De bat a bat

El candidat popular Santiago Fisas, exconseller de turisme de la Comunitat de Madrid, ens ha proposat que desmuntem el nostre model turístic i que ens emmirallem en el litoral malageny. Com saben, la Costa del Sol és la major concentració de camps de golf del planeta (45 homologats) i també una de les majors extensions urbanitzades del Mediterrani, que serveixen per amortitzar les inversions ruïnoses de molts d’aquests camps. I, parlant de Camps, el golf, és també l’aposta estratègica del model turístic valencià, novament amb les seves urbanitzacions (i de vegades, els seus parcs temàtics) associades.

La marca Costa Brava allotja deu camps de golf que, efectivament, són una peça important de l’oferta turística del nostre territori. Si multipliquem per quatre o per cinc l’extensió del golf (i les seves urbanitzacions prescriptives), no només desfigurarem el paisatge de la Costa Brava de forma irreversible, sinó que desmuntarem l’estratègia turística del litoral, que hem anat dibuixant en els dos darrers decennis. Si alguna cosa hem après en la gestió turística del litoral és la necessitat de crear productes turístics diversos, reiventar el turisme clàssic de sol i platja amb nous ingredients culturals, naturals, esportius, emocionals o tecnològics. El que no té sentit és tornar a apostar tots els nostres estalvis en un sol número.

Entenc que un gestor turístic de Madrid no és el millor expert en turisme litoral, per allò de “vaya, vaya, aquí no hay playa”. Però algun membre del seu gabinet li podia haver recordat que a la Costa Brava els nostres camps de golf són les ruïnes d’Empúries, el Festival de Internacional de Música de Peralada, la cuina del peix blau ganxó, les vies verdes, els camins de ronda, la reserva de les Illes Medes, el triangle dalinià, la villa vella de Tossa, la Ruta del Ter, els esports aeris d’Empúriabrava, el Parc del Cap de Creus o la gastronomia de vanguardia. I, naturalment, els deu camps de golf com el PGA Golf de Catalunya, considerat un dels deu millors camps de golf d’Europa.

L'activisme polític és una de les cares de la política 2.0. No és l'única, és clar, perquè una part significativa de la política 2.0 tindrà lloc fora de la política. El ciberactivisme és un espai delicat perquè ha de fer compatible l'adscripció ideològica dels activistes amb les regles del joc dels entorns 2.0. 

Males pràctiques

Un exemple de mala pràctica és el model up - bottom de Convergència i Unió. He sabut per Jéssica Fillol que CiU ha creat una aplicació al facebook en la que cada usuari cedeix el control de la seva identitat digital al partit. D'aquesta manera, cada usuari del facebook replica sense interferències el missatge teledirigit des de Còrsega. Com diu la mateixa Jessi, això no és ciberactivisme sinó ciberpassivitat.

Bones pràctiques

Un exemple de bona pràctica és el model bottom - up del PSC. La proposta és simple, però està carregada de valor simbòlic: El disseny de l'eslògan dels socialistes. És una iniciativa d'escolta activa, en la que els responsables de la campanya ausculten els activistes sobre la seva visió d'Europa. És l'antítesi de les campanyes tradicionals en les que el partit reparteix entre els simpatitzants un argumentari o un llistat de frases més o menys enginyoses. En aquesta ocasió, la veu és dels simpatitzants. Dels propietaris dels vots.

Per cert, els animo a què participin de la campanya. Quin seria el seu eslògan?.

Estirant el fil del blog del company José Rodríguez he arribat al magnífic portal VoteWatch.eu. Aquest portal és un antídot contra el desconeixement de la tasca parlamentària europea. Podem saber què voten els eurodiputats i quines aliances es formen per a cada votació. I podem al mateix temps despullar Convergència i Unió. M'acompanyen?

Els aliats del Partit Popular

Potser han llegit les declaracions del dirigent nacionalista Duran i Lleida en la que acusa els socialistes d'anar de la mà dels populars en les votacions del Parlament Europeu. Si em segueixen, podem veure els principals aliats del Partit Popular. Tal i com mostra la taula adjunta, els principals aliats dels populars són l'Europa de les Nacions i el Grup Liberal (amb un 77% de les coincidències), que com saben és el grup on s'inscriu Convergència i Unió.



Liberals econòmics units

Els percentatges són xifres nues. Els temes parlamentaris poden ballar des de la pròpia organització del Parlament a la pesca de la tonyina, el control de les emissions de CO2 o la declaració d'un itinerari cultural europeu. Per això, és interessant constatar les coincidències entre els grups en cadascun dels àmbits. Si, per exemple, estudiem el grau de coincidència amb el Partit Popular Europeu en temes econòmics constatem que el PSE ha coincidit en un 52% de les votacions, mentre que CiU i la seva franquícia europea liberal ha coincidit en un 83%. En temes econòmics, els liberals i els populars demostren les seves afinitats ideològiques i reforcen el tarannà del combat europeu: socialdemòcrates contra liberals, mercats controlats versus mercats lliures.



És encara més il·lustratiu investigar el sentit del vot de cada coalició en temes concrets. Gràcies a la recerca d'en José Rodríguez sabem, per exemple, que els liberals van votar majoritàriament a favor de la jornada laboral de les 65 hores. Jo voldria afegir tres àmbits en els que el grup de CiU votà favorablement: les restriccions del dret d'asil, el control d'emissions de gasos contaminants o la relaxació dels drets laborals d'acord amb el criteri de la flexiseguretat. 

Els Estats van per lliure

Una de les principals batalles ideològiques en aquesta campanya per part de CiU és presentar PP i PSOE com aliats d'una mateixa creuada. En Tremosa li diu el drac de dos caps, contra el qui lluita un Sant Jordi convergent. Tornem novament a la contundència de les dades. De les 6.149 votacions que s'han realitzat a la Cambra Europea, només en 180 (un 2,9% dels casos) els europarlamentaris del PP i del PSOE anteposaren el criteri territorial a l'ideològic, mentre que en 97% el principi rector va ser l'adscripció ideològica. Aquests 180, per cert, situen la "coalició espanyola" en el 15è lloc de les 21 coalicions estatals. 

Moral. El pols real, el que mou Europa, és el vell pols entre les dretes i les esquerres. 

Per a què serveix Europa?. Serveix per allò que decidim els europeus i les europees. La Unió Europea és un espai democràtic que serà allò que vulguin que sigui els qui van a votar. En realitat, Europa és com una navalla suïssa: té molts usos. Em permeto recordar 30 avenços de la Unió Europea.

1. Mobilitat dels treballadors europeus (portal EURES).
2. Un número d'emergències comú a tota Europa, el 112.
3. El major proveïdor d'ajuda humanitària del món.
4. Una gestió comuna de les amenaces contra la salut.
5. Recolzament dels processos democràtics en el món.
6. Prohibició dels assajos amb animals per a fins cosmètics.
7. Assistència als passatgers afectats per retards de vols.
8. Creació de la Xarxa Natura 2000, 20.000 espais protegits.
9. Programa de protecció dels espais litorals.
10. Llibertat de moviments en l'espai europeu Schengen.
11. Creació d'estàndards de consum, com el GSM dels mòbils.
12. Recolzament del sistema agrícola europeu, amb la PAC.
13. Establiment del Servei Voluntari Europeu (SVE).
14. Programa Leonardo de formació professional.
15. Targeta europea de cobertura sanitària.
16. Protecció consular per a tots els ciutadans europeus.
17. L'Erasmus ha beneficiat 1,5 milions d'estudiants universitaris.
18. Comerç d'emissions de CO2 i recolzament de Kyoto.
19. Desenvolupament del BEI (Banc Europeu d'Inversions).
20. TIC al servei dels ciutadans amb el programa i2010.
21. Catalitzadors que redueixen un 95% les emissions de gasos tòxics.
22. Llista negra de les companyies aèries.
23. Distintiu ecològic europeu (eco-label).
24. Homologació dels estudis universitaris (Pla Bolonya).
25. Creació d'un cos policial europeu, l'Europol.
26. Programa de fisió nuclear, amb l'ITER.
27. Iniciativa de desenvolupament de les energies renovables.
28. Força d'Intervenció Ràpida de la Unió, amb 60.000 soldats.
29. Suport a les regions europees: històries d'èxits territorials.
30. Una moneda forta en el mercat financer internacional.

Aquest dimecres m'havia d'adreçar al President de la Generalitat durant la sessió de control. Havia pensat que seria interessant conèixer els resultats de la reunió amb el President del Govern Valencià i els avenços en l'eix mediterrani. Vaig creure convenient obrir la participació en l'elaboració de la pregunta a partir d'aquest missatge en el twitter. 

Vaig recollir diverses respostes, per part de l'Artur Tallada, Marca Ciutat, en Daniel Gil aka bauen, en Carles Cuerva o en Jordi Perales. A partir d'aquestes intervencions, s'amplien les aportacions d'en jordiperales, Marca Ciutat o en Daniel Gil. Les recomanacions van ser recollides finalment en la pregunta adreçada al President.

Algunes reflexions

1. Ningú no sap més que molts. La participació millora la qualitat del discurs
2. Els processos de participació no han de ser massius. Sis veus són suficients per enriquir
3. Durant el procés de participació, vaig optar pel silenci: Escolta activa
4. Els sistemes que faciliten el diàleg (com el twitter) permeten un consens espontani
5. Els mecanismes de diàleg salten del particular (el meu espai) al general (els espais)
6. És possible fer compatible la legitimitat del diputat amb la participació activa
7. S'imaginen un sistema que permetés els ciutadans preguntar directament el President via twitter, amb un consens previ?

Les ciutats són espais de convivència, calaixos de la memòria, laboratoris d'arquitectura, vivers de noves idees, dissenyadors de microrelats, tallers de talent, eixams de desigualtats, portes d'entrada i de sortida, utopies a ferro roent, coreografies de 9 a 5, tetris de l'horitzó, decorats d'un petó. Les ciutats són també marques. Ja saben que una marca és la forma com les persones perceben un producte o una organització. Què els suggereix Reus?. I Roses?. I Ulldecona?. I Batea?.

Actuar sobre la marca urbana vol dir actuar sobre la percepció de la ciutat, els atributs que els residents i els no residents associen a l'espai urbà. Treballar en la marca urbana vol dir suggerir els adjectius que s'adhereixen al nom de la ciutat: decadent, comercial, mestissa, sorollosa, sostenible, dinàmica, burgesa, festiva, misteriosa, sorprenent, onírica, tèrbola, ignota. Com és dissenyen els adjectius urbans?. Els residents i els visitants perceben la mateixa ciutat?. Quines són els eines de màrqueting urbà més eficaces?. Quins models són un bon referent?.

Marca Ciutat és l'únic seminari de màrqueting urbà que es realitza a Catalunya. Hi intervindran els millors experts en aquest àmbit com Toni Puig, Pau Canaleta, Josep Chias, Lluís Pastor o Antoni Gutiérrez - Rubí. Entre les novetats d'aquesta edició que se celebra a Roses, hi destaquen l'speech corner i els espais taller. Poden seguir el fil del seminari al canal de twitter o al facebook.  

Avui he escoltat l'analista número un milió que ha criticat el model econòmic "de la totxana i el turisme". Cada vegada que sento un expert en economia renegar del turisme em surt un cabell blanc. Permeti'm que contraposi al discurs dominant turismofòbic una defensa oberta del turisme a casa nostra. Turistes?, sí gràcies.

1. No som una economia depenent del turisme

El turisme representa aproximadament un 11% del PIB català i un punt o dos més sobre els llocs de treball. El nostre model econòmic és afortunadament molt divers: hi tenen cabuda la vanguàrdia en TIC i patrimoni, la biomedecina, l'agricultura ecològica, la pesca de la gamba, la indústria del suro o el turisme.

2. El turisme té un efecte expansiu sobre l'economia catalana

Si projectem els resultats del Compte Satèl·lit del Turisme de Catalunya, Catalunya ingressa diàriament uns 80 milions d'euros per l'efecte directe i indirecte del turisme. De cada 100 euros que genera l'activitat turística, 11 repercuteixen en la indústria agroalimentària, 8 en el sector tèxtil o 3 en el sector primaria. L'ona expansiva del turisme afecta molts sectors estratègics del nostre model econòmic.

3. El turisme és un factor de difusió territorial

Mentre que la majoria de les activitats econòmiques es concentren en unes àrees concretes, els turistes es belluguen pel territori. És cert que hi ha espais d'alta concentració turística (com la Costa Brava, Barcelona o la Costa Daurada), però els fluxos turístics s'escolen per totes les esquerdes del territori i actuen com un eficient factor de distribució econòmica.

4. El turisme és el pal de paller de molts llocs

Tot i que el model econòmic de Catalunya és plural, gairebé polifònic, en algunes comarques i en algunes localitats, els turistes són el principal recurs. Això és vàlid per les localitats turístiques clàssiques, com Salou o Platja d'Aro, però també per altres comarques d'interior o de la muntanya. El turisme ha arribat en alguns espais quan han marxat altres activitats industrials i agrícoles.

5. No hi ha un turisme català, sinó turismes catalans

Dins el paraigües del turisme català hi té cabuda el dinàmic subsector dels congressos i seminaris internacionals, l'emergent turisme de creuers, el turisme cultural del triangle dalinià, l'atracció de les fires internacionals, l'explosió del turisme de salut o l'atracció de les ciutats mitjanes catalanes. Tots ells juguen en camps de joc diferents i competeixen amb solvència en un mercat cada vegada més competitiu.

6. Catalunya és una de les primeres destinacions del món

No és fàcil mantenir el lideratge en un sector tan competitiu i tan sensible a les innovacions de la competència. Malgrat tot, Catalunya és la primera destinació turística de l'Estat en turisme internacional, essent Espanya la segona destinació mundial. Per exemple, Barcelona rep més turistes que tot Brasil. No podem renunciar alegrement a un sector en el que tenim una quota de mercat tan àmplia.

7. Catalunya és el país de referència en know how turístic

Catalunya està exportant coneixement turístic. Les destinacions emergents envien els seus gestors a les empreses i els centres de formació catalans per a prendre nota dels processos, les operacions i els intangibles que es gestionen a Catalunya des de fa dècades.

8. Les principals ciutats i regions del món aposten pel turisme

El turisme no és l'activitat marginal de les regions perifèriques. L'aposta estratègica de Nova York, de París o de Londres, dels Estats Units, d'Austràlia, de Dinamarca o de la Xina és obertament l'aposta turística. Aquesta aposta s'explica, entre altres motius, perquè el turisme és una porta d'entrada a l'atracció d'altres activitats econòmiques (terciari de qualitat, recerca, seus d'oficines internacionals...). 

9. El turisme és un factor corrector de la balança de pagaments

Com saben la balança de pagaments de l'economia espanyola és negativa. Importem molt més del que exportem. El turisme és un dels principals factors de correcció d'aquesta feblesa estructural de l'economia espanyola i (en menor mesura) catalana.

10. El turisme funciona amb mecanismes de demanda inelàstica

Com demostra el darrer Eurobaròmetre, els europeus no deixem de fer turisme malgrat la crisi perquè aquesta és una activitat que ha esdevingut inelàstica. Això el converteix en un eficaç antídot pel virus de la crisi.

Turistes?. Sí, gràcies.

Les gran xifres tenen tendència a amagar les petites històries. I el pitjor risc de l'atur o de la crisi és el llenguatge abstracte i asèptic, com una fórmula química. Conscient d'això, la Laia Fàbregas va decidir apropar-nos a la realitat de quatre persones que perden la seva feina de forma sobtada. Fàbregas ha rastrejat el dolor, la incertesa, la por al futur, la nostàlgia i la capacitat de superació de quatre dones que d'un dia per l'altre esdevenen aturades. Tot i que es tracta d'un documental, em va evocar el Full Monty d'en Peter Cattaneo o Los lunes al sol d'en Fernando León de Aranoa.



L'acte de presentació del documental va coincidir amb la presentació del llibre de la mateixa Laia Fàbregas, I ara què?. Un manual de supervivència en el que es donen claus molt concretes per a fer front a la situació d'aturat. En aquest acte, en el que vaig conèixer per fi a la Dolors Bassa, la Laia Fàbregas va representar molt bé les dues actituds necessàries davant de la crisi: En primer lloc, la crònica dels fets, nua i crua com és, amb la força de la narració en primera persona. Però en segon lloc, l'acció, la proposta, el camí de sortida, les bases per a re-construir el que hem perdut. Crònica i assaig, evidència i utopia. 

Per cert, aplaudeixo la iniciativa de TV3 de la setmana sobre el canvi econòmic.

Una biòloga anomenada Anna Dornhaus ha realitzat un curiós estudi. Ha anestesiat 1.200 formigues i les ha pintat una per una amb una sèrie de colors. Després, les ha filmat durant 300 hores, com si fos un immens càsting de Gran Hermano, per analitzar el seu comportament. El resultat ha estat sorprenent: només un 10% de les formigues tenen una actitud activa i actuen com les líders del formiguer. Un altre 40% manté una activitat molt més lenta i molt condicionada pel rastre de les més activa. I una part significativa de les formigues no realitza cap tasca productiva.

De manera que el mite de la formiga disciplinada i activa és només un mite. El formiguer no funciona pel simple sumatori de les seves parts, sinó per l'associació de formigues (la xarxa) que col·laboren amb nivells diferents de dedicació. Tinc la sensació que les xarxes socials i els mecanismes de participació 2.0 no poden ser concebuts amb la lògica d'un formiguer clàssic, sinó amb l'evidència empírica de les formigues de colors: unes poques, actives i amb capacitat d'influència, són les que asseguren el model. No els recorda aquest resultat la regla del wiki 1-9-90?.

Què és Europa?. Pot ser un viatge adolescent per inter-rail, un petó furtiu en una residència d'estudiants plena d'erasmus amb acné, el "ruaiomení duzepuans", la final de la Champions o la Final Four, un tour d'una setmana "si avui és dimarts, això és Bèlgica" o un mapa mut de muntanyes i rius amb els bessons Dniester i Dnieper. Fa uns anys, Europa era també la utopia necessària.

L'ambient preelectoral de les eleccions europees és tan somnífer com una intervenció de Mayor Oreja al Club de la Comedia, o com una nota a peu de pàgina d'un llibre d'en Tremosa. Ningú no diria que a Europa es decideix, per exemple, la connexió ferroviària de l'arc mediterrani, les restriccions pesqueres al Golf de Lleó, la legalitat de les descàrregues i del P2P, els límits horaris de la jornada laboral, els horaris comercials, les mesures de reducció de NO2 (com la reducció de la velocitat en les ciutats metropolitanes), la cooperació amb l'Àfrica i la gestió de les fronteres, l'ús dels transgènics, la política universitària europea (el pla Bolonya)... És a dir, tot allò que ocupa les portades dels diaris i les protestes al carrer.

Per això, avui els recomano un antídot contra l'eurodesafecció, el portal Fes Europa, un treball conjunt de Nuestra causa i la Fundació Catalunya - Europa. Aquesta iniciativa és un portal de participació directa, basada en la lògica 2.0, en la que els usuaris plantegen preguntes sobre Europa, que són comentades i votades per la resta d'usuaris. Poden seguir el rastre de feseuropa al twitter, al delicious i al facebook i, naturalment, al seu blog. I recordin: el principal ingredient per a una política 2.0 són uns ciutadans 2.0. Com ara vostès.