amic"). Qui sap. Potser alguns d'aquests manifestants descobriran que sota les llambordes hi ha la sorra de la platja.

Benvinguts al carrer.

14 de novembre 2005

En David



Tinc un fill petit. Quatre anys i mig. En David és sens dubte la meva primera preocupació, la responsabilitat més rellevant de la meva quotidianeïtat. M'agrada mirar el món amb els seus ulls. Els ulls curiosos que s'aturen davant la desfilada d'unes formigues; els ulls fascinats per una excavadora que grata la terra; els ulls innocents que responen el somriure d'una dona anònima; els ulls dolços que s'entendreixen amb un gatet.

He après moltes coses en aquests quatre anys llargs. Però potser la més important és que els fills no et pertanyen: els fills t'acompanyen. No són part del teu patrimoni. Per això, quan aquests dies moltes persones apel·len al dret que tenen els pares d'escollir l'educació dels seus fills, em preocupo. El meu principal fracàs com a pare seria crear un clon, projectar el meu codi ètic (i espiritual i ideològic) en el meu fill, una re-producció de mi mateix. En la meva vida he fet un trajecte ideològic prou llarg com per pensar amb rotunditat que allò que jo penso, allò que jo defenso, és l'únic que es pot pensar. Que és l'únic camí possible.

Jo m'estimo més que l'educació escolar del meu fill depengui dels professionals i de la mateixa societat. No és una deserció de la meva condició de pare. Jo vull ajudar en David a construir la seva personalitat. Sense falsos relativismes. Ara bé, crear una atmosfera no només a casa sinó també a l'escola en la que només es pot sentir un discurs, anul·la la capacitat dels nostres fills de ser allò que decideixen ser. Correm el risc que siguin allò que els hi diem que siguin.

Penso per exemple en l'enginyer d'Obaba (un excel·lent Peter Lohmeyer), un humanista alemany ateu que accepta l'opció religiosa -gairebé mística- del seu fill. O potser millor en Manuel i María (Pablo Carbonell i María Barranco), els protagonistes de la deliciosa Atún y Chocolate. El pescador i la seva companya, després de deu anys de convivència en un paisatge de misèria, decideixen casar-se per a què el seu fill aconsegueixi el seu somni: fer la primera comunió.

12 de novembre 2005

Pressupostos

Parlar de política vol dir sovint parlar de pressupostos. No només. És cert. Però els pressupostos dibuixen el perfil del Govern, ensenyen (com les radiografies) allò que de vegades amaguen les paraules o els discursos. Què en penso dels pressupostos?. Tinc problemes per escriure el meu comentari (de fet, aquesta és la quarta versió): Crec que són uns excel·lents pressupostos, i he anotat un dotzena de bones notícies, però em fa por que el to optimista (a voltes radiant) generi la reacció "sí-es-clar-què-has-de-dir-tu". En tot cas, si vols fer un cop d'ull al projecte de pressupostos, pots entrar en el bon portal que ha creat el Departament.

Estic content perquè més de la meitat de la despesa es destina a les polítiques socials. Perquè finalment l'habitatge se situa en l'epicentre de la política, amb un programa de 10.000 habitatges de protecció oficial i la rehabilítació de 74.000 pisos. Perquè els problemes de la immigració es resolen "a les escoles i a les escales"; a les escoles, amb 6.000 nous professors i 1.000 aules d'acollida; a les aules, amb un reforç de la Llei de Barris. Perquè el programa de pensions permet que 80.000 persones vídues obtinguin complements a la seva renda. O perquè la inversió per càpita duplica la inversió de 2004: de 200 a 430 euros per habitant. Us havia previngut: bones notícies.

Correm el risc de perdre'ns en l'oceà de les xifres. Al final, si despullem els pressupostos de la fredor aritmètica, es podrien dibuixar les polítiques, les ideologies i per fi, les persones. Els pressupostos són com aquell anunci de la Loteria Primitiva: ex madrugador, ex frustrat o ex currant (que, per cert, ha estat convenientment criticat per la opinión alternativa). Uns bons pressupostos haurien de permetre això: ex pacients angoixats en llistes d'espera interminables; ex pares que calculen la fecundació per a què el nen pugui entrar a la llar d'infants; ex joves residents a casa dels pares; ex aturats; ex vídues que no poden fer el cafè de les cinc en el Casino; o ex immigrants desconnectats de la vida educativa per manca d'espais d'integració. Al final, si despulles els números i els discursos, sempre queda la gent.

10 de novembre 2005

La paraula a l'exili

Estem a l'Any del Llibre (També l'Any Quixot i l'Any Cristian Andersen). Algun dia haurem de començar a plantejar-nos els límits dels anys temàtics perquè el grau de saturació és molt elevat (també és l'Any de la Gastronomia a Catalunya, l'Any Internacional de l'Arròs, l'Any Georges Sand, l'Any Juli Verne, l'Any Mundial de la Física, l'Any del Disseny finés, l'Any europeu dels ciutadans per l'educació, o el meu favorit l'Any d'Àustria amb vuit commemoracions simultànies).

Bé. Malgrat tot, estem a l'Any del Llibre. Mentre les campanyes se centren en el foment de la lectura, constato una feliç coincidència. El CCCB manté fins a finals de gener una exposició sobre la literatura de l'exili. La paraula és el pont que crea el lligam invisible entre els exiliats i la seva terra. (Per cert, si aneu al CCCB no us perdeu Mientras Tanto de Zulueta). Simultàniament, el Saló del Llibre i el Gremi de Llibreters han impulsat el Cicle d'Ulysses a Ulysses, una reflexió sobre l'allunyament i la literatura. De Coetzee a Pessoa, de Pavese a Melville.

Per cert. La publicació de les memòries d'un dels entrenadors mítics de la NHL ha revel·lat una dada sorprenent: No sap llegir ni escriure. Tota una vida amagant la seva frustació. Jo ara estic llegint Las dos muertes de Sócrates de García-Valiño. Què tal?. Previsible, com un discurs d'en Rajoy.

09 de novembre 2005

Eleccions UdG

La UdG ha entrat de ple en el procés electoral. Algunes bones notícies. Primer, hi ha quatre candidats, el que dibuixa un escenari de pluralitat molt atractiu. Segon, els quatre candidats tenen unes credencials excel·lents i una solvència contrastada en la gestió universitària. Vaig tenir la sort de treballar amb en Sergi Bonet, en Miquel Duran i l'Anna Maria Geli en el naixement de l'Escola Universitària de Turisme. Només puc tenir paraules de reconeixement per a tots tres.

>Aquests candidats ja disposen dels seus espais a Internet (no tinc coneixement del web del quart candidat, en Ramon Moreno):

www.candidaturabonet.com
www.reptesudg.net (en Miquel té també el seu weblog)
www.annamariageli.org

08 de novembre 2005

Salut

En aquests darrers dies, s'acumulen les bones notícies. El President de la Generalitat i la Consellera de Salut han presentat el Pla de Salut 2005 - 2012. Podeu consultar el projecte en aquest enllaç.

El Pla preveu la construcció de 232 nous centres sanitaris (38 a les comarques de Girona) i 567 ampliacions, amb un pressupost de més de 3.000 milions d'euros. És un pla sense precedents que permetrà situar la ràtio de llits per habitant en el seu màxim històric.

El Pla planteja de manera decidida la renovació de la planta hospitalària catalana, que presentava els primers símptomes d'esgotament. Per exemple, a les comarques de Girona es preveu la renovació dels Hospitals de Girona i Olot.

El Pla dibuixa un model de xarxa hospitalària moderna, amb instal·lacions eficients, d'elevada qualitat, amb la incorporació de les TIC aplicades a la salut i criteris sostenibles. A més, els nous entorns intenten crear atmosferes agradables. Un exemple excel·lent de la nova filosofia és el Parc Hospitalari de Martí i Julià de Salt o el CAP Roger de Flor de Barcelona.

El Pla aposta per la proximitat. Es preveu la construcció de 178 nous centres de proximitat (consultoris locals i centres d'assistència primària), que afectaran 334 municipis. Crear una xarxa de salut propera als nuclis petits és un exemple de la política de la proximitat i també una forma de mantenir l'equilibri territorial (és a dir, un model de gestió federal també a Catalunya).

Salut, educació i seguretat. Els tres eixos d'una forma alternativa de fer política.

06 de novembre 2005

Banda sonora

Parlant de Leonors. Si hem de posar una banda sonora a l'Estatut jo suggereixo l´Automatic Imperfection de Marlango. Per exemple: "Sometimes when i'm tired i waste my wishes in city light, but sometimes, somehow, the moon finds a cradle in traffic lights".

Marlango. Leonor Watling és una d`aquelles persones que et fan sentir una formiga. Una dona atractiva que toca el cel com a actriu (la bailarina immòbil de Hable con Ella) decideix muntar un equip de música digníssim (per cert, amb el seu ex), amb un dels directes més atractius del moment. A més té un anglès lodinenc, jo que no milloro l´accent d´en Garci el dia de l´Òscar. N'hi ha més: ha iniciat una gira "pacífica" que recolza Intermon Oxfam i Armas bajo control.

Si voleu estirar el fil de la Watling, recupereu el seu primer disc, Marlango, amb temes extrets de les nits d´insomni (sublim I suggest), fixeu-vos en l'adaptació de Semilla Negra en el disc homenatge a Radio Futura o seguiu la seva actuació intensa en la darrera pel·lícula d'Isabel Coixet, amb un dels títols més suggerents de la història del cinema (La vida secreta de las palabras).

Automatic Imperfection és una aposta per la paraula, per la reflexió, per la reconstrucció d´allò que sembla immòbil, per la mà extesa, per la humilitat, per la satisfacció del passat i per la fe en el futur...

Tinc altres bandes sonores alternatives per l'Estatut. L´alivio de luto de Sabina ("Chusco y legaá/ de todas o ninguno,/ tricolor bandera blanca,/ Millán Astray, Unamuno,/ Cervantina cojitranca/ de áspero pasado/ ¿Quién me ha robado/ el siglo veintiuno") o potser millor La vida moderna de Pastora (Hoy tengo ganas de saltarme los mitos que murieron solitos/ De invitar a champaña a to’aquél que quiso y nunca lo dijo/ De perder las formas, de no tener tope,/ De tenerte cerca si se hace de noche).

S'accepten suggeriments.

03 de novembre 2005

L'art de la paraula




Hi ha moments en què la política és fascinant. Ahir, el Congrés va ser un escenari mesurat en el que gaudir de l'art de les paraules, del regust de la discussió. He anotat una dotzena de frases memorables, d'aquelles que mereixen un lloc a la nostra microhistòria recent. Un bon exercici de parlamentarisme. Mas, correcte. Carod, vehement però mesurat. Duran, intel·ligent. Labordeta, divertit. Zapatero, constructiu...

Ara bé, perdoneu pel biaix, el debat arribà a un moment àlgid amb la intervenció de Manuela de Madre, la presidenta del grup parlamentari del PSC. El seu principal encert va ser capgirar els arguments contra l'Estatut, amb un equilibri mesurat entre sentiments i conviccions. Em quedo amb un fragment que resumeix la seva intervenció:

Descubrí que les encinas eran alzines. Sentí que la emoción de mi fandango era de la misma intensidad que la nova cançó i que les paraules d'amor de Serrat; aprendí que el lamento de los poetas andaluces era también el lamento de Miquel Martí i Pol. Cambié la marisma de Huelva por el delta del Ebro y la sierra de Aracena por los Pirineos...

A mi nadie me echa de España. Ya me echaron de mi tierra una vez. Y se nos echa cuando sólo se concibe una España uniforme, pequeña, cerrada. Ni me echarán de España por defender a Cataluña, ni me echarán de Cataluña por defender la unidad de España. Separatistas y separadores se alimentan mutuamente. Como federalistas, creemos que nadie puede apropiarse de la patria ni de los sentimientos
".

L'art de la paraula.

01 de novembre 2005

Ciberpolítica

La ciberpolítica s'expandeix com un big bang cibernètic. Hi veig molts avantatges: la immediatesa, l'intercanvi, la connexió, la proximitat, l'espontaneïtat. Crec que en el futur la ciberpolítica serà una peça essencial de la comunicació política.

Permeteu-me una selecció. D'entrada, un clàssic. El web d'en Miquel Iceta (PSC) és pioner i una referència obligada pels estudiosos del màrqueting polític. És un dels pocs polítics que té un domini propi, que el darrer mes ha rebut unes 7.000 visites (la meva, unes 20).

No es pot negar l'atractiu del web del polític Manel Ibarz (PPC), amb un disseny correcte, amb molta informació i una fina ironia. De fet, és l'únic web polític que conec que disposa ja de podcast i que permet sentir la veu del diputat en el teu ipod. Un altre polític del PPC, en Daniel Sirera, també disposa del seu propi domini, amb un entorn una mica més lineal que el del seu company d'escó. El disseny de Francesc Ferrer (ERC) és impecable, amb la pipa - logo; és un dels pocs polítics que disposa d'una icona que el caracteritza. Hi ha molts altres dominis que queden inactius en el període post-electoral, tot i que en Joan Saura (ICV) manté una relativa actualització (pugeu el so quan hi entreu).

En la blogosfera, el meu favorit és el blog d'en Manel Mas (PSC), una caixa de sorpreses plena de recursos. En aquest viatge ciberpolític, no us perdeu tampoc la qualitat del blog d'en Ramon Bassas (PSC), també molt precoç, elaborat i molt documentat. Els articles d'en Mas i en Ramon són un racó intel·ligent, basat en la diversitat i la ironia. Més recent, en Joan Ferran ha entrat en la comunitat blog amb molta informació i grans dosis de reflexió. Potser és per deformació, però em sembla que el partit amb una major presència en la ciberpolítica és el PSC. En la comunitat socialista, podreu comprovar la densitat d'espais creats.

I si viatgem fora de Catalunya, una etapa obligada és el web veterà de Rafael Larreina (EA), ara potser una mica desfasat. Acabo aquest primer volum de la bi-blog-teca política amb un ex estudiant, que ara treballa com a periodista polític, en Saül Gordillo.