El segle que obrim serà el segle de les revolucions pendents. Algunes de les noves utopies estan instal·lades en el vell debat econòmic, però en l'agenda dels canvis s'han d'incorporar les revolucions socials i culturals, aquelles que havíem aplaçat perquè tot era economia llavors (ja saben la infraestructura marxista). Aquestes són (algunes) de les revolucions pendents:
Els altres ciutadansCatalunya ha saltat dels sis milions als set milions de forma gairebé silenciosa. Imagino que no ha estat el resultat d'una líbido col·lectiva o dels talls de llum anunciats per Enher ni tan sols de la gris programació televisiva, sinó l'efecte (directe i indirecte) de la immigració. La fractura clàssica entre rics i pobres, entre els qui tenen i els qui somien, entre els qui manen i els qui obeeixen, es reprodueix novamente entre "nosaltres" i "ells".
"Ells" són els magrebins, subsaharians, asiàtics o sud-americans que treballen en les barques de pesca de Palamós, en els camps de maduixes de Calella, en les càmares frigorífiques del Vallès o en els pisos benestants de Sant Gervasi, passejant l'àvia de 93 anys. Si en algun moment han dubtat que les lleis clàssiques de dominació del capitalisme encara perdurarien en el segle XXI, passin una tarda en el locutori de la cantonada i escoltin furtivament les converses. Afegim a més una xenofòbia expansiva, que ja no s'amaga entre els eufemismes i es manifesta amb tota la seva cruesa. Hem de recuperar la dignitat en la vida dels nouvinguts: ells són els nous explotats.
La lluita contra la ciutat aïlladaEn algun moment del segle XX, els ciutadans mediterranis van desertar del seu mitjà natural: l'àgora, és a dir, la plaça, el carrer, el mercat, el passeig, la rambla, el parc... l'espai públic en definitiva. Aquesta deserció s'explica fonamentalment per l'ocupació física i psicològica dels carrers per part dels automòbils. No parlo de la comunicació interurbana, que permet la la relació col·lectiva. Parlo de la comunicació intraurbana, dels trajectes dins la ciutat. I el pols entre la ciutat dels cotxes (que genera una urbs aïllada) i la ciutat de les persones no permet opcions intermèdies. O els uns o els altres. Aquesta és una altra de les revolucions pendents: la recuperació de la vida en societat, el retorn dels espais públics als seus legítims propietaris, que són els ciutadans i no les màquines.
Per un coneixement compartitSabem des de l'obra de Castells (probablement des d'abans) que el principal motor social i econòmic de la societat contemporània és el coneixement, allò que podríem dir el saber. Com el coneixement ha esdevingut una mercaderia més, sovint no és compartit, sinó que és retingut. O és subhastat, comprat, venut i transaccionat. Aquesta tendència es genera en totes els àmbits de producció del saber. He vist professors universitaris que tanquen amb clau les seves dades perquè són "seves"; investigadors que venen els resultats de les seves recerques (sovint realitzades amb fons públics) al millor comprador; tots hem vist productes farmacèutiques que podrien salvar milions de vida limitats per una patent, per tal de vendre aquell altre producte molt més car, molt més selectiu; o economistes que venen el seu prestigi al país sud-americà de torn en forma d'estudi, tan car com inútil...
El coneixement no té sentit si no és compartit. De la
cartografia digital gratuïta a les medecines genèriques, de la
wikipèdia a les xarxes de coneixement.
Els límits del vell treballTreballar per hores és encara la forma més habitual de treballar. De 9 a 13 i de 15 a 19, posem per cas. En una societat post-industrial, les estructures tayloristes del treball són totalment obsoletes. Els sistemes organitzatius, la presa de decisions, les responsabilitats, els espais de treball... tot està antiquat. Molt llocs de treball són els espais naturals de proliferació de forwards amb fotografies d'ossets polars, de récords anònims amb el buscamines i el solitari (que han substituït la mítica papiroflèxia de SuperLópez) o del lent deixar passar les hores.
La llista de deures és gairebé infinita: La relació entre el treball i el no treball, la lliure organització dels horaris, la possibilitat de dedicar espais de la teva vida a cuidar un nen, escriure un llibre o aprendre més, la possibilitat de decidir i d'arriscar-te amb les decisions, la creació d'espais de treball que no semblin presons ni hospitals...
La fi dels estatsJa ho he comentat en altres posts. Els estats ja no tenen sentit, perquè es desmunten per dalt i per sota. Ara sabem que bona part dels processos que afecten la nostra vida quotidiana s'estan originant en una escala supra-estatal. Del preu del blat al comerç de la tonyina, de les normatives sobre seguretat en les joguines a l'emissió de CO2, dels fluxos de turistes als llibres que llegirem el proper any o les innovacions tecnològiques en el lleure. Els problemes i les possibilitats neixen en l'escala global. Per sota, les localitats i les (diguem-ne) regions eixamplen la seva capacitat de decisió. Jo, que soc un federalista militant, espero que aquesta
devolutio del poder al local acabi de definir el joc de les decisions en un equilibri entre local i global que deixa els estats sense terreny de joc.
La crisi de la propietatImaginem que el cicle de vida del producte continua reduint-se i que es redueix fins el límit que la seva esperança de vida és inferior a la seva amortització. En aquells productes que tenen una vida extremadament curta (dels programes informàtics als automòbils), la propietat d'aquests productes és un problema i no un benefici. Aquest és l'inici de la tesi de
L'era de l'accés, un llibre apocalíptic de Jeremy Rifkin, que realitza però un excel·lent diagnòstic dels límits del capitalisme clàssic.
Tinc la sensació que aquesta reducció del cicle de vida afectarà la major part dels béns contemporanis: de l'habitatge als electrodomèstics, de l'oci a la cultura, dels complements als esports. ¿Com dissenyar una societat que està estructurada entorn el valor absolut de la propietat (que és un bé constitucional essencial) si la propietat esdevé més un problema que una oportunitat?.
La sostenibilitat de veresHo hem de dir amb contundència: l'equilibri del món contemporani es basa en la dificultat de 3/4 parts de la població d'accedir a uns estàndard de vida (i de consum) acceptables. Si en els propers anys, aquestes poblacions arribessin a uns models mínims de consum de béns i energia, el col·lapse seria immediat. D'entrada, el sistema energètic està basat en dos recursos (petroli-gas i urani) escassos, que no són suficients per respondre a un increment exponencial de la demanda. En segon lloc, els desequilibris ecològics que hem originat en el Primer Món serien desproporcionats si a Burkina Fasso o Honduras s'instal·lessin massivament aparells d'aire condicionat.
Com ho resoldrem això?. ¿Condemnem una part de la humanitat (de llarg, la més nombrosa) a uns nivells de vida de subsistència per evitar el col·lapse immediat, mentre nosaltres continuem vivint en cases a 12ºC a l'estiu i 34ºC a l'hivern?. La resolució d'aquest enigma és la sostenibilitat de veres.
Ja veuen. Avui m'he aixecat revolucionari. Són altres les revolucions pendents, ara que el maig del 68 ens queda una mica lluny. Però no em negaran que hi ha molta feina per fer. Quina és la vostra revolució pendent?
