31 d’agost 2006

BlogDay

Hoy es el Día Blog. Es una iniciativa fantástica que pretende ampliar y difundir los límites de la blogocosa. Sólo echo de menos un buen eslogan, del tipo "Busque, compare y su encuentra algo mejor, postéelo" o "ponga un blog en su vida" o quizás mejor "¿Te gusta bloguear?". En este día nos cuentan que debemos escoger a cinco blogs alejados de nuestra órbita de lectura. Más o menos como el meme de blog que propuso Mamanovata pero a escala mundial. Vamos p'allá.

  • Blog de viajes. Un poco como el fantástico tour de la Barbie en la fábrica de juguetes de Toy Story2. Viajes, artículos, noticias, enlaces, reflexiones... Una página im-prescindible para aquellos que les interesa el apasionante mundo del turismo. Y además, es argentina, el país de mis sueños.
  • CPI. Curioso pero inútil. Un clásico, ya lo sé, pero los clásicos están para eso. Este blog es un pozo de ciencia adaptado para las mentes de letras como la mía. Gente que te explica de forma sencilla lo que nunca supiste entender y además no te atreviste a preguntar.
  • La hormiguita. Cápsulas diarias (no sé si inéditas o no, ¿qué más da?) para afrontar la jaqueca de la postmodernidad. Para muestra un botón: "Lo tenía todo controlado, menos a sí mismo". Entre las greguerías y el almanaque del labrador.
  • El mundo de Ikea. [Éste lo he plagiado de Microsiervos, donde son tan chulos que han linkado 35] Un pobre infeliz currante de Ikea nos cuenta las intimidades del gigante sueco. Para que luego digan, don Royo, que Marx ha muerto. Eso es porque no curras en una gran superficie.
  • Manifestómetro. Este blog es el terror de los organizadores de manis. Cuentan con la precisión de un relojero cuántos fueron en realidad. Y les cuento una confidencia, que me duele de veras: quien más se acerca siempre es la policía.

Enlaces: ,

Nacionalismos (I)

Creo que a lo largo del siglo XXI se morirán los estados. Tampoco me hagan mucho caso. Jamás he acertado una predicción. A lo máximo que he llegado es a cinco aciertos en una quiniela, y eso que jugaba con tres triples. Pero hoy me he levantado Nostradamus y lanzo mi oráculo, que quedará registrado en la red. Esto lo leerá un sociólogo en el 2189 (con un aparato que le permitirá leer la paleotecnología blogera) y podrá contrastar mi incapacidad predictiva.

Los estados son un buen invento. Parto de esta premisa. Por primera vez en la historia de la humanidad, se construye un principio de convivencia que fija unas reglas colectivas. Los estados no están basados ni en el derecho de conquista, ni en los orígenes históricos, ni en la lengua, la cultura, ni en nada de eso. Dependen en sentido estricto de la voluntad ciudadana de formar parte del mismo. Ésa es la teoría.

En la práctica, el estado-nación ilustrado se transformó pronto por la irrupción del Romanticismo. Y entonces, las naciones se dotaron artificialmente de una legitimidad más allá de la ciudadana. Lo llamaremos historia (una historia deformada, claro), cultura, lengua, mitología, geografía o hagiografía. Es igual. Las naciones dejaron de ser sólo un compromiso ciudadano y se convirtieron en una construcción material forjada por la historia y la cultura y no por el principio colectivo de pertenencia y compromiso. [Aquí, por ejemplo, hicimos un ridículo mayúsculo al proclamar sin ningún tipo de vergüenza el Mil·lenari de Catalunya]. Y esta diferencia es capital. La acepción romántica de la nación considera que existen unas condiciones objetivas que justifican su naturaleza. En realidad, como nos descubre Gellner el nacionalismo no se autocuestiona, no se relativiza, no se explica; sólo se afirma. El nacionalismo se siente universal y necesario.

Pongamos un ejemplo. En la última sesión parlamentaria, se debatió sobre la literatura catalana en ocasión de la Feria del Libro de Frankfurt. La diputada (y activa blogera) Carme Laura Gil utilizó un argumento que he oido de forma reiterada durante todo el año. Para esta diputada convergente, es necesario distinguir entre la literatura en Cataluña y la literatura de Cataluña. Esta distinción entre el criterio geográfico y el criterio nacional (entre el genitivo y el ablativo latino) es el centro de gravedad del principio nacionalista. No es catalán lo que hay en Cataluña. Hay cosas en Cataluña que no son catalanas. Porque la catalanidad, según este principio, va más allá del principio geográfico. Es un apriorismo, un principio ontológico, una inmanencia. Se puede otorgar o denegar. Incluso se puede modular. Hay niveles de catalanidad. Hay intensidades. Y así, es catalán lo que se ciñe a un principio establecido a priori (¿por quién?, ¿por qué?) y no la práctica de lo que sucede efectivamente en el país.

Llevado a su extremo ninguna de las dos interpretaciones aguanta un par de rounds. El nacionalismo intenta demostrar que existen unas condiciones objetivas que explican porqué somos una nación. Casi como una condena o un destino universal. Pero no logra explicar muy bien porqué esas mismas condiciones objetivas no explican el nacimiento de otra nación en otro lugar. También se encuentra terriblemente incómodo ante la diversidad. ¿Cómo basar una nación en unos atributos que cambian, se mezclan, se pierden y se complican?. Pero el purismo básico de la teoría política también tiene sus fugas de agua. Cuesta entender porqué un día una serie de individuos se levantan y deciden firmar de forma colectiva un compromiso común (y una carta magna, una forma de gobierno y bla bla bla). ¿Qué les unía?. ¿Por qué lo hicieron?. Y sobre todo, ¿por qué con esos límites y no con otros?. ¿Quién traza la frontera de la ciudadanía?. La teoría política es ahistórica y ageográfica y parece diseñada en un laboratorio con sus batas blancas y focos resplandecientes, lejos del barro de los barrios.

En eso estamos. En un debate entre nacionalismos que se creen antagónicos y que en el fondo son idénticos. Como las dos caras de un espejo. Uno levanta el brazo izquierdo y en el espejo se mueve el derecho. Parecen opuestos, pero es el mismo brazo. De hecho, el objetivo último del nacionalismo no es cuestionarse el modelo de estado - nación, sino crear un estado que se adapte a la nación real. Ambos comparten el principio ontológico de la condición nacional del Estado. Discrepan sólo en los límites. Y aún más. Los nacionalismos se alimentan mutuamente. Su vitalidad depende de la hostilidad con el nacionalismo antagónico. Su principal alimento es la alterofobia.

Parto de la teoría de que el modelo convencional de estado - nación hace aguas. Y dedicaré algunos posts a demostrarlo. Por eso, más que definir los límites del estado creo que el debate necesario es fijar la condición del estado, su naturaleza misma. Les amenazo con tres o cuatro entradas al respecto. Para hacer más dura la rentrée.

26 d’agost 2006

Mosques

Voldria que existís una altra vida després de la mort. M'imagino el General amb la seva veu de flauta instal·lat en un núvol polsegós ple de mosques. Remirant amb els ulls nostàlgics les fotografies del passat; els porros d'Alhucemas, la bala de Biutz, el gest heroic de Moscardó, els salmons de l'Azor, la boda de la niña... Els pobres Don Pelayo i Santa Teresa s'han d'amagar quan senten la seva pudor, per estalviar-se una altra batalleta del General. Me l'imagino mirant de reüll i amb enveja l'aura de Carrero Blanco, sense saber que en realitat és el volant incrustat en el crani.

No crec que l'altra vida li hagi proporcionat lucidesa. Ni empenediment. Només espero que pugui mirar per un forat del núvol com s'eliminen els rastres del seu pas per aquest món. A Saragossa avui es respira millor. Per fi han esborrat un altre indici de la seva atroç activitat. I espero que l'exemple s'escampi i acabem amb l'escarni de passejar per Santander al costat de l'efígie d'aquest tarat.

No és només pels milers d'assassinats sense pietat pel club de Viva la mort i mori la intel·ligència. O pels represaliats, exiliats, torturats, empresonats o afussellats pel Dement i la seva cohort. És també per 40 anys de repressió sexual, d'ignorància casposa, d'una educació ridícula, d'una societat de castes, del señorito i el cortijo, de la picana i las dos ostias por preguntar, de la letra con sangre entra i el Inventen ellos, de la censura i els manicomis, del bajo palio i Las Hurdes, de la gana i la misèria, del No-do i l'antisemitisme, de l'avortament a Londres i la querida a Pozoblanco, del chanchullo i el Vuelva usted mañana. És per totes aquelles vides que podien haver-se viscut diferent, més felices, de no haver estat per aquest reprimit, ignorant i cretí. Per sort, l'Espanya d'avui és molt diferent del prototipus de règim talibà que va instaurar el Bufó amb el silenci còmplice de les democràcies europees.

I tinc la sensació que avui hi ha menys mosques revolotejant per aquesta democràcia encara tendra. Aviat el General-íssim no serà més que una breu nota en el wikipedia.

17 d’agost 2006

Meme de blogs

Los que se inician en el divertido arte de la paternidad pueden consultar dos fuentes de referencia: Mamanovata, una hiperactiva blogera extremeña o Elset, autor de un blog hilarante que ha entrado en el club del PP: padres primerizos. Mamanovata me ha pasado un meme y yo, disciplinado de mi, lo recojo. Se trata de identificar los tres mejores blogs amigos. Llevo un rato elaborando la lista y tres se me queda muy corto. Unos me gustan por su acidez; otros porque dicen bien lo que yo pienso; otros porque dicen lo que no me había parado a pensar; y algunos me ponen verde de envidia por su estética. Pero bueno. Hay que escoger. Como se dice en los concursos de misses, sólo puede ganar una (en este caso, tres). O sea que el veredicto es:

1. A sueldo de Moscú. Una página canalla, pervertida, borderline, inclasificable, protoescatológica, brillante, desmesurada, efervescente y, a menudo, inteligente. No se pierdan su biografía. Y no me digan que este hombre no ha nacido para guionista de los Monty Phyton. Sufran con él en el relato de su dieta o disfruten las recetas a lo Ferran Adrià. Un consejo. No lean con asiduidad este singular panfleto. Es más adictivo que el costo afgano y que petar las burbujitas esas que recubren los electrodomésticos.

2. La nit de la iguana. Música, imagen y palabra. Todo en su justa medida. Como las proporciones de un Daiquiri. Si te pasas con el zumo de limón, arruinas el invento. Ella no escribe, susurra verdades que se me incrustan en la memoria como si fuesen archivos punto dat. Y no se pierdan las ilustraciones; a mi, que tanto me gusta la fotografía (y tan mal lo hago). Por gustarme, me gusta hasta su logo un enigmático gato negro que esconde su personalidad. ¿Quién será este chat noir?.

3. Rosa Jiménez. Si quieren dar un paseo por este blog, necesitan una semana. Como en un interrail, encontrarán de todo: vistas, lugares inolvidables, citas, enlaces, reflexiones, humor y un poco de política. Ah, y toros. Vaya. Que es como ver el show de Buenafuente pero en blog. Más o menos.

Hay otras muchas más. Páginas curradas, sensibles, brillantes, frescas, interesantes o innovadoras. Si quieren saber más sigan la pista a estos cinco incautos a los que les paso el muerto. Que Dios reparta suerte.

  • Javier Naya. Porque su blog también merece un crucero de una semana
  • Eu Mas. Porque tiene que reactivar su blog y ésta puede ser una buena excusa
  • Carlos. Porque tiene una página radioactiva y protuberante como pocas
  • El Lajas. Porque no se merece esas manos que Dios le ha dado
  • César. Porque es el sol que ilumina todas nuestras páginas. Y encima se ha puesto ciego de retsina

14 d’agost 2006

Flors

He recorregut tantes vegades aquesta carretera que conec tots els seu detalls. L'arbre aïllat com un quadre de Van Gogh, els camps de blat pentinats amb la clenxa a l'esquerra, els gira-sols amb les cervicals resentides o el fil d'aigua que simula ser un riu.

En aquella curva fa més de dos anys que algú deixa un ram de flors. Cada dia, un de nou. Sempre són flors silvestres, collides entre els camps propers. Roselles, acants, espadelles, pimpinelles, crèixens o modestes camamilles de mar. Ja coneixen la meva tendència a fabular. M'he imaginat una parella trencada per l'accident, com un falç del destí. I una dona sola, que remira una i altra vegada els àlbums del passat. I cada nit, deixa un joc de flors en aquella curva que s'endugué la seva vida.

Des de fa uns dies, les flors són sempre les mateixes. Uns pocs acants coberts de pols i d'oblit. De de fa uns dies, ella ja no hi és. Ja coneixen la meva tendència a fabular. Potser no ha pogut viure només del passat. Potser li feia massa mal viure. Demà canviaré les flors.

07 d’agost 2006

Notes turístiques

Proposo un primer diagnòstic de la temporada turística 2006. Són notes des de la trinxera de la Costa Brava, pendents d'un contrast més afinat:

  1. Discrepàncies locals. M'arriben xifres rècord des de Salou o Cambrils, bones sensacions a Lloret o Blanes, discreció a Roses o Tossa i, en general, un juliol feble a la Costa Brava Centre. L'escala és ara local. Un municipi pot funcionar i el veí restar buit.
  2. L'aposta per la qualitat dóna els seus fruits. Les ocupacions són més elevades en els hotels amb més prestacions (i també els preus més alts). Problemes en la gama més baixa de l'oferta d'allotjament.
  3. Menys platja i més producte. Les platges estan més buides. No hi ha una correlació entre les ocupacions i la densitat a la platja. Els turistes estan consumint de forma massiva les ofertes turístiques creatives: festivals, concerts, castells de foc o grans projectes culturals.
  4. Intensa mobilitat. S'han incrementat els fluxos interiors. Es visiten les ciutats, els museus, els castells, les grans ciutats, els espais naturals o els parcs d'oci. És evident que l'oferta de transport públic no està preparada per aquest canvi de tendència. La xarxa no només ha de preveure l'arribada, sinó també la circulació interna.
  5. Turistes lliures. Compren per Internet, volen amb baix cost o utilitzen el seu automòbil. Van a la seva. Programen cada dia el seu itinerari. Busquen, critiquen i es comenten la jugada. És l'era del monoturisme. Per desgràcia, no estem preparats encara per aquest canvi de paradigma.
  6. Més qualitat d'oferta. Percebo un increment sensible de la qualitat de l'oferta, especialment en el sector de la restauració, que havia viscut ancorat durant molt de temps en el tòpic. Apostes arriscades donen lloc a sonors èxits. El disseny està entrant també en els bars.
  7. Pocs estrangers. Però aquests es mostren absolutament seduïts per la festa. El concepte mediterrani de festa és segurament el principal actiu turístic del país. Parlo de correfocs, de festes majors, dels concerts, de les havaneres, els grups, la gresca i, en general, l'ocupació recreativa de l'espai públic.
  8. Curiositats. La mirada del turista es perd pels mercats, els carrers, els monuments, les gents o simplement el color de les façanes. Em crida l'atenció les imatges que capturen els visitants de Sant Feliu de Guíxols. On és el mar?.
  9. Estandardització. La creativitat de l'oferta sovint cau en la repetició gairebé clònica. Fem massa festivals, molts dels quals no s'aguanten econòmicament. Les campanyes gastronòmiques estan cremades. Les notes creatives són realment benvingudes.
  10. Cíberturistes. Les webs turístiques treuen fum. Mica en mica veuen la llum excel·lent portals territorials. Sempre he manifestat la meva admiració pel web d'Espanya, preciós en la forma i currat en l'arquitectura interna. Nosaltres hem sortit guanyant amb el nou portal de la Costa Brava, un dels experiments virtuals més aconseguits des de l'àmbit de les destinacions. Estem a l'espera de l'estrena del portal turístic català.
En resum, un juliol atípic. Estrany com la cursa de F1 d'Hongria. Només una certesa: tot està canviant, menys la nostra perspectiva. Ara toca innovar.

03 d’agost 2006

Personatges

Avui començo les meves vacances intermitents. Dubtava entre vint dies de trekking al Nepal o una travessia en pedal Barcelona - Trípoli - Alexandria a lo Marichalar. Finalment, passo les vacances a casa, a Sant Feliu sur mer. No sé si els hi passa a vostès. A l'agost jo faig com al Nadal: un llistat de bons propòsits que després no faré i em generaran un sentiment de culpabilitat més gran que el d'un sexador del pollastres. I això que un sexador de pollastres ha de tenir uns remordiments de l'alçada d'un campanar. Aquells ullets suplicant que no delatis la seva condició de pollet mascle i no femella, que vol dir ser triturat en una mena de minipímer. Però com poden dormir aquests sexadors?.

De moment, he anotat reescriure el llibre que estava a punt d'acabar ara fa un any (i que uns simpàtics lladres es van endur juntament amb el meu portàtil), pintar a lo Cézanne, assaborir tot allò que m'he baixat (ops, vull dir he comprat al Fnac), rebaixar tres kilos cinc-cents grams, estudiar a fons la Defensa Francesa (1.e4. e6), llegir els set llibres que he deixat per l'estiu, assajar noves receptes de cuina creativa, millorar l'estètica del blog i desconnectar el mòbil. El balanç no és massa bo. He rebut cinc trucades durant el matí, tinc més gana que els concursants de Supervivientes en un càsting de Hansel i Gretel i l'escuma de gelatina de ceba sembla més aviat un cranc atropellat per un tractor i embadurnat amb escuma d'afaitar.

Em deixava la platja. Oh, la platja. Sovint tinc la sensació que aquest és el meu hàbitat natural. M'agrada la calor, l'aigua, la sal, la sorra, els xiringuitos, els gelats... M'agrada fer castells de sorra i per això necessito la coartada del meu nen petit, que odia fer castells tot sigui dit. M'encanta el contacte dels peus amb aquella sorra fina, mullada arran de mar. M'agrada la sensació refrescant quan entres a l'aigua després de dues hores fent una rèplica en sorra del Palais des Papes. Splashhh. M'agrada aquell diari que no diu res llegit en aquella hamaca llefiscosa. Sí senyors. M'agrada la platja.

N'hi ha qui diu que a la platja hi ha massa gent. No és cert. Hi ha poques persones, però es repeteixen de forma constant. És el meu teorema dels 25 metres quadrats. Agafin un rectangle de cinc metres per cinc. Si es fixen, veuran que hi ha cinc grups que es repeteixen sempre: el grup imparell de nois i noies (13, 14 anyets) amb més testosterona que el Tour i el Giro junts; la família tirolesa (o holandesa o sueca, no sé) que poques hores després es banyaran en after sun entre crits de dolor; les dues àvies (una, ehem, en topless) que fullegen l'Hola i intercanvien xafarderies; la parella granadeta, ell de pell lletosa sota un parasol fullejant el Marca/Sport i ella negra com un Magnum de xocolata (a què no saben qui ha triat les vacances?); i finalment la parella (o família monoparental) amb nens, bolquers de platja, nevera amb aigua i el bibe, flotadors, pales, cubells, el iot de Famobil, les Bratz, la Barbie socorrista i les pistoles d'aigua. Aquests grups es disposen de forma regular en la quadrícula de 5 x 5, com a les pel·lícules de baix pressupost, que filmen deu soldats i després fan cortar y pegar i semblen un exèrcit de mil homes.

Ben pensat, el teorema dels 25 metres quadrats també es pot aplicar a altres àmbits de la vida: els restaurants, la cua de l'autobús, la cua de la Ronda Litoral a les 8 del matí i, ehem, l'Hemicicle. No s'animen?. Em vaig a fer un granitzat de llimona...