21 de novembre 2009

Enllaços des del PDF

Les trobades són oportunitats per a desvirtualitzar, per a contrastar, per aprendre, per a idear o per a imaginar. També són una bona oportunitat per a recollir enllaços, links d'iniciatives que destil·len imaginació, risc i enginy. Aquestes són les meves descobertes.

yopolitico.org

Yopolitico.org és una pàgina d'activisme, que es caracteritza pel rigor i l'honestedat. Un espai de trobada per aquells que volen fer de la xarxa el seu medi natural d'activisme.

lateva.altaanoia.org

Un altre producte de la factoria de Ricard Espelt, el talentós autor de Copons 2.0. Espelt ha obert la porta, potser sense saber-ho, a una nova concepció del projecte i de la marca territorial, construït gràcies a les xarxes socials.

wikileaks.org

Tinc una debilitat per les wikis, perquè em semblen l'eina més 2.0 de totes les eines que es fan i es desfan. Wikileaks és un recull de totes aquelles notícies que hem de conèixer, una mena de filtració col·lectiva que supera la indiferència dels media. Una d'aquelles idees que hauries volgut tenir.

followthemoney.eu

Una iniciativa ambiciosa que segueix el rastre de les inversions europees i denuncia els abusos. Una de les formes més eficients d'exercir la ciutadania: fiscalitzar en què es gasten els diners de tots.

avaaz.org

Un excel·lent contenidor de campanyes solidàries, molt efectiu i dinàmic, que funciona perquè es basa en dos paràmetres bàsics: informació i acció. Una versió 2.0 de les utopies modernes.

politicosphere.net

La utilització de la teoria de grafs per explicar el comportament de la política 2.0 (les polaritats, els conflictes, les illes...) obre les portes a una nova forma d'estudiar la política que abandona definitivament el vell discurs dels lideratges i se centra en les veus col·lectives.

voota.es

Voota és una idea genial, que es basa en la valoració directa que fan els usuaris dels polítics, classificats per organitzacions. Una forma de decidir fàcilment quins són els polítics amb els que creus. Per cert, si volen, poden votar pel simpàtic diputat Donaire del Parlament de Catalunya.

mobileactive.org

Recorden aquell "Pásalo"?. Els mòbils van tenir un protagonisme essencial en l'elecció del President Zapatero i han guanyat pes a mesura que s'omplien de funcionalitats. Mobileactive és un entorn que facilita l'activisme polític des del teu telèfon.

radikale.net

Radikale és un exemple de com han seran els webs polítics del futur. Un espai en el que el visitant és interpelat, és convidat a participar i no a rebre la seva dosi diària de propaganda.

bloggingportal.eu

Una bona idea que pot ajudar a promoure el debat en un entorn tan opac com l'entorn europeu. Una forma molt operativa de connectar els temes d'interès, les preguntes clau i els actors més rellevants.

20 de novembre 2009

La campanya Obama al PDF




Salut des del Personal Democracy Forum, la major concentració de ciberpolítica del continent, en el tòtem de la Torre Agbar.

S'ha parlat molt de la recepta Obama. Segurament un element essencial (i no exportable) són les qualitats del candidat. Tots sabem, però, que amb un gran candidat no n'hi ha prou. L'èxit dels demòcrates fou la combinació del millor candidat amb la millor campanya. Què hem après al Personal Democracy Fòrum?

En primer lloc, el Yes, we can és la campanya de les persones. Les persones no són els espectadors de la política, els receptors passius dels discursos previsibles dels polítics. Ara, les persones són les protagonistes. Tota la narració obamiana se centra en aquest principi: La política ets tu. M'ha impactat veure un dels videos de promoció política en els que el candidat no hi apareix.

Això ens porta a un segon punt que em sembla capital. El principi es podria enunciar de la següent manera: "La campanya ajuda a organitzar a la gent". En paraules més pretencioses, la campanya ajuda a re-construir la societat civil. Formar part de l'equip de campanya ajuda a implicar els ciutadans en un projecte, els ajuda a recuperar la seva condició d'individus socials. Em sembla una idea revolucionària, perquè s'oposa al principi que la política nega la societat civil; en aquest cas, la societat s'enforteix per la política.

Finalment, la campanya concreta molt bé els missatges. Els missatges funcionen perquè són narracions concretes, perquè no és l'acumulació de paraules previsibles sinó idees força. I funcionen també perquè la forma dels missatges és innovadora; defugen del codi polític i empren nous llenguatges.

15 de novembre 2009

El hambre mata

Mil millones de personas pasan hambre. Cada seis segundos muere un niño. Llegó el momento de decir que el hambre es nuestra máxima prioridad. La FAO lleva a cabo una campaña que necesita la máxima difusión posible. Puedes firmar el manifiesto. Promover la campaña en facebook, en el twitter, en el delicious, publicar un post, enlazar, comentar, añadir al delicious, enviar un correo o enlazar el vídeo de youtube. Sobre todo, actúa. Porque en este caso, quien calla otorga.

14 de novembre 2009

Huelga de hambre por un día


El lunes 16 tendrá lugar la Cumbre Mundial sobre Seguridad Alimentaria, organizada por la FAO. Para solidarizarse con las 1.000 millones de personas que pasan hambre en el mundo, el secretario general de la ONU Ban Ki Moon iniciará por un día una huelga de hambre, siguiendo el ejemplo de Jacques Diouf. Me parece un gesto simbólico muy relevante, porque sólo desde el hambre (aunque sea pasajera, fugaz) se puede entender el hambre.

El día 16 yo también haré huelga de hambre por un día. 24 horas sin comer en recuerdo de los que no pueden comer. E intentaré transmitir lo que siento. De hecho, me atrevo a sugerir que seamos más. Puestos a imaginar, pienso en un día en el que muchas personas deciden no comer nada y recordar con su ayuno el hambre colectiva. Tal vez los medios sociales pueden ese día dedicar un día al hambre desde la propia vivencia, desde el hambre personal e intransferible. ¿Te apuntas?.

13 de novembre 2009

Una llei ha mossegat un diputat

La Comissió de Cooperació i Solidaritat del Parlament de Catalunya va propiciar que el Parlament català fos el primer parlament del món que aprovà una resolució contra les bombes de dispersió. És la Comissió la que aprova el Pla de Cooperació, la que decideix com repartir el pressupost de cooperació del país. Hem treballat amb enginyers sense fronteres, metges sense fronteres, el programa de protecció dels defensors dels drets humans, el combat del doctor Alonso contra la malària, els serveis civils per la pau, Intermón Oxfam, la Fundació Pax, el programa Stop bombes de dispersió, el programa del dret humà a la pau... No hi ha espai en aquesta bitàcola per a reproduir la tasca de la Comissió.

Hem acollit el kibakhuses i ens hem adscrit al programa antinuclear dels supervivents de Hiroshima i Nagasaki. Hem donat suport a la iniciativa del programa del dret humà a la pau. Hem forçat una resolució contra les bombes de dispersió. Hem participat directament en programes de cooperació. Hem supervisat processos electorals en diversos països del món, per a escampar la taca democràtica. Hem recolzat el valent Carlos Castresana i la seva creuada contra la impunitat. La immensa majoria de les vegades, amb acords unànims de tots els membres, deixant a l'entrada les picabaralles partidistes. Amb diputats brillants i preparats, com l'Anna Figueras, en Toni Comín, en Rafael López, en Lluís Postigo, en Miquel Carrillo o en Pepe Domingo.

Mai hem merescut l'atenció dels mitjans de comunicació. No han trobat cap forat entre els gols d'en Messi i els mitjons de l'Esperanza Aguirre per parlar de projectes de pau, de combat de la malària, d'ajut a la cooperació, de processos democràtics, de la justícia internacional. Fa uns pocs dies escrivia que aquesta Comissió representa el Parlament invisible, allò que mai serà portada de l'e-noticies, ni de El Periódico, ni de l'Avui, ni obrirà el Telenotícies.

Però estava equivocat. Aquesta setmana la Comissió ha ocupat totes les portades del país i més enllà. He rebut desenes de trucades, de demandes d'entrevistes i de correus electrònics. Ni entro ni surto en el tema de les traduccions. No és aquest el debat. La meva pregunta és: Segur que aquesta traducció és més important que la inversió contra la malària, que el combat contra les bombes de dispersió, que el pla de cooperació, que la no proliferació nuclear o que el dret internacional per la pau?. Són aquestes les nostres preocupacions col·lectives, les nostres aspiracions, les nostres converses de cafè?.

Ja no és notícia que un diputat aprovi una llei. En el nostre país, només és notícia si una llei ha mossegat un diputat. Sens dubte necessitem una altra política. Però avui vull deixar constància que necessitem uns altres mitjans de comunicació. Un altre periodisme és possible.

10 de novembre 2009

¿Renault?. No gracias

Si está usted pensando en comprarse un coche y contribuir a reactivar el sector, opte por el patrio Seat, por el simpático Mini, por el elegante Honda, el monótono Peugeot, el clásico Ford, el carísimo Audi, el coqueto Fiat, el robusto Volvo. Ahora bien, si ha pensado adquirir un Renault, y concretamente un Renault Megane Scenic, me permito sugerirle que se lo piense detenidamente.

Creo que mi Scenic ha pasado más tiempo en el taller que en la carretera. He contribuido a la prosperidad de los talleres de Sant Feliu de Guíxols en los últimos cuatro años. Cuando veo el rombo de Renault, me salen dos canas nuevas. Esta es la relación de incidencias del Scenic a lo largo de sus cuatro años de vida, que es casi un parte de guerra.

1. Nunca he podido abrir la puerta derecha desde fuera. Es muy divertido cuando alguien ha aparcado muy ajustado al lado del conductor y tienes que entrar al coche por las puertas traseras.

2. Los cuatro cristales de las puertas laterales se cayeron uno tras otro. Más o menos, uno cada mes. Mi teoría es que el ingeniero de Rénault es un cachondo y montó un sistema automático para regocijo de los usuarios.

3. La inyección siempre está estropeada. El tablero de mandos siempre me recuerda: "Revisar inyección" y no creo que se refiera a la insulina.

4. La radio del coche raya todos los compact discs. De hecho, soy un experto en música experimental. Mi Scenic ha convertido la banda sonora de "Hable con ella" en una especie de mantra satánico.

5. La pastilla del freno se desprendió en medio de la carretera. La secuencia es ésta: Primero, se oye "clonc"; después, ves en el retrovisor un objeto en medio de la carretera; a continuación, descubres que no tienes freno; y luego, gritas.

6. El limpiaparabrisas trasero no limpia el parabrisas. Eso sí, se mueve al compás de Mss. Robinson de Simon and Garfunkel, por lo que te entretiene en las largas travesías.

7. El carísimo recogecachivaches lateral se quedó sin tapa corredera en poco tiempo. Según me han comentado otros usuarios, la edad media de este trasto es de tres meses.

8. A partir de los 100 Km/h vibra como una batidora a reacción. Si alguien viene conmigo, tenemos que usar los cascos con radio de los motoristas porque es la única forma de mantener una conversación.

9. Cuando se encienden los faros, no se ven las indicaciones del tablero. Lo han leido bien. A la que se encienden las luces, el tablero electrónico se hace invisible a no ser que sea noche cerrada, de manera que no sabes (por ejemplo) a qué velocidad circulas. Por cierto, no funciona como excusa si te paran los Mossos.

10. No hay forma de apagar los faros automáticos si lo deseas. He, he, he. Qué cachondo es el ingeniero. Además, los faros se encienden si el sensor considera que hay poca luz (aunque sean las 12 del mediodía) y no hay forma de apagarlos.

11. El turbo se jubiló hace una semana, mientras iba a una reunión importantísima, claro. Porque el turbo del Scénic no se estropea un día cualquiera, un día del montón, no. Lleva un sensor que permite detectar el momento exacto en el que dejarte tirado, cuando más duele.

12. Es muy inestable en las curvas. Y cuando digo muy inestable quiero decir muy inestable.

13. Es dificilísimo aspirar el interior del coche. Hay unos 174 agujeros, huecos y ejes en el habitáculo. Cada uno de ellos, está ocupado por boligrafos, canicas, gomas, clicks, pen drives... que quedan incrustados por siempre jamás. Digamos que en el Mégane, el tuneado está dentro.

14. El eje nunca está bien calibrado. Esto no sé muy bien qué quiere decir, pero es lo que me dice siempre el mecánico, aunque se podría traducir al latín paladino como "Van a ser quinientos euros más".

15. El maletero no es estanco. Todas las cosas del maletero con un diámetro superior al de una caja registradora pueden aparecer en cualquier punto del coche después de un viaje. Y recuerden que hablamos de un interior lleno de agujeros negros.

16. El limpiaparabrisas automático no se activa cuando llueve, sino a partir de un complejo algoritmo que está estudiando un equipo del CIS desde hace tres años.

17. La chapa se abolla ante el impacto de un coleóptero (e incluso un himenóptero)

18. La conducción es incomodísima por la posición del volante y el cambio de marchas. ¿Recuerdan la película de Charles Chaplin, Tiempos Modernos?. A mi me pasa lo mismo: Después de cuatro horas de conducción, repito los gestos mecánicos de la conducción en medio de una reunión sobre presupuestos.

19. Me comentan que van a dedicar un programa de Bricomanía para explicar cómo abrocharse el cinturón de los pasajeros sentados en la parte posterior. "Hooola, amigos. Hoy vamos a enseñaros algunos consejos para ir seguros en un Scénic, con su cinturón y todo. Necesitaremos el martillo pilón, un percutor, dieciséis argollas de cabeza de pato, una lijadora, un trepanador y una hormigonera".

20. Si alguna vez se quedan sin batería, deben buscarla en la guantera. He, he, he, Qué ocurrentes estos ingenieros. Para los próximos modelos, les sugiero que lsa escondan un poco mejor, como por ejemplo en el interior de una rueda, en el taller o en la punta de antena.

En otras palabras, si alguna vez vuelvo a comprarme un coche y tuviera que escoger entre un Renault o el troncomóvil de Pedro Picapiedra, me quedo con el troncomóvil. Quiero decir el de Pedro Picapiedra.

02 de novembre 2009

Deu errors sobre l'impost de successions



M'agrada el debat sobre l'impost de successions. De fet, m'agraden tots els debats polítics. L'essència de la política no són les decisions, sinó els processos de deliberació sobre les decisions. Sempre m'han interessat molt més el perquès que els coms. Per això, aplaudeixo que hi hagi iniciatives com No sucessions que permeten debatre un tema polític fora de la política convencional. Jo també m'hi vull sumar, amb la vènia i amb l'ajut de les aportacions del meu amic Antoni Comín.

Ho faig des del més profund respecte a les persones que defensen la modificació o l'eliminació de l'impost. Sé que ells actuen des de la convicció que es tracta d'una injustícia intolerable. Entro en aquest bosc disposat a canviar d'opinió, amb el plantejament que potser m'equivoco i obert, com sempre, als seu comentaris, crítiques, suggeriments, rectificacions o esmenes a la totalitat. Aquests són, des de la meva perspectiva, els deu errors més comuns que es difonen sobre l'impost de successions.

1. És l'impost de la mort

En realitat, morir-se és la forma més efectiva de deixar de pagar impostos. Es poden deixar de pagar també si tens una caixa B o si tens un compte a les Bahames, però això té els seus riscos. En canvi, si et mors mai més pagaràs impostos. Perdonin la cruesa, però és que la denominació de l'impost de la mort és equivocada. Qui paga els impostos són els vius, no pas el morts. Si el paguessin els morts, l'Iker Jiménez faria un programa especial. Me l'imagino: "Buenas noches amigos de lo oculto. Hoy vamos a ver un caso que nos pondrá los pelos como escarpias. El caso de Felipe Morón, muerto hace tres años, pero que acude fielmente a su cita con el Fisco para espanto de los empleados de Hacienda"

2. La família és un subjecte passiu

Aquest és un punt interessant del debat. Argument: "Si un fill rep una casa del pare, en realitat és casa seva perquè tot allò que és d'una persona també ho és dels seus fills". De manera, que l'objecte passiu seria la família i no pas l'hereu. Es diria que els hereus d'una persona traspassada haurien de poder gaudir dels béns tal i com ho feien abans de la mort, ja que les famílies són un tot des del punt de vista patrimonial.

Deixant de banda que els hereus poden ser amics, coneguts, parents, saludats o un oncle de Puerto Rico, els subjectes passius de les sucessions són els individus. I em sembla lògic. La prova que les propietats del pare són seves i no dels seus fills és l'escassa incidència de les donacions en vida. Com saben, la Llei de mesures fiscals 17/2007 va obrir les portes a aquesta possibilitat, amb un règim fiscal molt favorable, ja que marca un tipus màxim del 9%. En canvi, aquesta opció no ha tingut a penes repercussió. Per què?. Perquè els propietaris en vida consideren que ells són propietaris, que els béns són seus i no tenen perquè cedir-los als futurs hereus.

O un cas encara més escandalós. Per què una parella que viu junta des de fa trenta anys no comparteix la titularitat dels seus béns?. De manera que en la pràctica, les famílies no es comporten com a subjectes passius.

3. És una injustícia si el comparem amb la resta de CCAA

És normal que algunes persones utilitzin aquest argument. Però sincerament em sembla vergonyós que aquest sigui l'argument que empra el cap de l'oposició, l'ex conseller d'economia Artur Mas i Gavarró. Portem molts anys batallant per assolir capacitat normativa en molts impostos. Això vol dir que Catalunya té la capacitat de fixar els seus propis trams en molts impostos, de decidir de forma autònoma la nostra política fiscal. Com és que ara utilitzem com a argument que a Castella i Lleó, a Astúries o a Madrid l'impost és molt més baix?. És això un argument?. Per això volem l'autonomia fiscal?. Per a reclamar una equiparació amb la resta de comunitats autònomes?.

4. És un greuge pels catalans

Aquest és un argument gairebé unànim: Quina sort que tenen els madrilenys. Si et mors a Lavapiés no pagues impostos i si et mors a Badalona has de contribuir. És una forma de veure el sistema tributari. Però hi ha una altra: A Madrid disposen de menys recursos públics per a portar a terme les seves polítiques socials.

L'impost de successions va permetre ingressar a les arques del país 1.000 milions d'euros. Mil milions d'euros són 250 escoles, 650 escoles bressol o 350 centres d'assistència primària. És tot el que dediquem a Universitats. Qui demana la supressió de l'impost ha de proposar al mateix temps (a) quin altre impost pugem per a compensar o (b) quines despeses reduïm per valor de mil milions d'euros anuals.

Ara ja podem tornar a l'enunciat inicial. Tenen sort els madrilenys?. Si mirem l'estat deplorable de la sanitat pública de la Comunitat de Madrid, francament ja els hi regalo. El meu model és el d'un estat del benestar que garanteixi una prestació de serveis de qualitat, que és el mateix que dir que accepto un sistema fiscal redistributiu.

5. Ja paguem molts impostos

Ara fa uns dies, la Comissió de Cooperació i Solidariat del Parlament de Catalunya va acollir una delegació d'organitzacions colombianes. Ells envegen el nostre sistema fiscal. Ho repeteixo. Ells consideren modèlic el model fiscal europeu. Perquè saben que només és possible construir una societat moderna, amb igualtat d'oportunitats, si hi ha un sistema fiscal potent i efectiu. De fet, la pressió fiscal a Catalunya o Espanya continua essent una de les més baixes d'Europa. Tenim, per exemple, l'IVA més baix de la Unió Europea i uns nivells d'exempcions de l'IRPF molt alt per a les classes mitjanes. Concretament, la pressió fiscal a Suècia és de 51, a Dinamarca de 50, a Bèlgica de 48, a la França de Sarkozy de 46, a l'Alemanya de Merkel de 42, a Grècia de 38... I a Espanya, de 36.

6. És l'únic país del món amb aquest impost

L'impost de sucessions és un impost generalitzat a la major part dels països de l'OCDE. El paguen, per exemple, als Estats Units, a França, als països escandinaus, a Bèlgica, a Alemanya (l'acord de liberals i conservadors a Alemanya ha mantingut aquest impost)... De fet, és molt més ràpid explicar on no es tributa. Dels països de l'Europa dels 15 només n'hi ha un que l'ha suprimit: La Itàlia de Berlusconi. Sincerament, no és aquest el meu model de societat ideal.

7. És un impost que no paguen els rics

Si prenem les dades de 2008, arribem a la següent conclusió. El 85% de la recaptació total de l'impost de successions el va pagar un 15% dels contribuents. Repetim-ho. Dels 110.000 declarants de 2008, 17.000 van aportar el 85% del milió d'euros que es va recaptar aquest exercici. En altres paraules, aquest és un impost que paguen essencialment, en la seva immensa majoria, els qui més tenen. Els rics molt rics. Que són els qui no volen pagar. Una altra dada que manllevo del diputat Comín. Més de la meitat dels contribuents (més de 8.000 dels 17.000) van pagar menys de 300 euros.

8. Les famílies s'han d'endeutar per pagar l'impost

Circulen per la xarxa milers de casos de famílies que gairebé han hagut de malvendre les joies de la mare per a fer front els pagaments. I una dotzena de llegendes urbanes. Per això, els hi proposo anar a la font original, que és la Llei 17/2007 en la que es modifica l'impost de successions i donacions per primera vegada. Els casos anteriors a 2007 s'han de llegir amb el model fiscal que es va heretar del Govern de CiU, qui durant 23 anys no van tocar l'impost i ara reclamen la seva supressió. Què ens diu la nova Llei?.

Des de la reforma de desembre de 2007, les famílies que hereten un habitatge amb un valor inferior a 500.000 euros paguen zero euros. Només tributen aquells habitatges amb un valor superior a mig milió d'euros que em fa l'efecte que no estan situats en els barris de les classes mitjanes. Mirin. Un hereu a Catalunya que ha rebut un patrimoni d'un milió d'euros tributa amb uns 7.000 euros, el que representa un 0,7% del seu valor. Què s'ha d'endeutar per pagar 7.000 euros?. Bé, què hi farem.

Els repto públicament. Agafem la taula de contribucions que preveu la llei i presentin el seu cas. Analitzem públicament, amb llums i taquígrafs, aquest suposat escàndol. Expliqui'm el cas d'aquesta veïna desnonada, que ha hagut d'anar a viure sota un pont. De veritat. La majoria dels casos que corren per Internet són simplement falsos, pures llegendes urbanes.

9. És injust

Anem a l'essència del debat. Cal pagar per rebre uns béns que eren propietat del teu pare?. Els hi proposo dos situacions reals que conec, a les que he canviat el nom per motius obvis. Jutgin vostès.

En Miquel Cantalozella és doctor en un hospital públic, al que hi dedica moltes hores. A més, es crema les pestanyes fent guàrdies, fent hores extraordinàries i acudint als seminaris de formació. Aquest any ha obtingut un sou molt arrecladet. L'Agència Tributària s'ha emportat més del 30% dels seus ingressos, aconseguit a base de nits d'insomni.

En Joan Capella esquia molt bé i és un apassionat de les motos, però la seva màxima afició és el paracaigudisme. El seu pare és el director general de dos empreses de transport i ha intentat inútilment que en Joan acabés la carrera d'econòmiques. Un infart ha acabat amv la vida del senyor Capella i en Joan és ara hereu d'una fortuna, que equival a unes 50 vegades el sou d'en Miquel Cantalozella.

Exercici. Explicar de forma raonada a en Miquel els motius pels quals l'IRPF és un impost just i l'ISD no ho és, és a dir, que ell sí ha de pagar un terç de la seva nòmina i en Joan res de res.

10. Només proposem una reforma

L'impost s'ha reformat fa només un any i mig. I es pot tornar a reformar per a corregir les situacions injustes que es puguin donar. Però que quedi clar que el que reclama Convergència i Unió i el Partit Popular és la supressió de l'impost. El senyor Mas diu explícitament que eliminarà completament l'impost de successions. Reclamen que ningú no pagui. Reclamen que els molt rics no paguin res. Zero coma zero. No expliquen, però, que això vol dir reduir les prestacions socials per afavorir els qui tenen molts recursos.

Jo defenso que la supressió (no la modificació) de l'impost seria un pas enrera en la construcció d'una societat més justa i un cop de pèndul més que ens allunya de Dinamarca i ens apropa a l'Itàlia de Berlusconi.