25 d’abril 2008

La llum del far


La boira havia escampat per la muntanya un tel de misteri. Com en un laberint d'ombres, el jove Melquíades va precisar de tot un matí per localitzar, exhaust, el cau. Més tard confessarà que s'havia guiat pel ferum que expel·lia la humanitat del vell Xenofont.

- Xenofont, mestre, prego que em disculpeu per pertorbar el vostre silenci.

De l'interior de la cova emergiren unes rialles inconfusiblement femenines. Xenofont sortí del seu amagatall amb el gest contrariat.

- I doncs?.

- Mestre, oh llum de saviesa, he arribat fins a vos, una vegada més, contrariat pels dubtes, per la intercesa. Vos sabeu que m'he declarat un fefaent defensor de la causa que lidera el cap de la polis. Però com puc estar segur que aquesta és una causa noble?. Qui em diu que no són els altres els qui realment defensen la noblesa i la pietat?. On és la veritat, oh Xenofont?

Xenofont utilitzà una gran pedra com a seient i deixà anar un llarg buf.

- Diuen que hi ha un moment en la vida dels polítics que dura el que dura la giravolta de la llum del far. És un moment fugaç. És aquell instant en el que sobtadament sents que tot allò pel que lluites, tot allò en el que creus, tot allò que has explicat és fals. Descobreixes que són els altres qui tenen raó i que, efectivament, la terra és rodona. Però la llum s'amaga sobtadament i recuperes la fe. I a poc a poc oblides aquell instant de revelació i tornes a tancar-te en la teva caixa de paraules. I amb el pas del temps, aquella llum és només un vague record. Diuen que els polítics que han vist el reflex de la llum del far temen calladament que un dia es completi la giravolta i els torni a enlluernar. I per això s'amaguen més i més dins de la caixa de les seves paraules.

- Diuen que hi ha un moment en el que els agnòstics descobreixen a Déu. I un moment en el que el més gran dels beats descobreix que tot plegat és el no-res. Un moment en el que els nacionalistes senten el batec del món i que els universalistes s'aferran a una bandera. Un moment en el que els savis descobreixen la mentida i en la que els mariscals comproven l'absurd teatre de la guerra.

- I com puc descobrir aquesta llum?. Com puc saber quina és la veritat?

- No has entès res. Estúpid. La veritat no és la llum, sinó la giravolta... I ara marxa que he de... he de meditar.

Mentre baixava els pronunciats pendents de la muntanya, Melquíades, pensava amb enuig

- La terra rodona?. Quina ximpleria...

24 d’abril 2008

Parlem de l'aigua? (II)

Un bon amic m'ha proposat un antídot contra la sequera. "-Convoqueu, em diu, dos-cent mil casaments durant tot el mes de maig. Poseu a rentar tots els cotxes del país el mateix dia. Regueu les floretes del jardí". "Llavors, plourà a bots i barrals, plourà com si haguessin obert totes les encluses del cel". No goso plantejar-li a en Jordi Terrades. Un altre m'ha criticat que parlés del món en el primer post, quan el problema és aquí i ara. Discrepo. La personalitat de Catalunya depèn de la seva capacitat per mirar més enllà dels seus límits i entendre's a sí mateixa mentre entén el món. Post-it: Catalunya necessita sobiranistes geògrafs, necessita uns quants narcíssastres. Perdó pel preàmbul.

Crec que avui a Catalunya tothom sap que la "qüestió de l'aigua" té dues variants. La primera és la més urgent: Com evitem el tall de subministrament de l'Àrea Metropolitana de Barcelona?. La segona és la més important: Com gestionem l'aigua els propers decennis?. Vull començar amb el primer interrogant i dedicaré un tercer post a respondre el segon interrogant

Emergències i incoherències

Tots considerem raonable que els vehicles s'aturin davant d'un stop. Però si una ambulància ha de traslladar un ferit molt greu a un hospital, tots considerem raonable que l'ambulància no respecti l'stop. És coherent que jo accepti al mateix temps que tots els cotxes s'aturin davant d'un stop i que una ambulància se'l salti. En el segon cas, es donen unes circumstàncies excepcionals, una emergència, que passa per sobre del criteri general.

Un ajuntament pot estimar raonable que un determinat carrer sigui un carrer de vianants. I pot prohibir la circulació de vehicles, fins i tot de forma permanent. Però si s'inicia un incendi en una botiga del carrer, tots considerarem raonable que el servei d'extinció d'incendis (que és un vehicle) entri en el carrer i apagui el foc. Novament, es pot defensar al mateix temps que un carrer és de vianants i admetre que hi pugui entrar un vehicle excepcionalment.

El Govern en el seu conjunt i els partits que li donen suport estan globalment en contra dels transvasaments. Ho han estat en el passat, ho estan ara i ho estaran en el futur. No és, però, el criteri dels partits de l'oposició: CiU i el PP recolzaren en el seu moment el Pla Hidrològic Nacional (PHN) i tots dos mantenen l'aposta pels transvasaments, ja sigui el del Roina o el de l'Ebre. Es pot defensar al mateix temps el rebuig als transvasaments i la defensa de la interconnexió puntual de l'Ebre?. Sí, sempre i quan, es mantingui el criteri d'excepcionalitat.

Les emergències trastoquen els plans. Obliguen a prendre mesures excepcionals. Si un foc arrassa una urbanització, tothom entén que alguns residents puguin passar la nit en el poliesportiu municipal, encara que la normativa municipal no ho permeti. Seria absurd que l'oposició critiqués la manca de coherència de l'equip de govern. Ara bé, si sis mesos més tard els residents encara estan instal·lats al poliesportiu, com si fos un hotel, la situació expecional asoliria el rang de norma. I això seria, evidentment, un contrasentit.

Mesures i plans

Tots els gestors saben diferenciar les mesures i els plans. Els plans preveuen horitzons a mig i llarg termini, són estructurals, es basen en models i estan recolzats en criteris tècnics i polítics. Les mesures són accions puntuals, previstes pel curt termini, són conjunturals i estan basades de forma gairebé absoluta en criteris tècnics. Podem parlar del pla de l'aigua a Catalunya. De fet, en parlaré en el proper post. O podem parlar de la mesura excepcional per aquesta tardor. Però no podem parlar alhora dels dos com si fossin la mateixa cosa.

Podem debatre si el Roina és una bona opció o no ho és. Però això és un pla. I ara necessitem una mesura. És demà passat que tindrem el problema i no podem esperar a que arribi l'aigua del Roina. A les mesures excepcionals hi ha poc marge de maniobra. Diríem que hi ha molt poc recorregut polític i molt pes tècnic, que és exactament la situació inversa que es dóna en els plans. Tècnicament, només sortim del forat amb l'acció combinada de dues accions: la restricció del consum, d'acord amb el que preveuen les diverses fases del Decret de Sequera i l'aportació externa d'aigua. I l'aigua pot venir en vaixells o amb una connexió. Només amb l'acció combinada dels tres processos (restriccions, vaixells i connexió) arribem a temps.

Unanimitats i discrepàncies

Si un corresponsal anglès intentés situar la posició dels diversos partits polítics a partir dels debats parlamentaris o de les declaracions en els mitjans de comunicació, pensaria que la solució tècnica acordada és motiu d'una agra controvèrsia. I no és així. Tots els partits polítics defensen, sense excepció, la mesura acordada. Com diria Chikilicuatre, "Ho accepta en Mas, ho accepta en Sirera, ho accepta Ciutadans parlant en castellà".

Estem en una situació paradoxal. S'ha acordat una mesura que tots els partits veuen com a encertada. Com a necessària. D'acord, tots els partits excepte les veus en els territoris d'aquests partits, especialment les veus d'ICV i ERC. Però fins i tot en aquests casos, convé contrastar les fonts per a adonar-se que algunes discrepàncies no ho són en realitat. I aquesta unanimitat genera la mateixa tensió que un cambrer amb singlot portant un cafè. Hi vull insistir. Allò que es farà és el que totes les forces polítiques veuen raonable que es faci. Entre altres motius perquè, com he comentat, al darrera hi ha un informe tècnic que va més enllà dels criteris estrictament polítics. ¿Com és possible que fer allò que tothom pensa que s'ha de fer creï aquesta situació de garbuig col·lectiu?.

Decisions i acords

Tots els tècnics i polítics saben diferenciar la distància entre la decisió i l'acord. En el trajecte entre una decisió (allò que es creu que s'ha de fer) i un acord (allò que realment es fa) hi ha moltes dreceres. I existeix un problema polític que no es pot resoldre fàcilment. ¿He de traslladar la tensió de les opcions a l'opinió pública des de l'inici (el que crearà un rebuig col·lectiu i una guerra territorial) o he de comunicar la decisió presa al final del recorregut?. Abans de respondre, pensin les implicacions d'una o altra opció.

Ja saben que jo defenso una política 2.0. I que aquest model es basa en la democràcia deliberativa i en la transparència de les decisions, abans fins i tot que siguin decisions. Però soc conscient de les limitacions del model. Si comencem a ensenyar les alternatives, abans de les decisions i sobretot abans dels acords, crearem dos efectes negatius: (a) una lluita territorial basada en criteris de NIMBY, que portarà al final a una sensació de vençuts i vencedors i (b) una sensació d'indefinició o de dubte. Si es presenta només l'acord ferm, tot és més senzill. Aquest és un debat que en algun moment haurem de situar: Presentem els acords o presentem els dubtes?.

Crítiques i defenses

L'oposició ha trobat un pim pam pum i s'hi ha abonat. No és cap crítica. Respecto la tasca de l'oposició i em sembla que exerceixin el seu paper. És més. Estic convencut que algunes de les crítiques de l'oposició no són gestos teatrals, sinó conviccions fermes com les de l'alcalde de La Seu d'Urgell, l'Albert Batalla o el bon diputat Espadaler. Em sembla que es creuen el que diuen, més enllà que afegeixin una mica més de pebre del compte. Però deixeu-me, per acabar, que faci una dissecció de les quatre crítiques que es barregen entre sí com si fossin una sola:

"Ara defensen el transvasament i abans ho criticaven". Com he intentat argumentar en el primer punt, es pot defensar la connexió puntual i criticar els transvasaments al mateix temps sense que això sigui una contradicció.
"Van dir que no farien un transvasament i, finalment, el faran". Tenim en aquest cas un problema semàntic molt rellevant. És veritat que la interconnexió és un transvasament. I és cert que s'han abusat dels eufemismes. Però també és cert que s'intentava marcar una frontera entre una connexió permament i de gran abast i una connexió puntual, la diferència entre una emergència i una situació permament.
"Hi ha discrepàncies en el sí del Govern; uns hi estan a favor i uns altres en contra". En realitat, el Govern hi està a favor. Agrupacions locals, federacions o determinats càrrecs sí s'han manifestat en contra del projecte.
"Primer va ser el Segre; ara és l'Ebre". Aquest és un error del procés que cal assumir. Explicitar una decisió sense un acord té aquest risc: que l'acord pot ser un altre. El canvi d'opinió està motivat per un nou informe tècnic que redueix el temps necessari per a realitzar la connexió.

Ja sé que no els hi explicat res que no sapiguessin. Però repassant el procés, constato una vegada més la tendència histriònica que tenim els catalans a fer de tot un drama nacional. Hi ha sequera i s'adopta una solució d'emergència, avalada per tots els grups. El debat de veritat, el ball de bastons que sí mereix atenció, és el model de política hídrica. Però d'això ja en parlaré en un altre post. Vaig a continuar llegint en Mercader. M'està agradant.

20 d’abril 2008

Parlem de l'aigua? (I)


Fa dies que parlem de l'aigua. Estem xops d'aquest debat, ho sé. Però ja saben que en aquesta bitàcola ens agraden els debats. Per tant, obro les escloses de la confrontació dialèctica, no tant per convéncer ningú, sinó per donar elements de reflexió que ajudin a què cadascú es faci una composició de lloc.

1. Hi ha sequera?

No hi ha cap mena de dubte. Els anys 2006 i 2007 han estat molt secs. La manca de precipitacions ha afectat especialment les zones estratègiques, allà on és necessari que plogui: la capçalera dels grans rius catalans (el Ter, el Llobregat, el Besòs i els afluents de l'Ebre). El registre és el més baix des de 1953. Fa 50 anys que no plovia tan poc.

2. Patim els efectes del canvi climàtic?

No hi ha relació entre les baixes precipitacions i el canvi climàtic. Plou poc perquè el règim de pluges de Catalunya (i de tota la Mediterrània) és molt irregular, de manera que alguns anys el règim pluviomètric és molt elevat i altres anys és molt baix. Històricament, hem patit sequeres severes el 1953, el 1973 o el 1988. Els experts consideren que a mig termini, el canvi climàtic originarà un increment de les precipitacions i no una reducció. De fet, l'escalfament del planeta afavorirà la formació de grans masses de núvols i, paradoxalment, això pot mitigar l'efecte de l'escalfament perquè limitarà la radiació solar.

3. I, doncs, per què hi ha sequera?

Els experts consideren que la sequera persistent està relaciona amb els cicles atlàntics. Quan s'hi instal·la de forma persistent un anticicló a la Península, impedeix l'entrada de les borrasques atlàntiques, que pugen cap al nord. Tot apunta a què aquests moviments són cíclics i ara ens trobem en un període en el que aquestes borrasques no aconsegueixen penetrar a la Península. En els darrers tres anys ens hem nodrim amb les pluges de convecció que venen de la Mediterrània, insuficients per a compensar els front atlàntics. Si aquesta hipòtesi fos certa, la sequera tendirà a remetre en els propers anys, però s'anirà reproduint cíclicament.

4. Quin és el millor antídot contra la sequera?

Cal lluitar contra el canvi climàtic, però convé insistir que la sequera no està relacionada amb aquest fenomen. Per contra, la pèrdua de massa forestal o la reducció de la superfície dels boscos sí incideix de forma directa en la sequera, perquè els territoris perden el seu principal sistema d'emmagatzamatge d'aigua. La desertització és un problema molt més greu que el canvi climàtic i, en canvi, a penes té impacte sobre la opinió pública. Potser cal un Al Gore que alerti sobre la urgència de mantenir els dipòsits hídrics naturals, que és la vegetació. Per això, quan l'avantprojecte del Pla Director de l'Àrea de Barcelona es planteja incrementar els espais verds no està fent només un gest estètic o simbòlic: és una estratègia de futur.

5. És un problema català?

La manca d'aigua és un problema universal. De fet, és el principal problema de la humanitat. En el futur immediat, molts conflictes estaran originats per l'accés a l'aigua, que és en realitat un conflicte per la supervivència. El "problema català" ens hauria d'ajudar a prendre consciència de la magnitud del problema. Si a casa nostra l'alarma s'encén perquè es podria donar el cas que s'haguessin d'activar talls de subministraments puntuals a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, s'imaginen que vol dir recórrer diàriament desenes de kilòmetres per accedir a un aigua cada vegada més escassa i contaminada?.

14 d’abril 2008

Control de calidad



El candidato McCain ha declarado que velará porque la misión militar de Iraq se desarrolle de acuerdo con criterios de calidad y eficiencia.

12 d’abril 2008

Ficcions


En els darrers mesos, he anat anotant una sèrie d'objectes que literalment no serveixen per a res. Semblen útils, tenen la forma d'objectes útils i els hem comprat o usat convençuts de la seva utilitat. Però no funcionen. Tot va començar el dia que, definitivament, vaig optar per aspirar el cotxe amb un d'aquells aparells dotats d'una llarga màniga. Després de tres euros i una llarga estona, el cotxe estava, polsim amunt polsim avall, amb el mateix nivell de brutícia inicial. Curt i ras, l'aspirador no aspira. Sembla un aspirador, té la forma d'un aspirador i fins i tot sona com un aspirador. Però no aspira.

La segona sospita arribà amb el detergent que neteja la vitroceràmica. Llences el líquid blanc, empastifes un drap (per cert, irreversiblement), fas aquells moviments circulars i deixes que actuï durant una estona. Després d'uns minuts, passes un drap humit... i no passa res. Has de recórrer al Fairy i al fregall. Que és, probablement, el que hauries de fer inicialment.

I la llista comença a eixamplar-se. Cremes antiarrugues que no aturen les arrugues, xampús antipolls que no eviten que els polls instal·lin les seves cases aparellades en els caps dels menuts, sistemes de millora de la conducció en els viratges que no alteren el sistema de conducció, forns que teòricament es netegen sols i que en la pràctica es netegen acompanyats, llums interiors dels armaris que donen una claror equivalent al pet d'una cuca de llum, rellotges de precisió que marquen una hora imprecisa, sistemes d'obertura que no s'obren... No cal que insisteixi més.

És el principi d'una nova era. En aquesta nova etapa, les coses no serveixen. Tenen la forma d'obrellaunes, però no obren les llaunes. N'hi ha prou amb que s'assembli a un obrellaunes. Els usuaris farem el ritual d'obrir la llauna, que restarà tancada i inservible fins a la data de caducitat. Aquest és el futur. Una societat en la que farem els gestos d'accions que en el passat tenien un sentit, però que ara només són formes rituals. Com els nens que juguen i simulen que condueixen un cotxe amb un plat entre les mans. Una societat en la que, com un immens decorat de cartró pedra, tot és forma. No hi ha fons. Ni substància.

10 d’abril 2008

El principio del fin

El Parlamento Europeo está debatiendo un texto que puede ser transcendental en la política europea de acceso a los recursos culturales, especialmente en formato digital. El informe del socialista francés Guy Bono considera esencial garantizar un acceso sin obstáculos a los contenidos culturales en línea, "por encima de una lógica puramente económica y comercial". Por ello, estima "vital" una reforma de los derechos sobre la propiedad intelectual, incluso como herramienta para promover la creatividad y alentar el desarrollo de obras culturales, sin olvidar que estos derechos son "indispensables para la supervivencia de las industrias culturales".

En este sentido, la comisión parlamentaria opina que la Unión Europea debe ejercer su función de promotora sobre dichos contenidos culturales, garantizando que los creadores reciban las compensaciones económicas "justas y adecuadas". Igualmente, valora otras iniciativas como la concesión de deducciones fiscales a las industrias culturales o la aplicación de tipos reducidos de IVA a todos los productos culturales.

El texto observa que la fragmentación del sector creativo en Europa y falta de grupos culturales paneuropeos pueden ser un freno para el papel cultural de Europa en el mundo. Barrera que puede obstaculizar también el crecimiento económico y la creación de empleo en el continente. En 2003 este sector aportó 654 mil millones, el 2,6% del PIB de la UE, (el 2,3% en el caso español); empleó en 2004 a más de cinco millones de europeos (un 3,1% de la población activa de la Unión), y su crecimiento entre 1999 y 2003 fue un 12,3% superior al del resto de la economía. (considerando T e informe de la Comisión sobre la industria cultural y creativa).

La resolución propone un cambio sin precedentes en el acceso a los recursos culturales, especialmente en formato digital. Estamos, seguramente, a las puertas de un nuevo escenario. ¿Es el principio del fin del canon?

08 d’abril 2008

Crossblogging. Llenguatge polític

Soc col•leccionista de llenguatges. No de llengües, sinó de llenguatges. M’encurioseix la tendència dels grups a crear les seves particulars formes de parlar i d’entendre’s: els publicistes, els gais, els editors, els bloggers, els crítics de cinema, els pares primerencs, els mestres de secundària... Tots tenen el seu llenguatge propi, que els ajuda a comunicar-se amb els seus, i també els ajuda a diferenciar-se dels altres. Proveu de posar-vos enmig d’una conversa de neopapàs. Sentireu a parlar de les maxi-cosis, el ronc dels budells, els sonalls, el reflex de Moro, l’arrup... No us equivoqueu. No es tracta només d’un determinat camp semàntic. Els llenguatges ho canvien tot: els pronoms, els adverbis, les conjuncions. Per exemple, els neopapàs utilitzen sempre el diminutiu; per això, els nens no fan rots sinó rotets, no tenen mans, sinó manetes i els pares no s’aturen una estona, sinó una estoneta.

Els polítics també tenen (tenim) el seu particular llenguatge. Un llenguatge laberíntic format per expressions que volen dir una cosa, però diuen una altra. Un llenguatge críptic que exigeix un alt grau de concentració si hom vol desxifrar el significat ocult. Els naps són cols. I les cols són naps. Aquests dies hem assistit als Jocs Florals de la Política, que són les interpretacions dels resultats electorals. El moment més sofisticat del llenguatge polític. Us proposo una Pedra de Roseta, una mena de diccionari política – realitat / realitat – política que ens ajudi a entendre què volen (volem) dir els polítics quan diuen el que diuen (diem).

Hem assolit els objectius que ens havíem plantejat
El resultat ha estat un desastre. Per sort, ja ens ho veiem venir i per això hem fixat uns objectius tan baixos

No hem sabut explicar el nostre missatge
Hem gastat massa en tanques publicitàries i massa poc en anuncis a la premsa. Demà destituïm el cap de comunicació.

Malgrat els resultats, no qüestionem el lideratge del nostre candidat
El proper setembre destituirem, per fi, el nostre candidat

Obrim ara un període de reflexió
Els propers mesos es apunyalarem els uns als altres

Sabrem administrar la victòria amb humilitat i sentit de la responsabilitat
Tenim quatre anys per intentar fer oblidar totes les promeses (o algunes d’elles)

Intentarem donar un perfil propi al nostre grup parlamentari
Substituírem els sopars al Zalacaín i al Via Venetto per La Broche i el Santceloni

Som un partit decisiu
No pintem res, però soroll sí que en farem

Hem guanyat
Hem perdut

Hem perdut
Hem perdut

Aquest és el post que vaig publicar a la genial bitàcola de l'Eduard Díaz,En veu alta. El blogger gironí ha aconseguit impulsar el projecte de crossblogging, que un dia vaig llençar al vent cibernètic i que ha estat un fracàs rotund. Altres blocaires il•lustres, com en Jose Rodríguez, han iniciat experiències similars. Jo reitero la meva invitació, al temps que agraeixo (amb retard) l'hospitalitat de l'Eduard i l'ofereixo, en justa correspondència, un forat en aquest espai per a què anem relligant els camins de la cíbercosa.

07 d’abril 2008

icities

25 cosas que puede hacer por usted el gobierno electrónico:
  1. Recibir en casa su nuevo DNI (electrónico)
  2. Acceder a la información sobre el proyecto de piscina municipal
  3. Mejorar una ley en su proceso de tramitación en el Parlamento
  4. Consultar los datos urbanísticos de una parcela
  5. Debatir de forma colectiva sobre el proyecto de puerto deportivo
  6. Conocer la agenda de los políticos y sus gestiones. Concertar una entrevista (real o virtual)
  7. Recibir un sms con las notificaciones municipales
  8. Notificar que la farola de la calle lleva una semana estropeada
  9. Darse de alta de forma automática en el Padrón Municipal
  10. Bajarse el último noticiario de la televisión local
  11. Tramitar de forma electrónica la apertura de una tienda de confección
  12. Proponer los grupos de los conciertos de la Fiesta Mayor
  13. Contactar con el Club de Ajedrez de su nueva localidad
  14. Consultar el listado electrónico de oferta pública de trabajo
  15. Comprar virtualmente en el Mercado Municipal y recibir el pedido en casa
  16. Conocer la información turística de la región y saber con su GPS la ubicación de los monumentos más significativos
  17. Consultar las nuevas formas de reducir el consumo de agua
  18. Hacer una reclamación automática por una infracción de tráfico que considera injusta
  19. Votar electrónicamente una iniciativa de una asociación sobre el proyecto de pipi-can
  20. Consultar si el último libro de Umberto Eco ha llegado a la Biblioteca
  21. Gestionar de forma eficiente el Banco del Tiempo local
  22. Pedir hora al especialista y consultar el listado de médicos
  23. Acceder a la información municipal a cualquier hora, es decir, cuando ha salido del trabajo
  24. Consultar el callejero del municipio desde su móvil
  25. Acceder al proceso de licitación pública de un servicio

El gobierno electrónico es un paso de gigante en la mejora del gobierno. Alcaldes, concejales, ciudadanos inquietos, teóricos, gestores, asesores. Nos vemos en La Candelaria el 9, 10 y 11 de mayo. El icities es el ágora imprescindible del gobierno electrónico, del buen gobierno.

03 d’abril 2008

Huguet 2.0

El Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa ha citat a deu bloggers del país per a auscultar les possibilitats de la societat 2.0. Hi participaran grans bloggers del país com en Marc Vidal, Xavier Mir, Marc Arza, Toni Ibáñez, Joan Rovira, Jesús Palomar, Marc Roca, Núria Masdeu i jo mateix. Si volen aprofitar aquesta plataforma per a traslladar al Conseller algua iniciativa, poden utilitzar els comentaris d'aquest blog. Aquest és el decàleg d'idees que m'agradaria transmetre:

La societat 2.0 es basa essencialment en la creació de mecanismes de connexió entre idees i iniciatives. El futur depén de la capacitat d'un país per aprofitar el seu capital creatiu.

La societat 2.0 no és aquella en la que els ciutadans poden accedir a la informació, sinó que és aquella en la que els ciutadans participen en el procés de construcció de la informació.

La societat 2.0 no és aquella en la que els ciutadans decideixen entre dos o tres opcions (democràcia participativa), sinó que és aquella en la que els ciutadans intervenen des de l'inici del plantejament del problema i, per tant, de totes les solucions possibles (democràcia deliberativa).

Les idees en xarxa s'alimenten i es milloren. Els sistemes de relació up - bottom són ineficients, però els bottom - up són limitats. Cal integrar també els sistemes bottom - bottom.

El govern de la Generalitat hauria de fer una aposta decidida per l'e-govern. Les genials propostes d'en Carlos Guadian obren un món de possibilitats gairebé infinites.

La recerca i la transferència de coneixement seran les bases de la competitivitat futura del país; només podem competir si aconseguim que la recerca sigui veritablement oberta, de manera que els grups de recerca, les unievrsitats, les empreses i els usuaris free lance s'intercanviïn la informació i treballin de forma coordinada. O sigui, exactament el contrari del que es fa ara.

La societat en xarxa és aquella en la que les diverses peces del sistema són obertes. Per exemple, una Universitat és oberta si una persona que no forma part de la Universitat (que no està matriculada, per exemple) pot utilitzar els recursos, els materials, les discussions o els sistemes d'avaluació de la Universitat.

L'aplicació d'iniciatives 2.0 ha d'anar acompanyada d'una acció contundent per a evitar la fractura tecnològica entre una part de la societat connectada i una altra fora del sistema.

L'aplicació d'iniciatives 2.0 precisa també d'una inversió decidida en les condicions tècniques d'accés: espais wi-fi, ciutats wi-fi, banda ampla, informació on line... Per cert, reivindico que cada universitari disposi d'un portàtil i que les aules estiguin preparades per a sessions en xarxa.

Catalunya s'ha de plantejar el programa "Catalunya 2.0" com un objectiu estratègic de país.

Ja coneixem la meva adscripció incondicional a la societat 2.0. Catalunya serà 2.0 o no serà.

02 d’abril 2008

Deu apunts de la Ponència Marc

Ja poden consutar la Ponència Marc del PSC de l'Onzè Congrés del PSC previst pel juliol de 2008. Els hi recomano una visita pel document. Serà el quadern de bitàcola del PSC pels propers anys. Un document obert a la discussió i el debat. Un bon vademecum dels socialistes. Què aferigien?. I què suprimirien?. Per a obrir boca, els deixo amb els 20 punts més destacats:


La democràcia no pot quedar reduïda a la participació electoral... La democràcia, la participació, no són sols mecanismes a exercir un cop cada quatre anys. La participació sols és possible a travès d'un alt grau d'informació, de l'accessibilitat dels càrrecs polítics i de l'existència de mecanismes concrets que la permetin i l'estimulin [16]

En les properes dècades del segle XXI, el socialisme haurà de defensar no només una societat justa, sinó una nova utopia, en societats més diverses i heterogènies..., basada en l'aprofundiment democràtic, l'avenç en la justícia social i el reconeixement de la diversitat com a eix de l'articulació de la societat i del propi sistema democràtic [28]

... caldrà començar a construir el nou segle a partir de la promoció d'una ciutadania en llibertat, capaç d'exercir els seus drets en un marc de govern pròxim, emmarcat en un sistema de govern multinivell articulat de forma federal [30]

La nostra concepció de la solidaritat està plenament vinculada amb la nostra idea de societat o comunitat, ja que la concebem com una xarxa de vincles, compromisos, interdependències i responsabilitats entre les persones [73]

El PSC defensa el catalanisme com a moviment integrador i generador de justícia social, defensor i promotor de l'autogovern a Catalunya i impulsor del federalisme a Espanya [90]

El catalanisme que defensem es fonamenta en el reconeixement de la diferència... Creixem que tota expressió cultural que hagi arrelat a Catalunya és catalana per definició [98]

El federalisme ens ofereix el millor model en el que inspirar-nos a l'hora de decidir quins són els continguts de l'autogovern de Catalunya, tenint en compte que aquest autogovern haurà de ser exercit en un marc polític complex caracteritzat per l'existència de diferents nivells de govern (l'eurooeu, l'espanyol, el català i el local) [103]

Creiem que les competències locals han de créixer perquè els ajuntaments tenen més a prop que cap altre administració el baròmetre immediat de l'aplicació de cada mesura: els veïns i les veïnes.

La immigració produeix efectes positius en el creixement econòmic i demogràfic del país i és un factor d'enriquiment cultural i social i un important dinamitzador de la nostra societat [314]

Som sensibles a la diferència... Però també som molt conscients que per garantir la cohesió de la nostra societat ens calen elements compartits, elements que han de permetre l'existència d'un sentiment de pertenença comú que és el que finalment permet tirar endavant projectes col•lectius de progrés. [336]

Poden seguir el fil d'Ariadna del pensament socialista català en el document de la Ponència.