30 de gener 2010

Catosfera 2010 (IV)

De la mateixa manera que no es pot entendre unes jornades sense una persona del públic que agafa el micro i parla durant vint minuts, unes jornades 2.0 que aspiren a ser serioses han de tenir un espai dedicat al periodisme 2.0. Agraeixo molt que, excepte un parell de breus, no s'hagi convertit en el clàssic: "El periodisme es mor i per això es morirà la democràcia". Totes les meses de periodisme a les que he assistit han estat una mena de teràpia de grup. Hi té a veure la qualitat de la taula, integrada per Nacho Escolar (el mestre del nou periodisme), Pau Llop (el Lindenbergh del periodisme ciutadà), Janquim (l'artífex de la versió 2.0 de 3cat24.cat), més una aportació local, l'Albert Jordana de VOTV, moderats per Sílvia Cobo de Lola como mola (que es mereix un premi de naming).

A poc a poc el periodisme ha substituït l'actitud defensiva per un nou discurs que assumeix el canvi de paradigma. Cap on va el nou periodisme?. En primer lloc, implica combinar la redacció i la participació. Això supera la falsa dicotomia entre ciutadans i periodistas. Bottup no penja directament les notícies, sinó que les contrasta, las amplia, las corregeix. Això vol dir que els periodistes treballen amb els ciutadans i no contra els ciutadans. En segon lloc, ens adrecem a un model en el que la identitat digital és més rellevant que la identitat del mitjà. Creix el valor del periodisme d'autor, de manera que la notícia està avalada (o no) per aquell que la signa; i tendiran a desenvolupar-se estratègies com el karma de meneame, que jerarquitza els opinadors externs. I tercer, més que periodistes ciutadans escriptors necessitem periodistes ciutadans lectors. I això és així perquè mentre l'edició és individual, la lectura és col·lectiva. El concepte clàssic "Ningú no sap més que tots junts" és especialment vàlid per a la supervisió de la notícia, més que no pas en la seva creació. Vivim en un context en què totes les notícies són sempre notícies beta, pendents d'actualització i revisió.

Ja sé que el nou periodisme fa por. Però jo vull criticar el vell periodisme i ho vull fer amb un exemple. Fa un any vaig escriure un post en el que analitzava l'estat de la catosfera política. Una agència va capturar la notícia i va escriure "l'ex diputat Donaire". Jo era diputat des de feia uns mesos, però el periodista de l'agència encara em tenia registrat com a ex diputat. Aquell cap de setmana jo era fora de Catalunya i a la tornada em vaig trobar mil sms que em preguntaven: "Ja t'han fet fora?", "Només has durat tres mesos?". Si un sol periodista hagués clicat l'enllaç al blog hauria comprovat que jo era diputat i no ex diputat. I el més surrealista va ser un mitjà digital que va traduir el meu cognom: "l'ex diputat Gràcia". El que jo defenso és que amb els mitjans 2.0, aquest despropòsit s'hauria corregit en uns pocs minuts.

Catosfera 2010 (III)

Normalment, els noms són orfes. Qui és el pare de "pampallugues", "enraonar" o "esmaperdut"?. El pare de la catosfera és en Toni Ibáñez, un escriptor 2.0 que ha apostat per una forma alternativa de creació, que combina el talent individual amb el talent en xarxa. Com diu en Marc Vidal, Toni Ibáñez és el certificat de qualitat de la catosfera. La taula està integrada per Teresa Fèrriz, de LletrA un projecte que ubica la literatura catalana a la xarxa, Conxa Rodà del Museu Picasso i Lucía Calvo del CCCB.

Aquestes institucions culturals són segurament les més representatives de l'assalt que ha fet la cultura a les xarxes socials. El CCCB té un compte a delicious, un facebook molt actiu, un espai al flickr, un compte a twitter força dinàmic, canal de youtube i fins i tot un magnífic treball a issuu. El CCCB disposa a més d'espais de participació, com el Work in Progress. Per la seva banda, el Museu Picasso ha fet una immersió a la cultura en xarxa, amb un llistat d'eines 2.0: facebook, flickr, twitter, youtube, delicious i un molt bon blog. El projecte LletrA té un format més 1.0, però experimenta amb noves iniciatives com les topobiografies de l'exili, un exemple fantàstic de les possibilitats de la cultura 2.0.

El Picasso o el CCCB demostren que les institucions culturals catalanes han sortit de l'armari i practiquen amb naturalitat la seva nova condició d'espais oberts. Les intervencions puntegen els temes clàssics de la web 2.0: la propietat, els costos de gestió, la moderació dels comentaris, la manca de profunditat de les intervencions (la cultura del zàpping), la identitat digital... Però la cultura 2.0 té un problema afegit, que no hem estat capaços de resoldre. Si la producció artística és l'obra del geni, si la cultura auràtica està connectada amb el talent, per a què serveix la cultura participativa?. Es pot entendre la política participativa, el urbanisme participatiu, o l'oci participatiu... però és possible imaginar una cultura participativa?. Els gestors culturals han treballat històricament en la recerca i la divulgació: descobrir i difondre. Amb aquests mecanismes, la cultura només pot ser unidireccional: des de l'autoritas als aprenents, Un debat similar s'està generant a la Universitat 2.0: Pot un catedràtic aprendre d'un seguidor del facebook?.

De forma intuïtiva sospito que és possible una cultura 2.0. Si imaginem les xarxes com a connexions neuronals, podem intuir que les idees, els somnis, les referències, les associacions, les ruptures, el pòsit o les fronteres, és a dir, la matèria primera de la cultura i de l'art, poden crear-se a partir de la lliure associació entre neurones (individus) que interactuen entre sí i literalment creen relacions impossibles en la soledat del creador. Ceci n'est pas une pipe 2.0.

29 de gener 2010

Catosfera 2010 (II)

Per a molts, la xarxa és un teclat. El vis a vis entre els individus sembla condicionat per les regles del qwerty. Però Internet ha nascut en una societat que ja és audiovisual, de manera que els diàlegs també són animats. La taula està moderada per Joan Planas, que adopta un model de diàleg àgil, amb la mítica Kahlo de Dadanoias, Albert García de Nikodemo TV i Xavier Güell de Tendencias. He après molt. Aquestes són algunes de les notes aanalògiques:

1. Internet ha modificat el format audiovisual i el format audiovisual ha canviat Internet.

2. La batalla de les audiències no depèn del format, sinó del contingut: bons audios, bons textos, bones imatges. Dona'm una idea i mouré el món.

3. La TV utiliza Internet i Internet empra la TV. No hi ha fronteres precises.

4. Internet no té usuaris passius. L'espectador opina i se'n va amb un sol clic.

5. L'audiència està relacionada amb la socialització: Ho veig perquè ho veuen els meus.

6. Els nous formats tenen una frontera difusa entre veritat i ficció.

7. El directe tendirà a ser un valor afegit. Ara i aquí.

Si voleu ampliar la informació no us perdeu els streamings de les sessions, on podran posar en pràctica tots els temes que hem comentat: el valor del directe, l'actitud activa (el twitter treu fum), ens socialitzem i (el més important) la frontera entre ficció i veritat segueix les pautes d'Alícia al país de les meravelles.

Catosfera 2010 (I)

Roca Umbert és un lego fordista, de ferro forjat, tuberies, totxanes i forns de carbó, situat en el cor de Granollers. Un espai en el que encara es poden sentir els sorolls de les màquines com esbufeguen i les ombres dels murs porten les taques de suor. Roca Umbert ja no produeix tèxtils, sinó que s'ha convertit en una factoria de cultura: de gegants a música digital, de multimèdia experimental a l'escola del circ. I RU disposa del seu particular forat negre, que és La Troca, un magatzem en el que es pugen castells.

És inevitable imaginar que les sessions de la catosfera són castells; alguns espectaculars i altres, només llenya. Benach és l'amfitrió que talla la cinta de l'espectacle. Ja coneixen el meu respecte al President més 2.0 dels parlaments europeus. Reivindica les noves formes de fer política i reclama no només una política diferent, sinó una societat diferent. L'anxaneta és Ícaro Moyano, de tuenti, que ens ensenya que les xarxes socials són el principal mode de conversa i de relació entre els joves. La discussió sobre els límits de les xarxes socials no té sentit en la generació que no sap qui és Mazinger Z i consideren que Mujeres al borde de un ataque de nervios és una pel·lícula antiga.

El més rellevant és la defensa que fa Moyano de la identitat local de tuenti. No és una marca exportable, perquè respon als codis culturals i socials de l'espai (analògic) on es crea. Em sembla un concepte molt revolucionari, que trenca el mite del no lloc digital. Moyano ens diu que els llocs digitals codifiquen els missatges amb criteris culturals geogràfics. M'ha fet pensar. M'està fent pensar.


Fent pinya hi ha blogaires (o bloguistes) de nivell, com Yuri, janquim, el gran Pau Llop, Toni Ibáñez i una sorpresa agradable, la Kahlo de Dadanoias.

Finalista

La iniciativa de Atrápalo para resumir el año 2009 en menos de 365 palabras ha sido un éxito. 194 participantes y 20 finalistas, entre los que se incluye este post de De bat a bat. Calidad, imaginación, sensibilidad y mucho talento. Éstos son los 20 escritos seleccionados. ¿Cuál le gusta más?

La huella de una madre de Tamarit
El viaje en el tiempo de Plumilla Berciano
La receta de la Dra. Jomeini
Crisis de reacción de Tecme y Pluma
Felicidades del Lindo Gatito
Año de duelo de Gemix
Rumbo a Madrid de Paulalika
La vida entre letras de David Waldorf
Escena urbana de Manuel Alejandro
Calendario de Cartier
Miscelánea rock de Rocklive
El año de bebé de Soulseeker
Atrapado en el tiempo de Loquemeahorro
Balance en blanco y negro de Pedro Castellanos
Mutaciones de samu
Brindis de María del Carmen

Buena suerte a todos.


28 de gener 2010

Dejavurss



Es una sensación que crece día tras día. Compras el periódico, empiezas a leer las noticias y notas que ya las conoces, porque estaban en tu netvibes. Un amigo te quiere explicar una novedad, pero ya la has votado en meneame. En la radio comentan curiosidades que tú ya has leído hace unas horas en tu twitter. Alguien trae la primicia de una canción buenísima, pero hace dos días que te la pasaron en tu lastfm...

La blackberry se ha convertido es un oráculo infalible. Te anticipa los chascarrillos, las novedades y el no va más. Por la mañana accedes a la información digital y el resto del día toda esta información se vuelve a generar en formato analógico. Vives un deja vu permanente. Como Bil Murray durante el día de la marmota, las conversaciones en la máquina del café, las novedades a la hora de comer, las exclusivas del programa de televisión o los debates encendidos en la radio ya los has vivido. Como un Avatar inverso, el Mundo Real (como diría microsiervos) reproduce lo que ya ha pasado en el mundo virtual.

Les sugiero un neologismo: dejavurss.

Dejavurrs. Escuchar, leer o ver una información, un comentario o una novedad, de la que ya tienes conocimiento gracias a las diferentes redes sociales o a tu lector de RSS

27 de gener 2010

Magda Casamitjana 2.0

L'Atapuerca de la catosfera és el Maresme, no hi dubte. L'eclosió de la catosfera té el seu epicentre en aquest espai d'innovació, de manera que durant la seva infantesa la catosfera tenia gust de maduixa. La catosfera adolescent és una mica més plural, dels cíbers de L'H a l'Anoia digital del gran Espelt. Però si em pregunteu quin gust té la catosfera adolescent, crec que em decanto per la sal de l'anxova (o la garota) empordanesa. Ahir us presentava el blog d'en Pere Casellas, i avui us vull comentar la política 2.0 de na Magda Casamitjana, l'alcaldessa de Roses.

El blog de l'alcaldessa està presidit per un rotund asterisc, que connecta el nom amb la persona. La bitàcola és un inventari de propostes, de reflexions, d'idees i d'iniciatives que vinculen la gestió pública amb els ciutadans i els visitants. A més, gestiona amb molta naturalitat moltes altres eines 2.0, com el seu canal a youtube (molt actiu) o un espai a facebook constantment actualitzat. Hi ha dos iniciatives, però, que m'agradaria destacar. En primer lloc, és la primera alcaldessa del país (almenys que jo sàpiga) que ha fet pública la seva agenda, una iniciativa excel·lent en el camp de la transparència política. I m'agrada també les facilitats que dóna per a contactar amb ella en el seu espai Fem un cafè?, un exemple de política directa. De la mà de la seva alcaldessa Roses s'està posicionant en el món del turisme 2.0; és un municipi de referència d'ençà que va enllaçar la informació del patrimoni amb els QR.

Si contacteu amb ella, no deixeu de felicitar-la. Avui fa anys. Quants?. Pocs i molt ben portats.

26 de gener 2010

Pere Casellas 2.0

Els polítics 2.0 són només una part (una part petita) de la política 2.0. Ja saben que jo defenso que la política 2.0 s'ha de fer fora de la política, als mercats, a les escoles, a les associacions de veïns o als poliesportius. Però no tindria sentit que només els no polítics fessin política 2.0. O també hi juguen els alcaldes, els regidors, els diputats i els militants de base o crearem una política bipolar: participada al carrer i clàssica als escons.

Per això, cada nova adscripció d'un polític al passeig de la democràcia deliberativa és un nou gra de sorra en el rellotge de sorra de la nova política. En Pere Casellas, primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Figueres, no és un nouvingut. Gestiona des de fa anys un bloc al domini bloc.cat i ha tastat les xarxes socials. Però amb el nou blog, en Pere Casellas, aposta per la política 2.0 de manera valenta.

El blog destaca, en primer lloc, per la seva estètica elegant, amb un color que recorda molt la imatge de la capitalitat cultural catalana. En Casellas empra el mitjà dels videos, una decisió que precisa molta dedicació i destresa, però que apropa el llenguatge polític al carrer i sobretot als joves. Els videos m'agraden també perquè els ciutadans poden mirar als ulls de qui els parla. Com és lògic, Casellas disposa d'un canal propi al youtube. Des del seu blog, podem accedir també al perfil a twitter i al facebook. M'ha agradat molt la valentia de Casellas, que es compromet a contestar totes les preguntes que li plantegin. Política vis a vis. Sense intèrprets ni mediadors, de tu a tu. El millor antídot contra la Grip D, la desafecció ciutadana.

25 de gener 2010

Somriures pirates




CiU inicia la seva campanya amb un somriure que em recorda molt a la Catalunya optimista del PSC. Arriba la campanya i s'enterra el pessimisme i l'apocalipsi, que són substituïts per somriures menys o més forçats. Ara toca Profident. Per això, CiU empra el recurs les emoticones: la i és el nas i cada partit de la federació és un ull. El problema és que si formes una emoticona amb un òval i una U representes un pirata. Si vols emprar un codi de llenguatge nou, més cool, és més prudent emprar el diccionari, per a evitar patinades com aquesta. A més, el Partit Pirata ja existeix.

Posats a jugar amb les emoticones i les inicials del partit, podrien haver optat per un clàssic, com el nas, les ulleres i el bigoti, quelcom semblant a això.




21 de gener 2010

Enraonant sobre la immigració



Avui he sentit una vegada més la història dels cupons. - M'han assegurat que una veïna d'una amiga d'una cunyada ha vist amb els seus ulls un àrab que ha entrat al Mercadona (potser era el Caprabo) i ha carregat dos carros. Fins amunt, nen, peix fresc, vedella, fruita, verdura, pernils... - Pernils?, un àrab?... -Sí, sí, pernils, igual són per a vendre'ls, vi... - Vi?. Sí, sí m'ho ha dit la meva cunyada, sis o set ampolles de vi, i a l'hora de pagar, han ensenyat un tíquet de l'Ajuntament, que et donen si ets immigrant i se n'ha anat sense pagar.

I ja ens podem preparar, perquè s'apropen eleccions i s'esmolen les armes. El PP, PxC i CiU lluitaran frec a frec per a obtenir l'atenció de l'arrel racista del país, que té les dimensions del Pi de les Tres Branques. Tornaran, ja ho veuran, els videos electorals en els que es compara un àrab amb un delinqüent (recorden en Duran?), es demanaran l'acreditació de "normalitat" als estrangers i potser l'abdicació de la seva fe (recorden en Mas?) i en definitiva s'empraran eslògans que deixaran estorats els historiadors l'any 2110 (com ara, "No hi cabem tots"). Amb el llibre d'en Lakoff a la mà, la dreta catalana es prepara per atiar les meves baixes passions, on ja no calen raons.

Si m'ho permeten, però, els hi voldria aportar deu dades sobre la immigració a Catalunya, per a intentar retornar (ni que sigui per un instant) al camp de joc de les raons. Enraonem sobre la immigració?

1. Durant els deu darrers anys, Catalunya ha acollit més immigració que en qualsevol altre moment de la seva història. És cert. Però d'ençà 1900 Catalunya sempre ha tingut un saldo migratori positiu (amb només dos petites excepcions, 1935 i 1980). A l'ADN de la Catalunya moderna hi ha el cromosoma de l'acollida. Convé recordar que Catalunya també genera emigrants, com ens il·lustra en Miquel Calzada: uns 80.000 el 2008, repartits per tot el món.

2. Els dos darrers anys, el volum de la immigració ha decrescut de forma exponencial. La migració és un fenomen econòmic, que creix en èpoques de bonança i decau en èpoques de crisi. De fet, la immigració ha estat un element essencial en el decenni daurat de l'economia catalana. El conegut estudi de Caixa de Catalunya considera que sense la immigració, Espanya hauria passat d'una taxa de creixement del PIB del 2,5% entre 1995 - 2005 (el tercer més alt de la UE) a un creixement negatiu.

3. El percentatge de població estrangera a Catalunya (dades de 2008) se situa entorn el 15%. És immigrant un de cada set catalans. Aquest percentatge està per sota de la major part dels països del nostre entorn. En el món, hi ha més de 50 països que tenen un percentatge de població immigrant per sobre del 15%.

4. La immigració es distribueix per tot el territori català. La regió amb major percentatge de població immigrada és Girona (20%), seguit de les Terres de l'Ebre (19%). Amb molta diferència, l'àrea amb menys immigració és la Catalunya Central (11%).

5. Atenció al rànquing de municipis amb major població immigrant. En primer lloc... Castelló d'Empúries (on gairebé hi ha més estrangers que locals), després Guissona, Salou, Lloret de Mar, Ullà, Salt, Sant Pere Pescador, Pau, Roses... Amb l'excepció de Salt, es tracta de municipis amb rendes molt elevades. He calculat la correlació entre immigració i PIB i amb una r feble (però significativa), la correlació és positiva: hi ha més estrangers en els municipis més rics.

6. Un 30% dels immigrants estrangers són europeus (un 5%, italians) i un 35% són americans. Només un 25% dels immigrants són africans. Si no consideréssim la immigració de la Unió Europea (perquè estem en un territori Schengen), el percentatge de població estrangera baixaria al 9%.

7. La majoria de la població estrangera se situa entre els 15 i els 44 anys, amb una piràmide d'edats característica de piques. Si afegim el fet que el 80% de la població estrangera és població ocupada, arribem a la conclusió que la població estrangera contribueix a l'estabilitat del sistema social. Poca població en edat escolar i poca població envellida.

8. Els estudis estadístics demostren que no hi ha relació entre immigració i delinqüència. L'anàlisi de Miret i Rodríguez demostra que la taxa de criminalitat entre els nouvinguts és equiparable a la taxa de criminalitat dels residents. I tots els estudis avalen que la percepció d'inseguretat es manté estable, malgrat l'increment de la immigració.

9. Gairebé un de cada quatre matrimonis a Catalunya està integrat per almenys un cònyuge estranger. Els matrimonis mixtos tripliquen els matrimonis en els que tots dos són estrangers. Un clàssic a Catalunya: els catalans es casen amb els no catalans.

10. Un de cada quatre nens que neixen a Catalunya (catalans, oi?) té almenys un dels dos pares estrangers. La fecunditat entre les dones estrangeres és molt més alta que entre les dones no estrangeres.

Quadern de ruta. Tres propostes

1. La Catalunya contemporània és ja un mosaic d'orígens. Com Amsterdam, com Londres, com els Estats Units, com Vancouver. Ho és i ho serà en el futur. Els immigrants han vingut i es quedaran: viuen, procreen, estudien, aprenen i es relacionen. En un futur molt proper, la conductora de l'autobús serà d'origen xilè, el professor de música, de pares turcs, la guia del museu d'art, nascuda a Tànger, i la xicota del meu fill, de mare pakistaní. Tots ells seran i se sentiran catalans.

N'hi ha qui s'esgarrifa i qui se n'alegra. Tant se val. No es pot evitar. Vivim en un país dins un estat dins una Unió Europea, amb unes fronteres que ja no controlem. Els nous catalans, els nous europeus, són una realitat irreversible. Si un municipi creu que pot lliurar una batalla local contra aquest fenomen, més val que abandoni aquesta actitud de Quixot.

2. A un immigrant se l'ha de tractar com a un no immigrant. Té els mateixos deures que els locals. Ni un de menys. Quins?. Els deures que fixa l'Estatut i la Constitució. També té els mateixos drets que un local. Ni un de menys. Els drets i deures col·lectius són innegociables. M'és igual si la seva cultura no permeti que les nenes vagin a escola: l'escolaritza i punt.

Més enllà d'aquestes regles del joc, que cada individu exerceixi la seva llibertat individual com vulgui. Que mengi allò que vulgui menjar; que es vesteixi com es vulgui vestir; que pregui al Déu en el que vulgui creure. La nostra societat es fonamenta en la llibertat dels individus i només els estats totalitaris prohibeixen creences, vestits o festivitats. Si demà el meu veí vol fer-se budista, celebrar una festa d'ufòlegs, fer-se vegetarià o omplir la seva casa de reproduccions a escala 1:1 de Peps Guardiola, que tiri milles.

3. És cert que els immigrants amb menys recursos es poden concentrar en determinats barris i en determinats centres educatius. El meu fill va a una escola pública en la que meitat dels estudiants són nouvinguts. És cert que si no es recolzen els municipis i els centres escolars, es poden (es poden, no es donaran) tensions. Per això, la millor política d'immigració és la recepta clàssica que proposà el President Maragall: treballar a les escoles i a les escales.

Els eslògans ("no hi cabem tots") o les declaracions de cara a la galeria no tindran cap efecte sobre els barris i les escoles amb major tensió potencial. La inversió en els barris (la Llei de Barris) i en el sistema educatiu és l'única recepta viable. I si a més d'incloure aquests dos punts en els programes electorals, els partits decidissin que de la immigració no se'n fa ús electoral, farien més servei al país que tres-cents cinquanta alcaldes de Vic junts.

20 de gener 2010

Premis Enrique Padrós

Hi ha rituals que només precisen de dos anys per esdevenir rituals. Els Premis Enrique Padrós, organitzats per Las ideas, arriben a la seva tercera edició, i ja han assolit un reconeixement a la xarxa. Potser perquè els guanyadors de les anteriors edicions doten de prestigi al Premi; o potser ens inspira la mirada de l'Enrique Padrós, a qui no vaig tenir la sort de conèixer, però el reconec gràcies al record de José Luis Prieto.

Pia Bosch

El meu vot per al millor blog polític és per a la meva companya d'escó, la diputada catalana Pia Bosch. Podríeu pensar que és un vot més mogut per l'amistat, per la proximitat, que per la vàlua. Però si visiteu el seu blog, comprovareu que el blog de Pia Bosch ha esdevingut un referent en el que trobareu informació sobre política, sobre dones, sobre Europa, sobre psicologia. Una mirada femenina imprescindible.

Havia pensat també en el President del Parlament (Ernest Benach), a qui ja vaig nominar a la segona edició, i l'alcalde de Jun, hiperactiu 2.0.


Antoni Gutiérrez-Rubí

El blog d'en Gutiérrez-Rubí és una enciclopèdia de la política contemporània. Les seves entrades ens apropen al valor del somriure, la relació entre joc i política, Obama, neuropolítica, oratòria o facebook. Ha recollit algunes de les seves aportacions en tres llibres imprescindibles sobre Micropolítica, les lliçons de Brawn GP o Polítiques

Havia pensat també en Albert Medrán, una font imprescindible per a entendre la política contemporània, i en Xavier Peytibí, qui fa de cada post una revelació.

16 de gener 2010

L'últim segon

"Perquè anem segons ens esforcem més". Algunes enquestes diuen que anem segons. Però els que diuen que la distància ja és massa important, no coneixen la nostra capacitat competitiva.

Anem segons, sí. No som els favorits, potser. Però presentarem una batalla política com mai hem fet, convençuts que som el partit de la majoria de ciutadans de Catalunya.

A cada volta, a cada setmana, reduirem la distància. Ens esforçarem de valent i ho donarem tot en els darrers metres.

Mentre uns ja saluden i celebren la victòria, nosaltres continuarem treballant fins el darrer segon. I us dic una cosa: guanyarem en el darrer segon, en el darrer metre. en el segon decisiu... (José Montilla)

12 de gener 2010

20 aplicaciones de turismo 2.0

No cabe duda de que el turismo no es lo que era desde que se ha generalizado el uso de internet. En otras ocasiones, hemos seguido algunas de las mutaciones del turismo en los últimos años que han transformado la promoción, la comercialización, la gestión o la planificación de los destinos. Hoy les proponemos aplicaciones 2.0 útiles para los turistas, 20 excusas que justificarán incluir en la maleta un móvil con acceso a Internet. ¿Qué aplicación consideran más útil?.



El primer paso es escoger destino. A veces, un lugar surge tras una idea. En 43places vinculan los espacios con sus etiquetas, una forma muy ágil de encontrar destinos rosas o los mejores helados del mundo.



Hay millones de destinos en el mundo. Si son cinéfilos, pueden seguir el rastro de las películas grabadas en los espacios que visitan gracias a filmaps.



Viajar no es una forma de desconectar, sino todo lo contrario, una oportunidad para conectar con otros mundos, con otras realidades. Si es usted un turista a la búsqueda de "verdaderas" experiencias, puede consultar Trourist, un catálogo de destinos reales.



Si el viaje es internacional, no podemos olvidar el pasaporte. Si queremos una fotografía, nos basta con una webcam, una impresora y el programa Epassportphoto. Sonrían.



Decidido el destino, pasamos a la maleta. Onebag reúne consejos y útiles para reducir el volumen del equipaje y mejorar en el arte de viajar ligero.



Cuáles son los mejores aeropuertos?. ¿Dónde se come bien?. ¿Qué compañía es la más recomendable?. Los usuarios de FlyerTalk comparten los secretos del espacio aéreo.



De todas formas, si quieren saberlo todo sobre los asientos de los aviones, recomendamos el magnífico seatguru, que aporta una información muy valiosa para las personas que sufren las estrecheces de los asientos diseñados para los Click de Playmobil.



Llegamos al aeropuerto cansados y queremos que un taxi nos lleve hasta el hotel. Quizás en la cola haya alguien que vaya al mismo barrio. Para poner en común los usuarios del taxi pueden usar taxi.to; quizás sea el inicio de una gran amistad.



Los taxis pueden ser una opción de transporte muy cara. Para conocer las tarifas Worldtaximeter tiene un listado actualizado de precios; no sabemos qué emisora escuchan, de momento.



Hay hoteles para todos los gustos. Pero los más excéntricos se sentirán realizados en los alojamientos que recomiendan en Unusual Hotels of the World, que hará las delicias de la Doctora Livingstone.



Las oficinas de turismo son una fuente de información inagotable. En TwisitorCenter detallan las oficinas que disponen de twitter, para seguir on line la información del destino.



Aunque sin duda, la mejor información nos la proporcionarán los propios residentes. Leaplocal crea un puente entre turistas y locales, para convertir el turismo en un verdadero intercambio cultural.



Los turistas digitales quieren estar siempre conectados. En Jiwire pueden acceder a la información sobre coberturas, redes wifi y calidad del 3G para no saltar sin red.




Dispuestos a visitar la ciudad, con frecuencia estamos limitados por las horas de sol. En sunrisesunset nos detallan el intérvalo horario de la localidad en la que nos encontramos.



Los destinos turísticos se han llenado de eventos. En joobili, basta con fijar unas fechas y aparecerán las fiestas, convenciones, festivales y actividades imprescindibles.



Aunque se hallen en las antípodas, nunca hay que perder el contacto. Pueden sustituir las llamadas programadas a mamá por los comentarios en Brightkite. Y si disponen de un GPS, nada mejor que Wherigo para dejar un rastro de su periplo.



Hay decenas de traductores útiles para el viajero, pero nada es comparable al fantástico pictranslator. Hacemos una foto al menú, al cartel o a la pancarta y esta aplicación nos la traduce automáticamente.



De vuelta a casa, los ex turistas pueden mostrar el vídeo de las playas de Cancún al cuñado y la vecina del cuarto o, casi mejor, pueden exhibirlo virtualmente en el portal Travelistic.



No dejen de evaluar el destino para orientar a los futuros viajeros. Ya conocen los clásicos, pero a nosotros nos seduce la simplicidad del Tripsay.



Y mientras acaban el álbum de fotografías (virtual, claro), no olviden registrar en Where I've Been el rastro de su visita.

Entre la brújula, las mudas y la cámara digital los nuevos viajeros deben dejar un espacio para el portátil o el móvil con acceso a Internet. Una nueva generación de e-viajeros ha nacido. ¿Cuáles son sus aplicaciones favoritas?.

Publicado en clan-destinos

06 de gener 2010

Regals



Els regals de Reis funcionen més o menys com els bombons de Forrest Gump. Mai saps quin serà el seu èxit fins que no es regalen i llavors ja és massa tard. Després de varis Reis, he arribat a la conclusió que existeixen quatre grans categories de regal. Imaginem una matriu de 2x2. Per una banda, classifiquem els regals d'acord amb la il·lusió que desperta en el moment de descobrir-lo. Per una altra, d'acord amb la seva utilitat real.

Els regals invisibles són els regals fracassats. No genera cap atenció durant l'instant màgic en què trenques el paper de coloraines i tampoc li farà ni cas durant la resta de la seva curta existència. Els regals escuma són acollits amb molta emoció quan són descoberts, però ràpidament passaran a ser ignorats. Aquest serà el moment en el que descobrirem els regals promesa, aquells que han estat rebuts inicialment amb molta indiferència. En alguna ocasió, aconseguim els regals estrella, que funcionen el dia de Reis i la resta de dies de l'any. Ara que ho penso, aquesta classificació també serveix per a descriure moltes altres coses: els blogs, les empreses, les persones, els amors, els llibres. En el meu cas, els regals estrella són aquells que et fan aquells que no saben que et fan un regal.

Deu consells per a l'any deu


Oblideu
Convideu
Dilucideu
Fundeu
Mudeu
Descordeu
Badeu
Saldeu
Brindeu
Recordeu