30 d’octubre 2007

Memòria històrica

Un capvespre de tardor en Minos sentí llàstima d'en Sísif. O, per ser justos, hauríem de dir que Hades no podia suportar per més temps el rebombori de la roca rodolant i rodolant muntanya avall totes les nits. Sigui com sigui, Minos i Hades s'adreçaren al vell cec i cansat i el primer, amb veu greu, li condonà el sever càstig:

- "Sísif, tu que intentares amb la teva astúcia escapolir-te de la voluntat dels Déus, has hagut de pagar un alt preu. Pujar cada dia aquest immensa roca cap al cim per veure després com rodolava fins al punt de partida. No hi ha tasca més fútil, ni esforç més absurd. Han passat cent-mil dies i cent-mil nits. Has purgat el teu delit. Pots marxar en pau".

Però el vell cec continuà pujant la roca pel pendent, aliè a les paraules d'en Minos.

- "Potser amb el temps, no només ha perdut la vista sinó també l'oïda", murmurà Hades.

- "Sísif!" -cridà Minos, impacient- "Que ja pots marxar!!".

Cap reacció. Ni els crits més escabrosos d'Hades varen poder aturar el ritme cadenciós d'en Sísif que pujà i pujà la roca fins a l'arribada de la nit. Després de diversos intents, els dos déus abandonaren decebuts la muntanya, en Sísif i la seva roca, just abans de sentir com tornava a caure una volta més. Quan les seves siluetes es perderen per l'horitzó, en Sísif exhaust però feliç va descobrir la petaca de ginebra que portava amagada entre el manyac de roba i pensà:

- "Los autores no se esconden en montañas o desiertos lejanos"

26 d’octubre 2007

L'impacte de la blogosfera

Els blogs polítics catalans són un dels principals motors de la catosfera, de la blogosfera catalana. De fet, la vitalitat dels blogs polítics de Catalunya és un fet singular en el paisatge polític de l'Estat. En aquest estudi que els hi presento, he intentat avaluar la repercusió dels blocs polítics del país, el seu efecte dominó, a partir de l'instrument d'anàlisi més reconegut, Technorati. Quin és el pes de la ciberpolítica?.

Blogs censats, blogs reals

La font de l'estudi són els blogs que estan catalogats dins l'agregador Poliblocs, l'excel·lent portal gestionat per Gordillo i Solano. Hi ha alguns blogs polítics fantàstics com el diari de Saül Gordillo les reflexions de Marc Vidal o l'admirat quadern d'en Narcís Sastre, però no són blogs de polítics tot i aquest darrer s'ha incorporat recentment a CDC. Com en els estudis precedents, només he considerat els partits amb representació parlamentària. Això afecta 702 blogs teòrics. En realitat, la xifra és sensiblement inferior, perquè he descartat els blogs que no han escrit cap entrada el mes d'octubre (els "blogs morts") i també els blogs que no estan redactats per un blogger català. El cens real és de 423 blogs, 107 més que en l'estudi de febrer de 2007. Primera conclusió rellevant: la blogosfera política catalana continua el seu particular big bang.

És important destacar que el número de blogs nominals que apareixen en el catàleg de poliblocs no són els blogs reals. La magnitud de la ciberpolítica és molt rellevant, però inferior a la que manifesta el portal. Per exemple, el cens detecta 243 blogs actius del PSC quan en realitat només són 146, és a dir, un 60% dels censats (o si es vol, un 40% de baixes). Aquesta diferència afecta en menor o major grau a tots els partits: un 75% del cens a ICV, un 59% a CiU, un 57% a ERC i només un 50% del PP.

Creixements diversos

Si considerem el cens real, és a dir el número de blogs vius i catalans, el PSC és el partit amb un número més elevat de blogs, amb 146. A l'estudi de febrer, el PSC disposava de 130 blogs, de manera que només n'ha incorporat 16 nous blogs. Amb més precisió, hauríem de dir que el balanç entre nous blogs i blogs morts, el creixement vegetatiu, és 16. En canvi, la blogosfera republicana ha passat de 83 a 116 blogs (33 nous blogs) i la blogosfera nacionalista ha incrementat el seu cens des de 66 a 93 (27). En termes relatius, la blogosfera que més creix és l'ecosocialista (de 30 a 60), mentre que la blogosfera popular es manté estancada.



En altres paraules, la blogosfera socialista és una xarxa madura, amb ritmes de creixement lents, de manera que la vitalitat de la blogosfera política respon a la progressiva consolidació de les altres xarxes: la nacionalista, la republicana i l'ecosocialista. El Partit Popular és l'únic que sembla ancorat en la política 1.0. En tot cas, el PSC manté el lideratge el número total de blogs.

L'impacte dels blogs

L'instrument més utilitzat per a l'anàlisi de l'impacte dels blogs és Technorati. L'indicador essencial és l'autoritat (authority), que es defineix com el número de blogs que han enllaçat amb un blog en els darrers 6 mesos. Per alguna raó que desconec, Technorati no mostra el valor de l'autoritat d'alguns blogs. Concretament, això ha afectat a 21 blogs socialistes, 17 nacionalistes, 23 republicans, 14 ecosocialistes i 1 popular. No té una incidència significativa en els valors totals i mitjans, però sí pot afectar els rànquings, com comentaré més endavant.



Els resultats demostren que la blogosfera socialista és la que representa un major impacte. Si sumem tots els valors de technorati, obtenim un valor de 1.859 enllaços. Per tant, l'ona expansiva de la blogosfera socialista és de gairebé 2.000 blogs, tot i que com és evident molts dels enllaços són recíprocs, és a dir, entre els mateixos blogs socialistes. El pes brut de la blogosfera socialista és superior a la suma de la resta de valors bruts dels altres partits polítics. Les tres blogosferes dinàmiques tenen uns valors similars (a l'entorn de 500).


La mitjana d'enllaços

Si considerem la mitjana d'enllaços, és a dir el número d'enllaços totals dividit pel número de blogs analitzats, es dibuixa un escenari molt similar al que presentava l'estudi de novembre de 2006:
  • La blogosfera socialista és la que presenta una mitjana més elevada (14,9) i també un major número de blogs. És una blogosfera complexa, però encara no és una blogosfera oberta perquè molts dels enllaços són interns.
  • La blogosfera nacionalista ja no és popular sinó jeràrquica, perquè disposa de molts més blogs i ha incrementat la seva repercussió (7,1). En aquest model, alguns blogs actuen ja com a referents del conjunt dels blogs.
  • En contrast, la blogosfera republicana manté un perfil jeràrquic però amb decreixement de la incidència mitjana dels blogs. És la blogosfera amb una mitjana més baixa (5,4). N'hi ha més blogs, però menys enllaçats entre sí. En certa manera, la blogosfera d'ERC està patint una involució cap un model popular.
  • El protagonista del canvi en aquest any ha estat la blogosfera ecosocialista. Ha duplicat el número de blogs sense perdre una notable incidència (10,1), una estructura jeràrquica que evoluciona cap a una blogosfera complexa.
  • La blogosfera popular manté el seu perfil elitista, perquè dispoda de molts pocs blogs amb una mitjana elevada.



Who is who. Els 25 blogs polítics catalans


Si ordenem els blogs polítics catalans d'acord amb la seva autoritat (technorati), aquests serien els 25 blogs més rellevants de la catosfera. En el cas que dos blogs comparteixin la mateixa autoritat, he situat en primer lloc aquell que disposa d'un major número d'enllaços totals (entre claudàtors). És possible que no hi siguin tots els que són, per l'error de technorati que he comentat al principi.
  1. Lourdes Muñoz (PSC). 166
  2. Miquel Iceta (PSC). 159
  3. Carlos Guadián (PSC). 128
  4. Jessica Fillol (PSC). 105
  5. José Antonio Donaire (PSC). 98
  6. José Rodríguez (PSC). 62
  7. Ramon Bassas (PSC). 53
  8. Lluís Pérez (ERC). 52
  9. Raimon Obiols (PSC). 46
  10. Carles Puigdemont (CiU). 42
  11. Jonatan García (PSC). 39
  12. Enric Canela (CiU). 34
  13. Albert Puñet (CiU). 33
  14. Jordi Pedret (PSC). 28 [195]
  15. Carles Campuzano (CiU). 28 [77]
  16. Joaquim Amorós (CiU). 28 [63]
  17. Toni Salado (ICV-EUA). 28 [29]
  18. Joana Torres (PSC). 27 [212]
  19. Carlos Serrano (PSC). 27 [145]
  20. David Montilla (IC-EUA). 26
  21. Antoni Guirao (IC-EUA). 25
  22. Juan Lejarza (IC-EUA). 24 [374]
  23. Pia Bosch (PSC). 24 [100]
  24. Jordi Molinera (ERC). 24 [82]
  25. Mario Álvarez (PSC). 24 [57]
Hi ha dos noms propis en la catosfera socialista, que són els de la Lourdes Muñoz, diputada activa i activista en la lluita per la igualtat de gènere, i Miquel Iceta, el portaveu del Grup Parlamentari Socialista, que gestiona un espai consultat des de tot l'Estat. En l'espai socialista, vull fer notar la rellevància d'autors com Jéssica Fillol, impulsora de la xarxa de blocs progressistes, en Carles Guadián, una autoritat en k-govern, i José Rodríguez, l'alma mater de l'espai de reflexió socialdemòcrata. Permeteu-me que destaqui també la irrupció del blog d'una diputada gironina, la Pia Bosch, que en poc temps ha creat un dels espais més recomanables de la catosfera. 14 dels 25 blogs més connectats són socialistes. Si el termòmetre de la política 2.0 són els blogs, la xarxa socialista és avui l'espai de referència.

La blogosfera nacionalista està encapçalada per un diputat gironí, en Carles Puigdemont. Aquest jove polític destaca per la seva capacitat d'emprar totes les eines 2.0 que té al seu abast (fins i tot, un espai propi al youtube) en el que probablement és l'espai més innovador de la catosfera. Amb mitjans més modestos, l'Albert Puñet (el capità Tarragona) s'ha consolidat com un dels referents de la xarxa del Camp de Tarragona; és un dels pocs blogs que enllaça sense complexos blogs d'altres formacions polítiques. D'entre la blogosfera republicana (només representada per dos blogs), vull destacar un nom imprescindible: en Lluís Pérez, un pratiota (i també patriota) de verb intel·ligent. Juan Lejarza manté un blog amb l'austeritat d'un supermercat de Leningrad el 1976; però més enllà de les qüestions formals, en Lejarza és blogosfera pura. Un luxe.

Dos apunts finals. Per a què treballin una mica, que no he de fer jo tota la feina. Primer, calculin quants dels 25 blogs rellevants estan escrits des de les comarques gironines. És l'hora de la girosfera?. Segon, calculin la proporció de dones entre els blogs més connectats. Superaria aquesta llista la llei de la igualtat?.

Estudis precedents

24 d’octubre 2007

Murphy està en forma

Hi ha una Llei que està per sobre del Tribunal Constitucional i per sobre de la mateixa Constitució. Darrerament he constatat que la Llei que no descansa mai, la llei que s'aplica amb la mateixa contundència que la gravetat, el principi d'Arquimèdes o la Llei de Benford, és la Llei de Murphy. Aquestes són les seves variacions més recents [basades en fets reals]:
  • En un restaurant nou, el plat que es demana el teu company de taula és sempre millor que el teu. Aquest principi s'aplicarà sempre i quan no decideixes demanar el mateix que el teu company de taula. En aquest cas, tots dos us haureu equivocat.
  • Si et dutxes, la probabilitat que soni el mòbil es multiplica per deu. Si t'estàs banyant, a més hauràs d'anotar una informació en un paper que està a l'altra punta de la casa.
  • La probabilitat que la programació de la televisió sigui interessant tendeix al 100% si has acumulat molta feina per la tarda - nit i tendeix a 0 si aquell dia no tens res a fer.
  • La probabilitat que facis un "Respondre a tots" amb el correu electrònic depèn de forma directa del nivell d'ofensa del comentari que has fet sobre un dels membres de la llista de distribució. Si el comentari és "Jo no vull fer cap tasca amb l'incompetent de X", la probabilitat que el correu li arribi a X és del 99,9%.
  • La gravetat de la malaltia del nen decreixerà de forma proporcional a la distància que et separa de l'ambulatori i es reduirà a zero davant del metge de guàrdia que acabem de despertar.
  • Sempre que preguntis a una coneguda, a la que fa temps que no veus, el temps que resta per a què neixi el nen, el nen ja haurà nascut unes setmanes abans.
  • L'aigua calenta es transformarà en aigua a 0 graus Kelvin (fred absolut) quan tinguis el cos completament ensabonat i el cap ple de xampú a la menta.
  • El problema del teu ordinador desapareixerà de forma immediata si detecta la presència d'un informàtic, al que has convençut per a què t'ajudi, i es reactivarà amb més violència quan l'informàtic abandoni el teu despatx amb evidents mostres de disgust.
  • La probabilitat que el post que escrius ja hagi estat escrit abans per un altre blogger és del 100%. Encara que això atempti contra la lògica, aquesta llei afecta tots els bloggers del planeta. Excepte si ets Netoratón, és clar.

22 d’octubre 2007

Racisme

Potser ha arribat el moment de dir Prou!. No emprenyis el meu amic

Suissa. La Unió Democràtica de Centre guanya les eleccions. Un tal Blocher, un milionari amb cara de carnisser d'Auswitz, ha guanyat en el país dels cucuts i els comptes secrets amb un discurs xenòfob. Blocher identificava els immigrants amb la delinqüència.

Santa Coloma de Cervelló. Un cretí amb el coeficient intel·lectual d'un lèmur en estat vegetatiu està parlant pel mòbil en un tren. De sobte, s'aixeca i sense cap motiu comença a agredir a una pobre noia equatoriana que anava en el ferrocarril. El seu delicte?. Les seves faccions sud-americanes.

Londres. El Premi Nobel James Watson va explicant a tothom que se li posa per davant que els negres tenen una intel·ligència inferior als blancs i que, per aquest motiu, qualsevol ajut a Àfrica està condemnat al fracàs. Per cert, fa uns dies l'economista i expert en tot el Dr. Xavier Sala-i-Martín va criticar el Nobel d'Al Gore i de Rigoberta Menchú. Suposo que inclourà en breu el doctor Watson, oi?.

Ponte Caldelas. Una família gallega fixa un contracte de compra - venda i realitza un primer pagament. Poc després, els habitants del poble decideixen comprar l'habitatge per suscripció popular i impedir l'establiment de la família. Quin problema tenia?. Són gitanos.

Madrid. "En 31 de les 101 desfilades llistades a style.com, el més rellevants, no hi havia ni una sola dona negra. Marques com Balenciaga, Prada, Chloé o Jil Sander, que aspiren a vendes mundials, però que semblen ignorar que les dones de color gasten més de 20.000 milions de dòlars en roba" (El País)

21 d’octubre 2007

Més sobre política 2.0

Dissabte a l'Escola de formació del PSC de les JSC de Mataró. La major concentració de blogs per habitants del planeta. Veig cares conegudes. La figura amable de Javier Naya, la mirada inquieta de Rosa Herrero, el somriure infinit de Maria Guardia, l'interrogant subtil de l'Oriol Vaquer i conec l'alcalde blogger més actiu de Catalunya (un post al dia amb comentaris oberts), en Joan Antoni Baron. Potser no és l'auditori més propici per explicar què és la política 2.0. Mataró és el laboratori català la cíberpolítica. I no només en el PSC. No és estrany que aquesta sigui la base d'operacions del Deep Throat del cíberperiodisme català, en Saül Gordillo.

Els deixo el power point de la xerrada. Què en pensen vostès?. Té futur una altra política?.

17 d’octubre 2007

Contradiccions

No sé si van tenir l'oportunitat de veure l'escena. En Duran i Lleida, amb les seves ulleres de disseny i la seva calba brillant, assenyala amb el dit una dona magrebina i li demana que s'integri. Des de fa unes setmanes, la dreta ha començat a sortir de l'armari i diu el que pensa sense complexos. Si m'ho permeten, vull entrar en el debat de la integració. I, especialment, vull il·lustrar les contradiccions del discurs del demòcratacristià.

Sobre la integració

En Mikimoto ha fet fortuna amb un programa de televisió que, en essència, ens mostra els catalans escampats pels móns de Déu. El presentador viatja a Austràlia i ens ensenya un català que porta 25 anys a Sydney, llegeix novel·les d'en Quim Monzó i menja pà amb tomàquet. En un altre programa, estem a Buenos Aires i podem veure una catalana que escolta havaneres, consulta l'edició digital de l'Avui i segueix les evolucions del Barça. Fins i tot, una marca de cervesa ha fet fortuna amb un anunci que explica la necessitat d'un català destinat a la Xina de mantenir un contacte emocional amb Catalunya i el Barça. ¿Com és que acollim amb naturalitat, fins i tot amb orgull, aquestes mostres de supervivència cultural?. Per què no ens escandalitza?. Per què no els assenyalem amb el dit i els acusem de ser uns des-integrats?.

Demanar una persona que "s'integri" és demanar-li que renegui de la seva identitat. Que es despulli del que ha estat fins ara, que enterri el seu jo i que creï una realitat virtual. Recorden en Raimon?. "Qui perd els orígens, perd la identitat".

La por a la diversitat

En el mateix programa que Duran i Lleida va lluir la seva ideologia xenòfoba, en Carod-Rovira explicava amb molta convicció el problema d'Espanya. "Vostès només entenen una Espanya, que té por a la diversitat, que veu la llengua catalana o la cultura catalana com un problema i no com una riquesa". I té tota la raó. La diversitat espanta. La diferència provoca desconfiança i genera una reivindicació de la uniformitat. Sense complexos, dos persones del públic interpel·laren el vice-president amb un "Señor José Luis", que provocà una lògica indignació per part del líder d'Esquerra.

Crec que la majoria dels catalans admetem sense matisos aquest discurs i reclamem una altra Espanya, capaç de recollir la seva diversitat com un valor i no com un problema. Però això és incompatible amb la interpel·lació d'en Duran i Lleida. No podem demanar a una altra cultura que es desvesteixi del seu pòsit i que s'integri. Amb una mà reclamem una Espanya plural, diversa, però amb l'altra reclamem una Catalunya uniforme. Aquest és el debat de fons. Més enlà dels límits i de les fronteres. El discurs d'en Duran i Lleida proposa una Catalunya que s'assembla molt a l'Espanya que critica en Carod-Rovira.

Cultures superiors i cultures inferiors

Hi ha una escletxa per on es pot salvar, aparentment, aquesta contradicció. D'acord amb el dirigent de CiU, la nostra cultura és millor. Més de cent anys d'antropologia, de Levi-Strauus i de Jauss, per arribar a la mateixa conclusió que els colonitzadors del segle XIX: Hi ha cultures superiors i cultures inferiors. Jo reconec que en aquest laberint dialèctic de seguida em perdo. Com es fa aquest rànquing?. Qui l'encapçala?. La nostra cultura és superior o inferior a la portuguesa?. I a la irlandesa?. I a la xinesa?. Em perdo perquè no entenc massa bé que vol dir superioritat cultural, vostès em perdonaran. La llengua és un atribut cultural, oi?. Quina llengua és la primera llengua?. Com es mesura la superioritat d'una llengua?. I la gastronomia, no és també un atribut cultural?. Què és superior, la fabada o la paella?. El mojo picón o el xató?. I els balls?. Quina posició ocupa la sardana?...

I a mesura que estirem del fil torna a evidenciar-se la contradicció. Mentre que un català explica el seu auditori que la llengua catalana és un tret cultural que mereix el mateix respecte, la mateixa dignitat, que la llengua castellana (i, de fet, que qualsevol altra llengua), en el mateix programa, el mateix auditori, un altre català li diu a una persona que la seva cultura és de segona categoria. Si entrem en el joc pervers de les cultures superiors i inferiors, si no admetem que totes les cultures tenen la mateixa dignitat i el mateix dret de supervivència, llavors no podem escandalizar-nos quan un senyor de Valladolid considera la llengua catalana una vulgaritat.

Cultures i individus

La meva opinió és que les cultures no existeixen. Poden consultar una excel·lent Tesi Doctoral, que defensa brillantment aquesta afirmació. O poden continuar pensar que no, que es pot definir amb precisió què és cultura i, per tant, què és cultura irlandesa, cultura catalana, cultura cubana o cultura thai. Crec que amb el temps, el concepte cultura tindrà la mateixa sort que el concepte raça, un terme desterrat des de fa temps de l'àmbit acadèmic. Però no és aquesta la qüestió que m'interessa precisar.

Admetem per un instant que existeix "la cultura". Que existeix, per exemple, la cultura catalana. Són els individus presoners de la seva cultura?. Un exemple. La gastronomia és un tret cultural essencial, oi?. Un català ha de menjar cuina catalana?. És un botifler si dina un marmitako, una fabada o un kebab?. Pot un català ser vegetarià i renunciar als peus de porc, l'esqueixada o els cargols?. I un català pot parlar en anglès amb la seva xicota sueca?. Pot un català ser budista, sense sentir que estan traïnt la seva pàtria?. I pot vestir-se amb un mocador palestí?. Pot un català gaudir d'una corrida de toros?. I ballar flamenc?. I fer-se soci del Reial Madrid?...

Admetem que hi ha una cultura catalana. D'acord. Però em nego a pensar que hem d'exigir que els catalans visquem "a la catalana". Primer, perquè jo tinc moltes dificultats per definir amb certesa (amb límits precisos) la cultura catalana. I l'espanyola, la irlandesa o la canadenca. Segon, perquè això ens tancaria les portes a totes les altres cultures. I a mi, m'agrada molt el cocido. Però sobretot perquè defenso una societat lliure, d'homes i dones lliures, que viuen, pensen, mengen, estiuegen, celebren, es vesteixen i fan l'amor com volen (i com poden). I aquesta és la tercera contradicció. En la seva apel·lació a la integració, en la seva exigència de què una persona adopti les nostres formes de vida, Duran i Lleida renega de la seva ideologia liberal. Un liberal, més que qualsevol altra persona, hauria de rebutjar l'exigència d'integració, que és més pròpia d'un règim total·litari.

Cultura i drets humans

Podem pensar que el problema de la cultura magrebina és que discrimina la dona. Però és que això no és cap tret cultural. La submissió, l'abús de la força, la desigualtat no són fets culturals, sinó trets socials o polítics. I els drets humans (o l'absència de drets humans) no estan relacionats amb les cultures com si fossin fulls grapats.

Imaginem que hi ha una cultura catalana. Aquesta cultura ha estat històricament molt masclista. Fins fa quatre dies una dona no podia votar o no podia obrir un compte sense l'autorització del seu marit. I ens queda molt camí per recórrer. Quantes rectores hi ha?. Quants assassinats de gènere s'acumulen en les notícies?. Per què les dones cobren menys que els homes per les mateixes feines?... Aquesta desigualtat no és un tret cultural. Es pot lluitar per evitar la discrimació de gènere sense renunciar a la cultura catalana. Simplement, perquè la desigualtat no és un tret cultural. La manca de democràcia, el control policial, la desigualtat social o la injustícia s'han de combatre en el camp de la política i de les lluites socials. I no en l'àmbit de la cultura.

Quan diem que la cultura magrebí és masclista estem obligant una persona a triar entre la seva identitat i la seva llibertat. Es pot ser musulmà i liberal. Musulmà i gai. Musulmà i demòcrata. Musulmà i tolerant. Jo no vull obligar cap persona a abandonar la seva fe, la seva identitat o la seva cultura. Vull que respecti i faci respectar els drets humans i els drets i deures cívics. I un cop assumit això, que es vesteixi com vulgui. Només faltaria.

Drets i educació

Una societat ha de fixar les regles del joc. I en el nostre país, les regles del joc són els drets i els deures que fixen la Constitució i l'Estatut. Un dels àmbits on es poden assumir més fàcilment els principis bàsics de convivència és l'àmbit escolar. Per això, en molts estats veïns existeix una matèria que il·lustra sobre els principis bàsics dels ciutadans. Jo vull que a les escoles s'expliqui Educació per la ciutadania, precisament perquè vull que les diverses cultures que conviuen en el país entenguin que hi ha unes normes bàsiques que estan per sobre de qualsevol criteri cultural.

Aquesta és la darrera contradicció. Convergència i Unió es va abstenir en la votació del Títol Primer de l'Estatut de Catalunya, el que regula els drets i els deures. La dreta està torpedejant l'assignatura d'Educació a la ciutadania, realitza crides a la insubmissió i apel·la al dret dels pares a decidir la formació ètica i espiritual dels seus fills. No entenc amb quina autoritat ells, precisament ells, poden prohibir el vel. ¿No defensen vostès els drets dels pares a decidir la formació dels seus fills?.

Els drets col·lectius estan per sobre de qualsevol consideració cultural. Punt. L'ablació és una atrocitat i m'és ben igual que sigui una tradició ancestral. Vull una societat que respecta, un per un, tots els principis de convivència. Però un cop assumits tots els drets i deures, els individus han de poder viure en un marc de llibertat absoluta. Si el vel és una manifestació cultural sense connotacions de desigualtat, em sembla perfecte que el porti.

15 d’octubre 2007

Ja és mala sort

M'envien una aplicació que permet trobar un rostre que s'assembli al teu. Em pica la curiositat. Passen uns segons... Què pot sortir?. Perico Delgado?. Blas (el de l'Epi i Blas)?. Buñuel?. El germà lleig dels Calatrava?. Ja tinc el veredicte. Es veu que soc igual que...





No sé perquè. Però aquest matí veig la Llei de la Memòria Històrica amb uns altres ulls.

14 d’octubre 2007

Dos anys

A mitjans d'octubre de 2005 obria les portes aquesta casa de les paraules. El que va començar essent un despatx del Parlament va ser després un discret loft, un hotel de la costa, un pis de l'extrarradi i ara és, de moment, una aula universitària. Algunes vegades hem caigut en la monotonia i altres hem trobat aquell instant efímer; hem plorat i hem rigut a dosis semblants; hem descobert allò que ja sabíem i hem oblidat el que desconeixíem; en definitiva, hem vist passar el lent trànsit de les hores. Mentre ens embarquem en el viatge del tercer any, avui vull recordar tots els visitants que heu deixat el vostre rastre en aquest desendreçat espai. En bona mesura, vosaltres sou els veritables autors del blog. Gràcies mil.

Per ordre d'aparició:

Vigi, Ramon Bassas, César, Jordi Japó, Lobo, Paco Aranda, Gulliver, Clavijo, Alize, Helena, Pedro, Cristian, Oriol Vaquer, Ignasi, Ferrancab, Oriol Abello, Jesús, Dethmist, Crunch, Al-Duende, imagina, Barbalta, Mazz, mikelk, Defensa, Lucien de Peiro, irichc, jepo, coase, Chesi, El Perdíu, Alfanhui, don Ricardo, Egocrata, omalaled, Oscar, citoyen, Avelino, Dakoi, Isidoro, JFT, Fiscal Gordon, CAR, Álex Guerrero, Poldec, Fera ferotge, Dolors, larha, pululante, Findalf, Carlos, David, enrock, Vincenzo, Jordi, Eulàlia, La rosa de sang, Josep Melcior, Velis, El Salvament, Mikimoss, Javier Naya, chatnoir, Jona Laia y Paloma, Joan Margall, NicoleW, Carmen Sánchez, José Luis, Gemma Ferré, zarevitz, hasta los huevos de zp, Núria Aguilar, pelblocgros, El Barruntador, despacho Pérez Martín, Mireia, Guadián, cliraf, ho podem fer millor, viva españa, Jaume Planas, Nadia, Marc Sabatés, senar, Plam, Lile, Carmencita, Fer, don Güebos, Mama novata, Juan Zamoro, Alorza, xemarc, el7, en Joan Petit quan balla, Estrella, Agog, l'aprenent de turista, Jacinto Lajas, your, Roberto, Sandra White, Havia de contestar, José Rodríguez, Júcaro, Myrddin, Tristany, gemminola, Adagio, la hormiguita, Alfons, Vota a Ciutadans, Mens rea, josemaria, Viriato, Goyo Tovar, Javi Montes, Alberto Gállego, Snorkel, Jordi Merino, Dan Centpeus, Rafael Estrella, Merxe, Diego Cruz, George, Berlín Smith, Joan Antoni Baron, Jordi Pedret, Saül Gordillo, nena y yo, Ruben, Martí, Rosa J.C., Fernando, Jordi, Tanhauser, agrippa, Carles Casals, Daniel Vásquez, Josep Vilalta, Elisabeth, Narcís Sastre, Flashman, xOsse, Hace 30 años, Jenófanes, Nineta, cristian, Àlex Hdez, Robert, Arnau Fuentes, Xavier Mir, Diari del Votant Anònim, Joan Safont, Alfonso Gil, Sol Costas, pisos barna, Lectora incondicional, ex-estudiante, Independent, porfineslunes, santiago, legado, nuria, salva, Hernán, Joan Guerrero, cazador, César Viteri, Eduard Batlle, xarxa convergent, Seihó, Baldomero, Seré breve, Kitty, Ariadna, Rocío, José Carlos, Juli, Julia Ardon, Casidiablo, clyosguy, venta, nathalie, Guillen, Jonatan Márquez, Pere Pagès, Josep Cuní, Àlex Masllorens, Pepe Zaragoza, José A. Alarcón, Antonio, No ens rendirem, Pau Llop, Maria Guardia, Baba O'Riley, certificado, República turística, Maniobras orquestales, Swatch, Lourdes Muñoz, Dr. Flasche, Ara o mai, Àlez Sáez, Víctor Pàmies, Dale al teclado, Taxativa, clar i català, Imperial Tarraco, Lucía Solís, Pirata, Ñbrevu, Guillermo, Fabian, zenzey, Robert, Cornelio Escipión, catalunya ffw, té la mà Maria, Jorge Juan, xikuu, cucadellum, Clausewitz, holandés errante, Josep, Esperpento, piedepágina, Marc Vidal, Lluís, Ramon Castro, jorge, Rodrigo, Teresa, de Barcelona, Jauss, Indigo, Metanarrativa, Xavier de Blas, Valea, Libertad Digital, gutiforever, En los árboles, Cinna, Luis Falcón, Apolini, Al-quimista, Jordi Eduard, Chiqui de la Fuente, kalituxi, David Giner, Muy buena crítica a ZP, Gemma from Japan, Ohlga, Crul, Toni Dalmau, urbaadicte, JavierB, Alfanhui, Carlos Serrano, Gemma, Diego Fernández, Marc, Núria, Bárbara, Marc Teixidor, Pia Bosch, Verónica, Inés, sociata, Popper, Daniel Rodríguez, Olli Carreira, Merengón, JavierM, Albert Carreras, FerN Abladías, Greips, Oriol Yuguero, Carles...

No m'ho he llegit, però m'hi oposo

Impagable aquest vídeo. El portaveu del PP monta una roda de premsa per oposar-se a la Llei de Memòria Històrica. Un periodista li demana una aclaració d'un article concret i el portaveu reconeix que no ha tingut temps de llegir-se la llei i que no en té ni idea. Només li faltava dir "Però si la Llei l'ha proposat el PSOE, segur que és dolenta". Immediatament, un segon periodista li qüestiona: "Però com es pot oposar a una llei que no s'ha llegit?". Mirin, mirin.





Via Netoraton. El ratolí cibernètic, una de les veus més àgils de la blogosfera pàtria, s'ha especialitzat en mostrar vídeos que treuen els colors de les galtes populars i els seus mitjans. Aquí en tenen una selecció:

12 d’octubre 2007

Sean patriotas

Dice don Mariano Rajoy que seamos patriotas. Que celebremos patrióticamente este 12 de octubre, día de España o de la Hispanidad, que tanto monta monta tanto. Y a lo mejor ustedes están en casa regando el jardín o mirando en su portátil los cortos de Muchachada Nuí o se están cortando las uñas de los pies, no sé. Están ustedes en casa y se preguntan, quizás, ¿y cómo soy patriota? ¿cómo vivo patrióticamente el día de hoy?. Esta bitácora consciente de su papel como medio social les propone algunas medidas patrióticas que les ayudarán a cumplir con la elevada misión que nos propone don Mariano:
  1. Escriba una entrada en la wikipedia en español
  2. Destruya algún símbolo franquista de su localidad
  3. Cómprese un hórreo
  4. Aprenda vasco (una de las cuatro lenguas españolas)
  5. Visite el Pueblo Español de Barcelona
  6. Exija la españolización de los productos de limpieza. Si Míster Proper es ahora don Limpio, ¿por qué toleramos Cillit Bang o Fairy?
  7. Duerma la siesta
  8. Rompa la valla que limite el acceso a un sendero público
  9. Haga un discurso institucional y póngalo en su blog como don Royo
  10. Lance los trastos que compró en Ikea y hágase el piso nuevo siguiendo las instrucciones del Bricomanía
  11. Apréndase de memoria un artículo de la Constitución
  12. Pida que se sustituyan todos los stop por los castizos "alto"
  13. Compre cava catalán
  14. Llore con La gran familia
  15. Juegue una partida de dominó con un 103 y ponga las fichas en la mesa con violencia
  16. Escriba una letra para el himno patrio, como don Leonardo
  17. Utilice palabras españolas como programario, octeto, respaldo o memoria tampón en vez de software, byte, backup o buffer
  18. Apréndase un chiste de ésos de "Va un inglés, un francés y español"
  19. Ponga la bandera de Canarias en su balcón, porque Canarias también es España
  20. Discuta acaloradamente en la calle por un tema intranscendente, especialmente si hay una cámara de televisión cerca
  21. Hágase una tortilla española, con cebolla por supuesto
  22. Fuerce el uso de u y de e como conjunciones, típicamente españolas. Por ejemplo Fernando e Isabel, lagartos e iguanas, ánade u ornitorrinco, Mayor u Oreja...
  23. Limpie una playa
  24. Page sus impuestos y devuelva a Hacienda todo lo que ha defraudado
  25. Consiga algún récord Guinnes e incremente la nómina de españoles del libro
  26. Friegue su casa con una fregona mientras exclama "Cómo se nota que lo ha inventado un español"
  27. Dé de alta en la seguridad social a la filipina o la ecuatoriana que pasea al abuelo
  28. Recite unos versos de Rosalía de Castro en alguna plaza pública
  29. Quite el aire acondicionado de su casa (uno de las causantes de la emisión de CO2 a la atmósfera española) y cómprese un abanico y un botijo
  30. Conciba un hijo (español)
  31. Utilice el transporte público
  32. Aprenda historia de España (don Mariano, también usted)
  33. Mire el 12 a 1 de España a Malta y lance un gallo cuando grite "gooool de Señor"
  34. Estúdiese un manual cualquiera de Educación para la Ciudadanía
  35. Dinamite un edificio fuera de ordenación (después de echar a sus inquilinos, ojo)
  36. Promueva la protección de un casco antiguo, un edificio singular o un espacio natural
  37. Salga a la calle con un modelo de Ágata Ruiz de la Prada. Sí, los zapatos también
  38. Plante un árbol. Mejor si es un olivo o un pino
  39. Olvídese de Astérix o Tintín. Sólo Mortadelos
  40. Hable durante unas horas con acento gallego; si es usted gallego, hable con acento extremeño
  41. Asista a una zarzuela o, en su defecto, monte una zarzuela con sus amigos
  42. Tire su Renault por un barranco y cómprese un Hispano Suizo
  43. Envie un telegrama a Caruana (o un SMS) que diga "Gibraltar, español"
  44. Baile una sardana en la Puerta del Sol
  45. Bájese esta música en su IPod y borre todas las canciones en inglés (incluso las de Marlango)
  46. Meriéndese un marmitako
  47. Vote sólo a los partidos que utilicen la E de España en sus siglas
  48. Hágase bandolero e instálese en Sierra Morena
  49. Juegue una partidita de tute en el casino
  50. Inscríbase en una ONG española

10 d’octubre 2007

Universidad 2.0 en el efindex

¿Es posible imaginar una universidad diferente?. ¿Es factible pasar de un modelo de enseñanza a un modelo de aprendizaje?. ¿Podemos explicar lo mismo a estudiantes diversos?. ¿Hay vida más allá de los blogs?. El efindex que se celebrará en Cáceres entre el 2 y el 4 de noviembre intentará desvelar algunos de estos interrogantes. Además de un servidor, participarán Anibal de la Torre y Tíscar Lara, que tiene un buen catálogo de documentos sobre formación 2.0.

Les planteo las cuestiones que me gustaría debatir en el efindex y que se puede sintetizar así:
  1. Los dos retos fundamentales que debe resolver la Universidad contemporánea son (a) ¿cómo gestionar la transmisión del conocimiento en un entorno volátil? y (b) ¿cómo ser útil a estudiantes con necesidades y aptitudes muy plurales?.
  2. Es posible que la vía 2.0 sea una buena vía. De todas formas, la formación 2.0 no se basa tanto en la introducción de herramientas de soporte (del blog al wiki) como en el cambio de la forma de enseñar y, especialmente, de aprender.
  3. El aula 2.0 debería tener en cuenta los siguientes criterios (por orden de importancia) : (a) Adaptar la formación a cada "cliente", (b) Desarrollar un proceso de aprendizaje activo, (c) Crear una estructura de relación en red, (d) Abrir nuevos entornos sobre fuentes de conocimiento y debate, (e) Fomentar la adaptabilidad y (f) Facilitar la autoevaluación del sistema.
Esto, más o menos, es lo que plantea la presentación adjunta. ¿Alguna sugerencia?

09 d’octubre 2007

Buscant al Google

Un terç dels visitants al De bat a bat han arribat via Google. No deixa de fascinar-me algunes de les entrades que han arribat a aquesta pàgina. Els deixo amb una selecció de les millors preguntes dels darrers dos mesos:
  • Ventajas y desventajas de la inyección letal. El principal inconvenient és que és letal
  • Tienda de zapatos zona cero. Abans o després de?
  • Què vol dir xocolata del lloro. Això no és pregunta. És la xocolata del lloro!
  • Personajes parecidos Aznar. Em mossego la llengua
  • Declaracions d'amor per mòbil. Si Bécquer aixequés el cap!
  • Como hacer que un bat sea contagioso. Quina malla llet
  • educación ciutadanía psicoanàlisi. Dels redactors de la llei o dels opositors?
  • instruccions rotring 0.2. 1. Llença'l i 2. Compra't l'Autocad
  • que es una pregunta. Apoteòsic
  • razones para desconfiar de levi-strauss. Que no et mira els ulls quan et parla?
  • vivir y dejar vivir son dos soluciones imaginarias. Necessita unes vacances
  • Preguntas coherentes a un alcalde. Què és una pregunta?
  • frases mítiques sense sentit. O discursos històrics intrascendents
  • estripti de mujere que no so timida. I per anar-se entonant ha fet un estriptis de les paraules i les ha anat despullant
  • de q manera crees tu que puedes rechazar los criterios falsos que se proponen en el mundo de hoy. Hi ha gent que es pensa que Google és un senyor que respon preguntes a l'altre costat d'Internet.

08 d’octubre 2007

La crisi del totxo

Les opinions van per modes. Ara està de moda recolzar els monjos budistes de Myanmar i cotitzen a la baixa Afganistan o Irak. Fa uns mesos estava de moda criticar el sector de la construcció. Els mateixos que volien cremar les grues i volien canonitzar el Pocero avui vatinicen la més gran de les batacades econòmiques per la crisi del sector. Una crisi que deixarà la salut econòmica del país com el fetge d'Arrabal o Massiel.

D'entrada, accepto dos diagnòstics. Primer, és evident que el sector ha tocat sostre i que comença una caiguda lliure. No sé si un lent aterratge o un violent descens. Però, per entendre's, el que jo no obriria demà seria una agència de promoció d'habitatges. Segon, és cert que un sotrac en el sector de la construcció tindrà uns efectes negatius sobre l'economia. O sigui, sobre tots nosaltres, encara que siguem sexadors de pollastres o professors de papiroflexia. Fins aquí d'acord.

Però el sistema econòmic és molt més complex que aquestes relacions lineals tan directes. Per saber els efectes reals de la davallada del sector de la construcció, haurem de tenir present les reaccions indirectes que provocarà l'aturada del col·lectiu de les grues. Perquè en la xarxa de relacions entre sectors i subsectors, cada moviment d'una peça provoca un ajust en la resta de peces i no sempre en el mateix sentit. L'enfortiment de l'euro manté la inflació a canvi d'enfonsar les exportacions. I el que sempre trobo a faltar en aquestes primeres anàlisis sobre els problemes de la construcció són els efectes (positius, també) de la davallada progressiva dels preus i dels compradors.

Permetim que apunti només unes quantes:
  1. La crisi del sector de la construcció trencarà un model basat en la totxana com a sector refugi, el que fomentarà la inversió en sectors productius. Si els pisos ja no són una inversió, potser ha arribat el moment d'invertir en el sector químic, farmacèutic, en la construcció de joguines o en el tuppersex.
  2. La reducció dels preus de l'habitatge alliberarà els recursos privats, que permetran estimular el consum intern, és a dir, l'economia.
  3. Si baixen els preus de l'habitatge tendiran a baixar genèricament els preus dels locals comercials, actualment tasats a preus astronòmics que desincentiven la iniciativa privada.
  4. És cert que la crisi del sector provocarà una reducció dels llocs de treball (i de les seves corresponents cotitzacions). Però el sector es nodria sobretot de la immigració i de la població jove. Aquests darrers tenien un fort estímul per abandonar el cicle formatiu i incorporar-se ràpidament al mercat de treball. La manca d'oferta laboral pot permetre reduir una de les taxes d'abandonament escolar més altes d'Europa, el que tindrà efectes positius a llarg plaç.
  5. La reducció de l'oferta de construcció privada estimularà la competència i execució de l'obra pública. La manca de demanda privada afavorirà una major dedicació al sector públic i, probablement, una reducció dels preus. Més carreteres, més ràpides i més econòmiques. En un model econòmic altament depenent de l'estat de les seves infrastructures no és poca cosa.
I molts altres. Vol dir això que la crisi del sector de la construcció i de la promoció immobiliària és una bona notícia?. Tampoc. En la xarxa de relacions múltiples, el resultat serà un sudoku que dependrà dels pesos efectius de cada efecte sobre l'economia. En altres paraules, que hores d'ara només House pot predir si estem davant d'un encostipat, d'una grip o d'un quadre agut que requereix trasplantament.

Per cert. Molt bona notícia l'aprovació del Pacte per l'Habitatge de Catalunya amb la participació d'una àmplia representació del sector. Com en el cas de l'aeroport, CiU ha fet costat al PP i s'ha alineat lluny del govern i de la societat civil. En Mas s'assembla cada vegada més al barrufet rondinaire: "A mi no em barrufen els Pactes".

07 d’octubre 2007

WC. 2.0

Les aplicacions 2.0 estan transformant la manera de fer turisme. Imaginem que vostès, per exemple, tenen la intenció de visitar Nova Zelanda. Doncs bé: només cal que entrin en el Travel Planner que ha dissenyat l'Oficina de Turisme de les nostres antípodes i ja poden crear la seva ruta, amb els nodes més rellevants i els espais d'allotjament. És com un agent de viatges on line.

Un dels canvis més rellevants ha estat, però, la capacitat de connectar els turistes entre sí. És possible que en el seu darrer viatge hagin constatat que l’aire condicionat de l’hotel només funcionava el dilluns, que les habitacions amb vistes amb el mar només disposen de llibres d’il·lustracions sobre Escòcia i ni una sola finestra o que per accedir a l’habitació situada en el pis 23è cal fer dos dies i mig de cua a l’ascensor. Tripadvisor s’ha consolidat com l’entorn de referència que permet relacionar les opinions dels visitants. Una xarxa de turistes intercanviant informació és, segurament, la millor metàfora del turisme 2.0.

Les companyies aèries també han millorat les seves prestacions. L’aeroport de Dallas és el primer que disposa de sistemes de càrrega per a mòbils, PDA o portàtils amb connexió a Internet. Per a aquells que han d’actualitzar el seu blog entre vol i vol. Però no em negaran que la proposta més extravagant és la que planteja la línia Virgin. En els vols nacionals de l’empresa, els passatgers podran xatejar entre sí i mantenir converses sobre política, futbol o sexe mentre estan volant.

És cert que les diverses aplicacions han de fer front a un problema bàsic, com és el suport. Quin és l’aparell que proporciona la informació?. Amena i Salamanca van idear el servei sobre PDA, que encara s’ofereix en el portal de patrimonio movil, tot i que el balanç de la iniciativa és força negatiu. Probablement, el futur passa per aplicacions sobre mòbil que disposin també de GPS. Alguns s’han aventurat amb propostes imaginatives que combinen la ràdio, el GPS i la informació turística.

Ara bé. Si em demanen quina és la iniciativa turística 2.0 per excel·lència em sembla que em quedo amb MizPee. Què és MizPee?. Quina necessitat bàsica es gestiona pitjor durant les vacances?. Efectivament. Estem enmig del Passeig de Gràcia i, de sobte, notem que les sospites sobre la qualitat de les gambes estava justificada o que dues gerres de cervesa tenen un poderós efecte diurètic. El GPS indica a MizPee on et trobes i ràpidament et proporciona informació sobre els reservats més propers, ordenats per grau de nejeta. I és que la generació 2.0 sembla no tenir aturador.

03 d’octubre 2007

Publicitat política

Avui els proposo un joc. No sé si els pasa a vostès, però a mi el que més m'agrada de la televisió són els anuncis. Crec que acabaré fent zàpping no per evitar els anuncis, sinó per veure'ls. En canvi, la publicitat política tendeix a ser cada vegada més avorrida. Potser ha arribat el moment de què els partits polítics optin directament per la publicitat comercial.

Un joc, els deia. Imaginem que els partits polítics es volen publicitar aprofitant el reconeixement dels anuncis d'èxit. Quina seria la millor opció?. Aquesta és la meva tria (de bon rollo, eh?). Quina és la seva?.

Convergència i Unió



Partit dels Socialistes de Catalunya



Esquerra Republicana de Catalunya



Partit Popular



Iniciativa per Catalunya-Verds Esquerra Unida Alternativa



Ciutadans (C'S)

01 d’octubre 2007

PSC 2.0

Imaginin que són els responsables d'un partit i que estan a les portes d'un Congrés. Imaginin també que han llegit quatre posts sobre política 2.0 i volen posar en pràctica aquestes teories. Per on començarien?. D'entrada, publicarien el document marc en pdf. Sense contrasenyes ni secretisme: un document a l'abast de les mirades indiscretes, fins i tot la de Sirera. Poden pensar també que seria una bona idea crear un canal propi de videos amb les aportacions més rellevants. Poden estructurar la web del Congrés com un blog (fins i tot de blogger) i obrir la porta als comentaris de la gent (militants, simpatitzants o passava-per-aquís). És probable que pensessin en facilitar la tramesa de comentaris i d'enquestes on line. Més o menys, el que es trobaran en l'espai que ha creat el PSC per a l'Onzè Congrés.

Si tenen ganes d'opinar, de proposar, de debatre, d'innovar, de llegir, de contrastar, de participar, de millorar, de construir, de criticar, d'innovar, de crear, de documentar, de reflexionar, de pensar i de sentir-se partíceps d'un projecte col·lectiu (independentment del color de les seves idelogies), estan convidats a entrar en aquest espai de política 2.0. Segurament, un tast de la política del futur. No s'animen?.

Hace un mes

Hoy hace un mes. Y las esquinas continúan marcando obstinadamente ese ángulo de noventa grados. Y los parques ríen indiferentes. Y el rocío impregna las hojas de menta y las mañanas continúan oliendo a verde. Y los cargueros salen del puerto con su fondo de herrumbre. Y los cafés de la plaza de la Catedral se ocupan bulliciosamente de turistas sin alma. Y aún suena el tic tac del tiempo cada madrugada. Y cada vez que lanzas una bola al cielo, vuelve a caer aburrida como un Sísifo. Y el eco de las palabras se confunde, una mañana más, en el Babel urbano.



Hoy hace un mes. ¿Por qué las nubes disimulan cruelmente su ausencia?. ¿Por qué las horas hacen ver que todo sigue igual?. ¿Por qué sale el Sol cada madrugada, con su insolente desdén?.

Hoy hace un mes. Y su ausencia cubre todos los recodos de mi existencia. Y es que no hay una sola esquina de la ciudad que no lleve marcado su recuerdo, como un tattoo.