31 de gener 2008

Engrunes (II)

Una estranya fotografia. Una mort sobtada, trista. El miratge d'una dona. Un cabàs de records. Una olor a trementina. Una història impossible... La narració que iniciàvem ahir ha entrat en un laberint ple de carrers que es bifurquen. Poc a poc, el mapa es va omplint d'engrunes, de fragments del relat que connecten el lloc i el mot, la geografia i la literatura.

Poden seguir la narració en aquest enllaç. Si volen accedir al document, aquí tenen el text en Google Docs. Espero les seves aportacions. Les seves engrunes.

30 de gener 2008

Engrunes.

Avui apel·lo a la seva creativitat literària. Els hi proposo que construim de forma col·lectiva una narració. De moment tenim poques peces: Estem en un cementiri i plou, plou molt. Ni tant sols sabem qui és el mort. Amb aquests ingredients, iniciem un relat sense autor com els personatges d'en Pirandello. S'hi apunten?.

Hi ha, però, una particularitat. Cada peça del relat ha d'estar situada en el mapa o, com diria en Narcís Sastre, ha d'estar georefenciada. Será, per tant, una narració cartogràfica o un mapa literari (la idea és del Hombre Lobo). Aquí tenen l'enllaç que els portarà directament al primer pas del relat. Només hi ha una limitació: No podem abandonar els límits de les comarques gironines. Ja saben, estem en un període d'efervescència girosfèrica.

La història s'ha iniciat així:

Plovia a bots i barrals. Plovia com si s'haguessin obert totes les escluses del cel. Fosquejava. I els llums groguencs del cementiri estiraven l'ombra dels paraigües que semblaven un exèrcit derrotat.

Fou llavors quan la vaig veure. Aferrada al paraigües, com si no només ell l'impedís enlairar-se, em mirava amb els ulls tristos, immensos com els fars entre la boira. Un instant després desapareixé entre l'oceà de pesones vestides de dol.


Com continua?.

28 de gener 2008

Girosfera


Comença el balanç del terrabastall catosfèric, del Woodstock de la blogosfera catalana. Una concentració genial d'idees, de veus, de mirades, de perspectives, d'interrogants... Ha estat el kilòmetre zero de la catosfera, una mena de preparat d'alquímia entre tecnòlegs, lletrafils, cerca-raons, bufanúvols, politòlegs, xerraires, tafaners, portanoves i alguns somiatruites. El druida que ha barrejat tots els ingredients és en Marc Vidal, disfressat per uns dies d'en Panoràmix. Hi ha moltes cròniques escampades per la catosfera, però segurament la més complerta és la narració d'en Toni Ibáñez.

Més enllà de les valoracions generals, necessàriament cofoïstes, la catosfera ha posat en evidència la maduresa de la girosfera. Poc a poc, s'ha anat teixint un node de la xarxa situat a les comarques gironines, un node molt actiu, transversal, plural i dinàmic. Els autors de la girosfera comparteixen un cert vincle generacional, però potser el que més caracteritza aquest espai és que actua com una veritable xarxa ja que els blogs estan enllaçats entre sí, per sobre de les adscripcions polítiques, ideològiques o temàtiques. Serà això la versió 2.0 de l'oasi gironí?.

És cert que hi ha molts blogs polítics. Hi podeu trobar alcaldes, diputats al Congrés, diputats i diputades en el Parlament, senadors... N'hi ha qui fa un molt bon ús del vídeo o qui s'ha iniciat en el twitter o en el facebook. Si aneu seguint el rastre dels blogs polítics gironins, crec que constatareu una sana distància amb la doctrina, una mena de personalització de la política que aporta raons polítiques, però també experiències personals, confessions i ponts a l'altra riba. És el bloc d'en Narcís Sastre un blog polític?. Potser sí, però sobretot és un blog geogràfic, un magnífic espai de reflexió territorial. Fa política el delegat de la Generalitat en el seu blog?. Més aviat hi trobareu la reflexió, l'apropament i la sinceritat a parts iguals. Hi ha també una fértil densitat de blogs sindicalistes com l'incombustible Camil, la Dolors Bassa o en Sabni.

Però la girosfera es mou sobretot fora dels murs de la política. Fa temps que en Dídac Lee s'ha consolidat com una referència en innovació. Eduard és un blog molt reconegut en els cercles activistes. Un altre Eduard, l'amic Eduard Batlle, s'ha consolidat com un excel·lent cíberperiodista. En Josep Maria Terricabras és una lectura obligada per a la reflexió i la filosofia. El químic de la UdG Miquel Duran escriu un dels principals blogs sobre el present i el futur de la universitat i la recerca. Carlos Molinet s'ha fet un forat en el concorregut espai dels blogs geeks, on hi trobem des de fa temps la referència obligada de l'Eduard Díaz. I s'ha de fer una menció especial a l'excel·lent collita de politòlegs gironins com en Pau Canaleta o en Marc Teixidor.

L'ona expansiva de la girosfera va molt més enllà dels límits d'aquest post. Us recomano que afegiu als vostres blogrolls les dudes digitals d'en Badenes, les cabòries d'en Toni Sellas, la lletra i la música de la Nau Argos, de la creativitat d'en Jaume Soler, la creativitat del Dipofilopersiflex, els silencis d'en Miquel Serrabassa, l'anàlisi necessària de l'Alfons Jiménez... I el viver de bloguers de l'assignatura 2.0 ha donat lloc a nous valors com en Manelus, Lamora o República Turística. Podeu prendre el pols d'aquesta baldufa gironina a l'agregador El Tarlà.

25 de gener 2008

Catosfera (V)

Darrera sessió del dia, que ha estat intens. Taula sobre educació i blogs, que postejo on line.

Anna Pérez és una d'aquelles mestres que demostren la rellevància dels mestres en el procés educatiu. Ensenya en una escola del Raval i utilitza els blogs com una forma de relació entre estudiants amb bagatges culturals diversos. Els blogs són una eina d'integració. Ens mostra les reaccions d'alguns estudiants pakistanesos després de les detencions dels pressumptes terroristes. Podeu consultar aquí la seva intervenció.

Enric Gil diu que en el món de l'ensenyament hi predomina l'1.0. Els blogs ajuden a complementar la informació, a ampliar, reformar, matisar o reformar allò que es diu amb un guix i una pissarra. Els blogs són també una forma d'ampliar els límits de l'aula, més enllà de les quatre parets. Però m'interessa especialment la idea del blog com a eina per al procés de construcció del coneixement. Gil demostra la seva experiència en les diverses aplicacions, que poden seguir en aquest post.

Finalment, Núria Prunés explica l'exemple excepcional de les escoles en xarxa, una plataforma de relació a partir de la plataforma digital Vilaweb. És una forma de relacionar uns 250 centres de tots els territoris de parla catalana.

I els deixo que he de començar la meva homilia. Resum del dia: Hi ha moltes coses a fer, la catosfera està plena de forats negres. Potser per això, és un espai que em motiva.

catosfera (IV)

Un tema en el que no seré imparcial: Cal un codi deontològic dels blogs?. Em sembla un debat capital, molt més important del que sembla. I abans que parlin els ponents jo em mullo: El principal capital dels blogs és la seva llibertat, la seva manca de regles, la seva capacitat d'improvisació, la seva absència de manuals.

Saül Gordillo presenta de forma relativament asèptica el codi ètic proposat, tot i que ell és en bona part responsable. L'origen de la proposta és un document realitzat per Tom O'Reilly i Jimmy Walles. Una proposta similar va ser adaptada al cas espanyol i Saül va estimular la creació d'un codi a la catalana.

Juan Varela està absolutament en contra de qualsevol regulació dels blogs. Dispara sense pietat: els blogs són un monument a l'ego, no tenen capacitat d'influència i existeix massa distància entre la identitat virtual i la identitat analògica. Uf. Però les xarxes socials (no només els blogs) són una eina d'activisme en una societat atrapada pel políticament correcte. Les xarxes ajudaran a sortir-se del sistema. Moltes de les seves idees es poden seguir en aquest magnífic post. Ole Varela.

Vicenç Partal coincideix amb Varela i nega la utilitat del codi ètic. Podeu seguir el seu fil argumental en aquestes dues entrades. Crida l'atenció sobre el fet que les xarxes socials han esborrat els límits entre públic i provat, en un context de manca de credibilitat dels mitjans tradicionals: els blogs no són mitjans, sinó un símptoma de la crisi dels mitjans.

Els deixo que em toca actuar i ja portem mitja hora de retard.

catosfera (III)

Segon round amb en Marc Vidal que ha realitzat una presentació col·laborativa, un power point 2.0. En Marc Vidal intenta respondre la pregunta del milió a la catosfera. Què és un blog?. Els deixo amb les seves respostes i amb [la meva veu en off]


  • Un territori de talent i mèrit [i també de tot el contrari]
  • El contrapès entre la versió oficial i la veritat [o la veracitat?]
  • Un altaveu democràtic a l'abast de tothom [quan acabem amb la fractura digital]
  • Un entorn de diàleg i debat [fins i tot amb els trolls]
  • Un espai on només sobreviuen les bones idees [com ara aquesta]
  • És talent global [o sigui la suma dels talents individuals]
  • És la llavor d'una societat més lliure i més justa [jo encara diria més: més justa i més lliure]

catosfera (II)

César Calderón engresca l'auditori amb una presentació realitzada amb clicks de Famobil.

És gairebé impossible ressumir en poques paraules la pluja d'idees de César. Destaco els cinc elements que més ha destacat:

  1. Els blogs han canviat el model social. Els blogs creen una societat horitzontal, hacker, imaginativa, creativa.
  2. El principal repte és trencar la fractura digital
  3. Les xarxes han de ser distribuïdes, ni centrals ni jeràrquiques. Ens ensenya molts exemples: Howar Dean (Blog for America), Todos contra el canon, Free Burma, MoveOn, Democrats for Mitt...
  4. És l'era del vídeo activisme i del vídeo blogging
  5. Els partits polítics tenen por a la xarxa. I el cert és que han de tenir por.

Però més que les grans idees, César és mestre dels detalls, dels exemples, dels matissos. Els deixo amb la seva presentació. Antològic!



catosfera (I)

Salutacions des de Granollers, per un dia la capital de la catosfera i (si m'ho permeten) probablement la capital de la blogosfera. Per un moment, el centre de gravetat de la catosfera s'ha traslladat de Mataró a la capital del Vallès Oriental i la prova és que acabo de saludar en Saül Gordillo. La sala del CTUG està desbordada per personatges que tenen tot l'aspecte de gestionar un blog. Hi veig en José Rodríguez, en Camil Ros, en Roc Fages, en Toni Ibáñez (que segueix les Jornades també amb twitter), en Marc Vidal i altres insignes bloggers. De moment, no he vist a Khalo.

Primers apunts del natural:
  1. Moltes ulleres i moltes calbes. Causa o conseqüència?
  2. Es constata que hi ha (molts) més bloggers masculins que femenins
  3. Potser per això, l'alcalde Mayoral ens felicita per sortir de l'armari (sic)
  4. En Marc Vidal es passeja amunt i avall amb un walkie talkie i sembla el cap dels Homes de Harrison
  5. Tothom té aquella sensació que es coneix però no es coneix. Crec que la major part de les fotografies dels bloggers estan retocades. L'hostessa em pregunta amb una certa desil·lusió "Tu ets en Donaire?".
  6. Pocs portàtils. Pràcticament cap. Tothom em mira com si fos Alf. Però no era un trobada de bloggers això?
  7. César Calderón (que s'ha deixat barba) parla català amb accent de Pedralbes
  8. Sobredosi de mitjans "analògics" que miren amb sorpresa l'èxit dels mitjans digitals
  9. Primer èxit d'en Marc Vidal. La taula de les autoritats ha durat poc més de deu minuts
  10. Segueixo les jornades també des de twitter.

24 de gener 2008

Educació 2.0

Demà participo en la catosfera, l'espai creat per Marc Vidal amb l'objectiu de testar la salut dels blogs catalans. Formo part de la taula sobre educació, on també hi actuaran l'Enric Gil, l'Anna Pérez, moderats per en Pitu Martínez.

Els hi proposo la següent presentació



Està inspirada, certament, en la presentació sobre educació 2.0 de l'efindex, però matisada per l'experiència de quatre mesos de docència 2.0. L'experiència m'ha permès veure les llums, però també les ombres de l'experiment i, per això, les consideracions finals són agredolces:
  • La formació 2.0 precisa d'una reducció significativa del temps a l'aula, en la línia del que proposa Bolonya
  • No hi ha formació 2.0 sense estudiants 2.0
  • No es pot fer una assignatura 2.0 en una Universitat 1.0. L'esforç en la gestió de les eines es menja una part del procés formatiu.
  • Les classes s'haurien de fer sempre amb portàtil i les universitats haurien de ser espais 100% wi-fi
Però el que em sembla més estimulant és la capacitat de crear una Universitat oberta, realment oberta. Això vol dir que els estudiants "informals", els que no estan inscrits ni matriculats, podran accedir als continguts, a les eines i als sistemes d'aprenentatge. Una Universitat per a tots.

22 de gener 2008

Gent ideal

La família de Las ideas s'ha ampliat amb noves incorporacions de luxe. Mirant la nòmina d'aquest club em plantejo què faig enmig d'aquestes mirades genials. Javier Celaya, Sebastián Molina, la genial Maripuchi, Loretahur autora intel·lectual de la sinergia macramental, l'altre César i la meva admirada Marta Pastor s'afegeixen al repartiment del col·lectiu ideal.

Aprofito per agrair els lectors del blog, que han fet possible que aquesta bitàcola se situï en el segon lloc del rànquing Alianzo de blogs en català.

Per cert, Enric, moltes felicitats. En un tres i no res m'afegeixo al club dels 40.

Demagògia

Agafin un paquet de post-its i facin el següent exercici. Destaquin totes les mencions del PP a la immigració, a la religió i al castellà. Si fan un treball sistemàtic, contribuiran a la deforestació de la selva amaçònica. Aquest serà el seu eix de campanya. I ahir va començar el seu particular raca - raca amb el castellà.

Rajoy ha iniciat el foc creuat amb una brillant proposta: si governa, assegurarà que els pares puguin escollir la llengua en la que s'educaran els seus fills. Ja ens ho havia anunciat quan afirmà en el seu moment que el model lingüístic està "haciendo mucho daño a unos pobre niños". I Dolors Nadal ha apuntalat la proposta del candidat en una entrevista que, com ho diria, només es pot explicar en un context electoral. Estudiem amb una mica de detall la proposta, els arguments i els contraarguments.

Vulnera l'Estatut

Dolors Nadal va afirmar que defensaven aquesta proposta per tal de complir el que preveu la Constitució vigent. Veiem-ho. La Constitució diu en el seu desfortunat article 27.3 que "els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares per tal que els fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d'acord amb les seves conviccions". Hi veuen cap rastre de referència lingüística?. Ara anem a veure el que diu l'article 35.3 de l'Estatut de Catalunya: "Els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual". En resum. La proposta del PP és contrària a l'Estatut vigent. ¿Com es pot fer una proposta electoral contrària a una norma jurídica superior?. Derogarà el PP l'Estatut?.

És tècnicament inviable

Fem política ficció. Rajoy governa i obliga Catalunya a crear una xarxa dual de centres, uns en castellà i els altres en català. ¿Com ho fem en totes aquelles localitats (que seran moltes) en les que un 80 o un 90% de la població opta per una formació en català?. Fem escoles amb dos estudiants per aula?. En el més optimista dels escenaris, aquesta opció obligarà a crear desenes de nous centres per a donar resposta a una demanda minoritària: un CEIP en castellà a Calonge per a 25 nens, un altre a Juneda per a 12, o un centre amb sis nens a Campdevànol...

És una equivocació social

En el món hi ha dos grans models d'educació en un context de bilingüisme: el model dual i el model integrador. El model dual es basa en l'elecció de la llengua del centre, de manera que un estudiant pot escollir l'idioma en el que es forma. Aquest model és propi d'aquells espais en els que les dues comunitats lingüístiques viuen aïllades, com en els contextos colonials. Un model dual accentua la ruptura entre els dues comunitats i potencia el seu aïllament.
El model integrador procura que tots els estudiants accedeixen a la formació en el mateix idioma, que no es fomenti la ruptura dels que parlen en un idioma i els que parlen en un altre. Les escoles són un excel·lent espai per a la creació de vincles de convivència, de lligams entre comunitats, que deixen per tant de ser comunitats. És cert que el model dual planteja un inconvenient, que és la tendència a que una de les llengües pesi més que l'altra. No vol dir, és clar, que tota la formació es faci en una llengua, però sí que una llengua pesa més que l'altra.

Es basa en una mentida

La discussió sobre la llengua és un debat. I la qualitat de l'educació n'és un altre. Però al PP li encanta barrejar-los, de manera que sosté que l'educació catalana és pitjor per culpa del català. Dolors Nadal ens diu que "moltes vegades surten parlant en catanyol i escrivint en catanyol", i que el nivell educatiu a Catalunya està no ja a la cua d'Espanya, sinó d'Europa. Fals.
Segons l'informe PISA (pàgina 70), el nivell de comprensió lectora dels catalans és de 477 i la mitjana espanyola és de 461. Els catalans també estan per sobre de la mitjana espanyola en els altres dos àmbits estudiats: matemàtiques i ciències. Una altra dada: els resultats en castellà a la selectivitat són sempre més alts que els de català i per sobre de la mitjana espanyola.
És mentida que el nivell dels estudiants estigui condicionat per la llengua. Ensenyar en català no fa estudiants més rucs, ni més dispersos, ni més incapaços. De fet, insinuar-ho és un insult grotesc contra el país i contra els docents.

Tenim un problema amb l'educació, és cert. I és necessari que parlem de les escoles. Potser ha arribat el moment de demanar amb cordialitat però amb molta fermesa als polítics del PP que són benvinguts al debat de les idees sobre formació i educació. Però, si és possible, no enganyin, no insultin i aparquin els temes que ja estan resolts.

17 de gener 2008

Parlem de les escoles?

Hem de parlar de les escoles. Poc a poc estem perdent l'hàbit de debatre els temes centrals i l'art de crear consensos. I, potser m'equivoco, però el veritable centre de gravetat del país, allà on es juga el present i el futur de Catalunya és l'escola. I poc a poc hem anat desplaçant de l'arena política l'educació, que només reapareix quan algú reclama més classes en castellà. De debò és aquest el problema?.

És cert que tenim un bon full de ruta, el Pacte Nacional per l'Educació, un acord entre tots els agents públics i privats per definir quin és el model educatiu del país. Però ha arribat el moment de parlar d'allò que el Pacte no va gosar plantejar, potser perquè un pacte evita per definició els temes més conflictius. També és cert que la inversió en escoles, en mestres, en recursos ha estat molt elevada. Però em sembla que alguns dels problemes de l'escola no es resolen només amb diners. Els hi proposo els meus dubtes existencials.

Fracàs escolar

L'índex de fracàs escolar de Catalunya és la dada més negativa del país, més fins i tot que el diferencial de la inflació o que els vols transoceànics. I aquesta ha de ser la prioritat del país. Res no funcionarà correctament, ni l'economia ni la societat, si no aconseguim que el percentatge d'abandonament escolar sigui molt inferior. Les principals accions han d'anar encaminades a reduir de forma significativa aquest biaix.

Com ho fem?. No és fàcil. L'equació més recursos - menys fracàs no ha funcionat. La inversió en educació a Catalunya ha estat altíssima. I no ha donat els resultats previstos. És cert: es necessiten més professors, més materials, més escoles. Però en aquest cas, cal a més a més un sistema que permeti actuar directament sobre l'element més fràgil del sistema, els estudiants sense motivació, sense entusiasme i probablement sense futur.

Molts estudiants i un sol professor

El model clàssic de formació intenta crear un nivell d'exigència universal, allò que han de saber i saber fer tots els estudiants. Uns no hi arriben. Però els altres veuen com baixa tan el nivell de formació que se senten desmotivats. Crec honestament que les possibilitats d'excel·lència dels estudiants més brillants minva per la tendència a igualar els nivells.

En aquest cas, calen dues accions complementàries. En primer lloc, fixar un nivell mínim d'integració. Si un estudiant arriba el març a la classe i no sap parlar ni català ni castellà, no es pot forçar la teoria de la integració fins el punt que expliquem quebrats a un nen que no entèn la paraula "dotze". I, al mateix temps, hem de començar a inventar sistemes en els que diferents estudiants poden assolir diferents nivells en una mateixa classe. Les TIC ens obren aquí una porta magnífica, tot i que la solució no només està en els xips d'un ordinador.

Centres responsables

Segurament la pregunta central del debat és aquesta: Qui és el responsable de la formació?. La societat?, l'administració?, els docents?. I la resposta, em sembla, és molt més simple. El responsable de la formació és el centre. Si dotem els centres de més mitjans, de més capacitat de maniobra i de més responsabilitats obtindrem dos beneficis. El més important és que els centres podran adaptar els mecanismes generals a les necessitats particulars: els docents, els curricula, els mitjans que precisa una escola de Linyola no són els mateixos que els d'una escola de Badalona. Veig un segon avantatge al model de descentralització, que és la capacitat d'avaluar resultats. Cada centre, cada equip, podrà disposar d'uns objectius estratègics, uns criteris per avaluar aquests objectius i unes responsabilitats precises.

Valoració social dels docents

Els professors tenen un sou força alt (un dels més alts de la Unió Europea) i una oferta de vacances molt satisfactòria. Però els asseguro que els docents catalans, en la seva gran majoria, estan desmotivats, desencantats, presionats, farts, dolguts, cremats. Els docents finesos cobren menys que els nostres, però tenen un status social altíssim, els pares no qüestionen la seva tasca, saben què han de fer i què no han de fer, treballen per objectius, estan en un entorn flexible i motivador. Jo no sé com es canvia la valoració social d'un col·lectiu. El que sí sé és que el principal actor del canvi de model és el professor i hem de cercar els mecanismes per a què se senti millor, més valorat, més reconegut i més relaxat. I potser, potser, ha arribat el moment de fer criteris de retribució que valorin els resultats i la dedicació i no només l'antiguitat.

Em consta que aquest blog és llegit per molts mestres i professors. És obvi que són ells qui coneixen millor els problemes i poden apuntar algunes solucions. Obro aquesta casa per a saber la seva opinió. Ignasi, Mercedes, Núria, Oriol, Judith... parlem de les escoles?.

16 de gener 2008

Matemàtica electoral

Els populars no han perdut l'esperança, és cert, però han perdut el gallardon. Ara ja podem traduïr la cara de pomes agres que presentava Rajoy cada vegada que li apropaven una càmera. No havia menjat un iogurt caducat, sinó que tenia un aldarull intern equivalent a una excursió de P5 en un parc aquàtic. Per què, don Mariano?. No ho tenia vostè prou cru?. Intentem analitzar la resposta de Rajoy amb una mica de matemàtiques.

L'efecte gallardonicidi es ot explicar a partir de la fòrmula:

EG = EV + ELD + CPMU - VC - CILI - SD

On:

  • EG és l'efecte Gallardonicidi
  • EV és l'estimació de vots abans de la notícia
  • ELD és l'entusiasme de la línia dura del partit (Legionaris de Crist inclosos)
  • CPMU és la campanya gratuïta dels mitjans ultres, que aplaudeixen la mort de Gallardon
  • VC són els vots centrats i centristes
  • CILI és el cost per la imatge de lluites internes
  • SD és la sensació de derrotat
Si tenim en compte l'alt grau de fidelitat del votant del PP, predisposat a desallotjar Zapatero de la Moncloa, a qualsevol preu, els efectes ELD i CPMU són relativament petits. Per contra, VC, CILI i SD sí tindran un impacte molt negatiu en l'intent de guanyar l'espai de centre que precisa per superar el PSOE.

Considerem ara una segona opció. Què hauria passat si Rajoy hagués apostat per Gallardon?. Quin és el cost de l'aguerricidi?.

EA = EV - ILD - CCMU + VC - CILI - SD

On:
  • EA és l'efecte aguerricidi
  • EV és l'estimació de vots abans de l'aguerricidi
  • ILD és la indignació de la línia dura del partit
  • CCMU és la campanya contrària dels mitjans ultres
  • VC és l'increment dels vots centrats i centristes
  • CILI és el cost per la imatge de lluites internes
  • SD és la sensació de derrotat
Com es pot veure, CILI i SD actuen de forma negativa tant en l'aguerricidi com en el gallardonicidi. La clau de la decisió és, per tant, si l'increment de vots centrats compensaria una campanya interna dels vots fidels. Personalment crec que sí, i en termes d'aritmètica electoral el gallardonicidi resta més vots que l'aguerricidi. Però el més important és que les dues decisions resten, les dues impliquen una reducció d'EV, els vots estimats abans de la crisi.

En realitat, Rajoy havia previst un tercer escenari. Pizarro és el número dos i Gallardon entra a les llistes amb un número més baix (potser el quatre o el cinc). Ningú guanya i ningú perd, A poques setmanes per les eleccions, Aguirre i Gallardon cederien en les seves pretensions per evitar la reducció d'EV. Més vots centristes i més sensació de lideratge. El que no preveia Rajoy és que la SD fins i tot s'havia escampat entre els seus. El més surrealista d'aquesta història serà l'alcaldia de doña Botella, amb les seves pomes i les seves peres.

14 de gener 2008

Immigració i delinqüència

No falla. Cada vegada que un immigrant apareix involucrat en un delicte, sorgeixen les veus xenòfobes (com si fossin l'Orfeó Donostiarra) que veuen confirmada la seva equació immigració = delinqüència. Si uns kosovars deixen la cara de José Luis Moreno com un híbrid entre en Macario i en Monchito, Pedro Ruiz culpa la política d'immigració de Zapatero. Si un immigrant assassina un jove a la sortida d'una discoteca de Girona, salten totes les alarmes: hi ha molts immigrants i per això creix la delinqüència. Si volen un termòmetre del nivell de xenofòbia del país, poden llegir els comentaris de la notícia en qualsevol mitjà com ara La Vanguardia.

Hi ha relació entre delinqüència i immigració?. Anem per un moment a les presons catalanes. El 2006, el cens de persones empresonades era de 8.970 interns dels quals 5.770 són catalans i 3.141 són estrangers. De manera que el 35,2% de la població empresonada és immigrant, mentre que el pes de la població immigrada sobre la població total és lleugerament superior al 10%. Es podria argumentar que només 9 de cada mil immigrants estan empresonats, de manera que 991 immigrants de cada mil no han estat condemnats per un delicte castigat amb presó.

Però un estudi recent d'Àngel Miret i Dori Rodríguez va una mica més enllà. La població immigrant de Catalunya presenta unes pautes demogràfiques molt singulars. D'entrada, el 55% són homes, mentre que en la població autòctona, les dones predominen sobre els homes. Només un 7% de la població interna és dona, de manera que si l'índex de feminitat fos el mateix entre els immigrants que entre la població autòctona, podríem estimar que el nombre d'interns es reduiria en 290. I encara és més evident el factor edat. La mitjana d'edat dels autòctons és de 40,5 anys i dels immigrants és de poc més de 30 anys. Novament, si igualéssim la piràmide d'edats d'immigrants i residents el nombre d'interns es reduiria en 1.322. En altres paraules, si la població immigrant mostrés un comportament demogràfic similar al de la població autòctona (per exemple, amb un procés de reagrupament familiar), la proporció d'interns entre els immigrants seria similar a la dels no immigrants.

No hi ha relació estadística entre immigració i delinqüència. Fins i tot si obviem la variable econòmica, els immigrants tenen el mateix patró delictiu que els autòctons. I aprofito per constatar que el nivell de delinqüència de Catalunya o de l'Estat espanyol és molt baix, en el context europeu. Espanya té una de les taxes de criminalitat, d'homicidis consumats o de violacions més baixes de la Unió Europea, que és l'espai amb una taxa de criminalitat més baixa del món.

09 de gener 2008

Blogs des de la trinxera

Hi ha blogs de gairebé tot. De patinatge artístic, d'invertebrats, de forenses, de productors de cannabis, de fans d'Eurovisión, de seguidors de simpàtiques sectes, de cercadors compulsius de faltes d'ortografia o de narradors de l'absurd. Però jo darrerament em confesso addicte als blogs quotidians, aquells que narren el dia a dia de l'existència. Els blogs des de la trinxera, vaja. Aquests són els nous okupes del meu bloglines.

  • Començo amb un clàssic. El Estilo Ikea narra les aventures d'un treballador d'Ikea que constata diàriament la insoportable realitat del món de l'autoservei de mobles. És com Lost in Traslation però canviant Tòquio per un shopping mall de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
  • Ni libre ni ocupado és la bitàcola del taxista que tots desitjaríem trobar-nos un dia de pluja a Madrid. S'imaginen la fauna que habita en la part posterior d'un taxi de Madrid?. Millor fins i tot que el taxista de Mujeres al borde un ataque de nervios o que el fan de Camaron.
  • Algú podria pensar que un dels escenaris més banals de la humanitat, com una reposició de El sol del membrillo, és la caixa d'un supermercat. I probablement tindria raó. Tribulations d'une caissiere ha estat un boom en el país veí. Altament recomanable.
  • Oblidin House, Urgencias, MIR o Anatomía de Grey. Si volen saber, de veritat, què vol dir ser metge o bé li pregunten al meu germà, cap d'urgències de l'Hospital X, o bé es llegeixen aquest blog (El diario de un médico que está harto). que haurien de seguir tots els estudiants de Medecina.
  • Els fotògrafs són aquells éssers invisibles que intenten capturar l'essència d'un instant. Però si es pensaven que la vida del fotògraf era senzilla i gratificant, han de fer un cop d'ull a Enfoque diferencial. No es perdin el seu àlbum de 2007. Impagables les seves anècdotes sobre els polítics i les polítiques. I tenen raó: Podia millorar una mica l'estètica del blog, sí.
  • Com és el dia a dia d'una persona especial, no sé, d'un director de cinema molt i molt famós, com ara Àlex de la Iglesia?. D'entrada, el títol del blog no pot ser un títol qualsevol, sinó que ha de ser Blasfemando en el vórtice del universo. El contingut?. Jutgin vostès mateixos, però ja els avenço que la vida d'un director de cinema no és tan glamourosa com ens proposà en Truffaut a La nuit américaine.

Quins d'aquests blogs són falsos?. Suposo que tots ho són una mica i alguns totalment. La blogosfera està plena de vides que són fingides com el telemarketer que era un periodista, una ninfòmana que era una parella d'escriptors, el malalt mental que vivia aferrat a un pal i les falses identitats. No sé si Llave Allen és en realitat una mestressa de casa que ha vist més de vint vegades A Clocwork Orange. Però d'alguna manera, reals o no, els blogs des de la trinxera ens recorden que res és més real que la mateixa realitat. Més o menys.

03 de gener 2008

Por qué no ganará Rajoy

Lo sé. Corro el riesgo de comerme este post con salsa de roquefort y rebozado de setas. Pero a estas alturas del partido creo que Mariano Rajoy no ganará las elecciones. Y tal y como está el juego de relaciones entre partidos políticos, si Rajoy no gana tampoco gobierna. ¿Cómo?. ¿Que me tiña el pelo de blanco si no acierto?. Está bien, acepto el reto.

Las encuestas hablan de una ventaja socialista, ligera para las de un lado y muy amplia para las del otro. De todas formas, cada vez me creo menos estas predicciones. La expectativa de voto se basan en la pregunta directa: "¿A quién votaría usted si mañana fuesen las elecciones?". Problemas: Mañana no hay elecciones, algunos votantes del PP no lo declararán públicamente, algunos de los que se declaran votantes del PSOE cambiarán de opinión, el porcentaje declarado de abstención es muy inferior al porcentaje real... Por eso, la cocina de las encuestas es tan "creativa" que deja a Ferran Adrià como un repartidor de pizzas. Como ustedes o como grandes analistas, yo no me fío mucho de las expectativas de voto. Veamos otros indicios.

Rajoy asusta

La valoración del líder de la oposición está por los suelos. La media es inferior a 4 (3,75), con una elevada desviación. Y una media baja con una desviación muy alta sólo quiere decir una cosa: algunas valoraciones muy altas y muchas valoraciones muy bajas. El 27% de los ciudadanos le puntúan con un 0 ó un 1 y el 14% con un 2 ó un 3. O sea, el 42% puntúan a Rajoy con un 3 ó menos, lo que en mi época de estudiante se llamaba "muy deficiente" y ahora sería "necesita mejorar"; para que se hagan una idea del desaguisado, Carod-Rovira es puntuado con un 3 ó menos por el 43% de los electores.

Cuando alguien puntúa con un 1 a un político no está diciendo que no le gusta. Está diciendo que le asusta. Y cuando un político asusta, la alternativa más viable gana adeptos. De manera que Zapatero puede obtener, como en el 13M, los votos de aquéllos que intentarán evitar a toda costa que Rajoy sea presidente. También votarían a Jesús Vázquez, Superlopez, Cañita Brava o a Enjuto Mojamuto, si fuesen la principal alternativa al PP. Por eso, la única oportunidad que le queda a Rajoy es que una parte sensible del electorado no crea que pueda ganar y se quede en su casa o vote a otro partido. Una curiosa paradoja: Los esfuerzos de Pedro J. por demostrar que la expectativa de voto del PP es muy elevada son en realidad un favor al PSOE.

Rajoy sólo contenta a los suyos

El único éxito de Mariano Rajoy es contentar a su parroquia. Su estrategia de fidelización del voto más conservador tiene un precio altísimo: el desgaste en el resto de las parroquias. Por eso, Rajoy obtiene una valoración más alta entre los votantes del PP (6,79) que la valoración que hacen de Zapatero los votantes del PSOE (6,6). Pero a cambio el caché de Rajoy se hunde entre los votantes de IU (2,09), CiU (1,65), ERC (1,03), PNV (1,37) o EA (0,33). Comparen estos datos con la opinión de Zapatero entre los votantes de IU (5,11), CiU (4,77), ERC (5,24), EA (5,33) o PNV (4,62). En estos momentos, la imagen de Rajoy entre los no votantes del PP se puede comparar con la de Obama en la convención anual del Ku Klux Klan o con los pasajeros del autobús de Priscilla en la Celebración a favor de la familia tradicional.


Rajoy se ha escorado a la derecha

La razón esencial de esta desafección es que Rajoy se ha escorado mucho a la derecha en un país sociológicamente de izquierdas. Zapatero ha llevado a cabo una acción de gobierno muy progresista con guiños constantes a los sectores sociales de izquierda: ley de la dependencia, memoria histórica, divorcio express, matrimonio entre homosexuales, retirada de las tropas de Irak... En la última encuesta del CIS, los ciudadanos que se sitúan entre el 1 y el 4 en la escala ideológica (la izquierda) representan el 35% mientras que los que se encuentran entre el 7 y el 10 (la derecha) son sólo el 10,5%. Zapatero sabe que el PSOE siempre gana las elecciones si es capaz de movilizar al electorado de izquierdas, mientras que el PP gana las elecciones si es capaz de presentarse como un partido de centro.

Es más. En determinadas cuestiones sociales (más que en las económicas), la sociedad española se muestra especialmente progresista. En temas como el aborto, las relaciones homosexuales, el papel de la mujer en la sociedad o el divorcio, es abiertamente de izquierdas. Cada crítica del PP o sectores afines a los cambios sociales es un empujón más hacia el abismo de la segunda derrota de Rajoy. Y en ese sentido, la manifestación de la Iglesia contra estas medidas pone al PP en un duro aprieto. ¿Propondrá en su programa la derogación del divorcio express o del matrimonio entre homosexuales?. ¿Y qué harán los gays del PP que se han casado ya?.

Rajoy se ha equivocado de agenda

¿Cuáles han sido los centros de gravedad de la tarea opositora de Rajoy?. Piensen en dos frases. Les dejo unos segundos... "España se rompe" y "Zapatero se ha vendido a los etarras". Dejo a cada cual la interpretación de estas dos frases. Para unos, Rajoy ha mantenido la dignidad del país ante la cobarde rendición del Presidente; otros dirán que la actitud del líder de la oposición ha sido indigna porque ha intentado hacer electoralismo con el terrorismo. Pero no entremos en el debate. ¿Cuál es el principal problema de estas dos afirmaciones?. Que suenan antiguas.

El debate sobre el Estatuto catalán ha quedado enterrado en la memoria como la batalla de las Termópilas. Después, han venido media docena de estatutos más o menos similares y no ha pasado nada. Ni los ríos se han convertido en sangre ni las langostas han cubierto el horizonte. Lo mismo ocurre con el terrorismo. Hace semanas que no aparece en las portadas de Libertad Digital y ya ni siquiera Jiménez Losantos habla de los etagas. ¿Y ahora qué?. ¿Cómo re-construir una oposición en pocas semanas?.

La precampaña de Rajoy es un despropósito

Tiene razón Xavier Domínguez: Zapatero lleva la iniciativa en la precampaña. Propone un debate en televisión que obliga a Rajoy a confesar públicamente que fue un error negarse a debatir en 2003. Presenta el comité de asesores frente al primo de Rajoy que no cree en cambios climáticos. Rueda un espot fresco y contundente que está a las antípodas del mensaje institucional rancio y cañí de Rajoy. Abre el fuego de la política 2.0 con un entorno muy solvente y pega fuerte con dos campañas que funcionan bien: Con Z de Zapatero y La mirada positiva. Rajoy parece ir siempre a remolque de las iniciativas del Presidente.

Rajoy parece derrotado

Cuando en un partido, el principal debate se centra en saber si Gallardón o Aguirre ocuparán un a posición de privilegio para la sucesión es que huele a muerto. Todas las encuestas coinciden en destacar que muy pocos confían en la victoria del líder del PP, incluso los propios votantes del PP. Hay cosas que no se ven, pero se sienten. Y Rajoy transmite en cada intervención, en cada discurso, en cada comparecencia un halo de tristeza, como Antígona ante el oráculo de Delfos.

Hay dos factores que pueden desequilibrar la balanza hacia el lado del PP: la campaña y el debate televisivo. La campaña no será fácil. Meter el dedo en el ojo terrorista suena lejano; improvisar un programa inédito no es convincente. El problema de las campañas actuales es que cada vez son más prisioneras de la gestión precedente. Y la valoración de la oposición está en un mínimo histórico. Nos quedan los debates. No me cabe duda que don Mariano preparará a conciencia ésa su última oportunidad de no perder su segunda (y definitiva) elección.

En todo caso, no se jueguen su residencia o a su pareja en una casa de apuestas virtual. Creo que jamás he acertado una predicción política. Sigan la pista de esta gente que sabe mucho más que un servidor. Yo, por si las moscas, voy a estudiar los precios de L'Oreal reflejos.