29 de desembre 2005

¿CAC-ICADA? (III)


Llevo días estudiando la reglamentación europea e internacional sobre la regulación de los medios audiovisuales. Hasta la fecha, he censado 57 organismos nacionales, pero es probable que si incluimos los regionales, la cifra supere los 100. En el listado inferior incluyo la relación. No están enlazados porque es un trabajo de chinos, pero si alguien duda de alguno, me comprometo a ofrecer la referencia de su web. Primera constatación. Los organismos que supervisan los medios audiovisuales no son una rara avis, sino lo más normal del mundo.

Segunda constatación. En la inmensa mayoría (más de 50), los miembros son designados directamente por el Gobierno o bien por el Parlamento (por cierto siempe es suficiente la mitad más uno, y no 2/3 como en el CAC). Y, curiosamente, casi siempre se alude a un organismo independiente.

Tercera constatación. Casi todos los organismos supervisan los contenidos. Dejando a un lado que controlan las cuentas, la composición de los miembros, la libre competencia (y evitan la concentración en pocas manos), el grado de cobertura, la calidad de la señal o el idioma en que se crea y se emite un programa, la gran mayoría de las instituciones tienen esta competencia. El control de los contenidos incluye la protección a la infancia, la pluralidad, la veracidad, el porcentaje de publicidad, el respeto por la diversidad, la no discriminación de las minorías (algunas llegan a proponer porcentajes de miembros étnicos en las noticias o en las obras de ficción), el papel de la cultura y la lengua original, el porcentaje de programas de contenido cultural...

Cuarta constatación. Todos los organismos que he consultado menos tres tienen una función sancionadora, que además es muy estricta. Incluye sanciones económicas, la obligación de retractarse públicamente o la revocación parcial o total de una licencia de emisión. Por cierto, en no pocos países, estas competencias también afectan a la prensa (impresa o digital).

Conclusión. Yo no sé si el CAC es una aberración. Lo que no podemos sostener sin sonrojarnos es que es el mayor atentado a la libertad de expresión desde la Alemania nazi

Como complemento, he seleccionado algunos ejemplos de países diversos, más o menos cercanos, con sus respectivos enlaces:

FRANCIA
El Consejo Superior del Audiovisual (CSA) está formado por un colegio de nueve miembros nombrados por decreto presidencial por un mandato de seis años. Tres de sus miembros, entre ellos el presidente, son designados por el Presidente de la República, tres por el Presidente del Senado y los otros tres por el Presidente de la Cámara de Diputados (Asamblea Nacional). El CSA se renueva por tercios cada dos años, y las funciones de los miembros del Consejo son incompatibles con otros cargos, ya sean públicos o privados, y cualquier otra actividad profesional.
La ley del 30 de septiembre de 1986, modificada en 2004, confiere al Consejo grandes responsabilidades, entre ellas, el respeto al pluralismo y la honestidad de la información, la organización de las campañas electorales radiotelevisadas, la atribución de frecuencias a los distintos operadores, el control del espectro en lo que concierne a las bandas de frecuencia atribuidas a la televisión y a la radio, además de la responsabilidad de los contenidos emitidos, la garantía del respeto por la dignidad de la persona humana, por la presunción de inocencia y la protección de la infancia. En este enlace, se puede acceder a los sistemas de control de la programación, que incluye la pluralidad y la honestidad de la información.


DINAMARCA

El Mediesekretariatet danés es un organismo independiente formado por siete miembros de reconocido prestigio, escogidos por el Ministro de Cultura, aunque su financiación es mixta (pública y provada). La supervisión de este Secretariado afecta tanto las emisiones públicas como las privadas. El Secretariado tiene amplias funciones sancionadoras, entre las que se incluye las recomendaciones, la suspensión de una licencia, la revocación de una licencia, la imposición de multas o la emisión por antena de una sanción o una advertencia.


ANDORRA
El Consejo Andorrano del Audiovisual es un órgano consultivo del Gobierno de Andorra. La financiación depende de la administración, aunque su estructura es independiente. Está formado por cinco miembros escogidos por el Parlamento por un período de cinco años, con una presidencia rotatoria. De acuerdo con la Ley 13 abril de 2000, el Consejo genera consultas e informes para el Gobierno. Salvaguarda el derecho a la réplica, los derechos de las minorías, los derechos de los menores y asegura la no discriminación por motivos de raza, religión u opinión y prepara las leyes del ámbito audiovisual.

GRAN BRETANYA
La Oficina de Comunicación británica (OFCOM) es un organismo muy antiguo, aunque ha sido transformado a partir de la Ley de 2003. El Comité Ejecutivo está integrado por nueve miembros. Seis de estos miembros han sido escogidos por los Secretarios de Estado de Comercio e Industria y Medios y Deporte. Estos seis miembros escogen los otros tres entre los trabajadores públicos de la Ofcom. Las competencias de la Ofcom son muy amplias, seguramente una de las más relevantes de Europa. Es muy ilustrativo el catálogo sobre posibles demandas y consultas, que incluye una tipología de más de un centenar de circunstancias. Además se puede consultar su extenso código de difusión, que incluye referencias a la religión, la política, los menores, la ofensa y el honor, la privacidad… No está de más una visita al capítulo 5 del código, y los artículos 5.4, 5.5, 5.6, 5.7., 5.8 y 5.9 que dejan al CAC en un juego de la oca. Por supuesto, OFCOM tiene todas las competencias sancionadoras que incluyen las acciones convencionales: requerimientos, obligación de emitir una rectificación, revocación parcial o total de una licencia, sanciones económicas…

SERBIA
El Consejo de Radiodifusión de Serbia es un organismo basado en la disposición 2002 sobre radiodifusión. Su radio de acción compete a todos los ámbitos audiovisuales. La elección de sus miembros es realizada de entre los candidatos propuestos por un abanico muy amplio de instituciones, entre las cuales el Parlamento, el Gobierno, el Parlamento y Gobierno de Vojvodina, ONG, asociaciones de periodistas, comunidades religiosas... Cada organización puede proponer hasta dos miembros. El Parlamento puede proponer otros miembros y es él el que realiza la selección, que debe ser ratificada por mayoría (126 de los 250 votos del Parlamento).

El Consejo tiene funciones de supervisión de la forma y los contenidos de la emisión de las cadenas públicas y privadas, de carácter regional y nacional. Los contenidos deben velar por la pluralidad, la veracidad, el honor, el mantenimiento del respeto a las diferencias, y debe tener un especialmente respeto por los menores. Además se prevén disposiciones especiales en el tratamiento a los partidos políticos. El Consejo tiene amplias funciones sancionadoras que abarcan la advertencia, la obligatoriedad de emitir una reprobación, la repetición de programas, las multas, la revocación parcial de la licencia o la revocación definitiva.

HOLANDA
La Autoridad Holandesa de Medios (Commissariaat voor de Media). Está integrada por un director y dos o cuatro miembros, que son escogidos o revocados por el Primer Ministro. Son escogidos por un período de cinco años y pueden ser reelegidos por otro lustro. El propósito del Commissariaat es el cumplimiento estricto de la dura legislación holandesa sobre medios, que se puede consultar en inglés (es un país civilizado) en este enlace. Me gustaría llamar la atención de los artículos 13c.2., 14.1., toda la sección 50, la sección 53,... Hay que hacer notar que la legislación sobre este organismo tiene casi 100 páginas. El Commissariaat está formado por 51 trabajadores. Tienen una actividad intensa, que se traduce en la supervisión de oficio de los contenidos de los medios. Con la legislación vigente, tienen la potestad de reprobación, sanción, notificación, penalización y cancelación de la licencia.

PORTUGAL
En Portugal, la Alta Autoridad para la Comunicación Social es un órgano constitucional, independiente, que funciona al amparo de la Asamblea de la República y que está integrada por 11 miembros. Un presidente designado por el Consejo Superior de la Magistratura, cinco miembros elegidos por la Asamblea de la República, 3 miembros escogidos por periodistas, patronales y asociaciones de consumidores, un miembro escogido por el Gobierno y un miembro escogido por el resto. Tienen un mandato de cuatro años inamovible.
Las principales atribuciones en el ámbito del audiovisual son la garantía al derecho a la información, la libertad de prensa (sí, de prensa) y la independencia ante el poder político y el poder económico, la independencia y el pluralismo de los medios que pertenecen al Estado. En el ámbito audiovisual, la AACS procede a la atribución de licencias, asegura la observación de los fines genéricos y específicos de la actividad de radio y televisión, estimula la aparición de criterios periodísticos o de programación que respeten los derechos individuales y los modeles éticos exigibles... En segundo lugar, la AACS asegura el rigor de la información. Finalmente, tiene poderes reguladores en el ámbito de los sondeos de opinión, el ejercicio de los derechos de antena, de respuesta y de réplica política,... En este enlace, explica con claridad las atribuciones del organismo. Para las mentes curiosas, enlazo una sentencia en la que se “castiga” a un medio por falta de pluralidad.


Países con organismos de control de los medios audiovisuales

Albania, Alemania, Andorra, Argentina, Austria, Australia, Bélgica, Bosnia, Bulgaria, Canadá, Chile, Chipre, Colombia, Corea del Sur, Croacia, Dinamarca, Eslovaquia, Eslovenia, EEUU, Finlandia, Francia, Gran Bretaña, Grecia, Holanda, Hong Kong, Irlanda, Isla de Man, Islandia, Israel, Italia, Jamaica, Kenia, Kósovo, Letonia, Lituania, Luxemburgo, Macedonia, Malasia, Malta, Marruecos, Moldavia, Montenegro, Nigeria, Noruega, Pakistán, Polonia, Portugal, República Checa, Rumanía, Serbia, Suecia, Suiza, Turquía, Ucrania

¿CAC-ICADA? (II)

Circula en la blogosfera la versión de que el CAC ha nacido "ad hoc" para sancionar a la COPE. En realidad, el Consell Audiovisual fue creado en el año 2000, a partir de la Ley 2/2000. En estos años, ha emitido 166 informes (decisiones). La gran mayoría desestima la demanda de advertencia o reclamación, sobre temas tan dispares como el horario infantil, la publicidad engañosa, la vulneración del honor, la falta de garantía de la pluralidad o la no separación entre información y opinión. En estos años, no ha habido ninguna sanción.

De todas formas, se han estimado varias reclamaciones particulares contra medios audiovisuales. He aquí un listado de resoluciones contra medios, cuya línia editorial no es precisamente la de la COPE:

  • Decenas de denuncias de cristianos, que se quejan sobre la mofa a la religión. Por ejemplo, a Catalunya Radio (enero 2005)
  • Advertencia a City TV por el uso sexista de la imagen de la mujer (abril 2005)
  • Advertencia a la SER (abril 2004)
  • Advertencia a Radio Flashback por vulnerar el honor (junio 2004)
  • Reclamación a TV Maçanet por uso partidista de un medio de comunicación y por no garantizar la pluralidad (marzo 2003) y también en noviembre de 2002
  • Reclamación contra TV Badalona por no garantizar la pluralidad (abril 2003)
  • Reclamación contra Gavà TV por emitir un reportaje institucional como si fuera una noticia, es decir por presentar una opinión como una información (julio 2002)
  • Reclamación contra BTV (Barcelona TV) por vulnerar la pluralidad, que le obliga a la transmisión íntegra de un debate (septiembre 2001)
  • Reclamación contra BTV por vulneración del honor (octubre 2002)
¿Por qué nadie se levantó en armas contra estas sentencias?. ¿Por qué todos aceptan que el CAC ha sido creado por el tripartit para cerrar la COPE?. ¿Por qué nadie reconoce que el CAC no ha sancionado nunca a un medio y mucho menos lo ha cerrado?.

28 de desembre 2005

LA POLÍTICA COM A PUBLICITAT


Els viatges m'obren la gana de la lectura. També em passa quan vaig al gimnàs: després d'una hora de màquines de tortura, tinc tanta gana que recupero amb escreix les calories que suposadament he perdut. En els viatges, els "horitzons mòbils" em desperten la imaginació i sento que el cap s'obre com una porta rovellada: és un bon moment per llegir, quan les defenses del dogmatisme estan baixes.

Començo per LeShan i Margenau, autors de El espacio de Einstein y el cielo de Van Gogh. Confesso que no he entès més d'un 10%. Crec que m'ha estat útil per demostrar-me una vegada més que l'opció adolescent per les lletres pures va ser encertada. M'ha decebut El liberalismo como problema, un recull d'escrits, que esperava em donessis una mica més de llum en els meus particulars dubtes existencials. I en canvi he gaudit com un porc senglar en un jacuzzi de fang amb la Semiótica del discurso publicitario de Sonia Madrid.

El més preocupant del llibre de Sonia Madrid és que es podria convertir sense retocs en una Semiòtica del discurs polític. En curt: la política està assumint sense resistències el fons (i no només la forma) de la publicitat. Intentaré ressumir les meves preocupacions en un breu decàleg, que escric amb el rerefons d'un paisatge llunyà, aquell que et deixa una mica més tendre.

  1. La majoria de les iniciatives polítiques o estan dirigides a crear un efecte publicitari directament o bé porten implícita una valoració sobre el seu efecte publicitari (que en alguna mesura ha condicionat aquestes iniciatives). La política ha après que els actes polítics tenen efectes publicitaris.
  2. Quins efectes?. En general, els efectes no són cognitius sinó afectius. La política ja no genera informació, sinó que crea estímuls (crispats, il·lusionadors, desconfiats, exultants, còmplices,...). La política ja no és un joc de paraules, sinó de reaccions a les paraules. No es treballa amb discursos i raonaments, sinó amb les passions que els discursos (si n'hi ha) creen.
  3. Per això, sembla que la política no intenta convèncer. El seu objectiu és intentar que el màxim possible de persones identifiquin una marca (un partit, un corrent ideològic) amb una percepció positiva. Una mica com els gossos de Pavlov. Un color i una sigla igual a reacció positiva. Per això, tots assumim sense complexos afirmacions com ara "aquest candidat no té carisma" o "això és cert, però no es pot dir perquè es perden vots".
  4. En aquesta batalla per l'assignació emocional de les marques polítiques, el principal pols no es lliura entre els discursos sinó entre els signes. Primer perquè els signes visuals han assumit un protagonisme hiperbòlic, més enllà del seu paper real. Penso per exemple en l'escena de la corona d'espines de Carod i Maragall, una imatge que convulsiona la vida política catalana durant setmanes. I segon perquè els signes verbals (és a dir, els discursos) s'han anat empetitint fins a convertir-se en eslògans. Expressions enllaunades, vells tòpics, quatre idees vagues i, això sí, com en la publicitat, reiterats fins a convertir-se en missatges amb aparença de veritat.
  5. Els instruments de connexió entre política i societat alimenten aquesta concepció publicitària de la política: fragments de notícies de pocs segons, polítics que fan declaracions minimalistes per a crear un titular, mítings amb un llum vermell per saber en quin moment "entra el directe", i naturalment tota la mercadotècnia associada al màrqueting polític, no només durant la campanya sinó al llarg de la legislatura. Si entreu en els webs polítics veureu que sovint semblen webs comercials, amb els seus chiquiprecios, els seus lava más blanco i les seves redecora tu vida. Per exemple (perdoneu per la visió parcial), aquest mateix. I no es perdeu els consells que dóna Félix de Azua (reconvertit en un Bassas-Ogilvy qualsevol) al partido de sus amores.
  6. Una novetat destacada és que els agents no polítics també participen del discurs publicitari. Això és molt evident en els mitjans de comunicació, que han reduït les anàlisis polítiques a breus consignes molt lluny dels vells treball d'investigació i documentació. I no parlo només de la COPE. També els ciutadans discuteixen (discutim) de política sovint a partir dels seus signes, visuals o verbals. D'aquesta manera, la publicitat política es difon i perpetua més enllà del seu àmbit d'emissió.
  7. Si Madrid demostra (seguint a Barthes i Eco) que la publicitat ha creat el seu propi codi d'interpretació dels signes, també la política ha generat el seu particular Codice. Hi ha molts elements visuals polítics que estan creats per a produir determinades reaccions: la forma de vestir, els gestos, els fons, els silencis, els colors i missatges dels backgrounds, les persones que acompanyen un líder polític en el moment de fer una declaració o, fins i tot, l'alçada del faristol o els gestos de la mà. I molts d'aquests elements són ja patrimoni de l'estètica política, que és copiada per altres entorns, de la mateixa manera que el cinema o la literatura assumeix elements publicitaris.
  8. Les batalles semiòtiques tenen dos objectius aparentment contradictoris. Uns intenten identificar; els altres, procuren difuminar. Els partits anomenem-los perifèrics intenten difondre uns signes que són clarament percebuts com a propis per uns pocs (i per tant són instintivament rebutjats pels altres); els partits centrals intenten una estratègia oposada: volen ser com la Coca-Cola, marques transversals que no generin un rebuig a priori entre la majoria dels consumidors.
  9. Aquesta tendència entra en contradicció amb la necessitat creixent de la publicitat (i per tant de la publicitat política) de crear la ficció que un missatge ha estat particularment creat per a un. En una societat molt segmentada, de fet hipersegmentada, el principal rebuig es genera davant un producte massificat, estandarditzat. De la mateixa manera que Llongueras ha triomfat amb un eslogan impossible (un champú para cada cabello), la política intenta crear discursos ad hoc.
  10. Acabo. Què és "la política"?. Ja no és només un partit (ni tots els partits); ni uns creadors d'opinió model FAES; ni tan sols els mitjans de comunicació. Potser la principal novetat és que la creació de missatges polítics ja no és responsabilitat només dels polítics (i molt menys la seva difusió). És un procés molt similar al que està esdevenint amb els productes i serveis, en els que la percepció dels clients depén en un percentatge no massa elevat del missatge publicitari que ha intentat crear el propietari de la marca. Aquest és el principal perill. Però, sens dubte, el principal avantatge.

22 de desembre 2005

¿CAC-ICADA?

Complicado. Cuando uno se mueve en el ámbito de las libertades básicas, nada es simple. Y por eso, lo más recomendable siempre es pecar por exceso que por defecto. Ante la duda, ancha es Castilla. Por eso comprendo que el CAC haya suscitado un alud de críticas en toda la blogosfera. Mis vecinos de Las ideas tampoco son indulgentes y critican abiertamente el documento del CAC sobre la COPE, como Martínez Soler en un tono muy duro o también la secuencia de tres posts del siempre agudo Clavijo en mi admirada manzana de Newton. Intentaré argumentar mi posición a favor del documento, con las reservas oportunas.

  1. Empiezo por lo fácil. La esencia de la argumentación de la COPE es el derecho a la libertad de opinión. Es sabido que éste es un principio básico del sistema democrático, el famoso artículo 20 de la libertad de expresión y de información. Las sentencias del Tribunal Constitucional sostienen no sólo que expresión e información son dos actividades que (a pesar de las dificultades que ello entrañan) han de ser separadas, sino que además la información debe ser veraz. Este principio es capital. La libertad de información es un derecho atribuible a los informadores, pero sobre todo a los "consumidores" de la información. A veces, algunos periodistas pecan de corporativos y sostienen este derecho en un solo sentido: desde el informador al informado. Pero el informado (y existe una sentencia del TC que así lo reconoce) también tienen derechoa la información y a que la información sea veraz. En un sistema basado en la capacidad de decisión de todos los ciudadanos, el acceso libre a una información veraz es imprescindible. Sin ciudadanos informados no hay ciudadanos responsables.
  2. Cuando en la COPE se afirma que Montilla quiere crear otro GAL para matar terroristas, o que todas las personas que atacan a la Generalitat corren el riesgo de recibir un tiro en la nuca, o que ETA tutela el Estatuto (véase el post anterior) no sólo se insulta a Montilla, al Gobierno de la Generalitat o a los diputados del Parlament (yo mismo), sino que se falta a la verdad. Objetivamente. La COPE ofrece una mentira como si fuera información. Y eso, hay que decirlo, también vulnera el principio constitucional a una información veraz.
  3. De hecho, el artículo 4 de la Ley 4/80 considera que la actividad de los medios de comunicación del Estado se rigen por seis principios, entre los que figuran "la objetividad, veracidad e imparcialidad de las informaciones" (a), "la separación entre informaciones y opiniones" (b) o "el respeto al honor, la fama, la vida privada de las personas" (d). En algunos de los fragmentos que recoge el post anterior o en el propio redactado del informe del CAC, resulta evidente que los tres principios han sido abiertamente vulnerados.
  4. Yo creo que en este punto existe un cierto consenso. Es el mismo que encontraríamos frente a un medio xenófobo, vejatorio contra las mujeres o nacionalsocialista. Si un medio sostuviera de forma reiterada que las mujeres son seres inferiores o que debemos contemplar la limpieza étnica o que este país va a la deriva por la infección mora, ¿debemos limitarnos a cambiar el dial, en virtud del derecho constitucional a la libertad de expresión o de información?.
  5. La crítica sustancial se centra en el hecho de que la vía utilizada en este caso no es la vía judicial. Según esta interpretación, sólo los jueces tienen la potestad de velar por el cumplimiento de las leyes en general, y de los principios sobre información y expresión en particular. Empiezo diciendo que el hecho que la vía judicial sea una de las vías no quiere decir que sea la única vía posible. Por ejemplo, el derecho de reunión que prevé la Constitución puede ser regulada por el ejecutivo y no sólo por una decisión judicial. También el derecho a la huelga, de manera que es el ejecutivo el que determina los servicios mínimos. Los límites de la actuación del poder ejecutivo se hallan en la naturaleza misma del derecho que se debe preservar y también la posibilidad que tiene el afectado de acudir siempre al poder judicial.
  6. Como reconoce el informe del CAC no estamos ante un acto de censura, ya que ésta por definición es a priori. En este caso, no se regulan los contenidos antes de que sean emitidos sino que se evalúan los que ya se ha realizado.
  7. Finalmente, como es sabido, en un espacio limitado de licencias (como la radio o la televisión), la administración establece unos criterios que sirven para justificar la adjudicación de licencias. De la misma forma que se regulan los incumplimientos en la reglamentación sobre publicidad o sobre determinados tratados internacionales, se puede pensar que en determinados casos extremos en los que de forma reiterada se vulneran los principios que avalaron una determinada licencia, un organismo pueda emitir un juicio al respecto.
Entiendo perfectamente que es una senda peligrosa. La cautela debe ser el principio rector. Y, de hecho, el informe no tiene ninguna repercusión directa más allá de la puramente notarial: da fe de la vulneración de unos principios. Pero el lado opuesto, un laisez faire condescendiente, me lleva plantearme los límites de la opinión y la información.

INSULTS (II)

  • En Cataluña se está amenazando a muerte a quien critica la política de la Generalitat
  • Roviretxe, el que con pistoleros se acuesta, asustado se levanta... Claro, si es que vienen de la pistola, muchos vienen de la pistola. En Cataluña se respeta mucho la libertad, a tiro limpio con quien les lleva la contraria, así es esta basura
  • Son lo mismo [que ETA]. ERC está compuesta por terroristas sin arrepentir... ¿Dónde está la diferencia?... Ahora, otra bomba. Éstas son las libertades de Cataluña que defiende Maragall
  • Si dais pena. Pena, no. Pena de la gente de Cataluña. ¿No se puede tolerar?. ¿Y qué vais a hacer, vais a mandar otra Brunete?
  • No podemos capitular ante el hecho de que una banda de terroristas que ha asesinado a un millar de españoles tome las calles de una parte de España
  • A mi me recuerda leyendo el Estatuto, muchísimo a la Italia de Mussolini, extraordinariamente
  • Lo del señor Iceta es de complejo de inferioridad disfrazado de superioridad, digno de algún partida de camisas pardas del periodo de entreguerras
  • La historia del socialismo español desde Pablo Iglesias hasta el 13-M es la apoteosis del golpe de estado permanente

FUENTE: Cadena Cope

20 de desembre 2005

INSULTS


Diuen les cròniques que un polític de l'època republicana va increpar un altre per la seva condició econòmica: "Vostè du calçotets de seda". La rèplica fou contundent: "No m'esperava que la dona de Sa Senyoria fos tan indiscreta". La política sempre ha estat un escenari propici per a aquest mil·lenari art de l'improperi.
A mi no m'agraden els insults però el cert és que la xarxa t'ofereix ara un gran assortiment, especialment els estudis de la meva pàgina web preferida (José Antonio Millán), que té un capítol dedicat a l'insult. Gràcies a Millán, he descobert que pots quedar com un senyor emprant un exabrupte shakespearià amb una pàgina dedicada a aquest curiós catàleg. Pots dir per exemple: "Tal i com diu Shakespeare a Ricard III, Out of my sight!. Thou dost infect my eyes". Si volem defugir dels clàssics i donar al nostre insult un aire més modern, podeu emprar l'enciclopèdia que ha realitzat Goloblog sobre les exclamacions de l'inefable Capità Haddock en les 16 obres de Tintín. Insults com ara cercopiteco, doríforo, o sietemesinos con salsa tártara. I fins i tot, si volem exhibir la nostra condició políglota (o, en tot cas, simular-la), podem seleccionar algun dels milers d'insults en vàries llengües, que es poden consultar en una curiosa pàgina web. No seria un plaer insultar en llatí?. I, amb el dit ben alt, exclamar irrumator es!. O apel·lar les llengües minoritàries amb un sonor pog mo thoin gaèl·lic, que no traduiré.
Ara bé, si us agrada la lectura, el camp també és molt ampli. Us recomano un clàssic, L'art d'insultar de Schopenhauer, àcid, divertit i absolutament imprescindible. També val la pena una lectura atenta del llibre de l'Albert Om El nom del porc, una divertida taxonomia dels insults polítics, amb un capítol dedicat a l'Alfonso Guerra en la seva època guerrera. I els més erudits poden consultar el Inventario general de insultos de Pancracio Celdrán (si algun desconfiat lector es pensa que aquest nom no existeix, que ho busqui al Google).

POSTDATA. Per aquells que malgrat tot no poden arribar més lluny, es poden aturar en el simple"bobo"

19 de desembre 2005

JICHAPI JICHAXA


Esta madrugada, mientras intento cerrar temas atrasados y hojeo las ediciones digitales de los periódicos, me llega una bocanada de aire fresco desde Bolivia. Un hálito de esperanza. Evo Morales ha ganado las elecciones presidenciales en este país, mísero y abandonado, castigado por la historia y por más de cuatro siglos de explotación.
Evo demuestra el valor de la democracia. Un indígena humilde, hijo de padres analfabetos ("aún hoy se me hace extraño tener asistenta; yo mismo me lavo aún los calcetines y los calzoncillos" contesta en una entrevista reciente) dirigirá desde hoy el segundo país más pobre de América. Las dificultades del nuevo presidente son inmensas. Bolivia es un país azotado por la miseria, sin acceso al mar, en una orografía esquiva y con unas comunidades indígenas desplazadas del mundo. La esperanza de vida es de 50 años (casi los que tiene el nuevo presidente), tres cuartas partes del país viven en un grado de extrema pobreza, más de la mitad de los bolivianos no tienen acceso al agua y a la luz... Todo ello en un país que fue el principal productor de plata en el período colonial, y más tarde de estaño, goma o quechua.
Ahora es el gas. La principal propuesta de Evo es hacerse con este recurso estratégico. Intercambiar los actuales Contratos de Riesgo Compartido (que en realidad es una cesión del subsuelo) por el Régimen de Prestación de Servicios. Su programa va más allá e incluye facilitar a los campesinos el acceso a la tierra, la explotación de las reservas mineras, un programa de descentralización política, la erradicación de la corrupción o el respeto por las comunidades indígenas y su identidad cultural. Con Evo, líder del MAS (Movimiento al Socialismo) "ahora es cuando" o en el bello idioma quechua "jichipi jichaxa". Si cierro los ojos, la imagen de Bolivia que veo es una triste fotografía de Salgado. Quizás con Morales, otro país es posible. Hoy es el día de la utopía.

16 de desembre 2005

CONTE DE NADAL

Josep en realitat és Mohamed, però s'ha canviat el nom perquè no està el país per a ensenyar segons quines identitats. Maria sí és Maria. Setze anys, un tatoo en el turmell i uns ulls grans, verds i tristos. No saben si s'estimen però s'acaronen les galtes com si així fos i l'escalfor d'un apropa l'escalfor de l'altre. Fa molta fred aquest nit, 24, a les afores de Mollet, en aquest dens parc on s'han amagat des de fa setmanes. La panxa fa mal i es rodona com un globus aerostàtic. I Josep s'imagina que el globus s'enlaira i que deixen enrere la ciutat, que ara és només un joc de llums que pampalluguen, i que volen lluny, cap al sud, i que viuen en una platja de sorra fina, en una casa blanca amb les portes blaves i que en un penjoll del dintell posen una gàbia amb les portes obertes. I que per un moment es remullen els peus amb l'escuma de les onades.
Però la sang del part taca de vermell les volves de neu. I la fred i el dolor i la por va cobrint l'establia, on dorm una euga coixa i una vella vaca. El nen és bru com un pastís de xocolota, amb els ulls verds de Maria com dos fars bessons. De sobte, un estel amb cua de forespan puja cap al firmament i cobreix de llum el petit bosc. I per un moment, el món s'atura una altra vegada. Però ja pel matí, els Treis Reis reparteixen joguines en un centre comercial de Girona, mentre una columna de fum i de gas esborra con un tipp-ex l'estel.

15 de desembre 2005

INVISIBLES


És com si els miralls es tornessis opacs. Hi són però no es veuen. Els diaris vells, una ampolla buida i les restes d'un vòmit delaten la seva absència. Amagats en els enfonyalls de la ciutat, escriuen una biografia sense lletres, un vídeo sense imatges... El món gira com el pèndul de Foucault i ells es mantenen immòbils com un gnòmon que marca les hores del passat. Les ciutats postmodernes són els tipp-ex que esborren el rastre de la misèria. Hi són però no es veuen. Ja ni tan sols comparteixen la taula de Nadal com una exòtica almoina. Les llums del Nadal són tan fortes que enlluernen les pupil·les dels compradors compulsius, que gairebé ensopeguen amb el brunyol de roba i ossos de la vorera. Potser per això sempre que arriba el Nadal sento més necessària que mai la veu (sovint menyspreada) de l'esquerra.

Un país mide su liderazgo ante el mundo especialmente por su capacidad de ayudar a los que más lo necesitan (José Luis Rodríguez Zapatero)

14 de desembre 2005

EL TINELL

Mentre sento els discursos, intento esbrinar on s'amaga la serenitat del Tinell. No són els falsos arcs, ni la filera de pedres irregulars, ni l'elegància de les obertures. Em fixo que la llargària de la sala és dues vegades la seva alçada. I la fondària representa també dues vegades la llargària. Per entendre'ns 1 x 2 x 4. Aquesta distribució tan cúbica crea un caixa perfecta, com la Kashba o els cubs de la Bauhaus. Malgrat els esforços dels arcs per aportar una mena de corbatura a l'interior, el Saló del Tinell és el triomf de l'angle recte. La caixa està recoberta de pedra, però el sostre és de fusta. I les restes dels capitells semblen xarneres. Per això, m'imagino dins d'una petita caixa, a punt de ser oberta d'un moment a l'altre per algun curiós. La capsa de la història, vaig pensar.

El pacte del Tinell ha canviat molt les coses. Més escoles bressol. Més professors (molt més professors). Més inversions en els barris. Més aqüífers. Més carreteres. Més biblioteques. De fet, em costa entendre la contra-campanya de CiU amb un eslogan poc afortunat ("Més o Mas"), no només perquè sembla dir que Mas és Menys, sinó perquè el joc de paraules sembla castellanitzar CiU. Com deia, el Pacte del Tinell ha canviat les coses. Més inversió en turisme i comerç. Més centres sanitaris. Més reciclatge. Més tren. Més presons. Més comissaries. Més inversió social...

No és només un canvi quantitatiu ("més"). El Tinell representa sobretot un canvi qualitatiu. En primer lloc, s'ha garantit un alternativa en l'ús del territori amb la incorporació de criteris sostenibles. Vull citar el Pla de l'energia (el primer Pla de l'energia d'un govern català!), que proposa un increment estructural de les energies renovables, els diversos plans directors (la muntanya, l'Empordà, el sistema costaner...), que limiten la destrucció sistemàtica del territori o la proposta d'ampliació de la Xarxa Natura 2000. En segon lloc, s'ha garantit un model de gestió social, que posa l'accent en les persones i les seves necessitats. Per això, el pressupost pel 2006 destina més del 60% a polítiques socials, com 6.000 nous professors, 8.000 places de llars d'infants o 60 nous centres d'assistència primària. Finalment, el govern ha posat l'accent en la competitivitat de l'economia catalana, especialment amb l'aprovació dels ambiciosos projectes del Departament de Política Territorial (us recomano especialment el Pla d'infrastructures de Catalunya) i l'Acord Marc per la competitivitat i la internacionalització de l'economia catalana.

Avui mentre sento el to solemne dels discursos, m'imagino un cap curiós que obre la immensa tapa de la capsa del Tinell i observa un pedaç d'història. Avui no ho sabem, perquè la història sempre s'escriu des del futur, però lentament i de vegades en silenci, estem construint un nou capítol en la petita història del nostre petit país.

12 de desembre 2005

POLÍTICS

Ens interessa la política?. Segons la notícia que publica avui el Diari de Girona, no. L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió revela que el partit pel qual els catalans sentim una major afinitat és el PSC (25,2%); el segon partit no és CiU (18,5%), sinó "cap" (22,8%). És cert que l'enquesta demostra que el PSC s'ha consolidat en l'imaginari col·lectiu de Catalunya com el partit proper, el "meu partit". Bones notícies. Però m'inquieta aquest 23%.
No és la primera veu en aquesta línia. El propi Diari publicà el divendres una enquesta del mateix CEO en la que es constatava que un 65% dels catalans consideren que els polítics només defensen els seus interessos. I són els joves els qui de forma més evident es pronuncien contra els polítics i la política.

Certament, una part de la responsabilitat recau en la simple conjuntura política. L'estratègia destralera del PP crea un runrún molest que acaba esquitxant la percepció col·lectiva de la política. No em canso de denunciar que portat al seu extrem, aquest remake del "Váyase señor González" pot tenir efectes negatius per a la pròpia convivència democràtica. I els palmeros del PP (com el convers Fedegico) han creat una mena de sintonia del caos, que distancia els polítics i els ciutadans.

Però segurament aquesta explicació és només parcial. Es podria dir també que una part de la responsabilitat és dels propis ciutadans, alguns d'ells preocupats per la seva quotidianeïtat i allunyats de les necessitats col·lectives. És possible. Però aquests percentatges indiquen també que els polítics no ho fem bé. Que els processos de gestió i organització de la política necessiten una ITV urgent. Començo per una agenda provisional, que podem anar ampliant entre tots:

  1. Sinceritat. Crec que aquest és el principi bàsic de la nova política. Alguns partits necessiten un curs intensiu, perquè s´han doctorat en la mentida com a principi d´acció.
  2. Respecte. El depotisme il.lustrat és un residu del XVIII que en algunes ocasions aflora amb formes i veus molt diverses. Jo hi contraposaria el respecte per la gent, per les opinions, pels barris, per la saviesa col.lectiva.
  3. Proximitat. Moltes persones tenen la sensació que allò que es discuteix en el Parlament o en el Ple no té cap relació amb el que li preocupa realment. I de vegades tenen raó. La política ha de ser sobretot la capacitat de donar una resposta concreta (que no vol dir simple) a un problema concret.
  4. Humilitat. La política dels 90 es basava en la definició de les utopies. Ara hem de ser capaços també de definir els límits, els nostres sostres. Humanitzar la política vol dir també això, saber que hi ha moltes coses que no sabem, que no podem o que no són possibles. No vull abaratir els somnis, però potserhem d´apendre somiar una mica menys, però a somiar millor.
  5. Diversitat. Ja no hi ha ciutadans. Ni societats. Ara més que mai hi ha pluralitat, diversitat, barreja. Per això no és possible construir un sol discurs vàlid per a una gran majoria. Hem d´acceptar que ja no hi ha majories. Que les ideologies i els principis es bifurquen, es confonen i es complementen. Ja no podem sustentar la gestió política en els quatre eslògansconvencionals.
  6. Integritat. El punt anterior no implica relativisme. Si alguna cosa ha de tenir un polític és integritat i coherència, allò que abans anomenàvem "principis".
  7. Decisió. Governar vol dir decidir. I decidir vol dir optar, triar. No hi ha res pitjor que els governs demoscòpics, que prenen les seves decisions a partir de l´opinió manifestada pels futurs votants. Sovint, la política ha de ser fermesa en la defensa d´allò que es creu que s´ha de fer, fins i tot quan hi ha molta gent en contra.
  8. Un nou llenguatge. Mica en mica, els polítics hem creat un argot propi. No ho notem perquè tots l´utilitzem: ens llegim entre nosaltres, ens escoltem i ens acabem imaginant que aquesta és la forma de llenguatge convencional. Jo, que crec molt en el valor de les paraules, no veig possible un canvi del model polític sense un canvi de llenguatge.
  9. Nous canals. Ara per ara, el principal instrument de comunicació entre els ciutadans i els seus polítics són els mitjans. Això genera moltes disfucions, i no em refereixo nomès a la temptació de controlar aquests mitjans. Vull dir que un mitjà treballa amb notícies i com és sabut les notícies són només una part (sovint la més anecdòtica) de la realitat. Potser la blogosfera (i les plataformes, i els pressupostos participatius i els fòrums) és una mostra de vies alternatives de comunicació.
  10. Autoafirmació. La política, com totes les activitats, té aspectes fascinants i elements menys agraïts, llums i ombres. Però no podem negar la política com un Santpere qualsevol o com un merengue en el Camp Nou. Afirmar el valor de la política és el millor antídot contra l´apatia o l´apolitisme, l´avantsala de processos socials poc desitjables. Reclamar la política, exigir la política.

10 de desembre 2005

LO MEJOR DEL 2005 (PÁSALO)

César Calderón cocina uno de los blogs más activos e inter-activos del mercado. Es el Ferran Adrià de la blogosfera progresista y seguramente Chesi es nuestra Carme Ruscalleda (con sus flamantes tres estrellas Michelín). Pues bien, César ha abierto la veda con un meme necesario: la buena noticia del año que se está consumiendo.

Candidatos no faltan. La aprobación del Estatut se merece un lugar en el podio. A mi me duelen las manos de aplaudir el Plan Director Urbanístico del Empordà que pone fin a 50 años de cicatrices en el territorio de Pla y de Dalí y el Plan Director del Sistema Costero por motivos similares. No puedo olvidar que en este año la ONU inició el proyecto de la Alianza de las Civilizaciones auspiciado por Zapatero. Pero puestos a escoger me quedo con...

La activación del protocolo de Kyoto

Esta iniciativa no sólo supone un primer paso necesario en la reducción de la emisión de gases, sino que tiene un alto valor simbólico. Es el primer acuerdo mundial efectivo y mesurable, el primer ejercicio de gobierno de una sociedad global (al que por cierto no se han sumado los Estados Unidos). Digamos que es como la Wikipedia pero a lo grande.


Ahora sólo falta enredar a cinco incautos. Lo tengo fácil: son los JASP (jóvenes aunque socialistas y/o progresistas) más prometedores de la blogosfera. Están nominados...

Cristian
David Fuentes
Xavier Amores
Oriol Vaquer
Eulalia Mas

Pásalo

08 de desembre 2005

DOTZE DESITJOS PEL 2006

S'apropa el final d'any i el 2006 ensenya el cap. Un any de transició abans de la nova fornada electoral. L'any Mozart, l'any del Mundial de futbol a Alemanya, les Olímpiades blanques de Torí (i els Jocs Oberts de Montreal, un invent estrafalari), l'any gos del calendari xinès, l'any Ibsen, l'any de Patràs capital europea de la cultura (Amposta serà la catalana), l'any Freud tan necessari per a alguns, l'Any Cezanne cent anys després de l'inici de tot plegat. I abans que comencin les propostes, els auguris, els balanços i les prediccions, em permeto suggerir els meus desitjos pel 2006.

1. Que el 2006 sigui l'any de l'Estatut
2. Que Pinochet sigui finament jutjat i condemnat
3. Que Romano Prodi guanyi les eleccions a Itàlia i Berlusconi sigui només un mal record
4. Que ETA faci el pas que ha de fer
5. Que EEUU, Rúsia i Xina s'adhereixin a Kyoto. I, ja que hi som, que la Xina deixi enrera el trist balanç de 3.000 executats el 2005
6. Que el PP no es cansi d'omplir els carrers de manis (amb nous temes com la l'ocupació militar d'Iraq, la violència de gènere, el canvi climàtic o la fam en el món)
7. Que el projecte de l'Aliança de les Civilitzacions segueixi el seu camí
8. Que el 2006 sigui el primer any sense "assessinats domèstics"
9. Que les medecines retrovirals siguin universals i gratuïtes
10. Que Amir Peretz pugui liderar el procés de pau a Israel
11. Que Marlango tregui un altre disc, que Richard Donovan escrigui un altre llibre i que Almodóvar acabi Volver (i fins i tot que els vídeos de la FAES facin un paper digne al Festival de Cinema de Terror de Sitges)
12. I, perdoneu per la nimiesa, que la Unión Deportiva Salamanca pugi a Segona A

05 de desembre 2005

Joguines

Arriba el Nadal. Massa aviat. Suposo que és un dels signes dels temps. No només esborrem les fronteres espacials i confonem la lògica geogràfica, sinó que també trenquem els límits temporals que han regit des de fa milers d'anys. A penes hem tancat la tardor i ja estem celebrant un Nadal llarguíssim, que enllaçarà amb el Carnaval. És la compressió espacio temporal que tan bé explicà David Harvey en La condició postmoderna.

Penso en els regals d'en David, el meu fill petit. No és una elecció banal. Avui he descobert que molts records de la meva infantesa estan vinculats amb les meves joguines. Per això, he estat tafanejant en el web Cuéntame como pasó, que és una mena d'arxiu gràfic de la memòria. I he rescatat algunes escenes del passat a Còria (Càceres) o a Cadis: Los Juegos Reunidos de Geyper, l'Scalextric, la Màgia Borràs, els Airgam boys, els TBO de Mortadelo i naturalment els Geyperman. En certa manera, les joguines són les depositàries de moltes tardes d'hivern i matins de diumenge. Si fóssim més conscients de la capacitat que tenim d'intervenir en la memòria dels qui ens envolten, de fixar per sempre fragments del seu passat, crec que actuaríem amb més prudència i sensibilitat.

Per cert, curiosejant entre les imatges caducades dels 70 i els 80 m'he baixat una propangada electoral d'Alianza Popular que guanya actualitat amb la proposta del president Zapatero de modificar la denominació constitucional dels discapacitats. Si la llegiu, us sorprendrà el to ofensiu: hi ha qui diu que les paraules no són importants, però és evident que els mots també fan la cosa. Canviar els noms és un símptoma del canvi dels temps tot i que alguns encara semblen ancorats en el Cine Exin i la señorita Pepis.


BIg bang blog

Els blogs socialistes catalans ja tenen un portal comú, Joves i socialistes, que recull l'efervescència de les JSC i també l'activitat blogger de socialistes no tan joves. És un primer recompte de la vitalitat de la blogosfera socialista, tot i que algunes referències encara no hi consten. M'he entretingut a fer una radiografia del Big Bang Blog (BBB) a principis de desembre, que es podrà contrastar amb posteriors actualitzacions.

El portal presenta 37 weblogs, tot i que segurament la xifra es mou ara per sobre dels 50

Hi predominen els homes, que són un 84% del total. Només 6 dels 37 blogs són femenins

L'edat mitjana és relativament baixa, 35,5 anys, tot i que hi ha molts bloggers que no fan constar l'edat. Crec que l'edat mitjana real és sensiblement més baixa. El blogger més jove és Rull amb 19 anys i el més gran té només 57 anys.

La vinculació amb el PSC és molt diversa. He anotat 7 diputats del Parlament, 2 diputats al Congrés, 6 regidors i 13 membres de les JSC. Hi ha també 8 persones que treballen per al PSC en diversos àmbits.

El nivell d´actualització és molt elevat. 17 de les 37 s´han actualitzat en els darrers tres dies i 24 en la darrera setmana. Cap weblog està mort, si considerem caduca un blog que no tingui cap entrada en el darrer mes.

La data d´inici és molt recent. Més del 85% dels blogs han nascut el novembre de 2005. Els més veterans són Iceta i Bassas, seguits de Mas i Lourdes Muñoz. Aquests quatre blocs són l´origen del big bang actual. De moment, el creixement és exponencial de manera que podem esperar moltes noves referències en els propers mesos.

La cartografia dels bloggers mostra la vitalitat de Barcelona, però també l´àrea de Mataró i, en menor mesura, el Vallès Occidental. Poc a poc van apareixent blogs en espais perifèrics.

02 de desembre 2005

Adjectius

Confeso que mai m'han agradat els debats existencialistes. Els debats sobre els substantius. A mi, personalment, m'agraden molt més els adjectius>, tan fràgils i vulnerables. Per això, jo no crec que el principal interrogant sobre la Catalunya actual sigui si som o no som una nació. M'interessa molt més saber quina nació som i sobretot quina nació hem de ser. Crec que ha arribat l'hora dels adjectius.

El nacionalisme es troba molt còmode en el debat substantiu. Construeix pacientment una estructura teòrica basada en les essències, els noms despullats del seu matís, ja sigui Catalunya, Espanya o Villa Arriba capaç de rentar les paelles més ràpidament que els veïns de Villa Abajo. El debat sobre què som anul·la qualsevol altre debat. O som o no som. Aquesta és la qüestió. I així neix la ficció de l'interés de la nació (com si només hi hagués un, d'interés) o la defensa de la nació.

Crec que mica en mica el país està baixant a l'arena dels adjectius: Una nació sostenible, justa, solidària, eficient, moderna, creativa, oberta i plural o bé una nació desarrollista, liberal, insolidària, individualista, tradicional, inactiva, tancada i uniforme. Els adjectius tenen això: ens obliguen a escollir les polítiques i les vies per a arribar a aquestes polítiques. En aquest nou escenari, ja no hi ha els qui defensen Catalunya i els qui no la defensen (o no la defensen prou). I, per tant, ja no és suficient afirmar amb rontunditat que Catalunya és una nació, com si només una nació fos possible. Ara hem de dir quina nació volem. I és aquí on cadascú ha d´ensenyar les cartes.

Per això és molt rellevant el nou discurs d´Artur Mas, en el que exposa de forma inequívoca els plantejaments de Convergència i Unió. L´esperit del seu discurs és que la prestació de serveis escolars, socials, culturals no necessàriament ha de recaure sobre la iniciativa pública, ja que el principal criteri ha de ser la qualitat dels serveis, "el dret a escollir". Aquests serveis han de basar-se també en el principi de la competència. Que guanyi el millor. I finalment, en la llibertat d´acció. Traduïm-ho: la tercera via. O la segona via de tota la vida maquillada.

Tot i que en Mas també fa referència a l'accés universal, en realitat està alimentant una societat dual. La primera és la societat amb més recursos que poden accedir a uns serveis privats (però amb el suport públic, aquesta és la novetat) i la segona és la societat que accedeix a uns serveis públics de baixa intensitat. Com diu, és efectivament un canvi de model. Mentre l'Estatut aposta per una prestació de serveis públics de segona generació (lleure, cultura, formació contínua) que complementin els serveis tradicionals de l'estat del benestar, la nova proposta de CiU proposa un model mixt públic - privat, que donarà lloc a una societat dual.

És el que tenen els adjectius. Quan deixem enrere els grans substantius i ja no és suficient afirmar que som una nació, és el moment de posar a cadascú en el seu lloc. Aquest és un efecte colateral magnífic del nou Estatut.