30 de març 2007

Política 2.0 (II)

El principi bàsic de la política 2.0 és el canvi de model. En la política 1.0, uns pocs (els polítics i els tècnics d'alt nivell) pensen, estudien, discuteixen, comparen, proposen, decideixen i executen. I mentrestant la gent mira CSI, practica l'spinning, rega les tulipes, viatja a Egipte o passeja amb el seu gos o amb la seva senyora (o amb el seu gos i la seva senyora). La política és una cosa dels polítics. I què proposa la política 2.0?. No es tracta només de permetre que la gent decideixi. Vol dir essencialment obrir les finestres de la política per a què la gent pensi, estudïi, discuteixi, compari, proposi i (naturalment) decideixi.

Les pors

La política 2.0 fa por. Els polítics no es fien dels ciutadans. I els ciutadans no es fien dels polítics. No és el millor escenari per afavorir un canvi de model, que passi de la jerarquia piramidal a l'estructura en xarxa, del flux top-down actual al botttom-up i al bottom-bottom. La millor forma de véncer les pors és donar-li forma. He anotat els principals peròs que m'han presentat contra la política 2.0.

Els NIMBYs

Vivim en una societat instal·lada en el Aquí no, una versió moderna dels nimbys, que només sembla mobilitzar-se per evitar que el seu espai de referència sigui alterat. Volem energia eòlica, però allunyeu els molins. Necessitem presons, però no en la meva ciutat. Potser sí que han de venir immigrants, però que es vagin a viure a un altre barri; i a una altra escola. Si generem un espai de debat i partipació activa, no estarem donant veu als nimbys?. No només tallaran carreteres i llençaran ous als polítics més propers, sinó que a més tindran plataformes de reivindicació?.

A mi també em preocupen els aquinós. En un model de política 1.0, els Aquí No busquen uns espais de reivindicació que limiten el debat i reforcen la seva posició. Tallar cada dia una carretera, omplir el barri de cartells reivindicatius o pressionar el polític de torn (seguint la lògica dels lobbies americans) són mesures amb una extraordinària força. Però fixem-nos que cap d'elles permet el debat, ni la discussió. En un espai de política 2.0, els conflictes nimbys es poden debatre obertament. Això permet superar el pols ciutadà - polític i situar el debat en el seu punt real. Una dels principis bàsics de la nova política és que les tensions se superen si s'expliciten, no si s'amaguen.

La representativitat

Si generem mecanismes que permetin la implicació de la gent en el procés de decisions polítiques (estudi, discussió, debat, elecció), com podem estar segurs que hi haurà una representativitat real?. Unes eleccions són representatives perquè es basen en el principi "Un individu, un vot". Quina és la representativitat de la nova política?. I si només sentim una veu?. I si una part de la població és més eficient, més activa, i la veu que emergeix és en realitat una veu petita?. I si és cert que les majories són silencioses?.

En realitat, la política 1.0 és molt poc representativa. La gent només participa de forma activa a les eleccions i voten un candidat, un equip i un programa, que té un valor relatiu. Durant la legislatura, la gent no té mecanismes per alçar la seva veu. Quatre veïns agrupats en una associació, una carta al director, un trucada al regidor d'urbanisme o una entrevista dels veïns d'una urbanització amb l'alcalde són les vies que té la política 1.0 per auscultar les veus de la gent. En general, els demandants plantegen el problema i deixen en mans del polític la seva solució.

La política 2.0 permet que s'ampliï l'auditori de la política virtualment a totes les persones. A totes les veus. La principal diferència és que aquest model no només capta les demandes, sinó que també planteja possible solucions, estudia les alternatives, estima les renúncies, avalua costos i beneficis i, finalment, permet escollir una opció. Això no vol dir que tothom ha de participar en el procés de decisió. Moltes persones no ho faran. La clau, però, és crear mecanismes en el que efectivament qui vulgui, pugui. Per exemple, si s'utilitzen les eines de l'e-govern, hem de fer prèviament una campanya d'alfabetització tecnològica. I hem de crear els mitjans d'accés, com per exemple, biblioteques amb accés gratuït a Internet. La clau no és que tothom participi, sinó que tothom pugui participar.

La desídia

"Apropar el microfon a la gent només servirà per constatar que no tenen res a dir", em deia un dels advocats del diable. El que realment interessa a la gent, em comenten, és el futur de Ronaldinho o les fotografies de la Pataki. Ja ho deia abans: ni els ciutadans es fien dels polítics, ni els polítics dels ciutadans.

La realitat segurament és una altra. L'interès per la política és molt viu i el grau d'implicació de la gent és més elevat del que ens imaginem. Només cal veure la capacitat de mobilització contra la guerra o contra el govern, fins i tot després de passar per la liposucció del Manifestómetro. Un dels programes estrella de la televisió parodia la política i els polítics. El preu del cafè pot arribar a ser un debat nacional... Com diu l'Oriol Vaquer, no hi ha desinterès per la política: Hi ha desinterès pels polítics. I, francament, no m'estranya.

La política 1.0 prescindeix normalment de la gent. En algunes ocasions, el polític de torn aposta per la participació. Convoca els ciutadans de Villarriba per tal que siguin ells els qui decideixen quina escola ha d'acabar construint l'Ajuntament. Un arquitecte exposa tres models, una barraca, una favela i una escola digna, que és curiosament la que vol construir l'alcalde. Després de 15 minuts de reunió, la gent comença a mirar el rellotge, se'n va a fer el sopar i s'absenta amb una excusa improvisada. L'alcalde certificarà la inutilitat dels processos participatius i la gent certificarà la inutilitat dels processos participatius. Tinc la intuïció que les fracassos de la democràcia participativa es basen en la manca absoluta de confiança entre les dues parts. No és desídia. És mer estalvi de temps.

La ignorància

Moltes vegades, la gent no disposa de tota la informació. Els polítics sí poden fer una lectura integral, global. Per tant, si traslladem la lectura de les decisions a la gent, podem caure en lectures parcials basades en l'òptica personal, i no col·lectiva. En la política 1.0, els polítics creuen que és possible tenir una lectura global dels processos. En la política 2.0, hem d'assumir que l'única visió global possible és l'aportació de visions fragmentades que provenen de la societat en xarxa. La superposició dels fragments, de les tesel·les, és la millor aproximació a la realitat - mosaic.

La capacitat creativa de la gent és infinita. Despreciar aquest capital humà és un absurd malbaratament de recursos. La blogosfera ens ha apropat a milers de persones brillants, creatives, actives, subtils, profundes... No es tracta d'un fals igualitarisme del tipus "Què tothom digui la seva" o "Totes les opinions són igualment vàlides". Es més aviat la capacitat d'aportar idees, opinions i alternatives des de la gènesi mateixa de la proposta. No totes les aportacions tindran el mateix valor, de la mateixa manera que no tots els blogs tenen la mateixa audiència. Però la rellevància de les opinions es crea de forma natural, sense necessitat d'un actor extern que ens indiqui quins blogs hem de llegir i quins no.

La mort de la política

Si la política només és la gestió de les veus, què en fem de les ideologies?. Seran els polítics del futur simples moderadors?. En Rubalcaba o en Gallardon s'hauran de reciclar en aquells webmasters, que esborren els comentaris amb insults o que saluden els nous usuaris?. "Saluda a [sabelotodo], un nou nick de la nostra comunitat de debat sobre les energies renovables". Una càrrega de profunditat contra la política 2.0.

Sense les veus no hi ha política 2.0, però només amb les veus què serà doncs la política?. En primer lloc, és evident que la democràcia deliberativa no pot substituir la decisió política. En darrera instància, són els polítics els qui han de fer. Tanmateix, prendre decisions contra una visió alternativa de la solució serà un risc molt alt. N'hi ha qui també se'n va a la guerra, malgrat una opinió pública en contra. En segon lloc, la veu política ha de participar en el procés com una veu més, fins i tot com una veu qualificada. Quan més explícita sigui la veu política en el debat, millor. Tercer (i sobretot). La política 2.0 s'ha de fer sobretot fora de la política. El pes de la nova política i els seus instruments ha de bascular cap a la gent, allò que anomenem societat civil (no són civils totes les societats?).

En el proper post, parlarem dels instruments. Mentrestant, poden seguir el fil d'Ariadna de la política 2.0 a Blogitic, marketing alternatif, weblogg-ed, flylosophy, YvesWilliams, Mungia Gorria, Directorio del Estado, ilegorri, Martanauta, Marc Vidal i especialment Juan Freire i Carlos Guadián, el nomber uan.

28 de març 2007

Tòpics

La política és un pachtwork cusit amb tòpics. El Diari de Sessions del Parlament està farcit de mots que només s'usen en la Cambra. Algú de vostès utilitza habitualment laminar (competències), substanciar, transaccional, ús de la paraula o invocar?. Facin un experiment. Agafin els diaris del darrer mes i anotin quantes vegades els polítics han emprat l'expressió "posar la bena abans de la ferida" quan analitzen el previsible informe del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

El zenit del deja vu són les eleccions municipals. Durant aquests dos mesos, assistirem a la major concentració anual de tòpics polítics. Els proposo un llistat d'algunes de les frases més previsibles.

  1. "La nostra candidatura combina experiència i renovació". Tot i que el 99% de les candidatures inciaran la seva presentació amb aquest tòpic, estaran convençudes de la seva absoluta originalitat.
  2. "La nostra ciutat afronta uns reptes històrics". Esdeveniments històrics són l'atac a la Bastilla, la Primera Guerra Púnica, Trafalgar, la Revolució dels Clavells o la Batalla d'Issos. La millora de la carretera comarcal entre Villaarriba i Villaabajo és important, però no és un repte històric.
  3. "La nostra és una aposta de futur". S'imaginen una aposta de passat?.
  4. "Seré l'alcalde de tots els ciutadans, d'aquells que m'han votat i d'aquells que no m'han votat". Afortunadament, el vot és secret.
  5. "En majúscules". Durant la campanya, tot és en majúscules: la política en majúscules, la cultura en majúscules, la participació en majúscules, els barris en majúscules... És la política dels "Caps Lock".
  6. "Si els ciutadans em donen la seva confiança". Aquesta és una de les 722 formes diferents de dir "si em voten" sense utilitzar la paraula "votar". Són els efectes de la curiosa normativa sobre les pre-campanyes, que impedeix demanar el vot.
  7. "Els ciutadans demanen un canvi" [oposició] o bé "Els ciutadans volen que continuem els projectes que s'han portat a terme durant aquests quatre anys" [govern]. En realitat, els ciutadans estan mirant Cambio radical o House.
  8. "La nostra ciutat ha d'entrar en el segle XXI". La primera vegada que es va utilitzar aquesta frase era el 1980. Tot i que fa 7 anys que estem al segle XXI, encara la podrem sentir en molts auditoris. Hi ha clàssics que perduraran per sempre.
  9. "Hem de donar resposta als problemes dels ciutadans". El que hem de fer no és donar respostes. El que hem de fer és solucionar-los.
  10. "He tingut un somni". Martin Luther King va pronunciar aquest discurs el 1963; potser ha arribat el moment de renovar el vestuari. Per exemple: "Fins quan abusaràs, de la nostra paciència?", "Delenda Carthago est", "No et preguntis que pot el candidat per tu, pregunta't què pots fer tu pel candidat" o "Davant d'aquestes eleccions, 2.000 anys d'història ens contemplen".

25 de març 2007

Política 2.0 (I)

Amb el tic tac de les eleccions municipals de rerefons, les formes convencionals de fer política estan entrant en una crisi cada vegada més evident. No és que la gent desconfïi de la política: en realitat, ja no es creu la "vella política". Vull reflexionar sobre això: quins són les llums i les ombres de la política 2.0. Però avui, com és diumenge, inicio la sèrie amb un decàleg de la nova política:

1. Escoltar més que parlar. Aquesta és l'essència. I és molt més difícil del que sembla.
2. No existeix l'electorat. Existeixen els electors. Són diversos i volen respostes diverses.
3. Les decisions polítiques no són científiques. La fragilitat és inherent a la política. Comencem per admetre-ho.
4. Vivim en una societat en xarxa. Com pot ser jeràrquica la política?.
5. La major part de la política ha de tenir lloc fora de la política (i, òbviament, fora dels partits polítics).
6. No hi ha decisió sense coneixement; i no hi ha coneixement (coneixement veritable) sense conversa.
7. Si la realitat és complexa, la narració política no pot ser simple. Abolim els eslògans! (oximoron).
8. La democràcia no ha de ser participativa, sinó deliberativa: La clau és participar en la construcció de la solució, no en l'elecció de les alternatives.9. 9. Si només ens fixem en els fins (els resultats), justificarem els mitjans. En política, no només importa què fem: el més rellevant és com ho fem.
10. La política 2.0 necessita instruments 2.0. Però aquesta és la segona fase. Si tenim clar què volem, ja construirem eines per portar-lo a terme.

21 de març 2007

Equivocació

He seguit el cas de lluny. He intentat imaginar l'escena i he modulat les interpretacions. He escoltat les al·legacions. És cert que l'article de La Vanguardia era tendenciós. És cert que només hem sentit una part de la conversa. I és cert que a Catalunya ja tenim antecedents de pressions injustificades als responsables de la premsa i, fins i tot, alguns han manipulat les enquestes oficials en benefici propi.

Però després d'escoltar totes les al·legacions, i amb la distància que dóna potser una manca d'informació addicional, crec honestament que la trucada de Bolaño a Barbeta és una equivocació. Un lamentable error. I m'agradaria pensar que es tracta només d'un accident que no es repetirà mai més.

19 de març 2007

Navarra espanyola

A mi m'agrada que la gent del PP ocupi els carrers i que donin un nou sentit a la proclama del seu President, en els anys en què avalava sentències de mort ("La calle es mía"). Més val omplir els carrers de pancartes que de grisos. Ignoro quina serà la propera moguda que prepararan els estrategues de la lluita urbana, però em temo que se li esgoten les idees. Em permeto suggerir algunes noves iniciatives: "Proclamem l'espanyolitat de Madrigal de las Alta Torres", "Volem saber tota la veritat de l'assassinat d'en Kennedy", "Contra l'excarcelació del colpista Antonio Tejero" o "Per la gratuïtat de les sessions d'UVA" (aquesta darrera encapçalada naturalment per don Eduardo Zaplana).

Avui volia dedicar el meu post a la Comunitat Foral de Navarra, que ha proclamat als quatre vents la seva adscripció a la Unitat Espanyola amb la mateixa devoció que Señor petonajava l'escut de la samarreta després de marcar el tretzè a Malta. A mi el fervor patriòtic em deixa indiferent, però em permeto detallar les condicions en les que es troba aquest territori. Jutgin vostès.

  1. Navarra no és una comunitat autònoma, sinó una comunitat foral. Com és sabut, el 1982 es va aprovar la Ley Orgánica de Reintegración y Amejoramiento del Régimen Foral de Navarra, que és en realitat un pacte bilateral entre la Diputació Foral i l'Estat. Aquesta Llei és hereva de la Ley de Modificación de Fueros de 1841, que fou una concesió del nou govern liberal al model foral carlista, propi de l'Àntic Règim. Com va dir Orwell, totes les comunitats autònomes són iguals, però algunes són més iguals que d'altres.
  2. Entre altres qüestions, el règim estableix un sistema de finançament específic el que li permet saltar-se a la torera els principis de la Llei de finançament de les comunitats autònomes. Navarra recapta tots els seus impostos, amb els que paga els serveis que li són propis (competències transferides) i destina una part a compensar l'Estat pels serveis generals que realitza (l'anomenat cupo). En principi, la quantitat assignada és de l'1,6% de la recaptació, una estimació de la participació de Navarra en el PIB estatal. Per tant, Navarra (i també el País Basc) aporta 0 euros al Fons de Compensació Interterritorial. Paguen els serveis de l'Estat, de la mateixa manera que paguem el fuster que ens ha instal·lat els armaris nous: pels serveis prestats. I a més no deixen ni propina.
  3. L'efecte real és una mica més pervers. Em basaré en l'informe que ha realitzat FUNCAS sobre el model de finançament. Ja els avenço que el document minimitza els efectes negatius del sistema envers Catalunya. Però en tot cas, d'acord amb aquest informe només tres comunitats autònomes tenen un dèficit fiscal, que serveix per compensar el superàvit fiscal de la resta de comunitats: Catalunya (9.000 milions), Madrid (3.500) i Illes Balears (2.000). Navarra té superàvit fiscal (500 milions), malgrat que és una de les comunitats amb major renda per càpita de l'Estat. O sigui que Navarra no només no contribueix a la sol·lidaritat territorial, sinó que a més és beneficiària del sistema. Objectivament, la Comunitat Foral de Navarra surt guanyant per la seva adscripció a l'Estat. Mirin, si són tan amables, aquesta taula que ha realitzat l'autor de la blogscuridad.
O sigui que no m'estranya el seu fervor patriòtic. Més sorprenent és l'actitud del PP que amb una mà defensa el règim foral navarrès i amb l'altra mà nega la legitimitat d'una proposta (l'Estatut) en el que hi consta explícitament un Fons de Compensació Interterritorial. Però estic segur que tot plegat té una explicació que jo no sé veure, ateses les meves evidents limitacions. Un darrer apunt. La Constitució espanyola, en la seva disposició addicional quarta, estableix que Navarra es pot annexionar al País Basc, si els navarresos hi estan d'acord. Quin és el problema?.

15 de març 2007

Temps

Quan era petit, els estius no tenien fi. Recordo aquella tarda en un magatzem amb l'olor agra de les fulles de tabac humides, en les que el temps es deformava com els rellotges de Dalí. Pel matí, entre els presseguers de l'oncle Apolinar, havíem pogut conquerir tres vegades Troia. I quan la nit ho cobria tot d'estels, els meus pares situaven l'aparell de televisió a la finestra i ens distribuïen en fileres enmig del carrer, com en un cinema. Poc a poc, els veïns ampliaven l'aforament de l'improvisat espectacle i els més petits apuràvem els darrers minuts jugant a la plaça inclinada. Els dies semblaven vides.

Avui he descobert que estem a l'avantsala de la primavera. I que en David aviat farà sis anys. I penso que el temps fuig, o potser que deixo que s'escoli entre l'aigüera dels compromissos. Diran que és l'edat. Però sospito que abans les hores eren més lentes. O potser millor, que el rellotge no marcava les hores amb la mateixa intensitat ni exercia la seva tirania com ho fa ara. Potser té raó en Riechmann. I potser sí que això del decreixement mereix una reflexió. O potser, simplement, avui tinc un mal dia.

14 de març 2007

Mig oximoron

Hi ha dos tipus de persones en el món: Els qui consideren que hi ha dos tipus de persones en el món i els qui no ho consideren.

12 de març 2007

Dos milions i mig?

Hi havia molta gent a la manifestació de Madrid. És cert. Però no hi havia dos milions i mig. Ja ho poden dir el PP, el Govern de la Comunitat de Madrid, la COPE, El Mundo (que, per cert, esborra de la seva versió digital una primera estimació molt més modesta) i l'Oracle de Delfos. I el que no pot ser, no pot ser i a més és impossible. Una primera dada. El dia que l'Spencer Tunick va omplir l'Avinguda Maria Cristina de Barcelona d'strippers eren uns 7.000.

Càlcul estimatiu

Per determinar el número de persones d'una concentració, hem de multiplicar la superfície ocupada per la densitat. En l'excel·lent blog Manifestómetro han estimat que la superfície ocupada pels manifestants era de 80.000 metres quadrats. Com podeu veure en la imatge adjunta, jo he fet uns càlculs amb l'ajut de Google Earth i crec que la "superfície útil" és lleugerament inferior. Hem de tenir present que la distància màxima de la Plaza de Colón és de poc més de 300 metres.

La segona dada és la densitat. Cada metre quadrat pot estar ocupat per un número variable de persones. D'entrada, facin un exercici. Dibuixin una quadrícula d'un metre per un metre i intentin imaginar-se quantes persones hi caben. Sembla difícil pensar que hi puguin situar més de quatre persones. Poden consultar un càlcul força precís, realitzat per Àlex: Si el Camp Nou s'omple de gom a gom, la densitat ocupada és exactament de 2,6. Hem de ser conscients, per tant, que 3 o 4 persones per metre quadrat és una densitat elevadíssima.

I ara ja podem fer els càlculs. El número de manifestants oscil·laria entre 240.000 (80.000 metres quadrats per tres persones per metre quadrat) i 320.000 (80.000 per quatre), en la més optimista de les hipòtesis.

Com podem arribar a 2,5 milions?. La primera opció és incrementar la densitat. Si admetem la superfície de 80.000 metres quadrats (que consti que és molt), necessitaríem ubicar 40 persones per cada metre quadrat. Això és un nou rècord mundial que supera fins i tot aquest. La segona opció és que ampliem la superfície ocupada. Si prenem 3 persones per metre quadrat (l'estàndard de la policia nord-americana), necessitaríem 800.000 metres quadrats. He calculat amb el Google Earth i la cua arribaria fins a l'M-30: de la Puerta de Alcalá a l'M-30.

D'on surten?

Dos milions i mig de persones són moltes. Per exemple, el PP ens proporciona una dada que consideren espectacular: Han estat capaços de portar uns 1.000 autobusos. Imaginem que és cert. Imaginem també que estan tots plens. Imaginem que són autobusos de 80 places. La suma de tots els desplaçats seria de 80.000, un 3% dels 2,5 milions. I l'altre 97%?.

Quants d'aquests manifestants són de la ciutat de Madrid?. Si considerem que els votants al PP són uns 800.000, seria un èxit sense precedents mobilitzar un 50% dels votants efectius (400.000) més els votants d'altres partits (100.000). En aquesta hipòtesi inversemblant, tindríem mig milió de madrilenys. Els altres dos milions s'haurien de desplaçar des de fora de Madrid. Es calcula que Madrid té uns 2,5 llocs de treball, dels quals una mica més de la meitat són ocupats per persones que viuen fora del municipi. Això vol dir, aproxidament, un milió i mig de commutings per dia. La manifestació suposaria uns dos milions de commutings, que van a la mateixa hora al mateix lloc. Com seria possible això?.

Hi ha una darrera dada que mereix un apunt. En un dia laborable, els desplaçaments amb el metro de Madrid són d'uns dos milions, xifra que es redueix sensiblement el dissabte. Si considerem que un 50% dels manifestants utilitzen el metro i que realitzen una mitjana de dos desplaçaments, això vol dir que aquest dissabte el número d'usuaris de metro s'hauria d'incrementar en uns 2,5 milions com a mínim. Atès que les estadístiques d'usuaris del metro són públiques, esperarem el mes proper per tal de contrastar el número efectiu d'usuaris el dia 10 de març. A veure si trobem una punta de més de 3 milions d'usuaris. Estic impacient.

10 de març 2007

Ciudad Digital (V)

Me voy. El deber me llama; me voy a perder intervenciones imprescindibles como la sorna de Martínez Soler. Hemos vivido la parte más aplicada de las jornadas y he aprendido mucho. Santi de Miajadas nos ha mostrado los secretos del Meneame. Pau Llop ha explicado las posibilidades del periodismo ciudadano, con el innovador Bottup. Si tienen la oportunidad, visiten este espacio de creación colectiva de noticias. Y Luis Salvador hace una defensa acalorada de las oportunidades de la red.

Pueden seguir el hilo de Ariadna de las Jornadas en la crónica del Repórter Tribulete del evento, Carlos, o las imágenes capturadas por Rosa. Dejo Huesca con la sensación de haber participado en uno de esos acontecimientos que recordaremos dentro de unos años. El Suresnes de la e-política progresista.

Les dejo con mi decálogo de impresiones anotadas al vuelo pluma en mi libreta:
  1. Más de 200 personas que hablan de cíberpolítica. La mayor concentración de cíbertalento del país.
  2. La lenta innovación del concepto de partido y de política. El medio cambia el fin.
  3. La delegación extremeña. Goyo y Santi no son una excepción.
  4. La creatividad sin límites de Guadián. Media hora de conversación te colma la RAM de la innovación.
  5. Un grupo musical que canta en catalán en el corazón de Huesca. La normal normalidad.
  6. El descubrimiento del periodismo ciudadano (Bottup). Pau Llop es el Lindbergh del cíberperiodismo.
  7. La fina ironía de Martínez Soler.
  8. Un descubrimento: la Ségolène aragonesa (la metáfora es de Rosa).
  9. El tatoo que todos vimos.
  10. El espacio austero. Para que el contenido se imponga sobre el continente.

Ciudad Digital (IV)

La política ha cambiado. César se dejó hoy su disfraz de Netoratón para plantear las posibilidades del cíberactivismo. Me ha convencido. Dirán ustedes que no tiene mérito, pero lo cierto es que Calderón ha creado un cuerpo teórico convincente. Se lo resumo: la emergencia de las TIC supone no sólo un cambio de medios, sino también un nuevo modelo de relaciones sociales. Todos somos el medio. Ya no hay excusas.

Los antecedentes nos llevan desde el OTPOR serbio al Pásalo del 13-M. Estamos en la antesala de la política 2.0. La política tradicional utiliza Internet como un medio para extender su ideas. La nueva política utiliza Internet para conocer las ideas de los otros. El matiz es capital. Escuchar antes que hablar. Éste es el modelo que une webs brillantes como la iniciativa de Ségolène Royal o el excepcional espacio de Obama.

Innovar. Éste es el segundo reto. El cambio de la mentalidad debe ir acompañado de un cambio en el estilo, en las formas, en el lenguaje. Miren ustedes la forma que tiene el Partido Laborista de denunciar el travestismo ideológico de David Cameron en el vídeo adjunto. El candidato demócrata Obama ha creado un entorno que rompe la idea tradicional de “Voy a entrar en la web de Obama” por “Voy a entrar en mi espacio personal de Obama”. La información se adapta al usuario y no a la inversa. No se pierdan tampoco el modelo de participación activa de temas del Partido Laborista inglés; los grupos están georeferenciados con el Google Maps. Más cerca, César ensalza el espacio de Vara, candidato a la presidencia de Extremadura, que ha entendido el poder del youtube.

Nuevos medios, nuevos canales, nuevos lenguajes, pero sobre todo, una nueva idea: el sistema red transforma la manera de las relaciones sociales. De la jerarquía a la comunicación. Suena bonito.

Ciudad Digital (III)

Primera sesión. El acento recae sobre la mirada local. Interviene la alcaldesa de Teruel (Teruel cíberexiste) o el alcalde de Sevilla, dos nodos que han apostado por las TIC como una forma de abrirse al mundo, pero también como un medio para mejorar la relación entre la administración y el administrado. Teruel ha recibido el premio a la Mejor Ciudad Digital de España. Por su parte, el portal de Sevilla es una apuesta arriesgada por el e-gobierno, que parece diseñada por el mismísmo Guadián. La web de la Consejería de Educación de Aragón es interesante, pero anoto en el cuaderno de las notas disonantes la reticencia del gobierno autonómico ante el programario libre. "Microsoft es el que da más garantías" afirma la Consejera.

El alcalde de Sevilla aporta la lectura ideológica al debate tecnológico. El principal objetivo de un municipio no puede ser la vanguardia extrema, sino sobre todo "la capacidad de vencer las distancias entre los cíber-ricos y los cíber-pobres". La brecha tecnológica es (y será) una nueva forma de desigualdad. Y acierta también en el diagnóstico: "Las viejas medidas no serán válidas para los nuevos problemas". El gran Manuel Marchena, el Hausmann de la ciudad hispaliense, asiente desde la grada.

En el turno abierto de palabras, me sorprende el predominio de las voces críticas y antisistema. Las TIC no son ni buenas ni malas en sí: depende de su uso. Por eso, me da la impresión que en algún momento, estamos matando al mensajero. La agenda de las cosas pendientes se amplía: los móviles, la gente mayor, la alfabetización, los funcionarios... Me quedo con el diagnóstico de JAMS: No aprovechamos todas las oportunidades de las TIC. Queda mucho por hacer. Quizás por eso estamos aquí.

Ciudad Digital (II)

Abre el fuego el alcalde de Huesca, Fernando Elboj, que se parece un poco al alcalde de Zaragoza. Habla de la accesibilidad física (Huesca es ciudad AVE), pero también del acceso a la red. Al final, comenta que la absurda posición del PP será derrotada democráticamente, en las urnas. "Si no lo digo, reviento".

Immaculada Rodríguez nos saluda virtualmente. El collarín delata que las fuerzas de causa mayor que a menudo disculpan las ausencias indolentes es efectivamente una causa mayor. Habla de la web 2.0, de la revolución no sólo del medio sino también de los procesos, de pensamiento en red... Oir hablar así a la Secretaria de Política Económica del PSOE es un síntoma más de que esto va en serio. Anoto en mi libreta de buenas vibraciones el cíberdiscurso de la Secretaria.

Cierra la primersa sesión Ángela Abós, Consejera de Ciencia, Tecnologia y Universidad del Gobierno de Aragón. Se refiere oportunamente a los dos grandes procesos pendientes. En primer lugar, la incorporación al mundo web de aquéllos que empiezan tarde, especialmente las generaciones con más edad. "Somos inmigrantes en la tecnología". También debemos acabar con las islas de la red: en una provincia pirenaica, la cobertura total es una forma más de equilibrio territorial. Ésta es la revolución pendiente: Evitar que la seducción por la vanguardia (por lo más de lo más) impida constatar que muchos se quedan atrás.

Ciudad Digital (I)

Saludos desde Huesca, ciudad digital por unos días. Están aquí casi todos: la sonrisa de César (que llega incluso antes que él), la mirada postmoderna de Jesús, el bigote de diseño de Lajas, el talento de Rosa, la perilla de Prieto, la nariz-que-todo-lo-huele de Carlos, los carrillos del otro Carlos, las patillas de Pau Llop, las canas de Goyo o la voz de Chesi. Conozco además a Diego Cruz, a Alfonso Gil (En mi nombre sí), a Santi el del tomate o a Milagrosa. La mayor concentración de cíbertalento desde el efindex. Y don Royo, en la memoria. El éxito de las Jornadas se inicia antes de que empiecen: más de 200 personas inscritas. Ya ven: no todos los españoles decentes están en Madrid. Que empiece el espectáculo.

09 de març 2007

Libertad Digital vs. don Royo

Será por temas. Podrían hablar de la explotación a los inmigrantes, de la corrupción urbanística desde Palos a Mahón, de los pisos patera, de la caspa catódica, de la violencia doméstica, de las letrinas en que se han convertido algunas residencias-para-la-tercera-edad, de la proliferación de sectas, de los paisajes a bajo coste o de los sueldos diferentes para tareas similares. Incluso, si me apuran, podrían hablar del cambio climático o la guerra que no cesa.

Pero no. Los editores del panfleto liberal, con la calidad literaria de las instrucciones coreanas de una radio de pilas y la estética del catálogo de una tienda de todo a un euro, han decidido que el problema que preocupa al país (editorial incluida) es el blog de don Royo. Su pecado capital fue escribir un post que si peca de algo peca de timorato. En un escrito comedido, dice verdades como catedrales que suscribiría hasta el mismo Arcángel Gabriel. Como el acoso virtual es insuficiente, los adalides de la libertad acosan en el Mundo Real a don Royo. El teléfono de su lugar de trabajo echa humo porque, aunque les cueste creerlo, hay personas que consideran que lo que dices en tu blog pesa en tu vida personal y profesional. Son los mismos que están convencidos que los virus informáticos te pueden matar.

Yo aspiro a una blogosfera libre, en la que todo el mundo dice lo que cree o lo que le viene en gana. Si el modelo de los liberales es una blogosfera escudada en anónimos y basada en discursos oficiales, que se creen un chat privado en cualquier canal gratuito. La ignorancia es atrevida. El problema real, la cuestión de fondo, es que el tal Royo-Villanova es una de las referencias obligadas de la blogosfera política. Podría haber dedicado su capacidad a fines más elevados, pero se conforma con escribir algunos post (lean esto, esto o esto) que figuran en el Top Ten del cíbertalento. Como dijo el poeta: el talento asusta. Esa cuadrilla de pistoleros, con el coeficiente intelectual de un lemur en estado vegetativo, se comportan como matones del hampa: temen la inteligencia. ¿Quiénes son los liberticidas?.

08 de març 2007

El problema

El problema de fons no és el règim penitenciari de de Juana Chaos. Tampoc ho és l'encert del procés de pau. Ni els gestos, ni les declaracions, ni les converses. El problema de fons és més simple. El principal partit de l'oposició ha de recolzar la política antiterrorista del Govern. És un dels peatges que ha de pagar una oposició que aspira a governar: avalar la política antiterrorista del president del Govern, fins i tot si considera que és absolutament equivocada. Així ha estat en el passat. I així hauria de ser. Aquest és el moll de l'os. I la resta, focs artificials.

05 de març 2007

Llogar polítics

Imaginem per un moment que l'amortització d'un bé és més llarga que el seu cicle de vida. O sigui, que la moda canvia tan ràpidament que el temps en què el bé ha caducat és més ràpid que el temps que preciso per pagar-lo. L'opció més intel·ligent és no comprar. M'estimo més accedir. Per què gastar-se 1.200 euros en un Prada si es pot llogar per una nit?. I escollir cada vegada el darrer disseny. Aquest és l'escenari que anticipà Jeremey Rifkin en la seva coneguda obra L'era de l'accés. Però suposo que ni el mateix Rifkin podia imaginar que es podria llogar un chihuahua per una hora. A Tòquio, per només 12 euros pots passejar una distinguida mascota durant una hora. Si la cotització social dels chihuahues baixa, pots optar per un elegant dàlmata o per un sofert fox terrier.

No sé quin serà la propera cabriola de la societat de l'accés. Però els hi suggereixo un: llogar polítics. Les legislatures són potser massa llargues. Unes poques hores poden ser suficients.

03 de març 2007

Oximoron

Proposo que demà sigui el dia que no és el dia de res

01 de març 2007

Turismo negro




Uno de los síntomas más evidentes de los cambios en el turismo contemporáneo es la consolidación del turismo negro (dark tourism). Como saben, el dark tourism es una nueva forma de turismo que sitúa al horror como objeto de la mirada turística. Los motivos son probablemente muy diversos. En el Museo del Genocidio de Choeung Ek de Camboya, podemos encontrarnos con turistas concienciados, con turistas rituales ("voy porque toca") o con turistas morbosos. Las compuertas del dark tourism están abiertas a visitantes muy diversos.
Éstos son algunos de los destinos que apuestan por esta singular forma de turismo:
  1. Hasta la fecha, el nombre de Goli Otok (una minúscula isla en medio del Adriático) sólo evocaba recuerdos de la represión política. La Yugoslavia de Tito creó un gulag en miniatura, que acogió unos 3.000 disidentes hasta su cierre en 1989. Hoy el complejo es un espacio en el que los turistas pueden experimentar por un instante algunas de las sensaciones de los antiguos presos. Los visitantes juegan a ser presos por unas horas y sufrir en su piel las vivencias de los represaliados . ¿Parodia?, ¿estupidez?, ¿conciencia?...
  2. El día 26 de abril de 1986 el reactor 4 de la central nuclear de Chernovil sufrió un accidente, que afectó directamente un área de 150.000 Km2. Ésta ha sido sin duda la mayor catástrofe nuclear de la historia. Actualmente, por unos 400 $ es posible recorrer los escenarios post-nucleares que ha dejado tras de sí el accidente. El tour guiado muestra las cicatrices del desastre, pero también expone a los visitantes a unas dosis de radiación que exige muchas cautelas: No bajar del vehículo, no tocar nada...
  3. Tradicionalmente, los espacios turísticos han escondido la miseria. Los grandes complejos del Caribe están situados lejos de las ciudades donde la miseria abunda y puede perturbar la conciencia de los turistas. Ahora han surgido tours guiados que llevan hasta las entrañas de la miseria. En Delhi, un guía turístico muestra durante dos horas la otra cara de la ciudad, la urbs invisible, donde transitan los niños sin techo y sin futuro. Un proyecto similar son los favelatours, que llegan hasta el corazón de Río, lejos de la playa y los hoteles.
  4. Las televisiones se inundan a diario de imágenes del drama de las fronteras. Las pateras o los espaldas mojadas forman parte del paisaje cotidiano de la sociedad occidental. Ahora, por unos 200 pesos el visitante puede sentirse por un día como un inmigrante ilegal, acompañados de Poncho, el guía que hace las veces de jefe del grupo. ¡Corre!, ¡corre! grita periódicamente Poncho cerca de la frontera, donde los turistas sienten que viven una experiencia "auténtica".
  5. El sexto piso de la Plaza Dealey de Dallas es conocido porque desde este punto, Oswall asesinó a Kennedy en el 1963. Hay varios ejemplos similares a la Plaza Dealey en el mundo, que nos acercan al turismo negro: el motel de Memphis en el que abatieron a Martin Luter King, el teatro de Ford donde murió Lincoln o el Puente del Alma de París donde se accidentó el coche de Diana de Gales son también lugares frecuentados. Pero el sexto piso es hoy un Museo, en el que por 10 dólares podemos conocer documentos sonoros y panorámicas del fatal desenlace. A la salida, pueden comprar algunos de los souvenirs creados para el consumo turístico.
  6. En el cajón más profundo de nuestros miedos hemos guardado la galería de personajes siniestros más o menos reales. Muchos de estos espacios se han integrado en los circuitos turísticos. Así el Castillo de Bran en Transilvania, la residencia de Vlad Tepes que inspiró la figura de Drácula, es visitada anualmente por más de medio millón de visitantes. De hecho, el gobierno local se ha planteado la adquisión de este castillo para fines turísticos. En Londres, operan desde hace tiempo los itinerarios de Jack el Destripador, que intentan crear la atmósfera sórdida de la ciudad de Dickens.
  7. La Guerra del Vietnam ha creado su propia iconografía, alimentada por una intensa actividad cinematográfica. Los túneles de Cu Chi son una extensa red subterránea que fue utilizada por la resistencia vietnamita en la cruenta guerra. Durante unas horas, los miles de visitantes de esta atracción situada cerca de la capital reviven la vida claustrofóbica de los soldados del Viet Cong o pueden ejercitar su puntería con un "auténtico" AK47 por tans ólo un dólar.
  8. La Zona Cero de Nueva York se ha convertido en una de las principales atracciones de la ciudad y se ha integrado en el catálogo de lugares visitables de la ciudad. El socavón donde se está levantando el nuevo complejo es visitado por decenas de miles de turistas; pueden recorrer los restos del naufragio acompañados por algunas de las víctimas (reconvertidas en guías turísticos). El Memorial del 11-M acaba en un mural donde las familias se fotografían junto con los edificios en llamas. Seguramente, éste es uno de los espacios en los que las tensiones del turismo contemporáneo son más evidentes.
  9. Los museos tampoco escapan a la seducción universal por el horror. En la Ciudad del Cabo, el Museo de Medicina expone en tres pisos diversas piezas del cuerpo humano como si se tratasen de una colección de ánforas. El visitante pasea entre pies, pechos, manos o cabezas. Pero el mayor "atractivo" del museo es su singular muestra de patologías, para el deleite de los turistas: tatoos, vejigas deformadas por un cáncer, pulmones destrozados o bebés sin cerebro.
  10. Los restos del naufragio siempre atraen la mirada de los más curiosos. Por ello, los visitantes han acudido a las zonas desvastadas por el tsunami o por el huracán Katrina mucho antes de lo que se imaginaban las autoridades locales: el interés de los nuevos turistas es comprobar in situ los efectos del desastre. Los genocidios de África (que han sido recientemente recuperados por películas como Hotel Rwanda o El último rey de Escocia) también forman parte de los circuitos clandestinos de algunos taxistas sin escrúpulos.

¿Curiosidad?. ¿Disneylización?. ¿Búsqueda de la autenticidad?. Juzguen ustedes.