No sé si van tenir l'oportunitat de veure l'escena. En Duran i Lleida, amb les seves ulleres de disseny i la seva calba brillant, assenyala amb el dit una dona magrebina i li demana que s'integri. Des de fa unes setmanes, la dreta
ha començat a sortir de l'armari i diu el que pensa sense complexos. Si m'ho permeten, vull entrar en el debat de la integració. I, especialment, vull il·lustrar les contradiccions del discurs del demòcratacristià.
Sobre la integracióEn Mikimoto ha fet fortuna amb
un programa de televisió que, en essència, ens mostra els catalans escampats pels móns de Déu. El presentador viatja a Austràlia i ens ensenya un català que porta 25 anys a Sydney, llegeix novel·les d'en Quim Monzó i menja pà amb tomàquet. En un altre programa, estem a Buenos Aires i podem veure una catalana que escolta havaneres, consulta l'edició digital de l'Avui i segueix les evolucions del Barça. Fins i tot, una marca de cervesa ha fet fortuna amb
un anunci que explica la necessitat d'un català destinat a la Xina de mantenir un contacte emocional amb Catalunya i el Barça. ¿Com és que acollim amb naturalitat, fins i tot amb orgull, aquestes mostres de supervivència cultural?. Per què no ens escandalitza?. Per què no els assenyalem amb el dit i els acusem de ser uns des-integrats?.
Demanar una persona que "s'integri" és demanar-li que renegui de la seva identitat. Que es despulli del que ha estat fins ara, que enterri el seu jo i que creï una realitat virtual. Recorden en Raimon?. "Qui perd els orígens, perd la identitat".
La por a la diversitat
En el mateix programa que Duran i Lleida va lluir la seva ideologia xenòfoba, en Carod-Rovira explicava amb molta convicció el problema d'Espanya. "Vostès només entenen una Espanya, que té por a la diversitat, que veu la llengua catalana o la cultura catalana com un problema i no com una riquesa". I té tota la raó. La diversitat espanta. La diferència provoca desconfiança i genera una reivindicació de la uniformitat. Sense complexos, dos persones del públic interpel·laren el vice-president amb un "Señor José Luis", que provocà una lògica indignació per part del líder d'Esquerra.
Crec que la majoria dels catalans admetem sense matisos aquest discurs i reclamem una altra Espanya, capaç de recollir la seva diversitat com un valor i no com un problema. Però això és incompatible amb la interpel·lació d'en Duran i Lleida. No podem demanar a una altra cultura que es desvesteixi del seu pòsit i que s'integri. Amb una mà reclamem una Espanya plural, diversa, però amb l'altra reclamem una Catalunya uniforme. Aquest és el debat de fons. Més enlà dels límits i de les fronteres. El discurs d'en Duran i Lleida proposa una Catalunya que s'assembla molt a l'Espanya que critica en Carod-Rovira.
Cultures superiors i cultures inferiorsHi ha una escletxa per on es pot salvar, aparentment, aquesta contradicció. D'acord amb el dirigent de CiU, la nostra cultura és millor. Més de cent anys d'antropologia, de Levi-Strauus i de Jauss, per arribar a la mateixa conclusió que els colonitzadors del segle XIX: Hi ha cultures superiors i cultures inferiors. Jo reconec que en aquest laberint dialèctic de seguida em perdo. Com es fa aquest rànquing?. Qui l'encapçala?. La nostra cultura és superior o inferior a la portuguesa?. I a la irlandesa?. I a la xinesa?. Em perdo perquè no entenc massa bé que vol dir superioritat cultural, vostès em perdonaran. La llengua és un atribut cultural, oi?. Quina llengua és la primera llengua?. Com es mesura la superioritat d'una llengua?. I la gastronomia, no és també un atribut cultural?. Què és superior, la fabada o la paella?. El mojo picón o el xató?. I els balls?. Quina posició ocupa la sardana?...
I a mesura que estirem del fil torna a evidenciar-se la contradicció. Mentre que un català explica el seu auditori que la llengua catalana és un tret cultural que mereix el mateix respecte, la mateixa dignitat, que la llengua castellana (i, de fet, que qualsevol altra llengua), en el mateix programa, el mateix auditori, un altre català li diu a una persona que la seva cultura és de segona categoria. Si entrem en el joc pervers de les cultures superiors i inferiors, si no admetem que totes les cultures tenen la mateixa dignitat i el mateix dret de supervivència, llavors no podem escandalizar-nos quan un senyor de Valladolid considera la llengua catalana una vulgaritat.
Cultures i individusLa meva opinió és que les cultures no existeixen. Poden consultar
una excel·lent Tesi Doctoral, que defensa brillantment aquesta afirmació. O poden continuar pensar que no, que es pot definir amb precisió què és cultura i, per tant, què és cultura irlandesa, cultura catalana, cultura cubana o cultura thai. Crec que amb el temps, el concepte cultura tindrà la mateixa sort que el concepte raça, un terme desterrat des de fa temps de l'àmbit acadèmic. Però no és aquesta la qüestió que m'interessa precisar.
Admetem per un instant que existeix "la cultura". Que existeix, per exemple, la cultura catalana. Són els individus presoners de la seva cultura?. Un exemple. La gastronomia és un tret cultural essencial, oi?. Un català ha de menjar cuina catalana?. És un botifler si dina un marmitako, una fabada o un kebab?. Pot un català ser vegetarià i renunciar als peus de porc, l'esqueixada o els cargols?. I un català pot parlar en anglès amb la seva xicota sueca?. Pot un català ser budista, sense sentir que estan traïnt la seva pàtria?. I pot vestir-se amb un mocador palestí?. Pot un català gaudir d'una corrida de toros?. I ballar flamenc?. I fer-se soci del Reial Madrid?...
Admetem que hi ha una cultura catalana. D'acord. Però em nego a pensar que hem d'exigir que els catalans visquem "a la catalana". Primer, perquè jo tinc moltes dificultats per definir amb certesa (amb límits precisos) la cultura catalana. I l'espanyola, la irlandesa o la canadenca. Segon, perquè això ens tancaria les portes a totes les altres cultures. I a mi, m'agrada molt el cocido. Però sobretot perquè defenso una societat lliure, d'homes i dones lliures, que viuen, pensen, mengen, estiuegen, celebren, es vesteixen i fan l'amor com volen (i com poden). I aquesta és la tercera contradicció. En la seva apel·lació a la integració, en la seva exigència de què una persona adopti les nostres formes de vida, Duran i Lleida renega de la seva ideologia liberal. Un liberal, més que qualsevol altra persona, hauria de rebutjar l'exigència d'integració, que és més pròpia d'un règim total·litari.
Cultura i drets humansPodem pensar que el problema de la cultura magrebina és que discrimina la dona. Però és que això no és cap tret cultural. La submissió, l'abús de la força, la desigualtat no són fets culturals, sinó trets socials o polítics. I els drets humans (o l'absència de drets humans) no estan relacionats amb les cultures com si fossin fulls grapats.
Imaginem que hi ha una cultura catalana. Aquesta cultura ha estat històricament molt masclista. Fins fa quatre dies una dona no podia votar o no podia obrir un compte sense l'autorització del seu marit. I ens queda molt camí per recórrer. Quantes rectores hi ha?. Quants assassinats de gènere s'acumulen en les notícies?. Per què les dones cobren menys que els homes per les mateixes feines?... Aquesta desigualtat no és un tret cultural. Es pot lluitar per evitar la discrimació de gènere sense renunciar a la cultura catalana. Simplement, perquè la desigualtat no és un tret cultural. La manca de democràcia, el control policial, la desigualtat social o la injustícia s'han de combatre en el camp de la política i de les lluites socials. I no en l'àmbit de la cultura.
Quan diem que la cultura magrebí és masclista estem obligant una persona a triar entre la seva identitat i la seva llibertat. Es pot ser musulmà i liberal. Musulmà i gai. Musulmà i demòcrata. Musulmà i tolerant. Jo no vull obligar cap persona a abandonar la seva fe, la seva identitat o la seva cultura. Vull que respecti i faci respectar els drets humans i els drets i deures cívics. I un cop assumit això, que es vesteixi com vulgui. Només faltaria.
Drets i educacióUna societat ha de fixar les regles del joc. I en el nostre país, les regles del joc són els drets i els deures que fixen la Constitució i l'Estatut. Un dels àmbits on es poden assumir més fàcilment els principis bàsics de convivència és l'àmbit escolar. Per això, en molts estats veïns existeix una matèria que il·lustra sobre els principis bàsics dels ciutadans. Jo vull que a les escoles s'expliqui Educació per la ciutadania, precisament perquè vull que les diverses cultures que conviuen en el país entenguin que hi ha unes normes bàsiques que estan per sobre de qualsevol criteri cultural.
Aquesta és la darrera contradicció. Convergència i Unió es va abstenir en la votació del Títol Primer de l'Estatut de Catalunya, el que regula els drets i els deures. La dreta està torpedejant l'assignatura d'Educació a la ciutadania, realitza crides a la insubmissió i apel·la al dret dels pares a decidir la formació ètica i espiritual dels seus fills. No entenc amb quina autoritat ells, precisament ells, poden prohibir el vel. ¿No defensen vostès els drets dels pares a decidir la formació dels seus fills?.
Els drets col·lectius estan per sobre de qualsevol consideració cultural. Punt. L'ablació és una atrocitat i m'és ben igual que sigui una tradició ancestral. Vull una societat que respecta, un per un, tots els principis de convivència. Però un cop assumits tots els drets i deures, els individus han de poder viure en un marc de llibertat absoluta. Si el vel és una manifestació cultural sense connotacions de desigualtat, em sembla perfecte que el porti.
