28 de desembre 2006

Innocentades

28 de desembre és, ja ho saben, el dia dels innocents. He recopilat les 10 innocentades més divertides de la xarxa. Passin i vegin.

  • Microsiervos, el weblog de la divulgació científica, anuncia que col·laborarà a El Cuarto Milenio d'Íker Jiménez.
  • M'ha fet molta gràcia la proposta de new look del web de Javi Moya. Ha canviat (per un dia) l'estètica del seu blog i l'ha transvestit en una barreja entre Candy, Candy i la Fresita del Gran Hermano.
  • El blog gastronòmic Directo al paladar proposa una panxa cervesera per a gaudir de tres litres de cervesa, transportats com si fossis Mamà Cangur.
  • El Robin Hood del software lliure, David Bravo, denuncia la reclamació de drets d'autor en una psicofonia. Molt currat.
  • Compradicción ens ha presentat els carros de la compra amb uns amplificadors del tamany del tunning del Neng.
  • Kriptópolis dóna a conèixer el Dia sin bug.
  • Anasagasti patenta el seu pentinat a Barrapunto.
  • Dark Vader decideix finalment entrar a la Red de Blogs Socialistas.
  • Laberintodigital anuncia que youtube i blogger seran serveis de pagament a partir de 2007.
  • "Concluida la demolición de la labor de los dos gobiernos anteriores, que era la parte fácil, le llegó al Gabinete Zapatero la hora de construir algo, cosa, naturalmente, más compleja. Como se temía, la construcción también consistiría en un derribo: el del régimen constitucional del 78. Más aún: el del Estado de Derecho".Molt bona la innocentada de Cristina Losada a Libertad Digital, el web on sempre és 28 de desembre.

20 de desembre 2006

Prediccions 2007

Any 007. L'any del porc xinès, l'any de la capital cultural de Luxemburg, el Lux del Benelux, el Fòrum bis de Monterrey, l'any de la cultura catalana a Frankfurt (on potser no trobarem el guionista de Ventdelpla), l'Any d'Europa (50è aniversari del Tractat de Roma), el 400 anniversari del naixement d'Amèrica a Virginia (i on vivien els inques, doncs?), l'any Masó (que no dels masons) i el 30 aniversari d'Star Wars, amb una gran convenció freak a Los Ángeles. A més, el 7 és el meu número de la sort.

Els hi proposo un joc. Faré 20 prediccions qualsevulles. I els emplaço al 20 de desembre de 2007 per tal de veure la meva capacitat predictiva. Si volen, també poden deixar la seva proposta en els comentaris. Que tremolin Paco Porras i el Mag Félix.
  1. Els segways envairan mica en mica els nostres carrers. Serà el principi de la fi dels cotxes.
  2. Les destinacions turístiques emergents seran Madagascar, Equador i Hongria.
  3. Per primera vegada en 60 anys, no es realitzarà cap pel·lícula sobre la Guerra Civil.
  4. El preu dels habitatges (nous) creixerà per sota de l'IPC a finals d'any.
  5. Amb la mort d'en Castro, la primera multinacional que s'instal·larà a Cuba serà Ikea. LlaveAllen és deportat a l'illa pel seu blog subversiu.
  6. Els desordres climàtics propiciaran un estiu sorprenentment plujós i relativament fresc, tot i que no tant com l'any sense estiu.
  7. Anasagasti lluirà finalment la seva calba sense intermediaris i formarà un excel·lent duet amb en Josep Antoni Duran i Lleida.
  8. Panoramio serà el web de l'any i, naturalment, serà comprat per Google.
  9. Contra tots els pronòstics, el Fórum de Monterrey serà un èxit i hi haurà cua per acollir la tercera edició.
  10. Pere Albó serà escollit alcalde de Sant Feliu de Guíxols.
  11. El 8 de juliol (dia del meu aniversari: anotin, anotin) el president Montilla explicarà un acudit. I a més, farà gràcia.
  12. RyanAir decideix finalment realitzar vols trans-oceànics.
  13. Es recuperen els llibres aquells que tenien diverses opcions. Recorden?. Si creus que Johan ha d'abandonar el castell ves a la pàgina 15. Si creus que ha d'obrir la porta de la Gran Sala, salta a la 22. Naturalment, serà una versió en audiobook.
  14. ETA serà només una entrada en el wikipedia. I res més.
  15. El Jueves, la revista que surt el dimecres, tanca portes. La darrera torre del cómic tradicional és derribada.
  16. Nou embaràs a la Casa Reial. Durex obsequia els Borbons amb un ampli assortit dels seus productes.
  17. El Lyó, campió de la Champions. Oh la la.
  18. Conflicte en el Kurdistan. Indecisions i dubtes a la Unió Europea.
  19. Risto Mejía entre les 50 recerques més freqüents del Google el 2007.
  20. Una estranya notícia sobre vida extraterrestre generarà una controvertida campanya de màrqueting viral.

19 de desembre 2006

Coses que no existeixen

No existeixen els ovnis, ni les bruixes, ni els unicornis, ni l'Atlàntida, ni Batman, ni l'intrèpid Ulisses o la bella Helena, ni els gegants del Quixot, ni el pobre Frankestein. Ni tan sols és cert que un elefant es pugués enlairar fins els núvols amb l'ajut de les seves orelles. El discurs polític està també contaminat per coses que no existeixen: les guerres justes, la lògica del mercat, el bé comú o la democràcia participativa.

Es podria editar un atles polític il·lustrat amb les coses que no existeixen. Inicio jo la llista en aquest post, a l'espera de les seves aportacions.

La classe política

Jo ja no sé si existeixen les classes; en tot cas, tinc clar que no hi ha una "classe política". Els polítics no són un grup homogeni, una casta o una associació d'interessos. En el meu breu pero intens trànsit pel Parlament vaig compartir escó amb pagesos, advocats, escriptors o professors dinstitut. He conegut polítics brillants i grisos, xerraires i tímids, sectaris i oberts, inte·ligents i limitats, il·lusionats i decebuts, tastaolletes i monocords, simpàtics i ferèstecs, educadíssims i maleducats... No sabria trobar cap mínim denominador comú dels parlamentaris, excepte el fet que són parlamentaris, és clar.

L'electorat

El dia 2 de novembre, un animat tertulià afirmava "L'electorat ha volgut que Convergència guanyés, però no governés". I jo m'imaginava el Senyor Electorat, amb els seus 5,3 milions de paperetes fent pilonets. 900.000 per Convergència, 800.000 pel PSC... La majoria dels votants voldrien que el partit al que fan confiança obtingués el màxim possible de vots. No existeix un Ésser que es diu Electorat. És molt més simple. Un resultat és la suma de milers de decisions. Una persona vota al partit X perquè hi confia, perquè li ha agradat la seva gestió, perquè no li agrada Y, perquè es creu el candidat, perquè ha sentit una proposta que l'involucra, perquè sí, perquè li ha aconsellat la tarotista (o el podòleg) o perquè es presenta el seu cosí Joan Enric. Si Kant reclama la dignitat essencial de cada individu, hauríem d'acceptar la dignitat singular de cada elector. I de cada vot.

La mètrica ideològica

La majoria de les enquestes polítiques obliguen els ciutadans a situar-se en una escala imaginària entre el 0 (extrema esquerra) i el 10 (extrema dreta). Sabem per la darrera enquesta del CEO que els catalans ens ubiquem al 4,55. Mai he cregut en aquesta mètrica ideològica, ni en les altres que circulen per la web.
D'entrada, no crec que la complexitat d'una posició ideològica es pugui limitar a un número. Per exemple, què puntuació obtindria Hayek?. Un 9?. I Pinochet?. El mateix?. I és obvi que Hayek i Pinochet són radicalment diferents. I Stalin és el mateix que Gramsci?. ¿És el mateix un socialista utòpic amb el somni visionari dels falansteris (Fourier) que un estatalista obsesionat pel control de les emocions dels ciutadans, com l'inefable Pol Pot?.
A més, en alguns aspectes, els extrems es toquen de manera que una circumferència definiria millor les posicions ideològiques. O potser una banda de Moebius, que com saben és un objecte topològic no orientable. O una ampolla de Klein, ves a saber. No em malinterpretin. Jo crec en les dretes i les esquerres. Però simplificar la tensió ideològica en una escala del 0 al 10 és absurd.

El centre

Potser hi ha un motiu pel qual els grans partits estan cercant des de fa anys el centre sense trobar-lo: simplement, no existeix. Jo no hi crec en el centre per la mateixa raó que no crec en la mètrica ideològica. Assumir la idea del centre implica acceptar primer que les opcions ideològiques es poden ordenar i segon que aquest ordre és immòbil i universal. ¿Qui ubiquem abans el capitalisme amable preocupat per l'escalfament global de l'Al Gore o la Tercera Via d'en Blair i Giddens?.
A més, hi ha moltes decisions que no tenen un camí del mig. Potser sí podem fer una ordenació del territori que permeti unes cotes relatives de competitivitat al mateix temps que mantenim un medi ambient saludable. Però si els uns consideren que una parella homosexual es pot casar i els altres consideren que no, què diu el centre?. Que es casi només un?. Que es casin només una mica?. I quin és el camí del centre entre federalisme i centralisme?. Ubiquem la CNMV a Saragossa i no a Barcelona, que està a mig camí?. I l'eutanasia?. Uns accepten la decisió sobre la pròpia mort i els altres ho deixen en mà del Diví. El centre proposa que et moris només una mica?. Només les extremitats?. No. No sé què és el centre.

Hi ha moltes altres coses polítiques que no existeixen. Com diuen?. Un polític honest?. Crec que són com les meigues. Tothom diu que no existeixen, però haberlos, haylos.

13 de desembre 2006

Revolucions pendents


El segle que obrim serà el segle de les revolucions pendents. Algunes de les noves utopies estan instal·lades en el vell debat econòmic, però en l'agenda dels canvis s'han d'incorporar les revolucions socials i culturals, aquelles que havíem aplaçat perquè tot era economia llavors (ja saben la infraestructura marxista). Aquestes són (algunes) de les revolucions pendents:

Els altres ciutadans
Catalunya ha saltat dels sis milions als set milions de forma gairebé silenciosa. Imagino que no ha estat el resultat d'una líbido col·lectiva o dels talls de llum anunciats per Enher ni tan sols de la gris programació televisiva, sinó l'efecte (directe i indirecte) de la immigració. La fractura clàssica entre rics i pobres, entre els qui tenen i els qui somien, entre els qui manen i els qui obeeixen, es reprodueix novamente entre "nosaltres" i "ells".
"Ells" són els magrebins, subsaharians, asiàtics o sud-americans que treballen en les barques de pesca de Palamós, en els camps de maduixes de Calella, en les càmares frigorífiques del Vallès o en els pisos benestants de Sant Gervasi, passejant l'àvia de 93 anys. Si en algun moment han dubtat que les lleis clàssiques de dominació del capitalisme encara perdurarien en el segle XXI, passin una tarda en el locutori de la cantonada i escoltin furtivament les converses. Afegim a més una xenofòbia expansiva, que ja no s'amaga entre els eufemismes i es manifesta amb tota la seva cruesa. Hem de recuperar la dignitat en la vida dels nouvinguts: ells són els nous explotats.

La lluita contra la ciutat aïllada
En algun moment del segle XX, els ciutadans mediterranis van desertar del seu mitjà natural: l'àgora, és a dir, la plaça, el carrer, el mercat, el passeig, la rambla, el parc... l'espai públic en definitiva. Aquesta deserció s'explica fonamentalment per l'ocupació física i psicològica dels carrers per part dels automòbils. No parlo de la comunicació interurbana, que permet la la relació col·lectiva. Parlo de la comunicació intraurbana, dels trajectes dins la ciutat. I el pols entre la ciutat dels cotxes (que genera una urbs aïllada) i la ciutat de les persones no permet opcions intermèdies. O els uns o els altres. Aquesta és una altra de les revolucions pendents: la recuperació de la vida en societat, el retorn dels espais públics als seus legítims propietaris, que són els ciutadans i no les màquines.

Per un coneixement compartit
Sabem des de l'obra de Castells (probablement des d'abans) que el principal motor social i econòmic de la societat contemporània és el coneixement, allò que podríem dir el saber. Com el coneixement ha esdevingut una mercaderia més, sovint no és compartit, sinó que és retingut. O és subhastat, comprat, venut i transaccionat. Aquesta tendència es genera en totes els àmbits de producció del saber. He vist professors universitaris que tanquen amb clau les seves dades perquè són "seves"; investigadors que venen els resultats de les seves recerques (sovint realitzades amb fons públics) al millor comprador; tots hem vist productes farmacèutiques que podrien salvar milions de vida limitats per una patent, per tal de vendre aquell altre producte molt més car, molt més selectiu; o economistes que venen el seu prestigi al país sud-americà de torn en forma d'estudi, tan car com inútil...
El coneixement no té sentit si no és compartit. De la cartografia digital gratuïta a les medecines genèriques, de la wikipèdia a les xarxes de coneixement.

Els límits del vell treball
Treballar per hores és encara la forma més habitual de treballar. De 9 a 13 i de 15 a 19, posem per cas. En una societat post-industrial, les estructures tayloristes del treball són totalment obsoletes. Els sistemes organitzatius, la presa de decisions, les responsabilitats, els espais de treball... tot està antiquat. Molt llocs de treball són els espais naturals de proliferació de forwards amb fotografies d'ossets polars, de récords anònims amb el buscamines i el solitari (que han substituït la mítica papiroflèxia de SuperLópez) o del lent deixar passar les hores.
La llista de deures és gairebé infinita: La relació entre el treball i el no treball, la lliure organització dels horaris, la possibilitat de dedicar espais de la teva vida a cuidar un nen, escriure un llibre o aprendre més, la possibilitat de decidir i d'arriscar-te amb les decisions, la creació d'espais de treball que no semblin presons ni hospitals...

La fi dels estats
Ja ho he comentat en altres posts. Els estats ja no tenen sentit, perquè es desmunten per dalt i per sota. Ara sabem que bona part dels processos que afecten la nostra vida quotidiana s'estan originant en una escala supra-estatal. Del preu del blat al comerç de la tonyina, de les normatives sobre seguretat en les joguines a l'emissió de CO2, dels fluxos de turistes als llibres que llegirem el proper any o les innovacions tecnològiques en el lleure. Els problemes i les possibilitats neixen en l'escala global. Per sota, les localitats i les (diguem-ne) regions eixamplen la seva capacitat de decisió. Jo, que soc un federalista militant, espero que aquesta devolutio del poder al local acabi de definir el joc de les decisions en un equilibri entre local i global que deixa els estats sense terreny de joc.

La crisi de la propietat
Imaginem que el cicle de vida del producte continua reduint-se i que es redueix fins el límit que la seva esperança de vida és inferior a la seva amortització. En aquells productes que tenen una vida extremadament curta (dels programes informàtics als automòbils), la propietat d'aquests productes és un problema i no un benefici. Aquest és l'inici de la tesi de L'era de l'accés, un llibre apocalíptic de Jeremy Rifkin, que realitza però un excel·lent diagnòstic dels límits del capitalisme clàssic.
Tinc la sensació que aquesta reducció del cicle de vida afectarà la major part dels béns contemporanis: de l'habitatge als electrodomèstics, de l'oci a la cultura, dels complements als esports. ¿Com dissenyar una societat que està estructurada entorn el valor absolut de la propietat (que és un bé constitucional essencial) si la propietat esdevé més un problema que una oportunitat?.

La sostenibilitat de veres
Ho hem de dir amb contundència: l'equilibri del món contemporani es basa en la dificultat de 3/4 parts de la població d'accedir a uns estàndard de vida (i de consum) acceptables. Si en els propers anys, aquestes poblacions arribessin a uns models mínims de consum de béns i energia, el col·lapse seria immediat. D'entrada, el sistema energètic està basat en dos recursos (petroli-gas i urani) escassos, que no són suficients per respondre a un increment exponencial de la demanda. En segon lloc, els desequilibris ecològics que hem originat en el Primer Món serien desproporcionats si a Burkina Fasso o Honduras s'instal·lessin massivament aparells d'aire condicionat.
Com ho resoldrem això?. ¿Condemnem una part de la humanitat (de llarg, la més nombrosa) a uns nivells de vida de subsistència per evitar el col·lapse immediat, mentre nosaltres continuem vivint en cases a 12ºC a l'estiu i 34ºC a l'hivern?. La resolució d'aquest enigma és la sostenibilitat de veres.

Ja veuen. Avui m'he aixecat revolucionari. Són altres les revolucions pendents, ara que el maig del 68 ens queda una mica lluny. Però no em negaran que hi ha molta feina per fer. Quina és la vostra revolució pendent?

10 de desembre 2006

Felonías

Me ha sobresaltado de repente el eco de unas palabras, encerradas hace más de 23 años en una caja de metal. Y el aleteo de esta mariposa de cobre y níquel resuena como un tic tac injusto. Como aquellos perdones que siempre aplazamos. Hasta que es demasiado tarde.


Seguramente Radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz no llegará a ustedes. No importa, lo seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes. Por lo menos, mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal a la lealtad de los trabajadores.

Tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que mucho más temprano que tarde, de nuevo, abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.

¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!
Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza, de que mi sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.

07 de desembre 2006

Desitjos (balanç)

Avui faré com Microsiervos i els seus recurrents Ara fa un any. Fa exactament un any, vaig llençar al cel cibernétic els meus 12 desitjos pel 2006. És l'hora de fer balanç.
  1. Que el 2006 sigui l'any de l'Estatut. Efectivament. No creia, però, que s'hauria de pagar un peatge tan alt.
  2. Que el Pinochet sigui finalment jutjat i condemnat. Res de res. Ni el Diví és capaç d'acabar amb ell i amb el seu cor.
  3. Que Romano Prodi guanyi les eleccions a Itàlia i Berlusconi sigui només un mal record. Berlusconi?. Em sona, però ara no recordo.
  4. Que ETA faci el que ha de fer. Malgrat que en els darrers mesos la situació sembla estancada, la treva d'ETA ha estat la gran notícia de l'any.
  5. Que els EEUU, Rússia i la Xina s'adhereixin a Kyoto. per desgràcia, no ha estat així, malgrat els esforços de l'Al Gore i el seu vídeo (An inconvenient truth) . I, ja que hi som, que la Xina deixi enrera el trist balanç de 3.000 executats el 2005. Amnistía Internacional creu que s'han superat els 4.000 aquest any.
  6. Que el PP no es cansi d'omplir els carrers de manis (amb nous temes com la l'ocupació militar d'Iraq, la violència de gènere, el canvi climàtic o la fam en el món). El PP o els seus satèl·lits (com els dirigents de l'ATV) continuen ocupant els carrers, però amb menys alegria i intensitat que en el 2005. Per desgràcia, continuen sense adonar-se que sota les llambordes, es troba la sorra de la platja.
  7. Que el projecte de l'Aliança de les Civilitzacions segueixi el seu camí. Aquesta ha estat probablement la proposta més sensata i constructiva que s'ha articulat en el darrer decenni. Des del març, ja disposa d'un web de referència.
  8. Que el 2006 sigui el primer any sense "assassinats domèstics". Un mal any per les dones maltractades.
  9. Que les medecines retrovirals siguin universals i gratuïtes. La SIDA mata més que mai, però ha desaparegut de les agendes internacionals. Potser perquè ara només extermina els pobles més pobres del planeta. [Aprofito per saludar afectuosament la cúpula eclesiàstica, que ajuda al desenvolupament de la malaltia]
  10. Que Amir Peretz pugui liderar el procés de pau a Israel. Ha plogut molt (sobretot han plogut moltes bombes) des del desembre passat. No hi ha lloc per la pau allà.
  11. Que Marlango tregui un altre disc, que Richard Donovan escrigui un altre llibre i que Almodóvar acabi Vólver (i que fins i tot els vídeos de la FAES facin un paper digne en el Festival de Cinema de Terror de Sitges). L'únic que ha complert és en Pedro, disparat cap als Òscars.
  12. I, perdoneu per la nimiesa, que la Unión Deportiva Salamanca pugi a Segona A. I l'any que ve a Primera.

Sis de dotze. Un aprovat justet. Quines són les seves propostes pel 2007?. L'any 007. Llicència per...

04 de desembre 2006

Sabateries


No m'agrada comprar. Els centres comercials em produeixen agorofòbia. Mai he trobat un lavabo en El Corte Inglés i necessito un GPS per arribar fins la zona de llibres. M'estimo més una sessió amb el dentista que una tarda a l'Ikea. En aquests grans aparcaments em puc passar dues hores cercant el Mégane entre un milió i mig de Méganes més. No m'agraden els Zara, ni els Bauhaus, ni els Media Markt, ni tan sols el West Edmonton Mall (un centre comercial on ho tens tot: pots néixer, treballar, dormir, menjar, casar-te, divertir-te i... morir). Ja els havia comentat en una ocasió també la meva al·lèrgia a les perruqueries.

Però posats a triar, els espais que més m'incomoden són les sabateries. Aquests són els deu interrogants existencials sobre sabateries:
  1. Per què tinc una certa sensació de ridícul quan em descalço en una sabateria?
  2. Serà per això que sempre em poso les noves sabates en un segon?
  3. Per què a les sabateries no fa pudor de peus?
  4. Per què sempre el 41 m'apreta i el 42 és massa gran?
  5. Per què cada sabateria utilitza una numeració diferent?. Per què mai sé que respondre quan em pregunten coses com "número americà", "número europeu" o "número de sabatilles esportives"?. Aviat es necessitarà un polinomi de segon grau per determinar el número de calçat que precises.
  6. Per què la sensació de ridícul del punt primer s'incrementa quan et porten un calçador d'un metre i mig de color rosat?. Però no veu que si no el peu no entra a la sabata, encara serà més difícil que entri el peu i el calçador?
  7. Per què si només tens un mitjó amb un forat en el dit gran, sempre te'l poses quan vas a comprar sabates?
  8. Per què la sensació del punt primer es multiplica quan camines amb una sabata nova en el peu dret, el peu esquerra descalç (òbviament, és el del forat) i les velles sabates a la mà?
  9. Per què mai saps on posar-te per mirar les sabates en els miralls inferiors?. Per què sempre veus els peus dels altres?
  10. Per què les sabates pateixen una mutació una hora després de sortir de la sabateria?. I aquella "sabata comodíssima que s'adapta al peu com un guant" es converteix en un instrument de tortura que et deixa els peus com el Jesús de la Passió de Mel Gibson?. O aquella "sabata moderna i vanguardista" passa a ser una "però Donaire, on vas amb això"?.