31 de març 2008

Polítics

" Com són?". Un amic encuriosit em preguntava ara fa poc com són els polítics. "Són com semblen", li vaig dir. I vaig constatar una reacció de perplexitat en el meu interlocutor. Ara que li he donat voltes no ho tinc tan clar. N'hi ha polítics que no són com semblen i d'altres que no semblen com són. He pogut elaborar una mica més la meva resposta i suggereixo al meu amic, i per extensió als lectors d'aquest blog, una teoria més precisa.

Construïm una matriu formada per dos eixos, el primer seria l'aparença i el segon seria la realitat. Tindríem així quatre tipus de polítics: (a) els polítics estrella, (b) els polítics a l'ombra, (c) els polítics façana i (d) els polítics teló de fons.

Els polítics estrella són els polítics que semblen brillant i, certament, són brillants. Són polítics que saben veure les repercusions de les seves accions, que pensen, que escriuen, que actuen i arroseguen; a més, tenen una imatge pública molt atractiva. Són les locomotores de la màquina política. Els polítics façana són aquells que mantenen una excel·lent imatge pública, que són coneguts i reconeguts. Ara bé, quan escriuen, quan pensen, quan actuen o quan parlen te n'adones que la seva imatge és molt més sòlida que la seva realitat. L'antítesi són els polítics a l'ombra, actors rellevants de la maquinària política que no apareixen en els mitjans, que no tenen a penes visibilitat, però que són molt competents. Hi distingiria dos grups: els qui saben resoldre problemes de manera eficaç i els qui creen coneixement i ideologia. Finalment, hi ha un grups de polítics que tenen una imatge molt discreta, que es correspon amb la realitat. Són els polítics teló de fons, amb freqüència, els qui demostren una major capacitat de supervivència. Mires imatges de ara fa vint anys i els veus allà, com un teló de fons, passant de puntetes.

28 de març 2008

Planificadores turísticos sin fronteras




Recientemente, he tenido la oportunidad de trabajar en proyectos de cooperación de Brasil o Mozambique y espero poder desplazarme en mayo a Argelia. Los escenarios son recurrentes. Espacios con una inmensa pobreza, desplazados de los grandes flujos económicos mundiales, sin futuro y sin presente. Son también espacios bellísimos, verdaderos oasis estéticos en una oferta mundial demasiado previsible. No dudo que la cooperación internacional es uno de los pocos asideros que les queda a estos campos de concentración de la injusticia. Pero me da la impresión que esta ayuda internacional no será suficiente.

La belleza puede convertirse en desarrollo vía turismo. Y no me refiero a la concentración de grandes resorts transnacionales en la costa, una vía llena de problemas y disfunciones. Me refiero a ese otro turismo que emerge lentamente, un turismo sostenible, lento, amable, respetuoso. Un turismo basado en la complicidad entre los visitantes y los anfitriones. Un turismo solidario. Con unos resultados iniciales mucho más modestos, pero con mayor capacidad de mejorar las condiciones de vida de los locales.

Atrapados en la miseria, faltos de formación e iniciativa, creo que la vía turística necesita un apoyo internacional, un apoyo solidario. Y de igual forma que existen Médicos sin fronteras, Payasos sin fronteras, Ingenieros sin fronteras o Veterinarios sin fronteras, creo que debería existir un organismo de planificadores turísticos sin fronteras. Que pudieran asesorar, formar, planificar, diseñar, prevenir y desarrollar proyectos de turismo sostenible y turismo solidario. Lanzo esta idea al océano de las ideas de Internet. Y me pongo a trabajar. ¿Alguien se apunta?

26 de març 2008

La política de les percepcions

Si tenen una estona entre els preparatius d'Eurovision i la designació de ministres (perdó per la redundància) haurien de fer una ullada al darrer informe del Síndic. No es deixin impresionar pel número de pàgines, perquè l'informe està ple de gràfics i imatges; però si no tenen prou temps perquè estan fent rentadores amb tota la roba de les festes, poden consultar les tres pàgines de la nota de premsa.

D'acord amb l'informe, Catalunya ha anat incrementat progressivament la població reclusa fins arribar a 130 per cada 100.000 habitants, la taxa penitenciària més elevada de la seva història. Les presons estan més saturades que mai. Catalunya, i Espanya en general, tenen també un dels índexos de compliment de les penes més elevades d'Europa. I el sistema judicial té una tendència compulsiva a empresonar acusats, com la Reina de l'Alícia al País de les Meravelles. Mirin, el 64% de les sentències judicials acaben amb empresonament i un 21% amb penes alternatives; a Alemanya, la privació de la llibertat és només pel 6,5% dels casos. No cal que els parli de la manca de reinserció, de l'elevada taxa de drogodependències o de la baixa taxa laboral a les presons...


Si auscultem la població, ens faran el diagnòstic oposat. D'entrada, ens diran que a les presons catalanes els imputats entren per una porta i surten per l'altra. Que les penes són massa toves i que les presons estan plenes de farruquitos. I sobretot ens diran que la inseguretat és molt alta. Aquesta és una dada essencial. Tenim la percepció d'inseguretat més alta d'Europa i, per contra, som el segon país europeu amb una taxa de victimització (delictes efectius sobre el total de població) més reduïda. En altre paraules, el nostre sistema judicial i penintenciari és molt dur i ineficient i respon no tant a la inseguretat efectiva, sinó a la percepció de la inseguretat.

Hi ha una política que és la política de les percepcions, la política imaginada, que és l'antítesi de la política real. Em pregunto quantes lleis responen a la percepció que tenim de la realitat, més que no pas a la realitat mateixa.

22 de març 2008

Vides minades




Des de Moçambic, els nostres problemes sonen llunyans. Com la llum dels estels. En aquest bellíssim país encara és possible veure els efectes de les inundacions passades; dos de cada deu habitants estan infectats del virus de la SIDA; els índexos de prostitució infantil són escandalosos; la capital, Maputo, està vorejada per un immens mantell de misèria; la meitat de la població viu en una situació d'extrema pobresa...

Però si algú vol mantenir un vis a vis amb l'horror, hauria de contemplar el rastre de mutilats per les mines antipersona. Els membres seccionats, les mans que mai més podran acariciar o les cames que mai més permetran jugar a futbol, són un cop de fuet a les nostres consciències. Es calcula que uns dos milions de mines es troben encara disseminades per tot el país. En tots els pobles es poden veure les vides minades, els nens o els adults capturats per aquesta terrible amenaça. Però sempre he pensat que l'horror més trist és l'horror invisible, l'horror indiferent. Moçambic està massa lluny. Per això, han de veure la magnífica exposició de Gervasio Sánchez, Vidas minadas, que ha programat el CCCB. Han de veure els ulls cegats de futur.

Els nostres problemes semblen tan llunyans en aquesta nit tan bella. Ara sona una cançó trista, com un fado. A poc a poc arriba la frescor humida de la nit i és possible imaginar el pàlpit del centre de la terra, com un úter gegantesc. M'arriba també l'olor a salobre de l'Índic i el xibarri dels animals que es desvetllen quan es pon el Sol. Però l'esclat estètic no pot dissimular la petjada de l'horror i la misèria. Crec que he col·leccionat algunes imatges que em perseguiran per sempre. Hi ha mirades que no s'esborraren, confio, per més que els nostres minúsculs, absurds, problemes s'esforcin en maquillar-les.

14 de març 2008

Aquí i a la Xina



Em dic José Antonio. No és el nom més bonic de món. És veritat. Però és el meu. Els meus pares van decidir que jo seria en José Antonio, i no en César, en Ramiro o en Nabucodonosor. Moltes persones em pregunten "Com vols que t'anomeni?". Jo li acabo de dir que em dic José Antonio, però ell insisteix: "D'acord, però com et dic?". No cal donar-li més voltes, el meu nom és José Antonio. Aquí i a la Xina.

Lamento ferir la sensibilitat de la senyora Ferrusola, que considera inacceptable que el President de la Generalitat es digui José. I li diu a en Justo Molinero, que hauria de ser en Just Fariner. Benvolguda Ferrusola. A partir d'ara, haurem de dir Francesc Rijkaard?. I Mateu Tree?. O potser millor Maties Arbre?. Quin nom hauria de tenir en Bojan Krick?. Li molesta que l'escriptora que va guanyar el Premi Ramon Llull de Literatura s'anomeni Najat El Hachmi?. S'hauran de canviar el nom els catalans que vagin a viure a França, a Toledo o a Roma?. Hauria de canviar-se el nom en Cesc Fàbregas per Frank Fàbregas?. I en Paul Gasol?.

Als Estats Units, un senyor negre, de cognom Obama, i de pare africà pot guanyar les eleccions presidencials. Aquí, encara valorem a les persones pel seu nom i pels seu cognom. Una visió feudal de la realitat en una societat post-moderna...

13 de març 2008

Twittejant a classe

Dimarts vaig fer un experiment. Per motius de feina, no podia assistir a la classe d'Ordenació i Gestió dels Espais Turístics de la Facultat de Turisme de la UdG i vaig decidir mantenir la sessió, però via twitter. El balanç ha estat molt satisfactori:

1. Twitter permet realitzar una sessió docent sense necessitat de contacte personal. Poden comunicar-se un professor a Bruxel·les amb un estudiant a Olot, un altre a Girona i un altre a Roses.

2. La limitació dels 140 caràcters facilita un dinamisme diabòlic. L'hora i mitja sembla molt més llarga.

3. Twitter permet aportar documentació electrònica o enllaços a l'instant.

4. Twitter facilita que el professor es pugui adreçar a tots els estudiants en general i a un estudiant en particular.

5. Twitter estimula la participació. Més preguntes, més activitat i més interacció.

6. La comunicació individual pot ser pública o privada. Això dóna molta flexibilitat. Potser interessa que una resposta a una pregunta sigui pública; o potser cal mantenir la discreció d'una comunicació sense voyeurs.

7. Twitter permet el manteniment de vàries converses de forma simultània.

8. Twitter facilita la ruptura del binomi professor - estudiant. Els estudiants poden preguntar, contestar, replicar o ajudar els altres estudiants.

9. La sessió està registrada. Un estudiant pot seguir el rastre de la conversa hores més tard o dies després.

10. Twitter permet intercalar qüestions docents amb comentaris més banals. La sessió guanya en agilitat i perd en solemnitat.

No crec en la formació a distància. Les universitats no només són espais d'aprenentatge, sinó que també són espais de socialització. Però de forma mesurada i puntual, twitter (i moltes altres eines socials) obre les portes a una forma diferent d'ensenyar. És l'hora de la formació 2.0.

12 de març 2008

Diez museos que no debería perderse



El catálogo de los grandes museos es relativamente conocido. Estaríamos de acuerdo que en lista de los museos imprescindibles deben figurar el Louvre, el Prado, el Hermitge, el Orsay, la Tate, el Metropolitan, el Art Institute de Chicago o los Guggenheim, entre muchos otros. Pero es evidente que en los últimos años hemos asistido a una verdadera eclosión del fenómeno museo. No hay operación de city marketing en las grandes metrópolis y ciudades medias que no sume a su estrategia la creación de un museo singular. Por eso, el catálago de museos sugerentes se ha ampliado y diversificado hasta el infinito. Éstas son algunas recomendaciones, algunos museos que no debería perderse.

Autostadt

No es, en sentido estricto, un museo. Pero el complejo automovilístico alemán representa muy bien la compleja mezcla de conceptos: un espacio simbólico, un centro de investigación, un parque temático y un museo de la técnica y del automóvil. Los museos post-modernos museizan la tecnología y tecnifican los espacios museísticos.

New Museum de Nueva York

Nueva York es una de las capitales del arte contemporáneo, porque alberga el Metropolitan, el MoMA y el Guggenheim. El New Museum es un claro ejemplo de la tendencia a crear continentes arriesgados, donde el edificio adquiere casi tanto protagonismo como la colección. Es la apuesta del Guggenheim bilbaino o el bellísimo MUSAC de Mansiña y Tullón.

Williamsburg

Uno de los espacios más desconcertantes del mundo. En este caso, la frontera entre museo y realidad se difumina definitivamente, de manera que esta colonia norteamericana es a la vez un espacio residencial y una meca turística. Los habitantes de Colonial Williamsburg participan del proceso de museización de la realidad, estirando el concepto de living history. Algo parecido están ensayando en Plimoth.

Chillida - Leku

El museo del artista vasco rompe la idea clásica del edificio y disemina 40 de las obras de Chillida en un jardín de 12 hectáreas. Cada pieza ha sido emplazada en un rincón del jardín, en un entorno natural que parece diseñado para albergar la escultura. Ibarrola fue más allá y utilizó los árboles como lienzos en el Bosque de Oma o el Bosque Encantado.

Museo del cine de Girona

El magnífico Museo del cine de Girona es en realidad un paseo por el precine, por los ingenios que precedieron a la invención de los hermanos Lumière. Se trata de una preciosa colección de objetos que evocan la pasión por las imágenes en movimiento. Lo mejor del museo son sus recursos audiovisuales, el esfuerzo por entretener.

Fábrica Nacional de Moneda y Timbre

El Museo de la Casa de la Moneda es un verdadero tesoro. Se trata de una de las mayores colecciones del mundo de numismática. La muestra permite contemplar la evolución de los billetes y las monedas y la capacidad artística asociada a muchas de estos elementos, tan materiales.

El restaurante del MoMA

Los museos ya no son sólo museos. Son también espacios educativos, centros de creación e investigación, tiendas y galerías... y también restaurantes y bares. Los restaurantes de los museos han ganado en calidad en muy pocos años. De hecho, la revista Forbes realizó su particular ránquing de restaurantes de museos y concluyó que el mejor establecimiento era el MoMA de Nueva York.

Museo del Templo Mayor

La versión americana del Museo Egipcio. El Museo del Templo Mayor, situado en el corazón de México DF, es una extraordinaria colección de restos arqueológicos de la antigua Tenochtitlán. Permite además acceder a las zonas arqueológicas de Tlatelolco y el Templo Mayor.

Parque de la Prehistoria

¿Es posible hacer un museo de la nada?. ¿Son las réplicas objetos museísticos?. El Parque de la Prehistoria situado en Tevenga propone un paseo virtual por los principales recintos prehistóricos de Europa, Altamira, Lascaux, Chauvet, Covaciella... En realidad, el museo está formado por reproducciones de espacios rupestres, que se ofrecen al visitante en una versión concentrada.

IMA Museum

Los museos han logrado aplicar las TIC a los ámbitos expositivos y, sobre todo, a la interacción entre visitante y museo. Seguramente la mejor aplicación tecnológica en un museo es la del IMA Museum, un verdadero laboratorio de la innovación en museología. Una forma creativa de mejorar los anodinos museos territoriales.

Publicado en http://www.clan-destinos.com/

10 de març 2008

25 lectures dels resultats

Els resultats en 25 píndoles

  1. Un 75% de participació. Que els polítics estiguin a l'alçada dels ciutadans
  2. Confirmat una vegada més que les respostes a peu d'urna tenen la fiabilitat d'un horòscop
  3. Cauen els vots en blanc i els vots nuls. Els vots cotitzen a l'alça a la Borsa democràtica
  4. Molt poques diputades (36%). La política precisa de la mirada femenina
  5. Guanya el PSOE, que necessita treballar en equip
  6. Zapatero repetirà el govern en minoria, el que afavoreix la pluralitat
  7. El PP obté una dolça derrota. La catarsi queda ajornada quatre anys
  8. Els resultats poden avalar les dues vies del PP: continuïtat o ruptura. Està a les seves mans
  9. El país dividit en dos talls. Deu milions de populars i onze milions de socialistes
  10. Els territoris discrepen. El PP arrassa en Múrcia, València i Madrid
  11. La batalla de l'aigua obre una via. El PSOE arrassa a Aragó i es desploma a Múrcia
  12. Espectacular victòria del PSE. Els bascos han avalat la gestió de Zapatero
  13. L'Espanya interior es vesteix de blau. De La Manxa a l'Alt Duero
  14. Tots els vots són importants. 400 vots donen un escó al PP
  15. IU és víctima del sistema. Un milió de votants ocupen només dos escons. No és just
  16. Vuit vots a España 2000 a la circumscripció d'Àvila. No s'han votat ni ells mateixos!
  17. Catalunya dóna la victòria a ZP. El PSC treu 17 escons al PPC i el PSOE 15 al PP
  18. Catalunya aposta perquè el PSC sigui decisiu a Madrid
  19. Ho he de dir. El PSC ha fet una campanya extraordinària. Enhorabona
  20. CiU demostra la seva solidesa, tot i que perd vots. Els nacionalistes exhibeixen muscle
  21. Trasvassament de vots d'Esquerra al PSC. El vot útil danya l'opció republicana. Em sap greu
  22. Consolidat el gir social, ara cal un nou gir territorial. Aquesta serà la legislatura de l'Espanya federal
  23. Tres diputats del PSC a Girona. GO!. Montse, Àlex i Juli deixaran ben alt el pavelló
  24. La demarcació de Girona es converteix en l'únic espai lliure del PP
  25. 49% dels vots a Sant Feliu de Guíxols. Gràcies

Des de la humilitat. Amb la convicció que hem rebut la confiança de persones que estan lluny del socialisme i del PSC. Amb seny. Amb voluntat de diàleg. Amb quatre anys per davant, que semblen molts però s'esgoten de seguida. Gràcies. Confio que sabrem estar a l'alçada dels reptes que s'obren. Mà estesa. I Catalunya. A treballar!


09 de març 2008

Marlangoooh !



L'amic Ignasi. Madness. El Palau de la Música. Les sabates color malva. La trompeta interminable de l'Óscar Ybarra. Que bé que sona Shake the Moon. Les mans de Leonor Watling. Aquell fa sostingut. Els ulls de Leonor Watling. Una cançó escrita (diuen) a Avinyonet de Puigventós. "¿Qué quieres que yo haga más por ti?". Una nota que arriba al centre de l'univers. El palc número tres del Palau. El piano prodigiós d'Alejandro Pelayo. It's all right. La guitarra àgil de Jorge Drexler, l'home més afortunat del planeta. L'amic Ignasi. El somriure de Leonor Watling. El xilofon, que resona en les parets de l'auditori. Hold Me Tight. Els mosaics de les columnes del Palau. Walking in Soho. La tuba del Marcial de Muchachada Nui. La mirada de Leonor Watling. Pequeño Vals, la canço que més s'assembla a la meva cançó. L'acústica. El temps aturat. El Palau. Leonor. Leonor.

08 de març 2008

Desde Mondragón

Quiero agradecer de corazón el apoyo del pueblo de Arrasate; el cariño, apoyo y calor que está mostrando la gente anónima con mi madre y mis hermanos. Quiero agradecer el apoyo de los socialistas. Mi padre murió por defender la libertad, la democracia y las ideas socialistas. Era un hombre valiente que ha dado la cara y los que lo han matado son unos cobardes. Unos cobardes sin cojones. Pero sobre todo pido un cosa: y es que el asesinato de mi padre no sea manipulado por nadie. Eso no lo vamos a tolerar. Yo, mi madre, todos iremos a votar. Los que quieran solidarizarse con nuestro dolor, que acudan masivamente a votar el domingo. Para decir a los terroristas que no vamos a dar ni un solo paso atrás. Son unos hijos de puta"

Hay gente que tiene la altura moral de la Catedral de Burgos. Y ante esta exhibición de generosidad, sólo me queda retirarme un paso atrás y enviar un abrazo infinito a Sandra, a toda la familia de Isaias, a mis compañeros socialistas del País Vasco (como Edu, Alfonso, Maripuchi, hoy tan presentes) y a todos los que conducen como pueden esa cruel amenaza. Sólo espero que todos estemos a vuestra altura.



Vía Netoratón

07 de març 2008

Silenci



Sona el mòbil. Hi ha moments en què saps que és el portaveu de males notícies. De fet, confesso que esperava una acció com aquesta. Contra el terror, indiferència. Cerquen les paraules i es trobaran el meu silenci. Cerquen la confusió i es trobaran la fermesa de la gent. Silenci...

05 de març 2008

Campanya electoral

A la benzinera, recullo dos joves carregats de bidons de gasolina. Parlen entre ells en polonès. M'aturo davant del camió i ens diem adéu sense entendre'ns. Somriuen. Arribo a Barcelona i uns seguidors del Celtic em regalen espontàniament un adhesiu, als peus del Camp Nou. Canten. No trobo aparcament i decideixo entrar en el tanatori; m'equivoco de planta i arribo a les sales. Un punk i la seva parella petonegen una dona vestida de dol. Ell li agafa les mans amb la tendresa d'un infant. Ploren. Dino entrants i rap. I mentre parlem de gestió turística, observo de reüll un grup d'encorbatats que parlen en veu alta amb els seus mòbils. El travelling s'atura en un home sol que també mirava de reüll els encorbatats. Riem. Perdo uns minuts buscant un caixer. Sis infermeres carregades amb pastissos aturen dos taxis i entren apresadament. Xisclen. Torno a Girona, però ja no hi ha ni rastre de neu. Camí de la Diputació, una nena explica la seva mare que ja no li fan por els gossos. Ella l'acarona. Surto de la Diputació cap a una reunió. Fa fred. I una parella gran s'ajunten per a donar-se escalfor, amb un posat adolescent.

La ràdio parla de política. Però en un gest rebel, poso el CD de Marlango. M'agrada el soroll de l'eixugaparabrises. Porta el ritme de la música amb la precisió d'un metrònom.

02 de març 2008

25 razones para votar

¿Por qué votar?. Les propongo 25 motivos. Escoja el suyo. Y vote.
  1. Para que ganen los suyos. Sean quienes sean los suyos
  2. Para que no ganen los otros. Sean quienes sean lo otros
  3. Porque nunca como ahora se pudo acceder a la información sobre la política y los políticos. No hay excusa
  4. Porque si votamos por casi todo (como Eurovisión, Miss España o las nuevas 7 Maravillas del Mundo), deberíamos votar por lo más importante
  5. Porque en unas elecciones en las que concurren el Partido La Gente (PLG), el Partido Cannabis, Familia y Vida (ojo al web), el Partido del Karma Democrático o el Grupo Político Honradez Absoluta, además de los grandes partidos, quien diga que no se siente identificado con ninguna formación es un marciano
  6. Porque si no hace política, otros la harán por usted
  7. Porque a veces sí que viene de un voto
  8. Porque él no se metía en política, pero usted sí
  9. Porque la abstención tiene muchos padres, pero el voto sólo uno
  10. Para llevarle la contraria a la ETA
  11. Porque su voto no sólo afecta a su vida, sino a la vida de los otros
  12. Porque son los ciudadanos apáticos los que crean una política apática: Más pasión política genera mejor política
  13. Porque en muchos otros lugares del mundo, no es posible votar. Usted sí puede
  14. Porque muchos otros vecinos nuestros no pueden votar. Usted sí puede
  15. Para demostrar que la estrategia de Elgorriaga es una equivocación
  16. Para honrar la memoria de Clara Campoamor
  17. Porque si no vota, no estará legitimado para protestar durante cuatro años
  18. Por respeto a los que murieron por el derecho a votar
  19. Porque durante un día tiene tanto poder como Amancio Ortega o Pedro J. Ramírez. Úselo
  20. Porque la abstención no castiga a los políticos, sino a la política
  21. Para darle un susto a doña Ana Botella (quien supo que perdía las elecciones cuando conoció la participación en Cataluña)
  22. Porque los que apelan al derecho a decidir, ahora tienen su oportunidad
  23. Porque la alternativa a los votos son las armas
  24. Porque algunas personas llevan años luchando por un voto accesible. Dignifique su lucha
  25. En su memoria

Escoja la razón que más le guste. O busque un nuevo motivo. Pero vote. Vote con todas sus fuerzas.