31 de març 2009

Federalisme


El federalisme és un concepte polític molt arrelat a Catalunya. Podem trobar llavors del federalisme entre els hereus de la Constitució liberal de 1812 i dels principis reformadors de la Revolució Francesa, el moviment carbonari i democràtic d'inspiració saint-simonià o els liberals exaltats de 1830 i l'experiència juntista, que van esclatar durant la revolució política de 1868 i la repúblcia fracasada de 1873. La història política del XIX i del XX a Catalunya està lligada al federalisme, no només com una forma alternativa d'organitzar l'administració, sinó també com una forma alternativa de concebre les relacions socials. Aturo, però, la meva travessia històrica. Poden estirar del fil d'aquest llibre i, en general, de les aportacions de l'Àngel Duarte que escriu un dels millors blogs del país.

El nacionalisme estatalista

En els darrers 25 anys, el nacionalisme ha perdut bona part del component federalista. Avui, en una discussió en el twitter, en @jordigarcia m'ha assegurat que el "federalisme no existeix". És curiós com entre els independentistes, el federalisme té una connotació negativa. El fet que independentisme i federalisme siguin excloents, vol dir doncs que el futur estat català no serà federal. O sigui, que serà centralista.

Per això, l'independentisme català se sent incòmode amb la gestió del poder "cap amunt" i "cap avall". Fixem-nos. Ja he explicat en un altre post que els deu mil de Brussel·les no es manifesten per un model alternatiu d'Unió Europea. No és una manifestació a favor de l'Europa de les nacions (les regions) i l'Europa de les ciutats, sinó la reivindació que Catalunya passi a ser l'estat 28 de la Unió. Segon exemple. El moment que la ciutat de Barcelona proposa l'adopció del domini .bcn (com altres ciutats del món), apareix una dura ofensiva de l'independentisme català que considera aquesta iniciativa com una reacció contra el .cat. Catalunya seria el perímetre superior i inferior de la gestió del poder públic.

Els estats - nació en una societat 2.0

Els estats nació són un artifici del segle XIX i han sobreviscut durant el XX, però tenen una data de caducitat. Hi ha dos reivindicacions de la societat 2.0 que col·lisionen amb la idea clàssica de l'estat - nació. En primer lloc, la societat 2.0 reclama una nova arquitectura del poder que recuperi la idea del bottom - up. En segon lloc, els individus mantenen vàries identitats de forma simultània, que no són excloents, sinó complementàries. Intueixo que la concepció federal està molt més preparada per a administrar el nou escenari.

L'agenda del federalisme català

Un esbòs de l'agenda federalista podria ser aquest:

1. (Molta) més autonomia local. El major fracàs de la transició ha estat l'afebliment del poder local i, de retruc, l'enorme capacitat transformadora del municipalisme de la transició. L'administració local vol dir proximitat, major capacitat d'acció col·lectiva, democràcia deliberativa. Aspiro al model escandinau, en el que els municipis gestionen els serveis públics bàsics, d'acord amb els seus propis criteris. Amb poc més del 15% dels recursos públics, l'autonomia local palesa la feblesa de la via federal a Catalunya.

2. Vegueries funcionals. De vegades, Barcelona és molt lluny. Lluny de Portbou, de Batea, de Vielha, d'Ulldecona, de La Seu. Les vegueries han de crear un sistema de govern descentralitzat, que apropi les decisions de l'administració als administrats. Reclamo una Catalunya federal, formada per vegueries que poden administrar recursos propis, que poden ser més eficients en la gestió directa dels pressupostos públics.

3. La Catalunya de l'Estatut en una Espanya federal. El principal quadern de ruta del model de país es va definir en una consulta popular, que acceptà per àmplia majoria un nou contracte col·lectiu anomenat Estatut. El pla pels propers deu anys ha de ser el desplegament sistemàtic de l'Estatut. Jo defenso que la foto finish de l'Estatut és un nivell d'autogovern superior al de la majoria de les federacions dels estats federals.

4. Una Europa de les nacions i de les ciutats. Reclamo més Europa, molta més Europa. La Unió Europea és el primer assaig reixit d'associació transnacional i, en conseqüència, un assaig federal. Però com tots els sistemes federals, la seva supervivència es fonamenta en la capacitat d'equilibrar els interessos individuals i els col·lectius, en la capacitat de construir projectes comuns basats en la diferència i en el respecte escrupulós a la diversitat.

Més Europa, més municipi, més descentralització, un estat federal i una Catalunya federal. Aquesta és l'agenda del federalisme i, em fa l'efecte, aquest és el camí per adaptar els fòssils decimonònics dels estats-nació del XIX a la complexitat de la societat 2.0.

30 de març 2009

La ridícula obsessió de La Vanguardia

Hi ha dos errors periodístics molt comuns. El primer és ignorar una notícia, perdre la capacitat de descobrir un bosc allà on aparentment només hi ha arbres. El segon és donar categoria de notícia a allò que no ho és pas, descriure un bosc allà on només hi ha dos testos de margarites pansides.

Representar les comarques gironines amb unes imatges de l'Àrtic o de les Bahames és un error. És lògic que es generi un debat, es demanin disculpes i es prenguin mesures. El periodista constata un error, el fa públic i això permet corregir-lo.

Des de fa setmanes, La Vanguardia rastreja les imatges promocionals de la Costa Brava a la recerca de nous episodis d'inautencitat. Em sembla lògic sempre i quan es mantingui el criteri de proporcionalitat: Un bosc és un bosc. Avui La Vanguardia ha construït una notícia del no res. Mirin aquesta imatge: Veiem un taula amb cartes, fitxes de casino i unes mans. La imatge serveix com a entrada a la categoria "Casino". La Vanguardia denuncia que aquesta imatge no ha estat presa en un dels casinos de la Costa Brava. I la pregunta és: "On és la notícia?".

Fixem-nos en altres imatges del portal. Aquí veiem un primer pla d'unes mans que fan un massatge a una dona. Podria ser que la dona fos una actriu, que les mans no fessin realment un massatge i que l'escena hagués estat composada en un estudi. No ho sé i, sincerament, tant m'és. En aquest cas, es tracta d'una imatge conceptual. Es podria haver utilitzat un pictograma, un dibuix o una escena d'una pel·lícula famosa. Prenem un altre exemple. Aquí tenen una imatge d'unes copes de vi en primer pla, amb un fons difuminat. És irrellevant si la imatge ha estat capturada en un restaurant de Calonge, en un estudi de fotografia o en unes bodegues de La Rioja. És una imatge semiològica que referencia el concepte "restaurant" i actua amb la mateixa funció que un pictograma.

Canviem d'escenari i anem per exemple a Barcelona. Aquesta és una imatge sobre el turisme mèdic a la ciutat. Veiem un metge que parla amb un senyor gran amb la mirada atenta del que segurament deu ser el seu fill. Potser el metge no és metge i el senyor gran no està malalt; i potser el jove no té cap vinculació familiar amb ell. Potser no són a cap hospital, sinó en uns estudis de fotografia que permeten captar una escena simbòlica, amb una bona qualitat tècnica. Ningú no demana un certificat d'autenticitat a l'escena, perquè és una imatge publicitària que representa un concepte: turisme mèdic.

Parlar d'autenticitat en publicitat requereix delimitar molt bé la frontera entre significant i significat. Si el que jo vull és representar explícitament la Costa Brava no puc utilitzar un poble de la Toscana. Aquí no hi ha correspondència entre el significat i el significant. Però si el que jo vull representar és una categoria, un concepte, necessito un significant que l'exemplifiqui. I puc utilitzar artificis, que són inherents a la publicitat. Potser que la parella d'enamorats que es petonegen davant de l'Hôtel de la Ville siguin uns actors que ajuden a captar una imatge conceptual. I potser aquelles tres noies estirades a la platja no són tres adolescents sueques allotjades al Cámping Cala Gogo, sinó tres models d'agència que no es coneixien fins a la sessió de fotografies.

Per això, discrepo radicalment amb l'article d'en Marc Puig i denuncio la ridícula obsessió de La Vanguardia. Ara bé, si volen esdevenir els guardians de l'autenticitat de les imatges promocionals turístiques, potser els convé saber que hi ha vida més enllà de la Costa Brava. Els animo a que certifiquin si les mans que utilitzen el portàtil pertanyen a empresaris de La Defense i si l'skyline de la ciutat es correspon amb la capital de França; o si aquesta noia està realment estudiant a Londres; o si la sauna de la imatge ha estat fotografiada a Lleida o a Hèlsinki; o si aquestes mans recullen raïm del Penedès; o si aquesta senyora és realment una turista en un spa de Còrdova... Ja poden començar a contractar becaris. Tenen feina per mesos.

28 de març 2009

Cdigital 2009

Segona edició de la catosfera a Granollers, una concentració extraordinària de talent, liderada per en Marc Vidal. Conviuen en un mateix espai la creativitat d'Alorza, la mobilitat d'en Nacho Campos, la hiperactivitat d'en Josechu, la clarividència d'en Gutiérrez-Rubí, l'esperit crític d'en Mantero, el talent del Capi, la iniciativa d'en Dídac Lee, el lideratge d'en Marc Cortés. el criteri d'en Sangüesa i molts altres. Els recomano que estirin el fil de les jornades en la pàgina de cdigital.

La meva intervenció se centra en les possibilitats de la política 2.0. Dos idees clau. "Ningú no sap més que tots junts" i "La política 2.0 es farà fora de la política".


27 de març 2009

Bolonya és Universitat 2.0

Ara fa uns tres anys vaig tenir una mena de crisi de fe. Explicava els estudiants de Geografia d'Europa de la Universitat de Girona les característiques generals de l'agricultura atlàntica, un powerpoint carregat de dades, de models, d'informació. I fou en aquell moment en el que em vaig adonar que allò no tenia sentit: La transmissió oral d'una informació que ja estava en un altre format, en una interacció monòtona i ineficient de dades (professor - estudiant) i en un format lent, passiu i genèric.

Les universitats catalanes funcionen sovint com si els sistemes de transmissió de la informació mantinguessin els mecanismes del segle XIX: Uns pocs savis disposen d'una informació inaccessible i la transmeten als deixebles. Però la realitat és una altra i el sistema universitari hauria de ser capaç de transformar-se, cap a un model diferent, cap a una Universitat 2.0. Són moltes les coses que hauríem de ser capaços de transformar, però deixeu-me que en destaqui les tres més rellevants: la gestió de la diversitat, la gestió de l'accés a la informació i l'aprenentatge actiu.

1. Unidiversitat

Cada estudiant és un conjunt de capacitats i aptituds. Uns tenen molta facilitat memorística, altres són més hàbils en les operacions tècniques, uns són intuïtius i altres necessiten la informació estructurada. El sistema clàssic de formació universitària, que gravita sobre la classe magistral, tracta tots els estudiants per igual. Un sol emissor s'adreça per un sol canal a receptors molt diversos. Una Universitat 2.0 és aquella que permet modular el sistema d'aprenentatge a cada estudiant, que és capaç d'oferir eines i recursos diferents a estudiants diversos.

2. L'accés a la informació

La Universitat ja no és el dipòsit del coneixement. Afortunadament. Es poden aprendre moltes coses fora de la Universitat i això planteja un interessant debat, que són els límits de la Universitat i la seva capacitat per formar no només els estudiants universitaris, sinó també els no estudiants. Sigui com sigui, la Universitat ja no pot ser únicament un contenidor d'informació reservada, que es revelada durant una classe magistral. Avui les tesis es poden consultar on line, les revistes especialitzades es publiquen en format digital i la xarxa de biblioteques o les e-llibreries permeten accedir a molta més informació de la que podem digerir. Per això, la Universitat ha de canviar el seu paradigma i deixar de ser un mer transmissor d'informació per a esdevenir un gestor de l'accés a la informació.

3. L'aprenentatge actiu

Si alguna cosa hem après de la web 2.0 és el valor de l'edició col·lectiva. Ho explica molt bé en Dutta a La Contra de La Vanguardia d'avui: "Ningú no sap més que tots junts". De fet, es tracta d'aplicar els principis del Manifest Burning Man (2004), ja saben inclusió radical, autoconfiança també radical, esforç comunitari amb expressió individual i responsabilitat cívica, participar sempre en tot i ja... ¿S'imaginen una Universitat on els estudiants creen, comparteixen, amplien, critiquen, regalen i dubten?. És a dir, una Universitat que no fa dels apunts a classe (i les preuades fotocòpies dels apunts) el seu particular Sant Grial.

Epíleg. La Universitat 2.0 és Bolonya

La Declaració de Bolonya no és més que un breu text en el que els estats europeus es proposen homogeneitzar els estudis, per a afavorir la mobilitat d'estudiants i un únic mapa universitari europeu. Però aquest principi ha obert el debat sobre el mateix model universitari. Bolonya ha obert les portes a una Universitat 2.0 i jo no puc més que celebrar-ho.

26 de març 2009

Localitats 2.0

Les eines de participació social ens ajuden a construir una forma alternativa de fer política, una política deliberativa. És un procés irreversible que afecta ja les institucions europees, el Parlament de Catalunya, les organitzacions polítiques i els espais municipals. Si els governs municipals són els millors espais de relació entre ciutadans i polítics, les eines locals 2.0 han de progressar sobretot en l'escala local. Avui els proposo dos excel·lents exemples de les possibilitats de la política 2.0 en dos municipis que, coses de l'atzar, estan governats per socialistes.


Copons 2.0

Feia molt de temps que els volia comentar l'exemple de Copons, un municipi de l'Anoia amb poc més de 300 habitants. La creativitat d'en Ricard Espelt i el seu equip ha dissenyat Copons 2.0, el millor exemple de política local 2.0 del país. En essència, el projecte de Copons ha estat la creació d'una comunitat virtual que inclou el conjunt de la comunitat analògica del municipi. La web és un excel·lent ban permanentment actualitzat; però és també un espai de participació, un veritable exercici de democràcia deliberativa. Destaca també el conjunt de tràmits administratius que es poden fer on line i que treurien els colors a municipis que multipliquen per 25 el número d'habitants. El Consistori està treballant per a fer arribar el senyal de wi-fi a totes les llars del municipi, mentre estimula l'ús d'altres eines socials com el flickr o el facebook.


L'H 2.0

Els socialistes de L'Hospitalet han dissenyat un magnífic entorn, respostes socialistes, per a pensar de forma col·lectiva el futur del municipi. La proposta es basa en una sèrie de documents que aventuren les possibilitats de L'H en l'economia, la convivència, el coneixement o l'urbanisme. L'arquitectura de l'espai web estimula constantment la participació dels visitants, que poden re-construir les diverses parts del discurs en el fòrum de L'H, seguint la lògica de la democràcia deliberativa. Una magnífica pàgina que demostra el talent d'en Cristian Alcázar i el seu equip.

25 de març 2009

PSC 2.0


Des de la setmana passada, el PSC ja disposa d'una nova eina per endinsar-se en la política 2.0: la sectorial de ciberactivisme. El comitè sectorial que presideixo està integrat per autoritats de la blogosfera política catalana com en Carlos Guadián, en José Rodríguez, en Joan Ramon, la Lourdes Muñoz, la Bego Floria o la Jordina Freixanet. Un equip de luxe. A la sectorial, hi treballaran també noms propis de la blogosfera com la Jéssica Fillol, la Carme Sánchez, en Ricard Espelt, en Carles Cuerva, la Montse Pallarès, en Raimon Obiols i molts altres.

Ja coneixen la meva convicció ferma en les possibilitats de la política 2.0. L'ús de les xarxes socials i les TIC afavoreixen una nova forma de fer política, que té certament riscos però també evident avantatges:

1. Millorar la transparència.
2. Desenvolupar el sentit de l'oïda.
3. Millorar la participació en el procés de decisió.
4. Formar ponts entre ciutadans i formacions.
5. Passar dels eslògans als arguments.
6. Racionalitzar la informació.
7. Parlar en primera persona.
8. Transformar els mecanismes interns dels partits.
9. Fer política fora de la política.
10. Humanitzar la política.

En parlen de l'acte en José Rodríguez i la Carmen Sánchez.

24 de març 2009

Realitats analògiques

La sortida del sol per Llevant. El xisclet de les gavines que tornen a port. El regust de salobre. El perfil de Les Formigues i al fons, Castell. La feliç fragilitat del bot enmig del no res. El balanceig que no cessa. L'oreig suau del matí. La coreografia d'unes mans que encapsen les gambes. La inútil fugida d'un pop nan. Les hores mortes. La febril subhasta. La fortalesa de les mans que recullen les arts. L'agonia d'una cinta. Els ulls perduts del pescador que somriu. L'escuma salada que esquitxa. Els dofins que es escorten sortint de la badia, com si fóssim un cotxe oficial...

Hi ha moltes sensacions que no tenen cabuda al facebook, ni al twitter. Que només es poden viure. Vull agrair al patró major de Palamós, al patró Carles i als tripulants del Perla IV la seva hospitalitat. No sé si farem una llei de la pesca millor, però sí sé que sabem millor com fer la llei. Hi ha moltes coses que no es poden transmetre per Internet. En tot cas, podeu seguir la narració de la jornada al twitter i al facebook. Però, hem de ser francs, res no pot imitar la realitat...

















22 de març 2009

Post-its

Anotacions setmanals.

1. Soc l'únic a qui el polèmic Audi Q3 li sembla un error de naming?

2. En Miquel Iceta ens proposa el concepte de federalisme digital en la constitució de la sectorial de ciberactivisme

3. La Yoani Sánchez està atrapada en la presó més gran del món, l'illa de Cuba

4. Decebut pel poc interès dels mitjans tradicionals pel Parlament 2.0

5. El concepte de la dècada serà decreixement

6. En Marc Vidal enginya una nova edició de la catosfera. Imprescindible

7. Aterrat per l'extensió del racisme a casa nostra. Cada dia, cada conversa

8. Crec que Ian Gibson em genera més confiança que Carlos Fabra

9. Em lliuren una preciosa targeta de presentació, que està feta a mà. M'agrada el valor del fet-a-mà

10. M'adhereixo a l'Hora del Planeta que promou la WWF

18 de març 2009

Parlament 2.0

El Parlament de Catalunya inicia un espai de democràcia deliberativa, que representa un avenç simbòlic en la construcció d'una política diferent, una política 2.0. El Parlament 2.0 és un catàleg d'eines i iniciatives que permeten afavorir el diàleg entre ciutadans i polítics, entre el Parlament i els destinataris de la tasca parlamentària. Aquest espai és una iniciativa liderada pel President del Parlament, que ja ha demostrat en el seu espai web l'aposta per la política 2.0. El President Benach ha estat el principal apòstol de la construcció d'una iniciativa legislativa deliberativa.

Els hi proposo un passeig virtual per aquest nou escenari. M'acompanyen?.

1. En primer lloc, poden consultar el canal youtube del Parlament. Aquest és un gran contenidor de fragments parlamentaris: sessions, entrevistes, accions i reportatges. Aquesta eina complementa l'excel·lent canal parlament.

2. Poden visitar també l'espai del Parlament a facebook. D'aquesta forma, poden accedir fàcilment a les notes, les imatges, les notícies o l'agenda del Parlament des del seu propi espai de facebook.

3. De la mateixa manera que el Parlament anglès, el Parlament català gestiona un perfil propi a twitter. Aquest canal permet rebre les actualitzacions al propi web, al mòbil, al Messenger o directament al mateix Twitter. A més, en el tweetparlament poden seguir els twitters dels diputats i diputades que hi participen de forma regular.

4. Cada usuari pot personalitzar l'espai del Parlament als seus interessos particulars. Aquest és l'objectiu de l'entorn El meu Parlament. Hi ha atres eines molt útils de personalització, com els widgets per a igoogle, netvibes, entre d'altres, els mecanismes de sindicació, o les eines de sindicació.
5. L'entorn 2.0 facilita les consultes dels ciutadans al President del Parlament, als ciutadans o als serveis del Parlament.

5. El Parlament disposa des de fa temps d'un agregador de blogs dels diputats, agrupats per grups parlamentaris. Podran comprovar que aquest Parlament té una taxa de penetració a la blogosfera molt elevada.

6. Les activitats educatives del Parlament estan desenvolupant una tasca molt activa. En l'espai 2.0, els docents i els estudiants poden accedir a les eines en moodle que han creat els serveis de la Cambra.

Hi ha altres iniciatives que veuran la llum en el propers dies. "Els diputats i les diputades responen" facilitarà la possibilitat que els ciutadans interpel·lin de forma directa i pública els membres de la Cambra. S'obre també la possibilitat (magnífica) que els ciutadans participin de forma directa en el procés de tramitació de la llei. També està previst un espai per a la Comissió de peticions.

El Parlament 2.0 situa el Parlament català en la vanguàrdia de la política 2.0, de la democràcia deliberativa, amb espais legislatius més oberts, més dinàmics, més dialogants. Naturalment, el seu èxit depèn de dos ingredients que no són tecnològics: la predisposició dels membres de la Cambra (especialment dels diputats i les diputades) i, amb major intensitat, la utilització que en facin els ciutadans. Per aquells que creiem en una política diferent, aquesta és una oportunitat per a demostrar que hi ha altres vies per a connectar la vida política i la societat. No ens decebin.

16 de març 2009

Catalunya a Europa

Alguns comentaris i correus electrònics m´han fet notar l´absència de la "qüestió catalana" en el catàleg de debats europeus. Em proposen com a contrapunt la manifestació dels deu mil a Brussel.les, que va organitzar el blogger i amic Enric Canela. No vull defugir del debat. Em segueixen?


En els darrers processos de configuració del marc europeu, ha aparegut de forma recurrent la tensió entre l´Europa dels estats i l´Europa de les regions. El professor de la Universitat de Girona, Joan Vicente, ha escrit en diversos àmbits sobre aquests dos models. És cert que la Unió Europa és un procés de construcció política basat en els equilibris polítics entre estats. I els estats són avui residus pesants del XIX, en una societat que precisa de mecanismes més flexibles, més propers, més articulats. Per tant, reivindico la necessitat d´una altra arquitectura europea que integri les regions i (cada vegada més oblidades) les ciutats. Plantejo, com ho fa el PSC, que l´única Europa possible és l´Europa federal. A la manifestació dels deu-mil, la pancarta que obria el pas reclamava un estat catalá. De manera que, en sentit estricte, els partits que recolzen aquesta iniciativa (CiU o ERC) no reclamen una altra Europa, sinó el manteniment del mateix model europeu basaat en els estats, en el que Catalunya jugui com un estat més. Aquesta és la línia vermella que separa els dos models: Catalunya dins una Europa federal versus l´estat català en una Europa dels estats.

La segona discrepància amb el discurs tremosià és la frívola ocultació de les aliances parlamentàries. El Parlament europeu és una immensa torre de Babel en la que hi conviuen aspiracions escoceses, reivindicacions malteses, somnis bàvars i tensions bretones. Els eurodiputats electes s´integren en grans grups parlamentaris, que defensen una postura concreta en relació als debats essencials de l´Europa del futur. Els socialistes catalans formem part del Grup Socialista Europeu, el que es manifesta contra les 65 hores, a favor de la integració de Macedònia o en defensa d´una política decidida per aturar el canvi climàtic, per posar tres exemples.

En l´estructura actual, el grup més nombrós és el Partit Popular Europeu, que ocupa 286 escons, on trobem el PP espanyol o Forza Italia. El tercer grup és l´Aliança de Demòcrates i Liberals d´Europa (ALDE), on se situen el Partit Nacionalista Basc i Convergència i Unió. La resta de grups són Els Verds, la Unió per l´Europa de les Nacions, integrada per euroescèptics nacionalistes, l´esquerra unitària i el grup frek d´independència i democràcia.

La batalla política que està en joc en aquestes eleccions és el vell debat entre el model liberal i el model socialdemòcrata, entre els mercats lliures i els mercats regulats, entre els sectors públics absentistes i els sectors públics àrbitre, entre l´hegemonia nord-americana i l´Europa multipolar. No es tracta d´ajornar el debat nacionalista, perquè "ara hem de resoldre temes més importants". Però sí que és necessari que cada candidat expliciti quins seran els seus companys de viatge i quins són els principis econòmics, socials, polítics i culturals que defensa el grup parlamentari que els acollirà.

12 de març 2009

Debats europeus



Ara que s´apropen les eleccions europees, és un bon moment per plantejar-nos els debats que marcaran l´agenda europea pels propers anys. Aquests són set dels grans debats oberts.

1. Europa en el món

El paper d´Europa en l´escenari internacional varia constantment. En algunes ocasions, Europa defensa els seus interessos particulars en els conflictes internacionals: amb molta freqüència, la política exterior europea ha estat una reproducció de l´estratègia nord-americana. Europa també ha pecat per omissió davant de catástrofes humanitàries. O Europa pot mantenir el seu lideratge en la construcció d´una consciència global?.

2. Europa en crisi

Tot el continent europeu pateix els efectes de la crisi, amb una intensitat similar. I davant la crisi s´han obert dos grans respostes, velles com la història del capitalisme. Per a uns, la crisi se solventa afavorint les condicions d´acomiadament, baixant impostos i liberalitzant l´economia. Per a uns altres, la inversió pública, la regulació del mercat i l´aposta per la qualificació de la mà d´obra ens treurà del pou negre. Aquest és el principi rector del manifest dels socialistes europeus.

3. El futur econòmic d´Europa

Hi ha una Europa després de la crisi que pot aprofitar les noves oportunitats, que pot jugar en una economia més oberta i dínàmica, que pot apostar pels seus eixos competitius (com la cultura), que pot innovar i ampliar les seves expectatives. O una Europa que queda, lentament, aïllada dels centres de decisió internacionals, cada vegada més localitzats al Pacífic.

4. Noves energies

Crec que Rifkin té raó quan considera que la geopolítica contemporània s´explica pel control de l´energia. I la decadència d´Europa, també. Cal un debat europeu que dissenyi les línies mestres del canvi de model energétic, que encara avui es fonamenten en els fòssils. El paper de les energies renovables, la desaparició del carbó, el debat sobre les nuclears i el protagonisme del gas hauran de ser algunes de les claus de futur.

5. Una Europa en xarxa

Europa és encara una realitat virtual, que només es concreta en la unitat monetària (i només parcialment) i en el marc jurídic comú. Europa només serà una realitat quan acceleri les seves connexions, quan anteposi els interessos col.lectius als individuals. La nova Europa la construirà la canalització del gas, les línies d´alta tensió, els eixos del TAV, les grans autopistes o els hubs aeris internacionals.

6. L´estratègia de seguretat europea

Hi ha un debat latent, imprescindible, que és la definició (i la indefinició) de la seguretat europea comuna. Cal un exércit europeu?. Tenen sentit els exèrcits estatals?. Quines són les portes d´entrada del continent?. Quin paper han de jugar els nous estats?. Quines han de ser les relacions amb Rússia?. I amb l´Islam?. Ha de formar part Turquia de la casa europea?.

7. Més aliments

La política agrària europea s´ha fonamentat històricament en el subsudi de determinades regions i de determinats productes i en la reducció de la producció agrícola. En un context de creixement de la demanda mundial, com redefinim la nova política agrària comuna?. Podríem dissenyar un escenari que no fos simplement l´equilibri entre els interessos territorials?.

Segueix els debats europeus a Activa´t per Europa

08 de març 2009

L'univers violeta


Finalment, l'univers sencer es comprimí en un únic punt d'energia. El big crunch ho havia reduït tot a un no res. Déu no estava satisfet, precisament. Els seus fulls de notes, atapeïts de post-its, ocupaven vàries prestatgeries. Havia arribat el moment d'iniciar un nou univers, una mica millor.

Un nou bing bang generà el dotzè univers oscil·lant. Són dies d'alta intensitat, ja saben: la llum, els planetes, els oceans... Arribem al punt en què la serp tempta Adan i ell, incaute, menja del fruit prohibit. Adan i la seva parella Eva són expulsats del paradís i comencen a treballar amb la suor de la seva front i pareixen amb dolor. Uns quants milers de milions d'anys després, un altre big crunch comprimeix l'univers. I, novament, els fulls plens de notes amb post-its ocupen vàries prestatgeries.

El tretzè univers oscil·lant s'inicia un dimarts al matí i res no fa pensar que serà millor que els anteriors. Novament, la llum, els planetes i els oceans, i novament la serp es troba amb la parella en un racó amagat del Paradís. La serp tempta primer Eva i després Adan. I llavors, succeí. Ell preguntà "Tu com ho veus?". Ella respongué "Per mi d'acord, i tu?". I ell sentencià "Em sembla bé". Mengeren del fruit prohibit i, per això, foren expulsats del Paradís, i treballaren amb la suor de la seva front i pariren amb dolor. Però aquell nou univers fou, definitivament, un univers millor i, segons diuen, ja no calgué un nou big crunch.

En record de totes les dones del món que no tenen reconeguts tots els seus drets i en record de totes les dones que viuen teòricament en una societat igualitària però que en la pràctica viuen en una societat que les discrimina. És a dir, en record de totes les dones

07 de març 2009

Més talent a Las ideas

El club de Las ideas ha incorporat quatre nous blogs, que destil·len talent i bon gust. Els convido a que els integren als seus lectors d'RSS.

Reyes Montiel és diputada de l'Asamblea de Madrid i en les darreres setmanes ha estat notícia perquè twitteja des de la comissió d'investigació sobre el casos d'espionatge. Anotin per tant l'adreça del seu twitter i del facebook, perquè juga en tots els partits de la política 2.0 amb criteri i grans dosis d'honestedat.

El blog y medio de Ion Antolín és un clàssic de la comunicació i del periodisme 2.0. Ion demostra, des de fa temps, que el periodisme i la xarxa no són incompatibles, sinó complementaris. Poden seguir també la seva intensa activitat al facebook.

Andrea Fernández comparteix els seus ulls des de Xiabre. Una finestra oberta a l'escenari gallec que s'obre amb l'aterratge popular a la Xunta. Una visió progressista, vitalista, feminista i unes quantes istes més de Galícia i del món, per aquesta ordre.

Com totes les barreges, Barrera és una afortunada fusió entre el País Basc i Granada. Periodismo al pil pil és una bitàcola sobre les noves formes de comunicació, sobre les notícies 2.0 o sobre homes que mosseguen gossos cibernètics. Si busquen una mica trobaran 50 formes de cuinar bacallà.

06 de març 2009

Twitts i política

Com saben la majoria de vostès, utilitzo el twitter des del meu escó. També ho fan l'alcalde de La Seu d'Urgell, Albert Batalla, en Carles Puigdemont, la Montserrat Capdevila o en Pere Aragonès. D'aquesta manera, un ciutadà pot preguntar, criticar comentar o discrepar amb un diputat al mateix temps que se celebra la sessíó parlamentària. No és un fet aïllat: La diputada d'IU a l'Asamblea de Madrid, Reyes Montiel, ha tingut la feliç idea d'utilitzar el seu twitter per a explicar les incidències de la comissió d'investigació sobre els casos d'espionatge. Incomprensiblement, la Presidenta de l'Asamblea ha prohibit a la diputada que utilitzi aquesta eina, amb excuses que semblen rescatades d'altres èpoques.

La blogosfera ha reaccionat de forma immediata. Poden estirar el fil de les crítiques en els blogs d'Hugo Martínez, don Ricardo, Enrique Dans, Mangas Verdes, Dos Punto Cero, Viramundeando, Albert Medran (i II), Romenauer, Daniel Martínez, Kabila i a la majoria dels mitjans tradicionals. Tots ells insisteixen en l'absurd. Un diputat pot enviar un sms, pot parlar pel mòbil, pot escriure a la seva bitàcola i, en canvi, no pot utilitzar el twitter.

La política avança cap a un altre escenari. Fa temps que opera, per exemple, el tweetminster anglès. En el discurs de la nació d'Obama, els twitters dels congressistes treien fum. I en unes poques setmanes, un parlament donarà un salt de gegant en la concepció 2.0 de la institució. En uns pocs anys, la prohibició de l'Asamblea de Madrid serà un anacronisme perdut en el calaix del temps i de la vergonya.

05 de març 2009

Desafeccions polítiques


Sopar d'antics companys de classe, tots més grassos, més arrugats i més calbs. "I tu a què et dediques?". N'hi ha de tot: Advocats, metges, taxidermistes, flequers, sexadors de pollastres o perruquers de gats. "I tu, Donaire, què fas?". "Jo, jo soc polític". Endevinen qui soparà a casa seva aquesta nit?.

La política no està de moda, ho sé. El que està de moda és la desafecció política. Cada nova enquesta del CEO és una evidència de la distància entre política i ciutadans, que es repel·len amb la mateixa intensitat que la televisió i el bon gust. O que el meu pes ideal i el meu pes real. Estic convençut que o es canvia la política o desapareix. I crec que la no política és pitjor que la política. Ara bé, es pot identificar de forma automàtica la desafecció política amb la demanda d'una política millor?. Hi ha una sola desafecció o n'hi ha de molts tipus?. Comparteixen tots els desafectes el mateix diagnòstic i, sobretot, el mateix antídot?. Els hi proposo una tipologia de desafectes.

El dèspota il·lustrat

La política és un bon instrument en mans de persones competents. Per tant, no critica tant la política com els polítics. Respecten els catedràtics universitaris i desconfien dels qui no tenen una llicenciatura o no han llegit a Kierkegaard o Rorty. Si estirem del fil, també critiquen els ciutadans poc preparats, que no tenen prou criteri com per a escollir els millors. Potser no ho formulen així, però en el fons acceptarien un sistema en el que els polítics fossin escollits amb un concurs de mèrits.

El populista

És l'antítesi del dèspota il·lustrat, perquè considera que els polítics són persones que llegeixen massa, que fan massa cas dels números i les estadístiques, i que parlen de forma estranya."Un pic i una pala, els hi donava jo a tots ells". Rebutja la política en majúscules i només tolera aquells que parlen com ell, els qui simplifiquen la realitat, els qui recorren als tòpics constantment. El Parlament és el casino, la veritat és el que diu en Genaro i té la raó qui parla més alt.

L'egoista

No l'interessa la política, però és que tampoc li interessa el poble, el barri o els veïns de l'escala. Mai s'ha plantejat el concepte de l'interès col·lectiu o del bé comú. El món funciona si ell està bé i el món s'acaba si té un problema, com ara que se li ha espatllat la nevera, que li fa mal un queixal o que la policia li ha posat una multa per aparcar en un reservat per a minusvàlids. No hi ha res més enllà del seu univers. 

El desconfiat

Tots els polítics que es dediquen a la política, sense excepció, es dediquen a això per interès propi. Només cerquen el càrrec, tenir un bon sou, cotxe oficial i dietes pagades. Els parlaments són mercats de compra venda d'interessos particulars i la pregunta més freqüent en els despatxos és "¿Qué hay de lo mío?". No només no l'interessa la política, sinó que detesta els polítics.

El partidista

No governen els seus, sinó que governen uns altres als qui considera uns incompetents. Mostra un alt interès per les notícies polítiques i gaudeix dels discursos apocalíptics dels tertulians. Desconfia d'un sistema que ha permès que els altres, i no els seus, governin. Sempre hi ha un motiu extrapolític que ho justifica: un atemptat, una aliança contra natura, una manipulació dels mitjans... Quan governin els seus, recuperarà la fe en la política.

El NIMBY

En el municipi s'ha projectat una autovia, o una línia d'alta tensió, o un parc eòlic, o un parc natural, o un pla urbanístic que limita el creixement. I això no li ha agradat. Participa en plataformes, es mobilitza, talla carrers, assisteix a assamblees en les que tothom critica el projecte. I finalment, el projecte tira endavant. Llavors nega la política (i els polítics) perquè no s'ha respectat l'opinió general (que és, de fet, la seva opinió).

L'inquiet

S'imagina una política diferent: Els ciutadans participen en el procés de deliberació. S'aprofita el coneixement col·lectiu i es fomenta la participació directa en la presa de decisions. Aspira a un model polític en el que els arguments són complexos, les aportacions riques i els espais de frontera més freqüents que les distàncies entre postures. Potser no ho formula així, però aspira a una política 2.0. 

Epíleg

L'increment de la desafecció no és el camí cap a una política alternativa. No estem davant d'una batalla entre els polítics professionals i els ciutadans conscienciats. L'antipolítica també pot acabar en el populisme, l'individualisme o, fins i tot, algunes formes de neofeixisme. La solució, probablement, està en l'espai d'intersecció entre la política inquieta i els desafectes inquiets. La construcció d'una política alternativa depèn de la capacitat de creixement d'aquest espai d'aiguabarreig. 

02 de març 2009

Lehendakari 2.0


No me voy a ir por las ramas. Hoy todo me parece bonito. Patxi López puede ser el próximo lehendakari del Gobierno vasco, lo que ha generado toda clase de reacciones. No quiero disimular: Para mi se trata de uno de los momentos políticos más felices de mi vida.

Puede ser lehendakari el vasco de Coscojales, el hijo y nieto de republicanos curtidos en la dictadura, el miembro de Berritzasuna, el fotógrafo, el niño de la Margen Izquierda, el hombre tímido, el rockero frustrado, el gestor del cambio, el fabricante de puentes, el constructor del futuro.

El día en que Patxi López hizo posible el sueño, el uno de marzo, su blog echaba humo. El líder socialista demostró que cree en esto de la política 2.0 y no aparcó su bitácora hasta las próximas elecciones. Todo lo contrario: realizó hasta cuatro entradas, para dar las gracias, para demostrar que será también un lehendakari 2.0.

Hoy estoy con mis amigos del País Vasco. Con Alfonso Gil, el arquitecto de "En mi nombre sí"; con Idioa Mendía, la tenacidad; con Edu Madina, la dignidad política; con Maripuchi, la sonrisa infinita; con César, el Zuckerberg del PSE... y con Isaias Carrasco, que habría celebrado el día de hoy con una sonrisa.