31 d’octubre 2006

Imatges de campanya

S'ha acabat. Els deixo que reflexionin tranquilament. La banda sonora que els recomano mentre s'ho acaben de rumiar balla entre Marlango, Calamaro, Dulce Pontes i unes gotes de Bruce. Estic molt cansat i també il·lusionat. Com els soldats després de la batalla, m'agrada repassar les imatges una per una. Diran que estic malalt. I segurament tenen raó. Però el cas és que m'ho he passat molt bé.



Treballant amb els companys de les JSC de Girona. Ètica i il·lusió a parts iguals


Un cartell de luxe. Nadal, Geli, del Pozo i Pujol.


Una mirada des del món local. En Pere i la Pepa. El naixement d'una gran amistat.


Una candidatura de gent jove i pencaire. David, Marian, Núria, Toni...


Un recès entre porta i porta


A Arbúcies, el futur es diu Mora i Fauria. Uns bons amfitrions.


Pujol, Donaire i Celaya. I en la memòria de tots, la Pia.


He compartit moltes estones amb la Yolanda i la Núria


La dieta del diputat. Enciams i iogurts.

25 d’octubre 2006

Hi ha un moment

Hi ha un moment en tot viatge en el que et preguntes per què estàs lluny de casa. En el que enyores el vell pati i l'olor de la menta que passeja el vent. Un instant en el que ja no recordes per què vas marxar ni de qui fugies. Un pedaç de temps en què descobreixes que estàs sol. I que ara surt el sol entre l'esvelt palmerar, però a casa encara cau la nit.
I, curiosament, és només en aquest instant fugaç que viatges de veres.

23 d’octubre 2006

Apunts de campanya

Avui inicio el periple amb una reunió intensa amb el Gremi de Restauradors de Barcelona. Parlem de la llei ambiental, del tabac i del joc, de formació, de qualitat i de la professió. Els hi confesso que durant molts anys vaig treballar com a cambrer per a ajudar l'economia familiar.
Apunt: Hom agraeix que li diguis que hi ha coses que no es poden canviar. Algunes de les propostes del Gremi no les podrem portar a terme i d'altres, sí. Constato que si admets allò que no podrà ser, guanyes en credibilitat sobre allò que sí que faràs.

Els eslògans buits cotitzen a la baixa a la Borsa Política. Les persones llegeixen els programes, comparen les propostes, es malfien de les exageracions i cerquen més informació que propaganda. Cada dia, el PSC de les comarques gironines se centra en un tema concret. Divendres aportem les nostres propostes en l'àmbit econòmic i productiu. Constato curiositat, sentit crític i un interès sense precedents.
Apunt: Contrariàment a la percepció col·lectiva, el grau d'informació ciutadà és cada vegada més elevat. Vots meditats. Una actitud crítica i analítica que celebro. Comparteixo un intens debat amb un marxaire de Banyoles, amb un elevat nivell d'informació i d'interrogants. Els matisos entren poc a poc en el llenguatge polític.

Els porta a porta mai m'han agradat. Em sento com un Testimoni de Jehovà o com un venedor de la Thermomix. La reacció de la gent, però, m'anima i em motiva. En els barris de Sant Feliu de Guíxols ens inviten a cafè, a una cervesa, a unes rosquillas del pueblo o una copeta d'anís. Bona gent. Ens parlen de la feina, dels transports, de les seves pors i les seves il·lusions.
Apunt: Malgrat tot, la gent agraeix una relació directa (vis à vis) amb els polítics. Una bona oportunitat per auscultar la Catalunya real, tan lluny dels discursos polítics. Ens repeteixen una pregunta: Hi tornareu després de les eleccions?.

Comparteixo un agradable dinar amb els companys guixolencs. Hi ha gent que treballa molt durant les eleccions. Ho fa perquè sí. Perquè volen. No són candidats, ni apareixen a les llistes, ni tenen cap aspiració. Simplement, són socialistes i aporten el seu granet de sorra. Pengen cartells, ensobren, discuteixen, aporten, reparteixen... Hi dediquen moltes hores de forma altruista. Per la causa, diríem.
Apunt: Recuperar la dignitat de la política passa, en primer lloc, per reconèixer la tasca silenciosa dels militants, que treballen per un partit amb la mateixa intensitat, dedicació i convicció que un activista d'una ONG. Gràcies, de tot cor.

Les campanyes cansen. Els polítics i els no polítics. Però és un pols molt precís de la realitat social del país. Una mena de TAC econòmic, social i polític. Un diagnòstic?. No es refiïn de les enquestes. Tot està obert. Molt obert. I vostès em perdonaran, però he de continuar el periple del dia.

19 d’octubre 2006

Mentides

Em permetran que adapti un clàssic: "Hi ha veritats, mitges veritats, mentides i sentències polítiques". El principal problema del DVD de CiU ConfidencialCat no és el to. Tampoc les crítiques, que són legítimes en un àmbit democràtic. El principal problema és que menteix. I no és bo que importem la mentida com a pràctica política. Altres partits de l'estat han fet de la mentida el seu codi de circul·lació. Però aquí, no. Millor que no. Aquests són alguns dels errors, oblits o incorreccions del famós film.

Tancament d’empreses
Tot el contrari. A Catalunya s’han creat moltes més empreses de les que s’han tancat. Per exemple, el primer semestre de 2006 la creació de societats mercantils es va incrementar en un 16,3%. mentre que la dissolució de societats va créixer un 1,8%. [Font Indicador de Conjuntura Econòmica]

El 55% del tancament d’empreses espanyoles es produeix a Catalunya
No diu en quin període, però tant se val. La dada és falsa. Per exemple, el gener de 2006 a Catalunya es van crear 2.613 noves societats (el 19,2% de tot l’Estat) i van cessar l’activitat 208 (un 13,4%). Afirmar que la meitat del tancament d’empreses de l’Estat són empreses catalanes és absolutament ridícul. [Font: INE]

3.500 treballadors al carrer
Naturalment, és trist que una persona perdi el lloc de treball. Però no són 3.500 treballadors. El que hem d’estudiar és si es creen més llocs de treball dels que es destrueixen. La darrera taxa d’atur (6,5%) és la més baixa de la dècada, notablement inferior a l’atur de la zona euro. El 2003 la taxa d’atur era del 10,1%. A més, el percentatge d’ocupats ha assolit la xifra de 71,5% la més alta de la història democràtica.

Menys seguretat
El 73% de la població considera que la seguretat es manté o ha millorat. La victimització (el percentatge de persones víctimes sobre el total) ha passat del 10,85 al 10,52 en tres anys en les zones amb desplegament. Per contra, en les zones sense desplegament ha crescut del 16,6 al 18,2%. El pressupost del Departament ha crescut un 87,2% entre 2003 i 2006. [Font: GdC i ESPC]

Barracons escolars. Arribaran a 667 a finals de 2006
Són molts menys. D'on han tret aquesta dada?. La inversió en construccions escolars ha passat de 185 milions d’euros el 2003 a 377 milions el 2005. És a dir, el doble. Només el 2006 s’han iniciat 88 noves construccions i 82 ampliacions o obres, que representen 30.000 places de nova construcció.

S’apuja la benzina. 16% del 2005 al 2006
En primer lloc, la dada és incorrecta. En segon lloc, no hi ha diferencial entre l’increment de preu a Catalunya i a la resta de l’Estat. En tercer lloc, l’increment és molt inferior al creixement del preu del barril de petroli Brent, la qual cosa és una bona notícia. I, finalment, .quina és la relació causa – efecte entre el Govern de la Generalitat i l’increment del preu de la benzina?.

Tura califica el turisme de la Costa Brava de “turisme de borratxera”
Comencem per la falta d’ortografia: Tura qualifica i no califica. En segon lloc, la Consellera no va esmentar la Costa Brava, sinó Lloret. Però anem al contingut: La Consellera va fer referència a la necessitat d’erradicar el turisme de borratxera de Lloret. Que no és el mateix que afirmar que el turisme de Lloret és un turisme de borratxera. Les declaracions són realitzades en el moment en què una batalla urbana produïda pels excessos etílics va precipitar una reunió d’urgència de l’alcalde de Lloret i la Consellera d’Interior.
És cert que hi ha webs que presenten Lloret com un paradís de l’alcohol. És cert que aquesta minoria danya la imatge de la ciutat. És cert que la majoria dels habitants desitgen accions contra aquest tipus de turisme. És cert que l’Ajuntament ha tancat diversos establiments. I és cert que la deformació de les declaracions i la seva contínua al·lusió per part de CiU no han ajudat gens a la imatge de la ciutat.

Baixa la renda per càpita
És exactament el contrari. El PIB per càpita s’ha incrementat durant aquesta legislatura, per la simple raó que el creixement del PIB (per sobre del 3% anual) és superior al creixement de la població. Catalunya ha recuperat el diferencial negatiu amb Espanya que arrossegàvem des de l’any 2000. El 2006, el creixement del PIB ha estat del 3,6%, el mateix que en el conjunt d’Espanya, el més alt des de l’any 2000.
El PIB per habitant de Catalunya és nou punts superior a la mitjana dels quinze de la Unió Europea i superior al d’Alemanya, Suècia, Holanda o Regne Unit. [Font: INE i Eurostat]

Davallada de la inversió de l’estat
No és necessari argumentar aquesta dada. És inqüestionable que la inversió de l’estat no ha davallat. No importa quin sigui el model de càlcul: inversió efectiva, inversió pressupostada, inversió per càpita, inversió per PIB... S’ha incrementat la despesa de l’estat a Catalunya.
El darrer capítol és el pressupost 2007 en el que l’estat invertirà en infraestructures a Catalunya en un any més que la inversió del PP en els quatre anys del Pacte del Majestic. Potser per això el grup de CiU no ha votat en contra dels mateixos.

“El fruit de la seva conspiració pel poder” (veu en off)
Una conspiració és la creació d’una lliga amb jurament comú, per capgirar l’ordre polític legítim. Conspiren els colpistes. En un sistema de representació parlamentària, un Govern es forma legítimament amb el major número de vots dels diputats electes. Afirmar que la presidència de Pasqual Maragall és el resultat d’una conspiració és senzillament una ofensa al sistema democràtic.

“En contra dels propis electors, que esperaven un pacte nacionalista” (veu en off)
En un sistema democràtic, els electors escullen uns diputats que després formen un govern. Afirmar que el govern es va crear “en contra dels propis electors” és simplement una fal·làcia. En tot cas, caldria explicar perquè el 1999 CiU va optar per una coalició amb el PP i no amb ERC. Llavors no actuava en contra els desitjos dels propis electors?.

“Ens vam posar d’acord en tot” (Josep Antoni Duran i Lleida)
Duran i Lleida afirma que en el moment de la negociació, ERC i CIU van arribar a un acord absolut en tots els punts. Immediatament després, Pere Macias manifesta el seu disgust perquè ERC “volia crear una Generalitat a part”. En què quedem?. Hi havia un acord o no hi havia un acord?.

“La suspensión de su campanya de acciones armadas en Catalunya” (ETA)
Un dels moments més tristos del DVD. El capítol de Perpinyà s’inicia amb la declaració d’ETA, de manera que CiU accepta de facto la versió d’Acebes: hi ha una relació causa efecte entre la treva a Catalunya i l’entrevista de Carod.

“És el govern català que ha estat més supeditat que mai a la política espanyola” (Josep Antoni Duran i Lleida)
Duran i Lleida forma part d’una coalició que va signar el Pacte del Majestic. El darrer govern de CiU va ser presoner del xantatge del PP durant quatre anys: votació d’Aznar en el debat d’investidura, recolzament del Pla Hidrològic Nacional, renúncia a la reforma de l’Estatut, indiferència davant l’enviament de tropes a Iraq... El darrer govern de Jordi Pujol va ser el resultat d’una cessió escandalosa del Govern català, en mans del partit d’Acebes i de Zaplana.

“Un esperit sectari com mai s’ha vist en aquest país” (David Madí)
Madí qualifica el govern de sectari per la dimissió de Sellarès. Sense cap mena de sentit del ridícul, qui fa aquesta afirmació és una persona que va haver de dimitir per la manipulació de les enquestes públiques, en les que es maquillaven els resultats reals. El govern de Jordi Pujol va pagar amb diners públics un centenar d’enquestes d’ús partidista.

“A mitja legislatura el Govern no és capaç de resoldre el Pla Energètic” (veu en off)
El Govern de la Generalitat de Catalunya va decidir el dia 24 de maig de 2005 considerar el document del Pla de l'energia 2006-2015 i sotmetre'l a debat públic per les diferents instàncies empresarials, socials i institucionals. El període per formular suggeriments i alternatives va finalitzar el dia 31 de juliol de 2005. El Pla ha estat aprovat pel Govern de la Generalitat el dia 11 d'octubre de 2005
És la primera vegada que el Govern de la Generalitat aprova un Pla de l’energia. És la primera vegada que un document d’aquestes característiques és avaluat pels sectors implicats i pels ciutadans.

“Qui decideix el traçat de la línia de MAT entre Catalunya i França és el Ministerio, al marge del que pensi la Generalitat” (veu en off)
El traçat de la línia d’alta tensió (no existeix la molt alta tensió) de 300.000 ha estat proposat pel Govern de la Generalitat de Catalunya en els seus trams Sentmenat - Bescanó i Bescanó - Santa Llogaia d’Àlguema. La interconnexió (que no és el mateix que la línia de 300.000) no està encara aprovada, entre altres motius perquè no hi ha cap acord amb el govern francès. Per tant, l’afirmació és falsa.

“El tripartit incrementa els pendents [del Túnel de Bracons] i per tant ... serà un túnel més insegur” (Felip Puig)
La modificació del projecte del Túnel de Bracons en el seu tram entre la Garrotxa i el túnel va permetre la reducció de l’impacte ambiental, l’increment de la longitud del viaducte i la reducció dels pendents. Tècnicament, el nou traçat redueix sensiblement els pendents i no els incrementa. És una afirmació que no té cap sentit.

“En mig territori la pobre gent de pagès no pot tocar ni un pam de la seva terra” (Josep Antoni Duran i Lleida)
Com s’ha argumentat en diverses ocasions, cap hectàrea de sòl agrari inclosa en les zones d’especial protecció per les aus (ZEPA) ha deixat de ser útil. Les ZEPA són el resultat d’una Directiva europea (79/409/CEE i modificacions posteriors) d’obligat compliment.

18 d’octubre 2006

Botiquín de campaña

De campaña, siempre llevo un botiquín. Son diez frases que anoté a mediadios de octubre y que me alivian cuando aparecen las heridas (o las dudas):
  1. Escucha más que habla.
  2. No digas lo que quiere oir. Mejor di lo que quieres decir.
  3. Celebra la discrepancia.
  4. No uses palabras vacías; la certeza es un matiz.
  5. Nunca (nunca) afrentes a los otros. Nunca es justificable.
  6. Mantén siempre el principio ético de la política
  7. Cada persona es una dignidad en sí misma. Cada persona es un fin y no un medio.
  8. Debes saber que la política es sólo una pequeña parte de la vida de las personas. Afortunadamente.
  9. Debes saber que la política es sólo una pequeña parte de tu vida, también.
  10. Cuando alguna vez todo parezca un sinsentido, vuelve a leer aquel poema de Benedetti. Y si no funciona, echa mano de Madredeus.

14 d’octubre 2006

Aniversari

Avui fa un any (més o menys) que vaig iniciar aquest blog. 138 posts, més de 1.000 comentaris, 34.000 visites i molts amics virtuals. No recordo ja perquè vaig iniciar aquesta aventura, unes setmanes abans del bin bang blog socialista de novembre. Però avui, rellegint les pàgines que han sedimentat en aquesta bitàcola, com els calaixos de la memòria, sento que els darrers posts ja no tenen el regust dels primers assajos. Confesso que en algunes ocasions no em reconec entre aquestes paraules perdudes en el temps.

Hem parlat una mica de tot. Els hi he proposat algunes idees per pujar el número de visites del seu blog. Hem elaborat algunes sofisticades teories sobre el comportament humà. I hem reflexionat sobre la vida i la mort. Naturalment, hem parlat de política. He defensat el Consell Audiovisual de Catalunya, en un debat llarg i tens. He intentat explicat perquè l'Estatut és un bon estatut. Hem debatut intensament sobre el català. Hem estudiat les finances del text estatutari amb tot el rigor possible. Periòdicament, els hi he ofert els resultats dels estudis sobre la cíberpolítica. I inevitablement, he anat impregnant el quadern de les anotacions directes des dels sentiments: de l'emoció d'un comentari a la fascinació pels locutoris (com aquest del que els hi escric avui), de la sensació d'una pena infinita a la por de la por.

Avui he assistit a la presentació del Dietari 2003 d'en Joaquim Nadal. Ha confessat que des de fa 35 anys escriu cada dia unes notes breus, una mena de balanç sentimental. I en un exercici d'exhibicionisme que l'honora, el dietari ha pres la forma de llibre, presentat per en Pasqual Maragall i envoltat dels amics. El blog és inicialment un dietari. Un esforç inútil per deixar en pedra allò que lentament s'esvaix. Però hi ha una diferència substancial. Els blogs s'enllacen i es relacionen. Es creuen i es comenten. I un descobreix (i celebra) que les paraules es tornen anònimes i es confonen (i matisen) en aquesta llarga cadena, on ja no ets més que una petita anella. Feliçment. Gràcies a tots.

09 d’octubre 2006

N'hi ha per triar

Ahir va ser una jornada de treball intens. Tanquem el programa gironí, destaquem els principals èxits de la política de Maragall a Girona, fem un decàleg amb les propostes més rellevants... I tot això, enmig de rodes de premsa o inauguracions. La ministra Trujillo, el Conseller de Cultura i l'alcaldessa de Girona han inaugurat el nou Teatre Municipal. M'ha agradat molt. El joc entre el bloc cilíndric del pati de butaques i el prisma cúbic dels accessos està resolt amb sensibilitat i modernitat.

Estic animat. La programació de la campanya és intensa i es respira una atmosfera moderadament optimista. Però tranquils. No els demanaré el vot. Primer perquè no estem en campanya i segon perquè va en contra de la filosofia d'aquest blog. Em permetran que tampoc els recomani els de la "competència", ja que això seria un excés de fair play. Però si estan immersos en els dubtes preelectorals i els partits "grans" no encaixen amb els seus ideals, sí que puc fer notar que ja disposem de la llista definitiva de candidatures. N'hi ha per triar. Aquesta vegada s'han aprovat 18 candidatures a Barcelona, Girona i Tarragona i 16 a Lleida.

  • Ben trobat el nom dels Escons Insubmisos (EI), Alternativa dels Demòcrates Descontents. Ja porten un temps en política i es declaren anti-polítics.
  • En canvi, l'acrònim del Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI) sembla una versió del famós pozí. El 2003 van aconseguir més de 4.000 vots.
  • Impagable la Plataforma Adelante Cataluña, que a mi em recorda a Encarna de noche. "- Tenemos otra llamada, adelante Cataluña". El seu programa (com els deu manaments) es resumeix en dos: la unitat d'Espanya i el sentit comú. Estan avalats per Alternativa Española. No es perdin els seus webs. Com diria Trillo, manda webs.
  • Respecto la gent del Partit antitaurí, però es presenten amb un acrònim que sembla un heroi de videojocs: Pacma(n), partit antitaurí contra el maltractament animal. El seu eslogan és "Animals al Parlament". Aprofitant que el Zoo està al costat del Parlament, haurien d'afegir "I els parlamentaris, a les gàbies".
  • Els cantants de Amo a Laura votaran (em penso) al Partit Família i Vida. No sé si és una publicitat viral de MTV o un partit real, però la capçalera del web sembla uns estudiants de la Universidad Pontificia celebrant el retorn de Mecano.
  • Molt hàbils la gent de decideix.cat, el primer partit que té nom de pàgina web. Precisament, el seu programa defensa l'ús d'Internet com a plataforma de decisió. Però Internet no tracta bé els seus apòstols: A part de l'aplicació inicial, la resta de menús no es poden obrir.
  • A darrera hora, s'han retirat alguns partits que havien fet (pre)campanya. Aquest és el cas del partit Españoles bajo el separatismo, que finalment donaran suport a Adelante España. Visitin el web. A part d'un enllaç que diu "Texto íntegro del Estatut. Leerlo es detestarlo", ens planteja preguntes com ara: ¿Sustituirá el Estado a los particulares en la tarea de la reproducción, mientras los "individuos" se hacen gays o se desentienden de la suerte de la Nación que les dio la Lengua que hablan?
No em malinterpretin. Em sembla bé que hi hagi molts partits. A diferència de l'opinió general, jo crec en els partits, entre altres motius perquè he viscut en un país sense partits i no tinc massa bon record. A les darreres eleccions, els partits anomenats minoritaris van obtenir prop de 45.000 vots. Ja ho veuen. N'hi ha per triar.

06 d’octubre 2006

Olors

Cada vegada sordejo més i veig pitjor. En canvi, tinc un bon nas. Una mica com el personatge de El perfum, el llibre de Patrick Süskind que ha estat portat al cinema (ja es poden veure els primers trailers de la pel.lícula, filmada a Girona). Avui he sentit per un instant un bri de menta. I el meu cap, ha viatjat immediatament als camps de l'Alagon, a la finca i a les tardes de la infantesa. Moltes olors tenen la capacitat de traslladar-me en el temps: les gomes de nata, la cola Imedio, el curry, la gespa mullada, la Nocilla, la palla seca, les fulles de tabac, el salobre... Cadascuna d'aquests olors està vinculades amb un pedaç de la meva biografia.

Avui he descobert que l'olor també es mesura. Un olf és l'emissió normal d'olor que fa una persona mitjana sedentària i amb uns hàbits d'higiene normals. Aquesta persona ha de treballar en una oficina, ha d'estar en un ambient de comfort tèrmic i ha de tenir un estàndard d'higiene de 0,7 banys per dia. I fora bo que aquell dia no mengi ceba ni all. Un decipol és la qualitat de l'aire generada per una persona estàndard en un espai que es ventila a una velocitat de 10 litres per segons. Els hi prometo. He recordat que un dels premis nobel alternatius 2006 (els IgNobel), que s'atorguen a les investigacions més inútils, estava dedicat al món de les olors. Concretament, Knols i de Jong han demostrat que la femella del mosquit de la malària se sent atreta amb la mateixa intensitat per l'olor del formatge limburger com per l'olor dels peus humans. No expliquen si aquests peus tenen un estàndard higiènic o si han pujat al Montseny el mes d'agost. L'any passat l'Ig Nobel de biologia va ser atorgat a una recerca que classificà l'olor de 131 espècies de granota quan estaven estressades.

Els hi explico tot això perquè avui he sentit un comentari en el que un indignat fumador demanava que es legislés sobre la mala olor. Si a la gent li molestava el fum, a ell li molestava el ferum. I abans que un candidat en campanya s'apresti a prometre que es prohibiran les pudors en els restaurants i bars amb menys de 100 metres quadrats o que s'habilitaran espais per a persones amb halitosi o els metilmercaptànics (pudor de peus), vull fer constar els meus dubtes. Són suficients 0,7 banys diaris?. Quants olfs necessitem per assolir el rang de ferum?. Tenim en compte la qualitat (i quantitat) de les colònies?. Estaran multats els rotets involutaris?. Construirem unes dutxes a les entrades dels restaurants o els locals públics?.

Vigilin amb les promeses dels polítics en campanya. El seu principal risc és que algunes es poden acabar acomplint.


Enllaços: , ,

03 d’octubre 2006

Urgencias

Hace días que quería ir a verle. He soñado con él y en cierta manera ha sufrido su dolor. He visto el miedo y la serenidad a partes iguales, pero sólo en la distancia. Ayer tenía prevista una visita aplazada, un adiós necesario. Pero un SMS me desvela que es demasiado tarde. Lo urgente no nos deja hacer lo importante. Hoy me siento abatido. Y recuerdo que no es la primera vez que sucede. ¿Tendrán mis amigos tiempo para despedirse de mi?. Ya ven. Hoy todo me parece tan poco relevante. Un abrazo a deshora, Manolo.

01 d’octubre 2006

Política 2.0

La política no està de moda. Facin un experiment. Imaginin que fan un sopar amb persones que no veuen des de fa temps, com ara un d'aquells sopars depriments amb antics companys d'escola. I en el primer plat, quan el tema de conversa més comú és de què treballo i quants fills tinc, exclamin amb veu alta "jo soc polític". Veuran en la resta de companys unes mirades similars a la que obtindríem amb altres expressions del tipus "Jo soc sexador de pollastres", "jo soc àrbitre de futbol", "jo soc mercenari" o "jo soc encarador" (que és la forma catalana del mamporrero).

Un fidel lector em fa fer notar que quan parlo dels polítics sempre ho faig en tercera persona. Els polítics són (som) com els turistes: mai reconeixem la nostra condició. I és que la política no està de moda. Comparin l'audiència de Ventdelplà amb la de Parlament. I comparin els assistents a un debat polític amb un streptease de la Chiqui Martin o un concert del Koala. Un company polític em diu amb una certa ironia que els ciutadans no estan conformes amb la política. Uns perquè voldrien una política millor i els altres perquè voldrien una política pitjor. Sobre aquests temes ja els havia parlat en una altra ocasió.

Proposo un canvi. No és un canvi sobtat, perquè crec sincerament que fa un temps que es poden percebre els símptomes d'un nou aire. Però convé posar-ho per escrit. És l'hora de la política 2.0. Jo em pensava que era un terme nou, però no és el cas: En Juan Freire ja n'ha parlat (i molt bé) fa temps.
  1. La política 2.0 es basa en les percepcions singulars dels individus. Això no vol dir respondre a les necessitats individuals de les persones, sinó entendre que hi ha moltes visions del món, moltes lectures i moltes veus. Els partits i les ideologies convencionals són massa genèrics per respondre la diversitat.
  2. Les preocupacions tenen moltes dimensions. A mi em preocupa la situació d'Afganistan i la brutícia del meu municipi. No hi ha una escala política única. Participar en la construcció d'un món millor, patir pel desgel de l'Antàrtida i desitjar una escola bressol en la teva localitat són desitjos compatibles. Ni polítics de voreres ni polítics globals. Tots dos alhora.
  3. El llenguatge polític és ininteligible. De vegades no ens entenem ni nosaltres mateixos. Algú em va fer notar que quan parlava des de la tribuna de l'Hemicicle canviava la veu. Cal fer una nova wikipèdia política que desterri termes com substantivitzar, laminar, estructuralment, fefaent, des del punt de vista de, consuetudinari o una de les més citades a l'Hemicicle "senyores diputades, senyors diputats" (no es parla als diputats sinó a la gent).
  4. Els ciutadans han d'interactuar amb la política. Aquesta és la clau de la política 2.0. Hi ha moltes maneres i moltes plataformes, però la més rellevant ha de ser aquesta: les múltiples veus ciutadanes han de configurar la veu política. I no a la inversa. En altre paraules. Jo no he de convèncer constantment la gent, sinó que la gent m'ha de traslladar la seva percepció. A la política 2.0, els discursos polítics no es creen en una seu. Es formen en molts llocs, es refan, es contrasten, es matisen, es difonen, es parodien o es milloren.
  5. Necessitem crear (o expandir) nous instruments. A Santa Cristina d'Aro estan fent des de fa anys uns pressupostos participatius que s'han guanyat el respecte dels ciutadans. A Canadà utilitzen el web com una eina de comunicació i consulta. A Sevilla han realitzat un excel·lent Pacte pel turisme. El Parlament català permet i practica l'exercici sa de les iniciatives populars. Tot està per inventar i tot és possible. La e-política és el canal de la política 2.0.
  6. Els instruments han de permetre la relació directa entre els ciutadans i els polítics. Els comentaris dels blogs són només un primer pas. Hem de generalitzar eines que facilitin contactar vis à vis amb els representants.
  7. Els programes importen. Són els contractes entre ciutadans i polítics. Són els catàlegs d'actuacions i compromisos que assoleixen els potencials governants. Té molt més valor un programa sòlid que unes poques promeses vagues. Hem de crear els mecanismes de seguiment dels programes i considerar el seu compliment com un factor essencial per a la propera votació.
  8. Els missatges han de ser segmentats. Per això, jo no crec en els grans debats, ni en els mítings amb banderoles, samarretes i somriures forçats, ni en els fulletons, ni en les pancartes. Els col·lectius de discapacitats haurien de saber què volen fer cadascun dels representants. Com també els pares de quatre fills, els nens que acudeixen a una escola rural, els treballadors dels comerços, els metges d'urgències o els amants de l'òpera. De la mateixa manera que cap tour operador fa ja un gran catàleg de viatges, sinó desenes (de vegades centenars) de petits catàlegs per a col·lectius, la política 2.0 haurà de dominar el llenguatge de la diversitat.
  9. Canviem els criteris. Del líder als equips. De la seguretat a la incertesa. De la simplicitat a l'entropia. Dels missatges a les opinions. Dels discursos als diàlegs. Del rigor a la intuïció i la creativitat. De la distància al compromís. Del cotxe oficial al metro i la bici.
  10. La política 2.0. necessita una ciutadania 2.0. No és fàcil. Podríem començar per eliminar el Diario de Patricia, Ventdelplà i Gente. I confinar en una illa al Matamoros, en Peris o la Yola Berrocal. Entre uns quants. Potser també (teniu raó) un bon feix dels polítics actuals.


Enllaços: , ,