24 de febrer 2007

Las 15 frases más peligrosas de la blogosfera

La blogosfera es el espacio de la creatividad y de la innovación, pero también de la repetición. Los blogs se repiten (nos repetimos) como la vocecilla ésa de las máquinas de tabaco o las gasolineras. Por cierto, una voz que me dice "ha escogido usted Súper", pero que es incapaz de avisarme que mi coche es diésel y la estoy liando. Algo así como "Yo ya te he avisado pero si insistes en meterle súper, seguro que no vas a llegar al aeropuerto a tiempo". Al menos, en los programas de ofimática convencionales te avisan dos veces antes de borrar el archivo con seis horas de trabajo.

Les decía que la blogosfera es el espacio del deja vu (o, si quieren, el deja lu). Éste es un rápido recuento de las 15 blog-frases más comunes, a la vez que desafortunadas:

1. Os pido disculpas: He tenido desatendido el blog durante un tiempo y he decidido retomarlo con más ganas.
Éste será con toda probabilidad el último post que escriba.

2. Hoy no se me ocurría nada de lo que escribir.
¿Y no se te ha ocurrido entonces que lo mejor es no escribir nada?.

3. Etsa nhcoe hmeos ido a la Farra Uinvreistraia de Sveilla...
Hay posts que nunca superarían un control antidoping.

4. Éste es la primera entrada de mi blog
Por fortuna, ningún blog precisa de su primer post para subsistir.

5. Después de leer esto (vía e-Lluis), creo que Juan tiene razón cuando criticaba esto.
Y, por supuesto, dos de los enlaces serán incorrectos.

6. Hace un año decíamos...
No nos engañemos. Tú no eres Microsiervos y por lo tanto, con una vez es suficiente.

7. Mientras iba a calentar la leche en el microondas, me he preguntado ¿qué se calentará más rápido: la leche desnatada o la leche semidesnatada?
Preguntas que cambiarán el mundo.

8. He decidido cambiar algunas cosillas de la plantilla
Estas palabras de color púrpura sobre un fondo negro serán la única cosa visible junto unos gifts animados de la Arare.

9. Hoy he empezado un libro excelente de un tal Ildefonso Falcones
Y luego va y te recomienda Blade Runner o El graduado.

10. He realizado un experimento para desmontar una leyenda urbana
Aunque no lo crean, hay centenares de bloggers que han tenido que vaciar una caja de Almax por querer demostrar que el Bailey's y la tónica no crean una mezcla letal. Tampoco mata el ColaCao con Oraldine.

11. Leo en El Mundo que...
Mientras no sea la edición de ayer.

12. Me ha llegado este correo que os transcribo.
La blogosfera no es inmune al spam. Es más: cada vez es más su medio natural.

13. Ya está disponible la versión 2.1.1.0.
Pixelydixel, Genbeta o Barrapunto son una fuente valiosa de información cuando se ha agotado la inspiración. Pero deberías saber que todo el mundo los lee.

14. La evolución de una gotera durante seis horas.
Para los amantes de las emociones fuertes.

15. Los blogs se repiten (nos repetimos) como la vocecilla ésa de las máquinas de tabaco o las gasolineras.
Metáforas para el olvido.

22 de febrer 2007

De què parlen els blocs polítics? (II)

La política no està de moda; els blogs, sí. Si admetem aquests dos principis, els blogs polítics es troben en una crisi d'identitat pròpia dels primers Woody Allens. És com barrejar un Protos del 82 amb un rajolí de Casera (que a més, és 0 calories). De fet, en el TOP 100 d'Alianzo no hi ha cap blog polític. Després de passejar per la catosfera política, com si visités les Coves del Drac, he admirat blogs intel·ligents, àcids, hiperactius, estimulants al mateix temps que he patit blogs previsibles, lineals, grisos o radiactius. La Llei dels Grans Números és implacable.

La primera radiografia de la blogosfera política catalana dibuixa algunes pautes positives. Un de cada cinc posts no està relacionat amb la política i prop d'un 10% són en realitat un exercici d'exhibicionisme emocional a l'alçada de La casa de tu vida. Si es llegeixen la lletra petita, podran veure polítics enamorats, abandonats, desolats, entusiasmats o, simplement, despullats. Com un episodi de Ventdelplà: treguin la Teresa i posin en Ridao o en Piqué. És també molt elevat el percentatge de reflexions polítiques (un 11,5%), algunes de les quals mereixerien ser explicades en el darrer curs de Ciències Polítiques. El contrapunt és el meliquisme. Més enllà de l'Ebre, el desert. Poques aportacions sobre la política estatal (els quatre tòpics) i una imperceptible visió del món. No hi ha lloc per la geografia ni per la geopolítica: ens quedem en l'excursionisme.

Aquesta radiografia agredolça varia significativament entre els partits. Avui els hi proposo un viatge per les diverses comunitats polítiques, que llencen les seves ampolles al mar virtual.

CiU. La blogosfera empipada

La blogosfera nacionalista és la que creix més ràpidament. El número de blogs s'ha incrementat en prop d'un 50% respecte l'estudi anterior i se situa ja en 66 registres actius. CiU ha fet un meritori sprint en els darrers sis mesos i ha passat de la indiferència a la militància amb la rapidesa d'un Gadgetobraç.

El principal tret de la blogosfera nacionalista és l'accent català. Malgrat que ens trobem en el hall de les eleccions municipals, la major part dels posts (38,1%) fan referència a la política catalana. És segurament un símptoma de la connexió que CiU intenta establir entre les eleccions locals i nacionals. Tot i així, la política local representa un significatiu 30%, de manera que la resta d'àmbits són molt poc rellevants. El segon accent dels blogs CiU és la crítica. És una blogosfera empipada, a voltes, irritada. Això és vàlid per l'escala catalana (com és lògic en un partit de l'oposició), però també en l'escala local. Un de cada dos posts és crític amb quelcom o amb algú.

La resta de categories estan normalment per sota de la mitjana. És una de les blogosferes més polititzades, és a dir, més impermeable als comentaris personals o apolítics. Ambdós representen un 13%, mentre que la mitjana s'apropa al 20%. Els temes més comuns han estat la crítica al tripartit (mai Govern d'Entesa), el conflicte de competències, les declaracions de Mayol, la crítica al conseller Nadal, l'estatut d'Andalusia i, en menor mesura, FITUR.


PSC. La blogosfera personal

La blogosfera socialista s'ha incrementat sensiblement respecte el darrer estudi i, de fet, és la comunitat que creix més en termes absoluts, ja que ha passat de 109 a 130 blogs actius. Està molt lluny, però, dels 188 que li atorga Poliblocs. La blogosfera socialista és la més madura de la xarxa i per tant la més vulnerable a l'acció del temps.

Hi ha quatre característiques que dibuixen nítidament la personalitat de la blogosfera socialista. En primer lloc, l'accent local. Aparcat el debat nacional, les mirades dels blogs se centren en el campanar. El zoom està centrat essencialment en la distància local. En segon lloc, el to dels posts és positiu. Aquest pols s'evidencia en els escrits centrats en la política catalana (com és normal), però també en els escrits locals. De fet, la quarta part dels posts són lectures en positiu, escrits més propositius que crítics. El tercer factor que destaquem és la importància de la política estatal, que representa el 15% de les entrades.

Probablement, la característica que més singularitza la blogosfera socialista és la mirada personal. En termes quantitatius, les entrades no polítiques representen un 25% del total (un 20% de mitjana). Des d'una lectura qualitativa, els blogs socialistes tenen una major tendència a utilitzar la primera persona del singular. Crec que aquest personalisme és una derivada de la maduresa: els blogs evolucionen de la fredor inicial a la proximitat posterior. El catàleg de temes és el més extens de la blogosfera. Hi destaquen el conflicte sobre el Tribunal Constitucional, ETA, l'estatut andalús, el Carnaval, l'apagada general, Poliblocs i comentaris sobre lectures o pel·lícules.


ERC. La blogosfera sintètica

Confesso que m'ha sorprés. La blogosfera d'Esquerra és una blogosfera sintètica. Podríem dir que és el calc de la blogosfera catalana. Vol dir això que Esquerra és el partit polític síntesi de la política catalana?. No ho sé. Jutgin vostès. En tot cas, en aquesta comunitat hi conviuen veus molt diferents, a voltes contradictòries, i visions del món i del país tan poc compatibles com l'aigua i l'oli.

Fixem-nos que el zoom republicà és el mateix que el zoom català: una presència significativa de posts dedicats a la política catalana, que conviuen amb els blogs dedicats a la política local. Anotem en el quadern d'incidències la distància entre els tons d'un i altre àmbit. En l'escala local, els blogs republicans són essencialment propositius. Per contra, en l'escala catalana, els escrits crítics (negatius) superen els negatius. Hem de matisar que els comentaris crítics no són necessàriament crítics amb el govern, sinó que amb molta freqüència són crítics amb el context o amb altres partits polítics. Un dels processos més singulars de la blogosfera política és que el foc creuat entre formacions es dóna en la línia Maginot CiU - ERC; l'altra línia marcada enfronta PSC i PPC.

Els republicans dediquen pocs esforços a comentar la política estatal, però no es compensa amb un major interès per la política internacional. Com a notes secundàries, podem aportar un pes significatiu de la reflexió política i un comportament mitjà pel que fa al grau de politització de la blogosfera. Els temes més recurrents han estat la llengua, el cas Oleguer, l'estatut andalús, el Carnaval, el portal Poliblocs i els memes.


ICV. La blogosfera il·lustrada

La blogosfera ecosocialista és molt més reduïda que les tres precedents. En els darrers mesos, no hem anotat cap reacció significativa. No sembla existir una correlació entre el pes polític de la coalició i el seu pes virtual. He comptabilitzat 30 blogs, només 4 més que en l'estudi publicat el novembre.

La blogosfera de l'esquerra de debò és força singular. El tret més destacable és la capacitat de superar els límits de la política catalana (i estatal). Podem detectar registres clarament superiors al comportament mitjà. És, de llarg, la comunitat que dedica més anotacions a la política internacional (8,7%, per 4,1% de mitjana). També és el grup amb major càrrega de reflexió política (un 16% del conjunt dels posts) i amb una major atenció a la no política. En aquest cas, els escrits estan dedicats a temes generals, com l'ecologia, el feminisme o la societat i en molts casos la categoria 9 i la 8 es confonen. Per això, he considerat que es tracta d'una blogosfera il·lustrada, que utilitza els blogs per oferir reflexions lentes, lluny de la immediatesa. Per contra, el to no és personal, sinó que predomina una certa distància entre lector i autor.

Com es normal, la blogosfera ecosocialista també s'ha escorat cap a l'escala local. Es tracta d'aportacions positives (tres vegades més freqüents que les crítiques). Si estudiem el comportament en l'escala catalana, constatarem un predomini de la crítica sobre la proposta. Aquesta dada contradiu la imatge col·lectiva de la implicació entre govern i partit: el binomi és més feble en la distància curta del món virtual. Els temes més recurrents han estat la defensa del model anti-sistema, el canvi climàtic, les agressions feixistes i el record a la figura d'en Guti.


PPC. La blogosfera oficialista

No hi ha blogosfera popular. Són en realitat uns pocs blogs aïllats, desconnectats entre sí i amb una activitat relativament elevada. No podem construir grans teories a partir només de 7 blogs (35 posts). En tot cas, el gràfic mostra una línia molt oficialista, que no dedica cap atenció a l'accent personal o a la no política ni a la reflexió general. La major part dels posts són crítiques a la gestió del govern d'Entesa, però també al govern de ZP (22%). Com he comentat anteriorment, el foc creuat a l'Estat entre PP i PSOE troba una rèplica en l'enfrontament PSC - PPC. Per contra, les entrades locals tenen un to clarament positiu.


La blogosfera política catalana és encara petita, discreta, silenciosa, endogàmica i (massa sovint) molt sectària. Però si van destriant el gra de la palla, podran anotar la rellevància d'alguns blogs fascinants. Tenen raó. Potser no arriben a la fina ironia de don Royo, el cosmopolitisme de Rosa, l'eloqüència d'en Punset o la perspicàcia de don Güebos (el meu comentarista de butxaca), però s'hi apropen molt.

21 de febrer 2007

De què parlen els blogs polítics? (I)

De què parlen els blogs polítics?. De politica, em diran vostès. Em sembla que aquesta resposta és només parcialment vàlida. Avui els hi proposo un viatge. Farem un recorregut alhora fascinant i tenebrós, a mig camí entre el viatge a Ítaca, la baixada als inferns de Dante i la Ruta 66. De què parlen els blogs polítics?.

L'estudi

Tot i que la majoria de partits disposen d'agregadors, m'he basat en el catàleg del Poliblocs. M'ha semblat que era una forma de reduir el biaix. Com és habitual, els blogs estudiats han de tenir dos característiques: haver publicat almenys un post en el 2007 i ser publicat a Catalunya. D'aquesta forma, no comptabilitzem els blogs morts, aquells que tenen una elevada inactivitat. El problema dels blogs morts comença a ser molt rellevant i hem de considerar el seu impacte real a l'hora de dimensionar efectivament la blogosfera política. El segon criteri ha estat considerar només els blogs que disposen d'un mínim de cinc entrades. S'han tractat els blogs de PSC, CiU, ERC, ICV i PPC.

El número de blogs ha estat de 316, molt superior a l'estudi precedent en el que havia comptabilitzat 263. Tots els partits han incrementat el seu número de blocs. El partit amb més presència és el PSC amb 130 (188 segons Poliblocs), seguit d'ERC amb 83 (125 a Poliblocs), CiU amb 66 (88), ICV amb 30 (37) i el PPC amb 7 (8).

Quantificar els continguts

He analitzat els cinc darrers post dels blogs seleccionats. Per tant, s'han estudiat 1.580 posts (316 x 5). A cadascun dels posts dels blogs li he assignat una categoria entre les 10 opcions que els hi detallo tot seguit. En moltes ocasions, l'adscripció ha estat molt evident, però en alguns casos la identificació s'ha basat en els matisos i és, per tant, discutible. Les 10 categories són les següents:

  1. Crítica política a escala local
  2. Proposta política a escala local
  3. Crítica política a escala catalana
  4. Proposta política a escala catalana
  5. Anàlisi (crítica o proposta) de la política espanyola
  6. Anàlisi de la política europea
  7. Anàlisi de la política internacional
  8. Reflexió política general
  9. Post sense contingut polític
  10. Post de caràcter personal

La blogosfera catalana

En el conjunt de la blogosfera catalana, els comentaris s'han desplaçat cap a l'escala local. Prop del 30% dels comentaris estan ubicats en l'àmbit municipal. En aquest cas, el número de posts positius (propostes, idees, plantejaments...) és tres vegades superior al número de posts negatius. Les eleccions municipals estan a la cantonada i els manuals polítics convencionals aposten per la ciutat en positiu.

El 23% dels comentaris fan referència a l'àmbit català. En aquest cas, les crítiques superen lleugerament les propostes o les lectures en positiu. És igualment molt rellevant el número de posts dedicats a la política espanyola, molt condicionat per les convulsions del 2007 (ETA, De Juana, Gómez Tremp, 11M...). Un 11% dels posts està ubicat dins la política estatal. El contrapunt és el tebi pols de la política internacional, especialment l'europea (1,3%).

És important destacar el valor de les reflexions polítiques, que representen un 11,5% del total. Aquestes reflexions no tenen una lectura territorial immediata. Són apunts més o menys elaborats sobre la crisi de la política, els límits del model de creixement, les polítiques socials, les apostes estratègiques... Em sembla un pes molt elevat i una de les millors notícies de l'estudi.

Els hi deia a l'inici que els blogs polítics no només parlen de política. Un 11,3% dels posts estan dedicats a àmbits totalment allunyats de la política convencional. El teatre, la fotografia, el cinema, el carnaval, la fred o la tecnologia poden inspirar un post desprovist de qualsevol càrrega política. A més, un 8,5% dels posts són absolutament personal, una mena d'striptease personal on podem trobar els mals d'amor, l'excitació d'un viatge, el dolor per un adéu o el plaer d'una conversa. Polítics en primera persona. La veu en off dels sentiments.


Demà els aportaré la informació detallada per cada formació política. Un petit avenç: es trobaran amb algunes sorpreses.

18 de febrer 2007

La Zapatera


Cap de setmana a França. Totes les cantonades oloren a política. Et demanes una sope du jour i veus el reflex de Sarkozy entre els crostons de pa; obres qualsevol diari de forma aleatòria i segur que hi haurà una imatge de Ségolène Royal en els encreuats o en la secció d'esports. Envejo els francesos. Els carrers estan tenyits d'una banda sonora política; els cafès tenen un esperit extret de les discussions en blanc i negre del 68. En una terrassa m'ha semblat veure en Camus prenent notes i en Doisneau fotografiant petons furtivament. No vull exagerar. Hi ha coses dels francesos que són estèticament molt millorables. Cito només quatre: el color dels mitjons (ara he vist uns de taronges), els lavabos, els fulletons turístics i els aparcaments.

Mentre degusto un extraordinari tajine de bouef, escolto aleatòriament les discussions dels meus veïns de catifa. Política en majúscules. Es parla de la tensió entre les prestacions socials i la pressió fiscal, de l'educació i la cultura com a contrapunt de la banalizació, de l'estat fort o les regions solvents. Els diaris semblen un viatge al passat: veig en Balbín o l'Hermida moderant debats on Belén Esteban, Risto Mejide o la Bermúdez són substituïts per sociòlegs, politòlegs o pensadors de veu tranquil·la i barba deixada.

He decidit seguir amb més detall el debat polític dels veïns. Ja saben que la Royal ha iniciat una aventura apassionant pels carrerons de la política 3.0. El seu catàleg de propostes és tan innovador que ara veig alguns dels nostres experiments ciberpolítics amb la modernitat d'una màquina d'escriure. El seu portal és un entorn obert, amb un nom que semblat dissenyat per una empresa de naming: desirdavenir. Durant mesos, ha obert un procés participatiu i els cahiers d'espérances recullen més de 135.000 aportacions. Si es prenen la molèstia de llegir-los, veuran que la creativitat col·lectiva és molt més efectiva que els equips de treball dels partits polítics. I si els hi queda temps, no es perdin la bateria de blogs temàtics que donen llum als més grans, els verds, les docents o els alternatius. Serà això la polifonia?.

El pols entre Ségolène Royal i Sarkozy serà també el pols entre dues formes de concebre la política. Hi ha qui diu que l'aposta per la cíberpolítica és només una operació de màrqueting. I és cert que algunes operacions, com l'aterratge de Royal o Le Pen a Second Life, són molt superficials. Ara em comenten que en Sarkozy també es passejarà per la realitat virtual. Però més enllà d'aquestes iniciatives de cara a la galeria, hi ha un debat de fons sobre l'organització mateixa de la política i els flusxos de les idees polítiques. Ho explica molt bé Netpolitique (gran blog!) en la seva anàlisi comparativa entre cíberRoyal i cíberSarkozy. Les diferències entre un i l'altre són també les diferències entre la paleopolítica i la neopolítica.

Els deixo. Cau la nit i només arriben les remors baixes de les darreres disputes polítiques. He aprofitat i m'he inscrit també a les Jornades Ciutat Digital, que faran d'Osca la capital estatal del ciberactivisme. Ja els hi explicaré.

13 de febrer 2007

Poliblocs


Ja saben que aposto per la política 2.0. Un espai en el que la frontera entre ciutadans i polítics (que també són ciutadans) és tan fràgil com els límits de l'Imperi Austro-Hongarès. La política 2.0 és l'espai en el que els mitjans de comunicació, els partits polítics o determinats grups de pressió pesen una mica menys. I les veus, una mica més. Quines?. Totes. Quantes més, millor.

El guió de la política 2.0 és encara invisible, ja que de fet l'hem d'anar escrivint entre tots. Sospito, però, que els blogs són un bon instrument: Interactius, immediats, personals, polifònics... els blocs polítics tenen algunes de les propietats de la nova forma de fer política. En Saül Gordillo (el Deep Throat de la ciberpolítica catalana), que entre els seus diversos mèrits també inclou la seva condició d'ex-alumne, ha batejat un nou entorn. Segurament, la principal virtut del Poliblocs és l'aiguabarreig. En un mateix portal, podreu saltar de l'exabrupte a la crítica constructiva, del míting a l'atac del Palau d'Hivern, sense sortir de casa. Poliblocs és un metablog, un blog de blogs. No s'espantin. La política 2.0 és més a prop.

Meme mía

Ja els he comentat que això dels memes no m'acaba de fer el pes. I malgrat tot, en porto uns quants, tants que podria crear una categoria més que fos aquesta: memes. Havia proposat declarar el 2007 l'any sense memes, però l'oferta arriba de l'altra riba del Rubicon. Es tracta de Perdiu, un blogger que és alhora liberal i intel·ligent, i a més en ocasions diu veritats com l'Aqueducte de Segovia. O sigui que allà va el tretzè meme del Debat a bat.

¿Qué cosas tiene España que te animarían a irte a vivir a otro país si tuvieras la oportunidad? ¿Qué te resulta insoportable en la sociedad / sistema económico / política / cotidianidad española? ¿De qué huirías de la cultura de este país? En resumen, tres razones que te animarían a irte de España de tener la oportunidad”.
  1. M'agradaria viure en un país on les universitats estiguessin obertes per la nit, on els diumenges hi hagués vida després de les 17 hores i on el número de llibreries superés el dels bars i discoteques.
  2. M'agradaria viure en un país on la gent parlés en veu baixa. Em violenta participar en la discussió matrimonial entre el personatge assegut al meu costat en el tren i la seva estimada senyora, que li recorda que el dimarts Paula té piano i no ballet. Per què voldrà la PDA?.
  3. M'agradaria viure en un país on puguis anar en bicicleta per la ciutat, sense necessitat de fer testament prèviament.
De fet, m'agrada molt viatjar i em sento sempre bé en els espais desconeguts. Al final, però, sempre acabo tornat a casa. ¿Què seria de la nostra existència sense l'entrepà de pernil, el col·lapse de la Ronda Litoral o la reemissió de Ventdelplà?.

Traspasso la responsabilitat de mantenir la cadena memética a...
  • Tanhäuser, perquè segur que trobarà el polinomi que ho explica tot.
  • Mens Rea, perquè té el blog adormit i potser precisa d'una excusa com aquesta
  • Don Güebos, perquè malgrat que no té blog conegut estic segur que deixarà un comentari enginyós i elaborat.

11 de febrer 2007

Televisión memorable

Les iba a hablar del Estatuto y del Tribunal Constitucional. Pero he recordado que es domingo y si Dios Nuestro Señor descansó, ustedes también se merecen un kit kat. Mientras iba pensando sobre el futuro del Estado y tal, me he perdido en unos de esos programas que te muestran lo mejor (es un decir) de la semana. Y he empezado a recordar algunos instantes memorables de la televisión.

Éste es mi particular top ten... ¿Cuál es el suyo?.

Para que vean que no sólo los políticos se equivocan.

08 de febrer 2007

Autonomia personal

Suposo que la biografia personal deforma la manera com mirem les coses. Fa uns anys, vaig adoptar una decisió que va tenir un desenllaç indirecte: una noia en cadira de rodes. Ja sé que no hi ha causa - efecte entre la meva proposta i el trist acccident. Però sempre que la veig amb el seu posat valent i aquelles cames dormides sento un fall de culpa. Irracional, si volen, però culpa. Suposo que per aquest motiu, la primera vegada que vaig sentir la proposta de la Llei d'autonomia personal (ho recordo molt bé) vaig somriure.

Una recomanació inicial: s'han de llegir la llei. Ara que els diaris són veus distorsionades pel pes del poder, creguin en el seu instint. Aquesta llei reconeix que l'autonomia personal és un dret universal i, per tant, se suma a l'educació, la sanitat i la seguretat social en l'edifici dels drets bàsics. Males notícies pels liberals: el model socialdemòcrata fa un pas més enllà. La llei és extraordinària. No només per l'objectiu, que és facilitar l'autonomia personal d'aquells que han vist reduïda les seves condicions físiques o psíquiques. També pels mitjans. Es planteja la creació de centres de dia, espais de suport, assistència tècnica i sobretot, assistència a la llar. Tots volem viure a casa. Però deixem en mans dels familiars la responsabilitat (a voltes impossible) de dedicar-se en cos i ànima als desvalguts. La flexibilitat, el recolzament físic, però també social i psicològic, l'atenció a les famílies, la proximitat i la universalitat fan d'aquesta llei una d'aquelles accions polítiques que canviaran la vida de les persones.

Suposo que no han seguit el procés de tramitació de la Llei. Ja fa temps que quan sentim parlar de lleis aprofitem per visitar el senyor Roca o per posar les croquetes a la paella. Els hi faig un resum. La proposta inicial era valenta, però amb una visió jacobina de l'Estat. En el procés de tramitació de la llei, alguns partits (com ERC o ICV, però també els diputats del PSC o del PSE) proposaren mesures per garantir un nivell d'autonomia acceptable. En un exercici de consens necessari, també el PP s'hi va afegir. Per la seva banda, CiU, PNB i EA votaren en contra. Res a dir. Com era previsible, CiU portà la Llei al Consell Consultiu, que ha emès un dictamen dur contra la Llei. Curt i ras, bona part de les disposicions de la Llei entren en conflicte amb la naturalesa del nou Estatut. El Consell Consultiu demostra la seva independència i hem de respectar la resolució.

No sé si han arribat a aquest paràgraf. Si és així, els hi agraeixo molt. La política està minant la capacitat de comunicar-nos i no soc capaç d'explicar la petita biografia de la llei sense esmentar paraules que potser no els hi diuen res (dictamen, Consell Consultiu, disposicions, nou Estatut, visió jacobina...). En aquest punt, el President de la Generalitat ha declarat que el Govern no té la intenció de fer un recurs al Tribunal Constitucional i això ha fet aixecar les veus dels defensors de la pàtria. Tenen tantes reaccions com vulguin, algunes repetides, d'altres previsibles, repetitives o oficialistes.

Hi ha dos arguments que avalen aquesta decisió. En primer lloc, la Llei connecta amb l'esperit de l'Estatut i sobretot amb les necessitats de les persones que la precisen. És un text normatiu pactat amb associacions, organismes, col·lectius i particulars. Com saben, també el Parlament català tramitarà una llei en breu que defensa el caràcter universal de les prestacions socials i que és perfectament compatible amb la Llei estatal. Societat i partits coincidim en els objectius i en els mitjans. Si el Tribunal Constitucional aturés la llei, hauríem de tornar a començar i les il·lusions (i sobretot necessitats) de moltes persones estarien amenaçades.

En segon lloc, el tronc de la Llei és perfectament constitucional i estatutari. No crea una xarxa estatal (com les carreteres: aquestes de l'Estat, aquestes catalanes, aquestes de la Diputació...), sinó que delega l'estructura en les comunitats. Són les CCAA qui avaluen el grau de dependència, qui distribueixen els recursos, qui tramiten el procés, qui realitzen la distribució territorial i sectorial... Quin és doncs el problema?. Estem davant del famós article 159.1.1. que fixa el nivell de competència dels drets col·lectius en aquells àmbits que estan transferits. ¿Qui ha de fixar les regles de joc generals en competències que es regulen des de les comunitats: l'Estat o les mateixes comunitats?. És una disquisició jurídico-tècnica, rellevant és cert, però allunyada del moll de l'os dels problemes dels afectats.

El dictamen del Consell Consultiu no és vinculant. Tampoc és cap garantia de legitimitat. Pot ser que el Tribunal Constitucional es pronuncïi en un sentit diferent, com en el cas de l'Estatut: que el Consell Consultiu hagi refermat la constitucionalitat del text no implica que el TC s'hagi de pronunciar en el mateix sentit. No es tracta de cap deserció, ni de la venda de Catalunya, ni la renúncia a l'Estatut. Es tracta de centrar-se en els problemes i en les vies de solució que es poden obrir.

Acabo. L'amnèsia és una terrible malaltia que cura les hemeroteques i ara Internet. Fem un salt en el temps. El 2001 el govern de José María Aznar va portar a les Corts la Ley Orgánica de Universidades (LOU), que era una invasió de competències a l'alçada de l'assalt al Palau d'Hivern. El Consell Consultiu va ser llavors implacable: la llei és anticonstitucional. Però no era només un debat jurídic. Era una llei contra els rectors, contra els estudiants, contra els sindicats, contra la major part dels partits... un llei contra natura. CiU no només va votar a favor de llei a Madrid, sinó que no va proposar cap recurs d'inconstitucionalitat. I doncs?. Una llei obertament anticatalana i antiuniversitària va pasar de puntetes per la Plaça de Sant Jaume. Més o menys com el Plan Hidrológico Nacional. Ho recorden?.

Diu Zapatero que el nivell de qualitat dels governs es mesura per la seva capacitat de donar resposta als problemes d'aquells que més ho necessiten. Pues eso.

06 de febrer 2007

Babel


Quinzè dia a Babel. Cada vegada tinc més problemes per fer-me entendre amb els operaris. Diria que ells tampoc s'entenen entre sí. Estic preocupat. Els infradosos no estan ben arquejats i les dovelles estan desajustades. He baixat al nivell inferior, però allà el brogit és ininteligible. Estic cansat.

Vint-i-tresè dia a Babel. Em comunico amb els treballadors només amb signes, però cada vegada és més complicat explicar alguna cosa coherent. Alguns d'ells fan la feina que els hi ve de gust: ja no coincideixen ni la llum ni la fletxa dels arcs; en el costat oest, han iniciat una llinda adovellada i just al costat un histriònic arc campanell. La situació en els nivells inferiors és molt pitjor. He vist marbre, travertí, peces d'or i dovelles d'adob encara tendre. El mal de cap ja no marxa pels matins.

Trenta-setè dia a Babel. Des de fa uns dies, cada habitant de Babel es refugia en el seu pedaç de torre. Ja no hi ha operaris ni mestres. Cadascú cerca els materials més enllà del riu, els trasllada fins el racó de la torre que anomena lloc i continua elevant els pisos cap al cel. Ara, una elipse s'escapa de l'estructura i es perd en un arc cec; ara una finestra borda traça un perfil llombard; allà, una llauna d'alumini enlluerna el migdia la cara nord. Una remor sense sentit acompanya els nostres moviments destralers, com el bogonar d'un eixam.

Quaranta-sisè dia a Babel. He comptat un centenar de nivells. Però no és possible pujar més enllà del pis vuitanta, on s'han insta·lat la major part dels ciutadans de Babel. La façana sud es va torçant lentament i des de fa dos dies, es desprenen regularment fragments de la torre com un fatal auguri. Cadascú xiscla d'una forma diferent i no soc capaç de trobar cap harmonia enmig del roent eixam humà.

Ahir la Torre va caure. Com un immens arbre envellit pel pes i per l'oblit. Ara jeu plàcidament en un camí de pedra infinit que es perd més enllà del bosc. I són tan belles les pedres mortes... Hem cremat centenars de cadàvers en pires de fusta i terra. Finalment, hem trobat un llenguatge que ens uneix: la veu del fracàs. Avui sento que una altra vegada titil·la el futur. Hem somrigut.

Ara penso que vivim un moment transcendental. I hauríem d'aixecar un gran arc per commemorar la fi del malson. He començat a dibuixar alguns esbossos...

03 de febrer 2007

Nou socialisme

Imaginar el socialisme ha estat sempre una de les principals tasques del socialisme. Diria que la millor definició de socialista és aquesta: "Un socialista és una persona que constantment s'està interrogant què és un socialista". El dubte és el primer pas del canvi. I aquest dissabte aquesta percepció és molt més nítida. Els hi explico.

Matí a Porqueres. Reunió dels socialistes gironins abans de les eleccions municipals. Veig molts bloggers actius com en Josep Muñoz, en David Maldonado, l'Estanis, l'Àlex Sáez, l'Alfons o en Rafael Bruguera. Hem pogut gaudir una excel·lent reflexió de Joan Manel del Pozo sobre el sentit de la participació i alguns apunts de Joaquim Nadal i Marina Geli sobre els reptes del socialisme del futur. Participo en una taula rodona sobre el futur del socialisme. Anoto en la meva llibreta de sensacions un buf d'utopia. Es parlen dels vells problemes (quins són els límits de la llibertat?, quina igualtat és desitjable?, i quina és possible?, com re-construïm la idea de la fraternitat?), però sobretot apareixen nous reptes. Poc a poc, afegim els mots de l'agenda per demà: la participació, la polifonia, els silencis, les noves àgores, la diversitat, el pensament complex, la democràcia 2.0. Surto molt satisfet.

Tarda a Viladecans. Sessió de treball de blogs i dones en el Centre Calderon (l'ombra de Netoratón és allargada?). Veig en el programa que han participat durant el matí en Carlos Guadián i en Juan Varela de Periodistas21 i lamento no haver pogut ser-hi present. Participo en una taula rodona amb una selecció de grans bloggers com en Ramon Bassas, Paqui Soriano, Aintzane Conesa i Eulàlia Mas (a qui per fi conec personalment!). Els blogs han creat una forma alternativa de fer política. Són espais sense control, dissidents, polifònics, personals, interactius, immediats i, per tant, una referència de les noves formes de fer política. Té raó en Ramon. Hi ha vida més enllà dels blogs: la política no es pot fer (només) des d'una cadira. I oportunes han estat també les reflexions finals de Lourdes Muñoz (alma mater de les jornades) i Miquel Iceta. En Miquel apel·la a la llibertat, la creativitat i la proximitat dels blogs. Lourdes aposta per la necessitat de la mirada femenina. En un món plural, divers, complex, necessitem noves mirades i la blogosfera és encara un espai mancat de dones. El portal de Dones en xarxa o la Blogosfera de les dones socialistes són dos excel·lents notícies. Recomano una visita.

Com diuen?. Fitur?. Poden seguir les primeres impressions a la meva bitàcola de turisme (Biodramina). Demà es tanca i el dilluns els faré un resum.