27 de novembre 2006

Banco de palabras

Llevaba semanas buscando trabajo. Tal vez por eso aceptó la oferta sin demasiadas preguntas. Tres días más tarde, encajado en un pulcro mono blanco, iniciaba su jornada guiado por un capataz tan risueño como distante. La planta del edificio se asemejaba a las espirales que diseño Gaudí. Era imposible seguir la pista de las decenas de pasillos que emergían de repente y se perdían más allá de la vista. Pronto sintió que se hundía en un laberinto de paredes curvas.

- En este complejo (recitó casi de memoria) almacenamos palabras. En estos momentos, debemos recoger casi el... 98% de todas las palabras que son pronunciadas cada día. Unos 10 billones de palabras más o menos. Las recogemos, las guardamos cuidadosamente en estas cajas y las almacenamos en estas galerías.
- En esta pequeña galería depositamos las conversaciones de ascensor. Y justo en la galería contigua, recogemos las primeras palabras, incluso los balbuceos. Aquí (dijo señalando un pasillo que se perdía en el horizonte) almacenamos todas las palabras de amor. Mientras el guía contestaba una llamada inoportuna, tuvo tiempo de curiosear entre las cajas y halló frases convencionales, torpes poemas adolescentes y monótonos yotambiéntequiero. Pero no pudo reprimir un gesto de admiración ante las palabras que encontró en una de las minúsculas cajas.

Siguieron su improvisada ruta por el eje central y el guía intentó mostrar las líneas básicas de las galerías. -Allí las discusiones acaloradas y los insultos. - En este espacio, guardamos las conversaciones intranscendentes y más allá (señaló hacia un punto impreciso del horizonte) las sentencias científicas.
- ¿Y esas cajas?. Unos operarios descargaban con extremado tino unos recipientes de madera, mucho más pesados que el resto de cajas que había visto. Un trabajador lustraba cuidadosamente cada palabra antes de depositarla en la estantería.
- Ah. Ésas son las bellas palabras, sonrió. Eufonías, juegos de palabras, versos perfectos como una fórmula matemática... Y algún oximorón, dijo mientras miraba de reojo la pericia del lustrador.

Por fin, el largo trayecto cesó. Estaban casi en el extremo opuesto del complejo. Unas máquinas mucho más toscas recogían las últimas cajas y las dejaba caer en un gran contenedor. La pila de cajas se levantaba en el centro de la gran bóveda como una gran pira.
- ¿Y esas palabras? se apresuró a preguntar. ¿Por qué no las almacenen?. ¿Por qué las tratan como si fueran desechos?.
- Sonrió levemente. Ésta es la galería de los discursos políticos. Antes guardábamos las frases, pero finalmente decidimos deshacernos de ellos. El trabajo se nos ha multiplicado estos días por culpa de las últimas elecciones. Necesitaremos varios días para limpiarlo todo.

24 de novembre 2006

Cíberpolítica catalana (i III)

La blogosfera política creix, és cert. Però encara és una blogosfera adolescent, que és (molts ho saben) una etapa difícil. I no ho dic per aquells pels sota el nas que no són ni bigoti ni borrissol; ni per aquells granets que ocupen de forma simultània un 80% del rostre, especialment en els dies que t'has de fer una fotografia carnet; ni per aquelles veus aflautades, excel·lents imitacions del Gall Claudio; ni tan sols per aquells estranys creixements parcials del cos (braços, cames, tronc...), que ens converteixen en un remake de l'Elastic Girl. Ho dic perquè és l'edat en la que no saps què seràs quan siguis gran. Tens massa feina intentant controlar les teves hormones desbocades.

Podem situar la cartografia de la blogosfera política com una matriu que relaciona dos ítems: el tamany de la blogosfera (el número de blogs implicats) i el nivell de relacions externes mitjà dels blogs. El resultat és aproximadament el que mostra el gràfic. De seguida detectem una seqüència de cinc fases. Veiem-ho.

Fase 1. Blogosfera elitista
Quatre o cinc polítics comencen a jugar amb Internet. Alguns han desenvolupat dominis propis com l'Iceta, el Miquel Bofill o en Xavier Sáez. I s'inicien en el camp dels blogs. Són molt pocs i molta gent del partit els llegeix i els enllaça. Normalment, no admeten comentaris i els posts són declaracions institucionals, veritables discursos polítics. El nivell mig de relacions és alt perquè són pocs blogs i molt visitats. Està format per veritables exploradors de la blogosfera, que encara avui exerceixen com a referències absolutes.

Fase 2. Blogosfera popular
S'incrementa el número de blogs. Ja sigui per iniciativa personal o per estímuls corporatius, el número de blogs creix cada dia. Els nous blogs utilitzen plataformes genèriques (blocat, blogger, vilaweb...) i obren els comentaris. Els blogs de referència són més enllaçats, però els nous blogs a penes són llegits. Molts d'ells es limiten a reiterar els arguments generalistes, els discursos bàsics del partit. D'altres tenen un to desbocat. Per això, tot i que s'incrementa el número de blogs, els enllaços mitjos cauen.

Fase 3. Blogosfera jeràrquica
Alguns blogs de segona generació (fase 2) es moren, però altres sobrevien i comencen a generar un nivell de visitants alts. També són més enllaçats. Els partits inicien plataformes col·lectives que incrementen el número de blogs. De forma natural, es genera un procés de jerarquia integrat per (a) blogs de referència, (b) blogs d'alta rellevància, (c) blogs d'influència territorial i (d) blogs relativament autistes. Més comentaris, més enllaços i una novetat: els bloggers també parlen del seu gos, de l'univers o de la dieta Frontignac Montignac [gràcies, Ignasi].

Fase 4. Blogosfera complexa
A la fase 4, el tamany de la blogosfera sembla estancat. Neixen nous blogs, però també en moren i el número total resta estable. El creixement és molt més lent. Els blogs són molt oberts: estan molt enllaçats entre sí, però també reben enllaços "externs". És el primer indici d'una veritable xarxa. Es detecten molts blogs especialitzats (gènere, tercera edat, tecnologies, e-govern...) i s'incrementa el grau de personalització dels blogs. Hi ha diverses veus i els enllaços es donen en molts sentits. Si això fos un espai urbà, parlaríem d'una estructura metropolitana.

Fase 5. Blogosfera oberta
Els blogs enllacen la "competència". Es creen plataformes de discussió obertes, que conviuen amb altres agregadors més específics. Els no polítics tenen una activitat molt més elevada, més enllà dels comentaris. La interacció dels blogs facilita la tramitació de lleis, la modificació d'ordenances municipals o debats sobre temes concrets. Els mitjans de comunicació consulten els blogs per prendre el pols de la política. És més. Els blogs són ja mitjans de comunicació actius. La xarxa és tan densa, que tot és un mateix espai. Com aquell formiguer gegant de la formiga americana, que diuen que ocupa tota la Península Ibèrica.

Fase 6. Blogosfera internacional
La llengua ja no és un problema perquè els traductors on line s'han perfeccionat. Es comparteix informació, pensaments i idees sense fronteres. El grau d'especialització és elevat i la jerarquia, molt densa. Perviuen els agregadors històrics, que conviuen amb els temàtics i els agregadors integradors (per exemple, amb diverses sensibilitats polítiques). Els debats circul·len per Internet, els programes en pdf i també en Excel són estudiats i analitzats, els fòrums treuen fum i... D'acord. Potser se m'ha anat la mà. Però, com va dir el poeta, la blogosfera pot ser meravellosa, Salinas.


21 de novembre 2006

Cíberpolítica catalana (II)

Al final, tot és geografia. Perdonin l'abús corporatiu, però sospito que la llei dels llocs explica sovint el perquè de tot plegat. També en els blogs polítics catalans. He realitzat una cartografia de la blogosfera política i és fàcil constatar alguns regularitats:
  1. Barcelona manté una primacia que es correspon amb el seu nivell demogràfic, econòmic i polític.
  2. El Maresme és el gran clúster de l'activitat ciberpolítica, amb l'epicentre del Maresme.
  3. L'Àrea Metropolitana de Barcelona (Vallès occidental, Oriental i Baix Llobregat) és l'àrea natural d'expansió immediata
  4. Es constata un creixement en les àrees de Girona i Tarragona. Aquesta és segurament la novetat més singular: el creixement de nous pols de producció blogger.
  5. Persisteixen algunes illes, com la Catalunya Central (excepte en el cas d'ERC), les Terres de Ponent i el Pirineu.
  6. Hi ha algunes diferències entre els partits, però en general es respecten les coordenades geogràfiques bàsiques.

Els principals nuclis ciberpolítics del país (considerant tots els partits són):

  1. Barcelona (58)
  2. Mataró (23)
  3. Reus (10)
  4. Girona (8)
  5. L'Hospitalet (7)
  6. Tarragona (6)
  7. Lleida (6)
  8. Cerdanyola (5)
  9. Arenys (5)

I les principals comarques són aquestes:

  1. Barcelonès (68)
  2. Maresme (49)
  3. Vallès Occidental (22)
  4. Baix Llobregat (22)
  5. Gironès (10)
  6. Baix Camp (10)
  7. Vallès Oriental (10)

La cartografia dels blogs polítics és la següent.

Partit Socialista de Catalunya

Poques novetats. Es reforça l'eix Mataró - Barcelona, amb una intensa activitat en tot el Maresme. Han aparescut nous pols a Girona, Lleida i Tarragona, tot i que l'àrea d'expansió és l'entorn metropolità.

Esquerra Republicana de Catalunya

Una cartografia més dispersa. Destaca la macrocefàlia de Barcelona, el principal pol de producció. En canvi, el Maresme té poca rellevància (inclòs Mataró). El segon gran node és Reus. En general, es concentra en la Catalunya Central i l'eix transversal.


Convergència i Unió

L'activitat es concentra a Barcelona, amb un pes relatiu significatiu de Mataró. L'Àrea Metropolitana és l'espai més destacat, amb poques excepcions. Destaca l'efecte de la litoralitat: blogs marins.


Inicitiva per Catalunya - Els Verds

Molts menys blogs i més concentrats. Destaca (una vegada més) l'eix entre Barcelona i Mataró i l'efecte de la litoralitat. Predomina el buit sobre el ple.


PPC

El PPC té molts pocs blogs i clarament concentrats a la ciutat de Barcelona.




16 de novembre 2006

Cíberpolítica catalana (I)

L'oasi català era un miratge. Les eleccions al Parlament han estat intenses, vibrants i innovadores. Hem viscuts nous estils, nous discursos, noves propostes i nous instruments. I aquesta intensitat ha envaït la cíberpolítica. Els blogs han tret fum durant el mes d'octubre. Han nascut blogs com bolets i els confindencials, les contrapàgines i els spams tenen ja el mateix protagonisme que els fulletons, els mítings o les pancartes. No sé si els nous blogs resistiran la crisi post-part o es mantindran almenys fins les municipals. Però ara per ara, la catosfera política s'ha engreixat com si hagués engolit una Burger King XXL, que aviat només es podran comprar en el mercat negre, com si fos costo afganès.

Ja saben que estic a l'atur momentàniament. I he aprofitat per estudiar l'eclosió de la blogosfera política durant el mes d'octubre. Sí, ja sé que podia haver aprofitat per altres tasques més gratificants com anar als càstings de Polònia, mirar els episodis enderrerits de Saber vivir, estudiar-me de memòria les respostes del Trivial o rescatar metropolitans perduts per les Gavarres, mentre buscaven bolets. En tot cas, segueixo la sèrie d'estudis ciberpolítics amb què els vaig castigar el mes de juliol o de març. Aquesta vegada he incorporat els cinc partits amb representació parlamentària durant la VII Legislatura. O sigui, que no m'he mirat els blogs de Ciutadans. Passin i vegin.

L'eclosió

La població estudiada són els blogs que han publicat almenys un post durant el mes d'octubre. N'hi ha molts més blogs, però alguns han estat inactius durant el darrer mes, normalment perquè són de fet blogs morts. Un segon criteri ha estat considerar només els blogs editats des de Catalunya. La major part dels partits tenen agregadors com el PSC, la xarxa republicana o CiU. Però per tal d'homogeneïtzar la font, he considerat només els blogs que formen part del catàleg de Saül Gordillo, el cronista de la ciberpolítica catalana. No sé com s'ho fa, però en el seu llistat hi ha blogs que no figuren ni tan sols en els catàlegs del partit.

Els blogs estudiats són 263. Em sembla una xifra notable. Hi trobem presidents del Parlament, consellers, alcaldes, diputats o militants i simpatitzants. Aquesta és una de la virtuts de la blogosfera: la democratització dels discursos. Tots els blogs disposen de les mateixes eines i les mateixes dreceres per llençar les paraules al vent cibernètic. El PSC és el partit que aporta més blogs (109), curiosament els mateixos que en el darrer estudi. Ara ERC ha guanyat en notorietat i disposa de 76 blogs actius l'octubre. CiU ha iniciat més recentment la seva travessia i ja aporta 46 blogs. L'autisme del PPC (només 6) contrasta amb la vitalitat d'ICV (26).



Poques dones

Sabem que la blogosfera és encara un espai masculí. L'escassa feminització de la blogosfera havia estat detectada en els estudis anteriors. De fet, la difícil penetració de l'accent de les dones en l'univers blog ha estat comentat per Rosa o per Lourdes Muñoz. El PSC es manté amb la ràtio de l'estudi de maig: un de cada cinc posts és realitzat per una dona. La resta de partits mantenen un índex de feminització inferior al 10%. L'absència de la mirada femenina en la blogosfera política (amb excepcions brillants) és un dels seus principals dèficits.

Una intensa activitat

El mes d'octubre es van publicar 2.056 posts polítics catalans. És a dir, un blog cada vint minuts, o si volen, tres blogs per hora. Soroll? Informació en xarxa?. No sé, jutgin vostès. Com és lògic, la distribució dels blogs per partits està molt condicionada pel número de blogs. Així, es van publicar 907 posts socialistes, 559 republicans, 382 convergents, 180 ecosocialistes i 37 populars. La mitjana de posts per blog és força homogènia i oscil·la entre els 6,17 del PPC i els 8,32 dels socialistes. Si tenim en compte que el juliol la mitjana socialista era de 7,1 posts per blog, podem mesurar l'increment de l'activitat electoral en 1,22 posts per blog (uns 120 posts més en total).


Òbviament, aquests dades són una mitjana. Hi ha blogs molt actius i altres que tenen una activitat de post mensual o post setmanal. Els més actius de la blogosfera catalana són:

  1. Joan Antoni Baron (31)
  2. Ramon Bassas (31)
  3. Xavier Febrer (30)
  4. Lourdes Muñoz (29)
  5. Marc Vergés (28)
  6. Antoni Soy (27)
  7. Jordi de la Torre (27)
  8. Jordi Perales (26)
  9. Joaquim Fernández (25)
  10. Jordi Pedret (25)

Blogs renovats

La majoria dels blogs han estat creats el 2006. Això és el resultat de dos processos: el fort increment de nous blogs durant la tardor i la inactivitat (mort) de varis blogs creats el 2005. Això explica perquè el PSC té tants blogs ara com el juliol: tot i que s'han creat una dotzena, han deixat de funcionar un número similar. Malgrat tot, la mitjana de longevitat dels blogs socialistes supera en uns dos mesos i mig la mitjana global catalana; la resta de partits es mouen entre els 8 i els 9 mesos.


És difícil saber quan s'ha creat un blog. Blogger permet identificar amb un cop d'ull el primer mes de creació, mentre que a Vilaweb o Blocat la tasca és molt més feixuga. A més, alguns autors novells publiquen articles amb una data anterior a l'inici del blog. En la mesura del possible, he intentat detectar la data del primer post real. Aquesta seria, aproximadament, la galeria dels blogs precoços de la catosfera política:

  1. Salvador Grifell (CiU). Març 2003
  2. Carlos Guadián (PSC). Octubre 2003
  3. Miquel Bofill (ERC). Febrer 2004
  4. Rosa Maria Bonàs (ERC). Març 2004
  5. Ramon Bassas (PSC). Juliol 2004
  6. Miquel Iceta (PSC). Juliol 2004
  7. Xavier Sáez (ERC). Setembre 2004
  8. Maria Carme Maltas (PSC). Novembre 2004
  9. Jaume Siurana (CiU). Novembre 2004
  10. Andreu Espasa (EUiA). Desembre 2004
  11. Roger Mestre (CiU). Desembre 2004

Una xarxa feble

Un blog no té sentit per ell mateix. Un blog és una anella d'una xarxa, i per això enllaça i és enllaçat. Els blogs més novells es limiten a exposar idees de forma autista. Tots ho hem fet. Però poc a poc, el blog perd una mica de la seva identitat i s'integra amb xarxes. Com diu César, la blogosfera és conversa. No es tracta de transcriure els articles dels diaris, sinó de fer dels enllaços una eina de treball essencial.

La blogosfera política és encara molt autista. He utilitzat technorati per mesurar el nivell de relacions dels blogs polítics. Hi ha molts problemes metodològics. He constatat en diverses ocasions que no tots els links són mesurats per technorati. També tenen problemes els blogs que canvien de plataforma. Això ha afectat tots els blogs allotjats a blocat, que han canviat el domini (bloc.cat). També es pot discutir l'indicador. Jo he optat pel valor absolut d'enllaços, que és més dinàmic que el número de blogs enllaçats.

En aquest cas, la blogosfera socialista és la que demostra un major nivell de relacions. Tres de cada quatre enllaços de la blogosfera política vinculen un blog socialista. El mateix podríem dir en sentit invers: els blogs socialistes són els que tenen un major nivell d'enllaços externs, no només amb blogs afins. En el conjunt de la blogosfera, he detectat 7.184 enllaços segons technorati. D'aquests, 5.335 són socialistes, 1.112 republicans, 301 ecosocialistes, 240 populars i 206 convergents. Si estudiem la ràtio enllaços per blog (sempre segons technorati), destaquen els blogs socialistes (50 enllaços) i els populars. En la blogosfera del PPC, només figuren els polítics amb major notorietat pública, com Vidal Cuadras o Daniel Sirera, el que explica la seva capacitat de relació.

Aquests són els blogs amb un major índex d'enllaços. [Alguns blogs, com el de José Rodríguez, hauria d'estar entre els tres primers, però el canvi de domini de blocat ha perdut el rastre dels seus enllaços]:

  1. Carlos Guadián. PSC (888)
  2. Lourdes Muñoz. PSC (546)
  3. José A. Donaire. PSC (279)
  4. Miquel Iceta. PSC (213)
  5. Lluís Pérez. ERC (202)
  6. Ramon Bassas. PSC (198)
  7. Eulalia Mas. PSC (196)
  8. Joan Antoni Baron. PSC (139)
  9. Javier Naya. PSC (130)
  10. Núria Aguilar. PSC (126)

Entre els deu primers, nou són blogs socialistes. El blog popular amb més enllaços és el de Vidal Cuadras (107). Entre els ecosocialistes, destaca el blog de Màrius Garcia (44). La blogosfera convergent està encapçalada pel gironí Jordi Xuclà (36), malgrat que s'ha aventurat a publicar un blog molt recentment. Xuclà serà sens dubte una referència en el futur.

En altres posts, comentaré la geografia de la blogosfera catalana i els hi proposaré algunes reflexions sobre blogs i polítics. Mentrestant, voldria conèixer les seves opinions.

P.D. Rellegint el post, he vist que potser té un accent molt competitiu. No era l'esperit de l'estudi. Curt i ras: des de la meva perspectiva, qualsevol nou blog polític (sigui del partit que sigui) és una bona notícia. La creació d'una densa xarxa de relacions entre blogs afins i distants és un instrument més en la formació d'una democràcia deliberativa.

15 de novembre 2006

"En mi casa se hizo de noche"

Hay heridas tan profundas, tan ácidas, que jamás cicatrizan. Y dejan un reguero de dolor, como el eco de las guerras. Es entonces cuando palabras como éstas tienen la solemnidad de una bóveda de crucería. ¿Saben?. Hay personas con la altura moral de la Catedral de Burgos. Madina, ilustre compañero de Las ideas, un abrazo inmenso.

13 de novembre 2006

Búsquedes

Alguns van a buscar tabac i troben un tren a Sebastopol. I altres només buscaven aigua i trobaren petroli. Diuen que hi ha qui busca un passat i només troba silenci. O qui buscava una resposta i tan sols troba un nou interrogant, ara molt més complicat. Fins i tot, alguns es busquen a sí mateixos i es perden pel camí.

Internet és el paradís de les recerques equivocades. Busques en el Google Les tres bessones i el surt en Montilla. Fa un temps que Google mostra el llistat de les recerques més freqüents, agrupades per mesos o per països. És interessant contrastar els resultats dels països. Em crida l'atenció el Lordi finès (el grup favorit de David, el meu fill), el meetic francès (però no és el país de l'amor?), la isola dei famosi italiana (perquè les desgràcies són universals), plastic windows a Rússia o Gran Hermano a Espanya (però encara ho fan això?).

El comptador d'entrades Shynistat permet determinar quines recerques han fet arribar els internautes al Debat a bat. Per alguna raó que desconec, aquestes entrades s'han disparat el mes d'octubre. He seleccionat algunes de les més curioses:
  1. Ofertas de juguetes de toys and roses (sic)
  2. Lanzamiento de enanos sentencia
  3. II fumata lenta cap a madrid
  4. hablar soñando en latín o en arameo
  5. no puedo oir la radio porque me recuerda canción
  6. de todo un poco
  7. fotos de osos panda desnudos
  8. películas pornográficas de monjas
  9. ¿qué pasa si no se respira?
  10. quiero participar en los concursos de la tele 2006
  11. zapatero que es más chulo que un ocho
  12. t'estimo tant
  13. piezas hechas con barbaritats
  14. biografía sobre el oso panda
  15. com són els casaments de Rússia?

09 de novembre 2006

Anàlisi (III)

L'acord fulminant de l'Entesa ha canviat el pols de l'actualitat. Les anàlisis sobre els resultats electorals han deixat pas a un estudi dels equilibris, les aliances i les relacions entre els partits. I jo he tingut la temptació d'esmorzar les gràfiques i taules dels resultats amb mermelada de maduixa i una mica de mantega. Per què no ho faig?. En primer lloc, perquè he rebut un correu d'un lector fidel que m'acusa d'amagar l'anàlisi del PSC. I en segon lloc, perquè reconec que l'acord no eximeix el PSC d'un examen de consciència.

Uns mals resultats

Els resultats del PSC han estat un mals resultats. Les dades són molt eloqüents. Si en el 2003, el PSC va superar el milió de votants, en aquesta ocasió ha obtingut 800.000. Si considerem l'efecte de la disminució del cens (uns 95.000), la davallada de vots és de 200.000. Per això, globalment el PSC perd quatre punts respecte els resultats de 2003 i cinc diputats. El pes relatiu cau en les quatre demarcacions.

Interpretar els resultats és un exercici de política ficció. Més enllà dels resultats, desconeixem el destí dels vots perduts (abstenció, Inicitiava, Ciutadans...), no sabem el grau de fidelitat. I sobretot desconeixem el perquè dels resultats. Podem establir hipòtesis, però segurament no hi ha una resposta única, un sol motiu. Des del meu punt de vista, els mals resultats es poden explicar per la combinació simultània de deu factors:
  1. La tendència a la fragmentació del vot juga en contra dels dos grans partits.
  2. El partit de govern més gran és el més damnificat per la mala imatge del govern anterior. Aquest és el principal èxit de CiU: instal·lar en l'imaginari col·lectiu una percepció negativa que ha ocultat els grans avenços del nou govern.
  3. Una part dels votants d'esquerres no han entés la preeminència (almenys percebuda) del debat nacional per sobre de les polítiques socials. El Govern d'Esquerres i Catalanista semblava més Catalanista que d'Esquerres. Aquesta és l'escletxa per on s'ha infiltrat Ciutadans.
  4. El canvi precipitat del candidat ha estat massa ràpid. Per això, l'accent de la campanya s'ha situat més en el candidat que en l'equip, en el programa o en els accents. Tres mesos són segurament molt pocs per llençar un candidat.
  5. La transició entre Maragall i Montilla ha estat interpretada des de fora com una intriga de palau. I Montilla és vist com una mena de Brutus que apunyala el César a les escales del Senat.
  6. Durant la campanya, el PSC ha abusat de l'ambigüitat. No ha defensat la gestió del govern anterior i tampoc ha apostat de manera inequívoca per un nou govern d'esquerres.
  7. Una part de la societat està mostrant obertament el seu rebuig a la política en majúscules. I aquests escenaris juguen sempre en contra dels partits que tenen un major protagonisme polític.
  8. Mentre que el PSC ha anat a la recerca de l'espai central (progressista, és cert), tinc la sensació que la societat catalana tendeix a ubicar-se en els espais perifèrics. El centre és cada vegada més petit.
  9. El PSC no ha sabut explicar les seves propostes als nous problemes de la societat, que afecten amb major intensitat els seus electors potencials. S'està creant un debat sobre la immigració, que necessita una reacció immediata. De la mateixa manera, els partits no semblen estar preparats per millorar les condicions d'accés a l'habitatge.
  10. Montilla és millor president que candidat.
Una nova lectura per un nou escenari

El comportament del PSC ha estat molt desigual. Si analitzem les dades a escala comarcal, podem constatar que el partit ha reduït el seu pes relatiu a 27 comarques i ha incrementat el seu pes a 15. Curiosament, el mateix comportament que CiU. Podíem haver imaginat aquests resultats abans de les eleccions, però la cartografia del vot proporciona la primera novetat. El PSC incrementa els seus vots al Pallars Jussà (8,3), les Garrigues (4,7), Pla de l'Estany (7,4), Ribera d'Ebre (14,4) o Segarra (11,8); en canvi, perd vots al Barcelonès (18,8), al Baix Llobregat (13,9), Vallès Occidental (17), Vallès Oriental (13) o Garraf (13,3).

Aquesta és la dada rellevant dels darrers comicis. El PSC puja on CiU baixa i a l'inrevés. Per això, la correlació entre el percentatge de variació dels dos partits és tan elevada. No s'espantin: és una il·lusió òptica que genera la forta abstenció dels grans partits en les comarques on són hegemònics. Si estudiem la relació entre els vots del PSC el 2003 i l'evolució del vot entre 2003 i 2006 constatem una correlació significativa. Què vol dir?. El PSC baixa on tenia molts vots i puja on tenia pocs vots. I recordem que el mateix procés havíem detectat a CiU. Per què?. Sembla existir un rebuig a les hegemonies, una tendència no dissimulada cap a la fragmentació del vot.


És important destacar aquest fet. No hi ha correlació entre l'evolució del vot PSC i l'evolució del vot ICV. Si mirem la gràfica, es dibuixa una línia intermèdia que talla en dues meitats el comportament del vot PSC. El mateix podem dir de l'abstenció. El núvol de punts que vincula abstenció i evolució del vot PSC no marca cap relació significativa, com ja he exposat en un post anterior.


La relació entre l'evolució del vot del PSC i els vots a Ciutadans és molt singular. Només ha afectat un grup de comarques de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, mentre que la seva incidència a la resta de comarques és gairebé nul·la. Ciutadans ha incidit especialment en el perfil de professions liberals, amb un accent molt metropolità i s'ha beneficiat d'una baixa participació. Si atribuíssim a ex-votants PSC un 40% dels vots de Ciutadans (que és molt), només representaria un 15% de la davallada de vots del partit.



Aprendre dels errors. Mantenir els encerts.

L'agenda del PSC es basa ara en la seva participació en l'Entesa, que permetrà consolidar el programa social iniciat a la legislatura anterior: reducció del fracàs escolar, millora de la qualitat de l'educació pública, millora de l'atenció a la salut, programa de sanitatde proximitat, adequació dels barris... Aquesta serà una condició necessària, però no suficient. A la llum dels resultats electorals, el PSC també necessita:
  1. Col·laborar amb el govern en la resolució dels nous problemes. En l'agenda, tres focus de preocupacions principals: la gestió de la immigració i el seu impacte, l'accés a l'habitatge i la millora de les possibilitats d'emancipació dels joves, i el concepte genèric de seguretat.
  2. Participar de forma activa en la consolidació de la política 2.0. La nova política exigeix nous principis: més diàleg, una democràcia deliberativa, transparència i rigor, accés a la informació, interacció, fragmentació dels discursos, capacitat de pacte i entesa... Ja els havia parlat alguna vegada dels principis de la política 2.0, però poden estirar el fil d'Ariadna que han deixat Freire, Guadián o Mentxu, que ha obert un wiki sobre el tema.
  3. Reconstruir el seu discurs, basat en dos elements clau: la socialdemocràcia i el catalanisme social. No es tracta de solucions intermèdies, descafeïnades, entre el nacionalisme català i l'espanyol o entre el liberalisme i l'intervencionisme. Són propostes dotades de personalitat pròpia. Aquest és segurament el principal repte del PSC: demostrar que el seu discurs té una identitat pròpia.
I si no tenen inconvenient, aturem aquí la sèrie d'estudis sobre les eleccions. Tenia les dades d'ERC i ICV o Ciutadans, però tinc la sensació d'estar escrivint una notícia sobre el Mur de Berlín o la grip de 1918. I és que el tren de l'actualitat va més ràpid fins i tot que les actualitzacions dels blogs.

07 de novembre 2006

Dibuixos animats




He pogut gaudir d'un migdia amb en David, el meu fill. Després de dinar, hem mirat una estona els dibuixos i encara estic en estat de xoc. En un episodi, una nena que també és un senyor amb bigotis (em sembla), que va sempre amb una mena de gat, s'enfronta a una invasió extraterrestre d'uns éssers que semblen insectes i que mengen piruletes. La noia els ha llençat una caqueta rosa amb ulls i una boca que somriu, i els extraterrestres han fugit a correcuita. Més o menys. Després he vist altres sèries. No he entès res. He vist un animal que intenta veure les calcetes de les noies; una mena d'agent secret que es vesteix de dona; i una baralla entre dos individus, un dels quals deixava escapar sonores ventositats. En David reia. Però jo he decidit que era millor jugar a futbol una estona en el pati.

Mentre constatava que aviat en David en guanyarà també al futbol, he estat recordant les sèries de dibuixos animats que han marcat la meva infantesa. N'he recordat un munt, però els deixo amb les 10 favorites.
  1. Los autos locos. La meva sèrie favorita de tots els temps. En Pierre Nodoyuna, Patán, el profesor Locovich, Penélope Glamour o el Troncomóvil. El meu favorit era el Barón Humprisch.
  2. Érase una vez el hombre. Suposo que veient-la vaig decidir estudiar història.
  3. Els Picapiedra. M'encantava la versió aquella amb accent sud-americà.
  4. Don Gato. Matute, Demóstenes i el gran Benito.
  5. Pepe Pótamo. El supergritohuracanado és un dels primers records de la meva infantesa.
  6. Súper Ratón. Les seves trilogies van marcar una època i han inspirat cèlebres blogs.
  7. Pixie i Dixie. Les veus dels dos ratolins i el pobre Jinks són antològiques.
  8. La pantera rosa. Recorden la sintonia i la música que acompanyava cada episodi?
  9. Els Supersònics. La modernitat abans que arribés IKEA i ho canviés tot.
  10. La abeja Maya. Tots hem desitjat alguna vegada ser el Flip indolent de la sèrie.
Quins són els seus favorits?.

06 de novembre 2006

10 arguments per una Entesa

El fum blanc s'ha enlairat des de la xemeneia de la Ciutadella molt abans de l'esperat. L'Entesa governarà Catalunya. L'entesa també. Ja coneixen la meva devoció cabalística pels decàlegs. Per això, em permeto suggerir 10 arguments per una Entesa.

1. La nova geopolítica de la fragmentació
Catalunya ha canviat el mirall pujolià pel mosaic gaudinià. Els grans partits s'afebleixen a la mateixa velocitat que creixen els petits partits. No s'espantin. És el que passa en les democràcies parlamentàries com la nostra. En el futur, els governs estaran construïts per fragments de realitats polítiques complementàries. Saben?. A mi, la diversitat em sembla creativa.

2. La continuïtat del canvi
El govern de Maragall ha marcat l'accent en les polítiques socials. Una aposta decidida per la nova socialdemocràcia, que fa dels serveis públics el principi bàsic del discurs polític. El govern trinitari (tres partits, tres anys) no ha tingut temps material per proposar una organització alternativa de país. 23 anys no es canvien en només 1.000 dies.

3. La vall i la muntanya
La societat catalana és diferent. Viatgin i comparin. Les societats de referència estan organitzades entorn una gran vall (allò que anomenem centre), disputada pels grans partits, i uns petits cims, on s'instal·len els petits partits. Catalunya ha reduït l'espai de la vall: en alguns moments, fins i tot CiU s'ha anat al Puig (perdonin l'acudit fàcil). Com la mítica Roma, la plana urbana petita estava envoltada de cims.
L'Entesa construeix un pont entre la vall i les muntanyes. Una aposta creativa que accepta alhora la necessitat de discursos centrals i els matisos, els accents i les polifonies.

4. L'aposta per l'Espanya federal
L'Entesa és una forma de trencar el Mite de la Princesa Captiva. CiU sempre ha intentat decidir a Madrid i governar Catalunya, que és una forma defensiva de participar en la definició d'Espanya. La Catalunya permanent empipada. L'Entesa pot participar de forma alternativa en la construcció de l'Espanya federal. La seva proposta és allò que anomenem el catalanisme social, una nova forma d'interpretar els vells nacionalismes.

5. Esquerres i dretes
Mai com ara la dicotomia entre esquerra i dreta havia estat tan evidenciada. Xecs o serveis. Dret a escollir o dret al servei públic. L'esquitxada territorial o el desenvolupament sostenible. Escoles bressol o filipines. Carnet de l'immigrant o increment dels serveis... Una vegada aprovat l'Estatut, l'eix que defineix les polítiques del país és el vell pols entre les dretes i les esquerres.

6. El valor de l'alternança
Un dels principals actius de la democràcia és la seva tendència a alternar. La sedimentació en el poder genera tics. I una certa paràlisi. Com els equips de futbol que ho han guanyat tot i la temporada següent no saben perquè juguen. El pèndul és també una font d'innovació. L'Entesa és una forma de consolidar l'alternança.

7. L'opció més catalana
L'Entesa és la via més catalana. Podem sospitar que el govern espanyol desitjava un govern presidit per Artur Mas, amb Duran i Lleida de ministre. La sociovergència era l'aposta de Madrid: una Convergència moderada en les formes, relativament controlada, i instal·lada en l'executiu espanyol. El PSC ha demostrat la seva independència amb una opció més catalana, que no anteposa els interessos de Madrid als interessos de Barcelona.

8. El fruit dels encerts i dels errors
Els governs són com les persones. Aprenem dels errors. Ens fem millors amb les equivocacions, si són lliçons apreses. L'Entesa neix dels encerts del passat immediat. Però també ha nascut dels errors. Aquesta política més fràgil, més vulnerable, és també més sincera. I a la llarga, més eficient.

9. Ètica i estètica
Durant la campanya electoral, s'ha començat a sentir l'olor desagradable de les males arts: la mentida, l'insult, el joc brut, la desqualificació... Potser encara només és una remor de fons i alguna estridència puntual (com el DVD). Però crec que una de les reaccions de les urnes més evidents ha estat la renúncia a la via del soroll, la reivindicació de l'ètica i de l'estètica, també en la política.

10. Els límits de la gestió
La transició que vol iniciar l'Entesa és l'antítesi de l'Estatut. El debat estatutari neix per la necessitat de redissenyar les relacions entre Catalunya i Espanya, en un escenari d'inspiració federal. Ara s'ha de seguir el procés de transferència: de Catalunya a les vegueries i de les vegueries als municipis. I dels municipis als individus. Fer compatible el creixement dels serveis amb l'alleugeriment del govern i dels governs.

03 de novembre 2006

Anàlisi (II)

"Quan el cavall ja ha guanyat ja no es pot apostar" diu una dita anglesa. Les lectures del dia després semblen prediccions de la travessa de la primera jornada de Lliga. És clar que encertem el 2 del Nàstic a l'Espanyol; però el mèrit real és marcar la casella el dia abans del partit. Diem-ho clar: les enquestes prèvies han estat un desastre. El Pulsómetro de la SER no va preveure la davallada del PSC a Barcelona. L'enquesta de El Periódico sobreestima els dos grans partits, especialment CiU. I el premi especial és pel Racòmetre. Han fet desaparèixer del web les estimacions de 58 escons i han deixat el pronòstic més recent, el més tou. Tot i així, aquesta darrera va atorgar set punts més a CiU dels que ha tingut realment. Però a qui han fitxat els amics de RAC1 per fer les enquestes?. A Rompetechos?.

En tot cas, el Babel interpretatiu s'està multiplicant gràcies a l'ona expansiva de la blogosfera. Si volen seguir el debat, com sempre, hauran de consultar el principal cronista cíberpolític, en Saül Gordillo. Si m'ho permeten, jo també vull ballar en aquesta festa. Continuo l'anàlisi que vaig iniciar ahir.

Convergència guanya i perd

Convergència ha guanyat les eleccions de forma contundent. Vull reconèixer la victòria, clara, rotunda, i felicitar els seus responsables. Després del Pacte del Tinell, tots els analistes van pronosticar una caiguda lliure de la formació. I no només han aturat el cop, sinó que han incrementat la distància en vots i escons respecte del PSC. Chapeau. Totes les dades mostren amb rotunditat que CiU s'ha consolidat en el mapa polític català. Guanya on guanyava sempre i guanya on no guanyava mai. Victòria a totes les demarcacions, a la majoria de comarques i en un bon feix de municipis. I victòries simbòliques a determinats nuclis on la federació sempre havia estat perifèrica.

Des del meu punt de vista, l'èxit de CiU està basat en la combinació de cinc factors:
  • Una base sòlida, que ha mantingut el seu compromís amb la federació en els temps difícils.
  • Una hàbil gestió del procés estatutari. La fotografia ha estat el gran èxit de CiU.
  • Un eficaç missatge ("El tripartit ha ensorrat el país"), que permetia alhora negar els evidents encerts de la gestió de Maragall.
  • Un protagonisme absolut durant la campanya madiàtica (perdó per l'acudit fàcil).
  • Una capacitat per aprofitar els errors dels rivals.

Però...

Els resultats no poden amagar una certa sensació de frustració. Penso que Convergència comet tres errors consecutius.

  1. En primer lloc, situa el procés fora de Catalunya. La fotografia de Mas-ZP i els desitjos ministerials de Duran i Lleida són l'evidència. CiU ha volgut editar a Catalunya el sistema PNB: hegemònic al País Basc i decisius a Madrid. Amb un recolzament explícit al govern de Zapatero (que té una imatge excel·lent a Catalunya), el PSC es queda sense espai. Però és molt difícil acusar al PSC de sucursalista i mantenir el discurs del pont aeri al mateix temps.
  2. En segon lloc, CiU no sap llegir els resultats del 2003 (tampoc el PSC). La fragmentació del mapa electoral havia estat considerat com un fet conjuntural. La lectura era més o menys aquesta: "Una part important dels vots d'ERC, ICV i el PP del 2003 són en realitat vots afins a CiU i el PSC. Els votants han volgut marcar l'accent (catalanista, ecosocialista, liberal) dels dos partits de referència". L'1 de novembre hem descobert que la fragmentació és ja un factor estructural del mapa electoral català. S'han acabat els governs majoritaris i encara més les majories absolutes. Hem passat del mirall pujolista al mosaic tan gaudinià.
  3. Com a conseqüència dels dos primers, CiU creu que pot guanyar les eleccions amb un número d'escons que no permeti la reedició del tripartit. Sap que els electors socialistes estan desmotivats. I creu que "recuperarà" els vots perduts a Esquerra i una part del PP. Entre 56 i 60 escons. I per això no fa una campanya que construeixi ponts amb Esquerra, sinó un foc a discreció contra tots i contra tothom. O tot o res.

Un estudi dels resultats

CiU no guanya les eleccions. Les perd el PSC. Fixem-nos. El 2003, CiU havia aconseguit més d'un milió de vots i ara poc més de 900.000. La participació ha davallat i això permet dissimular els efectes de la caiguda amb un increment simbòlic del percentatge de vots (de 30,94 a 31,52) i dels escons (de 46 a 48), però molt lluny dels 58 - 60.

Hi ha un error molt freqüent en les valoracions. No és exacte afirmar que CiU ha perdut 100.000 vots, perquè el número total de censats (aquells que poden votar) ha baixat en 95.000. Entra dins el terreny de la política ficció saber quants d'aquests han estat perduts per CiU. Per ser més rigorosos, hauríem de dir que 95.000 és el balanç entre els nous electors (immigrants censats o majors de 18 anys) i electors perduts (defuncions i emigrants). Si féssim un supòsit de pèrdua proporcional d'acord als vots, podríem afirmar que ha pedut uns 65.000. Que igualment, són molts.

CiU ha perdut vots a les quatre demarcacions. També si fem la correcció del cens. A Lleida, Girona i Tarragona CiU ha perdut pes relatiu. De fet, CiU ha baixat el seu percentatge a 27 comarques i l'ha incrementat en només 15. En alguns casos, com l'Alt Camp, el Priorat o el Montsià el seu percentatge ha caigut un 10% sobre el total. Per contra, CiU ha pujat en les comarques on tenia menys pes específic, especialment a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. En algunes comarques, poques, fins i tot ha incrementat el número de vots respecte el 2003.

I aquí tenim una primera pista. CiU perd gas allà on tenia més pes i es recupera en els espais amb menor implantació. L'efecte cansament actua de forma determinant. Si mirem el núvol de punts entre l'evolució 2003-2006 de CiU per comarques i el percentatge de vots a CiU el 2003, podem constatar que hi ha una correlació moderada (una R de 0,6 per la corba logarítmica), però significativa.


I això explica el segon gràfic interessant, que és la correlació entre les pèrdues de CiU i les pèrdues del PSC. El PSC es recupera una mica allà on CiU punxa. I CiU puja on cau el PSC. No és que els vots d'un vagin cap als altres, sinó que els no votants d'uns beneficien l'increment relatiu dels altres. Atès que el PSC s'afebleix en la zona amb major concentració demogràfica, el sumatori total és una forta distància relativa entre CiU i el PSC. El coeficient de correlació de l'ajust polinòmic és de 0,75.


En resum. CiU no sap llegir que les bases que sustenten ICV, Esquerra i el PP són molt fortes i que la fragmentació serà el principi de la política catalana del futur. El seu atac contra el tripartit, la seva campanya dura i contundent, el seu esforç per reproduir les majories pujolistes li ha tancat les portes a qualsevol pacte post-electoral. Ni el PSC ni ERC poden pactar amb CiU. Tampoc pot establir converses futures amb el PP. En David Madí s'ha vist forçat a presentar la seva dimissió [citat a Saül]. Demà discutirem el panorama socialista. Mentrestant, obrim les línies als comentaris, reflexions i contradiccions que vulguin aportar.

02 de novembre 2006

Anàlisi (I)

Hi ha tantes valoracions dels resultats electorals com analistes. Ara és el torn dels Juan Palomo. O dels Arguiñano. Agafem tres punts, sofregim dues comparatives favorables, salpebrem amb els escons ben torrats i emplatem amb un somriure forçat. Si m'ho permeten, vull fer la meva aportació en aquesta particular Babel. Per què?. Sobretot perquè em molesten les anàlisis lineals: un d'aquests va cap aquí i dos dels altres han saltat als d'Iniciativa. El món és més complex. Un mar de matisos.

L'abstenció guanya les eleccions

La mala notícia de les eleccions és l'abstenció. La dada és coneguda: Pugem del 37,46% (que ja és molt alta) al 43,32%. Aquest fet condiciona totes les lectures. De fet, si tenim en compte els 95.000 censats que s'han perdut entre 2003 i 2006 i els 255.000 que votaren el 2003 i no ho han fet el 2006 sumem 350.000 vots menys.

Què explica l'abstenció?. Jo crec que no hi ha un prototipus d'abstencionista. Aquest percentatge agrupa realitats molt diverses i causes igualment plurals. Permeteu-me anotar algunes:

  • Un grup de ciutadans simplement no vota. Sigui quina sigui l'elecció, no vota. Alguns enyoren altres temps sense partits. Molts consideren que el seu vot no influeix en el resultat final (no ve d'un). I una part significativa no està informada. Probablement estaríem parlant del 15% del cens.
  • Un grup significatiu de persones no vota les eleccions al Parlament de Catalunya. Sí que ho fa a les Generals i les municipals. Però en canvi, la cita catalana els deixa indiferent. Per això, hi ha un diferencial significatiu entre les participacions de les eleccions generals (entre el 20 i el 30% d'abstenció) i les catalanes (entre el 30 i el 40%). És evident que Montilla no ha estat capaç de mobilitzar aquest diferencial.
  • Alguns només voten en les grans cites. Només voten si realment se senten interpel·lats o si veuen una opció clara de canvi. Per això, l'abstenció va ser del 35,3% en el 2000 d'Aznar i només del 23% en el 2004 de ZP. I l'abstenció del triomf absolut de Pujol el 1992 va ser del 45% i en canvi el 2003 va baixar fins el 36,6%. Era l'aposta de CiU: Generar un clima de mobilització general contra el tripartit. Provocar un efecte ZP a la catalana, tots contra el tripartit. I és evident que no ha estat capaç de sacsejar els votants.
  • En aquestes eleccions, no han anat a votar un col·lectiu significatiu de persones que han perdut la confiança en la política i els polítics. Aquí la lectura és més complicada, més difícil. En part, podríem dir que els mitjans polítics s'estan allunyant del llenguatge quotidià. Em sembla també que la tendència a crear missatges generals per a públics cada vegada més particulars ha de canviar radicalment. Però segurament això només és una part del problema.

  • Finalment, hi ha una part dels electors que no han votat específicament en aquestes eleccions. Podríem dir que són una part del diferencial de 6 punts de l'abstenció entre 2003 i 2006, unes 250.000 persones. D'aquestes, una part són nous votants desconcertats, cansats o simplement indiferents. Però el gruix és un conjunt de persones que normalment voten, fins i tot a les catalanes, i que aquesta vegada s'han estimat més quedar-se a casa. A aquestes hem de sumar l'elevat número de vots en blanc i l'increment dels vots als partits extraparlamentaris.

Qui són els nous abstencionistes?. Jo crec que hi ha tres efectes:

  • Efecte Estatut. El procés de l'Estatut ha generat una sensació de perplexitat i incomoditat que explica la baixa participació del referèndum. Una part de l'abstenció és la cua que es perllonga del desencant.

  • Efecte Soroll. Ha estat una campanya bruta, sorollosa. CiU ha intentat crear un clima de crispació, en una versió (reduïda, és veritat) del model estatal. Un remake català del Váyase, señor González. És sabut que si s'incrementa la tensió, s'incrementa també la indiferència dels votants,

  • Efecte Anticandidat. Crec que ha estat una de les claus. Molts votants fidels a un determinat partit s'han sentit incòmode al candidat. I s'han estimat més quedar-se a casa que votar un altre. Sembla que diguin "Ja no t'estimo, però tot i així no t'enganyo".

CiU i sobretot el PP argumenten que la caiguda de la participació ha estat la resposta a la crisi del tripartit i sobretot a la manca de sintonia de Montilla. No és cert. Els tres efectes que he esmentat afecten tots els partits, excepte Iniciativa i Ciutadans, amb intensitats diferents. En totes les comarques, la participació ha caigut entre un 7% i un 11%. La mitjana de descens de la participació per comarques és de -10,7, amb una desviació molt petita (1.9). La gràfica mostra el núvol de punts que compara la participació per comarques entre 2003 i 2006: el coeficient de correlació és del 0,97. Si l'abstenció tingués una lectura partidista, hi hauria comarques més afectades que altres. I no és el cas. El descens és territorialment molt equilibrat. Per tant, el problema és més complex.


Per això, tampoc hi ha cap correlació entre les variacions del percentatge de vots al PSC entre 2001 i 2006 i les variacions de l'abstenció. En aquest cas, el valor del coeficient de correlació és molt baix i el núvol de punts mostra una elevada dispersió. O explicat en altres paraules. L'abstenció no és, per més que ho repeteixi en Piqué, el resultat del desencant amb el tripartit.



Demà estudiarem amb detall els resultats de Convergència i Unió. Mentrestant, si us plau, opinin. Hi ha tantes cuines com cuiners. I ja saben que aquesta casa és casa seva.

01 de novembre 2006

Muertos

Negar la muerte es una forma de negar la vida. ¿Por qué es tan invisible la muerte?. Bajamos rápidamente el telón, incluso antes del final. Tapamos los ojos. Alejamos los cementerios de las ciudades. Y los tanatorios parecen más una pinacoteca que un espacio de duelo. Ya no hay lugar para la penumbra, entre aquella luz tan intensa, tan indiscreta.

Hoy, como a todos, me acompañan mis muertos. Que son una parte de mi mismo. Nunca dejo de recordar al abuelo Juan y a la abuela Pura, al abuelo Alejandro, y a la abuela que no conocí. Y aquel compañero de la infancia, y el primer Jorge. Y Ramon que se fue una noche desgarrada, y a quien tanto añoro. Y a Ana, y a Julita y a Manolo, a quien aun me parece oir. Y a Pere Esteve, que me confesó su destino con la serenidad de un mariscal de campo, con ese porte que siempre admiré. Y a esos otros muertos que no conocí, aunque me duela su ausencia. A Ernest Lluch, a Reventós, a Just Casero, a Xavier Soto.

No me pesan los muertos. Siento que me acompañan. Que están incrustados en mi identidad como una serigrafía. Que me ayudan a deshacerme un poco de mi, a diluirme un poco entre los otros. A hacer todo un poco menos solemne. Y especialmente en días como hoy. Quizás ése es el último guiño cómplice del President. Advertirnos que el intento de solemnidad es un esfuerzo vano y que al final, quizás por fortuna, todo es liviano. Como los elefantes que Dalí escondió en Púbol. Aunque parecen tan sólidos, tan contundentes, están soportados por la fragilidad de una patas infinitas.