30 de juliol 2009

Turísticament

Si no l'han sentit encara, és que s'han retirat a un monestir. I kissed you good bye at the airport, I held you so close to me. El Summercat és probablement la cançó de l'estiu en un estiu sense cançons de l'estiu. M'agrada la història de l'anunci. Els de la Damm buscaren al google cançons amb la paraula "summer" i escolliren la balada de Lars Lindquist, com els estudiants que busquen al rincondelvago el resum del llibre que no han tingut temps de llegir-se. La cançó parla dels amors estivals, dels adéus per sempre a l'aeroport, dels paradisos fugaços. Una cançó que et pots descarregar per Internet, perquè els Billie the vision and the Dancers han entès el futur de la cultura digital. Quin és?. El mateix que diu la ministra González-Sinde, però exactament a l'inrevés.

Em diuen que a Formentera no queda un llit buit. Milers de Lillys han anat a buscar el seu idil·li i les carreteres s'han omplert de citroen mehari. I aquest és l'encert publicitari de Damm. Fa molts anys que la publicitat empra els espais com a metàfores de la comunicació: els Land Rover són selves, les aigües Veri són muntanyes i els espetecs Tarradalles són espais rurals... Molts productes han intentat que els consumidors l'identifiquin amb els atributs associats amb un lloc (tradició, salut, aventura).

Ara hem fet un pas més. L'anunci de Villarosàs no utilitza la metàfora de Formentera o de la Mediterrània, sinó de l'experiència turística de l'illa. La mirada turística, la forma turística de viure un lloc, ha esdevingut l'eix de la narració de l'empresa cervesera. Beure una Estrella no és com el Mediterrani, sinó com la vida turística en les costes de la Mediterrània. Ara que a Catalunya alguns proposen desmuntar la parada turística i s'espandeix l'onada turismofòbica, anotem que l'antropologia turística ha esdevingut el significant dels productes que aspiren a la notorietat. Tonight tonight tonight tonight, I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight

28 de juliol 2009

Jo acuso


Hi ha gent que quan arriba la tardor cauen en una profunda depressió; d'altres tenen una baixada emocional durant el Nadal o el dia del seu aniversari. A mi la crisi existencial m'arriba regularment cada estiu. Entre els nous projectes, les inevitables dosis de melanconia i unes vacances necessàries que no arriben mai, estic patint una crisi de fe 2.0.

No els negaré que el detonant d'aquesta crisi ha estat la discussió sobre el finançament. Durant aquest debat, els uns i els altres s'han allistat de forma inncondicional a un dels bàndols i han defensat la seva Línia Maginot amb més fe que Llàtzer aixecat i ballant un sirtakis. Pocs han estat els qui han volgut contrastar les veritats proclamades; els qui han intentat viure d'incògnit, per un dia, entre les files enemigues. I quan encara fumegen les restes de la batalla, alguns proclamen que l'acord vulnera la meitat de l'Estatut i es jugarien la seva fortuna, el xalet a S'Agaró i les entrades del concert de Michael Jackson.

L'affaire Badia

Aquests dies la xarxa ha viscut el seu particular cas Dreyfus. He estat buscant l'inici d'aquesta mentida, com els bombers que cerquen l'inici del foc i no estic segur de quin és l'epicentre. Tant se val. En pocs dies, diversos mitjans digitals i altres activistes van assegurar que Maria Badia havia votat a l'Aleix Vidal-Quadras com a vicepresident de l'Eurocambra. De seguida va ser incorporada al digg de La tafanera, on va arribar a ser una de les notícies més votades. A partir d'aquell moment, la catosfera inicià una ona expansiva, que proclamà la traïció de Badia. Tant en Xavier Borràs, El Crostó, Llibertat, Pere Sàbat, pàgina 26, Xavier Mir, esquellot, radiocatalunya, SpainNews, caldesplugues, Oriol Papell, reflexions, com molts altres van assegurar que la Maria Badia havia votat l'eurodiputat popular. Les xarxes socials van augmentar l'ona expansiva: Hulot, Xavier Mir (reincidint), Xavier BC, gcapdevila, Alfons Nonell, miquimel, blaucat i molts altres es van dedicar a evdienciar la contradicció dels cartells, mentre uns curiosos anònims omplien tots els blogs socialistes.

Maria Badia no va votar Vidal-Quadras. Ella ho aclareix i en Raimon Obiols ho certifica. És molt fàcil contrastar la informació. Podrien, per exemple, haver entrat a la pàgina del Parlament Europeu, haver llegit alguna de les notícies internacionals sobre el tema o simplement es podien adreçar al blog dels dos eurodiputats socialistes. Però no ho van fer. I es van convertir en còmplices de la mentida i de l'engany.

Jo acuso

Jo acuso els periodistes digitals de no haver contrastat la informació. Acuso els blogaires catalans que es van sumar a la festa de la difamació sense el més mínim dubte. Acuso els twitters de repetir la mentida com altaveus sense criteri. I els acuso a tots ells que, malgrat posar en evidència la falsedat, no han estat capaços de rectificar. Si el món 2.0 és un vulgar xiuxiueig de mentides, potser ha arribat el moment de començar des de zero.

23 de juliol 2009

Els 10 errors de CiU

Les societats que funcionen són aquelles que han trobat l'equilibri entre la utopia i el realisme. Tots necessitem inventar un futur millor, però necessitem també reconèixer les bondats del present. Ja ho va dir el poeta: "Al loro, que no estamos tan mal". Les societats que funcionen no es creuen tot allò que li diuen els governs, perquè necessiten pensar que un altre món és possible; però tampoc es creuen els discursos apocalíptics del no govern, perquè constata que no cauen llengües de foc des del cel. En definitiva, les societats que funcionen són aquelles que no s'acaben de creure del tot ni els qui governen ni els qui aspiren a ser califes en comptes del califa.

Em sembla, però, que en el tema del finançament CiU s'equivoca. I la prova és que els arguments contra l'Estatut han anat variant amb els dies, a mesura que les primeres raons eren refutades. Primer van reclamar fora de joc, després falta al porter, més tard mans. I ara ja reclamen tres segons, difusors il·legals, xarxa, dobles, ull de falcó, camp enrere i control antidòping. Al final, han endreçat les seves queixes en deu punts. Anem a veure què ens diuen. Em segueixen?.

La meitat de l'Estatut

Perquè incompleix l’Estatut (el 50% dels articles dedicats al finançament), que és llei: en el model, en la xifra i en els terminis.

Deixo de banda la qualitat sintàctica del primer punt, perquè no soc la Mariàngela Vilallonga, en Modest Prats o l'Albert Rossich. Tal i com he explicat en un post precedent, l'acord no incompleix l'Estatut; poden seguir en aquell llarg capítol del consultori els arguments i els enllaços que ho demostren. La coalició conservadora ha pecat de sobreactuació, per voler seguir el principi "Quan més alt cridem, més ens sentiran" i ha acabat denunciant incompliments d'articles que són recollits de forma literal a l'acord. D'entrada, CiU manifesta que incompleix 14 articles dels 50 que estan dedicats al finançament, de manera que el percentatge hauria de ser del 28% i no del 50%. En segon lloc, la major part d'articles citats estan recollits a l'acord textualment.

Hi ha, és cert, un incompliment de l'Estatut que és la data de reunió de la Comissió Mixta, prevista pel 2008. Jo podria argumentar que si la Comissió no s'ha reunit és perquè la part catalana no ha acceptat les primeres propostes. Si una comissió mixta no s'activa, els responsables són les dues parts. Però no vull continuar per aquest camí argumental. La meva objecció és una altra. Què hauria de dir l'acord de finançament per a no incomplir el termini?. Crear una dispossició addicional que obligui a crear una màquina del temps per a tornar a l'agost de 2008 i reunir la comissió en el termini previst?. En altres paraules, quina proposta alternativa podem incorporar a l'acord per a subsanar aquest punt?.

La xifra

Perquè no arriba a la xifra que l’Estatut permet: 5.630 M€.

Els 5000 milions llargs són el resultat de deixar a Catalunya el 100% de la cistella d'impostos i, per tant, dinamitar el principi de solidaritat que recull explícitament l'Estatut. Fer passar la cistella d'impostos pel conjunt dels ingressos és senzillament enganyar el personal. Tinc un amic que en el seu moment em va proposar l'agoritme de CiU, que era PC = PF + 0,3 PF, on PC és la proposta de CiU i PF és la proposta final. Va predir que CiU pujaria en un terç l'acord, de manera que amb 3.000 milions hauria demanat 4.000 i amb 10.000 hauria exigit 13.000.

L'evidència més clara del desconcert de CiU en aquest punt és que ha arribat a oferir fins a 11 xifres diferents: 4.320 (La Vanguardia 29/01/2008), 5.200 (Efe 15/02/2008), 5.230 (El País, 27/05/2008), 4.200 (Europa Press 11/09/2008), 6.997 (La Vanguardia 28/09/2008), 2.329 (Avui, 29/09/2008), 2.535 (Avui, 1/10/2008), 5.630 (El País 24/12/2008), 3.500 (Efe, març 2009), 9.000 (TV5, abril 2009), 5.000 (Efe, 23/06/2009). Curiosament, la quantitat que consta en la seva crítica no és cap d'aquestes onze precedents.

La població ajustada

Perquè Catalunya tindrà menys euros per habitant per sanitat, educació i serveis que moltes altres comunitats autònomes.

He explicat en un post que el repartiment dels recursos addicionals compensa la lleu diferència en l'assignació de recursos per població ajustada, de manera que aquesta afirmació és incorrecta. També és un error avaluar un model d'assignació fent càlculs amb les condicions actuals, simplement perquè les condicions són canviants.

Més enllà de la discussió, m'agradaria reivindicar la necessitat que l'assignació dels recursos per càpita pels serveis bàsics es faci amb criteris justos i no amb càlculs tàctics per a beneficiar una comunitat. És lògic que l'assignació de recursos per educació respecti la població en edat escolar i no el conjunt de la població. Les comunitats amb una piràmide d'edat de base molt àmplia tenen dos problemes: (a) han de dedicar més recursos que la mitjana a l'educació i (b) tenen menys població activa i, per tant, menys tributs. Imaginem dos comunitats, Villaarriba i Villaabajo, ambdues amb 100 habitants. A Villaarriba, el 70% de la població te menys de 16 anys i a Villaabajo el 40% de la població té menys de 16 anys. Si els recursos per educació són 100.000 euros, és lògic que 60.000 euros siguin assignats a Villaarriba i 40.000 a Villaabajo. És veritat que a la primera localitat tenen 600 euros per habitant per educació i a la segona disposen de 400 euros per càpita. Tant cert com que aquest model és just.

Status quo

Perquè l’acord afirma que “se respetaran los resultados del modelo de 2001 para que ninguna comunidad autónoma pierda con el cambio de modelo a través de la garantía de statu quo”.

Hom diria que els recursos de CiU són tan limitats que no poden pagar un traductor castellà - català; o potser consideren que si transcriuen l'acord en castellà sembla molt més dolent.

Segurament aquest és l'argument més trist de l'ofensiva convergent. Com saben, el nou model se sustenta en una important aportació de recursos per part de les finances centrals. Això aprima l'Estat i engreixa el model federal, i evita que els increments de les finances catalanes (i madrilenyes o valencianes) sigui el resultat d'un afebliment de les finances d'altres comunitats. És sabut que el gruix d'aquests nous recursos estan destinats a comunitats com la catalana, molt castigades per la situació anterior. Malgrat l'increment de recursos nous, és possible que ocasionalment els recursos d'alguna comunitat minvi amb el nou model. Criticar que s'aportin uns fons extraordinaris (que són les engrunes del sistema) per evitar que en els propers dos exercicis alguna comunitat surti perdent amb la nova aritmètica és molt trist.

Si CiU reclama el valor de les relacions bilaterals, els catalans no hem de jutjar el model pel resultats que genera en una altra comunitat, sinó pels beneficis que obtingui la nostra comunitat. Si de forma bilateral una comunitat pacta amb el Govern que el nou sistema garanteixi la situació actual, hem de saber mantenir una prudent distància. Més enllà d'aquesta consideració, hem de tenir present que les finances autonòmiques disposen ara d'un model que fixa un llindar mínim de recursos; no és viable un nou model que rebaixi aquest llindar pactat anteriorment. I vull recordar que va ser CiU qui va pactar el model de 2001. El que està dient CiU és: "No tolero que una comunitat reclami els recursos del model que jo mateix vaig pactar el 2001". Quin cinisme.

Bilateralitat

Perquè l’acord nega la bilateralitat de l’Estatut afirmant que “no será precisa la reunión de las comisiones mixtas para dar efecto a lo previsto en relación a las necesidades globales de financiación”.

Aquesta és una vulgar manipulació del punt 4.11 de l'acord, que poden consultar en el document. El punt 4.11 diu explícitament que després de l'acord del Consell de Política Fiscal i Financera i la modificació de la LOFCA (previstes a l'Estatut) es reuniran les comissions mixtes. També diu que les necessitats globals, més les aportacions de l'Estat ja estan garantides sense necessitat que ho aprovin les comissions mixtes.

Negar la bilateralitat de l'acord (encara que ho escriguin en castellà) és negar l'evidència. Tothom sap que el model és el resultat d'una negociació bilateral entre el Govern de la Generalitat i el Govern de Estat. I la prova és que l'acord s'ha assolit en el moment en el que els negociadors catalans han donat llum verda a la darrera proposta.

Deute

Perquè amb els 3.800 M€ que diu el tripartit que ha aconseguit no pagarà el deute de 4.862 M€ de l’any 2008, reconegut pel departament d’Economia

Ja he explicat en un altre post que no té sentit relacionar el deute amb els recursos addicionals. El deute és el resultat de la diferència entre ingressos i despeses. I en aquest context de crisi, la Generalitat ha decidit mantenir una política de despesa pública, pròpia de l'estratègia keynesiana que estan portat a terme totes les economies del món. Vincular deute i finançament planteja dos interrogants centrals: (a) si l'Estat central també té un important deute, hem de reclamar que s'aturi el trasvassament de fons cap a les comunitats autònomes? i (b) si els darrers anys les finances públiques catalanes han controlat el deute, vol dir que les demandes d'un millor finançament eren inadequades?.

Ordinalitat

Perquè no respecta el principi d’ordinalitat, que comportaria que Catalunya estigués 17 punts per sobre de la mitjana. El tripartit afirma que estarem 5 punts per sobre, 3 vegades menys del que estableix l’Estatut.

També he explicat que l'Estatut sí respecta el principi de l'ordinalitat per rendes. Situar-se cinc punts per sobre de la mitjana vol dir que els recursos per càpita de què disposarà la Generalitat són superiors als de la majoria de comunitats; això supera el principi maragallià "pagar per rendes i rebre per població". El model resultant s'assembla molt al criteri de distribució dels recursos públics de l'economia federal alemanya. Per cert, els recomano que visitin els gràfics sobre el finançament del Departament d'Economia.



Consorci

Perquè l’acord no incorpora la creació del Consorci Tributari, previst a l’Estatut i reivindicat pel tripartit el mes de gener de 2009.

Això és ridícul. El Consorci es crearà sense necessitat que ho autoritzi aquest acord. Necessitem que un òrgan multilateral autorizti un mecanisme de relacions bilateral?

Estimacions

Perquè no ens creiem les xifres d’un model que permet a cada comunitat autònoma dir el que li sembla. Si sumem tot el que les comunitats autònomes diuen que guanyen puja a 13.745 M€, mentre que l’Estat diu que hi posarà 11.000 M€.

Que CiU no es cregui les xifres de la comunitat d'Extremadura o de Castella i Lleó és irrellevant. Les xifres que ens interessen són les del finançament de la hisenda catalana.

Pasapalabra

Perquè no volem quedar hipotecats per aquest acord: aspirem en el futur a fer complir el finançament que preveu l’Estatut i que Catalunya necessita.

Aquest és un dels problemes de fer decàlegs: Que arribes al punt novè i sempre t'has d'inventar alguna cosa per arriba als 10. Quan vegin un decàleg, ignorin el desè punt perquè o és redundant o és absurd. Posats a inventar-se punts per arrodonir el decàleg, els proposo idees més atractives: Perquè l'acord fomenta la poligàmia, perquè l'acord incrementarà el número d'embarassos adolescents, perquè els girasols pateixen de tortícolis, perquè no hem aconseguit baixar els quatre kilograms abans d'arribar a l'agost o bé perquè si llegeixes l'acord a l'inrevès hi apareix una invocació diabòlica.

21 de juliol 2009

Consultori sobre finançament (VIII)

Si estan cansats de números, crec que és millor que no llegeixin aquest post. En aquest punt intentarem avaluar el sistema de ponderació de la població de l'acord de finançament. Donem resposta a la darrera pregunta formulada en aquest consultori. Escoltem l'Ëric:

No me'n fio ni d'en Mas ni d'en Pujol, però me fio molt més de l'Elisenda Paluzie. I ella diu en el seu blog que les ponderacions realitzades per la població ajustada perjudiquen Catalunya. És això veritat?.

Com tot allò que afecta el finançament, no és fàcil respondre amb sí o amb un no. Que no ens espanti la complexitat...

Ponderació justa

No entrem en detalls: Hi ha una caixa comuna amb la que hem de pagar l'educació, la sanitat i els serveis socials. Com és lògic, les comunitats amb més habitants han de rebre més recursos. Extremadura i Astúries tenen poc més d'un milió d'habitants, de manera que totes dues haurien de rebre els mateixos recursos per als serveis bàsics i vuit vegades menys que Andalusia. Una forma d'enllestir el problema seria dividir els recursos pels habitants i d'aquesta manera cada comunitat tindria els mateixos diners per càpita.

Però és evident que els serveis públics no depenen només de la població, sinó del tipus de població. Astúries té molta més gent gran que Extremadura, de manera que hauria de rebre més recursos que ella per serveis socials. D'altra banda, Extremadura té molts més nens que Astúries, el que repercuteix en la seva despesa escolar. Necessitem ponderar la població d'acord amb diversos criteris, que facin més justa l'assignació dels recursos finals. Des de fora, aquests factors són vistos com un vulgar pols entre les comunitats que intenten inflar aquells criteris que els beneficien més. Però és necessari un model de ponderació que sigui just, perquè aquest model durarà molt de temps (ja ho veuran) i allò que beneficia una comunitat avui la pot perjudicar més. Més val que els criteris siguin simples i raonables.

Els factors de ponderació

L'assignació dels recursos del Fons de Garantia es realitza a partir de set criteris:

1. La població protegida equivalent, distribuïda en set grups d'edat (38%). Aquesta ponderació és el resultat d'un excel·lent treball d'un grup d'experts que han calculat la despesa sanitària per a cada franja sanitària. Catalunya obté una mitjana per sobre de la mitjana per càpita.

2. La població censada (30%). En aquest cas, només computa el número d'habitants de cada habitant, de manera que lògicament Catalunya obté una mitjana equivalent al valor per càpita.

3. La població entre 0 i 16 anys (20,5%). Aquesta variable demogràfica recull d'una forma molt fidel la demanda de places escolars obligatòries. Catalunya està molt lleugerament per sota de la mitjana.

4. La població de més de 65 anys (8,5%). La població amb més de 65 anys es correspon amb el gruix de la població que reclama la major part dels serveis socials. La immigració ha reduït l'envelliment de la població catalana, de manera que en aquesta variable també estem lleugerament per sota de la mitjana.

5. La resta de variables que intervenen no tenen un component demogràfic. La superfície representa un factor de ponderació d'1,8%. Tot i que Catalunya és la sisena comunitat amb major extensió, està clarament per sota de la mitjana. La dispersió representa un 0,6% i és un dels factors que apareixen a l'Estatut. Certament, Catalunya té molts nuclis de població, de manera que és la quarta comunitat amb més nuclis, però Galícia té més de la meitat dels nuclis de tot l'Estat, de manera que Catalunya se situa també molt per sota de la mitjana. Finalment, la insularitat aporta un 0,6% de la ponderació.



L'aplicació del model

Ara ja podem estimar els resultats de la ponderació amb les dades demogràfiques ajustades, amb les dades de 2007. Cada any, l'efecte dels criteris es modificarà d'acord amb el comportament de les variables, de la mateixa manera que es modificarà la demanda de serveis equivalents.

[Ampliació] Hi ha lectors que m'han fet saber que costa molt d'interpretar aquesta taula, de manera que introdueixo a posteriori una petita nota il·lustrativa. D'entrada, si cliquen sobre la taula la podran veure ampliada sense deixar-se 12 dioptries. Cada columna representa un factor de ponderació. Imaginem que hem de repartir 100 euros. Si el factor de ponderació de la superfície és 1,8 vol dir que haurem de repartir aquests 1,8 euros d'acord amb el percentatge de superfície (la taula anterior). Concretament, a Catalunya li assignarien 0,12 cèntims d'aquests 1,8 euros. Per això, el sumatori de cada columna equival al factor de ponderació. Si sumem les files, sabrem quants euros assignem a cada comunitat amb els criteris de ponderació. P.A. vol dir població ajustada i Pobl. vol dir població real: en els dos casos, la suma seria 100. Si comparem la P.A. amb la Pobl. sabrem com han afectat els factors de ponderació en l'assignació dels recursos.



D'acord amb l'estricta aplicació del model, les comunitats que perden pes en la població ajustada respecte la població total són, per aquest ordre Madrid (-0,89%), Andalusia (-0,28%), País Valencià (-0,24%), Catalunya (-0,22%), Múrcia (-0,06%) i Cantàbria (-0,01%). Però...

Ens falta un element del model que és l'assignació de recursos addicionals en el sistema. Els criteris de ponderació dels nous recursos són (a) un 75% pel creixement de la població ajustada en el període 1999 - 2009, liderat clarament per Catalunya, (b) un 12,5% per la població ajustada, on Catalunya està lleugerament per sota de la mitjana com hem vist i (c) per la població estimada i inscrita susceptible de rebre els recursos de la llei de la dependència, molt superior a la mitjana en el cas de Catalunya. Per tant, els recursos addicionals no només permeten acomplir els criteris previstos a l'Estatut (immigració i població depenent), sinó que equilibra l'efecte de la ponderació demogràfica prevista en el model.

20 de juliol 2009

Consultori sobre finançament (VII)

De vegades potser és possible. Hi ha gent tan pobre que només té diners. Amors eterns que duren el que dura un curt hivern. I beneïts maleïts. Però, en general, el primer dels tres principis aristotèl·lics funciona com un rellotge suís: quelcom no pot "ser i no ser". Si A és, no pot no ser. Per això, el model de finançament no pot ser al mateix temps una rendició incondicional de Catalunya i una submissió del sistema als interessos dels avars catalans. Mentre el cap de l'oposició assegura que l'acord és una oportunitat perduda, a 400 kilòmetres de la platja més propera asseguren que Zapatero és presoner del BSDM dels catalans.

Tot i que, com saben, els populars han realitzat el remake del film de Woody Allen Agafa els diners i corre, la presidenta de la Comunitat de Madrid assegura que la seva comunitat ha estat castigada per l'acord. Això ha plantejat els dubtes de dos dels nostres lectors. Veiem les seves preguntes:

Per la pau Com s'ha trobat un model que beneficïi Catalunya i no ho faci en la mateixa proporció a Madrid. Tinc entés que fins la proposta final Madrid confiava en que tot allò que aconseguís Catalanya també repercutiria favorablement a la seva comunitat, doncs partim de situacions similars. Així doncs, quins criteris s'han introduit al model que beneficïen Catalunya i no Madrid? El tema de mosos i presons ho explica tot?

... Albert (Es) destaquen exclamacions com la del responsable d'Hisenda de la Comunitat de Madrid ("¡Es incomprensible que el reparto de fondos de un catalán valga lo que dos madrileños, es intolerable!"), o bé l'afirmació d'un dels titulars de La Nueva España de que "Cada catalán recibe casi el triple que cada asturiano del nuevo fondo de financiación". Quina part, o no, de raó tenen? Realment valem el doble que un madrileny o el triple que un asturià?


Els avantatges de Madrid

Aparentment la Comunitat de Madrid és la comunitat amb major recaptació per càpita i, com Catalunya, rep uns recursos per càpita superiors a la mitjana. Ara bé, les dades de Madrid necessiten un parell d'esmenes a la totalitat. En primer lloc, Madrid es beneficia de l'efecte "seu": una societat de Salamanca, Terol o Ourense que opera en tot l'Estat i, potser, en els mercats internacionals tendeix a situar la seu fiscal de l'empresa a la capital. Això explica perquè la recaptació a Madrid és molt superior al pes del PIB madrileny sobre el PIB estatal. En segon lloc, per a calcular la balança fiscal, alguns economistes empren el criteri del flux de benefici, de manera que les inversions estatals situades a Madrid, no són computades com a inversions a Madrid perquè estan adreçades a tots els espanyols. Sembla més lògic emprar el criteri de flux monetari, que quantifica totes les inversions realitzades per l'Estat a la Comunitat de Madrid.

Un bon model per a la Comunitat de Madrid

El model acordat és també un bon model per a la Comunitat de Madrid. En primer lloc, perquè Madrid és la comunitat amb major capacitat fiscal per càpita, de manera que el 25% de la recaptació que es queda a la Comunitat serà la quantitat més elevada (per càpita, és clar) de totes les comunitats. I en segon lloc perquè el principal criteri d'assignació dels recursos addicionals és el creixement de la població durant el període 1999 - 2009 i la Comunitat de Madrid és la segona comunitat que més ha crescut en aquest decenni, després de la catalana. L'aplicació del model permet a Madrid mantenir el principi d'ordinalitat de les rendes per càpita i, per primera vegada, permet situar la Comunitat amb una assignació de recursos per càpita per sobre de la mitjana.

Les pors de Madrid

Les crítiques de Madrid s'han centrat inicialment en dos arguments sense fonament. Inicialment es posà de manifest que "un català val tant com dos madrilenys"; es refereix a uns càlculs absurds pels quals els recursos addicionals que havia projectat Catalunya duplicaven els recursos per a Madrid. No només es comparaven anys diferents, sinó que s'ignorava el diferencial de població entre una comunitat i una altra. La segona crítica s'ha centrat en la partida extraordinària per a les comunitats amb dues llengües oficials. Seguint la lògica del criteri de flux monetari, podríem comparar l'assignació per a la normalització del català amb els costos de l'Instituto Cervantes, situat al carrer Alcalá.

Després de la reacció inicial, la Comunitat de Madrid ha redactat un document més ponderat, en el que reconeix les virtuts del model i fa una sèrie de propostes. Les millores proposades per Madrid són una declaració d'intenció de les febleses de la Comunitat de Madrid (excusatio, non petita...). La podem concretar en tres punts:

1. Madrid demana la creació d'un Fons de Garantia de Sostenibilitat, de manera que l'aplicació del model garantís que en cap cas un any s'obtingués una recaptació inferior a l'assignació de l'any anterior. Per entendre aquesta preocupació, convé considerar la política de reducció sistemàtica dels impostos per part del govern liberal d'Aguirre. ¿No han anat mai a sopar i han detectat que un dels entaulats escull el plat més car, perquè sap que el compte es pagarà a parts iguals?. Madrid s'ha adonat que el nou model castiga les comunitats que fan menys esforç fiscal. Aquí es veu la potència de l'article 206.3 de l'Estatut: els mateixos serveis amb la mateixa pressió fiscal.

2. En segon lloc, Madrid demana que l'assignació dels recursos del fons de competitivitat es faci a partir de la població real i no de la població ajustada. És cert que la població ajustada afavoreix Catalunya i no tant a Madrid. Tanmateix, els criteris emprats, més enllà dels interessos particulars d'una comunitat o una altra, semblen els més adients: població gran, població en edat escolar...

3. Finalment, la darrera por de la comunitat és que l'assignació de recursos per a les persones depenents es porta a terme no a partir de la població potencialment depenent, sinó d'acord amb les sol·licituds tramitades. És a dir, les assignacions de recursos per a la Llei de Dependència es realitzaran d'acord amb el número d'expedients. El problema és que Andalusia o Catalunya han fet els deures, però Madrid té un nivell de tramitació administrativa de la Llei molt endarrerit. Què lluny queda el debat Rajoy - Zapatero, quan el líder popular posava la Comunitat de Madrid com a exemple de l'aplicació de la Llei.

Consultori sobre finançament (VI)

Els asseguro que després de la sèrie dedicada al finançament, faré un mes sabàtic amb posts que només s'interessin per l'arquitectura dels castells de sorra, la poesia dels prospectes farmacèutics o la constatació de la crisi d'occident a partir dels souvenirs turístics. Mentrestant, mantenim obertes les línies per debatre el model de finançament.

En aquesta ocasió, els presento una pregunta del lector Per la pau. Ens qüestiona el següent:

Artur Mas afirma en un article a El Periódico que és molt fàcil veure que els 4000M€ són insuficients doncs "n'hi ha prou amb...el text de l’Estatut, amb la seva cistella d’impostos (50% de l’IRPF, 50% de l’IVA, i 58% dels impostos especials), perquè la xifra millori molt notablement: 5.630 milions d’euros." Amb aquesta afirmació s'estan barrejant els números resultants de l'aplicació del propi sistema amb els 11000M€ adicionals aportats per l'Estat o no he entés alguna cosa?

El model

Efectivament, l'Estatut preveu que la cistella d'impostos s'ampliï fins el 50% d'IRPF (abans el 33%), el 50% de l'IVA (abans el 35%) i el 58% dels impostos especials (abans el 40%); i, de fet, el model acordat en el Consell de Política Fiscal i Financera recull aquests percentatges. Ara bé, l'Estatut no diu que aquests impostos es quedaran a Catalunya, de la mateixa manera que el 30 - 35 - 40 anterior tampoc ho feia. Aquests recursos tributaris han d'anar a una caixa comuna, per a què totes les comunitats disposin dels mateixos recursos per càpita en la prestació dels serveis bàsics.

La novetat del model és que ara la quarta part dels tributs recaptats es queden a Catalunya; però òbviament les altres tres quarts parts formen part dels recursos necessaris per a la prestació dels serveis bàsics (sanitat, educació i serveis socials). D'això en diem anivellament parcial.

A més dels recursos recaptats per IVA, IRPF i impostos especials, l'Estat fa una aportació extraordinària d'uns 11.000 milions d'euros, que cobreix una part del fons bàsic (anomenat Fons de Garantia de Serveis Públics fonamentals), el Fons de suficiència global i el fons de convergència autonòmica.

Fem allò que diu l'Estatut

Els números que fa el líder de l'oposició són els següents. Si ens quedem no amb el 25%, sinó amb el 100% de la nova cistella llavors els ingressos addicionals s'incrementarien fins els 5.000 milions. Hem de tenir present que en el model precedent, el finançament autonòmic depenia en un 68% dels impostos cedits i en 32% de les aportacions de l'Estat. Però en aquesta ocasió, la cistella d'impostos arriba fins el 90% del pressupost, mentre que els 11.000 milions addicionals representen un 10%.

Si el 100% dels impostos cedits (parcialment o total) es queden a Catalunya, llavors trenquem el principi de solidaritat perquè els nous ingressos dependrien exclusivament de la nostra capacitat fiscal. En aquest cas, incompliríem el que explicita l'article 206.3 de l'Estatut: "Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar". I recordem que el cap de l'oposició no vol incomplir l'Estatut.

Consultori sobre finançament (V)

Després del parèntesi del dissabte roig, reprenem el consultori sobre el finançament amb una pregunta que hauria signat el mateix David Madí. Un lector anònim ens pregunta:

Per què heu acceptat un acord que vulnera la meitat dels articles de l'Estatut?. On heu deixat els interessos del país i la nosatra dignitat?

La meitat?

El lector no ens dóna cap pista sobre aquest 50% de l'Estatut vulnerat. Però no cal. Coincideix amb el principal argument dels responsables de CiU: El finançament és una calamitat perquè vulnera la meitat dels preceptes de l'Estatut. La meitat?. Entro a la pàgina de CiU i obro el seu power point sobre finançament. D'entrada, els responsables de CiU haurien de fer un curset accelerat de powerpoint. Alguns consells bàsics: (a) les sis primeres diapositives no s'entenen, (b) és recomanable que el títol ocupi una superfície inferior a la longitud de la diapositiva, (c) les fonts haurien de ser mínimament legibles i (d) mai (mai) facin un copy & paste d'un gràfic o una taula des de l'Excel al Powerpoint.

Segons el document, l'acord vulnera els següents articles: 201.3, 201.4, 203.3, 204.2, 206.1, 206.3, 206.4, 206.5, 206.6, 208, 209, 210.1, 210.2 i 210.3 més les disposicions addicionals 4 i 11 i la disposició final 1. Només faltava imputar-li la vulneració del Tractat de La Haia, el protocol de Kyoto i les tres lleis de Mendel. Els articles vulnerats són 14, més 3 disposicions. Tenint en compte que l'Estatut conté 50 articles sobre finançament i que d'acord amb el document han estat vulnerats 14, seguint els números de CiU s'haurien incomplert el 28% i no el 50%. 14 articles sobre 50 són el 28% i no el 50%. Anem a veure els 14 articles pressumptament vulnerats, un per un.

Article 201.3

Art. 201.3. El desenvolupament d'aquest títol correspon a la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat.

L'article 201.1 de l'Estatut diu que "Les relacions d'ordre tributari i financer entre l'Estat i la Generalitat són regulades per la Constitució, per aquest Estatut i per la llei orgànica a què fa referència l'apartat tercer de l'article 157 de la Constitució", és a dir la LOFCA. De manera que si l'acord no hagués seguit la seqüència Consell de Política Fiscal i Financera - Modificació de la LOFCA - Reunió de la Comissió Mixta, hauríem incomplert l'Estatut. De fet, el punt 4.11 de l'acord regula que després de l'aprovació dels textos legals necessaris per a l'acord, es reuniran les comissions mixtes corresponents. Per cert, la Comissió, que té unes funcions molt més àmplies, funciona des de fa més d'un any.

Article 201.4

D'acord amb l'article 138.2 de la Constitució, el finançament de la Generalitat no ha de comportar efectes discriminatoris envers Catalunya respecte a les altres comunitats autònomes. Aquest principi ha de respectar plenament els criteris de solidaritat que enuncia l'article 206 d'aquest Estatut.

Aquest és un article redundant. Diu, en essència, que s'ha d'acomplir el que diu l'article 206, de manera que aplacem l'argumentació a aquest punt.

Article 203.3

En el marc de les competències de l'Estat i de la Unió Europea, l'exercici de la capacitat normativa a què fa referència l'apartat 2 inclou la participació en la fixació del tipus impositiu, les exempcions, les reduccions i les bonificacions sobre la base imposable i les deduccions sobre la quota

Si anem al citat apartat segon, veurem que es diferencia entre els tributs cedits totalment on és obligatòria la capacitat normativa ("en el marc de les competències de l'Estat i de la UE") i els tributs cedits parcialment, on "si s'escau" hi haurà capacitat normativa". El document explicita les competències normatives en els impostos cedits totalment, mentre que delimita aquesta capacitat en els tributs cedits parcialment, el que per cert és força lògic. En tot cas, sobre l'IRPF la Generalitat podrà legislar sobre la tarifa (sols resta la limitació de la progressivitat), el mínim exempt (dins d’un marge del 10%) o les deduccions (d’acord amb el nou percentatge de cessió). En l’acord s’insta el govern de l’Estat a buscar fórmules perquè la Generalitat disposi de capacitat normativa en la fase minorista de l’IVA, d’acord amb la normativa europea.

Article 204.2.

La gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels altres impostos de l'Estat recaptats a Catalunya corresponen a l'Administració tributària de l'Estat, sens perjudici de la delegació que la Generalitat en pugui rebre ni de la col·laboració que es pugui establir especialment quan ho exigeixi la naturalesa del tribut. Per a desplegar el que determina el paràgraf anterior, s'ha de constituir, en el termini de dos anys, un consorci, o un ens equivalent, amb participació paritària de l'Agència Estatal d'Administració Tributària i de l'Agència Tributària de Catalunya. El Consorci es pot transformar en l'Administració tributària a Catalunya.

La Llei 7/2007 regula la creació de la nova Agència Tributària de Catalunya. Aquesta és la "pota catalana" del Consorci, que precisa de l'altra part, que és l'estatal. I és cert que aquest ens mixt havia d'estar constituït el 9 d'agost de 2008, de manera que s'ha incomplert el termini. El procés de negociació del finançament s'ha perllongat en el temps i ha impedit que s'assolissin les dates previstes. Ara bé, l'acord no incompleix el termini. En altres paraules, una vegada superat el termini de creació de l'Agència, no és possible arribar a un acord que rectifiqui aquesta situació. Una situació diferent seria que l'acord fixés un calendari en el que la creació del Consorci superés el límit temporal fixat per l'Estatut.

Article 206.1

El nivell de recursos financers de què disposi la Generalitat per a finançar els seus serveis i les seves competències s'ha de basar en criteris de necessitats de despesa i ha de tenir en compte la seva capacitat fiscal, entre altres criteris. A aquests efectes, els recursos de la Generalitat són, entre altres, els que deriven dels seus ingressos tributaris, ajustats a l'alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d'anivellament i de solidaritat.

La proposta recull absolutament, literalment, aquest article. El document fixa en primer lloc que els recursos de cada comunitat s'estableixen a partir de les seves necessitats de despesa (la població ajustada i les competències exclusives). A més, té en compte la capacitat fiscal perquè una quarta part de la cistella de tributs es queda directament en el sistema. I, com és lògic, els seus ingressos tributaris són modificats pels mecanismes d'anivellament i de solidaritat. Clavat.

Article 206.3

Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar. De la mateixa manera, la Generalitat rep recursos, si escau, dels mecanismes d'anivellament i de solidaritat. Els nivells esmentats són fixats per l'Estat

Novament, és insòlit que CiU consideri que el model vulnera aquest precepte. En primer lloc, el Fons de Garantia dels Serveis Bàsics té com a objectiu garantir que el nivell de recursos per càpita en sanitat, educació i serveis socials siguin equivalents. Alhora, atès que un 25% dels tributs recaptats es queden a la mateixa comunitat, es premia els qui realitzen més esforç fiscal. Com és sabut, Catalunya rebrà recursos dels mecanismes d'anivellament.

Article 206.4

La determinació dels mecanismes d'anivellament i de solidaritat s'ha de fer d'acord amb el principi de transparència, i se n'ha d'avaluar el resultat quinquennalment.

El model és transparent perquè fixa de forma molt precisa els criteris d'assignació dels recursos, a diferència del model precedent que tenia elements totalment discrecionals. Una de les aportacions més significatives del nou model és, precisament, que fixa unes regles del joc molt més clares per a totes les parts. LA revisió no es farà quinquennalment, sinó (afortunadament) cada any.

Article 206.5

L'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament.

Aquest és un dels punts més controvertits de la discussió. Amb el nou model, Catalunya es manté en la quarta posició del rànquing abans i després dels mecanismes d'anivellament. Per no estendre'm en aquest punt, em remeto al que afirma l'economista Elisenda Palizue, qui considera que efectivament no s'altera el principi d'ordinalitat previst a l'Estatut.

Article 206.6

S'ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa a què fa referència l'apartat 1, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s'han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d'exclusió social.

Disseccionem els principis de l'article:

a. L'esperit de l'article 206.6 és l'assignació de recursos per població. "S'ha de tenir com a variable bàsica la població". En el nou model, la població (rectificada) representa el 97% dels factors de ponderació.
b. Un 75% dels recursos addicionals s'assignen pel creixement de la població en el període 1999-2009. Com és sabut, el principal responsable de l'increment de la població ha estat la immigració, de manera que el 75% dels nous recursos es destinen precisament a les comunitats amb major immigració.
c. La densitat de la població forma part dels criteris d'assignació de recursos, si bé la seva dotació econòmica és molt petita.
d. La població en risc d'exclusió social és el segon criteri més important en l'assignació dels recursos addicionals.

Contràriament al que han declarat tant l'economista Sala i Martín com l'Elisenda Paluzie, els criteris d'assignació no perjudiquen Catalunya, com demostraré més endavant.

Article 208

L'Estat i la Generalitat han d'actualitzar quinquennalment el sistema de finançament, tenint en compte l'evolució del conjunt de recursos públics disponibles i la de les necessitats de despesa de les diferents administracions.
Aquesta actualització s'ha d'efectuar sens perjudici del seguiment i, eventualment, la posada al dia de les variables bàsiques emprades per a la determinació dels recursos proporcionats pel sistema de finançament.
L'actualització a què fa referència l'apartat 1 ha d'ésser aprovada per la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat.


A diferència del model CiU-PP que no preveia cap sistema d'actualització, l'actual model preveu una actualització no quinquennal, sinó anual. Naturalment, la Comissió Mixta ha d'aprovar (entre altres coses) aquesta actualització.

Article 209

D'acord amb el principi de lleialtat institucional, s'ha de valorar l'impacte financer, positiu o negatiu, que les disposicions generals aprovades per l'Estat tinguin sobre la Generalitat o les aprovades per la Generalitat tinguin sobre l'Estat, en un període de temps determinat, en forma d'una variació de les necessitats de despesa o de la capacitat fiscal, a fi d'establir els mecanismes d'ajustament necessaris.
Les dues Administracions s'han de facilitar mútuament l'accés a la informació estadística i de gestió que sigui necessària per a exercir millor les competències respectives, en un marc de cooperació i transparència.


No hi ha res a l'acord que indiqui el contrari.

Article 210.1, 210.2 i 210.3

La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat és l'òrgan bilateral de relació entre l'Administració de l'Estat i la Generalitat en l'àmbit del finançament autonòmic. Li corresponen la concreció, l'aplicació, l'actualització i el seguiment del sistema de finançament, i també la canalització del conjunt de relacions fiscals i financeres de la Generalitat i l'Estat. És integrada per un nombre igual de representants de l'Estat i de la Generalitat. La presidència d'aquesta Comissió Mixta és exercida de manera rotatòria entre les dues parts en torns d'un any. La Comissió adopta el seu reglament intern i de funcionament per acord entre les dues delegacions. La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat exerceix les seves funcions sens perjudici dels acords subscrits pel Govern de Catalunya en aquesta matèria en institucions i organismes de caràcter multilateral.

Com s'ha evidenciat, la negociació del finançament ha estat portada a terme de forma bilateral entre el Govern de la Generalitat i el Govern de l'Estat. Ha estat el sí del Govern català el que ha permès desencallar el model resultant. Com he comentat en els punts anteriors, la Comissió s'ha reunit en diverses ocasions des de la seva constitució.

Disposició addicional 4

La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat ha d'elaborar els informes necessaris per a avaluar el compliment del que disposa l'article 201.4.
Els mecanismes que eventualment s'hagin d'establir per a donar compliment al que disposa l'article 201.4 es poden aplicar gradualment fins a assolir l'objectiu.


Com és obvi, el document no limita la capacitat de la Comissió Mixta per realitzar tots els informes que consideri convenient i aplicar el grau de progressivitat que es consideri oportú.

Disposició addicional 11

En el marc de les competències i de la normativa de la Unió Europea, l'Administració General de l'Estat ha de cedir competències normatives sobre l'impost sobre el valor afegit en les operacions efectuades en fase detallista els destinataris dels quals no tinguin la condició d'empresaris o professionals i en la tributació en fase detallista dels productes gravats pels impostos especials de fabricació.

Com ja he comentat, la proposta recull aquest punt.

Disposició final primera

Els preceptes del títol VI es poden aplicar de manera gradual atenent llur viabilitat financera. En tot cas, aquesta aplicació ha d'ésser plenament efectiva en el termini de cinc anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut.

Ha estat, segurament, la patinada més sonora de CiU. S'ha confós llindar màxim d'aportació amb acompliment ple del títol sobre finançament. El model segueix els preceptes del Títol VI des del primer any d'aplicació, és a dir, des de 2009. Un altra cosa és que el 2012 s'arribi al llindar màxim d'aportació estatal, previst en el document. Efectivament, el 2012 serà el sisè any d'Estatut, però el model estatutari ja s'haurà assolit el 2009.

19 de juliol 2009

Dissabte roig



Més de 300 taules, unes 5.000 persones de suport i 20.000 nous simpatitzants són les xifres nues d'aquesta iniciativa del PSC que té com a objectiu recuperar el carrer com a escenari natural de la política. Aquest cap de setmana d'estiu, les ciutats catalanes s'han pintat de vermell per a exposar els avenços del nou model de finançament, per a mostrar l'acció de govern, però sobretot per a prendre el pols de la societat. Propostes, crítiques, lloances, interrogants, consultes, somriures i aportacions han omplert les places, les rambles, els parcs o els passeigs del país. Un esforç col·lectiu per una política directa, vis a vis. Una forma de política 2.0 analògica. Perquè és en el carrer on es construeixen les utopies polítiques.

Podeu seguir la crònica del dissabte roig en els blogs de la Lourdes Muñoz, en Jordi Pedret, el PSC d'Ulldecona, en Roger Casero, en Roberto Labandera, en Raül Murcia, la Flora Vilalta, la Carme García, la Montse Arnan, la Bàrbara Alonso, Joan Martínez o al twitter.

14 de juliol 2009

Consultori sobre finançament (IV)

Abans d'iniciar la quarta resposta del consultori de finançament, els recordo que poden incorporar les seves preguntes en aquest post. Em comprometo a contestar totes les qüestion de la forma més objectiva possible. També els animo a què participin en les diferents respostes, amb comentaris que critiquin, complementin, neguin, revoquin o ampliïn la informació proporcionada. L'objectiu és crear un espai d'intercanvi per a què els lectors puguin fer-se el seu propi mapa en aquesta complicada cartografia del finançament.

El lector sgarturo ens interroga sobre el pes dels nous recursos sobre les finances públiques de la Generalitat. Veiem la seva pregunta:

Si resulta que el finançament es de menys de 4000 milions, quina part representa del pressupost de la Generalitat?. Si no ho tinc mal entes no arriba ni per pagar el sou dels funcionaris. D'on surt la resta de diners? Si és una quantitat petita versus el total que gestiona la Generalitat, val la pena donar-li tant de enrenou? Bé suposo que estic confos, però m'agradaria saber con funciona el tema. Gràcies per la teva oportunitat. Això es política 2.0 de veritat i m'agrada.

El pressupost de la Generalitat

El pressupost de la Generalitat de 2009 preveu uns ingressos de 31.093 milions d'euros. L'acord de finançament projecta uns recursos addicionals d'uns 3.800 milions d'euros el 2012, és a dir un 12% més. En aquest simulador, es pot veure la distribució de les despeses i els canvis que es poden realitzar amb un increment de gairebé 4.000 milions d'euros. Podem, per exemple, duplicar la despesa en serveis socials o incrementar en un 50% la despesa en educació.

Efectivament, amb 4.000 milions d'euros no pagaríem els sous dels treballadors públics (molts dels quals no són funcionaris). Els serveis públics són això, serveis, i sabem que un dels factors clau en els serveis són els recursos humans. La sanitat precisa de metges, la justícia de jutges i fiscals, l'educació de mestres, la seguretat de mossos o els serveis socials d'assistents. És lògic que a les administracions públiques el capítol I (els sous) tinguin un pes important; cap proposta de finançament ajudaria a finançar la totalitat dels sous dels treballadors públics. Per cert, Catalunya té la ràtio de treballadors públics per habitant més baixa de l'Estat.

Dèficit fiscal, dèficit públic i finançament

Una forma d'avaluar la proposta de finançament és la relació entre els recursos addicionals i el dèficit fiscal. S'entèn per balança fiscal la diferència entre els beneficis o pagaments derivats de la despesa que el sector públic central realitza en aquesta comunitat i el volum d’ingressos detrets d’aquesta regió per finançar el conjunt de la despesa pública. N'hi ha superàvit si la diferència és positiva i dèficit si la diferència és negativa. Tant l'administració de la Generalitat com l'administració de l'Estat han fet públics els resultats de la balança fiscal de Catalunya, que se situa entorn uns 11.000 milions d'euros de dèficit pel 2005. Els dos estudis demostren que el dèficit s'ha disparat amb el mou model de finançament pactat el 2001, el que evidencia que ha estat un desastre per les finances públiques catalanes.

L'acord permetrà invertir la tendència i reduir de forma progressiva el dèficit fiscal de Catalunya. El nou model implica una reducció d'un terç del dèficit actual. L'Estatut regula que Catalunya ha de contribuir a la solidaritat interterritorial, tal i com estableix l'article 206.3: "Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes". Convé recordar també que fins i tot el model de concert basc implica un dèficit fiscal, perquè participen en el Fons de Compensació Interterritorial.

En canvi, és més discutible relacionar els recursos addicionals amb el dèficit públic. Parlem de dèficit públic quan la diferència entre els ingressos i les despeses dóna un resultat negatiu: El 2009 gastarem més diners dels que tenim. El 2008 el dèficit públic se situava entorn els 4.800 milions d'euros, i alguns han considerat que el nou model no permet eixugar el dèficit públic. El dèficit no és més que el resultat d'una determinada opció política. En un període de crisi, davant d'una reducció brutal dels ingressos les adminstracions poden optar per una reducció igualment brutal de les despeses o bé poden reduir la despesa, però mantenir uns determinats llindars per garantir la prestació de serveis i, fins i tot, l'estimulació de l'economia amb mesures keynesianes.

Que hi hagi dèficit o superàvit és només el resultat de l'ajust de les despeses als ingressos efectius. Durant els darrers anys, les finances públiques catalanes han registrat un superàvit dels seus resultats, i això no ha limitat la reivindicació d'un nou model de finançament.

13 de juliol 2009

Consultori sobre finançament (III)

Abans d'explicar un nou model, convé que reflexionem sobre el model antic. Ha arribat el moment de fer balanç del recorregut del finançament actual i guanyar en perspectiva; si mirem la seqüència, com en un praxinoscopi, podem saber valorar millor els guanys i les pèrdues. Per això, agraeixo la pregunta que ha formulat un altre habitual d'aquest blog, que tampoc amaga la seva filiació política, xarxaconvergent. La pregunta està formulada en aquests termes:

Fins a quin punt l'anterior model de finançament és tan dolent com dieu?. Per què les finances públiques de la Generalitat s'han més que duplicat?. Tant costa reconèixer els encerts dels governs anteriors?

El model 2001

Situem-nos. El 2000 el PP ha guanyat per majoria absoluta i a Catalunya el Govern de CiU depèn dels vots favorables del PP. No és el millor escenari per iniciar un procés de negociació pel nou finançament. Poden seguir a l'hemeroteca de La Vanguardia les semblances i les diferències entre el procés de negociació liderat per l'Artur Mas i el procés liderat per José Montilla.

Si volen una descripció detallada de les febleses i de les aportacions del model de finançament pactat entre Mas i Aznar, els recomano el detallat estudi de l'Esther Martínez o aquest bon article del Notes d'economia.

Sense entrar en detalls, el model va aportar un major percentatge en la cistella dels tributs propis, va permetre integrar la sanitat en el model i especialment va obrir la porta a la participació de la Generalitat en el disseny tributari general. Entre els aspectes més negatius, destaca l'ambigüitat dels criteris en l'assignació dels recursos (que genera una evident discrecionalitat), la manca de previsió del creixement de la població i l'absència de mecanismes de revisió.

El resultat

Com poder saber si un model és bo?. El primer pas podria ser calcular la diferència entre els recursos obtinguts el 2001 i els recursos de 2002, 2003 o 2004. Aquest document del Departament d'Economia permet saber l'evolució dels recursos de la Generalitat al llarg d'aquest període. Efectivament, hi ha un increment molt sensible dels ingressos de la Generalitat al llarg d'aquesta dècada.

Naturalment, aquesta avaluació és un error. L'única forma de mesurar l'impacte real d'un determinat model és comparar el resultat del model amb el resultat que s'hauria obtingut si no s'hagués canviat el model. Els recursos podem créixer per un increment de l'activitat econòmica, per un increment de la població o per un major consum de productes, de manera que per avaluar un model només el podem comparar amb el resultat obtingut pel model precedent. Si apliquem aquesta metodologia, el model pactat per Artur Mas assolí 251 milions el 2002, 289 el 2003, 326 el 2004, 526 el 2005 i 313 el 2006.

És un error evident imputar l'increment de recursos entre un any i un altre al canvi de model. Un error en el que per cert ha caigut CiU en la seva presentació contra el nou model i en la pàgina de CiU sobre el finançament.

Consultori sobre finançament (II)

Entenc que la gent es perdi pel camí. Si ja ens costa saber quants són 30.000 euros (que aixequi el dit qui no faci el càlcul de dividir-ho per sis per fer-se una idea), tots ens maregem quan es parla de 3.000 milions d'euros. També són molt complicats els criteris del model. Per això, un lector habitual del blog que no amaga la seva filiació política (sociata) ens formula aquesta qüestió:

Què vol dir això de què el principi d'ordinalitat és interpretable?. A mi em sembla molt clar. El pots explicar?

L'ordinalitat

La taula adjunta és el resultat d'un estudi realitzat per Alcaide l'any 2002. La primera columna representa el PIB per habitant. Es presenta prenent la mitjana de l'Estat com a índex 100. Catalunya té un PIB per càpita de 122 punts. La segona columna mostra la Renda Familiar Bruta Disponible (RFBD) per comunitats, també prenent la mitjana estatal com a índex 100. En aquest cas, podem veure un efecte positiu dels fluxos fiscals: les comunitats amb més capacitat de renda perden capacitat per càpita en benefici de les comunitats que en tenen menys. Fins aquí, res a dir.



Hi ha però, un segon efecte que mereix ser estudiat. Fixem-nos que algunes comunitats pugen en el rànquing i (òbviament) altres baixen. Concretament, Catalunya passa del quart lloc al sisè: altres comunitats com La Rioja i Aragó, que tenen un PIB per càpita inferior acaben amb una renda bruta familiar superior. En altres paraules. No es produeix un efecte d'anivellament, és a dir, cedir una part dels teus recursos per a millorar la situació d'altres àrees més desafavorides, sinó que es crea una situació estranya: aquestes comunitats "escalen" llocs en el rànquing. Imaginem-nos que visc en una comunitat de cinc individus i jo guanyo 100 i la resta d'individus guanyen 80. És lògic que jo pagui més impostos per seguir el principi de solidaritat. El que seria estrany és que jo cedís 20, de manera que els altres quatre membres tinguessin 85 i jo em quedés amb 80.

La correcció de l'ordinalitat

Efectivament, un dels objectius del model de finançament que es va dibuixar a l'Estatut era fixar el criteri d'ordinalitat. Aquest és l'article 206.5:

L'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació dels rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament.

Però anem ara a la pregunta que ens plantejava sociata. És interpretable aquest article?. La resposta és sí. El primer redactat de l'Estatut parlava de recursos per càpita, és a dir els diners públics dels que disposa l'administració per a portar a terme les seves polítiques. El redactat final modificà recursos per rendes, que són el conjunt de diners (públics i privats) d'un territori. No és el mateix fixar l'ordinalitat en els recursos públics per càpita que en les rendes per càpita.

12 de juliol 2009

Consultori sobre finançament (I)

Hem obert línies per a contrastar algunes de les qüestions del finançament. Obre el foc en JRoca amb aquesta pregunta clàssica:

¿"Todos los españoles son iguales ante la ley" si hi ha dues CCAA que tenen concert econòmic? És plantejable el concert econòmic per Catalunya?

Orígens del concert

El "concert" és una relíquia històrica. El 1878 el Govern central va establir un acord pel qual les diputacions basques s'encarregaven de recaptar els impostos i cedir una determina quota a l'Estat. Era un mecanisme provisional perquè l'Estat acabava de disoldre les Juntes Generals i no disposava de cap sistema per a la recaptació dels impostos. Aquest sistema havia de durar vuit anys, però es va anar prorrogant en el temps. El concert va ser mantingut fins i tot pel govern franquista a Àlaba i Navarra.

Amb la transició democràtica, la Constitució va recollir els drets històrics forals, entre els quals hi figura el concert econòmic. D'aquesta manera, des d'un punt de vista jurídic l'anomenat concert econòmic és un element integrat a la Constitució espanyola i l'Estatut de Guernica.

Com funciona el concert?

En el concert, l'administració basca recapta tots els tributs. Una part d'aquests recursos són destinats a compensar l'Estat per (a) les despeses de l'Estat al País Basc, (b) les despeses generals de l'Estat de les que es beneficia el País Basc (com ara l'exèrcit) i (c) el Fons de Compensació Interterritorial. En altres paraules, els tributs dels bascos i dels navarresos no serveixen per a compensar les baixes rendes de la resta dels espanyols, però sí que participen en el FCI. Tècnicament, la participació dels tributs bascos en la Hisenda espanyola està calculada a partir del pes de la població i de la renda, l'anomenat "cupo", que se situa en el 6,24%.

Un concert català?

Des d'un punt de vista legal, no és possible establir un concert català. D'entrada, la Constitució ja recull el principi de solidaritat inherent a la concepció de l'Estat. Molt concretament, l'article 206.3 de l'Estatut diu literalment que: "Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar". És a dir, el nostre ordenament jurídic no permet un model de concert, un principi que ens hem fixat nosaltres mateixos.

Si abandonem el marc legal, podríem entrar en el capítol de les valoracions, però a mi m'agradaria evitar en aquesta sèrie els judicis de valor. És evident que la situació del País Basc i de Navarra representen un agravi respecte la resta de comunitats autònomes. Davant d'una injustícia, sempre hi ha dos camins: demanar que cesi la injustícia (com va dir públicament el President Maragall) o reclamar que nosaltres també volem ser-ho. I amb aquest apunt espero no haver creuat una línia vermella de l'objectivitat amb la que m'agradaria dedicar els propers posts sobre finançament.

10 de juliol 2009

Consultori permanent sobre el finançament

Ja podem avançar els titulars. Rajoy considerarà que el model de finançament crea un sistema injust que penalitza les comunitats més pobres. Montilla considerarà que l'acord coincideix amb les necessitats del país. Mas sumarà 2.000 milions d'euros a l'acord assolit per a determinar la xifra òptima. Aznar cridarà que Espanya es trenca. I Massiel demanarà una mica més de Blood Mary. Sortim, però, del guió.

Obro el blog de bat a bat per a proposar un consultori permanent sobre el finançament. Vostès poden plantejar aquelles preguntes que considerin oportú i jo intentaré respondre totes les qüestions, de la forma més clara i objectiva possible. Amb els seus comentaris i les fonts indirectes, podrem delimitar les regles del joc bàsic per entendre de forma autònoma de què va això del finançament. Obrim línies.

Democràcia deliberativa



Parteixo del principi "Una altra democràcia és possible". No m'agrada el model actual i no crec que l'alternativa sigui l'abstenció crítica o el populisme berlusconià. De manera que ha arribat el moment de dissenyar un model alternatiu, que no llenci el nen amb l'aigua del bany. El problema és identificar què és aigua bruta i què és nadó.

Deliberar

Deliberar és meditar i considerar les opcions a favor i en contra abans de prendre una decisió. Deliberar és pensar, enraonar, contrastar, aturar-se, escoltar, opinar. Deliberar requereix temps, dedicació, informació, paciència i capacitat de diàleg.

Actualment, el centre de la deliberació és polític. Són els partits polítics els qui pensen, avaluen, dissenyen, rebutgen i contrasten les alternatives. La democràcia deliberativa vol traslladar l'epicentre de la deliberació des de la política a la societat (civil). Qui ha de deliberar ha de ser la societat. La nova política ha de tenir lloc fora de la política.

Hem deixat que uns pocs pensin per nosaltres. Hem deixat que els argumentaris s'imposin als arguments. I per això preguntem al nostre partit de referència què hem de pensar i com hem de pensar. El que havia de ser la batalla de les idees s'ha convertit en la batalla per la comunicació de les idees. El partit que perd no creu que no tenia raó, sinó que no ha comunicat bé.

Decidir

En un sistema de democràcia representativa, decideixen les urnes ja sigui de forma directa (referèndum) o de forma indirecta (els representants). Els sistemes que estimulen la decisió ciutadana plantegen problemes de legitimitat. Els mecanismes electrònics de decisió no són representatius, de la mateixa manera que les enquestes dels diaris electrònics no representen els ciutadans, només els lectors dels diaris. Aquesta és una versió perversa de la democràcia participativa: un procés de decisió sense deliberació. Alorza ha batejat aquest biaix com l'efecte Chikilicuatre. Hem invertit els termes: la deliberació ha de tenir lloc en l'àmbit social i la decisió en l'àmbit polític.

Deliberar bé

Etimològicament, deliberar prové de la mateixa arrel que libra, balança. Si deliberem, situem en una balança els aspectes positius i negatius de qualsevol tema i observem cap a quin costat es mou la balança. En un procés de deliberació, és molt important la veracitat, la validesa de les fonts, el contrast de la informació i la capacitat d'alternar els arguments favorables i desfavorables de cada opció.

La societat civil està contaminada pels processos particràtics de deliberació. No hi ha espais de contacte, entorns de debat, contrast de la informació o fòrums de creació col·lectiva de les idees. Busquem un tema controvertit: les energies nuclears, els aliments transgènics, l'avortament, el federalisme o les escoles concertades. Els moviments socials estan destinats a defensar un dels costats de la balança sense permetre cap possibilitat de matís. Es comporten com a partits i sovint estan vinculats a ells.

Deliberar bé vol dir contrastar, debatre, cercar la complexitat, documentar-se, identificar els elements essencials d'un problema, crear espais d'intersecció, eliminar els arguments intoxicats i censurar la mentida.

El mitjà com a fi

En un model social que ha perdut la capacitat de construir de forma independent les idees que mouen la societat, els processos de democràcia deliberativa són un fi en ell mateix. Crear nous processos de construcció d'idees, permetre la creativitat de les noves utopies, ésser estrictes en els mecanismes de falsació o reconstruir els espais de creació col·lectiva del coneixement són eines per a millorar la presa de decisions, però són també fins per a un model democràtic alternatiu.

Democràcia deliberativa 2.0

Les xarxes socials permeten millorar la forma de fer política. Els polítics 2.0 faciliten la transparència i l'intercanvi. Els medis polítics 2.0, com el Parlament 2.0, són un pas important per a connectar la vida legislativa o la gestió pública i els ciutadans. Però la revolució pendent ha de tenir lloc fora de la política. Amb els mecanismes de la web 2.0 podem innovar en els nous mecanismes de democràcia deliberativa. Com deia a l'inici, una altre democràcia és possible.

Si volem saber més, estirin d'aquest fil.

05 de juliol 2009

El Festival de la Porta Ferrada



El Festival Internacional de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols és una porta oberta al talent, a la creativitat, a la festa. A poc a poc, el festival dirigit pel talent de l'Albert Mallol s'ha consolidat com una de les referències artístiques més importants de l'estiu, amb el permís dels magnífics festivals del Cap Roig o de Peralada.

S'imaginen un concert a dos veus entre en Lou Reed i la Laurie Anderson?. O un concert íntim de una de les millors veus del Brasil, l'Eliane Elias?. O una festa musical que faci coincidir en un mateix escenari la Noa, la Franca Massu, en Joan Manel Serrat o la Savina Yannatou?. O un diàleg amb en Paolo Conte?. O el talent infinit del Circ de Pequín, una de les ànimes del Cirque du Soleil?. I, potser per sobre de tot, la veu que surt dels enfonyalls de l'existència, Dee Dee Bridgwater, en el seu tribut a la figura de Billy Holiday?.

Si volen estar al dia de les novetats d'aquesta edició magnífica, poden entrar a la pàgina web del Festival o seguir les incidències al facebook del Festival. 100% Mediterrani.

02 de juliol 2009

Lluvia ácida



Con el paso de los años, se gana en paciencia en canas y en michelines. Y un servidor que ya ha pasado de los 40 ha aprendido a contar hasta diez antes de hablar, a ponerse en el lado del otro, a aceptar los errores propios y ajenos y a poner en remojo mi versión de los hechos. Pero llega un momento en el que el nivel de idiotez es tan elevado y la distorsión de los hechos es tan evidente que no hay dique de paciencia que frene la indignación. Leyendo este cúmulo de estupideces (ésta, ésta, ésta, ésta, ésta o esta otra), es difícil mantener la calma o evitar el exilio.

Según la Brunete mediática, la Ley de la Educación de Cataluña es un intento de golpe de estado silencioso, es el primer paso a la independencia de Cataluña, dota al castellano de menor valor jurídico que el árabe, inicia la persecución política de los castellanohablantes o crea bullying institucional contra los que no hablan catalán. Toda una lluvia ácida no sólo de flagrantes mentiras, sino de una obsesión patológica contra Cataluña.

Permítanme que dé mi versión de los hechos, que pueden ustedes contrastar con el documento literal de la ley aprobada.

1. La Ley de Educación de Cataluña no es una ley lingüística. Es una ley sobre descentralización, sobre la carrera docente, sobre los criterios de evaluación, sobre la autonomía municipal, sobre el principio de la gratuidad, sobre la asignación de la educación especial en todos los centros, sobre las zonas educativas. Es una ley que tiene como objetivo mejorar la calidad de la educación de los estudiantes. Hay una obsesión lingüística fuera de Cataluña, que impide ver todo lo que sale de la autopista del pulso entre la ñ y la ç.

2. En general, el "conflicto lingüístico" es una invención creada desde el exterior. La inmensa mayoría de los catalanes (los que viven en Cataluña) utilizan con fluidez las dos lenguas y deciden libremente cómo expresarse. Para la inmensa mayoría de los catalanes, el catalán y el castellano son piezas del paisaje cotidiano a las que no dan importancia porque precisamente están integrados en el día a día.

3. El castellano goza de una excelente salud en Cataluña. Si alguna cosa muestran los datos estadísticos es que el catalán tiene más problemas que el castellano. Yo no comparto el discurso apocalíptico de algunos, que auguran la desaparición del catalán, pero si hacemos un chequeo lingüístico del país comprobaremos rápidamente que el catalán tiene más problemas que el castellano. El castellano es la lengua de las empresas, de las plazas, de la prensa o de los juzgados, aunque en 2001 el Gobierno de Aznar ratificase la Carta Europea de Lenguas Minoritarias que garantiza la relación de los ciudadanos con la administración también en las lenguas locales.

4. Cataluña ha optado por un modelo escolar que no segrega lingüísticamente a los estudiantes. Esto quiere decir que no hay escuelas en catalán y escuelas en castellano, como sí los hay en Euskadi o en Suecia. El modelo catalán facilita la cohesión social y evita que se fracture en dos la sociedad. El Consejo de Europa ha avalado el modelo catalán y recomienda su utilización al resto de comunidades plurilingües. Por cierto, un sistema educativo con dos líneas lingüísticas supone un incremento exponencial de los recursos que se deben destinar a la educación.

5. La Ley de Educación de Cataluña tiene un soporte jurídico muy sólido. Parte de la Ley de Normalización Lingüística 7/1983, modificada por la Ley 1/1998 que determina que el catalán es la lengua vehicular del sistema educativo, pero que asegura también que los niños y niñas deben dominar el castellano y el catalán al final de sus estudios obligatorios. La Ley de 1983 fue aprobada por unanimidad, también por el PP. Y fue avalado por el Tribunal Constitucional en su sentencia 337/1994. Que es exactamente el mismo principio que regula el Estatut de Cataluña actualmente vigente.

6. No hay nada en la Ley de Educación que niegue la Ley de Normalización aprobada por todos los partidos políticos y refrendada por el Tribunal Constitucional. Recordemos que los dos principios básicos son: (a) que el catalán es la lengua vehicular y (b) que los estudiantes deben dominar ambas lenguas. El artículo 10.1 constata que "los estudiantes deben garantizar el pleno dominio de las lenguas castellana y catalana al acabar el enseñamiento obligatorio" y el 11.1. dice que "el catalán es la lengua normalmente utilizada como lengua vehicular y de aprendizaje del sistema educativo". ¿Qué tiene de nuevo este marco legislativo?.

7. De hecho, hay una novedad significativa: el modelo pretende fomentar que los estudiantes dominen al menos tres lenguas. El debate no es si los estudiantes saben castellano o catalán, porque es evidente que sí, sino la necesidad de incorporamos al modelo sueco, holandés o finlandés en el que los estudiantes dominan con solvencia una lengua de uso universal.

8. Hay que diferenciar la educación en catalán o el castellano de la educación sobre el catalán o el castellano. El sistema garantiza que los estudiantes deben recibir una formación filológica en ambas lenguas: gramática, semántica, sintaxis... Sin embargo, en la asignatura de matemáticas, la lengua es simplemente un medio de comunicación. Un niño de ocho años, pongamos por caso, tendrá muchas opciones de entrar en contacto con el castellano y con el catalán: los amigos, la televisión, el cine, la familia... El hecho de que las matemáticas se impartan en una lengua no veta su contacto permanente con la otra lengua. Lo que debemos garantizar es que la formación en competencias lingüísticas sea suficiente.

9. Todos los medios de la Brunete mediática se han aprestado a certificar el acta de defunción de la "tercera hora" de castellano. Es radicalmente falso. Lo que hace la Ley es fijar que el organismo competente para determinar el currículum escolar es el Departamento de Educación, de acuerdo con lo que regula el Estatuto de Cataluña. Eso quiere decir que el Gobierno elegido por los catalanes es quien determina la dosis de horas de castellano, como también de catalán, de ciencias experimentales o de dibujo. Algunos consideran que eso es un ejercicio de golpismo; yo lo veo como un sano proceso democrático, ya que son los ciudadanos quienes escogen a los gobernantes que fijan (entre otras muchas cosas) el modelo educativo.

10. La Ley de Educación no cambia la filosofía educativa precedente, un modelo que ha dado buenos resultados. Por ejemplo, en los diferentes informes PISA sobre la competencia lingüística, los estudiantes catalanes demuestran siempre un dominio del castellano superior a la media. Y todos los resultados de la selectvidad muestran que los estudiantes obtienen una puntuación media en castellano también superior a la media española. Sinceramente, ¿dónde está el problema?.

Acabo. Esta lluvia ácida es una suma de mentiras, insultos y distorsiones. Alientan una catalonofobia de forma consciente y calculada, porque forma parte de su ideario editorial. Prevén una tormenta perfecta, pero el cielo está despejado. Y ¿saben qué?. Estoy hasta el moño de soportar este improperio de estupideces, esta obsesión enfermiza contra el país y esta tendencia a hablar de leyes sin haberlas leído.

Deu articles de la LEC

Hi ha moltes formes de presentar una llei. Podem interpretar les seves virtuts, denunciar les seves mancances o citar els argumentaris dels uns i dels altres. Però de vegades, en lleis com aquesta, convé que parli la paraula. Els deixo amb deu articles de la llei que fan de la Llei d'Educació de Catalunya una fita de país, una peça necessària en la construcció d'una societat millor.

Article 6.2. Igualtat

Tots els alumnes tenen dret a accedir, en condicions d’igualtat, al sistema públic de beques per a l’estudi en funció de llurs recursos econòmics, aptituds i preferències

Article 12.1. Llengües estrangeres

Els currículums aprovats pel Govern han d’incloure l’ensenyament de, com a mínim, una llengua estrangera, amb l’objectiu que els alumnes adquireixin les competències d’escoltar, llegir, conversar, parlar i escriure, d’acord amb el Marc europeu comú de referència per a l’aprenentatge, l’ensenyament i l’avaluació de les llengües

Article 39.1.Educació al lleure

El sistema educatiu reconeix i incorpora el caràcter educatiu de les activitats de lleure, especialment el compromís i la transmissió de valors. Aquestes activitats es poden articular entre els centres educatius i els ens locals, les famílies i les associacions en què s’agrupen i les entitats, associacions i empreses d’educació en el lleure, en els diferents territoris

Article 48.1. Equilibri

Els centres del Servei d’Educació de Catalunya han de participar en l’adequada i equilibrada escolarització dels alumnes amb necessitats educatives específiques i s’han de comprometre a fomentar la pràctica de la inclusió pedagògica. A aquests efectes, l’Administració educativa ha d’establir territorialment la proporció màxima d’alumnes amb necessitats educatives específiques que poden ésser escolaritzats en cada centre en l’accés als nivells inicials de cada etapa i, si escau, la reserva de llocs escolars que, com a mínim, cal destinar-los.

Article 50.1. i 50.2. Gratuïtat

L’Administració educativa ha d’assegurar els recursos públics per a fer efectiva la gratuïtat dels ensenyaments obligatoris i dels declarats gratuïts.
En l’escolarització d’alumnes en els ensenyaments obligatoris i els declarats gratuïts, els centres que presten el Servei d’Educació de Catalunya s’atenen a llur caràcter de gratuïts. No es pot imposar l’obligació de fer aportacions a fundacions o associacions de qualsevol tipus, ni es pot vincular l’escolarització a l’obligatorietat de rebre cap servei escolar addicional que requereixi aportacions econòmiques de les famílies.

Article 55.1. No presencial

El Govern, per a facilitar el dret universal a l’educació, ha de desenvolupar una oferta adequada d’educació no presencial.

Article 84.1. Innovació

El Departament ha d’afavorir les iniciatives de desenvolupament de projectes d’innovació pedagògica i curricular que tinguin l’objectiu d’estimular la capacitat d’aprenentatge, les habilitats i potencialitats personals, l’èxit escolar de tots els alumnes, la millora de l’activitat educativa i el desenvolupament del projecte educatiu dels centres que presten el Servei d’Educació de Catalunya, i ha d’afavorir especialment la recerca i els projectes d’innovació amb relació a l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació per a l’aprenentatge i el coneixement i a la formació dels estudiants en el plurilingüisme.

Article 90.1. Autonomia

Els centres educatius disposen d’autonomia en els àmbits pedagògic, organitzatiu i de gestió de recursos humans i materials.

Article 99.1. Direcció

La gestió dels centres públics és responsabilitat de la direcció de cada centre i l’autonomia comprèn, amb les limitacions aplicables en cada cas: a) La gestió del professorat, del personal d’atenció educativa i del personal d’administració i serveis. b) L’adquisició i la contractació de béns i serveis. c) La distribució i l’ús dels recursos econòmics del centre. d) El manteniment i el millorament de les instal·lacions del centre, en el cas dels centres que imparteixen educació secundària. e) L’obtenció, o l’acceptació, si escau, de recursos econòmics i materials addicionals.

Article 183.1. Avaluació

L’avaluació s’estén a tots els àmbits dels sistema educatiu i en comprèn tots els aspectes i les manifestacions. L’activitat avaluadora es projecta sobre els mètodes d’ensenyament, els processos i les estratègies d’aprenentatge i els resultats obtinguts pels alumnes, l’exercici de la funció docent, la funció directiva, el funcionament dels centres educatius, la implicació de les famílies, la Inspecció d’Educació, els serveis educatius i la mateixa Administració educativa.