30 de setembre 2007

Viatgers

Després de deu dies de travessia, el vaixell que els conduïa fins a Bombai s'apropava a les aigües de l'Índic.

- Sospito que ja sé quan ets un viatger, afirmà Passepartout
- I doncs?, replicà Phileas Fogg
- Crec que un viatger és aquell que arriba a l'hotel i se sent com a casa
- Incorrecte. Un viatger és aquell que veu la seva casa com un hotel

28 de setembre 2007

Iceta Pé

Mirin. Hi ha dies en què escoltes un polític i, ho reconec, t'avorreixes. I no negaré que algun dia en el meu escó del Parlament repassava mentalment la llista de la compra ("compro iogurts Bio o normals?") o realitzava aportacions silencioses a la història de la filosofia mentre un diputat qualsevol (sí, potser era en Sirera) comparava Catalunya amb el descens a l'infern de Dante. I no negaré que hi ha dies en els que el nivell del debat en el Parlament s'apropa a les discussions de Salsa Rosa. Recordo amb horror el moment en què vaig fer una intervenció per debatre una moció sobre casaments. La proposta en qüestió suggeria que els capellans no puguessin imposar un fotògraf (i rebre així una comissió sota mà), i que es liberalitzés el mercat dels immortalitzadors dels dies feliços. Es veu que el diputat proposant s'havia casat uns mesos abans i havia patit aquest atemptat contra la lliure competència. Quin?. Busquin en el web del Parlament, que si els hi dic després pensaran que li he agafat mania. Comprenc que en dies com aquells, els espectadors pateixin crisis de fe democràtica.

Però hi ha dies en què escoltes un polític i aprens. Hi ha moments en què un polític dibuixa amb la precisió d'un cirurgià el què som i el què hem de ser. I en moments com aquests et reconcilies amb la política. Personalment, subscric fins i tot les faltes d'ortografia del document (que no en té, però si en tingués, hi estaria d'acord). Llegeixin aquest text si són tan amables, on es diu entre d'altres coses:

La temptativa de refundar el catalanisme resulta com a mínim pretensiosa perquè el catalanisme té unes arrels ben profundes i sòlides que difícilment poden ser substituïdes per l’acte voluntarista d’un dels dos partits d’una coalició en crisi. Quan parlem de catalanisme estem parlant d’un sentiment, de les moltes maneres d’identificar-se amb el país que no necessiten refundacions, ni reformulacions, ni pautes, ni models, ni receptes, ni carnets, ni cases comunes. Si m’apuren el catalanisme no necessita ni líders carismàtics, ni messies, ni herois. És un sentiment cívic, que no admet cap mena d’apropiació personal ni de patrimonialització partidista.

Hi ha una cosa encara pitjor que una política irresponsable, irrealitzable o equivocada… és senzillament que sigui irrellevant. Correm el risc de que la política, a casa nostra, acabi sent irrellevant per a la ciutadania: bé per allunyada, per incomprensible, o per preocupada per d’altres coses que no són les que afecten a la vida diària de les persones. Correm el risc no tan sols de no anar per davant, estirant, liderant o acompanyant la societat en la seva projecció cap el futur… sinó de ser una rèmora per ser incapaços d’entendre el moment i les necessitats.

La política no pot conrear la melangia, la hipocondria, l’ànim pusil·lànime, el derrotisme, la decepció... No ens ho podem permetre i no correspon a la llarga i exemplar tradició del catalanisme polític que no ha defallit mai, que no s’ha deixat vèncer, que no s’ha rendit davant de les adversitats.

25 de setembre 2007

10 raons per anar a l'efindex

Bloggers aficionats, professionals, curiosos, amateurs, emprenedors, tastaolletes, incisius, aplicats, desinhibits, provocadors, integradors, participatius, innovadors, indolents, creatius, simpàtics, àcids, bàsics, informals, perfeccionistes. Bloggers tots. Anotin a les seves agendes les dates del 2, 3 i 4 de novembre. La segona edició efindex, el cap de setmana de la blogosfera, els espera a Càceres.

Hi ha moltes raons per inscriure's. Aquestes són les meves:
  1. Per a comprovar que això de l'educació 2.0 i els edublogs obre les portes a una nova forma d'ensenyar i sobretot d'aprendre.
  2. Per a millorar els coneixements sobre blogs en els diversos tallers previstos.
  3. Per a veure en directe Loretahur, l'autora d'un blog tan útil com el genbeta.
  4. Per a posar en pràctica aquelles coses que explica Guadian en el seu blog sobre administració e i administració k i que, no ens enganyem, no acabem d'entendre del tot perquè encara estem amb els manguitos.
  5. Per a aprendre moltes coses sobre l'open business, muntar la teva pròpia e-empresa i regalar-li una sonora botifarra al teu insoportable cap de servei, que segur que es diu Povedilla o alguna cosa així.
  6. Per a gaudir de la intuïció del gran (immens) Aravosis, el creador de l'Americablog
  7. Per a participar en els tallers de podcasts i descobrir el Butanito que tots portem a dins.
  8. Per a gaudir de la presència de destacats bloggers als que potser només coneixen virtualment, com César Calderón, don Royo, Daniel Vásquez, Carlos, Chiqui o JLP (entre molts altres) que a més de plomes insignes són bona gent.
  9. Per a connectar-se en un espai extraordinari.
  10. Per a gaudir dels reputats pernils extremenys i les tortes del Casar.

21 de setembre 2007

Las dudas del censor

Leo que un Tribunal ha condenado a la página alasbarricadas.org a pagar 6.000 euros al Rey del Pollo Frito. Parece ser que uno de los visitantes de la página ha criticado a Ramoncín en uno de los fórums y la sentencia ha hecho recaer la responsabilidad de la injuria en los propietarios de la página. O sea que quien gestione un blog debe vigilar no sólo lo que dice, sino también lo que dicen los visitantes de la página.

Yo ya tenía mucho trabajo censurándome a mi mismo. El otro día, sin ir más lejos, estuve a punto de criticar al Conde Lecquio porque coincidí con él en un aeropuerto y sufrí su mala educación. Pero después me acordé que el ex de la Obregón está en la línea de sucesión de la Corona y que, por tanto, me podían meter entre rejas si se me iba la mano. Otro día quería escribir un post muy divertido, una especie de comedia breve en la que participan personajes como Bárbara Rey, el hijo de la Sartorius y un oso ruso ciego de vodka. Pero cuando estaba a punto de enviar el post me dio un ataque de sensatez y lo envié a la papelera de reciclaje. Cohibido por la autocensura, este blog que pretendía ser un híbrido entre Ajoblanco y Makoki ha acabado siendo un mix entre Súperpop y Los Lunnies.

La cosa se ha ido complicando. Después de la sentencia a favor de Ramoncín deduzco que también soy responable de lo que escriban unos terceros en esta bitácora. Y eso me genera algunas dudas que quiero compartir con ustedes, porque me consta que entre la audiencia del blog hay un buen número de juristas que pueden aportar un poco de luz. Veamos.

  1. ¿Qué pasa si no me da tiempo a leer el comentario antes de que lo lea el aludido y me ponga una demanda?. ¿Debo leer el blog cada cinco minutos?.
  2. ¿Cuál es el límite tolerable, el umbral por encima del cual te cae una demanda?. ¿Mamarracho, correveidile, chupafarolas, asaltafaldas...?.
  3. ¿Si yo escribo un comentario en otro blog, pueden denunciar al propietario del blog?. Por ejemplo, y esto es sólo un ejemplo y en absoluto pretende ser una incitación, si yo (o alguien) se va al blog de Daniel Sirera y escribe un comentario injurioso contra el Obispo de Toledo, la congregación de monjas del Sagrado Misterio o el secretario adjunto de Ciutadans, ¿se le caerá el pelo a Sirera?.
  4. Y si, es un decir, yo entro en el blog de Daniel Sirera e injurio a José Antonio Donaire con saña y mal gusto, ¿puedo presentar una demanda contra Sirera por permitir un ultraje a mi buen nombre?.
  5. Y si, por ejemplo, cuando acabe este post yo mismo me insulto a mi mismo en un comentario, ¿puedo autodemandarme?.
  6. Y ya que estamos con supuestos, si me lo permiten, si en vez de entrar en el blog de Sirera, entro en la página web de la Casa Real, donde podemos ver a Sus Majestades siempre tan campechanos ellos, y pongo a parir a José Antonio Donaire, ¿podré demandar a Sus Majestades, campechanamente?.
  7. Y si yo escribo un blog ofensivo contra esta gente y realizo una ingeniosa metáfora y los comparo con una tonelada y media de guano, ¿afectará esto a los diversos agregadores que publicarán el post al capturar el RSS, como Las ideas, Catablocs, Catapings o Poliblocs?. ¿Es un agregador responsable de los posts que escriben otros?.
  8. ¿Y si una persona encuentra el post sobre la tonelada y media de guano en una búsqueda del Google sobre guanos y abonos naturales, se puede demandar al Google por no censurar el post en su momento.
  9. Supongamos que el post en cuestión se publica en un digg como La Tafanera o Menéame. ¿Se podría demandar al digg por no censurar un post censurable?.
  10. Y Franco, ¿qué opina de todo esto?. Y el Madrid ¿qué?, ¿otra vez Campeón de Europa?.

17 de setembre 2007

El CAC bueno

Estaba yo vagando por los océanos procelosos de internet, entre el verbo grácil de don Royo y la crónica de la gran victoria de la Unión Deportiva Salamanca, y el azar me ha conducido hasta la Libertad Digital. Empiezo a reir mientras leo las chismosas declaraciones de Sirera (qué gran cómico ha perdido el país) y las carcajadas se desbocan ante este artículo sobre la conspiración del 11-M, a la altura de los mejores gags de Padre de familia. Y ha sido en este hilarante momento cuando he reparado en el artículo sobre el CAC... Les confieso que no salgo de mi asombro. Según parece, la TVC emitió un reportaje sobre Terra Lliure en el que se justificaba el atentado contra Jiménez Losantos. Yo no lo vi, porque de la televisión sólo me interesa Saber vivir y el Diario de Patricia, pero según dice Sirera fue algo tremendo. Y si lo dice Sirera, debe ser verdad. El Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) ha criticado el programa en cuestión y ha reprobado a la televisión pública catalana.

Quizás ustedes recordarán el informe que hizo el CAC contra la COPE. A lo mejor les viene a la memoria la imagen de los eurodiputados del PP con una carretilla llena de firmas contra el CAC. Puede que recuerden las encendidas críticas de Losantos contra esa máquina de censurar llamada CAC. Pues bien, en esta bitácora tuvimos la osadía de aplaudir la resolución del Consell en artículos como éste, éste o este otro. Esa defensa dio lugar a una ofensiva de los liberales que me trataron de fascista, liberticida, estalinista y otras lindeces (como aquí, aquí o aquí). Tuve el honor incluso de ser insultado en las páginas de Libertad Digital. Como me gusta ser consecuente también aplaudo el informe del CAC contra TVC por permitir (según parece) que se emitiese un programa donde se justificaba el atentado contra Losantos. Porque si lo dice Sirera, que es un tipo muy cabal, seguro que es cierto.

Pero ahora me dirijo a los defensores de la libertad, a los blogs que velan por el "todo vale", a los recolectores de firmas contra el CAC, a Libertad Digital, a la COPE, a El Mundo, al PP, a Liberalismo.org y a todos los que en su día negaron la capacidad del Consell Audiovisual catalán, que gritaban a los cuatro vientos contra un ente opresor y fascista, que abogaban por la libertad de expresión... A todos ellos, les pido coherencia. Que critiquen al CAC y que defiendan a la televisión catalana. No sea que nos dé por pensar (que ya saben que los rojos somos muy mezquinos) que sólo defienden la libertad de sus medios y la censura en los ajenos.

13 de setembre 2007

Universitat 2.0

Avui he fet la primera sessió de l'assignatura Ordenació i Gestió dels Espais Turístics (coneguda popularment com a OGETE) dels estudis de turisme de la Universitat de Girona. El meu primer experiment 2.0. Els estudiants m'han semblat més espantats que il·lusionats. Suposo que els canvis generen vertigen.

L'origen

És difícil mantenir el model convencional de formació universitària. La Universitat 1.0 es basa en l'autoritat del professor. Ho sap tot, ho controla tot, té respostes per a tot i està el dia de tot. Els estudiants (que no saben, no controlen i no tenen respostes) són exposats a radiacions diàries de saber que finalment es plasmen en un brillant examen. Sincerament, jo no puc dissimular més: sé poques coses i a més dubto constantment sobre elles.

(Alguns d)Els principis
  1. Els estudiants són plurals, amb necessitats diverses. Ensenyar vol dir adaptar-se a cadascun d'ells.
  2. La formació del coneixement no pot ser només professor - estudiant. Aprendre en xarxa.
  3. L'aula és un fragment petit de la formació. El rellevant és el que es fora extra muros.
  4. Les xarxes socials són una eina capital en la formació en xarxa.
  5. L'estudiant ha de dissenyar el seu propi sistema de reptes i necessitats.
  6. Els estudiants han de proposar també millores sobre la forma i el fons de l'assignatura. Decidir on line els recorreguts diversos de les sessions.
  7. És més important aprendre a aprendre que simplement aprendre.
  8. Aprendre a dubtar. Qüestionar-se allò que tothom dóna per sabut.
  9. Estirar fils. Aprendre no és mirar uns apunts, sinó aprendre més d'allò que més es vol saber.
  10. Impregnar la vida quotidiana de l'aventura del saber: un viatge, una excursió, una notícia o una conversa són excel·lents oportunitats per aprendre.

Els instruments
  1. La peça bàsica serà el blog. Cada estudiant usarà el seu blog com un espai per a la recerca, el debat, l'aportació o la presentació de resultats.
  2. Estudiarem les possibilitats del twitter i de Second Life, només de forma prospectiva. El primer pot ser un bon instrument de microblogging i el segon ens permetrà alguna aventura en el turisme virtual.
  3. Crearem una wiki de l'assignatura, per tal de solidificar els conceptes (què vol dir cada cosa, qui és qui), però també per a qüestionar-nos-les. Els wikis són una eina excel·lent perquè combinen el rigor enciclopèdic amb la discussió sobre els seus continguts.
  4. Un terç de les sessions d'aula seran realitzades pels propis estudiants, amb sessions de presentació i discussió.
  5. Instaurarem microsessions de debat sobre l'assignatura, els seus errors i els seus encerts.
  6. Comunicarem els resultats (parcials i totals) amb altres àmbits per incorporar les eines i les propostes 2.0 i alhora per a facilitar la creació d'iniciatives similars.
Estirant el fil

Per saber més sobre educació 2.0 recomano especialment Planeta educactivo, Downes, Rafael Robles, Miquel Duran, Ramón Castro, Maria Barceló, el digg docencia.es.

I sobretot els prego que segueixin la pista de la nova edicició efindex. La major concentració de cíbertalent del planeta (confirmat ja el gran Aravosis), amb novetats i tallers imprescindibles. El novembre, anotin a l'agenda, tothom a Cáceres 2.0.

12 de setembre 2007

Nou curs polític

Avui he deixat en David a l'Escola. Comença Primer, amb una cartera plena de projectes, de somnis i de nervis. La seva classe està formada per 22 nens i nenes, dels quals set són magrebins, un és brasileny, una russa i una equatoriana. Ho dic per a escandalitzar els xenòfobs que llegeixen aquesta bitàcola, que ja saben vostès que m'encanta provocar l'ala (ultra) dreta de l'audiència. En David no és l'únic que comença el curs. Amb l'11 de setembre s'inicia l'any 2 del govern que presideix José Montilla. I diuen els experts que el segon any és el més important. M'agradaria repassar una mica les principals assignatures que venen a sobre.

1. Trens

El ferrocarril serà el mitjà del futur. Està bé fer l'Anella de les Gavarres, l'Eix Transversal desdoblat o la N-II en autovia... Però el futur viatja en tren. S'ha d'aplicar el Pla d'Infrastructures del transport de Catalunya, que preveu invertir dos de cada tres euros en el ferrocarril. Aquest ha de ser l'any zero del projecte que canviarà radicalment el país: el Tren Transversal. Mentrestant, l'AVE hauria d'arribar a Barcelona.

2. Escoles

La població infantil es multiplica i es precisen més centres, més professors, més recursos i sobretot una reflexió social en profunditat sobre el paper de l’escola i dels docents. Les escoles han de ser també els espais de relació entre comunitats culturals autistes.

3. Llei electoral

Ara o mai. No és admissible que el país no disposi d’un model electoral, que reculli les diverses sensibilitats: representativitat del vot i proporcionalitat territorial. Hi ha molts models que permeten conciliar aquest fals conflicte que, en realitat, amaga la resistència a un canvi que pot suposar la pèrdua de vots. Canviar la llei electoral permetria també obrir el debat sobre els mecanismes de participació ciutadana i la relació entre societat i partits.

4. Estructura territorial

La Llei electoral està aparellada amb la llei sobre el model territorial del país. La proposta de l’Estatut (a) elimina les diputacions, (b) crea les vegueries i (c) transforma les comarques. El federalisme no és només una proposta per Espanya: També Catalunya hauria de ser un país federal, en el que les vegueries fossin realment sistemes de descentralització del govern de la Generalitat. Quantes vegueries?. Jo em mullo: set, inclosa la dels Pirineus, que serà molt complicada perquè afecta tres diputacions.

5. Energia

El canvi del model energètic és urgent. Els combustibles fòssils s’esgoten i l’energia nuclear no sembla una alternativa suficient (ni segura). Les mesures no poden ser tèbies: reducció del consum, fiscalitat elevada del sobreconsum, transport públic, energia eòlica i inversió en investigació. La connexió elèctrica amb França?. Em temo que és imprescindible.

6. Món local

Només un 14% del pressupost públic és gestionat pels ajuntaments, que tenen més deures que recursos. Un cop consolidada la transferència dels recursos estatals a les comunitats (que ara gestionen més de la meitat de la despesa pública), hem d’iniciar la segona revolució. Apostem pel model amglosaxó. que dóna més recursos als ens locals. De seguida apareixeran els qui desconfien dels ajuntaments (i utilitzen sempre l’exemple de Benidorm), però és que la classe sobre el despotisme il·lustrat jo me la vaig saltar.

7. Llei de promoció de l’autonomia personal

L’aplicació de la Llei de promoció de l’autonomia personal, que és coneguda com a Llei de la dependència, ha estat la llei social més important del que portem de segle. La seva aplicació no serà fàcil, tant per la definició dels nivells de dependència, per la implantació de les mesures socials que es recullen i per la depesa pública que comporta. Aquest serà l’any zero de la llei. Hi ha moltes vides que en depenen.

8. Canal Segarra – Garrigues

Som un poble que ha perdut la seva relació amb el món rural. I aquesta distància ens pot costar cara. La construcció del canal és l’obra agrícola més important de la Catalunya contemporània. És tant rellevant que pot deixar en un segon terme dos accions fonamentals, com la concentració parcel·lària i els contracte programa. Catalunya només pot aspirar a ser una nació moderna si aconsegueix frenar l’abandó dels seus conreus.

9. Habitatge

Probablement el problema número 1 del país. I el que té una solució més complexa. Aquest curs veurem la construcció dels habitatges protegits afavorits per la normativa urbanística. Seran suficients?. Rotundament no. Calen mesures fiscals imaginatives. I el lloguer ha de ser la principal alternativa.

10. Catalunya i Espanya

El març toquen eleccions estatals. No els sorprendré: aposto per Zapatero, que farà una segona legislatura brillant. És veritat que hi ha moltes coses en joc, especialment el model d’Espanya. Però seria un error hipotecar el segon any a l’espera de l’escrutini del 13 de març. El show ha de continuar. Com si el març fos un mes més. El principal problema del país pot ser quedar abduït per les batalles campals de Moncloa. No es equivoquem: Aquest any, l’escenari de joc està a la Ciutadella.

Comença el curs. Comença l’espectacle. Qui va dir que la política és avorrida?.

04 de setembre 2007

El post más triste

Un beso, papá. En el recuerdo siempre.