29 de setembre 2006

Cara de pòquer

Les campanyes són insanes. I no em refereixo als ciutadans "passius", tot i que és evident que l'acumulació de mítings, notícies i martingales electorals no ha de ser bo per la salut mental del país. Parlo dels candidats. Durant la (pre)campanya, es dorm poc, es menja molt i no es fa esport. L'única cosa que exercitem és la llengua, que al final del procés estarà totalment vandàmmica. Per això, no és estrany que els cartells electorals estiguin més retocats que la Yola Berrocal.

Dimecres vaig assistir a la Nit del turisme de Lloret. Recullo valoracions positives dels empresaris, que confirmen els bons indicis estadístics. Durant el sopar (de les 21,30 a les 1,30), vaig seure al costat d'en Pere Macias. La conversa cordial i aparentment distesa no pot amagar una certa tensió interna. Prèviament, els he de dir que durant la (pre) campanya, la moral dels candidats és més inestable que una versió beta de Windows 95. O que una convicció ferma de l'Ángel Acebes. Per això, vaig notar que m'examinava i suposo que jo també a ell. ("-Per què està tan content?". "-Segur que té una enquesta molt favorable." -"Per què ha dit això?"...). Crec que instintivament, acabem adoptant cara de pòquer: "Contro!", "Recontro!", "Sant Vicenç!".

Ahir, debat a Castelldefels sobre la política turística de CiU i PSC organitzat per EDITUR. Els debats són fòrums públics en els que has de fer veure que discrepes rotundament de la posició del teu adversari. En realitat, en Jaume Angerri (ex director del COPCA) i jo compartim algunes idees sobre el futur del turisme, tot i que com és obvi també ens separen qüestions capitals. Hi va participar també l'economista de la UB Ramon Tremosa i vam parlar de model turístic, sistemes de promoció, apartments, ports i aeroports i noves propostes de futur. Tot això, enmig d'un altre dinar que contribueix a diluir els efectes de la dieta estival. Avui participo en un acte sobre el futur del turisme a Calella.

La preocupació pel turisme no és casual. Tot i que els resultats generals són bons, molt bons, podem constatar alguns símptomes negatius que s'haurien de corregir de forma immediata. Les bases de la proposta del PSC són una reforma del sistema de promoció a partir de l'ens mixt de l'Agència Catalunya Turisme, l'aplicació del Pla Estratègic, la incorporació de nous productes impulsats per una Agència de Productes Turístics, una aposta decisiva per l'R+D+i turístic i un pla de xoc en espais i establiments turístics sense precedents: 1.000 milions d'euros en quatre anys. El cap de setmana el PSC discutirà i aprovarà el seu programa electoral en la seva Conferència Nacional, però poden consultar l'esborrany provisional. Un programa ambiciós i innovador. També hem perfilat les línies bàsiques del programa per les comarques gironines. El proper dia, parlem de programes. Com deia l'Anguita: programa, programa, programa..

Enllaços: , ,

27 de setembre 2006

Cíbercampanya

Els hi proposo una nova predicció. Aquesta serà la darrera campanya "analògica". La propera campanya campanya electoral serà digital. Potser per això se'm desperta la tendresa: els darrers mítings amb banderoles i confettis, els darrers fulletons o els darrers cartells que omplen les ciutats de somriures retocats amb el Photoshop. Estic recollint les imatges dels diversos candidats i els hi prometo una anàlisi dels processos de lífting informàtic que detecti. En tot cas, algú hauria d'anar recollint tots aquests materials i crear en el futur un Museu de la Paleopolítica.

Les cíbercampanyes tenen moltes possibilitats. Permeten, per exemple, consultar el material i la documentació amb diversos nivells de detall. Això obligarà a redactar programes encara més curosos. Facilita l'accés a la informació sobre els candidats i el seu equip ("qui és qui"). Permet establir debats virtuals, fòrums o un cara a cara entre persones separades per centenars de kilòmetres. I, el que considero més important, faciliten una relació directa, personal, entre les persones (que en campanya s'anomenen "ciutadans") i els diversos candidats.

De moment, l'eina més rellevant són els blogs. Confesso que estic sorprès de la constància de dos nous bloggers il·lustres, en Jordi Sevilla (amb wordpress) i en Pepe Blanco (amb blogger); tots dos necessiten una mica de suport estètic, perquè les pàgines tenen encara l'aparença del prospecte del Gelocatil. Més a prop, comprovo satisfet com creix la girosfera, és a dir, la blogosfera gironina. L'amic i company Àlex Sàez ha iniciat el seu cíberperiple amb molta força. De fet, els blogs socialistes de Girona s'estan multiplicant: l'Estanis i en Margall, units pel Montgrí, en David Maldonado que segueix l'estela de les JSC, l'excel·lent blog de l'Albert Fauria (una mena de citoyen gironí), la independència d'en Juanós, les reflexions documentades de l'Alfons Jiménez (gironí d'adopció) o el fresquíssim blog d'en Casals. Ara per ara, el blog de referència és el d'en Josep Muñoz, un cau de seny i rauxa en dosis desiguals. Si fan un petit tour per aquests blogs podran comprovar que sota el paraigües de socialista s'aixopluga gent molt diversa (i, en alguns casos, molt singular).

Acabo. Aquesta setmana han atorgat la Creu de Sant Jordi a Josep Vicente i Romà. Les virtuts que més aprecio en una persona estan acumulades en aquest singular personatge, embolcallat per una llarga i bella arruga. Enhorabona, Josep. Company i amic..

Enllaços: , , ,

25 de setembre 2006

De campanya

Estem de campanya. Fer campanya és més o menys com comprar-se una casa. Els futurs compradors mesuren cada racó, visiten el web d'Ikea i el de Domus cada tres minuts, s'han après tres-centes tonalitats diferents del vermell (com ara minio o rosicler) i canvien la posició dels mobles com si juguessin al Tetris. Quan et trobes amb ells, t'expliquen durant hora i mitja els avantatges i incovenients de les aixetes escandinaves i tu no pots parar de badallar. En campanya, els polítics som com els compradors d'una casa: una màquina de dormir ovelles.

A mig camí entre l'Avon llama a tu puerta, els venedors de tupperware i els testimonis de Jehovà, les campanyes polítiques no han innovat massa en els darrers 20 anys. N'hi ha qui diu que tots els polítics som iguals. Potser sí. Els "usuaris" de les campanyes són més plurals, però es podrien acollir a la teoria dels 25 metres quadrats. Els deixo una sèrie de personatges que freqüenten les campanyes tant a Castelló d'Émpúries com a Badalona. Són apunts del natural:

  • Les tres senyores que no paren de riure, s'apropen sense cap vergonya al candidat i després d'assegurar-li que "jo sempre et voto" li engalten dos petons. Aquesta és la fotografia que surt segur en el diari del dia següent.
  • La senyora amb quatre o cinc bosses de Caprabo que després de dos minuts de conversar amb el candidat li diu "Moltes gràcies, alcalde"(o Zapatero, o Alberto Om o José Coronado).
  • La senyora que explica durant vint minuts un problema que no té res a veure amb la gestió política (com ara"la meva mare era socialista, però tenia mala baba: li va deixar la meitat de l'herència al meu ex" o bé "jo no sé si aniré a votar, perquè aquell dia tinc hora amb la meva callista que treballa a Palamós"...).
  • L'incondicional que li dóna la ma al candidat amb cara d'èxtasi i saps que no se la rentarà durant tota la setmana.
  • Els grups de nens que s'apropen i demanen globus, caramels, bolígrafs o (això abans d'ahir) llapissos de memòria.
  • Els estrangers que fan fotografies amb les seves càmares (les estic buscant pel flickr i espero trobar-les: seran impagables)
  • Els pobres periodistes que segueixen els polítics a la recerca d'un titular (amb càmares, carxofes i llibretes), en aquesta estranya coreografia política-periodística que són les (pre)campanyes.
Si t'ho mires amb distància, la cosa té el seu què.


Enllaços: , ,

22 de setembre 2006

Perro piloto

Agafin paper i llapis. Comença la fira de les promeses electorals. Veurem qui la diu més grossa. Un apartament a la Manga del Mar Menor, un autògraf dedicat del Papa, una visita en directe a El diario de Patricia, una mariscada a la Costa Brava el primer dijous de mes o un Míster Potato Vader. Aviat les campanyes electorals semblaran més una emissió de La tienda en casa o la fase final del Un, dos, tres. "- Tenim aquí la selecció andorrana de CiU, l'aeroport d'ERC i els llibres escolars gratuïts del PSC. I hem de descartar un. -Puc preguntar al públic?".

De moment qui ha començat fort és l'Artur Mas. Mas promet una rebaixa de l'IRPF a tots els que parlin anglès. Tinc una sèrie de dubtes (quina rebaixa?, quin nivell?, només anglès?...). Voldria recordar, de moment, que saber anglès no es garantia de res. Ahir va prometre 4.000 euros a partir del tercer fill, per tal que aquest "tingui un cost zero". Suposo que no hi computa l'escola privada, el campus a Suïssa, les classes de tennis, la minyona filipina o el mòbil amb Mp3 i Tv. Que els altres partits també faran promeses?. Seguirem informant.

Enllaços: , Míster Potato Vader,

Font imatge: Abuse Magazine

21 de setembre 2006

Extremadura

Diran vostès que no puc ser objectiu. Primer per la meva condició de socialista. I segon perquè vaig passar la meva infantesa a Extremadura. I conservo un cabàs de records, de pantans, de tardes d'agost, de camps de tabac i de l'olor de la llet encara calenta. De fet, n'hi ha qui diu que en Max concejal és un tribut a la meva infantesa. I una mica, potser sí. Per tant, facin el favor de llegir aquest post amb una certa indulgència.

Ahir, fugia de RAC1. Tot i que soc un incondicional d'en Clapés i de Minoria Absoluta, la submissió de l'emissora als argumentaris d'en David Madí converteix El Món a RAC1 en una conferència de premsa d'en Felip Puig. Cansat del to monocord de RAC1, vaig ensopegar amb la Ràdio Nacional de Catalunya. L'amic Bassas i els seus convidats estaven parlant d'en Rodríguez Ibarra. El retrat d'Extremadura va ser apocalíptic. Síntesi:

"Ibarra és un señorito d'un cortijo, que manté Extremadura en unes cotes de subdesenvolupament comparables a Haití o Burkina Fasso. Gràcies als diners dels catalans, a l'expoli fiscal, aquest president compra els vots dels camperols que cobren per no fer res".
La ignorància és una malaltia que es cura viatjant. Per desgràcia, hi ha gent que viatja molt poc. No vull entrar en un debat sobre la gestió de Rodríguez Ibarra. Ja els hi he dit que no puc ser objectiu. Tanmateix, algú podria haver citat el Plan de la Vivienda de Extremadura (un model que ara tots copiem), l'aposta de la comunitat per les TIC i pel software lliure (que recentment ha estat presentada amb notable èxit a les Nacions Unides), l'excel·lent gestió del turisme extremeny (la despesa turística creixé un 50% el 2005) o les polítiques adreçades als joves. Aquest és el principal defecte nacional: un complex de superioritat innecessari. I una tendència patològica a tocar només d'oïdes.

Enllaços: , ,

19 de setembre 2006

Nacionalismos (III)

Hemos roto la geografía clásica. La que ayudaba a los estados nación a ser lo que eran. Los primeros síntomas son la ruptura del sentido de comunidad, la efimeralidad y la heterotopía. Me gustaría aportar cuatro nuevos argumentos: la irrupción de la nanoescala, la estructura en red, la globalización y la identidad en destino.

La nanoescala

David Harvey (uno de mis autores favoritos) pronosticó hace unos años la crisis de la geografía clásica. La capacidad de situar las empresas, el ocio o la residencia en cualquier lugar hacía añicos todos los modelos clásicos de la geografía convencional (el valor la distancia, la proximidad...). Pero paradójicamente, eso supuso la emergencia de nuevos criterios geográficos. Si una empresa puede ser situada en cualquier espacio, las condiciones del lugar (sociales, económicas, ambientales, paisajísticas, económicas...) adquieren una relevancia capital. De la tiranía de la fricción de la distancia (Zaragoza prospera porque está a medio camino entre Barcelona y Madrid), hemos pasado al valor de lo local.

Las decisiones (económicas o sociales) están basadas ahora en la nanoescala y no en los ámbitos geográficos superiores. Las empresas escogen ciudades o polígonos por sus condiciones locales; las personas escogemos residencia después de valorar las condiciones singulares de una localidad a partir de decenas de criterios específicos (desde la calidad de las escuelas a las zonas verdes, pasando por el precio de la vivienda o la estética del barrio viejo). Por eso, las ciudades compiten entre sí. Por eso, hemos asistido a la eclosión del city marqueting. En muchos sentidos, el estado "se ha quedado demasiado grande".

La estructura en red

"Madrid se va". La frase afortunada de Maragall en El País (que luego completó con su excelente artículo "Madrid se ha ido") describe acertadamente la estrategia de la capital. Madrid ya no juega a ser el centro de un territorio castellano o ibérico, sino una metrópolis europea a escala internacional. Digamos que le interesa más la Champion's que la Liga. Los problemas de Madrid, sus enlaces, sus referentes, sus musicales, sus sistemas de transporte o sus estrategias de futuro (de los Juegos a los grandes museos) están muy lejos de la trama urbana castellana. Madrid forma parte de un sistema en red discontinuo que le une con Amsterdam, con Milán, con Barcelona, con Berlín o con Estocolmo. París, Londres o Nueva York están en otra dimensión.

La creación de redes urbanas o geolinks (sugiero el neologismo) es una consecuencia de la irrupción de la nanoescala. Las ciudades no buscan relaciones con su hinterland sino que se enlazan con otros nodos más o menos lejanos. Pienso por ejemplo en el Grupo de Universidades G7, la clásica Eurocities, la Asociación Internacional de Congresos y Convenciones (ICCA), la red de ciudades educadoras, la red de juderías Caminos de Sefarad, la red C-6 de ciudades euromediterráneas, la red de ciudades AVE (un día incluso Barcelona formará parte) y un infinito etcétera. Las ciudades se relacionan con sus semejantes y olvidan, poco a poco, las conexiones territoriales con sus vecinos. De hecho, los campos de trigo cercanos no sirven ya para abastecer a los habitantes de la ciudad; son cosechados para una empresa multinacional que los distribuye hacia mercados lejanos.

La globalización

Si los estados se debilitan por abajo, la sangría aún es más evidente por arriba. Es evidente que los procesos económicos dependen en buena medida de factores exógenos, factores que operan en una escala internacional: el precio del crudo, la movilidad de empresas, los paradigmas económicos, las grandes bolsas... El comercio tiene un carácter internacional desde hace siglos; también son históricos los flujos de capital o de bienes, servicios y mano de obra (los esclavos africanos en América, sin ir más lejos). Pero hasta hace no mucho, las economías nacionales utilizaban bienes, servicios o capitales internacionales.

Pero ahora ya no hay economías nacionales. La base nacional no sirve para explicar los procesos económicos. Las economías tienen ahora un dimensión internacional. Los procesos económicos están interconectados: la salud turística de España depende de la inestabilidad del Mediterráneo Oriental, la pesca de la Costa Brava decae por la invasión de pescado griego y argentino, las empresas téxtiles de Marruecos tiene capital catalán, la reducción de la producción de bauxita en Australia genera una sobreproducción en Guinea... En fin, hay miles de evidencias sobre la globalización económica, que es también cultural, social o ideológica. La mayor parte de los procesos son cocinados fuera de los límites de las fronteras de los estados.

La identidad en destino

En este juego de erosión por encima y por debajo (con perdón) de los estados, los ciudadanos estamos creamos identidades en destino. No creo que las identidades en origen se pierdan. Las cosas tienen su génesis, su ADN y su etiqueta de origen (made in Andorra pongamos por caso). Todos sabemos que Ikea es escandinavo, que el wok es oriental y que las slow cities nacen en Italia. También es cierto que consumimos bienes y servicios de origen confuso (¿es de algún sitio el youtube o el flickr?).

Pero el debate no es tanto bienes locales frente a bienes globales (la resistencia de la localidad frente al determinismo de la globalidad). Más bien al contrario. Ahora, los individuos consumen bienes locales (con un origen definido) pero en nuevos destinos. A mi me gusta cocinar en un wok, aderezo con curry, le doy a la témpura y suelo pedir un mojito en el Juanita Banana. Siempre le echo una ojeada a la Gazzetta y no me pierdo La Bustina de Minerva de Umberto Eco a l'Expresso. Me gustan las películas argentinas, los partidos de la NHL y la NBA y las partidas del rumano Nisipeanu o el ruso Khalifman. Los individuos consumimos bienes locales, pero lejos de su origen. En realidad, las identidades se crean en los destinos. No sé si me explico.

18 de setembre 2006

Deu coses que fan que em senti un idiota

Sovint em sento un idiota. No sé si els hi passa. A mi sí.
  1. Pel matí, soc incapaç d'escalfar la llet en el microones en el seu punt just. O massa fred o massa calenta.
  2. Mai he pogut obrir un abrefácil.
  3. Normalment, no trobo a Wally per més que m'hi fixo. Tampoc trobo les imatges amagades (els estereogrames).
  4. Cada dia dedico una mitjana de 30 minuts a trobar el cotxe en un pàrquing. Sumem 20 més per trobar les claus i 15 per descobrir que no he perdut el mòbil, sinó que estic parlant per ell.
  5. No entenc el 85% dels diàlegs de CSI. Serà per això que és l'única sèrie que m'interessa?
  6. Quan vaig al gimnàs, sempre em sento com els homes que acompanyen les seves dones al ginecòleg. Com una columna en el pàrquing. Mai sé quines peses he de fer servir, en quines banquetes puc seure i sobretot (sobretot) com s'atura la màquina aquella de córrer quan el meu fetge està estirat pel parquet.
  7. Mai he pogut extreure el plàstic d'un CD sense lesionar-me un dit o trencar la capsa.
  8. No sé muntar les joguines del meu fill (especialment si és un diabòlic Playmobil) i tampoc els mobles d'Ikea.
  9. No puc evitar el riure quan sento les propostes estrella de Convergència i Unió. Ja sigui a favor de l'anglès o de l'esport català.
  10. Tinc la capacitat de fer mal a les persones que aprecio de veritat. Potser per això avui em sento especialment idiota. Vostès em perdonaran.

13 de setembre 2006

Onanismo

Tenemos que pactar un alto el fuego. Los memes sólo tienen sentido si son esporádicos. Es como las croquetas. Te comes tres y bien. Pero cuando te has zampado veinticinco, ya no te hace tanta gracia. (A no ser que sean las croquetas que hace mi madre el día después de un cocidito). Pero como en este caso he sido escogido por el simpar Don Royo, no puedo decir que no.

El reto tiene un punto onanista. Se trata de escoger el mejor post de tu blog. Eso me ha obligado a releer mis posts, cosa que no hago nunca. Y no me ha gustado mucho, la verdad. Es como cuando te ves en un vídeo y piensas "Vaya michelines que gasto, Dios Santo". O cuanto te oyes en una grabación y te das cuenta que siempre empiezas las frases con un irritante a la vez que desagradable "ehhhhhh". Pero en fin.

A mi me parece que el día del taxi la cosa tuvo su qué.

Deben seguir la cadena los siguientes incautos:

Un dentista de León pensó que no debía seguir este meme y ese mismo día su hija se escapó con un trompetista de Utrecht que trabaja en un circo. Carmen López no siguió la cadena y pocos días después se afilió al Partido Popular. NetoRatón cumplió el compromiso y al rato se encontró un billete de cinco euros mientras hacía rafting en el Manzanares. O sea que yo en su lugar, no rompería la cadena.

08 de setembre 2006

Interpretacions

Quan en una pel·lícula, un soldat ensenya la fotografia de la seva xicota (normalment estirat en una trinxera, al costat del protagonista) ja sabem que el mataran durant la propera batalla. I quan algú tus, segur que es mor de tuberculosi. Naturalment, quan en una pel·lícula de terror una noia (sobretot si només porta roba interior) se'n va al garatge, serà assessinada brutalment. Són les lleis del cinema.

La política també té les seves lleis. Quan un polític diu "en principi, no ho faré" vol dir que ho farà. O quan respon "no, però" vol dir que sí. I quan respon naps si li pregunten cols és que no vol dir públicament el que realment pensa. Els discursos polítics són com els quadres de Signac: per intrepretar-los, t'has d'allunyar una mica. Però segurament, les cotes més elevades de prestidigitació política ("nada por aquí, nada por allá") l'estan assolint les declaracions corals de Convergència i Unió. Fem un breu repàs.

Artur Mas: "No establirem acords permanents ni estables amb el PP"

Excusatio non petita... Per desxifrar el llenguatge polític és imprescindible donar rellevància als adjectius. Mas podria haver dit "No establiré acords amb el PP". Però diu "acords permaments i estables". O sigui, que en realitat està dient "Jo establiré acords discontinus i inestables" amb el PP.

Josep Antoni Duran i Lleida: "Ni dretes ni esquerres: Catalunya. Ni dretes ni esquerres: Convergència i Unió"

Aquesta afirmació mereix una Tesi Doctoral de semiologia política. El discurs central de CiU seria "Ara no hem de fer política, sinó que hem de fer país". I afegeix: "el país som nosaltres". Mai es fiïn d'un polític que diu que no hem de fer política (bé, en realitat, no es fiïn mai d'un polític). És com si un rabí els hi digués que no creguin en Déu. I que deixin de donar cops de cap contra el mur, que no li deixen acabar la migdiada.

Artur Mas: "L'eix de la meva política és el dret a escollir"

Dret a escollir. És a dir, el govern et dona un xec i tu vas al supermercat dels serveis (públics o privats, tant se val) i compres el que més t'agradi. En general, l'aplicació estricta d'aquesta política acaba amb uns serveis privats subvencionats de qualitat i uns serveis públics de segona categoria. L'important no és garantir l'accés universal a l'educació o la sanitat. Només faltaria. L'important és que aquests serveis públics tinguin totes les garanties de qualitat. Que és l'únic camí per mantenir la igualtat d'oportunitats.

És curiós però que el dret a escollir es quedi només amb els xecs escolars. Quan es tracta del dret a escollir una mort digna, o el dret de les dones a disposar lliurement del seu cos, o el dret a escollir la teva família o el dret a escollir la formació religiosa del teu fill, llavors s'evidencien les arrels democristianes de la formació. I qui ho dubti, que revisi les esmenes de CiU a l'Estatut en el Congrés de Diputats.

Felip Puig: "El PSC és un apèndix i un subproducte del socialisme espanyol"

Si en Felip Puig hagués estat odontòleg, estic segur que seria el famós dentista que recomanaria xiclets amb sucre (malgrat les evidències que li aporten els altres nou). L'eix central de la campanya de Convergència és més o menys aquest: "El PSC és un partit espanyol i nosaltres som un partit català" que és la resultant de "Sense en Maragall, el PSC ja no és un partit catalanista".Les hemeroteques pesen: el principal eix discursiu del 2003 fou "Maragall és un apèndix del PSOE. Votar Maragall és votar Espanya". És veritat que en Puig afegeix "subproducte", que és l'única novetat d'aquesta campanya.

Per què aquest accent?. CiU sap que el PSC és el partit que ha aconseguit el retorn dels papers de la dignitat, el nou finançament de la sanitat, l'aprovació de l'Estatut, la presència del català a la Unió Europea, la participació de Catalunya a les institucions europees, la reubicació a Catalunya de la Comisión Nacional del Mercado de Valores o la Carta Municipal de Barcelona.

Artur Mas: "Aquest ha estat el pitjor govern de Catalunya des de la restitució de la democràcia"

Qui diu això no és un líder polític d'un país amb 100 anys de democràcia i presidents de tots els colors. Ho diu el representant d'un partit que és l'únic que ha governat a Catalunya (i de fet, amb un sol president) abans del govern actual. Em sona a allò de "Excepte la meva mare i la meva germana...".

Els balanços sempre són complexos. N'hi ha de fredes i de calentes. I uns posen l'accent en el fred i els altres en el calent. Sempre i quan no se'ns vagi la mà. El govern actual ha fet en 1.000 dies 24.000 places d'escoles bressol, més de 100 centres escolars, 4.500 noves places de formació professional, 18.000 places residencials, 38 centres d'atenció primària, un pla d'inversions hospitalari sense precedents, quatre nous eixos varis de gran capacitat, la Xarxa Natura, el Pla de l'energia, la Llei de Barris, el Pacte per l'educació, l'Acord per la Competitivitat de l'economia catalana, 60 teatres, 160 sales polivalents, un pla de biblioteques (77 noves), i tot això en un context de desenvolupament econòmic, atur baix i un sanejament de les finances públiques. Potser sí s'han fet errors. Però la crítica exagerada pot arribar a a la caricatura política.

Enllaços: , , ,

06 de setembre 2006

Nacionalismos (II)

Les decía que el concepto clásico de estado hace aguas. Me refiero a la idea de que toda nación necesita un estado y (recíprocamente) todo estado es la forma política de una nación. Yo creo que esto ya no funciona. Sin embargo, los estados son aún uno de los principales elementos de conflicto geopolítico contemporáneo. Esta paradoja me seduce. Me recuerda la obsesión por los títulos nobiliarios de la burguesía del XIX en el momento en que todo el aparato social que justificaba esos títulos se había desmoronado. Ser conde podía ser divertido, extravagante o sugerente; pero absolutamente inútil. Ése puede ser el destino de los estados. Un apósito folclórico, totalmente prescindible.

Les sugiero mi diagnóstico a pie de trinchera. ¿Por qué no funcionan los estados - nación?


El sentido de comunidad

El concepto de estado - nación se basa en el sentido de comunidad, una especie de goma arábiga que une de forma transversal una sociedad. Siempre he pensado que el principal agujero negro (ético y estético) de los estados son sus límites. Por definición, una nación fija una frontera que une a los que están dentro y excluye a los que están fuera (a no ser que sean turistas, claro). Ésta es la tesis central de la obra de Joan Nogué (1991) Els nacionalismes i el territori:
"Los nacionalismos son una especie de movimientos sociales y políticos muy
arraigados en el territorio, en el lugar, en el espacio. Además de operar
territorialmente, los movimientos nacionalistas interpretan y se apropian del
espacio, el lugar y el tiempo a partir de los cuales construyen una geografía y
una historia alternativas"
El principio básico del concepto de nación es el espacio. Podríamos decir que históricamente las comunidades (y por tanto, las naciones) son sociedades en lugares delimitados por fronteras. Sin embargo, en los últimos 20 años hemos asistido a una creciente desconexión entre comunidad y lugar. Digo esto desde un blog. Que forma parte de un agregador formado por blogs escritos en Madrid, en Cáceres, en Chile o en Sevilla. Soy de una comunidad que no tiene lugar. De hecho, Internet ha contribuido a crear un sistema de relaciones a-espaciales, una red de conexiones personales que no están sujetas a las leyes de la geografía. Cuando tengo ocasión, me gusta jugar una partida de ajedrez en el buho21, un programa que permite jugar on line con usuarios conectados en cualquier punto del mundo. La red ha roto la geografía. Y me refiero sobre todo a la geografía social, la creación del sentido de comunidad por criterios geográficos.

De todas formas, las tres uve dobles no son las únicas responsables de la fragmentación de las comunidades. La complejidad en la afirmación del individuo (cultura, religión, aficiones, referentes...) tiende a generar enlaces con comunidades creadas a partir de un tema común. Éste puede ser una ideología política (como el Partido Radical, que transciende las fronteras de un país), una actividad altruista (como la sensibilidad humanista de Amnistía), una confesión religiosa (como la secta de la cienciología) o una simple afición, de la fascinación por Tintín a la estética retro de los escarabajos, del placer de visitar museos a la estética freak de La Guerra de las Galaxias. No hablo del individualismo extremo ni del universalismo absoluto. Creo que las personas necesitan sentirse miembros de una comunidad para ser personas. El problema es que estas comunidades ya no tienen límites geográficos. ¿Para qué sirven entonces las fronteras?.


La efimeralidad

Las naciones también se basan en la vinculación entre los elementos afectivos del individuo y su territorio. La lenta biografía personal se va fijando en un paisaje y permite reforzar el sentimiento de pertenencia. Éste es mi lugar, porque es el lugar de mi infancia, el receptáculo de mis recuerdos. En segundo lugar, los individuos relacionan los lugares con su proyecto de futuro. Es la segunda relación afectiva necesaria: Éste es mi lugar, porque aquí quiero pasar el resto de mi vida, porque es el escenario de lo que tiene que pasar. Si se quiere, hay un tercer vínculo (mucho más presente en las comunidades tradicionales que en la sociedad moderna) que es el enlace del espacio con los antepasados. Éste es mi lugar porque es el lugar de mis ancestros.

Las naciones se han basado también en el vínculo emocional y afectivo entre la biografía y el lugar, entre identidad personal y espacio colectivo. El problema aparece cuando los individuos se mueven. Por eso, la inmigración incomoda el concepto tradicional de nación, porque de repente unos individuos están vinculados con unos espacios lejanos y no reconocen en sus espacios de acogida los elementos del pasado. Este conflicto se ha resuelto con la exaltación del proyecto de futuro. Para los inmigrantes, la nueva tierra no es el espacio de sus padres, ni de los recuerdos de su infancia, pero sí será el espacio de sus hijos. Esta lógica explica la adaptación de la inmigración de los 60 al paisaje catalán: en el fondo, hay un proyecto de vida y una apuesta por un mundo mejor.

Pero la sociedad contemporánea se caracteriza por una movilidad sin precedentes. Los individuos han entrado en una especie de zápping territorial, un nomadismo contemporáneo que crea una sensación de efimeralidad. Adrià nació en Menorca, estudió en Palma, trabaja en Barcelona y espera instalarse en Estados Unidos, aunque sólo por unos años. Estamos de paso en los lugares. Y si no lo estamos, dejamos siempre una puerta abierta al cambio, siempre está esperando el camión de la mudanza en la puerta de casa por si decidimos al fin ir "allá". Nadie puede afirmar con rotundidad dónde vivirá mañana. Ya no somos prisioneros de nuestra geografía. Nos sentimos, cada vez más, biografías nómadas.


La heterotopía

Admitamos que las comunidades ya no tienen una base territorial. Y que la relación entre biografía y lugar ha entrado en crisis. Podría existir un tercer ámbito en el que la concepción clásica de nación tuviera sentido. Es lo que llamaríamos la continuidad espacio - temporal. Yo soy de aquí porque es aquí y ahora donde vivo, duermo, leo, sueño o me emborracho. Diríamos que somos porque estamos.

Por desgracia, sabemos desde Foucault que esta continuidad espacio - temporal es ficticia. En realidad, vivimos una heterotopía. Vivimos en diversos espacios al mismo tiempo. El primer síntoma es el crecimiento exponencial de los desplazamientos residencia - trabajo. Escojamos un municipio: Parets del Vallès. De los 7.000 ocupados, sólo 2.500 trabajan en Parets y unos 4.700 trabajan fuera del municipio.; pero además 8.000 personas de otros municipios viajan cada día a Parets a trabajar. Si piensan que Parets es una excepción, pueden comprobar aquí el grado de movilidad de su municipio. De hecho, la movilidad laboral es sólo el principio. Los individuos han entrado en una suerte de zápping territorial. Hoy duermo en Barcelona, como en una restaurante de Mataró, acudo a un acto en el Bages y voy a un concierto en Aragón. Además, los estímulos geográficos externos incrementan la sensación de zápping: las noticias me trasladan on line a un conflicto, mientras que el móvil me permite hablar con un familiar de vacaciones en Francia, y juego al ajedrez con un argentino y visito el blog de un canadiense que habla de las focas árticas. La percepción del espacio cotidiano se ha transformado en un collage de lugares lejanos y cercanos (con una escala deformada), de forma simultánea.

Mañana les aportaré más argumentos apocalípticos sobre el fin de los estados. Por hoy ya les he castigado bastante. Mil perdones.

01 de setembre 2006

Com pujar el teu número de visites

He rebut un correu d'un jove blogger. Se sent frustrat. Diu que fa quatre mesos que ha obert un blog i només el visita ell i la seva xicota. Sembla ser que des de que han partit peres, ja només rep la visita del blogger en qüestió. I per això em demana ajuda. Jo he estat temptat de confessar-li que tinc una família molt extensa (som sis germans, amb els seus respectius/ves, pares, cosins...), però he pensat que més val mantenir el secret. [Aprofito per enviar un petó a les meves cunyades].

Tots hem patit els efectes del Principi de Voroloi, segons el qual el número de visites mensuals en els primers tres mesos de vida és directament proporcional al número de vegades que entres en el blog per veure si algú ha llegit el teu magnífic post (per exemple, el rànquing dels millors Geypermans). Li hauria de dir que l'única forma de pujar el seu rank és escriure un blog enginyós i tenir el talent de don Royo. Però dedueixo que no serà efectiu, de manera que em permeto apuntar-li deu receptes. Ja sé que no són massa legals, però poden ajudar-li a pujar el seu cíberego.

  1. Crea un post amb un títol comercial. Per exemple, "com pujar el teu número de visites", que és una de les demandes més freqüents en els cercadors entre els bloggers novells. Hi ha altres títols que tenen un èxit potencial garantit, però no els reproduiré perquè estan en contra del codi deontològic d'aquest blog.
  2. Inventa't una expressió qualsevol. Per exemple, digues "Principi de Voroloi", que no existeix. El lector veurà aquest principi i s'anirà directament al Google per cercar què carai és això. I en el resultat només apareixerà la teva pàgina, de manera que garanteixes una visita més (això sí, amb el mateix IP). Per a què aquest sistema funcioni, és imprescindible que tinguis com a mínim un visitant més a part de tu mateix.
  3. Escriu sobre localitats petites. Madrid té uns 326 milions d'entrades amb el Google. Pozuelo de Zarzón (el poble del meu pare) uns pocs milers. Si parles de Pozuelo de Zarzón, és possible que apareguis en una recerca curiosa d'un habitant d'aquesta localitat cacerenya. Això també és vàlid per paraules poc conegudes com ornitorrinc, correveidile o "escarabats en posició fetal". No patiu, per estrany que sembli, sempre hi ha algú (o alguns) que buscaran això en el Google.
  4. Escriu posts amb paraules mal escrites. Si escrius malament una paraula, qualsevol cerca amb la mateixa expressió portarà al teu blog. S'ha de calcular molt bé, perquè la correcció tipogràfica no és massa freqüent. En el Google, hi ha 52.000 Rajoi i 15.000 Maragal o 131.000 Madrit i 30.000 Varcelona. Ha de ser una cosa contundent com ara hacehituna o Uhebo.
  5. Deixa comentaris signats. Entra en blogs i comenta. No ho facis a Microsiervos o a Juan Varela, perquè reben desenes o centenars de comentaris per post i ningú perd el temps veient qui ha fet tal aportació. És molt millor que entris en blogs totalment minoritaris, d'aquells que tenen trenta visites al mes. El seu autor voldrà saber qui ets i com és que has entrat en els seus dominis.
  6. Crea un fals debat. Necessites una dotzena de nicks. Llavors fas un post polèmic, com ara "Madelman o Geyperman?", i fas que els teus falsos nicks obrin una acalorada discussió amb dades, arguments, insults i contrainsults. Un lector del post se sentirà atret per un post amb tants comentaris i es veurà temptat a dir la seva.
  7. Construeix un agregador. Ara que els creadors d'Infante l'han obert al públic en general, pots crear-te un agregador de posts. Com encara no ets conegut a la blogosfera, l'única opció és agregar blogs marginals (veure punt cinquè). En principi, els blogs haurien d'estar relacionats d'alguna manera, però no és del tot imprescindible. Amb això trasllades el problema: I com faig ara que la gent visiti el meu agregador?. Però almenys et garanteixis algunes visites dels teus veïns aïllats.
  8. Inicia una estratègia de màrqueting viral. No tens els mitjans per implantar una moguda com l'Amo a Laura de l'MTV. Però pots imitar la idea d'Ikea i el seu gosset [gràcies LlaveAllen]. O crear una llegenda urbana com la història del nen i l'escopeta a Tres solteros y un biberón. Novament, tornes a traslladar el problema: I ara com faig que la gent conegui el meu muntatge de màrqueting viral?.
  9. Sigues un altre. [Aquesta proposta és absolutament il·legal i indifensable]. Però si el teu problema és que vols rebre visites, pots provar a fer el blog d'algú més conegut que tu. Per exemple, pots ser un polític, un esportista, un cantant o la dona del temps. Per cert, com sabeu que jo soc realment jo?.
  10. Utilitza PC públics. Biblioteques, universitats, llocs de treball... Pots, fins i tot, posar la teva pàgina com a pàgina d'inici, tot i que deixaras una evidència del teu delicte. Això farà incrementar el número de visites (IP diferenciats), però francament t'omplirà molt poc, a no ser que tinguis un contracte amb una multinacional que et pagui a tant l'entrada. Tot i que per guanyar-te la vida dignament, se't quedarà curta la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i tots els centres universitaris de Castella i Lleó.
Enllaços: ,