De bat a bat

Interrompo les meves merescudes i profitoses vacances per a complir amb el meu deure blogger un 31 d'agost. Ja ho saben, és el Blog Day, que es commemora destacant cinc blogs destacables. Atès que aquest és un espai de política ficció, he pensat que podria citar cinc bitàcoles dels partits "de la competència". Del PPC només puc fer menció del blog d'en Vendrell i l'excel•lent entorn de l'exdiputat Ibarz.

Convergència i Unió

El blog de l'Albert Batalla, diputat i alcalde de La Seu, és un magnífic exemple de política 2.0
El blog d'en Rubèn Novoa és un manual de bones pràctiques de la nova política
El blog d'en Roc Fernández demostra que els blogs dels polítics no són (només) blogs polítics
Un dels meu blogs de capçalera el d'en Narcís Sastre, autor d'un excel•lent entorn geo-polític
Discrepo en moltes anàlisis de l'Edu Diaz, però manté un blog excel•lent en la forma i el fons

Esquerra Republicana de Catalunya

En Lluís Pérez escriu sovint allò que jo hauria volgut escriure. I a més, molt millor
En Xavier Peytibí és un dels millor politòlegs del país i el seu blog, una enciclopèdia política
L'Ernest Benach gestiona el blog més actiu dels presidents parlamentaris europeus
El delegat del Govern a Girona publica unes excel•lents cròniques polítiques i parapolítiques
M'agrada el blog de l'Eduard Perales per la seva mirada indiscreta al món mundial

Iniciativa i Esquerra Unida

Una de les meves bitàcoles polítiques preferides és l'espai d'en Raül Romeva
En Toni Salado gestiona un dels blogs clàssics de la política catalana
L'altre Montilla també ens delecta amb les seves cabòries
L'honestedat d'en Joan Herrera també es respira en el seu coquetó blog
M'encanta la visió del món d'en Toni Salvadó. L'únic però és la freqüència d'actualització.

[Per cert, gràcies a Jordi Perales per la nominació]

Els deixo. Vaig a intentar veure un quetzal. Facin bondat.

En el darrer número de la revista Barcelona Metròpoli poden seguir el pols entre dues concepcions del turisme: entre els turismofòbics, per als qui el turisme és la causa de tots els nostres mals, i els turismofílics, que reconeixen els efectes positius del turisme. Hi predomina, és clar, la mirada crítica, aquella que ens evoca les fotografies d’en Martin Parr. Prenem dues imatges prou conegudes. En una d’elles, veiem una sèrie de turistes, situats en diversos plans, davant de la Torre inclinada de Pisa. Tots ells fan el mateix gest amb les mans, aquell que permet des de la perspectiva adequada, crear la ficció que el turista sosté la torre amb la seva força. En una altra de les fotografies, podem distingir l’Acròpoli com a teló de fons i varis grups de turistes, novament en diversos plans, que somriuen a una càmera que no veiem. Tots els angles possibles semblen estar ocupats pels turistes i podem imaginar-nos altres grups de turistes esperant el seu torn pacientment.

Hi ha almenys dues maneres de llegir les fotografies de Martin Parr. Podem adoptar fàcilment una mirada crítica. La coreografia dels turistes culturals en el ritual de la captura fotogràfica pot ser concebuda com una escenografia kistch. Els turistes s’imiten en un gest banal que buida de qualsevol profunditat el contacte entre els artefactes culturals i els visitants. Les escenes semblen atrapades en una atmosfera monòtona, gairebé absurda, com les cròniques que ha realitzat el mateix Parr del turisme a les platges de Brighton o Benidorm. Els turistes de la torre de Pisa o de l’Acròpoli no semblen extasiats per la contundència simbòlica de les dues obres d’art. Les escenes tenen la mateixa malenconia que els ulls perduts dels retrats de Richard Avedon.

Hi ha segurament una altra forma de mirar aquestes fotografies. Podríem intentar assajar una interpretació sociològica dels gestos dels turistes. Vist en la distància, és possible identificar una coreografia harmònica. ¿Per què turistes d’edats diferents, de procedències segurament distants i amb un context social o cultural tan heterogeni opten per un mateix ritual?. Darrera de l’expressió banal dels turistes, hi ha una construcció simbòlica, més o menys adulterada, que converteix el gest en la representació d’un discurs narratiu més complex.

Durant anys, les interpretacions sobre el turisme han marcat una línia Maginot entre els paranoics i els utilitaristes, segons la feliç definició de García Canclini. Aquesta és la versió turística del debat entre apocalíptics i integrats que proposa Eco, en el seu estudi clàssic sobre la cultura de masses, la batalla intel•lectual entre els qui repudien la creixent mercantilització de la cultura i els qui celebren la democratització de l’accés a la cultura (tant se val si es tracta d’un còmic de Superman o l’art digital), entre el pessimisme de Walter Benjamin i la indiferència del pop art de Warhol. Les aproximacions al turisme cultural sempre s’han realitzat des d’una de les versions maniqueistes: els paranoics, per als qui el turisme culmina els processos de massificació, mercantilització i frivolització de la història o el paisatge, i els utilitaristes, que veuen en el turisme un mecanisme d’accés universal a la cultura i una forma d’enriquiment de les comunitats receptores.

En la revista de Barcelona Metròpoli llegiran sobretot articles paranoics. Francament, el turisme no gaudeix d'una bona reputació, a les ciències socials, en els mitjans de comunicació i fins i tot en el discurs polític. Curiosament, la via turística ha estat la via essencial de les estratègies de les localitats, les regions, les nacions i, fins i tot, els continents (com en els casos europeu i americà). És difícil trobar un pla estratègic redactat a partir dels anys 80 que no consideri de forma més o menys directa l’alternativa turística com un eix estratègic del territori. Podríem dir que s’ha creat un cert hiatus entre les interpretacions crítiques (d’una part rellevant) de la literatura científica i les iniciatives turístiques de la gestió dels territoris. Del Guggenheim de Bilbao als Camins de Sepharad, del Taller del tiempo de Lorca a la museïtzació del complex industrial de Zöllverein, de la Ruta de la Seda a la recreació de l’atmosfera decimonònica a Brigthon, els llocs contemporanis juguen, d’una manera o una altra, al joc del turisme. És difícil trobar una distància més gran entre realitat i discurs, entre opinió i acció, com en el cas del turisme.

Llegeixo que l'ajuntament de Girona iniciarà el servei de bicicletes urbanes (el bicing) a partir de 2009. Em sembla una opció assenyada. Les densitat del trànsit de la ciutat fan pensar que el model de mobilitat clàssic està esgotat i amb les obres del TAV és possible que aquesta densitat es multipliqui. A poc a poc hem de ser capaços de recuperar la ciutat per als seus legítims propietaris, que són els ciutadans. El guió és prou conegut: ampliar les zones de vianants, incrementar les àrees de pacificació de trànsit i les àrees 30, potenciar la xarxa de transport públic, limitar l'aparcament en superfície i fomentar l'ús de la bicicleta.

El bicing és quelcom més que un mitjà de transport complementari. És una nova forma de relacionar-se amb la ciutat, més pacífica, més silenciosa, més epidèrmica. Una oportunitat per re-construir la ciutat i recuperar el diàleg entre la ciutat i els ciutadans. A l'agenda, es poden afegir dos nous reptes: un bicing metropolità gironí i un sistema de bicing vinculat amb les vies verdes, una mena de bicing turístic.

Querido guionista de películas, de anuncios, de cortos, de viodeclips o de animaciones.

Por alguna extraña razón, cuando en una película debe aparecer un aula el guionista la ambienta en los años 50. ¿De dónde han sacado esos profesores de Oxford?. ¿Qué clase de directores gestionan las escuelas?. ¿Y esos muebles?. ¿Y esas bibliotecas?. Si incluso los centros de educación especial están situados en caserones victorianos. Dejen que les apunte algunas incorrecciones frecuentes en cualquier ficción sobre las aulas.

1. Las universidades no usan timbres para avisar a los profesores que se ha acabado la clase. Y los estudiantes no las necesitan para saber que es la hora. Si sonase uno, saldríamos todos corriendo: sería la alarma antiincendios.

2. Desde hace muchos años, las pizarras y sobre todo las diapositivas casi no se usan. Las aulas tienen ordenadores, proyectores y conexión a Internet. ¿Es que ningún guionista ha oído hablar del power point?.

3. En todas las películas, el profesor escribe una palabra genérica (por ejemplo "verdad"), la deletrea, la subraya y se pasa media hora hablando de la palabra en cuestión. Es ridículo. Si yo hiciese eso, a los veinte minutos me habría quedado sin estudiantes.

4. Siempre que el profesor inicia su disquisición filosófica, aparece un estudiante situado en un lugar apartado que le contradice. Y el resto de la clase se ríe. Aquí falla todo: los mejores estudiantes no se sitúan nunca detrás, rara vez los estudiantes contradicen a los profesores y, sobre todo, los estudiantes nunca se ríen en el aula (a no ser que el profesor se dé un golpe en la espinilla con la tarima).

5. Siempre que suena el timbre, el profesor aprovecha la ocasión para proponer los ejercicios del próximo día. Ha tenido una hora y media de clase y siempre les sugiere que se lean dos capítulos del Strahler o que hagan un ensayo sobre un artículo de Foucault cuando están todos de pie con las carpetas cerradas. Y no hace falta que les indique ni la extensión, ni el formato, ni el plazo de entrega.

6. En el 90% de las ocasiones, cuando el profesor está en clase. llaman a la puerta (que siempre tiene un marco de cristal desde el que se puede ver al profesor) y alguien (casi siempre mayor) le hace señas para que salga un momento.

7. La madera es un material de construcción muy noble y bello, pero muy caro. Las bibliotecas, las aulas, los armarios, los muebles y especialmente las mesas de los profesores están realizados con materiales mucho más económicos, como el plástico. Ah. Y en mi vida he visto un aula en forma de anfiteatro.

8. Hace muchos años que los arquitectos han descubierto que lo mejor es la luz natural. Por eso, las escuelas, los institutos o las universidades siempre tienen unos ventanales inmensos. Sin embargo, en todos los centros reina una penumbra sombría y los estudiantes leen a la luz de unas míseras lámparas, que además se accionan con una cadenita. Las lámparas parecen extraídas de un ajuar del 1900.

9. Por alguna extraña razón, en todas las películas ambientadas en un centro docente alguien se topará violentamente con otra persona del sexo opuesto y le lanzará todos los papeles al suelo. Casi siempre, el acto de recogerlos apresuradamente será el inicio de un apasionado romance. ¿Cómo se conocerán las personas en el futuro cuando se generalice el uso de los pen drive y los pdf?.

10. Siempre envidio esas aulas abarrotadas de estudiantes, que ocupan todos los asientos y asisten inmóviles alas explicaciones del profesor. Eso sí que es ciencia ficción.

Ahir vaig estar tot el dia a l'Estació de Sants. Ja em coneixes. Hi era des de les primeres hores de l'alba. Nerviós. Mudat, enclenxinat i carregat d'un immens ram de tulipes. I les hores es van començar a acumular en la caixa de l'estació, amb el brogit humà omplint de petjades efímeres el gran hall. Vaig comptar dinou petons sincers, tres-centes parelles avorrides i dos dotzenes de georgians entristits. És clar. Abans de llençar les flors, vaig revisar una vegada més la bústia de veu.

Més per inèrcia que per convicció, vaig decidir apurar les darreres hores del dia, en aquells moments en el que l'estació és cobreix de silenci i s'omple de rodamóns. Avui m'ha despertat la veu enlluanada que alerta de l'arribada del primer tren que ve de l'aeroport. M'ha semblat que em recomanava que marxés a dormir. He despertat els carrers adormits de la Gran Ciutat. Per què no has vingut?. Una vegada més, he tret de la butxaca el paper on havia apuntat la nostra cita d'ahir, dia nou d'agost de 2008, i he intentat trobar una explicació. On ets?. Aquí. Ho diu ben clar:

- Nadie me recoge, teme el perro en la perrera el último día de su vida.

- Nadie me quiere, llora el amante despechado.

- Nadie me cree, recuerda el político antes de la entrevista.

- Nadie me necesita, musita aburrido el superhéroe en la Barcelona de agosto.

- Nadie me lee, comprueba el blogger ante las últimas estadísticas.

- Nadie me comprende, piensa el pintor vanguardista mientras mezcla magenta y trementina.

- Nadie me escucha, solloza el adolescente con su cuerpo mutante.

- Nadie me visita, sostiene la anciana en la residencia donde se pierden los recuerdos.

- Nadie es nadie, grita Él.

M'encanten els castells de sorra. Una arquitectura impossible, formada per torres, fossars i túnels. Un laberint efímer. El procés creatiu dels castells de sorra duren el que dura la paciència del teu fill: aviat les alternatives seran molt més estimulants i el Gran Castell no podrà competir amb el taxi aquàtic, l'atac dels taurons o la batalla d'escuma.

Pocs minuts després, el castell és reconquerit per un altre equip de treball. Han decidit aprofitar el pati central per a fer un fossar que és alhora una immensa piscina i han obert un túnel d'aigua que irrevesiblement ha foradat la resistència del mur frontal. Cada nova onada s'emporta un pedaç de muralla i les torres que abans presidien el castell amb l'emoció continguda avui són ridículs pinacles de sorra, com zigurats asimètrics.

Fa poc més d'un quart d'hora que l'equip de treball ha abandonat la gran piscina i ja ha estat novament ocupada per una nova cohort d'arquitectes. Ara són més menuts i porten un cubell ple de clicks de Famobil. Un d'ells va aixafant amb la pala els darrers vestigis del castell, mentre la resta ocupa la piscina fangosa de petits vaixells de plàstic.

Com en un estrany ritual, cada nou grup crea un nou castell a partir de les restes de l'antic. L'estira, l'allarga, el premsa o el destrueix amb la voracitat d'un atac víking. Els castells de sorra són un patrimoni universal de la humanitat. Efímers. Superposats. Condemnats per una marea amenaçant. Tot plegat em suggeria una brillant metàfora, però la calor de l'estiu se l'ha endut entre un Colajet i un granitzat de llimona. Els hi volia dir que quelcom és com un castell de sorra, però ara no recordo el què. I ben mirat, tant és.

Seguramente lo recuerdan. Las balanzas fiscales aún no habían salido de la impresora y ya se podían oir las voces en contra de esa "provocación". Debe ser el único país del mundo en el que se critica la publicación de un estudio estadístico. Pero no nos desviemos del tema.

El principal argumento contra las balanzas fiscales fue que los destinatarios de los tributos no son los territorios, sino los individuos. ¿Lo recuerdan?. Pues bien. Seis comunidades autónomas han reclamado un modelo de financiación basado en criterios territoriales, como la extensión, la insularidad o la dispersión. Reunidos en Asturias, los consejeros de Asturias, Extremadura, Cantabria, Castilla y León, Aragón y Galicia reclamaron que la población sólo representase el 80% de los fondos públicos.

Y yo espero que salgan al unísono todos los adalidades antiterritoriales. Me gustaría que todos aquellos que durante dos semanas nos han explicado que los sujetos pasivos de la financiación son los individuos y no los territorios critiquen abiertamente la postura de estos consejeros. Que les expliquen que no se pueden fijar criterios territoriales, porque los territorios no pagan impuestos. ¿O sí que pueden?. ¿En qué quedamos?.

Lanzo el órdago a mis queridos vecinos José Luis, Santiago, Luis Solana, Ana Concejo o César Ramos. Y también a otros ilustres como el Hereje, Jose Ignacio, Pablo Pando, Geógrafo Subjetivo y quien quiera añadirse a la fiesta. A ver si entre todos sentamos unos criterios más o menos compartidos.