31 de maig 2006

Petits fours

Se m'acumula la feina. Ahir vaig estar a Tossa, Girona i Lloret i avui a la Vall d'Aran (és tan maco l'aranès!). En les estones perdudes, intento resoldre els temes pendents i actualitzar aquest blog. Aquesta matinada m'he sentit com els nens de la Supernani: No sé si he concentrat tots els activistes antiestatut o és que les enquestes enganyen i hi haurà un 98% de vots en contra. I potser per això, començo a sentir els primers símptomes de la síndrome d'Estocolm. Tenia previst presentar una comparació entre la proposta de finançament que va aprovar el Govern i la proposta de l'Estatut, però ho deixo per demà.

Un fidel lector d'aquest blog m'ha comentat "No hi ha res de l'Estatut que no t'agradi?". Avui els hi vull confessar aquells articles de l'Estatut que em creen una certa perplexitat. Són inofensius, i en molts casos necessaris, però no puc evitar una sensació d'incomoditat quan els llegeixo. Què esperaven?. Fins i tot a l'Angelina Jolie li surt de tant en tant un granet.

Article 9.
Els territori de Catalunya és el que correspon als límits geogràfics i administratius de la Generalitat en el moment de l'entrada en vigor d'aquest Estatut.

O sigui, els límits de Catalunya són els límits de Catalunya.

Article 20.1.
Totes les persones tenen dret a rebre un tractament adequat del dolor i cures pal·liatives integrals i a viure amb dignitat el procés de la mort.

Les fòbies de CiU han convertit l'article sobre el procés de la mort en una barreja estranya entre dolor, cures i mort. Em sembla que no em trobo massa bé...

Article 21.2.
Les mares i pares tenen garantit el dret que els assisteix per tal que els seus fills i filles rebin la formació religiosa i moral que vagi d'acord amb llurs conviccions a les escoles de titularitat pública, en les quals l'ensenyament és laic.

És a dir. A les escoles, l'ensenyament és laic però les mares i els pares poden demanar que no ho sigui. Llavors... ho és o no ho és de laic?. Una altra aportació de CiU. Per cert, algun de vostès utilitza la paraula "llur"?.

Article 41.1.
Els poders públics han de garantir la transversalitat en la incorporació de la perspectiva de gènere i de les dones en totes les polítiques públiques.

Transversalitat en la incorporació de la perspectiva?. Això no m'ho diuen en el carrer

Article 67.7
El president o presidenta de la Generalitat cessa [...] per defunció, [...]

Feliç aportació. S'imaginen un president com la mare de Norman Bates?

Article 155.2.b
Correspon a la Generalitat de Catalunya la competència executiva en la defensa jurídica i processal dels topònims de Catalunya aplicats al sector de la indústria.

O sigui que ja es poden preparar Guns and Roses (Alt Empordà), Das Audio (Cerdanya), Produccions Malla (Osona), les sabates Pira (Conca de Barberà), el llibre Sin noticias de Gurb de l'Eduardo Mendoza (Osona), totes les empreses de Cava (Alt Urgell) o el quadre de Velázquez La rendición de Breda (La Selva), entre d'altres.

29 de maig 2006

Les finances de l'Estatut (V)

Reinhold Meissner ha viscut la major part de la seva vida en una muntanya. Mite viu de l'alpinisme, ha perdut en diverses ascensions alguns amics, el seu germà i unes quantes falanges dels dits. Diuen que quan va arribar al impressionant Gasherbrum I el seu acompanyant, en Peter Habeler, li comentà: "Bé. Això ja està fet. I què farem ara?". Meissner s'apropà un moment al cim enteranyinat pels núvols i la fred i contestà: "De moment, gaudir de la vista". Sempre m'ha agradat aquesta imatge. Abans de pensar en escalar nous cims, gaudim un moment del paisatge.

Ja he comentat que la proposta d'Estatut incrementa de forma sensible la participació dels impostos, de manera que en els tres principals tributs compartits (IVA, IRPF i impostos especials) la Generalitat recaptarà com a mínim el 50%. A més, la disposició addicional tercera explicita que la inversió de l'Estat a Catalunya en infrastructures es correspondrà amb el pes del PIB català. Pagar per renda i rebre per renda durant set anys. Llegim l'article:

La inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l’alliberament de peatges o la construcció d’autovies alternatives.


No podem saber la quantitat exacta d'aquesta inversió. Primer, perquè està condicionada pel pes efectiu del PIB català sobre l'espanyol (actualment, un 18,8%). I segon, perquè també està condicionada pel volum del Fons de Compensació Interterritorial (FCI). Però per a què es facin una idea, el valor mig de les inversions de l'Estat a Catalunya ha estat d'un 10% anual aproximadament. Si volen, prenem la darrera referència: el 12%. Passar del 12% al 18% llarg suposa un increment del 50% en el volum de les inversions durant set anys. Que és el que necessitem per iniciar l'ambiciós Pla d'Infrastructures de Catalunya, el pla que canviarà el model de mobilitat del país.

He llegit en molts articles i posts que això ja formava part del text de l'Estatut aprovat pel Parlament. No és cert. En realitat, la disposició addicional sisena deia literalment "La inversió de l'Estat a Catalunya en infrastructures ha de tendir a equiparar-se progressivament a la participació del PIB de Catalunya amb el PIB de l'Estat". No sé què pensen vostès, però entre "ha de tendir progressivament a equiparar-se" i "s'ha d'equiparar" hi ha un salt mortal sintàtic. El primer és futur indefinit i el segon és imperatiu. Diem-ho clar. En el pont aeri entre Barcelona i Madrid, l'Estatut guanyà un cabàs de recursos per infrastructures. I, curiosament, per més que m'he esforçat, no he trobat cap referència a aquest notable guany en el balanç que fa Esquerra entre els dos estatuts.

El principal argument que utilitzen a Madrid per justificar aquest increment és que aquests recursos addicionals serveixen per compensar (ni que sigui parcialment) un dèficit acumulat durant 20 anys. De fet, entre el 2002 i el 2004 el creixement del PIB català va ser molt inferior al creixement mig del PIB estatal. Tots els estudis destaquen que existeix una correlació molt estreta entre inversió en infrastructures i dinamisme econòmic. Els dèficits estructurals de les infrastructures a Catalunya (de l'aeroport a l'AP-7, del colapse de l'Àrea Metropolitana de Barcelona a la inanició del sistema ferroviari) estaven limitant la capacitat de dinamisme de l'economia catalana, i de forma indirecta, de l'economia espanyola.

N'hi ha qui opina que això és la xocolata del lloro. I n'hi ha qui té ganes de començar a escalar un altre 8.000 quan encara no hem acabat de fer el cim. Saben?. Amb aquesta disposició i amb el conjunt del títol de finançament, hem de fer una mica com en Meissner. Gaudim del paisatge. Demà acabaré aquest serial amb una comparativa entre la proposta de finançament que va fer el Govern de la Generalitat el desembre de 2004 (i que va ser objecte de tota mena de lloances) i el títol de finançament de l'Estatut. Ja els avenço que són dos textos idèntics. I els hi confesso que en aquell llunyà desembre (amb una fred de mil demonis) vaig pensar que una proposta tan ambiciosa no podria ser acceptada a Madrid. Ara que tenim allò que vam dir (i escriure) que volíem, insisteixo, gaudim del paisatge.

26 de maig 2006

Les finances de l'Estatut (IV)

Ahir un amic em va confessar que desitjava que arribés d'una vegada l'Estatut per estalviar-se els meus posts sobre el finançament. Altres trucades anònimes m'han amenaçat que si continuo per aquesta línia és possible que canviïn el seu sí per un rotund no. Però ja coneixen la meva obstinació genètica. Prometo, això sí, que quan acabi aquesta sèrie de posts sobre finançament i Estatut em dedicaré per un temps a temes molt més interessants com el día del orgullo friki, la visita del Papa a Polònia (casualment el mateix dia) o la reedició dels vídeos de Banner i Flappy. Mentrestant, poden fer zàpping si ho desitgen amb les desventures del pobre Max regidor.

Un dels principals avantatges de la proposta del nou Estatut és la creació de l'Agència Tributària de Catalunya. Aquesta Agència Tributària farà el que fan totes les agències similars, és a dir gestionar, recaptar, liquidar i inspeccionar els tributs propis i els tributs estatals cedits totalment. Els tributs propis són aquells que crea la pròpia Generalitat, mitjançant una llei del Parlament. I els tributs estatals cedits totalment són successions i donacions, patrimoni, transmissions patrimonials i actes jurídics documentals, jocs d'atzar, vendes minoristes de determinats hidrocarburs, transport i electricitat. En tots aquests impostos, el marge de maniobra de l'ATC és absolut: fixa els trams, les bonificacions, les exempcions...

I els altres impostos?. Hi ha una sèrie d'impostos que són compartits entre la Generalitat i l'Estat. Essencialment són tres: l'IRPF, l'IVA i els impostos especials (és a dir, els vicis: tabac, alcohol i hidrocarburs, que s'ha convertit en un altre vici). D'acord amb el que preveuen les disposicions transitòries 8, 9 i 10, el percentatge d'aquests impostos que corresponen a la Generalitat s'incrementa del 33 al 50% (IVA), del 35% al 50% (IRPF) i del 40 al 58% (impostos especials). En aquests tres tributs, els recursos destinats a la Generalitat són paritaris o bé superiors.

Qui gestiona aquests impostos?. Anem a veure què diu l'article 203.4:

Correspon a la Generalitat de Catalunya la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels tributs estatals cedits totalment, i també aquestes funcions, en la mesura en què s'atribueixin, respecte als cedits parcialment, d'acord amb el que s'estableix a l'article 204.


I què diu aquest article?. Regula que en el termini de dos anys s'ha de crear un consorci o un ens equivalent, integrat de forma paritària per l'Agència estatal de l'Administració Tributària i l'Agència Tributària de Catalunya. Aquest consorci ("que es pot transformar en l'Administració tributària a Catalunya") és el que permet que la Generalitat incrementi la seva participació en la capacitat normativa sobre l'IRPF i participi per primera vegada en le operacions efectuades en la fase minorista de l'IVA i els impostos especials.

O sigui. L'estatut consagra la creació d'una Agència Tributària que gestiona tots els impostos propis o cedits totalment i participa de forma consorciada amb l'Estat en la gestió dels tributs cedits parcialment. A efectes de la relació amb les persones contribuents hi haurà una "finestreta única". N'hi ha qui diu que aquesta és una pèrdua essencial respecte l'Estatut del 30 de setembre. És veritat que l'article 205.1. de la proposta que aprova el Parlament diu que l'ATC gestiona tots els impostos suportats a Catalunya (cedits totalment o parcialment). Però l'article 204.3 deia literalment:

La Generalitat té capacitat normativa i responsabilitat fiscal sobre tots i cadascun dels impostos estatals suportats a Catalunya, en el marc de les competències de l'Estat i de la Unió Europea.


Aquest "marc de les competències de l'Estat" limitava de facto l'aplicació de l'article 205.1. I per això, la resta de l'articulat fa referència a la relació entre l'administració i la Generalitat: "A tal efecte l'administració tributària de la Generalitat i la de l'Estat col·laboren i subscriuen convenis i fan ús dels altres mitjans de col·laboració que consideren pertinents". Si això no és un consorci, s'assembla força.

Intentaré fer un breu resum:

1. La proposta d'Estatut permet la creació d'una Agència Tributària Catalana. Aquesta agència té capacitat normativa en els impostos propis i cedits totalment.

2. En els tributs cedits parcialment, es crearà un ens que acabarà essent l'administració tributària de Catalunya. Aquest serà un ens consorciat entre les dues administracions (catalana i espanyola). Particularment, jo veig bé aquest consorci per dos motius: (a) si els impostos són compartits, sembla lògic que la seva gestió també ho sigui; a més, ens beneficiarem del know how de l'administració estatal; (b) el sistema de consorci facilita la participació de l'administració catalana ( i la de la resta de les comunitats autònomes) en la fiscalitat estatal, seguint el model alemany.

3. La proposta de l'Estatut del 30 de setembre fixava de facto uns mecanismes de consorci amb l'Agència Tributària Estatal.

4. Amb l'aplicació de l'Estatut, la Generalitat tindrà una gran capacitat de maniobra en la gestió dels impostos que es paguen a Catalunya. Jo crec que això té tres grans avantatges: (a) Ja coneixen la meva perversió federalista: jo soc dels que pensen que quan més a prop està l'administració de l'administrat, més eficient és i més capacitat té per detectar, per exemple, les bosses de frau. (b) La capacitat normativa vol dir que la Generalitat podrà fer una política fiscal pròpia, és a dir, podrà pujar o baixar els impostos (o les bonificacions, les exempcions...) i determinar així el nivell de serveis públics que desitja. (c) Finalment, es crea un marc que és alhora bilateral i multilateral. Ja sé que hi ha moltes persones que només veuen avantatges amb un model bilateral. Jo crec que també és bo que hi hagi estructures multilaterals. Hi ha moments en què podem trobar aliats, que són impossibles en un vis a vis. I, a més, l'economia catalana té una implantació tan forta a la resta de l'Estat (per què La Caixa financia la selecció?) que jo no perdria tan fàcilment els ponts amb la resta de comunitats.

Potser la part més visible de tot aquest procés és que l'inspector d'hisenda que no es creu que hem adquirit un xalet a la costa per 30.000 euros ara es dirà Marcel·lí Puigdomènech i Montaner i no José Luis del Pozo Aguado y Bienpensante. Ara bé. La multa ens farà el mateix mal.

25 de maig 2006

Les finances de l'Estatut (III)

Ja m'agradaria a mi tenir un blog com La nit de la iguana. Això és alquímia. No es perdin el darrer missatge: "L'avantatge de tenir somnis grans és que no els perds de vista quan els persegueixes". Aquest sí seria un bon eslogan pel . Ja m'agradaria escriure com Madina en el seu Molino de papel. I tenir una pàgina tan endreçada i tan estètica com el César. Però un té les limitacions que té. Ja ho veuen. Avui he de començar el tercer dels posts sobre el finançament i he recordat la meva fugaç experiència com a locutor de ràdio a l'emissora local. Ni Buenafuente, ni Gemma Nierga, ni tan sols Jiménez Losantos. Jo era un d'aquells locutors que et recorden l'hora cada dos minuts, que van pujant i baixant la música per llegir el nom del grup en un anglès tipus José Luis Garci i que repeteixen com una gravació el dial de l'emissora.

Anem al gra. Hem vist en els darrers posts que la proposta de finançament es basa en dos principis transparents que regulen la solidaritat: el principi d'ordinalitat i el principi "serveis similars amb la mateixa pressió fiscal". Aquest article 206 s'acaba amb una determinació explícita dels criteris de solidaritat (una vegada acceptats els dos principis anteriors). Llegim l'article 206.6:

S'ha de tenir en compte com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa (...), la població rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en patricular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s'han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d'exclusió social.


Què vol dir aquest article?. Explicita un dels principis en els que hi ha un acord més unànim. Simplifico: "Pagar per renda i rebre per població". Per cert, aquest és el criteri que explicita un Estatut força similar al català, com és l'andalús que curiosament no ha generat el mateix grau de rebuig. Em sembla un principi molt clar, una forma molt elemental de fixar un paràmetre bàsic de la solidaritat. De fet, l'article van una mica més enllà i introdueix alguns factors de correcció. Fixem-nos:

1. Variables demogràfiques, especialment la immigració. A Catalunya hi ha 6,8 milions de persones censades i 7,4 milions de targetes sanitàries. El finançament de la sanitat en Catalunya s'ha de basar en el número dels censats (teòrics) o en el número de persones que efectivament utilitzen aquests serveis?

2. La densitat de la població i la dimensió dels nuclis urbans. Això juga en un doble sentit. Els territoris amb densitats molt baixes tenen un problema: hi ha un serveis mínims que s'han de donar en tots els territoris; en aquells casos en què la densitat és baixa, l'aportació s'ha de corregir positivament. D'altra banda, aquells espais que tenen una xarxa urbana especialment densa (metropolitana) necessiten una inversió elevada que depèn de l'elevat preu del sòl per als usos públics, dels factors de congestió i els serveis de rang metropolità (com ara, un aeroport internacional).

3. La població en situació d'exclusió social. Un estat del benestar ha de tenir límits inferiors, llindars socials per sota dels quals tot el sistema entra en crisi. Per això, el model de redistribució ha de garantir que en cap cas es vulneren aquests límits.

L'article 206 és un gran article. Una millora substancial respecte l'Estatut de Sau, perquè marca uns criteris molt clars de la solidaritat i defuig dels plantejaments maximalistes. Ni nega el principi de solidaritat propi de qualsevol estat, ni deixa obert el règim per a què el govern central expoliï literalment Catalunya. Accepta el principi de solidaritat, però els limita. I els fa transparents. A més, és un principi perfectament exportable a la resta de comunitats autònomes. Si algú fa l'esforç de comparar aquests criteris (que són la mare dels ous) amb els criteris que definia l'Estatut del 30 de setembre arribarà a una conclusió evident: són els mateixos, una autèntica fotocòpia.

Demà intentaré explicar els avenços que comporta l'Agència Tributària Catalana i l'increment de la capacitat normativa. Un preludi provocatiu: No desapareixeran els inspectors d'hisenda, però almenys ara parlaran en català.

24 de maig 2006

Les finances de l'Estatut (II)

En el post anterior, he intentat explicar els efectes del principi d'ordinalitat. Avui vull fer esment d'un altre element capital, que és el principi "els mateixos serveis amb la mateixa pressió fiscal". Què vol dir això i quins efectes reals té?. Per saber-ho, necessitem fer esment a l'article 206.3 de l'Estatut que diu:

Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar
.

Imaginem un estat amb dues comunitats de cent persones cadascuna. La primera té una renda mitjana de 120 i la segona té una renda mitjana de 80. La segona comunitat té dificultats per garantir una prestació adequada de serveis (sanitat, educació...), de manera que obté de la "caixa comuna" una aportació extraordinària per assolir aquest nivell. Aquesta caixa comuna s'obté de les aportacions de la primera comunitat via impostos. Imaginem ara que a la primera comunitat la pressió fiscal és del 20% i a la segona, la pressió fiscal és del 10%. Quin resultat obtindríem?. La primera comunitat no només aporta una quantitat d'anivellament, sinó que també aporta la part proporcional de fiscalitat que la segona comunitat no ha assumit. L'Estatut impedeix aquesta via. Quines solucions s'haurien de donar: o incrementar la pressió fiscal de la segona comunitat o baixar el nivell mitjà dels serveis.

Per què és tan important aquest article?. El debat dels propers anys serà el debat dels límits de l'estat del benestar. Simplifico: quins serveis (i quin nivell de serveis) volem assolir i quina pressió fiscal estem disposats a soportar. En la mesura que la major part de les competències de l'estat del benestar estan transferides a les comunitats autònomes, és lògic que aquesta tensió es traslladi a les comunitats. I és lògic que les comunitats puguin decidir el grau de pressió fiscal i, de retruc, el nivell de serveis que poden assolir. El que és del tot injust és que una comunitat mantingui una pressió baixa i intenti mantenir una bona prestació de serveis públics via fons de compensació (la caixa comuna).

El càlcul no serà simple.

1. D'una banda, cal determinar quina és la pressió fiscal. Aquí és molt important saber si a més dels impostos directes i indirectes imputem també aquells elements de l'economia que tenen un efecte sobre la capacitat adquisitiva, allò que podríem anomenar "impostos invisibles". Per exemple, els peatges. Per exemple, el diferencial d'IPC o el preu de la cistella de la compra.

2. En segon lloc, cal determinar també com es mesura el nivell dels serveis. El redactat no és molt explícit: "els serveis d'educació i sanitat, i els altres serveis...". Segons la Constitució, els únics dos serveis que són universals són sanitat i educació. Caldrà determinar si en aquest còmput s'incorporen altres serveis de l'estat del benestar que no formen part de les obligacions constitucionals, com per exemple els serveis socials. Una vegada acotats els serveis, caldrà estimar el nivell de servei. Insisteixo. No serà fàcil. Però és un exercici de transparència necessari.

3. En definitiva, l'article 206.3 impedeix que la sobrepressió fiscal dels ciutadans de Catalunya serveixi per finançar els serveis públics en altres comunitats amb una pressió fiscal mínima. De fet. he explicat en altres fòrums quin és l'efecte real del dèficit fiscal de Catalunya. Com el país manté un nivell de serveis molt alt, el dèficit és cobert mitjançant allò que jo anomeno "impostos invisibles", dels peatges a la ITV. Aquests impostos invisibles no són progressius: un Opel Corsa i un Hummer paguen el mateix en el peatge de Granollers. Quan els impostos no són progressius, és evident que els nivells de renda més baix són els qui acaben perdent. Per tant, plantejo la següent hipòtesi: el dèficit fiscal afecta sobretot les rendes més baixes, les que tenen menys poder adquisitiu. Per això, no puc estar d'acord amb el principi que intentar canviar el model actual és insolidari.

23 de maig 2006

Les finances de l'Estatut (I)

Dedicaré aquest espai durant la setmana a explicar la proposta financera de l'Estatut. Defensaré que és una proposta federal, que s'allunya dels dos extrems: un Estat centralitzat, que distribueix els fons territorials de forma més o menys arbitrària i un Estat confederal, que redueix pràcticament a zero els mecanismes de compensació.

Primera idea. El nou Estatut garanteix el principi d'ordinalitat. Veiem-ho:

Article 206.4. L'estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament


Què vol dir això?. La taula adjunta és el resultat d'un estudi realitzat per Alcaide l'any 2002. La primera columna representa el PIB per habitant. Es presenta prenent la mitjana de l'Estat com a índex 100. Catalunya té un PIB per càpita de 122 punts. La segona columna mostra la Renda Familiar Bruta Disponible (RFBD) per comunitats, també prenent la mitjana estatal com a índex 100. En aquest cas, podem veure un efecte positiu dels fluxos fiscals: les comunitats amb més capacitat de renda perden capacitat per càpita en benefici de les comunitats que en tenen més. Fins aquí, res a dir.



Hi ha però, un segon efecte que mereix ser estudiat. Fixem-nos que algunes comunitats pugen en el rànquing i (òbviament) altres baixen. Concretament, Catalunya passa del quart lloc al sisè: altres comunitats com La Rioja i Aragó, que tenen un PIB per càpita inferior acaben amb una renda bruta familiar superior. En altres paraules. No es produeix un efecte d'anivellament, és a dir, cedir una part dels teus recursos per a millorar la situació d'altres àrees més desafavorides, sinó que es crea una situació estranya: aquestes comunitats "escalen" llocs en el rànquing. Imaginem-nos que visc en una comunitat de cinc individus i jo guanyo 100 i la resta d'individus guanyen 80. És lògic que jo pagui més impostos per seguir el principi de solidaritat. El que seria estrany és que jo cedís 20, de manera que els altres quatre membres tinguessin 85 i jo em quedés amb 80. Tornem ara a llegir l'article:

L'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita entre les comunitats abans de l'anivellament.


L'Estatut no fixa exactament quins recursos ha de destinar Catalunya a la "caixa comuna". Per això, les estimacions que s'han publicat són només això: estimacions. El que sí fa l'Estatut és proposar unes regles del joc, que garanteixen un sistema fiscal més just.

20 de maig 2006

Guaiomení duzepoins

Preparen las palomitas, las cervecitas, las pizzas y los amigos. El mayor espectáculo del mundo está a punto de empezar. Ni la Champions, ni el Mundial ni el Festival de Teatre de Tàrrega. A las nueve de la noche, como cada año el Festival de Eurovisión llama a su puerta. Pongan en una coctelera los mejores momentos de Fernando y Esteso, el making of de una película de Torrente, los ensayos del ballet de Eva Nassarre y le edición 72 de Operación Triunfo y obtendrán algo parecido a este espectáculo absolutamente recomendable.

La pasarela freak empezó hace dos días con las semifinales, que han permitido ir abriendo boca. Aún me duelen las mandíbulas de la hilaridad que me provocó el representante folclórico de Albania, que evocó a su manera el inolvidable "Quién maneja mi barca" de Remedios Amaya. Antológica una tal Jennifer (asturiana para más señas) que canta en ropa interior y en catalán un estrépito digno de la mismísima Chenoa. ¿Y qué decir del dúo moldavo con un vestuario a medio camino entre Parchís y Enrique y Ana?. España lleva, ya lo saben, a las ketchup, las niñas del aserejé. Y con eso ya lo digo todo. Y ojo con Finlandia, representada por unos tipos disfrazados que parecen extraídos de un fanzine gore. Eurovisión es la mayor concentración mundial de caspa por metro cuadrado: de las coreografías a las conexiones con las televisiones locales (bonjour Rome).

Como a todo el mundo, lo que más me gustan son las puntuaciones. Esos grupos mordiéndose las uñas, con los chorretes de sudor comiéndose el Rimmel, y las banderitas prestas a celebrar los ansiados doce puntos. Echaremos de menos al gran Aberasturi y sus comentarios geopolíticos ("Rusia no va a votar a Ucrania por el conflicto del gaseoducto"). Este hombre se leía durante todo el año el New Yorker, el Bild, Le Figaro y el blog de guerras postmodernas. Ríanse ustedes de Moratinos. De todas formas, el cénit de Eurovisión desde mi modesto punto de vista son los vídeos introductorios antes de las canciones, que hacen buenos los vídeos de los karaokes.

Que el continente de Descartes y Leonardo, de Galileo y Lutero, de Engels y de Rafael lleve más de cincuenta años de Eurovisión es la mayor evidencia que la crisis de Europa es irreversible. Háganme caso. Cómprense un piso en Kuala Lumpur o en Bangalore. Ah. Y esta noche, apuesten por Ucrania.

19 de maig 2006

Hemeroteca

  • “Busca el desguace de España”. Ángel Acebes (3-9-2005)
  • “Se está produciendo un caballo de Troya en la Constitución de todos los españoles”. Ángel Acebes (3-9-2005)
  • “Es un texto aberrante que abre el camino a la secesión, rompe con el espíritu de la transición, destruye la cohesión nacional y transforma España en una confederación de naciones inconexas. O acabamos con el Estatuto nacionalista, o el Estatuto nacionalista acaba con todos nosotros. La reforma del Estatuto ha colocado a Cataluña en la situación de caos que precedió a la guerra civil”. Aleix Vidal-Quadras (8-9-2005)
  • “El proyecto de Estatuto es un obstáculo de primera magnitud para el crecimiento económico catalán”. Mariano Rajoy (19-9-2005)
  • “Estamos en la semana del Estatuto y, en esa semana, ETA quiere estar muy presente”. Eduardo Zaplana (27-9-2005)
  • “Hoy, con la más honda preocupación, sólo puedo esperar que la voz de la mayoría obligue al Gobierno a retirar un proyecto que significa la división irreversible de España”. José María Aznar (30-9-2005)
  • “Esto es un engaño a los españoles y de forma más particular a los que un día dieron su apoyo a Zapatero. Este Estatuto separa a Cataluña de España, fija un modelo de sociedad en el que no creen la inmensa mayoría de los catalanes, e impone un corsé brutal a una de las sociedades más dinámicas que he conocido y cuyo crecimiento económico dificulta”. Mariano Rajoy (30-9-2005)
  • “Es el momento más crítico para la convivencia desde 1977”. Federico Trillo (1-10-2005)
  • “Si se aprueba esta norma, los políticos catalanes podrán decidir sobre lo que pasa en Jaén o en Zamora, sobre sus finanzas, su sanidad, su educación o sus derechos, pero las Cortes Generales no podrán decidir nada de Cataluña”. Mariano Rajoy (2-10-2005)
  • “Da la impresión de que el jefe del Gobierno se está ahorcando con su propia soga”. Mariano Rajoy (5-10-2005)
  • “Estamos en uno de los momentos más críticos de nuestra historia y probablemente abocados a una grave crisis nacional. En poco más de un año el actual Gobierno ha llevado a España al borde del abismo. España corre riesgos serios de desintegración, de balcanización y de volver históricamente a las andadas. El desafío al Estado es total y afecta a todas las instituciones del Estado, y digo a todas”. José María Aznar (7-10-2005)
  • “¿De qué virus están infectados estos catalanes que nunca se atreven a plantear las cuestiones de frente y por derecho? ¿No será que en el fondo -y en forma- lo que quieren es repicar e ir a la procesión?”. Jorge Trias Sagnier (10-10-2005)
  • “Corta vida va a tener esta farragosa y vergonzante declaración de independencia proclamada por buena parte de la clase dirigente catalana: políticos, intelectuales, obispos y empresarios, todos intentando inventarse una nación por la puerta de atrás. Jorge Trias Sagnier (10-10-2005)
  • “La propuesta de Cataluña supondrá un coste de miles de millones de euros para Andalucía y Chaves lo sabe, ya que lo que el sistema catalán plantea es trincar toda la tela de golpe y después, a ver lo que suelto poco a poco”. Javier Arenas (11-10-2005)
  • “Lo que pase en Cataluña afectará al País Vasco, porque el Estatuto catalán es el trampolín para el Plan Ibarretxe ya que Ibarretxe pensará que si Maragall tiene bula para su plan, inmediatamente después va él”. María San Gil (12-10-2005)
  • “La propuesta nacionalista se abre con el dibujo de una Cataluña mítica, intemporal y antropomórfica que, entre otros inconvenientes, presenta el de no haber existido jamás”. Aleix Vidal-Quadras (14-10-2005)
  • “Lo que de verdad causa este preámbulo corrosivo son quemaduras de tercer grado”. Aleix Vidal-Quadras (14-10-2005)
  • “Maragall miente a su partido, Zapatero miente al suyo, Carod miente a Maragall, Castells miente a sus compatriotas, si es que así nos considera todavía, y de este festival de engaños y traiciones ha de surgir un futuro radiante para nuestro atormentado país. Qué asco”. Aleix Vidal-Quadras (17-10-2005)
  • “Nunca, desde la Transición, habíamos estado en una situación tan peligrosa como la que estamos en la actualidad. Es asombroso pensar que se puede volver a un país en el que todos los españoles no son iguales ente la ley”. Ana Botella (17-10-2005)
  • “Es un fraude democrático y a la Constitución”. Eduardo Zaplana (18-10-2005)
  • “El nuevo Estatuto está podrido hasta la médula y nada puede limpiarlo”. Aleix Vidal-Quadras (21-10-2005)
  • “El Gobierno quiere hacerle un traje a Carod y a Maragall que le pueda servir también a ETA”. Javier Arenas (21-10-2005)
  • “Supone una amenaza. Tenemos que ir a defender nuestro puchero y nuestras alubias”. Pedro Sanz (22-10-2005)
  • “Legaliza el aborto mediante la perversión del lenguaje". Fundación FAES(25-10-2005)
  • “Ni siquiera en la época de Mao y de la Revolución Cultural, cuando todos los chinos hacían gimnasia a la vez, se atrevieron a tanto". Fundación FAES(25-10-2005)
  • “El Estatuto abre la puerta a la poligamia". Fundación FAES (26-10-2005)
  • “El Estatuto es como el Plan Ibarretxe pero sin pistola” Javier Arenas (27-10-2005)
  • “El Estatuto es fruto de la tregua de ETA en Cataluña”. Jaime Mayor Oreja (24-11-2005)
  • “El Estatuto es fruto de la reunión de Carod con ETA en Perpiñán”. Jaime Mayor Oreja (24-11-2005)
  • “ETA se convierte en el tutor de la reforma del Estatuto de Cataluña”. Ángel Acebes (25-11-2005)
  • “¡El Estatuto de Cataluña es una pesadilla, una pesadilla…!”. Mariano Rajoy (5-2-2006)
  • “En Cataluña se está haciendo con el castellano lo que en época de Franco se hizo con el catalán”. Mariano Rajoy (14-2-2006)
  • “¿Sabes que ahora las comunidades más pobres son las que dan dinero a las ricas?”. Javier Arenas, falcas radiofónicas del PP de Andalucía (14-2-2006)
  • “El pacto de Zapatero con los nacionalistas catalanes perjudica a Andalucía, y Chaves no hace nada por remediarlo”. Javier Arenas, falcas radiofónicas del PP de Andalucía (14-2-2006)
  • "Tenía razón Acebes cuando afirmó, una vez aprobado el Estatuto en el Parlamento catalán, que a partir de ese momento ETA iba a tutelar el proceso estatutario”. Daniel Sirera (28-2-2006)

15 de maig 2006

Paràbola

En Fèlix ha demanat un augment de sou. Guanya 1.200 euros al mes i li semblen insuficients. Després d'una intensa negociació, l'empresa li fa una darrera oferta: 1.800 euros al mes. Però en Fèlix volia 2.200. I diu que no. I el proper mes continuarà guanyant el seu sou inicial, 1.200 euros. I a més, el seu company de despatx, en Marià se'n va a casa amb un somriure d'orella a orella.

11 de maig 2006

"Demà m'ho expliques"

Imagino l'escena. Hèrcules arriba a casa després d'acabar amb les dotze proves que li ha exigit Zeus. Ja saben, matar el lleó de Nemea, capturar el gos Cerbero des del mateix infern, acabar amb l'Hydra dels nou caps, caçar el porc senglar del mont Erimant, netejar les establies d'Augies... Desfet, obre la nevera i es beu un Actimel de maduixa.

- Com ha anat avui la feina?. Li pregunta la seva dona
- Bé (diu orgullós). Avui he aconseguit els dotze reptes que m'ha imposat Zeus. He baixat fins l'infern, he torejat el brau de Poseidon, he construït dos grans columnes entre Europa i Àfrica, m'he barallat amb el pare del minota...
- Perdona, amor, que ara comença CSI. Demà m'ho expliques.

Ahir el Senat va aprovar l'Estatut. Ja només resta la consulta popular. Ja sé que molts pensen, com la dona del pobre Hèrcules, que no hi ha per tant. Permeteu-me una confessió. Fa dos anys jo considerava que era gairebé impossible arribar a aquest punt. Els obstacles que s'havien de vèncer eren dignes del mateix Grand Prix de Ramon García, amb vaquilla inclosa:

- Aconseguir el vist-i-plau de les dues terceres parts del Parlament català, amb un Artur Mas en plan Barrufet Rondinaire ("a mi no em barrufa l'Estatut").
- Suportar una crítica constant a l'Estatut - Catalunya, per part sobretot de Rajoy (Gargamel) i Zaplana (Azrael).
- Rebre el suport de les Corts Generals, és a dir el PSOE, el PNB, CiU, el BNG, Coalició Canària, la Chunta, Nafarroi...
- Desactivar les crítiques des d'altres comunitats autònomes.
- Aconseguir el vot favorable del Senat, amb uns equilibris propis del Cirque du Soleil.

Amb més ferides que el Crist de la Passió de Mel Gibson, amb més coces a la cama que un davanter de Primera regional, amb més ensurts que el Coyote darrera del Correcaminos, si voleu, amb més plors que riures. Però aquí està. Ja sé que alguns diran "Demà m'ho expliques, que ara fan Ventdelplà". Però jo personalment vull agrair tots aquells que han segrestat milers de caps de setmana, que han nedat a contracorrent, que han apostat tota la seva fortuna política a un sol número, que han somrigut davant un insult injust, que han convençut aquells que no creuen si no toquen la ferida, que han trobat les solucions enginyoses quan estàvem atrapats en un atzucac, que han tocat més instruments que l'home orquestra. Gràcies per l'esforç. Ha valgut la pena...

Ara estic escoltant Sabina unplugged. En David Fuentes i en Víctor tenen raó: Joaquin, eres el más grande. Per cert. La Mireya, el far que il·lumina les nostres vides, ens deixa i s'instal·la a Madrid. Com deia el poeta: ¿Quién nos ha puesto la pierna encima?.

10 de maig 2006

Locutoris

Aquests dies vaig fent bolos. Com aquests grups musicals que comencen amb una furgoneta, un equip de lloguer i cinquanta festes majors en pobles que no surten el mapa. De vegades, ho confesso, també em sento com un viatjant que intenta explicar els avantatges del Thermomix (no en el sentit que li dóna en Christian) o els tupperware. Avui vaig a un Casal d'avis de Girona, demà a Castelló, el divendres a Sarrià i el dissabte a El Vendrell i La Pobla de Claramunt.

Quan estic lluny de casa, acostumo a entrar en un cíber o en un locutori per connectar-me a Internet, actualitzar els blogs, llegir els missatges i xafardejar els diaris electrònics (i, si tinc temps, fer alguna una partideta d'escacs al ajedrez21). M'agraden els locutoris. Són un pedaç de realitat enmig dels debats metafísics. Una mena d'aleph des del qual es pot mesurar la vida quotidiana amb la mateixa precisió que les confessions en directe del Diario de Patricia.

Els ussuaris dels locutoris són sempre immigrants, sobretot magrebins i sud-americans. De vegades es deixa caure un romanès o algun erasmus pigat. Fa temps que han descobert Skype, i això els permet parlar sovint amb la seva família a Medellín, a Mendoza, a La Havana o Quito.. En perdonareu, però no puc evitar parar l'orella. Tots menteixen. Li diuen als seus fills que han anat a veure un partit del Barça; o li regalen a les seves dones unes paraules tan dolces com un episodi de Pasión de Gavilanes; o li expliquen als seus pares que aviat li pujaran el sou a l'empresa i podran comprar aquell motor d'aigua que tant necessiten. Sempre que s'acomiaden ploren i marxen agafats de la mà d'una profunda malenconia.

Altres estan completament enganxats als xats (o sigui, estan engan-xats). Escriuen molt ràpid i riuen, somriuen, neguen i fan ganyotes al webcam. Aquests joves ciberlliguen. Intenten trobar per la xarxa allò que no poden aconseguir a la cua del súper. De vegades, els locutoris són també el lloc de treball. Ahir, dos travestis de prop dos metres utilitzaven el locutori per organitzar la seva atapeïda agenda: "No, cariño, a las 8 no puede ser. Si quieres quedamos a las 10 y si no te va bien te doy el contacto de una amiga estupenda". Ara, una equatoriana intenta enviar a casa seva 100 euros, el preu d'un bon sopar entre dos o el salari mensual d'una família, segons a quin cantó de l'Oceà et trobis. Deixin que sigui demagògic (ja saben que m'agrada molt ser-ho): Entrin en un locutori i escoltin com sona el món des de les seves parets pintades de beige.

Avui 10 de maig el meu pare fa 67 anys, però està fet un xaval. "Felicidades, papá, 100 besos".

08 de maig 2006

Referèndum (instruccions d'ús)

  1. En un referèndum, totes les opcions són possibles, legítimes i perfectament raonables. Sí, No, vot en blanc, vot nul o Viva Cartagena.
  2. Malgrat això, després del recompte només hi haurà dos resultats: sí o no. Si guanya el sí, tindrem un nou Estatut; si guanya el no, tindrem l'Estatut del 79.
  3. L'Estatut que vindrà després d'aquest estatut no estarà condicionat pels resultats del referèndum. No és cert que si guanya el no, tindrem després un nou estatut més ambiciós. Potser ens haurem de menjar l'estatut del 79 durant molt de temps. O potser no. Però això és política ficció. Tampoc crec que el percentatge del sí o del no marqui la legitimitat de l'Estatut. De la mateixa manera que ara, un nou estatut serà simplement el resultat de (a) la correlació de forces del Parlament i (b) la correlació de forces en el Congrés. Votar un Estatut pensant en el proper és com anar al teu casament picant l'ullet a la dama d'honor.
  4. Votem un Estatut. És cert que el resultat condiciona el futur immediat de la política catalana. Però els polítics duren quatre anys i els estatuts, una generació. Ara no votem polítics, ni partits, ni consignes, ni sigles. Votem un Estatut.
  5. Proposo una regla simple: votar allò que vols. Per exemple, si vols que surti el sí, el millor que pots fer és votar sí. I si no vols l'estatut, simplement vota no. A efectes d'inventari, "No" vol dir que no es vol aquest estatut i "sí" vol dir que s'accepta aquest estatut. Un "no" no es pot interpretar "vul aquest estatut, però vull un sí petit".
  6. Els estatuts condicionen la nostra vida. Afortunadament, només una mica. Un partit de futbol 7 amb els amics, un amor adolescent, el petó del teu fill, una paraula a cau d'orella o l'olor d'un camp de blat mullat per la pluja (o fins i tot, una finta de Tamudo) són les coses que realment ens fan feliços. Però cadascun dels articles de l'Estatut està adherit a la nostra existència futura com un tatoo.
  7. Si Catalunya està encostipada... Espanya obre la finestra (versió personal del clàssic). Per ser més exactes, si Catalunya no se'n surt, una part d'Espanya ho celebrarà amb cava valencià. L'aposta de l'Estatut és també l'aposta per un model alternatiu d'Espanya. No és demagògia: Votar sí a l'Estatut és votar no al PP.
  8. Hi ha tantes interpretacions de l'Estatut com intèrprets. Tots tenen una part de raó. I tots enganyen una mica. Per tant, el millor exercici és l'autoservei. Deures per demà: llegir l'estatut del 79 i llegir la proposta que es presenta. Anotar amb un bolígraf vermell les millores objectives.
  9. No hi ha vots de càstig en un referèndum. No es castiguen ni es premien els polítics amb el resultat de l'Estatut. Als polítics se'ls castiga o premia a les eleccions locals, autonòmiques o generals. Insisteixo. El resultat del referèndum només castiga o premia els seus usuaris, és a dir, tots els catalans. No és "una cosa de polítics"
  10. Facis el que facis, vota. Arribar a aquest punt ha estat el resultat de l'esforç de molta gent, a una banda i l'altra de l'Ebre. Gent que ha cregut en un projecte col·lectiu i que ha rebut un atac ferotge, gairebé xenòfob. Crec que ara és el moment de demostrar que tenim un alt sentit de ciutadania, perdoneu per la cursileria, un sentit de país. O dit en altres paraules, que no sembli que ens importa més el Barça que el nostre futur. I malgrat tot, com deia aquell, sempre ens quedarà París.

02 de maig 2006

Breus

Avui he eliminat un dels meus blogs. "Debates" era la versió en castellà del "De bat a bat", però en la pràctica aquest és un blog bilingüe, de manera que no té sentit mantenir la dualitat. Ha estat un funeral curt però sentit. Algun dia eliminaré aquest blog que ara escric i un pedaç de la meva biografia s'escolarà per l'aigüera.

Per compensar el dolor, he creat un nou blog. Com aquells que es compren un gos quan es mor el vell gos. Max concejal vol ser un petit homenatge als polítics locals. Malgrat l'efecte Marbella, vull manifestar el meu respecte, admiració i reconeixement a tots els Max del país. Que són la immensa majoria.

Els meus veïns de Las ideas, esperonats per l'hiperactiu César Calderón (quan dorm aquest home?), han organitzat una performance sobre blogs, comunitats virtuals i altres paranoies postmodernes a Extremadura: el findex. Una bona oportunitat per visitar Cáceres, menjar pernil del bo i admirar els paisatges de la devesa. I a mi, particularment, em suposa una oportunitat més per retrobar-me amb la meva infantesa i recórrer una vegada més les escenes del passat que han quedat atrapades a Coria, a peus del Alagón.

Aquests dies els dedico a "fer bolos" sobre l'Estatut. M'agrada començar amb una pregunta que avui obro a tots els lectors: "Quins són els cinc substantius que més es repeteixen en el projecte d'Estatut?". S'admeten apostes.

Principi de mes. Un bon moment per fer balanç. Com sabeu, una de les propietats del comptador de visites del blog és que permet conèixer quines paraules cercades amb el Google han acabat en aquesta pàgina. Us he fet una petita selecció. Si una pàgina es pot definir a partir de les seves recerques, m'ho he de fer mirar urgentment:

  • Caricatura de lirón careto
  • Como se llama en ingles jo tinc un gos que es negre
  • Uña larga del dedo meñique
  • Enanos vivos
  • Construcción de una barbacoa
  • Actuación del rey si se aprueba el estatut
  • Cuál es la función que debe tener la mujer como ente reproductor
  • Mark quien es en realidad meu meu power
  • Zapatero no nos escucha, Zapatero no nos deja hablar
  • Cria del cargol