De bat a bat

No negaré l'evidència. A les guerres les carrega el diable i ni la més justa de les batalles està lliure de pecat. Els grecs que resisteixen a les Termòpiles, els cavallers de Malta que soportaren el setge de Soliman o els bandolers de Sierra Morena que feren front al francès tenien les seves ocultes misèries. I els bombardejos de Dresde, Kobe o Ulm matisen la imatge dels aliats que ens ha venut el cinema. Deixem-ho clar: durant les guerres, la naturalesa humana perd el principi de la compassió. Tampoc negaré el caos que va precedir el cop d'estat. Es poden repartir les culpes a parts iguals entre tots els extrems, dels anarquistes radicals als feixistes. Moriren milers de religiosos i milers de sindicalistes.

Però el 17 de juliol la triada Sanjurjo - Mola - Franco se sublevaren contra el poder democràticament establert. El matís és capital. No vull entrar si era un govern feble o fort, si les propostes socials eren improvisades o necessàries, si el seu profund laicisme era o no pertinent. Tant se val. Era el govern democràticament establert. Amb les seves innegables misèries. I també amb les seves grandeses. El que esdevé després és prou conegut: una guerra terriblem una brutal repressió i un govern sostingut a parts iguals per feixistes i per l'Església, que hauria de demanar perdó per la seva abjecta actitud. I 40 anys tenyits de gris. Tampoc entraré a valorar si a partir del Pla d'estabilització de 1959 es van sentar les bases de la modernitat o si el general acomplexat de veu de flauta va enderrerir culturament i econòmica el país. M'és ben igual. Franco va ser un dictador. No hi ha res més a dir. La frontera entre la democràcia i la absència de democràcia és nítida per més jocs de mans historiogràfics que anem fent.

El govern encapçalat per Rodríguez Zapatero està intentant tirar endavant una Llei de la Memòria Històrica. És una llei necessària. La nostra transició no es tancarà del tot fins que no admetem que uns militars es van aixecar contra el govern legítim i van instaurar una dictadura cruel i arcaica. Els països europeus han afrontat la seva història recent amb resignació i amb contundència. Alemanya, Itàlia o Japó han purgat el seu passat feixista; França ha assumit la vergonya del govern de Vichy. A Espanya ha arribat el moment de reconèixer l'evidència.

El PP no assumirà mai aquesta Llei. Almenys, aquest PP. I potser s'haurà d'esperar a que un altre PP, més proper al centre-dreta europeu, entri en el Parlament. El més trist és que el previsible aplaçament de la Llei és essencialment una responsabilitat de Convergència i Unió i del PNB. Malgrat que l'article 2 explicita que "Se reconoce y declara el carácter injusto de las condenas, sanciones y cualquier forma de violencia personal producidas, por razones políticas o ideológicas, durante la Guerra Civil, cualquiera que fuera el bando o la zona en la que se encontraran quienes las padecieron", Convergència i Unió demana que es reconegui explícitament la repressió als catòlics catalans. Que la Llei deixi ben clar que uns dels grans afectats de la guerra foren els catòlics nacionalistes. L'ala democristiana del partit, d'arrel religiosa i conservadora com el PNB, bloquejarà l'acord fins a la seva inanició.

Si aquesta llei no veu la llum. Si finalment, els conservadors nacionalistes impedeixen que es restitueixi moralment el dany i el dolor que infligí una terrible dictadura, hauran de donar moltes explicacions. I no a mi, és clar. Sinó als centenars de milers de republicans, afectes al poder democràtic que es van deixar la vida a un costat i l'altre de l'Ebre per defensar allò que havien proposat les urnes. Si CiU és incapaç de recolzar una denúncia rotunda i contundent contra l'aixecament feixista, amagat en mil excuses que es canvien cada mes, em temo que perdran l'autoritat moral per encapçalar els grans projectes de futur. Sense tancar el passat, no hi ha futur possible. Confio que una part de la militància de CiU pugui restablir el seny i que no quedi tancada en el calaix de l'amnèsia.

Mirin aquest mapa. L'he obtingut d'aquesta font. La taca més gran és l'espai "vital" de Georges Tomas quan tenia vuit anys: podia desplaçar-se des de la seva casa de Sheffield fins al llac, que està a 6 milles de la ciutat. El seu fill podia moure's sol amb vuit anys fins als boscos propers. La filla d'aquest podia anar caminant pel seu compte fins a la piscina. Però el darrer esglaó de l'arbre geneològic es mou en un radi de només 300 yardes (uns 270 metres). Molt més que la majoria de nens catalans de vuit anys. Generació per generació, l'espai vital dels nens ha anat minvant fins a apropar-se a zero.

Escric aquestes notes des de Malta, on estic amb en David. Té sis anys i ja ha estat a molts llocs diferents i està acostumat a volar. Em sembla que la primera vegada que jo vaig volar tenia 13 anys. En aquest sentit, té raó Harvey quan diu que la societat postmoderna ha suposat una notable compressió espacio - temporal, que ha apropat les geografies llunyanes. Només cal analitzar l'evolució dels viatges de noces, que fins fa quatre dies arribaven a París i ara canvien sempre de continent.

Però si traduïm aquest debat a l'escala local, el resultat és l'invers. Els espais vitals dels nens s'han anat empetitint. Els nens poden viatjar a molts llocs, poden visitar continents, però no usen l'espai del carrer. Poc a poc, el seu lloc s'ha anat reduint i aviat ja no existirà. Els nens viuran a les seves cases i només usaran l'espai públic amb l'atenta vigilància d'un adult, el que limita enormement la seva capacitat d'usar l'espai públic. Recordo que a la meva infantesa, el carrer ho era tot: l'espai de relació, de descoberta, de joc... Durant els estius o a la finca de l'oncle Apolinar, els límits del nostre espai vital es confonien amb l'horitzó.

La geografia no ha aprofitat totes les possibilitats que va obrir Hägerstrand i l'estudi de l'ús social de l'espai. Amb les tecnologies de la informació, avui podem saber amb molta precisió com ens desplacem pels llocs, quins són els forats, les autopistes, els punts de relació. Aquesta és una geografia necessària. Com s'usen els llocs i quina és la geografia quotidiana, els camins que seguim, els espais que evitem. Potser el resultat serà una cartografia cada vegada més reduïda, més minimalista. Recuperar el carrer com a espai de convivència: Aquesta serà una de les utopies del futur. Tornar a eixamplar l'espai vitals dels nens.

Provin d’anar amb el seu fill a veure una pel•lícula infantil. Si no en tenen, de fill, agafin prestat el fill d’algun veí que els estarà eternament agraït. No provin d’anar sols al cinema a veure Ratatouille, perquè sincerament es veuria molt estrany. A mi em passa amb els castells de sorra. M’encanta construir-los: el fossar, el pati d’armes, el joc de contraforts i l’instant màgic en què connectem el canal principal amb el mar i l’omplim d’aigua. El meu problema és que no puc fer castells sol, de manera que necessito la coartada d’en David, qui als cinc minuts de fer el castell s’avorreix i insisteix en anar a matar meduses. En fi, que si volen veure la darrera de Pixar, un espectacle infantil o fer castells de sorra, necessiten un nen o una nena.

El més sorprenent dels espectacles infantils és la seva absoluta simplicitat. Es podrien resumir totes les pel•lícules, totes les obres de La Xarxa i tots els espectacles de titelles del món en tres o quatre històries bàsiques. Després, els podem vestir de mags, de ratolins, de galetes de la sort o de pingüins. Però el tronc és sempre el mateix. En un espectacle de titelles, sempre s’acaben picant les unes a les altres, amb aquell soroll tan característic (crac, crac, crac), i no pot faltar allò de “Heu vist on s’amaga el llop / el dolent / l’ogre?”, mentre tots els nens criden “Darrera teu, darrera teu”. I en les pel•lícules, sempre hi ha el protagonista eixerit (i incomprès), l’amic grassonet, el dolent intel•ligent i el sicari destraler. El final es pot predir als cinc minuts de la pel•lícula. Hi haurà un moment per a la reflexió transcendental, una persecució, un petó, una escena apoteòsica just abans del final i algun gag puntual (darrerament, sempre hi ha pets, que per cert provoquen una rialla col•lectiva).

La primera reacció en veure aquests espectacles de pa sucat amb oli és atacar la seva simplicitat: el món és molt més complicat, pensem. La vida no és una línia recta entre A i B, sinó un laberint ple de culs de sac, de remolins i fossars. La política contemporània utilitza sovint aquesta coartada: No és tan senzill. Potser és la vacuïtat de l’estiu, però darrerament tendeixo a pensar que sovint la complexitat és una forma d’amagar la simplicitat. Que sovint les coses sí són senzilles. Senzilles d’entendre, senzilles d’explicar i, això sí, una mica més difícils de realitzar. Encara que pel camí hi hagi una drecera, un obstacle i quatre estacions intermèdies, al final parlem d’una recta que uneix A amb B. Hauríem de començar a cercar una política més minimalista, que es despulli dels seus artificis retòrics, que desbrossi una mica el bosc de paraules, que concreti més que dispersi, que llenci alguns mobles del XIX (o en tot cas, que els cedeixi a algun museu), que vegi la simplicitat com un objectiu i no com un problema. Podríem començar dient les coses pel seu nom. I reduint el número de subordinades. Jo el primer, ho sé.

La política 2.0 haurà de ser, també, una mica més concreta, més directa, més elemental i més sincera. Menys política, potser.

Hi ha moltes formes de fer el ridícul. Jo en podria explicar vàries, però segurament la forma més gratuïta de fer el ridícul és explicar una situació ridícula personal. O sigui, que els estalvio el relat. D'entre totes les formes de destrossar la teva reputació, probablement, la manera més directa és acumular unes quantes copes de més. Els proposo el meu llistat de deu personatges il·lustres amb dificultats per vocalitzar. Qui estigui lliure de culpa...

1. James Brown ens regala una entrevista absolutament antològica
2. El gran Orson Wells també té molts problemes per gravar aquest anunci
3. Si agafes una castanya en un hotel, intenta que no et filmi la teva filla com a David Hasselhoff
4. "El milenarismo ha llegado". I Sánchez Dragó patint per la taula.
5. Sarkozy diu que només beu aigua. Potser sí, però estava molt i molt content a la roda de premsa.
6. Dani deVito erriba calent a l'entrevista
7. Ortega Cano rep un premi. I és clar, estava content
8. Stewie i Brian col·leccionen les olives dels cocktails
9. Paula Abdul ha buidat el minibar de l'hotel
10. Però em sembla que cap d'ells pot superar això

NOTA. Inspirat en una notícia de El Mundo, on he trobat a faltar la intervenció de l'ex-president

"No me gusta que me hables cuando te interrumpo", le dijo Sabina a Serrat. Y es que Sabina no sólo es un gran músico y un poeta urbano. También es el taquígrafo del desparpajo, como una versión moderna (no tan casposa) de Gómez de la Serna. Las sabinadas son eso, fogonazos de inspiración, una especie de destilado de ironía. Les dejo con mis diez preferidas... ¿Cuáles son sus sabinadas?

• Por fin, con veinte años, se la llevó un extraño, y no perdí una hija, gané un cuarto de baño
• "demasiadas cervezas", dijo, al ver mi cabeza, al lado de la suya, en la almohada...
• Un día te llamo y vamos a cenar. Espero me harás un precio especial.
• ¿Qué adelantas sabiendo mi nombre?, cada noche tengo uno distinto
• Santa Teresa iba dando su brazo incorrupto a Don Pelayo que no podía resistir el mal olor
• siempre tuvo la frente muy alta, la lengua muy larga y la falda muy corta.
• No pido perdón, ¿para qué? si me va a perdonar porque ya no le importa...
• y yo, que había jurado morir sin descendencia, como murió mi padre
• Las mejores promesas son esas que no hay que cumplir
• Tanto la quería, que, tardé, en aprender a olvidarla, diecinueve días y quinientas noches

Un día jugué a ser Sabina. Pero no pidan olmos a las peras.

Siguen el hilo de las frases míticas:

• Las 12 frases de Calamaro por Maria Guardia
  
• Las 10 frases de Revólver por Mama Novata
• Otras sabinades por Isamu
  

Davant del pessimime que ens envaeix, vull contribuir a la creació d'una atmosfera d'il·lusió, de gotmigplenisme. No és una il·lusió sense motius. Aquests dies he anat anotant en la meva llibreta de les bones notícies alguns símptomes d'optimisme. Deu motius per a ser feliç:

• Ha tornat House
  
• La majoria de polítics (i analistes) estan de vacances
  
• No tinc mòbil. Sento el silenci
• La justícia avança. Tintín és acusat de xenofòbia
• Plou i sento l'olor de menta fresca
• El percentatge de mitjons desaparellats s'ha reduït en un 30%
• Els meus amics comencen a tenir canes. Ja no em sento tan sol
  
• Sabina és ex-tra-or-di-na-ri
• Estic acabant (Gemma, és cert)
• I el més extraordinari... He menjat un tomàquet amb gust de tomàquet
  

Les decisions dels socialistes sobre el govern de Navarra són un error. O, potser millor, són una suma d'errors, una capa d'errors un sobre l'altre com una lassanya. Anem a disseccionar, sense passions, amb la fredor d'un entomòleg, els errors i els errors dels errors. M'acompanyen?

Error 1. La concepció del partit

Jo no crec que el PSN hagi de ser sobirà. Si ho fos, només mantindria una relació emocional amb el PSOE. Si els socialistes navarresos formen part del PSOE és perquè volen participar en el projecte socialista espanyol i europeu; però, a canvi, han d'assumir una certa vinculació amb Ferraz. Aquesta és una confusió freqüent quan parlem de federalisme, que alguns interpreten com "a casa faig el que vull i a fora deixeu-me dir la meva". Federalisme vol dir que el sistema de cessions de competències es realitza bottom - up i no pas up - bottom. I vol dir, per tant, cessió de competències.

Dit això, la versió inversa tampoc funciona. Si el PSOE és la veu que decideix què fa el PSN, sense tenir en compte què hi pensa el PSN (o sigui, un sistema 100% up - bottom), llavors entenc la reacció del seu dirigent. "Sap, què?. Ja em faré el meu propi partit". L'error número u és que s'ha evidenciat un model de partit en el que sembla que es jugui al Risk, el que anul·la la dignitat de cada territori. En la lògica del Risk, puc deixar que capturin Kamtxatka, perquè així em reagrupo a Siam i després donaré el cop mortal. En la lògica real, Kamtxatka té una dignitat per ella mateixa: no és un mitjà, sinó un fi.

Error 2. Excusatio no petita...

Des de la lògica del Risk, Navarra s'ha convertit en una mena de pim pam pum del PP. Des de la manifestació del març de 2007 "Navarra no és negociable". La tesi del PP és molt simple: Una de les monedes de canvi de ZP a ETA és l'anexió de Navarra al País Basc. Ningú no va demostrar mai quina era la base d'aquesta amenaça. El PP utilitza aquest argument, malgrat els resultats electorals i la ruptura de les negociacions amb ETA. El Navarra no és negociable té tanta força que s'utilitza malgrat que el context que el genera ha canviat radicalment.

El pitjor que es pot fer davant d'una falsa acusació és modificar totes les teves decisions "per a què no sembli que". Vist des de fora, la sensació és l'inversa: tantes energies en demostrar que Navarra no és negociable per part del PSOE acaba per donar la imatge que efectivament Navarra va ser en algun moment una moneda de canvi. El millor antídot contra una falsa acusació és actuar com si no s'hagués formulat mai.

Error 3. Polítiques socials o model d'Estat

L'agenda de ZP està formada per tres grans temes. El més important és l'avenç en les polítiques socials i la Llei de la dependència és el millor símbol d'aquesta aposta. Segurament aquesta és la llei més rellevant dels darrers deu anys. El segon àmbit està relacionat amb aquest i es podria enunciar com l'avenç en les llibertats individuals i la lluita contra l'exclusió. Els dos símbols d'aquesta opció és la possibilitat que les parelles homosexuals puguin adoptar i la Llei de la igualtat. Hi ha un tercer element de l'agenda política que és la reforma de l'Estat. Zapatero és un federalista convençut i també ho és en Solbes. No podem oblidar que l'ascens de ZP té lloc amb una aposta explícita dels grups més federalistes del PSOE, com el PSIB, una part del PSE i el PSC. ZP veu clar que només és possible una Espanya plural.

En un determinat moment de la legislatura, el govern aposta per les polítiques socials i refreda la transformació del model d'Estat. Això no vol dir que aturi els processos de reforma de l'Estatut (al contrari) o que no realitzi accions simbòlicament molt rellevants, com la Carta de Barcelona o el retorn dels papers de la dignitat. Però el PP ha trobat en el debat sobre l'Estat una escletxa (l'única escletxa) per a evitar una derrota inexorable. I, interpreto, a Ferraz intueixen que s'ha de llençar una mica de llast federalista per a assegurar les polítiques socials. Deixem una mica de banda els grans temes (com la reforma del Senat), perquè així garantim guanyar les eleccions i assegurar la política de garanties socials. Seria molt llarg argumentar que el debat o polítiques socials o model federal és un fals debat. I ho és perquè la reforma del model de gestió pública necessària per a unes polítiques socials més eficients passa, necessàriament, per una gestió més descentralitzada. També per una fiscalitat més autònoma i més corresponsable.

Error 4. La gestió demoscòpica

La decisió del govern de ZP em sembla una decisió demoscòpica. Ja que les enquestes demostren que la societat és sensible amb aquest tema, millor no hi entro perquè sortiré escaldat. En altres decisions del PSOE (em permetran que no les comenti), he detectat també aquesta política tàctica i no estratègica. És un debat interessant aquest. Si el govern és la veu del poble, actuar d'acord amb les sensibilitats majoritàries de la gent és un acte de reafirmació democràtica. Però si portem al seu extrem aquest argument, ja no calen els partits. Podem crear uns serveis eficients d'informació sobre la veu popular i anem aplicant sistemàticament les opinions majoritàries. Està clar que els partits han de tenir també una acció estratègica, han de marcar una línia de futur i han d'intentar condicionar (amb l'acció i la paraula) l'opinió de la gent.

Error 5. Els gestos metapolítics

La política contemporània actua com si la política fos invisible. Em recorda el concepte de paleotelevisió que proposa Umberto Eco. A les notícies de la paleotelevisió, només poden veure la cara del presentador i es crea la ficció que aquell senyor ens està parlant a nosaltres, que ha entrat en el nostre menjador. A la neotelevisió, les notícies s'inicien i s'acaben mostrant els artefactes de la televisió, ensenyant la maquinària, confessant l'artifici. La neopolítica hauria d'assumir que els gestos polítics es llegeixen de dues maneres: pel que són i pel que representen. L'espectador ha après el codi (podríem dir metapolític) i sap interpretar que aquell gest no és un acte de convenciment absolut, sinó un gest de cara a la galeria. I que aquell discurs tan acalorat és en realitat la representació d'un guió. El gest de ZP a Navarra és un acte molt evident de gest metapolític, que s'intenta presentar com una decisió política a seques. Però els espectadors veuen les càmeres, els fils i els focus. I troben l'escena una mica grotesca. Com diria Marsé, es poden veure totes les canonades.

Altres articles relacionats

• Pepe Blanco ha de donar explicacions. Chesi Blog
• Error a Navarra. Egocrata
  
• Massa dubtes per una anàlisi. Chesi Blog
• Navarra espanyola. De bat a bat
  

Suposo que coneixen la notícia. Uns salvapàtries anomenats Germandat Catalana La Bandera Negra han abatut el toro d'Osborne del Bruc. Em nego rotundament a viure aquests episodis amb una callada normalitat. O amb un regust de complicitat.

Els símbols

Com diria el meu admirat Umberto Eco, als símbols els carrega el diable. La fotografia del Che que va realitzar Korda és per als francesos del 68 l'icona de la contracultura i per als cubans del 2007 una marca del poder establert. Els símbols no tenen el significat escrit en el dors i per això les dues patates fregides que formen l'M de McDonalds són la metàfora de la invasió ianqui o el far de la modernitat. No hi ha cap diccionari solvent de signes i, per això, les lectures són com els gustos. Cadascú els interpreta com vol.


A Catalunya un dia algú va decidir que els toros simbolitzaven Espanya. És l'herència dels Gautier, els Merimée, els Hemingway o els Washington Irving que van construir l'artifici de la España y olé. En realitat, els toros formen part de la cultura mediterrània des dels inicis d'aquesta cultura. De Creta a Nimes, els toros són tan mediterranis com el foc, la plaça, les sardines o les oliveres. Però de sobte s'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu que els toros són Espanya i que s'han d'esborrar del paisatge perquè "la immundícia cornuda espanyola" embruta la muntanya sagrada de Montserrat. Per a aquests individus, el laberint, el fil d'Ariadna i el minotaure els van dissenyar Pedro Almodóvar i Chiquetete durant una nit de copes.

Les icones

En alguns moments, els símbols esdevenen icones. Simplificant molt (massa) podríem dir que el significant del símbol (la forma física) pren més protagonisme que el significat (la interpretació). La Torre Eiffel és una icona, com també ho és el Golden Gate, l'Empire State o el Guggenheim de Frank Gehry. Aquests exemples són molt evidents però n'hi ha molts altres que no ho són tant. Jo crec que la Torre Agbar s'ha integrat en el paisatge urbà de Barcelona, en el seu skyline, i ara no em puc imaginar Barcelona sense el supositori de colors. Imaginem que d'aquí 15 anys Aigües de Barcelona decideix substituir el falus per una reproducció 1 a 3 de La Casa de la Pradera... Ho podria fer?. O podríem entre tots exigir que el consolador no es pugués tocar perquè ha entrat a formar part del catàleg d'icones de la ciutat?.

La construcció de paisatges

I hem arribat a l'arrel del problema. No és fàcil determinar quins símbols esdevenen icones i han de ser indultats (com els ninots de les Falles) de l'acció destructora dels temps. Podríem dir que el toro d'Osborne ha estat escollit el millor disseny del segle XX pels premis FAD. Que la silueta ha format part de moltes pintures, ha estat l'escenari de moltes pel·lícules i fins i tot ha inspirat molts altres dissenys, com el burro català. Podríem dir que el seu autor és un gran artista, un dels grans dissenyadors espanyols del segle XX, molt allunyat de l'estereotip franquista que alguns l'imputen a ell i la seva obra. Però és cert que no és tan evident.

Les identitats són construccions socials. Ja ho podem disfressar de determinisme històric, de les lleis de l'antropologia o del folklorisme de l'Amades. És identitat el que una societat decideix que és identitat. No hi ha una raó suprema a la que es pot invocar per justificar una connotació simbòlica, més enllà de l'opinió dels consumidors d'aquests símbols. Per això, a l'hora d'intervenir en la construcció del paisatges i de definir quins elements d'aquest paisatge formen part d'allò que en diem la identitat col·lectiva, hem de tenir en compte l'opinió col·lectiva. Una opinió que és per definició diversa, plural, contradictòria i polifònica. No passa res.

La imposició del paisatge

Un bon dia, un grup d'aquest col·lectiu decideix que l'únic paisatge possible és el seu. Està convençut que la seva visió és l'única possible i no dubta a apel·lar el designi diví en la seva acció ("el toro tapa la muntanya sagrada"). Només hi ha una Catalunya possible, que és la seva, i només un paisatge possible, que és el seu.

Tota aquesta història put. Els tics feixistes apareixen per tot arreu, des del nom (Germandat Catalana) fins el to ("netejar la sagrada muntanya de Montserrat de la immundícia cornuda espanyola que pretenia embrutar-la"). El més preocupant, però, és el convenciment que hi ha una interpretació de Catalunya que es justifica per un designi diví, històric o antropològic. Que l'Estat català ha de prevaldre per sobre de l'opinió dels mateixos catalans. Que no cal apel·lar al dret d'autodeterminació, sinó passar directament a l'autodeterminació. Que les identitats existeixen de forma immanent, com les idees aristotèl·liques.

Ja n'hi ha prou, que diria en Cuní. El problema no és la manca de seny de quatre alterofòbics. El problema és la callada complicitat de bona part de la societat catalana. Em sembla un gest greu. Potser demà, aquesta Germandat decideix que l'estàtua de Colom és una apologia de la Hispanitat, que el Poble Espanyol és una cunya indecedent en el paisatge urbà de Barcelona o que els bars de tapes són una colonització immunda i opten per dinamitar-los sense contemplacions.

Supongamos que la banda sonora era Los aviones de Calamaro o Cerca de las vías de Fito, no estoy muy seguro. Quizás era Drexler, aunque eso no es muy relevante. Hace seis días que no se afeita y aunque no fuma, esta vez lleva un cigarrillo en la boca. Supongamos que estaba a punto de llover, o en todo caso las nubes corrían como si se las croquetas estuvieran a punto de quemarse. A pesar de los remolinos de polvo, los zapatos brillan como dos aspersores de luz.

Ahora vemos el tren que se aleja. Y aunque su cara está curtida por una cicatriz que se asoma por encima de la barba incipiente, no puede evitar derramar una lágrima. Llora como el fin del mundo. Llora como lloran las tarotistas cuando descubren su destino. Llora como si sólo pudiese llorar en ese momento. El humo del cigarro se confunde, en el horizonte, con el reflejo del humo del ferrocarril.

Pero el tren es eléctrico y ya no exhala humo. Ni siquiera le han colocado una chimenea para disimular. Cuántas despedidas tristes han evitado los trenes eléctricos. Cuántas veces el humo de los cigarros ha dejado de fundirse con el humo del carbón de la caldera. Eso sí, llámenme sentimental, pero juraría que eso que suena ahora es Aquellos besos de Calamaro.