29 de juny 2006

Hiperrealidades

El Parque de la Paz de Hiroshima está situado en el epicentro donde estalló la bomba atómica aquel día de 1945. A los pies del lago, sobresale un gran edificio en ruinas, sin cristales, coronado por la estructura de una cúpula, que es hoy un importante centro turístico. Lo cierto es que aquel día de 1945, la bomba arrasó toda la zona donde ahora se sitúa el Parque, El edificio que fotografían miles de turistas es en realidad una nueva construcción realizada años más tarde, con la apariencia de una estructura devastada y la fachada cubierta por una fina capa de ceniza. David Brown ha bautizado estas representaciones de la autenticidad como “falsos genuinos”.

Umberto Eco las llama hiperrealidades. En un libro de viajes publicado en L’Expresso, Eco analiza el Fisherman’s Wharf, Disneylandia, Madonna Inn (“imaginemos –escribe- que Piacentini, mientras hojea un libro de Gaudí, se ha tomado una dosis excesiva de LSD y se dispone a crear la catacumba nupcial de Liza Minelli”), el Castillo de Hearst o el Palacio de Living Arts de Buena Park. Parémonos en el Palacio; entre sus piezas (una versión 3D de la Gioconda, una muestra en cera del universo de Van Gogh, Van Gogh incluído...), Eco destaca una Venus de Milo con brazos. No se trata de una reproducción que intenta emular el original, sino una copia que manifiesta abiertamente su condición de pastiche. Más aún. La Venus replicante con sus brazos es una versión mejorada de la Venus replicada. Eso es la hiperrealidad: las reproducciones (manifiestamente inauténticas) aspiran a superar su original, como los replicantes de Blade Runner.

Los lugares turísticos son cada vez más los escenarios de los “falsos genuinos” o si se quiere de la hiperrealidad. No me refiero a los parques temáticos. En estos complejos la hiperrealidad es un juego pactado entre los visitantes y el espacio visitado. Las reproducciones de las geografías lejanas (nunca a una escala 1:1) están cerradas en un recinto de emociones controladas, en el que el visitante acepta el engaño y pasea por China como si efectivamente pasease por China.
Hoy los espacios temáticos han desbordado los límites de sus parques. La lógica de los espacios simbólicos (del “estar como si estuvieras”) ha penetrado en los recientos arqueológicos (las cuevas de Altamira), las antiguas minas (Cardona o Riotinto), escenarios de películas (La vida es bella o Los puentes de Madison), o literarios (Soldados de Salamina), las fábricas (Ghiradelli Square) o los centros comerciales (el West Edmonton Mall o Metrocentre). Estos nuevos espacios turísticos son re-construcciones de otros lugares u otros tiempos y se estructuran como falsos genuinos.

El último episodio de la hiperrealidad en el turismo es su progresiva instalación en aquellos espacios que aparentemente salvaguardan su autenticidad. Es fácil ver que la operación del Port Vell de Barcelona sigue la lógica de los espacios simbólicos, no sólo por su concepción integral, por el abuso del diseño o por la marcada frontera entre “dentro” y “fuera”, sino sobre todo porque ha descontextualizado la relación entre las piezas del patrimonio y el conjunto espacial en el que se integran. También los espacios naturales (Cornwall o el Pays du Fou) o las ciudades históricas (Edimburgo o Manchester) empiezan a incorporar algunos de estos procesos. Mientras, Venecia se vacía de residentes a la misma velocidad que se llena de visitantes; quizás dentro de unos años la ciudad será sólo un espacio turístico como si fuese Venecia.

28 de juny 2006

La veritat

Feia vint anys que havia pujat la muntanya. I era la primera vegada que baixava. Tenia en el cos les cicatrius de la vida asceta: un cabells llargs, blancs i oleosos; el cos tinyós mostrava nítidament la forma dels ossos; les dents negres com la tinta d'un calamar; i les ungles llargues i grogues. A penes podia caminar. El pedaç de roba que cobria les seves parts era com una costra adherida al cos. I, no puc negar-ho, la ferum que expel·lia havia anunciat la seva visita molt abans que arribés efectivament.

Els deixebles començaren a arribar joiosos a la plaça del mercat (això sí, amb el nas tapat i un gest de fàstic al rostre). Vint anys de vida asceta i finalment el mestre havia vist la llum. Havia conegut la veritat. Havia trobat el sentit de tot plegat. Apartat del món, alimentat només per arrels i insectes, arraconat en el fons d'una llóbrega cova... I ara finalment, els seus ulls semblaven titil·lar amb la llum de la veritat. Els deiexebles ansiejaven.

El mestre es concentrà. Per un moment, mirà en el seu interior. Alçà el seu puny. Inspirà per aixecar la veu entre la remor de paraules baixes. I finalment, exclamà:

- "Gol".

26 de juny 2006

Teories

Tinc tendència a teoritzar. Volen un exemple?. Ara fa uns dies m'estava preparant un pa amb tomàquet. I vaig seguir la seqüència canònica: primer, xuco el tomàquet, després un raig d'oli i finalment un polsim de sal. Naturalment, el pa és de pagès i lleugerament torrat. I llavors, apareix el dubte.

No seria millor començar per l'oli?. En un pa sucat amb oli, el tomàquet llisca més bé, i a més, la barreja tomàquet - oli és més efectiva. Tinc la sensació que en la seqüència clàssica (tomàquet - oli) la pàtina d'oli no es distribueix de forma homogènia. Pensant-ho bé. Si aquest raonament és vàlid, no seria més lògic començar per la sal?. O sigui, de forma inversa a l'estàndard: sal - oli - tomàquet. D'aquesta manera, el tomàquet actua com a distribuïdor dels ingredients per la superfície del pa torrat.

Començo a imaginar totes les variants. Són tres ingredients. Es tracta per tant de permutacions de tres elements, és a dir tres factorial (tres per dos per un, que són sis). Elimino les dues opcions que comencen pel tomàquet. De les altres quatre possibilitats, la seqüència que finalment em convenç més és la següent: Primer, l'oli. El pa calent reacciona al tacte subtil d'un oli que ha de tenir una acidesa elevada. Immediatament, un polsim de sal, quan més fina millor. I finalment, el gest sever del tomàquet que deixa anar el seu preuat líquid i que alhora escampa la trilogia com si fos un nou tot, una síntesi.

Ara estic elaborant noves teories, els resultats de les quals els exposaré quan arribi a les conclusions finals. En aquests moments treballo en els teoremes següents: "Quins indicadors són els més eficients per decidir en quina cua del peatge ens situem?", "factors d'èxit d'un post del teu blog" o "per què és imposible escalfar la llet en un microones en el seu just punt (ni massa ni massa poc). Aquesta és una de les meves aspiracions més inconfesables: rebre la distinció d'un Ig Nobel.

22 de juny 2006

Sensacions

Un Ple estrany, el d'avui. L'iniciem amb un homenatge a Pere Esteve, Conseller de Comerç, Turisme i Consum. Vaig tenir l'oportunitat de treballar amb ell, ja malalt. El recordo entusiasta, honest, afable, amb un posat aristocràtic que sovint l'enaltia. En una ocasió em va confiar els seus mals auguris, la premonició del trist desenllaç. I avui el seu record m'ha acompanyat durant tota la sessió.

La legislatura s'acaba i no puc evitar pensar que aquests són els darrers dies (la penúltima ocasió) en què ocupo el meu escó. Aquell que han ocupat il·lustres diputats amb anterioritat i que serà ocupat per altres diputats en el futur. Per un moment he empetitit la meva activitat parlamentària, un simple pas en un llarg camí. I alhora he entès la seva rellevància. El valor de la democràcia. De la veu col·lectiva. Avui he vist amb uns altres ulls el paisatge quotidià de l'Hemicicle.

La sessió transita amb la veu del fi d'etapa. Com els darrers dies escolars. Amb aquell vertigen dels moments de canvi. I alhora, amb la tenacitat per aprovar aquelles lleis que han seguit el seu tràmit i que mereixen veure la llum. Penso per exemple en la Llei de dret a l'habitatge o la Llei de la Corporació. Però sobretot espero que en el darrer Ple de juliol s'acabi de tramitar la legislació pendent de caràcter més social.

Dinem els diputats habituals a l'Arrel: Joan Roma, Ana del Frago, Roberto Labandera, Flora Vilalta, Esteve Pujol, Teresa Estruch, Teresa Carrera... Permeteu-me una confidència. Vàrem fer una estimació del referèndum, amb la participació i els vots favorables. L'olfacte d'en Roberto s'ha imposat sobre la resta. Ha estat també un dinar agredolç. Avui he descobert que trobaré a faltar les converses franques i directes amb aquests companys d'escó i de sobretaula.

El President ha mantingut un to molt digne en la sessió de control. L'he vist alegre, distès, molt lúcid. Maragall és una persona imprevisible. Un bon polític. De mirada franca, d'idees brillants, d'una tenacitat propera a la tossuderia, d'un somriure molt galant. Treballador, amicable, proper, actiu, sincer, constant, lúcid, erudit... Avui he percebut que la mirada distant, aquella que només proporciona el temps i el pes de la història, situarà Maragall en el seu lloc. Però he percebut quelcom més important. Que a Maragall no el preocupa
el veredicte de la història. Tinc la sensació que s'ha guiat sobretot per la veu de la seva consciència.

I en la sessió de la tarda, confesso que em trobo incòmode en el debat sobre el patiment dels animals. Debatem el futur de les curses de braus. Veig una proposta oportunista i demagògica, que trenca el consens d'una Llei pionera a Europa. Però no puc evitar una certa angúnia moral en el debat. Sospito que els animals tenen una percepció del dolor similar a la nostra; no una consciència idèntica, però sí un dolor similar. I crec que hem d'abandonar la imatge antropocèntrica que només manifesta compassió per la nostra espècie. Però no és el moment. Ni la forma.

Deixo el Parlament amb moltes sensacions contrastades. Crec que una mica trist. Melancòlic. Però la brisa d'estiu de Mediterrani, aquella que prepara l'atmosfera per a llargues converses, em permet recuperar el somriure perdut. Al final, viure és canviar.

19 de juny 2006

efindex (y 6)

Se acabó. Vuelvo con un montón de proyectos, de contactos, de ideas... Quizás dentro de unas semanas serán sólo post-its olvidados, pero hoy regreso con la cabeza en ebullición. Me encantó re-conocer a mis vecinos de Las ideas. Lo mejor que puedo decir de ellos es que son como parecen. Fantásticos.

Llegó el momento del balance. Les dejo con mi decálogo:
  1. Las camisas de JAMS
  2. La creación de blogs on line. Qué locura
  3. El mundo al revés. Creatividad e ingenio
  4. El Centro de San Francisco. Un lujazo
  5. Pau Llop. Cronista en directo
  6. El fino sarcasmo de don Royo
  7. Linex o cómo deberían ser las cosas
  8. La eclosión de la blogosfera extremeña
  9. La organización. Carlos, Lobo, César y cia., im-presionante

18 de juny 2006

efindex (5)

Libertad, ¿para qué?. Lo confieso. Siempre había pensado que eso del software libre era para consumados hackers. Ya pueden abrir códigos, que yo no seré capaz de descifrarlos. Sí. Seguro que el software libre es la solución, pero no para mi. El primer saltito ha sido el Firefox, un explorador gratuito y con grandes prestaciones. Más tarde, empecé con algunas aplicaciones libres, que eran muy versátiles. Pero para entender de verdad qué es eso del software libre hay que ir a Extremadura. El Linex ha situado a Extremadura en el mapa internacional. Me gustan mucho sus aplicaciones. Los programas están adaptados a la estética extremeña y la iconografía no puede ser más evidente: Guadalupe, cigüeñas, Espronceda...

Durante las ponencias, Juan Zamoro defendió la validez del software libre desde la empresa privada. Es gratificante ver cómo también las empresas apuestan por este modelo. Antonio Rodríguez es el director de Sinuh, una organización que defiende la libertad de códigos. Antonio ha razonado de forma impecable las ventajas del software libre: capacidad de propagación, versatilidad, adaptación al usuario, transparencia... Adela Duran explicó las características del Consorcio Identic. No se pierdan la intervención de Abraham Rubio, responsable de Fundehumano. Es uno de esos personajes todo terreno que abundan por Sudamérica: autodidactas, tenaces, inteligentes y eficaces. Demuestra también una de las principales ventajas del software libre: su capacidad de extensión. Linexcol es una aplicación que intenta evitar la brecha tecnológica en Colombia a partir de la iniciativa extremeña.

En las intervenciones del público, Juan Freire acierta de nuevo: la gran aventura es la apertura de las bases de datos. Estadísticas, científicas, cartográficas, gráficas... Ésa es seguramente la batalla del presente. Debemos conseguir que el modelo del Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), que facilita las bases cartográficas digitales de forma gratuita, sea norma y no excepción. Acabo la mesa más militante. Más convencido. Mañana me compro un manual de Linux. ¿Quién dijo miedo?.

17 de juny 2006

efindex (4)

Imaginemos una administración diferente. Una administración útil, eficiente, sensible, diversa y sobre todo ágil. Hace años que algunas personas empezaron a intuir que las TIC son un excelente medio para transformar un modelo que hemos heredado del siglo XIX. Confieso que me sorprende ver a Carlos Guardián como moderador. No es que no sea un buen moderador, pero he echado de menos sus comentarios y análisis. Es junto con Rafael Chamorro y Alberto Ruíz, la referencia básica.

Me ha gustado mucho la intervención de Rafael Chamorro. Sabe de qué habla. Su blog sobre gobierno electrónico propone desde hace timpo fórmulas innovadoras para aprovechar los recursos digitales en la gestión del buen gobierno. Sus ecuaciones son brillantes y deberían ser el decálogo de cualquier gestor público. Pueden seguir el sentido de su intervención en este post que publicó hace unos días.

Ha sido más pesimista Alberto Ortiz de Zárate . Nos ha dibujado un escenario de una administración ahogada en planes, muy lejos de los indicadores de referencia y con evidente sentido de frustración: la apuesta tecnológica que no llega. Eva Campos muestra la escasa incidencia de los blogs en el ámbito parlamentario (aunque es un poco mejor en Cataluña) y contrasta el uso general del e-correo con la escasa incidencia de la blogosfera. Me gustó mucho el tono de Carlos Castro, responsable de la Sociedad de la Información de la Junta. Habló con franqueza de los obstáculos, los fines y los medios. Admiro la firmeza de la apuesta extremeña por las TIC. Un modelo a seguir.

efindex (3)

Entramos en los contenidos. Como era de esperar, he disfrutado como un cerdo en jacuzzi de fango con la sesión sobre blogs y política.

Rafael Estrella comenta que llegó a recibir 5.000 visitas en un día (más de las que tengo yo en todo un mes). Conozco bien su blog: es directo, activo y ha sido capaz de atraer la atención colectiva. Recuerdo bien el revuelo que formó cuando publicó sus ingresos como diputado y en la campaña de wikix2. Comparto su visión: los blogs son un utensilio eficaz, pero que difícilmente será generalizable.

Me gustó mucho también la intervención de Ricardo Royo, con su fina ironía. Es un gustazo ver a un político que cree en la política, pero a la vez es capaz de reirse de ella. Especialmente brillante ha sido su análisis sobre periodismo y política: ambos comparten fines y medios.

No conocía a Juan Freire. Es uno de esos personajes que crea la blogosfera. Biólogo de formación, profesor de Universidad, usa Internet para dar respuesta a sus otras aficiones y demuestra que en el mundo global, los intereses también son globales. Juan habla de urbanismo, de pesca, de gestión del litoral o de democracia participativa sin cambiar de registro. Un hombre orquesta. Ha creado un material sobre política y blogs, que se puede consultar en su página.

En resumen. La mañana empieza muy activa. Estoy rodeado de gente que actúa, que piensa, que innova y que entiende. Una oportunidad para aprender. Por cierto. Escribo esto desde software libre. Que tibio es el aire de la libertad, chico.

efindex (2)

Cáceres es por un finde la capital de la blogosfera española. Debe ser la mayor concentración de posts por centímetro cuadrado del país. Me cuentan que Rodríguez Ibarra ha hablado (y bien) de blogs, de democracia y de participación. Desde hace años, Extremadura demuestra su apuesta por las tecnologías de la información y la comunicación. Yo llego a tiempo para seguir la intervención de Sebastián Molina, un boliviano que deja el mundo al revés. Fascinante.

Ha sido muy divertido re-conocer a los vecinos de Las Ideas. He seguido durante casi un año los comentarios agudos de Prieto con su Mazinger Z, la espontaneidad de César, la osadía de Rosa, las reflexiones de Mokhtar o las indagaciones de Carlos. Y ahora estamos juntos, compartiendo una cervecita. Pienso que la red te permite conectar con personas que de otro modo nunca se habrían acercado a tu vida, pero que al final las relaciones necesitan un vis a vis. Hoy espero re-conocer a don Royo, el verbo más rápido de la blogosfera o a JAMS que me dejó fascinado con sus posts - confesiones.

En la cena, comentamos con Sebastián y Daniel las posibilidades de Internet como instrumento de participación. ¿De qué forma puede Internet mejorar la toma de decisiones?. ¿Puede caer la red en los mismos problemas que las formas tradicionales de comunicación y decisión?. Hoy toca un día intenso. No se pierdan las deliberaciones sobre política y blogs o sobre e-gobierno. La cosa promete. César, qué grande eres.

16 de juny 2006

efindex (1)

Empieza al fin el efindex. Y yo con estos pelos. De momento, estoy en tránsito entre Barcelona y Cáceres. Lejos están aquellos viajes de 15 horas en el 124 de mi padre. Leo que ya está casi todo el mundo en Extremadura, o sea que como siempre llego tarde. Pero no es tarde aún para participar en este evento, apto para todos los públicos. Si no pueden asistir, les mantendré puntualmente informados, entre taquito de jamón y taquito de jamón. Les dejo que el tren no espera.

14 de juny 2006

A la pelu

No sé ben bé per què. Però hi ha dues coses que em fan molta mandra: posar gasolina (a Girona en diem fer benzina) i tallar-me els cabells. I per tant demoro més del compte la meva visita per Repsol o per Cebado. Aquesta vegada amb l'excusa de l'Estatut, m'he deixat anar amb el tema capil·lar i portava un pentinat que deixava els Jackson Five con uns vulgars al·lopècics. Finalment, entre xerrada i xerrada he decidit alleugerir aquesta càrrega. A mi m'agrada molt La Pelu, però ara no trepitjo Barcelona i he optat per una d'aquestes perruqueries franquiciades.

Amb vint euros menys, surto de l'establiment com la tinent O'Neill. I amb algunes preguntes que voldria compartir amb tots vostès:
  1. Per què no compren alguna revista més enllà del Lecturas i el Marie Claire?. Ja sé que no tindran la cartellera de revistes del meu barber de tota la vida (afortunadament); tampoc demano el Qué leer, el Babelia o L'Avenç. Amb un Muy Interesante o El Jueves seria suficient.
  2. Per què tens la sensació que totes les dones de la perruqueria, amb el cabell embolicat amb paper Albal, et miren com si consideressin que aquell no és el teu espai, que ets un estrany en terra estranya?.
  3. Per què et sens tan ridícul quan et possen aquella bata blanca amb manigues curtes i el nom de la perruqueria brodat en el pit?.
  4. Per què no són capaços de graduar la temperatura de l'aigua quan et renten els cabells?. I si les perruqueres estan tocant l'aigua amb la mà, per què et pregunten si la trobes freda?. Ha perdut potser el sentit del tacte?. O és que els cabells congelats es tallen més fàcilment?.
  5. Per què et fan aquell massatge en el cap?. Amb els cabells congelats com els llagostins de La Sirena i el cap completament caigut (el que concentra tot el reg sanguini en aquesta part del cos) només tens ganes de recuperar la verticalitat. I en canvi, la perruquera està convençuda que t'encanta que et vagin remenant el cap.
  6. Per què sempre tens la sensació de fer nosa i mai saps on has de seure?. Com aquell que acompanya la seva dona al ginecòleg, per entendre'ns.
  7. Per què hi ha tantes persones treballant en aquestes perruqueries?. Primer et rep una senyora que et demana si havies reservat hora, malgrat que el local està completament buit. Després, Pilar m'acompanya fins al final, em treu la jaqueta i em posa la famosa bata. Ara, una estudiant de perruqueria que menja un Boomer m'està rentant el cabell, però finalment és Sara (amb unes ungles que sembla Eduardo Manostijeras) qui me'l talla.
  8. Per què et fan tantes preguntes abans de començar?. Jo tinc molts cabells i vull que me'ls tallin. No sé precisar massa més: "Vol que li pugi molt de darrera?", "li buido els costats?", "com li faig el serrell?", "li ensenyo les puntes?", "vol que li marqui les orelles?". Hi ha moments que més que una perruqueria semblen les Coves del Sado.
  9. Per què mentre et tallen els cabells els pèls tenen tendència a situar-se en el teu nas, allà on molesten més?. Tu intentes pensar en una altra cosa, però els pèls són molt tossuts i continuen acumulant-se just sota el nas i al final has d'acabar espolsant-los amb violència. Jo no ho sabia. En una altra perruqueria, quan fas això, el perruquer et treu aquell raspall blanc normalment embadurnat amb pols de talc. Ara tenen una mena d'aspiradors, que et deixen ben polit.
  10. Per què mai saps quan ha acabat?. Jo només m'aixeco quan constato que efectivament la perruquera dóna la feina per acabada, si bé quan em miro al mirall tinc la sensació que encara falta mitja hora més d'intervenció. I sobretot, per què t'ensenyen la part de darrera amb un mirall?. I et pregunten "Què li sembla?". I si no m'agradés?. Un dia ho faré. Quan em passi el mirall, li diré: "No em convenç. Ho voldria més llarguet", només per veure la cara que posa.

Acabo amb dues reflexions finals, una de genèrica i una altra de particular. Genèricament, he de confessar que no hi ha cap article de l'Estatut que faci referència a la millora de les condicions de les perruqueries. Ens haurem d'esperar una generació. A nivell particular, la meva perruquera em va sorprendre amb una observació sobre els qui tenim el cabell blanc, com un servidor de vostès. Em va dir que l'albedo de les canes és molt gran i per això, els canosos passem menys calor a l'estiu que els bruns. I no sé què més dels neutrons reflectits i els neutrons emesos. M'ho deia mentre em comentava que estava acabant la carrera de física. O sigui que deu ser veritat.

12 de juny 2006

En comú

Visito una localitat de la costa. L'alcaldessa ha apostat per una ciutat que canvia el ciment pel paisatge. No sense esforços. En un acte senzill, parlem de l'Estatut i del país, del somnis i dels fracassos. Quan acabo, els companys del PSC em fan una confessió. I ara que no ens escolta ningú, em permetran que els hi transmeti.

El dia de l'inici de campanya, els militants del PSC i d'Esquerra van iniciar el seu periple urbà junts. Uns portaven els cartells vermells amb un sí rotund; els altres, uns cartells més cromàtics que aposten pel no. Entre converses sobre futbol, política i records van ocupant els espais habilitats per la campanya electoral. Comparteixen el cubell amb la cola i l'escombra. I pensen que quan passi el tsunami del referèndum reciclaran les pancartes: "Sí" al pla general, "No" a l'especulació...

Potser la línia entre el sí i el no és més feble del que es percep. Potser el referèndum ha creat parelles de ball contra natura. Potser haurem d'esperar que es desvetlli la incògnita del sí per reconstruir els ponts trencats. Podríem llegir l'exemple d'aquesta petita localitat de la costa, tenyida pel blau turquesa d'en Chagall.

11 de juny 2006

Grafitis

La variante de la Costa Brava abre una cicatriz que muestra las fisuras que los apartamentos han dejado en las Gavarres. Como en un juego de tetris, las casas cúbicas, destartaladas, afean el paisaje. Me duele la evidencia. De repente, al pasar bajo un puente, leo el grafiti. "Aún te quiero, mi niña". Y ahora recuerdo que he leído otro parecido no muy lejos.

Aún te quiere. Ella ojea despreocupada el Marie Claire mientras él conduce orgulloso su Mercedes clase S. Y al pasar bajo el puente, ella reconoce aquel mensaje impregnado de recuerdos. Y sin darse cuenta solloza en silencio. O quizás no. A lo mejor fue él quien se alejó furtivamente, sin una explicación. Lo dejó todo por el vértigo del futuro. Y ahora, dos años después, habita en los recuerdos. Y escribe su dolor en el cemento ante la mirada indiferente de ella.

Bien pensado, he dejado atrás el alud de cemento de las Gavarras y he llegado sin darme cuenta al oasis de l'Alou a los pies de las Cadiretes. Quizás ésta sería una buena idea. Adornar las carreteras con pequeños cuentos evocadores, tan mínimos que permitan mil lecturas como el breve de Monterroso. No puedo evitar algunas sugerencias: "Perdóname, aunque sea tarde ya" o "Ya no te echo de menos". O quizás mejor, "Hoy he soñado que me despertaba". Y ahora, la cuña electoral (ustedes me perdonarán): "Sí a l'Estatut, valga la redundancia".

07 de juny 2006

A por ellos

No sé si es este dolorcillo persistente en el costado. O los tres artículos que aún no he escrito (Judith, perdona). O el cansancio de diez días de campaña, que hacen que me sienta un poco mormón con mi Estatuto y mi corbata llamando a las puertas: -"Señora, ¿ha oído usted la voz de López Casasnovas?" - "Espere un momento que se me queman las croquetas". O a lo mejor es que tengo sin saberlo la crisis de los 38, que están al caer. No sé. Pero hoy transito con la moral baja.

El caso es que hoy quería hablarles de un cretino que intenta ganar votos a cambio de eliminar libertades. Hablarles de un partido que cambia de opinión porque perdió un debate, aunque ello implique poner en peligro una apuesta por la paz. Hablarles del éxodo que no cesa y evidencia la herida de todo un continente. Y la cicatriz de la humanidad. Y la vergüenza. Hablarles del último brote de una estupidez colectiva. La antesala de una catástrofe...

Pero me he dado cuenta que el viernes empieza el Mundial. O sea, que casi lo dejo para más adelante.

Por cierto. Reyes y Joaquín de carrileros. Y en la medular, Iniesta y Xavi. Fijo.

04 de juny 2006

Les finances de l'Estatut (i VI)

Recordo aquella tarda. Feia més fred de la que permetia el meu vestuari. Llavors compartia despatx, converses i algunes confidències amb en Toni Comín. No recordo què havia dinat, però per no trencar el fil narratiu diré que havia fet el meu menú preferit del Dionisios: amanida grega, gyros i iogurt. Amb la fred, els animals del zoo (els veïns del Parlament) no xisclen, ni bramen, ni xiulen. I el silenci és molt ferèstec entre les grans columnes del Parlament.

En David estava satisfet. I en els passadissos percebia les cares de preocupació d'alguns diputats convergents. Huguet, Saura i Castells havien acordat finalment un document que seguia fidelment el compromís del Pacte del Tinell. Presentaren l'acord amb solemnitat i d'aquesta manera desencallaren un possible escull en el procés de tramitació de l'Estatut. Reconec que la meva reacció inicial va ser d'escepticisme. El Govern estava plantejant un canvi en el model de l'Estat, una proposta de clara inspiració federal. L'acord se sintetitzava en set principis bàsics, que són la base de la proposta de l'Estatut del Parlament i (des del meu punt de vista) de l'Estatut del Congrés. Anem a deconstruir els continguts:

PRINCIPI 1.
Una Agència Tributària de Catalunya que recapti tots els impostos pagats a Catalunya i que podrà estar consorciada o coordinada amb l'administració tributària del conjunt de l'Estat.


L'Estatut preveu la creació de l'ATC (art. 204)
L'Agència tindrà plena capacitat normativa sobre tributs propis i cedits totalment (art. 204.1)
L'Estatut preveu un sistema de consorci entre l'agència catalana i l'agència espanyola, que es pot transfomar en l'Administració tributària de Catalunya (art. 204.2)
Per això, la Generalitat també tindrà competències en els tributs cedits parcialment, com l'IRPF o l'IVA (disp. add. 11)
La capacitat normativa inclou la participacio en el tipus impositiu, les exempcions, les reduccions i les bonificacions (art. 203.3)
Les dues administracions disposaran d'una finestreta única (204.3)

Aquests són els principis normatius bàsics que fan referència a l'Agència Tributària. Aquest instrument és una fita en el model financer de Catalunya. Permet que la Generalitat pugui intervenir en la gestió de l'activitat fiscal dels impostos suportats a Catalunya. Tenir capacitat de fixar els impostos (capacitat normativa) i de gestionar la seva recaptació permet un major marge de maniobra (pujar o baixar impostos), més informació i més responsabilitat. Des del meu punt de vista, vol dir també disposar de major capacitat per detectar el frau fiscal. De fet, en les competències fiscals que ja té la Generalitat està demostrant una sana capacitat d'innovació, com el projecte e-tributs.

Els defensors del no veuen en aquest punt una modificació significativa respecte l'Estatut del 30 de setembre. No és exacte. Ja he explicat que la proposta de l'Estatut del Parlament limitava la capacitat normativa de l'Agència "en el marc de les competències de l'Estat i de la Unió Europea". Per això, en el mateix article 205.2 de la proposta ja diu que les dues agències "col·laboren i subscriuen convenis". O sigui, un text aposta explícitament per una Agència consorciada i l'altre, per una agència catalana que s'acaba consorciant.

PRINCIPI 2.
Una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya, en uns percentatges que en cap cas poden superar el 50%, s'atribuirà a l'Estat per al finançament dels seus serveis i competències.

La Generalitat disposarà del 50% de l'IRPF (disp. add. 8)
La Generalitat disposarà del 58% del rendiment dels impostos següents: hidrocarburs, labors del tabac, alcohol i begudes derivades, cervesa, vi i begudes fermentades, productes intermedis. (disp. add. 9)
La Generalitat disposarà del 50% de l'IVA (disp. add. 10)

Curiosament en l'informe sobre les retallades del finançament no han detectat que en la proposta d'Estatut del Parlament no hi ha una sola menció a aquests percentatges. Mentre que en el text aprovat a Barcelona ens limitàvem a dir que "una part dels rendiments dels impostos cedits a Catalunya s'atribueix a l'Estat per al finançament dels seus serveis i les seves competències" (art. 208), en el nou Estatut delimitem els percentatges que (seguint la proposta inicial del Govern) és del 50% o inferior. En altres paraules: la nova proposta és, en aquest punt, molt millor que la proposta de Barcelona.


PRINCIPIS 3 i 4.
La Generalitat contribuirà a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes de manera que les diferents comunitats autònomes puguin prestar nivells similars de serveis realitzant un esforç fiscal similar
El major esforç fiscal realitzat pels ciutadans de Catalunya, mesurat pels impostos pagats en relació a la mitjana, s'ha de traduir, amb els límits que s'estableixin, en uns majors ingressos per al govern de Catalunya

Com he comentat en altres posts, l'article 206 és segurament el més important de l'Estatut. En ell es fixen les regles del joc de la solidaritat, és a dir el marc de joc de les transferències de tributs a les altres comunitats de l'Estat. Ja hem vist que un dels elements centrals de l'article és el punt 3 de l'article 206.

L'article 206.3 diu textualment que els mecanismes de solidaritat tenen com a objectiu que "els serveis d'educació, sanitat i altres serveis socials essencials de l'Estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin arribar a nivells similars en el conjunt de l'Estat sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar". Aquest és el principi que defensa la proposta d'Estatut de Barcelona en el seu article 208.c. En aquest sentit, els dos textos defensen el principi genèric acordat pel Govern.

Aquest principi és molt important i és similar al equalization program, que és la base del model federal canadenc. Té també algunes referències als models d'Alemanya i Austràlia. És cert que aquests models tenen les seves complexitats, però incorporen dos elements centrals i absolutament nous a Espanya: la definició d'unes regles del joc (en oposició a un model arbitrari) i la transparència. Es complementa amb dos principis bàsics: (a) el principi d'ordinalitat, segons el qual una comunitat no pot perdre posicions en el rànquing del PIB per càpita com a conseqüència de la transferència de tributs (art. 206.5, literal a la proposta de Barcelona) i (b) la prestació de serveis es realitza tenint en compte la poblacio, la densitat, els nivells de renda molt baixa (com fins ara) amb un nou element: l'efecte de la immigració (art. 206.6).

Solidaritat dins uns límits. Sembla raonable. I és una forma de trencar el tòpic de la caixa comuna. M'explicaré. Qualsevol proposta de revisió del finançament topa amb un argument immediat: "Si el pressupost de l'Estat és 100 i ara rebeu, possem, 12, és evident que si us donem 16 (o 17 o 18) els hem de treure d'algú". El que no és sabut és que actualment Catalunya té un índex de recursos tributaris (o sigui els impostos suportats) de 124,8 (essent 100 la mitjana de l'Estat) i un índex de recursos finançament (impostos rebuts) de 96,9. Tot i que aporta més recursos tributaris que la mitjana estatal, rep menys impostos respecte la mitjana. Per tant, no es tracta de "treure" els recursos d'una comunitat per invertir-los en una altra, com si els recursos rebuts fossin una mena de dret de conquesta. Com si el diferencial negatiu no fos en realitat una situació desfavorable per la població catalana (i especialment per les classes més baixes).
Segona idea. Catalunya ha crescut per sota de la mitjana estatal en el darrer decenni. La pressió fiscal o la manca d'inversió limiten la capacitat de creixement de l'economia catalana, és a dir, de l'economia espanyola. Quan es diu "si us donem més, els hi treurem als altres", es comet el mateix pecat que quan s'assimila de forma automàtica "més impostos" amb "més serveis". Sabem que els models econòmics en els que la pressió fiscal és molt elevada, limiten la capacitat de creixement, de manera que es mantenen tipus alts però sobre menys riquesa. Quelcom similar passa a Catalunya. Una pressió fiscal molt elevada i sense un retorn suficient implica una tendència a la pèrdua de competitivitat de l'economia catalana. Incrementar els fons catalans vol dir invertir en una economia bàsica pel sistema de solidaritat. Per això, el mite de la suma zero és només això: un mite.

PRINCIPI 5
La inversió d'infrastructures de l'Estat a Catalunya tendirà a equiparar-se a la participació relativa del PIB de Catalunya en relació al PIB de l'Estat

Com ja he explicat en un post precedent, en aquest cas el trànsit de Barcelona a Madrid ha implicat una millora del text. Fixem-nos que tant l'acord del Govern com la proposta del Parlament de Catalunya parlen de "tendirà a equiparar-se", és a dir, realitzen una desiderata, un desig. El text aprovat en el Congrés i el Senat diu en la seva disposició addicional tercera que "s'equipararà", és a dir, que ho farà efectivament.

És important la millora des d'un punt de vista quantitatiu. Suposa uns ingressos addicionals molt importants (amb una forquilla que es pot situar entre 2.400 i 3.800 milions d'euros) durant set anys, el que vol dir la possibilitat de portar a terme el Pla d'infrastructures de Catalunya i el rescatament selectiu d'alguns peatges. Però és també molt important des d'un punt de vista simbòlic. Implica el reconeixement explícit que efectivament la inversió de l'Estat durant 20 anys a Catalunya ha estat molt inferior a les necessitats reals del territori, com el president Rodríguez Zapatero no es cansa de repetir.

PRINCIPI 6
La capacitat de finançament per habitant de la Generalitat ha d'equiparar-se gradualment a l'obtinguda en aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents a les comunitats autònomes forals


Vull jugar net. Aquest és un punt que es limita en la proposta d'Estatut del Congrés. Francament, em sorprèn el poc interès que causa aquest tema en l'estudi que fa Esquerra sobre el finançament, que dóna importància a temes banals, que "s'oblida" de les millores del nou text i que no dóna importància a aquest canvi. En la proposta d'Estatut aprovada en el Parlament s'esmenta aquest punt en la disposició addicional vuitena, que diu que hem de tenir un règim amb uns rendiments similars al foral en el termini de quinze anys.

En canvi, la proposta d'Estatut no hi fa esment a aquest punt. Matiso. No s'esmenta de forma explícita. D'entrada, els hi he comentat en diverses ocasions que a mi el model de concert em sembla una perversió del sistema. Un Estat que nega els mecanismes de solidaritat ja no és Estat: és una altra cosa. Per això, aquest era un punt de l'Estatut que sempre m'havia causat molta preocupació, tot i que el redactat era força ambigu. Tanmateix, si llegim amb atenció l'article 201.4 veurem que es recull un concepte similar: "el finançament de la Generalitat no ha d'implicar efectes discriminatoris per a Catalunya respecte a la resta de comunitats autònomes".

EN RESUM

La proposta d'Estatut recull l'esperit i la lletra de l'acord de Govern sobre finançament que es presentà el maig de 2005 amb el vist-i-plau d'Esquerra, socialistes i ecosocialistes. Una proposta que va ser rebuda amb optimisme per la premsa i els ciutadans i amb recel per part del Govern de l'Estat. Una proposta inspirada en el Pacte del Tinell i en el programa electoral dels partits polítics que defensaven un nou estatut. Una proposta que es traduí en el text estatutari que s'aprovà a Barcelona. I una proposta que es manté en l'Estatut aprovat en el Congrés i el Senat.

L'Estatut del Congrés incorpora l'essència de la proposta de maig de 2005. És cert que modifiquen (parcialment) alguns punts. Tant cert com que millora d'altres. Però en essència, el text de l'Estatut diu allò que havíem dit que volíem. És el resultat d'un procés llarg, d'un pacte i una negociació. Però al final del trajecte, el text recull l'esperit del nostre model i de la proposta del Parlament. Aquella proposta que en dia de maig em semblava una quimera impossible. Aquella proposta que es pot fer realitat amb el nou estatut.

Acabo. Piqué ha anat a Sau per reivindicar l'Estatut del 79, l'Estatut que no va ser recolzat per Alianza Popular. I no em diran que la metàfora no és divina: les Nuevas Generaciones s'han perdut pel camí i no han sabut arribar a Sau... Saben?. Avui tinc l'ànim optimista. No només pels resultats de l'enquesta de La Vanguardia (gràcies, Miquel) sinó perquè fins i tot les begudes de fruites fan campanya pel PSC. Estaré encantat de llegir els seus comentaris, però em premetran que els recomani la lectura prèvia del llibre que han escrit la Lídia Santos, la Laia i el gran David Fuentes. Per conèixer l'Estatut des de les tramoies. Apte només per a esperit curiosos.

02 de juny 2006

Centenario

Éste es mi post número 100. Quiero agradecer a todos los lectores de este blog su mirada clandestina. A los silenciosos, los cómplices, los implacables, los infieles, los exigentes, los documentados, los tenaces, los inconstantes o los cercanos lectores de este blog, gracias por vuestra mirada y vuestras palabras. Espero encontrarme con algunos de vosotros en el número 200, si aún tengo fuerzas. Este tránsito por las ciberideas me ha permitido conocer a plumas veloces e inteligentes, una oportunidad de crear puentes con otros espacios como la voz sutil de Eu, el ingenio de César, la erudición de citoyen, la osadía de Naya, la lucidez de Perdiu, la sonrisa de Ignasi, la sorna de don Royo, la sensibilidad de chat o la locura razonable de sinmás, por decir sólo unos pocos. Pero no nos pomgamos sentimentales.

Hoy ha empezado la campaña, pero no se asusten. El balance de las finanzas del Estatuto lo reservo para mañana. Mejor no mezclar las efemérides con la política: es como el Baileys y la tónica, que dicen que juntas crean una bola de cemento en el estómago que te hace caer fulminado. Una leyenda urbana gore. Seré breve. Hoy Javier, uno de mis múltiples hermanos que trabaja en urgencias y que por lo tanto hace algo útil en la vida, no como un servidor, cumple 38 tacos, muy bien llevados por cierto. Per molts anys!. Yo me voy a beber un batido de prozac, que además de los comentarios que me perpetran ustedes también soy vapuleado en otros ámbitos. Gajes del oficio.