27 de febrer 2009

Haz que suceda



25 de febrer 2009

Turismo cultural





El turismo cultural es un gran contenedor de experiencias muy diversas. Visitar la vieja Persépolis de la mano de un guía local, imaginar la presencia de Naguib Mahfuz en el Café Fishuai del Cairo, colaborar durante cuatro días con una familia de Binh Thuan en los preparativos de la fiesta del Tet, introducirse en el laberinto de galerías de Cu Chin creado por los vietcongs o deambular por las calles animadas de Cuzco, son todas ellas formas de turismo cultural. En realidad, utilizamos el término turismo cultural por designar ideas diferentes.

El turismo culto recoje la idea auràtica de la cultura. En este caso, no es tan importante el objeto de la mirada turística como la actitud turística. La condición cultural se logra no mirando un objeto cultural, sino mirando culturalmente un objeto. Desde esta perspectiva, no todos los turistas que visitan el Museo Nacional de Arte de Catalunya (MNAC), el núcleo histórico de Lucca o las ruinas de Hierva Reggia son turistas culturales. El elemento distintivo es la capacidad de interpretar, de leer, el código cultural del espacio visitado.

El turismo de la cultura, o quizás mejor el turismo monumental, es un concepto opuesto al anterior. En este caso, la condición de cultural se deriva del elemento visitado y no de la actitud del visitante. Podríamos decir que es un turista cultural aquél que visita elementos culturales. Es inevitable un interrogante: ¿Qué elementos tienen la condición de culturales y por qué?. Desde el siglo XIX, los monumentos se han situado en el epicentro de la búsqueda turística cultural y han sido, junto con el sol y la playa, las fuerzas motrices del turismo masivo. Desde esta perspectiva, la cultura se confunde con la representación material de la cultura. De hecho, los monumentos son también construcciones sociales y, por esto, diferentes periodos históricos o diferentes grupos sociales pueden otorgar la condición de monumental a unas obras o a otras.

El turismo patrimonial (una traducción no demasiada afortunada del heritage tourism) es utilizado a menudo como un sinónimo del turismo de la cultura. Pero ambos están separados por un matiz que es esencial. El patrimonio es una evocación del pasado, un salto temporal que conecta el pasado y el presente, aquello que es ahora con aquello que ha sido. La visita turística del patrimonio es, en cierta medida, un travesía por el pasado. Como es obvio, no se trata de una transcripción literal del pasado, creada por el propio visitante. Ante el testimonio del pasado, los visitantes no sólo ven las características formales del monumento, sino que re-construyen el escenario histórico que le da vida. Cada acto turístico patrimonial es en realidad una forma de proyección de los mitos del pasado sobre sus objetos.

La aparición del concepto de patrimonio inmaterial está muy relacionado con la idea del turismo de las culturas, en el sentido antropológico. Desde esta perspectiva, cualquier forma de turismo puede ser considerada turismo cultural. Un visitante que llega a Rapa Nui seguirá el pasos antropológicos de la cultura local, entre las danzas tradicionales, las viviendas de madera, la gastronomía, la iglesia de Rapa Nui, la celebración de Haka Pei, la inevitable visita de los maois o la fiesta de Tapati. Pero su recorrido se puede emular en la gran avenida de Las Vegas, entre la reproducción a escalera de París o Venecia, el espectáculo de Fremont Street, las capillas con luces de colores, la ambientación kistch del Caesar's o la semiología de los neones que intentó descifrar Venturi. Todos los lugares son productos culturales y, por lo tanto, todos ellos pueden ser contemplados desde una mirada cultural, en su acepción antropológica.

En la práctica, el turismo de culturas (el turismo de la cultura viva) selecciona unos elementos determinados y obvia otros. Estos turistas centran su interés en las formas culturales que conectan con el pasado: los rituales (espontáneos o programados), las manifestaciones festivas, las técnicas artesanales, las vestimentas locales, la gastronomía popular o los escenarios de la vida cotidiana (un mercado, una animada medina, una escuela rural, un casino), que parecen residuos de la historia en el presente. A menudo, los turistas no van en busca de las culturas locales contemporáneas, con su diversidad, sino que buscan la imagen idealizada de una representación de las culturas locales.

La quinta acepción del turismo cultural pone el acento en la concepción económica del turismo. El turismo cultural es la conversión de la cultura en mercancía. De hecho, esta lectura es heredera de la interpretación economicista del turismo: el turismo no es una experiencia, sino el aprovechamiento económico de esta experiencia, la conversión en un proceso de compra - venta de la búsqueda de lo extraordinario. Reducido a una transacción, el turismo es una perversión de la experiencia cultural, porque adultera la esencia de la relación entre el monumento y el observador. La relación entre el elemento cultural y el individuo se basa en la experiencia individual y singular. Si la cultura pasa a ser una mercancía para un consumo masivo, se rompe la lógica individual de la experiencia y se convierte en un proceso rutinario de sensaciones programadas. Podemos adoptar en este punto la idea de industria cultural que propone Benjamin: la cultura de masas no implica una producción en masa, sino un consumo en masa de una producción individual. Por esto, turismo y cultura son concebidos como antagónicos: cuando entra el primero, desaparece el segundo.

La última acepción del turismo cultural es la antítesis de la anterior. Si la mercantilització de la cultura opone turismo y cultura, porque toma el carácter económico del turismo y la esencia estética o antropológica de la cultura, en el viaje extra-ordinario turismo y cultura son dos procesos que tienen en su raíz un elemento común que los vincula. Los turistas rompen con el espacio ordinario e inician la búsqueda de los sights, el epicentro de la experiencia turística. Estos sights (materiales o inmateriales) intentan transcender la experiencia cotidiana, la vida profana, y por esto están imbuidos de una profunda carga simbólica: representan más que enseñan. Su valor no se fundamenta en la carga estética del monumento o de la escena, sino en su connotación simbólica, la superación de la cotidianidad. El turismo y la cultura son caminos diferentes para llegar a lo extra-ordinaro. Ambos ofrecen una forma alternativa de la experiencia cotidiana, un simulacro de transcendencia. La cultura y el turismo son pasarelas hacia una interpretación alternativa del mundo.

A lo largo de este recorrido, hemos podido constatar que el turismo cultural designa muchas prácticas diferentes: la visita erudita a la exposición de collage en la Fundación Tapias de Barcelona, la visita sistemática de los principales monumentos del Madrid de los Austrias, la búsqueda de la conexión con el pasado entre las ruinas de Ampuriasla contemplación de los últimos síntomas de la ciudad y la sociedad comunistas entre las calles de Tirana, el acceso a un recinto cultural domesticado para el consumo turístico a Puy de Fue o el viaje espiritual ante la Santa Crocce de Florencia. No sólo hay varias prácticas de turismo cultural, sino lecturas diferentes del mismo acto turístico. Por esto, más que un fenómeno claramente definido, el turismo cultural es una red de fenómenos y de lecturas de fenómenos, que se relacionan entre sí con conexiones frágiles, cambiantes y a veces, simultáneas.


Publicado en clan-destinos

24 de febrer 2009

Què n'opina ara el senyor Mas?


Ja tenim l'informe que reclamava l'oposició. El Departament de Medi Ambient i Habitatge, que avalua la qualitat de l’aire a Catalunya a través de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica, composta per més de 141 punts de mesura, amb més de 9 milions de mesuraments anuals ha presentat el balanç de 2008.

Sobre les partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 micres (PM10), hi ha hagut una lleugera tendència a la disminució a tot Catalunya, si bé a l’àrea de Barcelona i a la del Vallès i el Baix Llobregat ha estat de les més significatives. A la zona 1 (els 16 municipis de la primera corona de l’àrea de Barcelona) han millorat un 13% de mitjana l’any 2008 respecte del 2007. S’ha passat dels 47 µg/m3 (micrograms per metre cúbic) als 41 µg/m3, fregant el valor límit anual que fixa la Unió Europea, que és de 40 µg/m3. A la zona 2 (24 municipis del Vallès i el Baix Llobregat), les PM10 també han disminuït un 13% de mitjana anual, passant dels 42 µg/m3 als 36 µg/m3, dins dels límits que marca Europa.

Pel que fa al diòxid de nitrogen (NO2), l’anàlisi de l’evolució de la mitjana anual de totes les estacions de la zona de qualitat de l’aire 1 mostra un descens dels nivells d’immissió d’aquest contaminant, de l’entorn del 6% durant l’any 2008 respecte a l’anterior. La mitjana anual del 2007 va ser de 48 µg/m3 i el 2008 va ser de 45 µg/m3, acostant-se al valor límit anual de la Unió Europea per a aquest any.

El cap de l'oposició no hi està a favor

Vull recordar les manifestacions que va realitzar el cap de l'oposició en relació a la limitació de la velocitat. És un copy & paste de la pàgina de ciu, que poden consultar aquí:

Mas ha fet aquestes declaracions a la Cambra de Comerç de Manresa, abans de mantenir una trobada amb una nodrida representació de les indústria de l’automoció del Bages, que és clau en el teixit industrial de la comarca. El líder nacionalista ha afirmat que “si arribo a ser president de la Generalitat suprimirem aquestes limitacions absurdes”. “Cal pendre mesures per lluitar contra la sinistralitat, però aquestes normes que atempten contra la llibertat i el sentit comú, si podem li donarem la volta i tornarem a una mobilitat i unes limitacions com les dels països del nostre entorn”, ha afegit.

Deixant de banda que tots els països del nostre entorn apliquen les mesures de limitació de la velocitat, a la llum de les dades que ha presentat el Departament em permeto preguntar: Què n'opina ara?. Tornaria el senyor Mas als nivells de contaminació de 2003?. Acataríem les sancions imposades per la Unió Europea?. Negaríem l'estudi que atribueix a la contaminació unes 1.200 morts anuals a Catalunya?.

23 de febrer 2009

Palimpsests


M'agrada llegir els paisatges com en un palimpsest. Veure les traces d'altres geografies llunyanes, que ja no hi són però que han deixat les seves cicatrius en el territori. Descobrir els límits dels antics camps, que avui configuren una nova geometria. Reseguir la filera dels murs de pedra seca dels camps de vinyes abandonats. O descobrir el perímetre de les muralles enderrocades en les ciutats modernes. Tot i que els presents (aquest i tots els presents) intenten esborrar els records i crear un nou espai, encara es poden llegir algunes de les lletres de l'anterior escrit. Els llocs, com les persones, són presoners del seu passat.

La cicatriu urbana més bella és la que deixen els edificis despullats de les parets que l'ocultaven. Els papers pintats, la ziga-zaga de l'escala, les marques de les tuberies i les taques de fum en el conducte de la xemeneia. M'agrada contemplar aquestes cases de nines a escala 1:1. Ens recorden que la vida és això, un escenari, i nosaltres personatges a la recerca d'un autor.

22 de febrer 2009

Barcelonacèntrics


Crec que no ho he somiat. Estic gairebé segur: Jo diria que a la Vall d'Aro estem de Carnaval. L'informatiu, però, em parla del Carnaval de Barcelona. El Periódico m'informa que la rua de Barcelona és multicultural. A La Vanguardia parlen del Carnaval que recorre Sants amb ritmes latins. I El País em comenta que la tradició llatina emergeix a la Gran Rua de Barcelona. Els asseguro que aquest cap de setmana hi ha Carnaval a Reus, a Lleida, a Vilanova i la Geltrú, a Roses, a Platja d'Aro o a Sant Feliu de Guíxols. En aquest darrer municipi, han arribat a les 69 comparses i han desfilat més de 3.500 persones, el doble que a Barcelona.

L'epicentre de Catalunya és Barcelona, no hi dubte. Però més enllà del curs baix del Besòs i el Llobregat, hi ha una altra Catalunya, que també existeix. El barcelonacentrisme dels mitjans de comunicació catalans comença a ser ja desproporcionat. Els mitjans parlen d'un país mixomatòsic, on el trànsit, la cultura, els espectacles i la vida política s'acaben a la part alta de la Meridiana. Que és l'antítesi de la Catalunya federal a la que aspiro.

18 de febrer 2009

Símbols nacionals


Catalunya és un bressol d'alcaldes brillants. No em feu escriure la llista perquè seria injusta i incomplerta, però ja us avenço que de bons alcaldes n'hi ha a tots els partits. El país al que aspiro és un país on els municipis tenen més competències, més recursos, més dignitat. Aquesta és la revolució pendent del federalisme català. Ens ha deixat un dels alcaldes que més respecte m'ha inspirat en la meva vida política, L'Antoni Ferrés, el batlle que transformà Sabadell en la ciutat de les persones i de les oportunitats.

Hi ha un instant en els darrers dies de Ferrés, quan el seu destí s'escolava irreversiblement cap al trist fi, que té la força simbòlica de les pel·lícules de l'Emir Kusturica. És el moment en què rep la visita del President Pujol. M'imagino els silencis còmplices, el callat reconeixement, les mirades d'admiració mútua, barnisades d'una conversa intranscedent. Hi ha en aquest gest una èpica discreta, si em permeteu l'oximoron. En aquella darrera conversa entre adversaris polítics, situats als antípodes ideològiques, hi ha l'essència del país que necessitem. És en aquesta conversa, l'imagino a veu baixa, que reconec els símbols nacionals que (també) fan país.

10 de febrer 2009

A favor de Madrid 2016

Circula un grup per facebook contra la candidatura olímpica de Madrid. Com ja coneixen la meva tendència a portar la contrària, m'he afanyat a crear un grup a favor de la candidatura. Per què?. Els hi proposo deu arguments.

1. L'argument empàtic. Crec que l'empatia és directament proporcional a la distància.

2. L'argument compensatori. És just reconèixer que els Jocs Olímpics de Barcelona van gaudir de la complicitat explícita dels madrilenys i de la resta d'espanyols.

3. L'argument anti-anti. És millor invertir les energies en projectes "a favor de" que "en contra de".

4. L'argument estratègic. Barcelona i Madrid competeixen en alguns aspectes, però en molts altres cooperen. L'ona expansiva dels Jocs de Madrid arribaria també a Catalunya.

5. L'argument egoista. M'agraden els Jocs Olímpics i m'agrada la idea que se celebrin a dues hores llargues d'AVE.

6. L'argument anti-metonímic. De tant utilitzar "Madrid" com a metàfora del Govern Central, tendim a projectar sobre la ciutat de Madrid els nostres desacords.

7. L'argument economicista. La potent indústria de la gestió d'esdeveniments catalana té moltes més opcions d'aprofitar un Jocs Olímpics celebrats a Madrid que a la resta de ciutats candidates.

8. L'argument extravertit. La imatge del català permanentment emprenyat ha de ser substituïda per la del català extravertit, que celebra també els èxits dels altres.

9. L'argument revival. Perquè la subseu olímpica de Barcelona permetrà reviure la màgia de l'olimpisme.

10. L'argument horari. Perquè seguir els horaris d'uns Jocs Olímpics a Àsia (Tòquio) o Amèrica (Xicago) és molt més complicat.

Si volen donar suport a la iniciativa, aquest és el grup de facebook de catalans que recolzem la candidatura olímpica de Madrid 2016.

08 de febrer 2009

Què és política?

En David em pregunta "Què és política". I m'adono que no puc improvisar cap resposta que ell pugui entendre. I recordo que un dia vaig pensar que tot allò que no sé explicar a un nen petit no és important. M'és molt senzill explicar què és l'enyor, la comprensió, la farina, l'afecte, les bombolles de sabó, el perdó, els somriures, la fred i els estels. Però no sé com explicar-li què és la política.

03 de febrer 2009

Posi un banquer a la seva taula


Em diuen que els responsables de la Banca porten uns mesos preocupats. Ja no els motiva ni el Hummer, ni el Rolex, ni la casa davant de les pistes de Vallnord o els sopars a La Roche. Pobres. Pateixen i això es nota.

Fins ara els vèiem amb preocupació, però amb una certa distància. Però des d'ahir sabem que el seu dolor, el seu neguit, el seu descens en el compte de resultats, la seva misèria és la nostra responsabilitat. El senyor Miguel Martín responsable de l'AEB (que no vol dir Agrupació d'Extorsionadors i Bandolers, sinó Associació Espanyola de Banca) va afirmar que:

En el resto del mundo la banca hunde a la economía, pero en España es al revés.

Som els consumidors, els clients dels bancs, els empresaris i els treballadors els qui hem provocat la crisi dels bancs i les caixes espanyoles. Vostè, vostè i jo mateix. Senyor Martín, demano disculpes a la banca espanyola. Lamento que el Santander no arribés al seu objectiu de 10.000 milions de benefici i es limités a un miserable 8.900, o que el BBVA només fes 5.000 milions de caixa i, quina llàstima, el benefici recurrent de La Caixa fou només d'un 2%.

Per això inicio una campanya de recolzament als abnegats responsables dels bancs espanyols. "Posi un banquer a la seva taula" és una forma de compensar, parcialment, els perjudicis que els hem generat. Amable lector, si vostè també se sent culpable pels perjudicis vers la banca espanyola, adhereixi's a la nostra campanya i posi un banquer a la seva taula. Recordi. Utilitzi la vaixella del casament i les estovalles de lli.