31 d’octubre 2008

Otro capitalismo es posible

Mientras la secta de los adoradores de Friedman se esconde debajo de las piedras y hasta el mismísimo Greenspan dice que donde dijo Diego ahora dice socialdemocracia, parece ser que 20 dirigentes han convocado una barbacoa para refundar el capitalismo. Esa coreografía, donde también estará Zapatero, es como el chiste: "van un inglés, una alemana, un francés y en español a Estados Unidos". Pero un poco más largo porque también se reúne un mexicano, un indonesio, un coreano, un japonés y así hasta 20. No hay duda. El capitalismo está más decaído que Falete. Sólo queda un superviviente que proclama a los cuatro vientos que el problema es del socialismo simpático. Don Jose María ha perdido cualquier atisbo de sentido del ridículo y no les extrañe que apareza una madrugada de éstas con Fresita en los concursos ésos que timan a los noctámbulos. Pero vamos a lo que vamos.

El capitalismo regulado

Si hay un sustantivo que cotiza a la alza estos días es el de regulación. Hay 34 millones de regulaciones en el Google y 22.000 en el Google News. Ahora ya hemos aprendido que el origen
de este monumental estropicio es la ausencia de reglas, la falta absoluta de sistemas de control que impidieran hacer pasar gato por liebre en las transacciones financieras. Por lo tanto el antídoto son las reglas: control, supervisión y moderación. A mi me parece muy bien. El mercado tiene muchas rendijas por las que se cuelan las prácticas tramposas, de manera que el sistema se resiente si no hay mecanismos para reconvertir los gatos nuevamente en liebres. Pero si nos quedamos aquí, si defendemos que el papel de lo público debe ser simplemente ejercer de policía del mercado, nos quedamos cortos.

El capitalismo limitado

El crecimiento tiene límites. Y no se crean ni por un momento que va a ser el mercado quien se dé cuenta de ello y frene antes de que sea demasiado tarde. Hará exactamente lo contrario: cuando quede poco, se acelerará el ritmo de producción para esquilmar un recurso finito en una carrera como la de los autocos locos: tonto el último. Imaginen un pueblo pequeño en una bonita costa. Es tan bonito que la mitad de los habitantes de Metrópolis quieren ir a vivir allá. El pequeño pueblo empezará a crecer como un adolescente con anginas y en cuatro días quedará convertido en una reproducción a escala de Metrópolis con Burger King incluído. Y entonces todo el mundo se preguntará que hacen en Metrópolis 2, si para eso ya tienen el original. Le pasa lo mismo a los bosques amazónicos, los atunes del Mediterráneo o los combustibles fósiles. Tonto el último.

Cuando pase esta crisis (que pasará, no lo duden) debemos empezar a prepararnos para otra crisis más complicada: la crisis energética. Y ésta será una crisis motivada por la ausencia de mecanismos de limitación. Éste es el segundo papel que le toca jugar a lo público: impedir el crecimiento desbocado, fijar límites y no ceder ante el chantaje del dúmping.

El capitalismo redistribuido

El tercer problema del capitalismo avanzado es que es enormemente injusto. Es muy difícil explicar porqué los muy ricos son muy ricos y los muy pobres son muy pobres. No se explica por el talento, ni por el riesgo ni por el esfuerzo. Después de siglos de ensayos, aún no hemos podido corregir del todo la injusticia de la cuna. Si el capitalismo es un sistema eficiente, que premia o castiga de acuerdo con el esfuerzo o el talento, ¿por qué es tan diferente nacer en Dakar o en Oslo?. Redistribuir es compensar, el menos parcialmente, la injusticia de la cuna. Ésta (y no otra) es la esencia de la socialdemocracia: la capacidad de equilibrar parcialmente los desajustes del sistema en el reparto del capital.

El capitalismo participativo

Hasta aquí nada nuevo. Más regulación, más límites, más reparto. Más socialismo vaya. Y si es simpático, pues mucho mejor que las sonrisas mueven el mundo. Volvamos al principio: ¿20 personas van a cambiar el mundo?. ¿No son muy pocas?. Tengo la intuición de que el capitalismo se tiene que reformular también (sobre todo) desde abajo. Me van a llamar pesado, pero sospecho que nos conviene un capitalismo 2.0, que es todo lo contrario de lo que se va a hacer en la barbacoa de Bush, el patito feo. Por eso, les emplazo a que se unan al grupo de facebook "El capitalismo lo refundamos nosotros". ¿Que quienes somos nosotros?. Ésa es el pregunta.

27 d’octubre 2008

Capitalisme 2.0



La senyora Carme prepara una sopa ben caldosa. La pensió no permet més alegries que unes restes desendreçades de gallina, que suren en el magma tèrbol com una pel·lícula gore. La senyora Mercedes raciona les pastetes de La Vienesa, una per dia i dos el diumenge. En Mohamed sap des de fa tres setmanes que no pot pagar el pis en el centre de Banyoles i ja no li consolen les rialles innocents de les bessones. Manuel veu com se li escolen els records en la residència rònega, pintada del mateix verd amb que es pinten totes les residències per a què els seus ocupants abandonin qualsevol espurna d'esperança. La veïna del cinquè, la que canta cançons de taverna amb un fil de veu tremolosa, remira des de fa setmanes els enfonyalls dels contenidors amb la complicitat de la nit.

Mentrestant, en una ciutat ocupada per dirigents amb les celles poblades i la mirada fugaç es refunda el capitalisme sobre una gran taula de marbre. Però ja és tard i la senyora Carme se'n va al llit fred, arrossegant els seus peus de plom pel llarg passadís.

23 d’octubre 2008

Parlament de Catalunya 2015


Acabo de rebre un missatge en el meu twitter que m'ha fet molta il·lusió. Sembla ser que el grup de Facebook del Parlament Transport Públic, un dels 378 grups que s'han creat des del Parlament, ha tancat definitivament la proposta sobre Disseny col·lectiu dels autobusos. Perdoneu la meva immodèstia, però em sento una mica el pare d'aquesta proposta. Utilitzo cada dia el bus per anar a treballar a Badalona i vaig anar pensant idees per a millorar el servei; fins que em vaig adonar que segurament tots els usuaris del bus tindrien també propostes concretes. Per tant, no seria lògic que els autobusos fossin dissenyats per aquells que els faran servir?.

Un dia vaig veure l'anunci del Parlament Obert a la TDT. L'anunci convidava els ciutadans a utilitzar els mecanismes de participació del Parlament. A més, el Parlament havia organitzat uns tallers a les escoles i el meu fill em va donar un cop de mà. El web del Parlament és molt intuïtiu. Aviat vaig crear l'espai El Meu Parlament, una aplicació que permet personalitzar totes les eines i la informació que genera el Parlament. A mi m'interessen bàsicament els temes de mobilitat, l'educació especial (el meu petit té la síndrome de Down) i, és clar, les notícies sobre Badalona. En el meu twitter, rebo la informació bàsica que més m'interessa encapsulada en 140 caràcters. 

L'espai Facebook del Parlament és immens. Té moltes aplicacions, però la que més m'agrada són els grups. Aquests grups estan gestionats pels ciutadans i normalment s'hi afegeixen els diputats responsables dels àmbits temàtics que tracten. El grup de Transport Públic està format per més de deu-mil persones; m'agradaria que també fos molt concorregut el Grup d'Educació Especial, però de moment només som quatre centenars. En el Grup vaig presentar la meva proposta del disseny dels busos 2.0. Per a la meva sorpresa, aquesta proposta va ser la més votada durant el 2011 en el digg, per sobre fins i tot de la creació dels espais exclusius per a transport elèctric en 25 centres urbans del país i el bicing interurbà. 

Per això, la proposta que inicialment havia realitzat va entrar a formar part del catàleg d'iniciatives legislatives populars del Parlament. Durant tres mesos, el wiki de la proposta ha tret fum. El debat ha estat molt intens i, a voltes, esgotador. Com era d'esperar, el sector s'hi va oposar radicalment, amb l'excepció d'algunes noves companyies que han estat molt més receptives. S'han editat prop d'un milers de propostes (algunes, és cert, purament formals) i fins i tot  s'han creat dos blogs molt actius dels defensors i dels detractors. Confesso que he après molt.

Aviat s'iniciarà el tràmit parlamentari. Els diputats responsables s'han adreçat tant al wiki com al facebook per exposar els seus punts de vista. Els partidaris de la proposta hem demanat una entrevista amb tots ells, que hem incorporat a les seves agendes públiques. També hem pogut conèixer una mica millor els nostres interlocutors gràcies al Portal Diputat. En aquest Portal disposem de la informació de cada diputat: intervencions, blogs, preguntes i vídeos, tots ells etiquetats amb tags. Tots els diputats han explicat en el seu espai el sentit del seu vot i, de moment, soc optimista. La major part d'ells s'hi mostren favorables, tot i que alguns volen fer retocs a la proposta. El debat i la votació tindrà lloc en només un mes. El podria seguir pel youtube, però he rebut la invitació dels serveis parlamentaris i podré assistir-hi personalment. 

Mentre sopava el meu fill petit m'ha preguntat perquè estava tan content. I jo li he explicat que el seu pare, un modest treballador d'un fàbrica de cosmètics, havia redactat una llei.  Que era, en certa manera, diputat per un dia. 

Inspirat en una ucronia d'en Roc Fages

21 d’octubre 2008

Parlament 2.0. Xàfec d'idees (I)

Jo havia suggerit una pluja d'idees i s'ha generat un xàfec. Idees, pors, propostes, notes i, sobretot, conversa. El debat sobre el Parlament 2.0 és, en ell mateix, un excel·lent exemple de les possibilitats del Parlament 2.0. Fins a la data, el fil d'Ariadna segueix 29 comentaris i una dotzena de posts, que alhora han generat comentaris creuats. Us recomano que estireu del fil i visiteu les iniciatives que suggereix en José Rodríguez, el nou gadget (genial) del mateix José Rodríguez, la crònica de Saül, les cent-mil propostes de Peytibí, els comentaris des del wiki de l'administració electrònica, les reflexions sempre podenrades de la Trina Millán, el suggeriment d'en Jordi Martinoy, el recordatori d'en Narcís Sastre, els clars i obscurs des del basar de les espècies, els mecanismes 2.0 de jmones, la intervenció d'en Miquel Iceta en les jornades Sociedad red (per cert, no us perdeu la crónica d'Ictlogy), la visió entusiasta del periodista 2.0 l'Eduard Batlle, els dubtes informals de Lodudomucho (valgui la redundància) o la intervenció del President Benach en els Premis Bloc Catalunya. I com a música de fons, els articles i opinions de l'Antoni Gutiérrez-Rubí, el blog que més ha aportat a la reflexió sobre la política 2.0.

Si m'ho permeten, intentaré fer un inventari del xàfec d'idees. M'acompanyen?.

1. Un Parlament 1.4

No hem de plantejar-nos aquest procés com un salt entre el Parlament 1,0 i el 2.0. En primer lloc, perquè no tinc clar que l'objectiu final sigui un Parlament 100% 2.0; i en segon lloc, perquè no partim de zero. Som un Parlament 1.3 o potser 1.4. Hi ha un gruix de diputats i diputades que gestionen un blog, alguns twittegen durant les sessions parlamentàries, són presents al facebook i a d'altres xarxes socials. Mirin, per exemple, el web del Parlament. Les sessions es poden seguir en directe, gairebé tot està sindicat amb RSS, poden utilitzar el podcast i la producció legislativa és accessible fàcilment. Fins i tot, s'assagen experiments 2.0 com les Jornades Parlamentàries sobre mitjans de comunicació.

Omplir el web del Parlament de nous recursos no és l'objectiu. El que precisem és que els recursos siguin efectius, que s'usin realment. Té raó en Narcís Sastre quan recorda el projecte de democraciaweb, un excel·lent precedent del Parlament 2.0 que ha tingut una incidència real molt reduïda. Pensem-ho bé: els mecanismes i les propostes han de funcionar el dia després de la seva presentació. I l'any següent.

2. Ciutadans 2.0

Per això, algunes propostes suggereixen que les eines ja disponibles i les futures eines siguin difoses. En Miquel demana que es faci una difusió des dels mitjans tradicionals de les possibilitats de la política 2.0. La Trina Millán també insisteix en la necessitat de promocionar l'ús de les TIC entre els ciutadans. I convé no perdre de vista les observacions de jmones, qui reprodueix una reflexió de Jakob Nielsen: el 90% dels usuaris de la xarxa només consumeixen la informació, un 9% participa de tant en tant i només un 1% hi participa regularment. Convé assumir que la política 2.0 mai serà majoritària.

3. Política 2.0 versus partits polítics

El comentari més comú ha estat, però, la desconfiança. Ho explica bé un comentari de Sergi: "Hi pot haver parlamentaris 2.0 sense partits 2.0 però difícilment hi pot haver un parlament 2.0 sense partits 2.0". La partitocràcia, les llistes tancades, la meritocràcia interna, la disciplina de vot i, en definitiva, el sistema de partits català no facilita la consolidació d'una cultura política realment 2.0. I, per això, la major part de les reflexions (com ara la d'en Martinoy) demanen un canvi més profund de les estructures polítiques abans d'iniciar una creuada 2.0.

Alerta, però. La política 2.0 no crec que impliqui menys partits sinó uns partits diferents. En aquest punt, subscric les reflexions que fa en Miquel Iceta: "Los partidos deberán renunciar a considerar la red como un nuevo espacio a colonizar. Deberán aspirar a ser redes en la Red de redes, deberán aprender de nuevo a convencer y a seducir, a movilizar, a comprometer, a promover la participación, a promover acuerdos transversales, en un entorno más incierto, más crítico y, sobre todo, formado por personas decididas a escuchar sólo a quienes hayan demostrado antes que son capaces de escuchar".

4. Eines... Abans o després?

Finalment, les eines. Wikis de lleis, informació sobre els parlamentaris, seguiment amb hipertext de les lleis, agendes públiques, agregadors de blogs, diggs d'iniciatives, canals al youtube, video peticions, el Parlament al facebook o al twitter... Són tantes les propostes que hi dedicaré una segona entrada a comentar-les amb un cert detall.

Sempre he defensat que una política 1.0 amb eines 2.0 és una política snob. Si no hi ha canvi cultural associat, llavors tot és cosmètica. Però deixin que avui em contradigui: Els polítics que comencen a jugar amb els blogs i s'endinsen amb el seu barret d'explorador dins la selva 2.0 mai més tornaran a ser els mateixos. En aquest univers encara en construcció, l'eina també la fa cosa. Potser avui m'he despertat schumpeterià.

19 d’octubre 2008

Tres anys de bat a bat


Ara fa exactament tres anys, s'obrien les portes de bat a bat d'aquesta bitàcola. Tres anys no són molts, però ja no recordo com era la vida sense un blog. I rellegint a l'atzar els posts cada vegada més llunyans, ja no em reconec en les meves paraules. Potser pensen que els blogs són els cronistes de l'immediat. S'equivoquen: en realitat, els blogs són els dipòsits de la memòria. I un dia llunyà, el 2175 posem per cas, un historiador especialista en el canvi del mil·leni recollirà pacientment les paraules acumulades en aquest contenidor immens de narracions. 

I vist en la distància del temps, l'historiador descobrirà que cada individu té l'absoluta convicció de viure un moment històric, crucial en la història de la humanitat. Un present immòbil, congelat. I ningú no hi pensa. Però les paraules que desa en el contenidor de paraules dels blogs les estarà llegint el seu net amb una barreja entre malenconia i curiositat. Potser ja ho està fent. 

16 d’octubre 2008

Reivindicant El Niu de Girona

Una de les definicions d'art que més m'agraden és aquesta: "la capacitat de superar els límits". L'art s'inicia allà on s'acaba el món convencional, allà on està instal·lada la quotidineïtat. En altres paraules, no hi ha art sense transgressió. M'agrada Santiago Cirugeda, perquè m'obliga a pensar, perquè em força a qüestionar-me no només els objectes que crea sinó la relació entre els objectes i el seu entorn. Ara bé: A mi m'agrada i a la veïna del quart li sembla un pocasolta calb i neuròtic. Tants caps, tants barrets.

Per tant, CiU de Girona pot criticar tant com vulgui l'obra que Cirugeda ha situat a la Rambla de Girona. El niu és una obra difícil, perquè acumula una a una totes les contradiccions de la societat contemporània: la tensió entre el verd i el ciment, el caràcter "elevat" de la cultura, el sentit d'efimeralitat... Ja ho deia abans: a mi em sembla una obra valenta i contundent i a la veïna del quart una pocasoltada.

Tanmateix, rebutjar una obra perquè incompleix sis punts de la normativa urbanística és una declaració de principis contra l'art modern i contemporani. Deixant de banda que es tracta d'una obra efímera, ¿rebutjarien també la Sagrada Família o la Pedrera de Gaudí, la Torre Eiffel, el Guggenheim de Gehry, el Kursaal de Donosti, la Biblioteca de Seatle de Koolhas, el Pompidou de París, el Pavelló Pont de Saragossa de la Zaha Hadid, el Millennium Dome de Londres, el Celler Protos de Peñafiel, el Celler Marqués de Riscal de Gehry, l'Exposició Universal de Nagoya, l'arranjament del Gran Premi de Fòrmula 1 de Mónaco, la Catedral d'Edinburg, el bosc d'Oma d'Ibarrola, les pintes del vent de Chillida, el Gasòmetre de Viena, l'Òpera de Sydney, la Torre Swis de Londres, el Far de San Sebastià o les ruïnes d'Empúries (que incompleixen la Llei de Costes)?.

Pot agradar o no El Niu de Girona. A mi m'agrada i a la veïna del quart, no. Podem debatre si la funció de l'art és aquesta, agradar. Però criticar un projecte artístic efímer amb la normativa urbanística a la mà és, com a mínim, un rebuig implícit a l'art i a l'arquitectura contemporanis. Com a mínim.

14 d’octubre 2008

Un Thyssen a la Costa Brava



S'imaginen una pinacoteca en la que convisquin l'iconografia klimtiana de l'Anglada Camarasa, l'explosió cromàtica d'un Amat o la imaginació desbocada, tan chagalliana, d'en Joan Ponç?. La pintura catalana del segle XX ha estat prodigiosa. Ressumeixo: Tàpies, Dalí, Miró, Picasso, Casas, Nonell, Rusiñol, Opisso, Anglada Camarasa, Sunyer, Mir. Carmen Cervera ha anat col·leccionant pacientment un recull esplèndid de la pintura catalana dels darrers 150 anys, que és un itinerari per la creativitat cultural d'un país políticament aixafat.

Un museu gran en una ciutat petita

Els països que progresen són aquells que poden superar la força centrípeta de les grans capitals. Barcelona és la seu del MNAC, del CCCB, del MACBA, del Tàpies, de la Fundació Joan Miró o del Picasso. Situar un museu gran en una ciutat petita és una nova aposta per un país federal que un dia tindrà l'Agència Tributària a Manlleu, el Síndic a Tortosa, TV3 a Figueres o el TNC a Mataró. Situar el Museu Thyssen de Catalunya en una ciutat de poc més de 20.000 habitants és una aposta per un país diferent. Deixeu-m'ho dir. Més federal.

Cultura i turisme

Saben quin és el museu més visitat del país?. És el Museu Dalí, situat a Figueres. Les seves estadístiques demostren que el museu és un far turístic, una mena de gran cuca de llum, que atreu els turistes de la Costa Brava, i de tot el país. El Thyssen de Sant Feliu tanca un triangle excepcional, amb els vèrtexs d'Empúries i el Dalí, en una carta de presentació cultural que ajudarà al procés de reconversió de la Costa Brava centenària.

Un continent excepcional

No es tracta només d'una concentració de talents artístics. El museu serà també un artefacte arquitectònic excepcional. L'equip de BOBPAA, el mateix que va intervenir en el Thyssen de Madrid, ha proposat un singular procés de deconstrucció. Els arquitectes proposen un nou discurs de la fàbrica de suro de Can Serra, on els antics lloc de pas són ara espais de presentació i els antics espais de treball són passadissos. De fet, es tracta d'un brillant exercici d'arqueologia industrial que posa en valor també l'epidermis de la indústria surera on han quedat gravats el pas del temps i del treball. El resultat és un entorn contemporani que parteix de la identitat del lloc, en un joc d'ombres i llum, de parets i vegetació, que convida a la contemplació. La fàbrica connecta amb el Monestir, l'excepcional Palau de l'Abat i el Teatre Auditori, en un gran jardí cultural.

L'impuls polític

Quinze milions d'euros. Molts diners en temps de crisi. Una aposta valenta. El Thyssen de Sant Feliu és la feliç coincidència de vàries complicitats polítiques: la decisió de la baronessa, l'impuls enèrgic del Ministre de Cultura (estiuejant de Sant Feliu), el suport entusiasta del Conseller de Cultura i la col·laboració de la Diputació de Girona. Però és també el resultat del lideratge d'en Pere Albó, l'alcalde tenaç i treballador, i en Joan Vicente, el regidor d'urbanisme que tot alcalde somiaria. Com diuen?. Sí, també amics meus.

09 d’octubre 2008

Com es pot crear un Parlament 2.0?

El President del Parlament de Catalunya és el president parlamentari europeu més involucrat amb la política 2.0. Gestiona un blog personal i és molt actiu amb el twitter i el facebook. I els gestiona personalment. En dono fe. Ell és el principal responsable de l'excel·lent web del Parlament, un calaix de recursos legislatius. Segurament coneixen ja el Canal Parlament, que permet seguir les sessions en directe, el que obre les finestres del Parlament virtualment a tot el món. Hi ha altres recursos utilíssims com l'accés als recursos documentals (open source), l'entorn per a les consultes ciutadanes, la subscripció als RSS i podcasts del Parlament, el catàleg de blogs de diputats, els recursos orientats a les escoles...

En els darrers mesos, s'ha iniciat una reflexió col·lectiva que pot millorar encara més la relació entre el Parlament i la societat: Com és pot crear un Parlament 2.0?. Per intentar respondre aquesta pregunta el President va propiciar una pluja d'idees en una taula compartida per en Pere Aragonés, en Xavier Peytibí, en Marc Arza, en Saül Gordillo, la Trina Millán, en Vicenç Partal, la Laia Ortiz, en Carles Puigdemont, la Carina Mejías i jo mateix. Una sessió que donarà els seus fruits. M'agradaria, però, ampliar l'àmbit del brain storming a tots els lectors. Com es pot crear un Parlament 2.0?. S'accepten suggeriments...

07 d’octubre 2008

Excessos 2.0

Tots els progressos tenen els seus excessos. Avui els proposo un inventari d'excessos 2.0. Ja saben. Les eines no són bones ni dolentes. Tot depèn de l'ús que li donem. I els espais 2.0 poden ser poderoses armes de foc contra el sentit comú.

1. Festes a facebook

Imaginem l'escena. Uns adolescents disposen de casa lliure durant un cap de setmana i decideixen organitzar una festa. La difusió viral convencional (els mòbils i els sms) hauria reunit unes poques desenes de persones. Els inconscients adolescents van penjar la proposta a facebook. El resultat?: la festa esdevé una mena de camp de batalla, els mobles i electromèstics a la piscina i les joies desaparegudes. Més o menys el mateix resultat que una altra festa convocada per myspace.

2. Declaració al twitter

Hi ha moltes formes de declarar-se, algunes més o menys convencionals i les altres més imaginatives. Però en aquest camp, la frontera entre l'originalitat i l'estupidesa és molt prima. I el món 2.0 és un camp minat ple de propostes molt desaconsellables. Per exemple, l'individu que respon al nom de maxkiesler va demanar la mà de la seva xicota via twitter; i la noia (emilychang) no va optar per desaparèixer de la seva existència i canviar tots els panys de les portes, sinó que li va dir incomprensiblement que sí.

3. Funeral on line

Les aplicacions de video han permès que el youtube entri gairebé en tots els llocs: en els oratoris, les biblioteques, els aeroports o les escoles bressol. Per això, no és estrany que també els funerals disposin dels seus sistemes de video i transmissió on line. Un joc de wewbcams permeten seguir el funeral de l'oncle segon des de casa. De fet, les possibilitats dels funerals 2.0 són gairebé infinites i ja es pot, per exemple, enviar un condol per sms (i aviat per twitter).

4. Petició de mà pel Google Earth

Google Earth és un Gran Germà que permet tafanejar entre les taulades d'un poble de la Rioja o la tripulació d'un creuer de luxe pel Mediterrani. N'hi ha desenes declaracions d'amor que només es poden veure des de la perspectiva d'un satèl·lit tafaner. El personatge d'aquest enllaç va anar una mica més enllà i va utilitzar l'aplicatiu Google Street View, un entorn que permet veure les ciutats a peu de carrer. Ell va aprofitar el recorregut de la càmera de Google per declarar-se a la pobre Leslie.

5. Grups curiosos de facebook

Facebook és una xarxa social que permet posar en contacte les persones que comparteixen aficions poc comunes. Col·leccionistes d'esqueles, analistes de El Diario de Patricia, fotògrafs de polses o catadors de gominoles han trobat a facebook el seu alter ego. Un passeig pels grups de facebook permet comprovar que la capacitat de superació de l'ésser humà és infinita: el grup dels qui no trepitgen les línies de les voreres (124.000 membres), el grup dels qui xafen les bombolletes d'aire de plàstic (145.000) o el grup dels qui mai van aconseguir acabar un cub de Rubik (1.700).

6. Literatura sobre twitter

Si en Monterroso encara fos viu el seu dinosauri seria a twitter. Cent-quaranta caràcters poden ser suficients per a inspirar una obra mestra, tot i que també pot ser una coartada per a perpetrar un atemptat contra el bon gust. La iniciativa scfitwit semblava una bona idea: un relat de ciència ficció sobre twitter. Atenció al guanyador: 01000110 01110101 01100011 01101011 00100000 01101000 01110101 01101101 01100001 01101110 01110011. Un codi binari que significa fuck humans.

7. Obres d'art amb Paint

Els qui estan acostumats a editar imatges coneixeran les limitacions del MS Paint, l'eina de dibuix més universal. Provin de dibuixar les formes geomètriques més elementals: el resultat no diferirà del mateix dibuix realitzat amb sis caipirinhas. Tanmateix, hi ha persones que poden realitzar obres d'art amb les limitacions del Paint, com aquesta mítica Mona Lisa penjada al youtube que ha rebut més de vuit milions de visites. Ho han llegut bé. Més de vuit milions de persones han dedicat cinc minuts de la seva existència a veure aquesta seqüència . I no dissimulin: vostès també ho faran.

8. Cartes a Santa Claus

En Byron Reese va tenir la feliç idea de crear el domini santaclaus.org i cobrar 10 dòlars per rebre les cartes dels nens nord-americans que li trameten els seus millors desitjos. L'equip de Reese (una mena de Papa Noel 2.0) contesta les cartes de forma més o menys personalitzada amb un remitent del Pol Nord. Reese ha rebut unes 200.000 sol·licituds des de 2001. Multipliquin, multipliquin.

9. Venda d'un poble sencer

Ebay és el supermercat del món. No hi ha res que no pugui ser comprat i venut en aquest immens shopping mall cibernètic: el T-800 de Terminator, una torrada en la que hi apareixen les inicials LB (Lehman Brothers), uns cabells de Kate Moss o una reproducció del cap de Freddy Mercury realitzat amb peces del Lego. Avui poden també comprar un poble sencer, Bridgeville, una localitat de Califòrnia que disposa de tres vaques, una oficina de correus, una cafeteria i un cementiri amb el darrer home blanc (diuen) assassinat pels indis.

10. Defensa on line

Acabo amb una història que demostra els camins tortuosos de la web 2.0. Potser coneixen la història de Marty Tankleff, un nord-americà condemnat als 17 anys per la mort dels seus pares. L'advocat de Tankleff es va dedicar pacientment a recollir proves a favor del seu client i va obrir un domini (marttankleff) en el que detallava els resultats de la recerca. En aquesta pàgina, els usuaris podien col·laborar en el procés de la defensa, però sobretot podien seguir les evolucions del procés (com en un reality show sobre internet). Potser coneixen el resultat: Tankleff va ser absolt de tots els càrrecs i aviat veurem la seva història convertida en un film. Abans, però, la web 2.0 ja ens ho haurà explicat.

04 d’octubre 2008

UICN

Barcelona és, per uns dies, la capital internacional de la gestió de la natura. Com saben, la capital catalana és la seu del Congrés Mundial de la Natura auspiciat per l'UICN, la Unió Internacional per la Conservació de la natura. La UICN és un organisme d'organismes, un formiguer d'ONG i administracions que treballen en programes relacionats amb el medi ambient. El seu currículum és molt conegut, de manera que només destacaré tres accions que admiro: la convenció de Ramsar sobre la protecció dels aiguamolls, les directius sobre gestió dels espais naturals protegits i la seva acció decidida contra la desparició d'espècies amenaçades.

El Congrés de la UICN és el major esdeveniment cultural del país de la darrera dècada. Més de 8.000 representants (estudiosos, representants civils i autoritats) conviuran a Barcelona per intentar respondre dos qüestions centrals: Com fer compatible el creixement econòmic de les economies emergents sense comprometre la viabilitat ambiental del planeta i com apropar la sensibilitat ambiental a aquells àmbits socials que l'ignoren o fins i tot el rebutgen. El programa recull molt bé la diversitat de la UICN: tallers, conferències, xerrades, reportatges, debats...

Durant deu dies la ciutat viurà el debat sobre la natura. Molts actes són oberts i altament recomanables. Reservin tots els forats que puguin en les seves agendes: cinema de la conservació, cafès del coneixement, oportunitats d'aprenentatge, tallers aliances, diàlegs de la sostenibilitat i l'imprescindible Fòrum.