26 de juliol 2006

Essències

He passat varis dies treballant a la Provença. He descobert dues coses. La primera, els paisatges de la Provença, una versió natural de les quadrícules de Mondrian. La segona, la meva dependència informàtica. Tenia tal símdrome d'abstinència que el primer que het ha estat jugar una partida al buscamines, cosa que no feia des del meu primer PC. He revisat desenes de feeds pendents. He esborrat uns 150 correus que no he obert (ja saben, "Re: I'm sorry" o "Erectils disfunctions?"). Fins i tot he estat mirant una estona el salvapantalles de tubs en tres dimensions. Tenia ganes també d'actualitzar el blog. Disculpes a tots els lectors que han visitat aquesta pàgina estancada en un post llunyà.

La Provença, els hi deia. Per un empordanès, mirar el paisatge sol ser un exercici rutinari. Qui ha viscut a l'ombra del Montgrí, entre la quadrícula de camps que va remullant el Ter, o a recès de la Torre de les Hores de Pals, sent que aquest pedaç de món és el racó més bell de l'Univers. Que és el que pensa tothom, visqui on visqui. Però convé passejar per la Provença per matisar-ho tot plegat.

Comencin per Aix-en-Provence, allà on encara arriba el buf de mar imprescindible per sentir-me protegit. Sentin el so de les pedres en les places minúscules que s'amaguen entre el Cours Mirabeau i la Catedral. I, anegats d'història, vagin en direcció a Avinyó. Lluny de l'autopista. La N7 els apropa molt més a l'essència del paisatge provençal. Després de Cadenet, s'han d'aturar un instant. En aquest punt ja no arriba el vent salobre del Golf de Lleó, però sí la remor del Durance que es pot tocar amb la punta dels dits. Estem a recès de la muntanya Luberon, discreta com un confessionari. I la petita vall està pigada de lavanda, de pi i d'olivera, de camps delimitats amb Rotring 0.2, de girasols, d'esquitxos de pedra en blau verd, de canya seca. Si porten un ipod, poden deixar que Calamaro els hi recordi aquella milonga ("Vamos a la distancia sí/ que soy el trovador/ si la distancia llama/ yo jamás veré ponerse el sol").


La meva companya i amiga Dolors sempre em critica la meva postmodernitat. I no li falta raó. No m'agraden les essències, potser perquè tenen regust de naftalina. Per això em costa entendre els discursos existencials sobre la vida i la mort, sobre la pàtria i el destí, sobre la història i el passat o sobre el costum i l'obligació. Però com ignorar el pàlpit de l'Univers condensat en aquest petit polígon?. La bellesa silenciosa de les seves formes, l'harmonia dels colors, la proporció dels petits pobles?. Com no evocar el pas majestuós d'Hannibal, les hostes romanes prestes a creuar el Rubicon, els fastos papals del Palais des Papes, els ecos revolucionaris de 1848?...

2006 és l'Any Cézanne. I es pot veure (i viure) Cézanne en cada cantonada. Per exemple, es pot visitar l'extraordinària exposició Cézanne en Provence, 116 llenços de l'autor provençal. Recòrrer l'exposició és revisitar la Provença. El pintor francès decomposà poc a poc la textura del paisatge i la perspectiva. I la reduí a un joc primari de colors i cops de pinzell. Rítmics com una ballarina. Lents. Allà, en els seus quadres, està amagada la resposta a moltes preguntes essencials: què som?, qui som?, per què som?. Vaig visitar l'atélier, un cau de pau a prop d'Aix. Les parets i les paletes encara estan pigades de les pinzellades enèrgiques de Cézanne. Tota una vida a la recerca de les essències. Avui (potser) hi crec una mica més.

17 de juliol 2006

Teletips

Bones notícies. El cor de la ciutat no torna fins setembre. Jo suggereixo que sigui el setembre de 2026. I de pas, que passin Ventdelplà a la graella horària de les 5 del matí, juntament amb els aparells de massatges, la publicitat de woks i les pel·lícules B dels anys 80. Per cert, les bones notícies s'acumulen: Cola Cao ha tret una versió light.

Llegeixo que Bush ha fet uns comentaris sense adonar-se que el micro estava obert, en el que comentava que Hezbolà era "una merda". Crec que haurien d'investigar si realment ha estat un descuit o si són unes declaracions oficials. Jo no hi veig les diferències.

Montilla ha estat proclamat candidat del PSC per les properes eleccions a la Generalitat. Ha confessat que es considera menys graciós que Buenafuente. Afortunadament, les eleccions no són un càsting de El Club de la Comèdia. Parlar d'habitatge, de sanitat, d'immigració, d'educació o de seguretat no requereix sentit de l'humor. Més aviat diàleg, eficàcia i responsabilitat.


Dijous vam celebrar el darrer Ple d'aquesta legislatura. Deixo l'hemicicle amb un hàlit d'enyor. Han estat 1.000 dies intensos. Al costat de diputats extraordinaris. És evident que aprecio especialment els menys companys de partit. La colla de la cuca molla, amb els seus dossiers impossibles i l'arròs negre de l'Arrel. Han estat 1.000 dies al costat de personatges irrepetibles com Juanma Jaime o Toni Comín. Però deixo també bons amics en les files veïnes i les files "enemigues": Josep Micaló, Alfons Quera, Manel Ibarz, Lluís Postigo, Beth Font, Esteve Vilanova o Isabel Nonell.


I les hores no seran les mateixes sense l'equip del Grup Parlamentari Socialista. Aquells que fan la feina mentre els diputats ens fem la foto, que diria Maragall. Bona gent. Fuentes, Christian, Jaume, Víctor, Laia, Monique, Feli, Rita, Pili, Valle, Cristina i, of course, Mire, gràcies per tot.

Acabo. Fa temps que no selecciono les entrades més curioses dels cercadors que porten a aquest blog. Com els he comentat en alguna ocasió, el comptador Shinystat permet determinar l'origen de les recerques (normalment amb google) que acaben ensopegant amb el Debat a bat. Si un blog es defineix a partir de les seves consultes, necessito (ara sí) unes vacances. I vostès, també:
  • Coyote ahorcando al correcaminos
  • Cuidados post mortem
  • Instrucciones para jugar a los bolos
  • operacion triunfo videos eurovision rosa lopez
  • ovni aterria en rusia en 1984
  • rafael amaya en ropa interior
  • tinc 17 años i vaig sola al ginecoleg
  • atac d'un porc senglar
  • el hummer contra don goyo
  • lleopard per nens

13 de juliol 2006

Miedos

El peor de los miedos es el miedo real. David, mi hijo de cinco años, tiene miedo de los tiburones. Y cuando nos alejamos de la orilla, y ya no se distigue el color del fondo, mira en la superficie temeroso de encontrarse con la aleta amenazadora de un escuálido. También teme las orcas. Pero menos. Son tan bonitas, me dice. Es un miedo tierno, casi evanescente. Basta un abrazo o un susurro para acallarlo.

El peor de los miedos es el miedo real. En Bagdag, los niños temen salir a la calle. Temen que en un falso control, unos hombres vestidos de negro reconozcan su condición de suníes y los asesinen sin pestañear. En Palestina, los niños temen quedarse en casa. Temen que en uno de los bombardeos israelíes, una bomba abra de cuajo la habitación y los entierren en una montaña de cascotes. Como la niña de Crash, sus padres no pueden calmar los miedos con un abrazo o con un susurro.

El miedo no aparece en las estadísticas. Es invisible. Sólo queda su rastro, como en el reguero de orina que dejó uno de los niños asesinados en el norte de Iraq. No poder enmudecer el miedo de tu hijo. Ése es, quizás, el peor de los destinos.

10 de juliol 2006

Cíberpolítica (III)

Aquest és el primer estiu des del ciberbang polític. L’estiu serà un dur jutge i intueixo que (com passa també amb algunes parelles) alguns blogs polítics no resistiran aquesta prova del cotó. És molt difícil fotografiar búfals, recórrer pagodes o menjar cuscús i per les nits, mentre et vesteixes pel sopar de gala amb el capità del creuer, escriure un post sobre la darrera impertinència d’en Sostres. Aquesta treva estival, tan mediterrània ella, contrasta amb l’efervescència del mes de maig. La sortida d’Esquerra, la campanya de l’Estatut o l’anunci electoral van fer bullir l’olla blogera. He estudiat el comportament de la blogosfera socialista durant aquest mes: els resultats es poden comparar amb el petit estudi que vaig publicar el mes d’abril o el mes de gener.

El cens està format per tots els blogs donats d’alta en el registre de blogs del PSC que hagin publicat almenys un post en el mes de maig. La primera dada rellevant és que només he computat 109 blogs, és a dir sis més que el mes d’abril. El cens teòric és de 174 blogs, però n’hi ha 75 que no han publicat cap post durant el mes de maig. La major part d’aquests són inactius des de fa un cert temps, però alguns d’ells han reprès la seva activitat a partir del juny.

La blogosfera socialista és encara molt jove i és difícil avaluar el seu comportament en els propers mesos. Només vuit blogs tenen més d’un any. Són els blogs clàssics com Iceta, Mas, Bassas o Guadián. Però també n’hi ha blogs veterans menys coneguts, com l'Oli Bayon o en Cesc Amat, amb una notable longevitat. S'han publicat 774 posts, o sigui 7,1 posts per blog (un cada quatre dies). Aquesta mitjana és molt dispersa. 20 blogs només han escrit un post i 15 més s'han limitat a dos. A l'altre costat de la balança, els incombustibles Naya o Bassas mantenen la heroïcitat del post diari.
  1. Javier Naya (31)
  2. Ramon Bassas (31)
  3. Joan Antoni Baron (30)
  4. Marc Vergès (29)
  5. Lourdes Muñoz (26)
  6. Carlos Guadián (25)
  7. Jordi Pedret (25)
  8. Núria Aguilar (23)
  9. Manel Mas (21)
  10. Álex Valiente (19)
L’índex de feminitat es manté relativament baix. En el darrer estudi, un de cada quatre blogs estava redactat per una dona. I en aquesta ocasió, es manté la proporció. Del 109 blogs, només 28 estan signats per una socialista el que representa el 26% del total. Tanmateix, és un percentatge superior a la mitjana blogera i molt més elevat que el grau de feminitat dels altres àmbits polítics.

En aquesta ocasió, he computat també el número de comentaris. D’entrada he de dir que un 26% dels blogs no permeten comentaris: són blogs tancats que es limiten a donar opinions, però no contemplen la interacció. Em sembla un percentatge encara alt. Un blog sense comentaris activats és com telèfon sense auricular. Durant el mes de maig, es van redactar 2.500 comentaris, és a dir, uns 30 comentaris per post interactiu. Entre els blogs amb un major número de comentaris, n’hi ha de blogaires molt actius (com Jessica Fillol), els blogs clàssics (com Bassas o Lourdes Muñoz), però també blogaires que mantenen una intensíssima activitat com l’Oriol Vaquer, en Javier Naya i un descobriment personal, en Mario Álvarez que manté una tribu molt activa de comentaristes.
  1. Mario Álvarez (423)
  2. José A. Donaire (287)
  3. Jéssica Fillol (243)
  4. Ramon Bassas (238)
  5. Joana (104)
  6. Núria Aguilar (95)
  7. Oriol Vaquer (85)
  8. Javier Naya (83)
  9. Lourdes Muñoz (74)
  10. Francesc Amat (68)

Els blogs polítics no tenen sentit per ells mateixos, sinó que integren una xarxa densa de relacions, citacions i enllaços. En el seu conjunt, els blogs estudiats proposen 1.586 enllaços, una mitjana de 14,6 enllaços per blog. Com sempre, n’hi ha que no proposen cap enllaç i qui té activats més de 200. El que sí és cert és que els enllaços són relativament tancats, endogàmics. Alguns obren la finestra a comunitats territorials (blogs del municipi o la comarca), agregadors o blogs d’altres sensibilitats. Probablement, el repte de futur és precisament aquest; fer dels blogs espais de trobada i discussió entre sensibilitats polítiques i ideològiques molt plurals.

He utilitzat technorati per quantificar el número d’enllaços dels blogs. Ja sé que no és un eina perfecta, però de moment no n’hi ha cap millor. He emprat la sintaxi complerta del blog per fer la recerca. En total, els blogs socialistes tenen uns 2.481 enllaços externs. La meva experiència em diu que probablement n’hi hagi un 20% més, és a dir, prop de 3.000 referències, que és el doble del conjunt d’enllaços sortints. La mitjana és de 23 referències per blog. Com era d’esperar, el tres més citats són Miquel Iceta (la referència), Lourdes Muñoz i en Carlos Guadián, un dels grans experts nacionals en e-govern. El número d’enllaços no és, però, excessiu i està molt lluny dels principals blogs d’altres àmbits, com el mític microsiervos (uns 15.000 enllaços) o Juan Varela (3.000). En política, potser la principal referència és Rafael Estrella, amb un índex technorati de 800.

  1. Miquel Iceta (198)
  2. Carlos Guadián (194)
  3. Lourdes Muñoz (179)
  4. José A. Donaire (128)
  5. Ramon Bassas (109)
  6. Eulàlia Mas (87)
  7. Jéssica Fillol (80)
  8. Joan Antoni Baron (69)
  9. Manel Mas (66)
  10. Víctor Martínez (51)

No hi ha una excessiva renovació dels formats. D’entrada 100 dels 108 blogs utilitzen l’entorn blogger, que és limitat en recursos gràfics i tècnics. Només quatre blogs són webs pròpies. Probablement cal començar a dissenyar migracions a altres entorns amb major número de prestacions. Els blogs tenen un to massa institucional. Només 13 blogaires tenen un segon blog (n’hi ha qui en té quatre més). A penes s’utilitzen els recursos multimèdia com el youtube (un 8% dels blogs) o el flickr (12 blogs). També són força deficients les opcions d’RSS, que es limiten a les prestacions convencionals de blogger. I una darrera crítica: Només un 20% permeten accedir a les estadístiques públiques de la pàgina. En contrast, com a factor positiu, he de destacar que els profiles (és a dir, la descripció personal del blogger) són molt elaborats. De llarg, els més extensos de la blogosfera política: edat, currículum, aficions...

Acabo amb la referència geogràfica. Hi ha molt poques novetats respecte la darrera menció. El Maresme manté la seva primacia absoluta i consolida el clúster més actiu de l’Estat espanyol. És també l’espai on trobem el cronista de referència de la blogosfera política i els més blogs més actius dels altres partits. Un cas que mereix estudi. He constatat un increment molt notable del Vallès Occidental (15). Per ciutats, destaquen novament Mataró i Barcelona, tot i que es constata un creixement molt rellevant de L’Hospitalet. En Cristian crea escola.

  1. Barcelonès (26)
  2. Maresme (24)
  3. Vallès Occidental (15)
  4. Baix Llobregat (10)
  5. Baix Empordà (4)
  6. Tarragonès (4)
  7. Vallès Oriental (3)

07 de juliol 2006

Síntomas

Todo el mundo sabe cuándo es verano. Aunque no miremos el calendario, los indicios se van acumulando como en una lasaña. Es verano porque de día huele a after sun y de noche a Aután (oigan, y a mi que me gusta cómo huele el Aután). Es verano porque nos despertamos con los sanfermines y dormimos la siesta con el Tour de fondo. Es verano porque todo el mundo te dice que estás gordo. En realidad no has engordado: el problema es que ahora no te puedes poner el jersey holgadito y el abrigo siberiano para disimular los michelines. Y sobre todo es verano porque apenas hay noticias y en el telediario nos hablan de concursos de lanzamiento de calabazas, de pasos de cebra para mofetas o de la construcción de una réplica de la Acrópolis con bastoncillos para los orejas. Bien. También es verano porque cumplo años: Mañana, 38. Suma y sigue.

También huele a elecciones. Es como el verano. Aunque no te hayas dado cuenta, empiezas a percibir síntomas de que pronto hay que pasar por las urnas. Éste es un pequeño catálogo para votantes incautos. Si empiezan a percibir cosas como éstas, no hay duda. Pronto votamos:
  1. Hagan lo que hagan en la tele siempre hay un político cerca: un partido de fútbol, un incendio, un festival de la canción ligera o un episodio de los Teletubbies. Llámenme enfermo pero el otro día a la Lala le pusieron la voz del Piqué.
  2. Empiezan a editarse libros de políticos, que curiosamente no estarán entre los diez títulos más solicitados en el próximo Sant Jordi.
  3. Los políticos rajan de los políticos. Sin excepción. No hay aliados, ni amigos, ni compañeros de cama. Equidistancia global. Todos contra todos. Como una versión salvaje de "Sis a traïció".
  4. Los mensajes políticos empiezan a menguar y quedan reducidos a dos o tres palabras. Pronto llegará la versión sms (votm xq s l mejr). Tiempo al tiempo.
  5. Empiezan a circular promesas propias de una sesión de cata de costo afgano: Pisos a 300 euros, 1.000.000 de puestos de trabajo, depilación láser gratuita, degustación de centollos cada primer martes de mes o gulag incondicional para los actores (y sobre todo, para los guionistas) de Ventdelplà.
  6. Las páginas web y los blogs olvidados desde hace casi cuatro años se reactivan durante dos meses. Aparecen dominios como ricardopérezeselpresidentequerequiereelpaís.net. Buscas en el google "zapatos rosas" y te sale el Herrera.
  7. Se colapsan todos los buzones: el buzón de tu casa se llena de folletos en cuatricomía mientras que el buzón del correo electrónico se carga de pedeefes de 2 megas.

Si empieza a percibir varios de estos síntomas, efectivamente, huele a elecciones. Esto es. Debates, editoriales, mítines y promesas. Pero no se preocupe. Como el verano, al final siempre llega el invierno.

03 de juliol 2006

Badall

Avui he tingut un somni.

He somiat que vivia en un país normal. És a dir, un país en el que els polítics quan es presenten a unes eleccions només parlen de política. Parlen de pujar o baixar els impostos. Parlen de la seva aposta per l'educació pública o per la privada. Parlen del seu pla per fer front al problema de l'habitatge (i si no és massa demanar, que sigui viable). Parlen de la seva inversió en sanitat i en salut. Parlen (i concreten, és clar) l'increment de les pensions a les persones sense recursos. Parlen de la seva aposta (o no) per un país més sostenible o si manté la cultura del totxo. Parlen de la previsió de noves biblioteques i la seva convicció que la riquesa d'un país no és el seu PIB, sinó el número de llibres que llegeix. Parlen de com les tecnologies de la informació impregnaran l'educació des de la infantesa i la seva admiració pel model estremeny. Parlen de la seva inversió en escoles bressol. Vaja. Un país amb polítics, política, programes, promeses, debats i les seves dosis de demagògia.

M'he despertat i he llegit en els diaris un article més (el 176è porto comptat) sobre catalanitat, orígens i essències. I no he pogut reprimir un badall sonor.