31 de maig 2007

EcoMeme

Entramos en junio. Será un mes torbellino. La política de despachos nos deparará alguna sorpresa más, ya verán como se nombran alcaldes con nocturnidad y alevosía. Además, Javier cumplirá 38, aunque aparenta menos de 30. Y como decía el anuncio aquel, el Real Madrid otra vez campeón de la Liga. Y entre tantos sobresaltos, el día 5 será el Día del Medio Ambiente.

Goyo Tovar
me lanza un meme que no puedo rechazar. Por si no lo conocen, el blog de Goyo es la mutación en bits de la milana de Los Santos inocentes. El meme en cuestión es el primer brain storming digital que conozco. Debemos proponer una idea que mejore la calidad del medio ambiente y frene su progresivo deterioro. No voy a ser original. En mi caso, propongo declarar la guerra a los envases. Carne, fruta, verduras o embutidos siempre desde el mostrador. Es más sano y mucho más ecológico. Y ya que estamos en el súper, recuperaré el carrito de la compra. Miraré a ver si Chiquiworld ha encontrado algún carrito post-moderno.

Como el envite vale la pena, sigo la cadena con unos cuantos bloggers de postín. Espero que al final Goyo tenga un buen catálogo de iniciativas. Los nominados son:
  1. Àlex Masllorens por El tercer hombre
  2. Mamá novata por La vida es bella
  3. Àlex Sàez por El laberinto del fauno
  4. Narcís Sastre por Metrópolis
  5. Ignasi por Sunset Boulevard
  6. Eduard Batlle por Ciudadano Kane
  7. Forsi altro por Amadeus
  8. Mens Rea por Amelie
  9. Toni Comín por El pianista
  10. Guillem Espriu por Luces de ciudad
No rompan la cadena. María Jesús no hizo caso de este meme y perdió su acordeón en un after hour de Marbella. José Luis Moreno se mofó de esta advertencia y dos días después Macario se fugó con Rockefeller y con toda la recaudación de Noche de fiesta. En cambio, Tinky Winky continuó el meme y así se libró de la prisión polaca.

28 de maig 2007

Hem guanyat

Han estat uns minuts intensos. A mesura que arribaven els resultats de les diferents taules, hem començat a veure que el canvi podia ser una realitat. Al final, s'ha consumat el tomb i en Pere Albó ha liderat el vot del canvi a Sant Feliu de Guíxols. El PSC ha obtingut set regidors. Jo?. Era el número vuit. És difícil explicar en poques paraules la barreja d'emoció i responsabilitat que representa aquest moment. Crec, honestament, que en Pere Albó serà un excel·lent alcalde.

Després de l'euforia continguda, m'arriben altres bones notícies. En el Baix Empordà, els resultats han estat formidables. En Joan Margall es queda a 18 vots de la victòria i podria ser el proper alcalde de Torroella de Montgrí. La Dolors Padilla podria ser l'alcaldessa de Platja d'Aro i en Ricard Herrero de Santa Cristina. La Teresa Ferrés ha obtingut un resultat extraordinari a Palamós i en Juli Fernández ha estat la llista més votada de Palafrugell.

Més enllà de la comarca, he anotat alguns resultats feliços com els resultats d'una política tenaç i honesta, la Magda Casamitjana, a Roses o la victòria de l'Estanis Puig a L'Escala, un polític 2.0. M'omple de satisfacció comprovar que la Iolanda Pineda ha estat la força més votada de Salt. La Iolanda representa una nova generació de polítics, amb un cabàs d'idealisme però també un llibre de realisme a la mà. Em quedo finalment amb la victòria d'un dels millors alcaldes de Catalunya, l'Esteve Pujol de Camprodon, l'èxit rotund de Ballesteros a Tarragona, amb una campanya modèlica i els resultats de l'amic Paco Boya a la Vall d'Aran.

És clar que hi ha també notícies amargues. Figueres, La Bisbal, Tossa, Quart o Sarrià. Amics com en Pere Caselles, l'Albert Pacheco, la Pilar Mundet, en David Maldonado o en Roger Casero han viscut una nit electoral complicada.

Ha estat una nit electoral màgica. La democràcia és, amb les seves imperfeccions, un dels artefactes socials més extraordinaris. Vull desitjar el coratge i la lucidesa a tots els guanyadors. I als perdedors, que avui cusen les ferides en la soledat de la derrota, els recordo que la política és un joc del pèndul. Baixar et dóna l'impuls per tornar a pujar. Els deixo. Estix esgotat. I feliç.

24 de maig 2007

Circ 2.0


Els intents d'alguns polítics per entrar en la política 2.0 s'assemblen molt a aquell circ que va obrir dues pistes laterals i va crear un espectacle a tres pistes, quan en realitat el que havia de fer era assumir que l'espectacle de veritat, ara, estava a les grades.

23 de maig 2007

50 posts

Mi lista de blogs de cabecera crece tan deprisa como las melenas del expresidente. Una forma de reconocer la labor de mentes tan despiertas en recopilar los 50 posts que me cambiaron la vida. Lo dejamos en 50, pero son muchos más. Es mi contribución al día de Internet. Sí, lo sé: siempre llego tarde a mis citas.

Les eximo por un día de mis desvaríos. Pero no canten victoria. Mañana vuelvo a la carga. Hoy, lean y disfruten.

22 de maig 2007

Verd contra ciment

Alguns diuen que la història ha mort i que les ideologies són només una entrada llunyana de les enciclopèdies com els dirigibles, la ballesta o la màquina d'escriure. D'altres opinen que la ideologia és una guerra que s'ha de lliurar en el camp de batalla mundial o nacional. Diuen que això de les eleccions locals és, com a molt, la tria del millor gestor. O del cartell més enginyós.

No és cert. Les eleccions locals són el pols ideològic de veritat. Serveis a les persones contra el sálvase quien pueda, persones contra cotxes, silenci contra soroll, educació pública contra camps de concentració d'immigrants, integració contra confrontació, shopping malls contra nuclis comercials. La política local és el kilòmetre zero de la política. La política de la vorera, de l'arbre, del banc, de la finestreta única.

I la mare de totes les batalles que estan en joc aquí ara és la batalla entre el verd i el ciment. La ciutat amb parèntesi contra la ciutat amb punts suspensius. Aprofito per recomendar un vídeo que em proposa un amable lector eivissenc en el que podem veure els efectes de la política del ciment i de l'asfalt. Tenen més informació aquí també. El dia 27, els illencs també huran d'escollir: o verd o ciment.

17 de maig 2007

Neo-política (II)

Campanya sobre campanya i sobre campanya, una. No es deixin enganyar. Hi ha llum més enllà de les pancartes, dels petons en el mercat, dels somriures retocats (en plan Cambio radical) i dels puc prometre i prometo. Aquesta campanya bull en noves idees. Ja els havia presentat un decàleg d'innovacions polítiques. Avui els ofereixo una segona part. M'acompanyen?.

1. En Pere Albó serà el futur alcalde de Sant Feliu de Guíxols. Poden entrar en el seu web i tafanejar les 100 propostes que canviaran la ciutat. I si estan molt ocupats, es poden descarregar els arxius en el seu mp3 i escoltar-los mentre juguen al pàdel.

2. M'ha agradat molt la proposta del PSC Maps. Diran que és una neura geogràfica, però crec que des de Google Maps, Panoramio o Google Earth, gairebé tot serà georeferenciat, situat en un mapa: des dels convents de les devotes descalces als punts de venda de cassettes d'Enrique i Ana. Per això, el PSC ha encertat en aquesta proposta: la cartografia de la propostes polítiques.

3. La política 2.0 és personalització. D'entre les noves propostes, m'agrada especialment l'entorn de Miguel Sebastián. Aquí poden trobar tots elements 2.0: vídeos, blogs, diggs, núvols de tags... A mi particularment, m'encanta la seva proposta de programa personalitzat. Política 2.0 en estat pur.

4. Si volen prendre el pols de la revolució política, facin un tour per youtube. N'hi ha de tots els colors. Començo per una perla que ha trobat el ratolí cibernètic Netoratón. És la resposta de Txema Oleaga (PSE) a unes desafortundades declaracions d'Ibon Bengoetxea.

L'equip de campanya d'en Jordi Hereu combina vídeos "seriosos" (declaracions, propostes) amb aquesta paròdia d'anàlisi política.



I com l'alegria és una cosa que va per barris, facin un cop d'ull a la campanya d'un tal Oña del PP de Fuengirola. Com és?. Com un casament a les tres de la matinada, quan els familiars ha perdut el sentit del ridícul, el sentit de la verticalitat i el sentit de l'oïda.

5. Però no ens enganyem. La Factoria IU és en aquests moments la Universal Studios del youtube polític. Aquesta és una recomanació de don Royo Amenábar. Si volen veure més, comprin crispetes i passin per Contigo es posible.

Actualització. Un fidel lector em comenta la campanya de Jorge Juan per les municipals de València. Entre les seves propostes, dues hores per prendre el sol, òpera gratuïta per a tots els valencians i busos urbans descapotables. Si la política utilitza els mitjans de la publicitat, la publicitat ha decidit envair el mitjà polític.

14 de maig 2007

Derrota

Diuen que la felicitat és la victòria. En el camp de batalla o en la dura pugna per un petó. Guanyar o morir.
No sé. Jo sempre he considerat que la derrota és més bella. Potser perquè en el seu interior s'amaga l'únic bri de sinceritat. O potser perquè la victòria és una il·lusió transitòria, un accident del temps. O potser perquè el sentit de tot plegat està serigrafiat en la pell de les derrotes, com un tatoo. En aquella serena pau que cobreix els estralls de la batalla. Definitivament, m'agraden més les derrotes...
Com?. Fubtol?. Ui, no. Parlava de política, avui.

10 de maig 2007

Generación 2.0

En las últimas semanas, he ido recogiendo síntomas del cambio cultural que representa la sociedad 2.0. No se trata sólo de un cambio en la organización de la web o una transformación del model político. Es, probablemente, un cambio cultural cuyas dimensiones aún no podemos calibrar. Éstas son algunas notas del cambio. Pasen y vean:
  1. Los espectadores italianos escogen las películas que desean ver. Frente a la tiranía de las distribuidoras de películas (1.0), esta aplicación apuesta por una programación que es decidida por sus usuarios quienes, literalmente, adoptan una película.
  2. Las visitas turísticas se están revolucionando con la aplicación de las TIC. Abrió el camino la iniciativa de patrimonio móvil, la apuesta fallida de Amena en Salamanca. Ahora, los PodGuides permiten una nueva forma de información turística: digital, flexible y personalizada. Turismo 2.0.
  3. Las calles continúan siendo el pulso de la sociedad (y también los locutorios). Desde Quieres Callarte (¿es lo contrario de Hazte Oir?) transmiten la voz de la calle, cámara en mano. Las imágenes sin censuras.
  4. Las redes sociales se están construyendo fuera del espacio laboral. El ocio es uno de los motores de la generación 2.0. Seguramente, uno de las aplicaciones que encarna mejor el ocio 2.0 es 43things. Un espacio donde proponer, compartir, enlazar y conseguir nuevos propósitos, desde tocar el violín a ver la aurora boreal.
  5. El cantante Miguel Bosé ha creado una web para promocionar su último disco. Es un entorno atractivo, pero claramente 1.0 (porque un encuentro de fans no es el mejor exponente de lo 2.0). Sin embargo, me llama la atención que la elección de los temas que interpretará en cada ciudad será realizada por los internautas. Así, cada ciudad adapta e repertorio de acuerdo a sus gustos musicales. Un concierto 2.0.
  6. La cartografia digital de libre acceso ha permitido georeferenciar casi todo. La creación de redes sociales basadas en la ubicación ha abierto las puertas a una nueva forma de relación que es a la vez vecinal y digital. Uno de los entornos que más me gusta es Bilbao.bi y sus míticas txapelas. Si quieren estirar el hilo de los mapas 2.0 sigan la pista del Where 2.0.
  7. Confieso que aborrezco la serie Ventdelplà. De hecho, lancé una campaña - parodia con algún resultado. Sin embargo, tengo que reconocer que la web del programa es una ejercicio muy interesante de interacción televisión - internet. Crea una realidad virtual en la que Ventdelpla se presenta con el formato de una ciudad y sus habitantes tienen sus propios blogs, como Mónica Monras. Me gusta ese juego 2.0 de realidad virtual de la ficción.
  8. Si quieren un viaje extraordinario por una biblioteca 2.0, entren en el espacio de la Hennepin County Library. Su punto fuerte no es la creación de espacios en español, en somalí en hmoob. El entorno cambia cuando se dirigen a los más pequeños, a los niños o a los séniors. Y sobre todo, porque crean un espacio personalizado: My Library.
  9. El periodismo convencional (el periodismo 1.0) tiene los días contados. Soy un fan incondicional de un periódico diferente: bottup. Su rasgo principal es que los redactores son los ciudadanos. 2.0 en estado puro.
  10. Si me disculpan, acabo con la política 2.0. Tengo que reconocer que IU le ha tomado el pulso a la política 2.0. El espacio de José Masa se ha erigido como una referencia necesaria, más allá de los míticos vídeos. Añadan el agregador ILoveIU o el espacio Con IU es posible y sigan la pista de la política 2.0. Va por ahí.

07 de maig 2007

10 objeccions contra la meritocràcia

Ara que Sarko s'ha instal·lat a l'Elysée, l'ofensiva ideològica de la nova dreta europea esmola la destral dialèctica. Prenguin nota, perquè aquesta és la nova recepta dels liberals europeus: unes cullerades de mà dura, una píndola de xenofòbia, unes gotes de moralitat i una injecció de meritocràcia.

Jo ja he traçat la meva línia Maginot. I em vull fer fort en el combat contra la meritocràcia. Curt i ras, em preocupa aquesta màxima calvinista segons la qual el principal motor d'una societat ha de ser l'esforç. La societat ha de recompensar els mèrits, ens diuen. "Tant treballes, tant és".

Aquestes són les meves objeccions:

  1. La recompensa de l'esforç té en compte la igualtat d'oportunitats?. Creuen que l'esforç que ha de realitzar Luis Eduardo Cortés-Sigüenza, fill d'un procurador i resident a Las Rozas, per a ser professor universitari és el mateix que María Lucía Jaramillo filla de marxaires i resident en una caravana?. Com és corregeix la desigualtat d'oportunitats?.
  2. Eliminarem les successions?. Una de les injustícies més evidents del model de família nuclear és la condemna del bressol. Ningú no tria en quina família neix. Això no té cap mèrit. Per això, si el que realment compta és l'esforç, quin sentit té heretar l'apartament d'Oropesa, l'àtic de Chueca i l'amarrament de Sitges?. Que tothom comenci de zero!.
  3. Equipararem els territoris?. Una altra desigualtat evident és la territorial. Si un espai no disposa d'aeroport, ni de TGV, ni d'una xarxa d'autovies, ni d'una Universitat potent ja poden esforçar-se tant com vulguin les empreses, que ho tenen magre. Com es computa el valor afegit de ser-hi en un lloc (i no en un altre) en la comptabilitat dels mèrits?.
  4. És proporcional la relació entre esforç i recompensa?. En un costat de la balança posem en Marcel·lí Puig, petit propietari, que s'ha deixat l'existència i els estalvis en una empresa tèxtil de Mataró que a penes li permet sobreviure; a l'altre costat, en Marc Puigdomènech s'ha fet d'or perquè ha venut el seu supermercat a una empresa de distribució que buscava desesperadament sòl comercial. Qui s’ho ha treballat més?. Hi ha un relació lineal entre mèrit i resultat?
  5. Eliminarem la Borsa?. El joc financer s'ha allunyat del món real. Les empeses pugen i baixen per les seves expectatives no pel seu valor real. En aquest Casino gegantesc que són els mercats internacionals, quin paper efectiu té l'esforç?. Substitueixin Borsa per empreses immobiliàries i tornin a fer-se les mateixes preguntes.
  6. Castigarem l’especulació?. Miquel Cantalozella ha comprat vuit terrenys a Altafulla per un preu raonable. Fa tres anys que espera pacientment que el seu valor es multipliqui per cinc. Mentrestant millora el seu drive amb la seva professora de tenis. Màrius Castro ha comprat una empresa centenària; poc després l’ha tancada i ha eliminat de cop una incòmoda competència. Per la nit, s’engata de Gin Fizz en el seu club. Esforç?.
  7. Premiarem l’arribisme?. La comptabilitat dels morts que en Sarkozy ha deixat pel camí per tal d’arribar a ocupar l’Elysée supera amb escreix la Batalla de les Termopiles. No m’inspira massa una societat que utilitza el copdecolzisme com a arma reglamentària.
  8. Què en fem de la cooperació?. Totes les empreses (i totes les societats) saben que la cooperació és socialment més efectiva que la competència absoluta. Si inoculem el principi únic del “O menges o et mengen”, ja podem esmicolar tots els contractes socials, excepte el de la propietat, és clar. I per les nits de remordiments, una mica de MTV.
  9. On queden els qui no arriben?. La societat també està integrada per persones que necessiten ajuda. Els discapacitats, la gent gran, els desvalguts o els deficients mentals no arribaran mai als nivells socialment exigits, per molt que s’esforcin. I doncs?. La llei del més fort no deixa marge per als febles.
  10. Consolidarem la moral calvinista?. Els principis morals calvinistes segueixen aquest curiós recorregut. Principi bàsic: Volem una societat on qui s’esforça és premiat. D’això en diem meritocràcia. Principi negatiu: Per tant, qui no s’esforça, no és premiat. Fins i tot, pot ser castigat. Principi invers: En aquesta societat, qui té s’ho ha guanyat i qui no té s’ho ha buscat.

No s’equivoquin. Crec en el mercat, trobo saludable unes dosis de competència i em molesten els qui es passen sis hores a la feina jugant al Buscaminas o fent sudokus. Però els principis rectors de la meritocràcia no són aquests. En realitat, és la importació de la mitologia nord-americana on els grums arriben a ser presidents de govern i els venedors de hot dogs són els futurs propietaris d’empreses transnacionals. Aquest artefacte ideològic aparentment rupturista en realitat és un principi conservador, que ajudarà a que tot segueix igual i les escletxes entre els uns i els altres no s’apropin mai.

06 de maig 2007

Parecidos razonables

¿No les parece que existe un parecido razonable entre este individuo y este otro?

03 de maig 2007

Tourist or not tourist

Ara fa uns quants anys, vaig veure en una agència de viatges un immens cartell que omplia la façana del carrer de l'Eixampla amb una platja blanca infinita puntejada amb dues inevitables palmeres. En la part inferior, amb una tipografia més lamentable que la Comic Sans, ens suggeria: "Vingui on no venen els turistes".

És fàcil veure que això és impossible. Si els turistes van a un lloc sense turistes, deixarà de ser un lloc sense turistes, de manera que l'única manera d'anar a un lloc sense turistes és no anar-hi. Però ningú no dissenya un anunci sense sentit. En realitat, el missatge és un altre. "Vostè, que no és un turista, vingui al lloc on van els que no són turistes". Aquesta és una curiosa derivada de la societat contemporània: Negar allò que som. Els turistes ja no són turistes, sinó viatgers, exploradors, curiosos, aventurers o oenegés. Els barbers són estilistes, els solters són singles, les prostitutes són acompanyants i els polítics... bé, els polítics continuen essent polítics. Però d'això ja els hi parlaré un altre dia.

Les agències de viatges han de fer un curiós malabarisme. Venen productes turístics, però intenten que no semblin productes turístics. Són els efectes secundaris de la visió sanchezdragoniana del món. Recorden?:

A la cultura no puede acceder casi nadie, no es algo democrático, existe una
jerarquía. Hoy parece que todo el mundo, por cojones, tiene que leer o tiene que
ir al Museo del Prado. ¿Cuál es el resultado de eso? que hoy no puedes entrar al
Museo del Prado. Tienes que aguantar dos horas en una cola llena de guiris con
chancletas a los que no les interesa lo más mínimo el arte.
Aquest és el problema. Paul Klee no es va trobar el seu barber entre els carrers de Hammamet i Washington Irving no coincidí amb la peixetera del seu barri mentre passejava pel recinte de l'Alhambra, amb aquell posat místic. Però ara els Sánchez Dragó s'adonen horroritzats que el llibre que llegeixen amb delit és un best seller, que Das Leben der Anderen guanya un Òscar i que la portera li explica a la seva cunyada que li fan mal els ronyons de tant passejar en rickshaw per Melacca.

Moltes persones necessiten crear línies Maginot imaginàries que marquin la distància entre ells i els altres. La cultura, l'oci i el turisme han estat tradicionalment la forma de manifestar la seva deserció de la massa, la seva condició elitista. Però avui s'han adonat que el Glacier Point de Yosemite està ple de turistes que volen fotografiar la llum de la lluna reflexada sobre la paret del Half Dome. I han comprovat horroritzats que la guia que llegeixen, la càmara que transporten i fins i tot el llibre de viatges que escriuen són idèntics als accessoris del turista del costat.

Els turistes no volen veure turistes, perquè temen veure's reflectits en ells. És com mirar-se en un mirall: Necessites un programa sencer de Desnudas per assumir els teus michelins. Ara bé, si vostès són partidaris de la línia dura del Cambio radical, poden visitar aquesta pàgina. Els llocs sense turistes continuaran essent llocs sense turistes.



[Gràcies Sergio]