De bat a bat

Lo que era un rumor a voces ha sido finalmente confirmado. En un escueto comunicado, la Zarzuela ha anunciado la apuesta de la Casa Real por la web 2.0. Desde principios de diciembre, el Rey Juan Carlos utiliza ya el canal de twitter como herramienta de relación con los ciudadanos, aunque de forma experimental. El Rey se une al perfil de Leticia, que fue dado de alta en verano. A partir de enero, estarán operativos también los nicks de Sofía, Felipe y las dos infantas, que desean marcar un perfil propio. La Zarzuela ha asegurado que las cuentas de twitter serán gestionadas por sus autores y que tan sólo se seguirán algunas normas básicas fijadas por la Casa Real, siguiendo los principios de protocolo

En el mismo comunicado, se anuncia igualmente la introducción de la Familia Real en la red social de facebook, con la intención de ofrecer una imagen más cercana y desenfadada de los monarcas. Es sabido que la Reina es una aficionada a las imágenes digitales y posee una extensa galería de fotografías que podrán ser consultadas en las cuentas reales de facebook. El Rey ha manifestado que no rechazaría una solicitud de amistad del republicano Joan Tardà y que aspira a superar el millón de amigos.

A principios de año, está previsto también que opere la nueva página de la Zarzuela, que tendrá una clara vocación 2.0. Los usuarios podrán sugerir apuntes para los discursos del Rey, valorar el trabajo de la Casa Real e, incluso consultar la agenda. Este último punto ya se realiza de forma experimental. El nuevo estilo de la web real ha sido encargado al conocido diseñador Jacinto Lajas, autor entre otras páginas del agregador Las ideas. Por cierto, el agregador está de enhorabuena porque finalmente se ha confirmado que Jiménez Losantos entra a formar parte del equipo de Las ideas, como confirman Netoratón, Chesi o Don Royo. ¿Será Su Majestad el próximo inquilino?

És la paraula de moda en les tertúlies, en les portades dels diaris i en les partides de casino: finançament. Tinc la sensació, si m'ho permeten, que de vegades tots plegats frivolitzem el debat. Que estem estancats en tòpics i que, de vegades, perdem perspectiva. Aquestes són deu interrogants sobre el finançament que sempre havien qüestionat i que, potser, mai va gosar preguntar.

1. Com es regula el finançament de les comunitats autònomes?

L'article 157 de la Constitució espanyola marca les regles del joc del finançament de les comunitats autònomes, unes regles prou genèriques com per acceptar sistemes molt diversos. En aquest punt, hem d'agraïr que la Constitució redactés un marc tan ampli, que admeti moltes possibles fòrmules.

Les regles del joc van ser precisades en una Llei Orgànica molt coneguda, la LOFCA. La LOFCA és una llei que privilegia el sistema redistributiu del sistema, per tal d'evitar les desigualtats entre les comunitats, i que fixa una sèrie de topalls en els tributs propis. Aviat s'evidenciaren els problemes de la llei: (a) les competències de les comunitats creixen més ràpidament que els seus recursos, (b) desatèn el principi de responsabilitat fiscal i (c) els mecanismes de solidaritat no estan delimitats, de manera que les comunitats amb balança negativa tenen problemes en les seves hisendes.

La Llei va ser parcialment modificada el 1996, gràcies a un acord entre el PP i CiU. Però el principal canvi del model es va produir el 2001 novament com a conseqüència d'un acord entre el PP i CiU, que es concreta en la Llei 7/2001 que és l'actualment vigent.

2. Com es va pactar el model actual?

Tirar d'hemeroteca permet combatre l'amnèsia i, a més, atorga un plus de perspectiva. Hem de fer un petit viatge en el temps i situar-nos el 2000. Aznar governa amb una còmoda majoria absoluta i els vots addicionals de CiU, en justa correspondència al suport del PPC a CiU a Catalunya. Des de l'estiu de 2000, l'executiu de Pujol reclama una millora del finançament pactat el 1996, perquè havia demostrat la seva ineficàcia. No hi ha acord, però malgrat tot "per responsabilitat" CiU decideix votar a favor dels pressupostos que presenta el PP tot i que no incorpora l'acord de finançament.

Les negociacions es van estirar fins a l'estiu. Tot i que el Conseller Homs considera que no s'ha de donar cap xifra, el Conseller en Cap Artur Mas situa el llindar en 400.000 milions de pta. La manca de coordinació porta a Homs a posar el seu càrrec a disposició del President. El resultat de la negociació va rebaixar l'estimació fins als 220.000 milions, que s'haurien de recaudar quatre anys més tard. El Govern va iniciar llavors una campanya de promoció, encartada en els principals diaris en la que exposava les bondats del nou acord. Malgrat tot, Homs reconeixé que el nou model no inclou cap sistema de revisió, de manera que es condemna sine die les hisendes catalanes a un sistema pactat en un context d'evident feblesa.

3. Quines són les principals característiques del model?

El finançament de les comunitats quedava fixat, com en els anteriors models, per dos criteris: els tributs cedits i la participació en els impostos estatals. Els tributs cedits són el 33% de l'IRPF, el 35% de l'IVA, el 40% de determinats impostos especials (hidrocarbrus, alcohol, tabac) i la totalitat de l'impost de successions i donacions, sobre el patrimoni i sobre transmissions patrimonials. Sobre aquests tributs, la Generalitat assumeix capacitat normativa, és a dir, pot ampliar o reduir la pressió fiscal. Recorden, per exemple, el famós cèntim sanitari?.

Les comunitats també obtenen els seus recursos per la participació en els impostos que recapta directament l'Estat. L'assignació es realitza a partir del fons de suficiència, el fons de compensació interterritorial i les assignacions per anivellament. Aquest complex mecanisme d'assignació es basa essencialment en la població de les comunitats, més altres factors de correcció (superfície, dispersió, insularitat...).

4. Per què no funciona el model?

El model actual ha situat les finances públiques catalanes en un atzucac. Amb la perspectiva dels darrers exercicis podem identificar els principals problemes:

a. El model de 2001 fixa una garantia de mínims, de manera que si l'aplicació del model comporta la reducció dels seus ingressos, el fons compensarà la diferència.
b. El model fixa també unes modulacions que actuen com a topalls del creixement, de manera que cap comunitat pot incrementar els seus recursos per sobre d'uns determinats índexos.
c. El sistema fixa un Fons de Compensació Interterritorial (FCI), que incrementa la dotació de les comunitats amb una renda per càpita per sota de la mitjana.
d. El Fons també preveu una assignació extraordinària per escassa densitat, que afavoreix les comunitats d'Aragó i Extremadura.
e. I, el més important, es pren com a referència la població de 1999. Això perjudica de forma evident les comunitats que han crescut demogràficament, com en el cas de Catalunya que ha passat de poc més de sis milions a set milions i mig d'habitants.

La situació heretada per CiU és, en essència la següent: Un sistema de finançament catastròfic i sense possibilitats de revisió.

5. Per què podem invertir la situació?

L'element que permet reclamar un nou marc és l'aprovació de l'Estatut de Catalunya. Sense Estatut i en el context d'una forta crisi, el règim de finançament de les comunitas autònomes hauria estat aplaçat i les finances públiques de la Generalitat afrontarien un període molt complicat. Això evidencia quelcolm que ja anuncià Maragall: El temps farà bo l'Estatut.

6. Quines són les regles del joc que planteja l'Estatut?

L'Estatut suposa un nou marc de joc, que queda recollit en un dens i complex capítol, el capítol sisè. L'article en el que es detalla el nou model és el 206, al que ja havia dedicat varis posts durant el procés de debat de l'Estatut. Poden consultar la llarga sèrie de reflexions: I, II, III, IV i V.

Cada substantiu i verb del 206 té un sentit i la seva explicació precisaria de molta més extensió. Els detallo els tres epígrafs més importants:

206.3. Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar

La solidaritat entre comunitats se centra en sanitat i educació (els serveis universals fixats per la Constitució) i els serveis socials. Molt rellevant l'acotació final: "sempre que portin a terme un esforç fiscal similar".

206.5. L'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament

Es reconeix el principal d'ordinalitat, però amb les rendes per càpita i no amb els recursos per càpita. Que no és, ni de llarg, el mateix.

206.6. S'ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa a què fa referència l'apartat 1, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s'han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d'exclusió social.

Aquest epígraf és capital i respon al principi maragallià: "Pagar per renda i rebre per població", que em sembla el més equitatiu possible i el més consistent.

7. Quins són els efectes de l'Estatut sobre les inversions?

Vull reivindicar la disposició addicional tercera de l'Estatut. Aquesta disposició no apareix en el redactat aprovat el 30 de setembre al Parlament, sinó que s'hi incorpora en el Congrés. Com saben, la disposició preveu que durant set anys la inversió de l'Estat a Catalunya serà l'equivalent al pes del PIB català sobre el PIB estatal.

Això suposa que en un any s'ha invertit en infrastructures el mateix que la invesió de quatre anys de l'aliança PP - CiU. Cojunturalment, aquesta inversió compensa parcialment la crisi del sector de la construcció. Estructuralment, la inversió suposa un salt sense precedents en la dotació d'infrastructures del país, que es complementa amb la sobreinversió del negociat de Joaquim Nadal. Ja sé que això els hi sona a propaganda política, però la història econòmica del país destacarà aquest període (2007-2013) com el període del take off de la xarxa viària i ferroviària catalana.

8. Calia votar els pressupostos de l'Estat?

Jo crec que ha estat una bona opció. Veiem-ho:

1. Un no als pressupostos suposa la convocatòria d'eleccions anticipades. ERC o CiU poden votar en contra perquè el seu vot no té cap efecte real. Però el vot en contra del PSC vol dir donar en safata al PP una presidència nefasta pels interessos del país.
2. Un no als pressupostos implica trencar el procés de negociació encara obert. Votar contra els pressupostos és votar contra el nou acord de finançament.
3. Un no als pressupostos vol dir renunciar a les inversions previstes a l'Estatut d'acord amb el que preveu la disposició addicional tercera.
4. Un no als pressupostos crea un marc d'incertesa política i inseguretat en un context de crisi en el que cal estabilitat.
5. Hi ha, finalment, un argument en positiu. Aquests pressupostos són uns pressupostos socials que es posen del costat dels més necessitats en temps de crisi, ja siguin de Mataró, de Xàtiva o d'Almendralejo.

9. Per què s'amplia l'acord a la resta de comunitats?

Crec novament que és l'opció més lògica:

a. L'acord ha de ser fidel al que preveu l'Estatut de Catalunya, però també el que preveuen la resta d'estatuts, que per cert tenen moltes semblances amb el català.
b. L'acord haurà de modificar la LOFCA i seria impensable una modificació progressiva per a cada acord estatutari.
c. L'acord ha de perdurar en el temps. Per això, és necessari que també el PP accepti les regles del joc, ja que és la principal garantia de la seva supervivència.

10. Cal un acord abans del 31 de desembre?

Cal un acord ràpid i bo. Ara bé, posats a triar entre un acord ràpid i un bon acord, jo opto per un bon acord. Hem patit set anys de mal finançament entre CiU i PP. Ara estem sentant les bases per un acord que hauria de perdurar en el temps i que hauria de canviar les regles del joc previstes a la LOFCA. Val la pena dedicar-hi tot el temps precís. Hi ha molt en joc.

Ah. I bones festes, és clar.

El Parlament és una casa tan gran que permet l'existència d'illots de consens, com la Comissió de Cooperació i Solidaritat. En aquesta Comissió petita, que no mereix l'atenció dels mitjans de comunicació, hem tingut l'oportunitat de conèixer els portaveus del sentit comú, els portaveus d'un altre món possible.

Recorden en Carlos Castresana?. Aquell fiscal anònim que sortí a la llum pel procés contra Videla i contra Pinochet, el 1996. En aquests anys, Castresana ha treballat en la defensa d'un ordre internacional que castigui els atemptats contra els drets humans. Des de fa pocs mesos, és el responsable de la Comissió Internacional contra la Impunitat en Guatemala (ciig), un experiment normatiu inèdit perquè les Nacions Unides assumeixen la responsabilitat de restaurar la protecció i l'ordre en un país sense estat, governat per les estructures paramilitars paral·leles. Si aquesta iniciativa dóna el seu fruit, la comunitat internacional s'haurà dotat d'un instrument molt eficient per a combatre el terror. El fiscal espanyol està prenent decisions molt dures i valentes, que en poc temps estan capgirant una situació que semblava perpètua.

Castresana sempre somriu quan parla. La seva extrema amabilitat i els seus gestos calmats es contradiuen amb la fermesa de les seves accions. Aquest fiscal admirable ha posat la seva vida en risc i ja està cavilant noves accions. El miro a la Comissió recitant de memòria xifres i articles, amb unes mans expressives com les aspes d'un molí. Castresana sap que un altre món és possible, però que els nous ordres només són possibles des de l'acció decidida i, a voltes, utòpica.

A la Comissió, hem conegut varis castresanes. Hem rebut Carlos Villán, l'incansable impulsor del dret humà a la pau, recollit a la Declaració de Luarca, i que acabarà probablement amb una resolució del Parlament de Catalunya. Hem acollit les ONG que impulsaren el rebuig contra les bombes de dispersió, que han pressionat fins a l'extenuació per la signatura del Tractat d'Oslo aquest desembre. El Parlament català fou el primer parlament del món que s'adscrigué a aquesta iniciativa, des de la Comissió de Cooperació i Solidaritat. Hem tingut l'oportunitat de conèixer Neta Golam o Hazem Jamjoum, que ens aproparen a la realitat dels territoris ocupats. O hem acollit els kibakhusas, els "bombardejats" de Hiroshima i Nagasaki, que han iniciat un periple contra les armes nuclears.

En aquesta Comissió petita, que passa desapercebuda pels mitjans, en la que les resolucions s'aproven per unanimitat, contribuim a construir un món alternatiu. I tenim l'oportunitat de conèixer aquells que estan canviant el món, a poc a poc, de forma silenciosa, amb la indiferència de la major part de la societat, massa preocupada pels melics.

L'associació Las ideas ha convocat la segona edició dels premis Enrique Padrós. Els premiats de l'any 2007 foren Guillermo Fernández Vara, com a millor blog polític, i Enrique Meneses, com a millor blog sobre política. Els meus veïns de Las ideas ja han començat el procés de nominacions i poden seguir les seves propostes en els blogs de Pablo Pando, César Calderón, San Tiago, Rosas Verdes, Rosa i tots els bloggers del club de Las ideas.

El millor blog polític

El meu vot per al millor blog polític és per a l'Ernest Benach. El President del Parlament de Catalunya és un excel•lent blogger que actualitza la seva bitàcola de forma regular. Demostra que un càrrec institucional pot expressar-se també en primera persona, gairebé a cau d'orella. La seva activitat va més enllà del blog. Empra el twitter amb naturalitat i constància, on construeix més diàlegs que no pas monòlegs. A mi m'agrada especialment l'ús que en fa del twitxr, l'aplicació que permet compartir les imatges que captura constantment amb el seu mòbil. El seu twitxr és l'antítesi 2.0 del videoblog 1.0 de l'Artur Mas. Fa molt de temps que treballa també al facebook, on es mou amb molta habilitat, i és, em penso, el polític de l'Estat amb més amics d'aquesta xarxa social.

El valor del President del Parlament no només recau en l'ús que fa de les eines socials, sinó en la seva aposta decidida per un Parlament 2.0. La pàgina web del Parlament (que a diferència del web del Congreso està traduït a les quatre llengües de l'Estat) permet accedir a tots els documents tramitats, veure els videos de les intervencions etiquetats per autor o per tema, adscriure's als diversos RSS o consultar la blogosfera parlamentària. Ha proposat alguns experiments interessants i està impulsant un debat per a construir un Parlament 2.0.

El millor blog sobre política

En els darrers anys, ha sortit a la llum una generació extraordinària de politòlegs que analitzen la política de forma rigorosa, sistemàtica i analítica. És una mirada inteligent i fresca, que està transformant la mirada política convencional. Penso en l'Albert Medran, la Montse Prats, en Pau Canaleta, en Marc Teixidor o en Xavier Peytibí, la major part d'ells membres dels 16 de Washington. Vull destacar també l'excel•lent Becario en Moncloa, de Pablo, un autor no massa prolífic però excepcional. Els seus posts farcits de dades, de matrius i d'encreuaments interpreten la realitat política amb una perspectiva sempre inèdita.

Tots ells es mereixerien una nominació, però el precedent més brillant d'aquesta generació és l'Antoni Gutiérrez-Rubí, el politòleg intel•ligent i audaç, el responsable d'una de les millors bitàcoles polítiques del país. L'autor de Políticas és alhora un entomòleg de la res política, perquè ofereix un catàleg minuciós de les pràctiques i els gestos, i un analista excepcional, perquè dissecciona la semiologia dels discursos, el valor d'una imatge o el sentit d'una opció. El blog de Gutiérrez-Rubí és com una Pedra de Roseta de la política contemporània.

Mai no oblidaré el dia en què vaig veure el seu nom en una esquela del Casino. El dia abans havíem estat parlant uns minuts i, és cert, estava trist i perdut. Aquella nit va decidir que no volia patir més. I des de llavors em dol la seva absència.

Les malalties mentals afecten el malalt i tot el seu entorn. Limiten la capacitat de somriure, d'imaginar, de recordar, d'estimar. Poden convertir un dia d'existència en el descens a l'infern de Dante. Col·laborar amb la Marató d'aquest any és una forma senzilla d'invertir en somriures.

S'apropen les festes i arriba el moment de fer balanç de l'any que deixarem. I com cada any arriba el moment de fer balanç de les prediccions que fèiem a finals de 2007. Ja els avenço que no em podria guanyar la vida com a predictor.

1.Una obra de Banksy serà el primer graffiti que s'exposarà en un museu d'art contemporani.
Banksy ha creat fins i tot una ruta turística pròpia

2.Alitalia fitxa per Air France - KLM i obre les portes a l'absorció d'Iberia per British Airways.
Primer va ser que sí, després que no i al final, serà que sí.

3.El Rei insinua la seva propera abdicació.
No ha estat el cas. Però després d'això, hem d'admetre que no ha estat el seu millor any.

4.Primers símptomes de l'estancament de la blogosfera. Facebook i twitter tindran més usuaris que blogger i wordpress.
S'ha iniciat el debat. I no hi ha dubte que aquesta ha estat l'any de facebook (tot i que a Amèrica fou el 2007).

5. S'acorda la primera unió civil amb el format d'un contracte renovable, una pràctica que s'anirà imposant amb el pas del temps.
Tot arribarà

6.American Gangster guanya l'Òscar a la millor pel•lícula. Bardem aplaudeix el guanyador al millor actor amb cara de circumstàncies.
Fracàs total: American Gangster no va ser ni nominada i Bardem s'endugué l'estatueta.

7.Polaris punxa mentre Marc Vidal pensa "eppure si muove".
En Marc tenia raó i l'entitat murciana es desfà.

8.Neixen tres nous estats. I malhauradament cap d'ells serà el Sàhara Occidental.
Malgrat la geopolítica convulsa, cap nou estat ha estat creat.

9.Un restaurant del Barri Vell de Girona obté una estrella Michelin (via Àlex).
Dos noves estrelles a les comarques de Girona, però cap d'elles a la ciutat de Girona: L'extraordinari Els Tinars i L'Aliança d'Anglès.

10.Eslovenia se situa com el país amb el creixement econòmic més elevat de la Unió.
Amb un 4,4% anual, s'ha situat més de tres punts per sobre de la mitjana europea.

11.La tensió entre Gallardón i Aguirre per la sucessió del derrotat Rajoy acaba amb la proclamació inesperada d'un tercer candidat.
En Rajoy és el tercer candidat.

12.L'extraordinària Spiralling Tower de Zara Hadid guanyarà el Premi FAD d'arquitectura en un any prodigiós a Catalunya pel Centre de la Mobilitat d'en Gehry, la futurista Fira II de Toyo Ito, la Torre Diagonal de Massip, l'hotel Prestige Forest i, potser, la Plaça de les Arts de la mateixa Hadid.
Les obres han anat més a poc a poc de l'esperat.

13.Un altre any en blanc pel Barça. I van dos.
Blanc nuclear...

14.Hillary guanya unes eleccions molt mes ajustades del que es preveia inicialment.
No, she can't.

15.Els positius d'alguns corredors i les tensions entre ciclistes i organització arruinen l'edició del Tour de França. La històrica cursa queda ferida de mort.
Nous positius per EPO i una cursa que agonitza.

16.Primer matrimoni homosexual d'una ministra.
Cap símptoma. Ans al contrari.

17.Un problema en una coneguda marcada de mòbils obliga a retirar varis milions d'unitats del mercat.
Molts problemes amb els mòbils (de joguina) i els seus accessoris.

18.clan-destinos arriba al top ten dels blogs turístics.
Ha estat l'any del blog de turisme clan-destinos, que s'apropa als 100.000 visitants.

19.Com el 2007, el Mundial de F1 no se l'emporten ni Hamilton ni Alonso.
Glock va permetre que l'anglès guanyés in extremis un títol que ja festejava Massa

20."sinergia macramental" arriba a les 10.000 entrades de Google en el fenomen víric més insòlit de la xarxa.
S'ha aturat a les 2.000