27 de febrer 2010

El turismo después de la crisis



¿Falta mucho?. El sector turístico cuenta las horas que restan para salir del agujero económico, como los niños esperan que se acabe el tedioso viaje en el coche. ¿Cuánto falta para que todo vuelva a ser como antes?. Todo indica que 2010 será el año del principio del fin. Ahora bien, nada será como antes. Tras el fin de la crisis, el turismo será otra de otra forma. ¿Cómo?. El problema es que hay dos escenarios posibles y son completamente opuestos entre sí.

Escenario 1. La era global

Aunque los flujos transcontinentales no han parado de crecer, lo cierto es que el turismo se ha abastecido hasta la fecha de los mercados de proximidad. El 94% de los turistas internacionales que han llegado a España este enero provienen de Europa. Este comportamiento se reproduce en (casi) todos los destinos.

Una de las consecuencias de la crisis es la emergencia de nuevas economías, especialmente el BRIC (Brasil, Rusia, China e India). Algunos se refieren a los BRIIC e incluyen Indonesia o a los BRIMC, con la aportación de México. Este mercado de unos 2.500 millones de personas es la cara más visible de una transformación económica mundial, con nuevo agentes, continentes emergentes, nuevos escenarios de desarrollo y, por lo tanto, nuevos turistas potenciales. La tesis de la era global sería un paso más en la compresión espacio-temporal que define Harvey, esto es, una reducción de las distancias entre países y continentes. Más flujos de mercancías, más intercambios culturales, más diversidad y competencia comercial y, por supuesto, más turistas.

No se trata sólo de un cambio cuantitativo. Está claro que en un contexto de intercambios globales, los destinos clásicos pueden conocer un incremento muy significativo de nuevos turistas que provienen de orígenes lejanos. Pero el cambio es sobre todo cualitativo. El modelo de oferta clásico está organizado para los mercados de proximidad. Los nuevos turistas incorporan nuevas necesidades (y muy diversas), nuevas curiosidades, nuevas pautas culturales y, sobre todo, una cultura turística muy elemental (similar a la de los primeros turistas europeos) que exigirá una revolución en la gestión de los destinos y las empresas turísticas. Los destinos maduros serán a la vez exóticos y caducos, según el origen de los visitantes. Y los destinos emergentes pueden ampliar su nicho de mercado con los nuevos turistas.

Escenario 2. El retorno a la proximidad

Hay una serie amplia de ensayos que vaticinan una crisis energética severa, aplazada por la crisis financiera. Es cierto que desde los tiempos del Club de Roma han aparecido regularmente vaticinios sobre el fin del petróleo y sus consecuencias, como el ensayo de Rifkin La era del hidrógeno. Pero las predicciones más recientes sobre el peak oil (la punta de producción de petróleo) lo sitúan en esta década y dibujan un escenario post-petróleo basado en la contracción de los desplazamientos y el incremento de los costes de la distancia.

La mayoría de ensayos que han dibujado un escenario económico y social en el que el petróleo se encarece por el incremento de la demanda y el descenso de la oferta plantean una drástica reducción de los flujos comerciales, y por tanto turísticos. La economía de la proximidad, la cultura de la transición o las derivadas de la nueva geografía económica de Krugman apuntan a un retorno de lo local. Si los costes de transporte se incrementan de forma exponencial, las industrias, la agricultura, la pesca o la producción artesanal locales recuperarán la vitalidad perdida en la globalización. Y, por supuesto, también el turismo deberá afrontar un paisaje de desplazamientos cortos y mercados vecinos. En este caso, los destinos deben ser muy seductores porque la competencia no tiene lugar con otros destinos sino con el no turismo, dados los elevados costes de los flujos.

¿Qué escenario será el más probable?. ¿Un turismo transcontinental, global, en el que se multiplican no sólo los destinos sino también los orígenes?. ¿O un turismo local, de proximidad, en el que los destinos clásicos basarán su competitividad en el factor distancia?

Publicado en clan-destinos

Responsabilidades

Después de la sentencia italiana en la que se condena a Google por el contenido de un vídeo colgado en Google Vídeos, y tras la declaración de Merkel en la misma línea, la justicia europea prepara nuevas iniciativas legislativas.

Los fabricantes de libretas serán responsables de lo que se escriba en ellas. Si un terrorista anotó la fórmula de un explosivo en una Moleskine, se aplicará la ley antiterrorista a la empresa italiana.

Canon será responable de las fotografías que se realicen con sus aparato. Si una imagen capturada con una Reflex EOS 50D atenta contra la intimidad, el agraviado puede demandar a la empresa fotográfica, por no haber supervisado el uso que se hace de sus productos.

Y si una persona insulta a otra y la veja en público, el responsable no es la persona sino su Creador, ya sea Yahvé, Alá, Zeus o la Energía Primaria, que deberán responder ante un tribunal por los actos de su obra.

25 de febrer 2010

Piulament de Catalunya



El Parlament de Catalunya és un dels parlaments més actius en la integració de les xarxes socials. Ja els vaig comentar en el seu moment les característiques innovadores del Parlament 2.0. I en les properes setmanes es podrien posar en marxa iniciatives de participació ciutadana que situaran el Parlament català a l'avantguarda dels parlaments deliberatius. Un símptoma del canvi és la irrupció del twitter a la Cambra.

En aquests moments, 20 diputats de la Cambra utilitzen el twitter de forma regular. Són els diputats Albert Batalla (blog), Carles Puigdemont (blog), Jordi Cuminal (blog), Joana Ortega (blog), Joan Reventós i Jordi Cleries del Grup Parlamentari de CiU, Montserrat Capdevila (blog), Miquel Iceta (blog), Núria Ventura (blog), Pia Bosch (blog) i Consol Prados (blog) del Grup Parlamentari SCC, Pere Aragonès (blog), Marina Llansana, i Uriel Bertran (blog) del Grup Parlamentari d'ERC, Dolors Camats (blog) i Laia Ortiz del Grup Parlamentari ICV-EUA, Rafa López i Santi Rodríguez (blog) del Grup Parlamentari del PPC i Albert Rivera del grup Mixt, a més del President del Parlament, Ernest Benach (blog).

Però la conversa parlamentària de 140 caràcters va molt més enllà de les piulades dels diputats i les diputades. Si miren l'activitat recent del hashtag Parlament veuran que hi ha 466 usuaris, que han generat 1.200 piluades en els darrers tres dies; aquí poden veure l'evolució temporal. A banda, hem de considerar totes les converses creuades sense etiquetar, que arribarien a unes unes 10.000 piulades polítiques al llarg del Ple. Com poden veure al politwitts, els usuaris més actius són ciutadans amb interès per la política, més que els propis diputats.

El twitter és una eina més per a connectar els ciutadans i la política. Ahir, l'etiqueta #Parlament va ser la cinquena més usada del twitter a Espanya. Hem iniciat la mutació del Parlament de Catalunya al Piulament de Catalunya. Un altre pas per una política millor, una política 2.0

21 de febrer 2010

CiU, a la recerca del vot rosa

Un dels principals avantatges de la publicitat a Internet és que permet seleccionar els nínxols de mercat. Si tinc una empresa de piercings i tatoos, evitaré la pàgina oficial del Vaticà i si venc llibres, no situaré el banner al web de Gran Hermano. Per això, CiU està portant a terme una campanya a Internet omplint de banners riallers uns webs seleccionats estratègicament. De tota manera, no acabo d'entendre la inserció del banner al web infantil juegosdechicas. Està CiU incidint en la ideologia de les més petites, com si fos una inversió a mig i llarg termini?. És el sentit que dóna la federació al vot rosa?. O potser els comercials que han venut els bánners a CiU li han colat un gol per l'escaire?.



16 de febrer 2010

Homenatge



Tindria ganes de dir moltes coses. Però la majoria són, en certa manera, irrellevants.

Hauria volgut posar en evidència la contradicció d'una formació que porta set anys denunciant que el més votat no és President, una formació que reclama que l'alcaldable més votat sigui alcalde, però que esborra amb un cop de tipp-ex tots els seus principis quan l'aritmètica els afavoreix. Allò que val a Barcelona no val a Sant Feliu de Guíxols, m'asseguren. Però no volia pas parlar d'això ara.

Hauria volgut evidenciar que els resultats de les darreres eleccions municipals el 2007 reclamaven a crits un canvi. CiU va passar d'onze a cinc regidors i el PSC va passar de tres a set; els primers perdien més de la meitat dels regidors i els segons duplicaven el número de representants. Els convergents baixaren de 5400 vots a 2000, en una de les desfetes electorals més catastròfiques del país: Els ciutadans sancionaren l'erràtica política del Govern que renuncià al projecte universitari. Però no volia pas parlar d'això.

Els hi vull parlar de l'equip de govern que perdrà la moció de censura els propers dies. Els hi vull parlar de l'acord del Museu Thyssen, de la gran travessia de vianants, del millor Festival dels festivals d'estiu catalans, de la ciutat dels petits detalls, de la Reserva Marina de la Punta de Garbí, dels projectes dels hotels Anlló, de la Fàbrica Serra Vicens, de l'aigua amb pressió, de l'ampliació del CAP, del Pla de Barris al Puig, la millora del dic d'abric... Una giravolta en el projecte de ciutat i les seves expectatives.

Entenc la moció de censura perquè entenc les ambicions personals i la fred intensa de l'oposició. La política és, de vegades, injusta. En Pere Albó ha estat un alcalde extraordinari. Tenaç, valent, compromés, equànim, ha liderat un bon equip i ha redreçat el rumb de la ciutat. I, malgrat tot, una moció de censura impedirà que acabi la seva gestió brillant. De vegades, la política colpeja els bons polítics. Són les regles del joc. Però deixeu-me que anoti, ni que sigui a peu de pàgina, la vàlua personal i política d'en Pere Albó, l'alcalde bo. Deixeu-me reconèixer, ni que sigui a cau d'orella, l'honestedat i la capacitat de la seva trajectòria. Com deia en Grouxo Marx, però a l'inrevès, m'agrada formar part de clubs que té membres com aquest.

10 de febrer 2010

Els efectes secundaris de la llibertat

Salutacions des de Lugano, la seu del congrés anual de turisme i tecnologies, Enter. Des dels peus del llac es pot intuir ja l'arc dels Alps que aïlla la immensa vall del Po de l'Europa continental. Tancat, i encantat, entre muntanyes m'arriba la reverberació d'una polèmica estranya. Quan el Diable s'avorreix mata mosques amb la cua.

L'epicentre de la història és una piulada d'en Ruben Novoa contra l'Ariadna Jové, empresonada il.legalment pel Govern d'Israel. La reacció va ser immediata i dos diaris digitals van iniciar la cacera pública d'en Novoa: debat.cat i directe.cat. Immediatament, van aparèixer algunes piulades al twitter criticant el pim pam pum contra Novoa, entre elles, una de meva. També s'hi han afegit el director de l'ACN en Saül Gordillo i finalment ha arribat al 3cat24 que gestiona en janquim. Deixeu-me que exposi la meva posició:

1. No m'agraden les sortides de to i molt menys els insults. M'agrada el respecte, l'educació, la tolerància, el fair play i tot allò que demostri un mínim d'empatia cap als altres.

2. Discrepo del 99% de les opinions d'en Ruben Novoa. Crec que només coincidim en l'aposta per una societat 2.0 i en altres temes que ara no venen al cas. Però estic molt lluny del seu codi ideològic i tampoc m'agraden les seves formes.

3. Internet és un espai de llibertat. Aquesta és la seva força i també la seva feblesa. No soc un àcrata ni crec en els espais sense regles de joc, però en l'àmbit de les opinions aposto per una visió el més liberal possible: Més val pecar per defecte que per excès. La clau de les xarxes socials i l'oportunitat de la societat 2.0 és també (no només) l'oportunitat de donar veus a les veus discordants. Jo estic en contra de l'acció d'Israel, però no vull silenciar els qui estan a favor; més aviat, el que vull és sentir els qui no pensen com jo.

4. Si el problema no és el fons, sinó la forma, és cert que en Novoa desqualifica, insulta, a l'activista catalana. I ja he dit a l'inici que no m'agraden els insults. Tanmateix, ja que hi som, jo rebo una mitjana de quatre o cinc insults diaris: botifler, escalfacadires, arribista, fatxa, mentider... Aquí tenen al senyor Arnera, a qui no tinc el gust de conèixer, ruixant-me amb àcid sulfúric perquè no li agraden els federalistes.

5. No em malinterpretin. No tinc vocació de màrtir i no m'agrada que em llecin ous pel carrer. Però si hem de crear el Tribunal de la Correcció Política i de les Bones Maneres, ens quedarem quatre a la xarxa. Els trolls formen part de la fauna 2.0. I de vegades la frontera entre els trolls i els qui simplement discrepen és tan fràgil que el preu de quatre grolleries em sembla assumible a canvi d'una sana llibertat d'opinió.

6. I si alguna cosa em repugna són els atacs ad hominem. Si directe.cat o e-notícies han de centrar les seves crítiques en l'àmbit personal, comencem a buscar les fotografies velles de tothom. Fem inventari del passat dels uns i dels altres; també del meu. I del seu. Si la nova política agafa la drecera de l'escarni personal, de la crítica ad hominem i de la reverberació acrítica, jo no hi jugo.

08 de febrer 2010

Debat a bat I. Infrastructures



Iniciem el debat obert sobre l'acció de govern amb les infrastructures. Moltes?. Poques?. Equivocades?. Sostenibles?. Prioritzades?. Veiem-ho.

Prèvia

Crec que la gestió de les infrastructures del govern convergent, i particularment la gestió del Conseller Macias, va ser molt correcta. Hi influeix el fet que sigui de les comarques gironines?. Molt probablement. Les principals aportacions van ser la creació dels Ferrocarrils de la Generalitat, l'eix ferroviari del Vallès, i l'Eix Transversal, que va trencar el model radiocèntric de les comunicacions del país.

Autovies

Soc partidari de les autovies, és clar. Permeten un model de conducció fluid (per tant, poc contaminant), afavoreixen les distàncies temporals constants i incrementen la connectivitat del territori (és a dir, el seu potencial econòmic). L'any 2003 hi havia a Catalunya 194 kilòmetres d'autopistes de peatge i 154 kilòmetres d'autovies lliures de peatge. El 2010 hi havia 194 kilòmetres d'autopistes de peatge i 248 kilòmetres d'autovies llliures de peatge. Veuen el canvi?. Amb les obres aprovades, l'extensió de les autovies lliures de peatge serà de 423 kilòmetres, és a dir, tres vegades més que l'extensió heretada el 2003.

Carreteres

Naturalment, la xarxa de carreteres també està integrada per les carreteres comarcals, els nexes d'unió entre localitats, que asseguren un nivell de relació entre els municipis i eviten l'aïllament de les àrees més allunyades. En aquest capítol, vull destacar les 17 obres de millora de la xarxa, que essencialment es tradueixen en variants, més les 7 noves obres iniciades i actualment en curs. Globalment, representen més de 150 kilòmetres de carreteres. Des del punt de vista de la seguretat vial, hi destaca la ubicació de 30.000 nous senyals (la major revisió de senyalització viària del país) i la millora del ferm (al que es destina anualment uns 70 milions d'euros). Per això, el RACC ha valorat que el risc d'accident per carreteres ha disminuït un 18% i considera que a Catalunya ja no hi ha "punts negres".

Trens

És certa la correlació que relaciona infrastructures i potencial econòmic. Però també és cert que el país és petit i els paisatges són fràgils. Per això, arribarà un moment en el que més carreteres suposarà menys potencial econòmic i no més. L'alternativa és el transport ferroviari: els trens són, segur, el transport del futur i el progrés del país es mesurarà no tant en el global d'autovies com en l'extensió de la xarxa ferroviària.

La inversió als FGC ha crescut un 71% entre 2003 i 2009, destinades essencialment a l'ampliació de les estacions a Sabadell i Terrassa. Mentrestant, com qui no vol la cosa, la línia del TAV ha arribat a Barcelona i ha lligat Sants amb Atocha en menys de tres hores, com saben molt bé els gestors del Pont Aeri. Les obres de connexió amb Girona estan molt avançades, i no tant la connexió amb la frontera, perquè als veïns del nord no els ve massa de gust trencar l'aïllament ferroviari de la Península; però aquesta és una altra història.

Renfe

Des de gener de 2010, la Generalitat de Catalunya gestiona el servei de rodalies. Segurament ja coneixen els termes de l'acord: es traspassa el servei de rodalies, però la infrastructura (les vies) són competència de l'Estat. La Generalitat gestionarà el servei de trens, les tarifes, els horaris, les freqüències... amb o sense Renfe. Aquest acord afecta Rodalies i l'eix Vic - Ripoll, i s'han iniciat les negociacions pel traspàs de Regionals. L'Estat es compromet a assignar 4.000 milions fins el 2015 per a la millora de la xarxa de Rodalies; i vull recordar que té el compromís d'invertir anualment el 15% del presuspot global d'inversions estatals a Catalunya. Que hauria estat millor disposar també de la competència sobre les vies?. Cert. Que aquesta competència formava part del primer Estatut i no es va assolir durant 23 anys de CiU?. Cert. Que és un dels traspassos de l'Estat més rellevants de la recent història del país?. Sens dubte.

Transport públic

L'any 2000 utilitzaren el transport públic a l'Àrea de Barcelona uns 750 milions d'usuaris; el 2007 ja s'havia arribat a 935 milions. A banda de l'amplicació del Trambesòs fins a Badalona i el projecte del Tram per la Diagonal, s'han ampliat les línies 2, 3 i 5. Segurament, la que ha tingut més impacte és l'ampliació de la L3 Canyelles - Trinitat Nova. Però sens dubte l'obra que transformarà la cartografia del transport públic de Barcelona és la L9, l'orbital que uneix el Llobregat amb el Besòs. La L9 és la línia de metro soterrada més llarga d'Europa.

Aeroports

Suposo que la major part dels lectors són usuaris habituals de RyanAir. Segurament, hauran tingut l'oportunitat de comparar l'antic aeroport amb l'actual. Entre 2000 i 2003 s'invertiren en aquest aeroport 3,7 milions d'euros anuals de mitjana; entre 2004 i 2008, la xifra s'elevà fins els 8,4 milions. Naturalment, aquestes xifres són molt més rotundes a l'Aeroport del Prat, que disposa des de fa un any d'una nova Terminal magnífica, la major infrastructura catalana en 20 anys. Però simbòlicament vull destacar la posada en funcionament de l'Aeroport de Lleida - Alguaire, el primer aeroport comercial construït des de Catalunya.

El Pla

Soc geògraf i m'agraden els plans. De fet, el que més fem els geògrafs és planificar, cartografiar els creixemennts futurs i els seus impactes. Com saben, el Govern ha aprovat el Pacte Nacional per les Infrastructures, el dibuix de la Catalunya que ve, que inclou entre altres mesures 1.000 kilòmetres de xarxa ferroviària, 600 kilòmetres d'autovia i 550 kilòmetres de xarxa bàsica. La nota més rellevant és que de cada tres euros invertits en comunicacions, dos es destinen a ferrocarrils, el transport del futur.

Balanç

La nova T1. Arribada del TAV a Barcelona. L'aeroport de Lleida. Triplicar l'extensió de les autovies lliures de pagament. La línia de metro més llarga d'Europa. El traspàs de rodalies. Llei de Barris. El projecte de l'Eix Transversal desdoblat. L'adaptació de les estacions per a mobilitat reduïda (90% als FGC). Integració tarifària. Projectes de l'Eix Transversal ferroviari i la Línia Orbital. Observatori del Paisatge. Pla Director del Sistema Costaner. Crec que no descobreixo res si confesso la meva admiració per la gestió del Conseller Nadal.

07 de febrer 2010

Debat a bat

Amb el preàmbul del pim pam pum preelectoral, twitter s'ha abonat a la simplificació. Capuletos contra Montescos. Villaarriba o Villaabajo. Tigres, leones, todos quieren ser los campeones. Harvard o Oxford. Blanc o negre. Però la teoria de colors diu que hi ha com a mínim 196 tipus de grisos hexadecimals, molts espais entre el cel i l'infern.

Potser hi ha una altra forma de fer les coses. Aquest és el debat que iniciem a partir de demà. A una banda del ring, els convergent Miquel Quintana i Roc Fernández i a l'altra banda, jo mateix. Iniciem un combat de les idees, amb aquestes cinc regles:

1. Casdascú escriurà un post sobre un àmbit temàtic (salut, carreteres, educació, seguretat...). No podrem evitar que aquests posts tinguin un notable biaix, distorsionat per la visió partidista de cadascú.

2. Totes les dades hauran de ser enllaçades, totes les informacions contrastades i totes les sentències, avalades.

3. Els debatents assumirem que l'interés no s'ha de centrar en el post (ja he dit que serà partidista), sinó en l'intercanvi de comentaris, de dades i de contrastos.

4. Buscarem tant els punts de desacord, com allò en el que hi coincidim. Intentarem fer un balanç comú, construït a partir de les interseccions i les diferències.

5. El debat és obert. Són benvinguts els comentaris, els posts, els afegits, les crítiques als posts dels debatents, als seus propis posts, al twitter, al facebook o en els espais que considerin oportuns.

Demà iniciem la festa. El tema?. Les infrastructures.

04 de febrer 2010

Frases (políticas) a 0,99

Me encanta el blog Frases a 0,99. No sólo por su diseño minimalista y elegante, sino porque su catálogo de frases previsibles delatan la banalidad. Es como si nos enfrentásemos al espejo de la realidad previsible. Las frases van rebotando de boca en boca como un electrón enloquecido y los portavoces son como marionetas de ventrílocuo. Lo peor no es reconocer todas las frases, sino admitir que esas frases son tuyas.

Es posible que al margen de las frases a 0,99 existan frases comunes entre colectivos. Tal vez, los taxistas de Londres, los toreros, los comentaristas deportivos o los taxidermistas caigan en su particular catálogo de frases previsibles. No lo sé. Pero les garantizo que los políticos sí tienen sus frases a 0,99. Ahora que entramos en periodo (pre)electoral, préstense a escuchar una y otra vez las frases que rebotarán de candidato en candidato, sin importar color ni condición. Me han ayudado vía facebook, Jaume Marín y Ciro Llueca (gracias por las propuestas). ¿Me dejo alguna?.


Lo que quieren los ciudadanos es que resolvamos sus problemas

Aspiro a una mayoría suficiente, que me permita gobernar sin pactos

Nuestro país alcanzará las más altas cotas de libertad y progreso

Gobernaré para todos, para los que me votan y para los que no

Nuestros jóvenes se merecen una oportunidad

Quiero construir un país (ciudad) del siglo XXI

Vivimos un momento histórico

Ha llegado el momento de superar las diferencias ideológicas

La inmigración no puede ser un tema tabú

Para afrontar los retos que nos plantean los nuevos tiempos

03 de febrer 2010

Vegueries = federalisme

Soc federalista. El federalisme ha estat una de les paraules clau de la història política de la Catalunya contemporània. Si féssim un núvol de tags de la tradició política catalana, el terme federal destacaria per sobre de la resta. El principal problema del terme és que els independentistes o els sobiranistes (és a dir, els independentistes light) temen que la seva adscripció al federalisme esdevingui una renúncia a l'Estat català. I, per això, a la darrera dècada s'ha produït una mutació curiosa: els nacionalistes han esdevingut estatalistes. I, per tant, obertament antifederals. Molts independentistes volen reproduir tots els problemes dels estats moderns (i totes les seves contradiccions) a escala catalana. El problema no és l'arquitectura, diran, sinó l'arquitecte.

El principi rector del federalisme és l'organització bottom - up de la presa de decisions. Tot allò que es pugui fer en un nivell inferior de l'administració, que no s'elevi al nivell superior. Per això, l'àtom del federalisme són les localitats (o, en el seu defecte, les agrupacions de les localitats). I no només perquè a l'ADN de la democràcia trobem la polis, la ciutat, sinó perquè l'escala ideal per a connectar administradors i administrats és l'escala local. Envejo el model escandinau en el que les ciutats gestionen els seus models escolars, la política lingüística o les polítiques actives laborals i, per això, destinen, set vegades més recursos per càpita que els nostres municipis.

Per això són tan importants les vegueries. El Govern de la Generalitat gestiona ara la major part de la despesa pública del país. Però els despatxos de Via Laietana o del Passeig de Gràcia es troben situats molt lluny de la plana de l'Urgell, de les zigazagues de la Cerdanya o del curs del riu Ebre. El model escolar del Baix Empordà no pot ser el mateix que el de la Conca de Barberà o el del Vallès Occidental. No es pot fomentar la inversió a l'Àrea Metropolitana de Barcelona de la mateixa manera que al curs alt del Llobregat o la plana de Lleida. El concepte de seguretat a Sabadell no és el mateix que a les urbanitzacions de Calonge o als disseminats de l'Alt Urgell. N'hi ha moltes catalunyes i aquesta pluralitat és una riquesa, un patrimoni, però mereix ésser gestionada de forma plural.

Les vegueries són el govern de la cantonada, la cartografia a 1:50.000, la gestió de la diversitat, el primer pas d'un país veritablement federal. Tant és si la capital se situa a Villaarriba o Villaabajo; tant és si la frontera se situa a una banda o a l'altra del riu Kwai. Perderem dioptries si estem tot el dia llegint la lletra petita. El que realment importa és que s'inicia la Llei de vegueries, una de les lleis que milloraran el país. Un salt necessari cap a una Catalunya federal. Avui, les altres catalunyes ballem per un peu.

02 de febrer 2010

Premiado

El jurado del premio Un año en un post de Atrápalo ha decidido premiar esta bitácora. Y, oigan, les confieso que me ha hecho mucha ilusión y a mi maltrecho ego, pues también. Está el ego ése más contento que un cirujano plástico con una llamada perdida de Belén Esteban. El premio es un flamante ebook y un curso de la Escuela de escritores; y no se pueden ustedes imaginar las ganas que tengo de empezar el curso ése. Ahora que he colgado los hábitos de la cosa pública, podré dedicarme a mi vocación adolescente, cuando escribía poemas con tanto azúcar que tenían rima diabética.

Muchas gracias al Jurado. Muchas gracias también a Atrápalo, que está haciendo una buena gestión en las aguas procelosas del turismo 2.0. Y como es de buen nacido el ser agradecido, les dejo al lado un enlace para que curioseen. Y sobre todo, muchas gracias a los que votaron por el post en su momento.

01 de febrer 2010

Sabanés i Garea s'enduen el Premi Padrós



El col·lectiu Las ideas ha fet públic el resultat de les votacions de la tercera edició dels Premis Enrique Padrós 2010. La primera edició els premis van ser atorgats a Fernández Vara i Enrique Meneses. El 2009, els premis foren concedits a Patxi López i Manolo Saco.

Aquesta edició, el premi al millor blog polític ha estat per la portaveu d'IU a l'Assamblea de Madrid, Inés Sabanés; els finalistes han estat Paca Pleguezuelos i José Antonio Rodríguez Salas.

El blog de Ines Sabanés, portavoz de IU en la asamblea de Madrid

Paca Pleguezuelos, parlamentaria europea

José Antonio Rodriguez Salas, Alcalde de Jun

El premi al millor blog sobre política ha estat concedit a Fernando Garea, l'autor del blog El Patio del Congreso. Els finalistes han estat Gutiérrez-Rubí, Albert Medrán i Nacho Escolar.



Antoni Gutierrez Rubi

Albert Medrán, e-campanya

Escolar.net, de Nacho Escolar

En parlen a 20 minutos, El País, l'ABC i naturalment a Las ideas.
Las imatges han estat escollides del blog de Netoraton. Gràcies, roedor

formspring

El primer dia que vaig veure twitter vaig pensar que era una eina inútil; mai m'han agradat els xats i no m'interessava un gadget en el que havia de limitar la meva incontinència verbal a 140 caràcters. A les jornades de la catosfera, el twitter s'ha consolidat com l'eina que transforma la manera de fer d'unes jornades. En alguns moments, el debat de piulades va ser molt més intens que les intervencions dels ponents. He utilitzat el twitter per a fer classes, com a GPS, com a brain storming, o com un lector d'RSS. La gràcia de twitter és que no serveix ben bé per a res, no té manual d'instruccions: és l'usuari qui s'inventa les utilitats.

He experimentat la mateixa sensació amb la resta d'eines 2.0. Per a què serveix exactament facebook?. El primer dia que vaig veure slideshare em va semblar un error, perquè en aquell moment jo guardava els meus ppt amb contrasenya. A l'inici, em pensava que delicious era més ineficaç que escriure els enllaços interessants en un full de càlcul, que era el mètode que jo emprava per a col·leccionar URL. Les eines 2.0 no serveixen ben bé per a res. I per això, les pots utilitzar com vulguis.

Fa un temps em vaig donar d'alta a formspring. No sé ben bé per a què serveix. Millor encara, em sembla un instrument inútil i absolutament prescindible. Potser per això em fa l'efecte que pot ser una bona eina política. Ciutadans preguntant directament els polítics, sense filtres ni aixòtonoques ni preàmbuls. Quina bogeria!

Aquests són alguns dels formspring catalans actius.
Pot ser el seu particular oracle:

Xavier Gómez [bloc] regidor de Martorell per ICV
Roger Casero [bloc] regidor de Sarrià de Ter pel PSC
Joan López [bloc] regidor de Vic per ERC
José Antonio Donaire militant del PSC
Gerard Coca [bloc] portaveu nacional de les JERC
Marc Pallarès [bloc] militant de CDC
Jaume Ferrer candidat a la presidència del Barça
Joan Gou [bloc] agent de viatges de Lloret de Mar
Adrià Fontcuberta [bloc] tecnòleg de Caldes de Montbuí
Eduard Batlle [bloc] periodista gironí
Alejandro Caballero [bloc] militant del PSC de Tarragona
Jordi Rosell [bloc]
Albert Cuesta [bloc] professor de la UOC
Francesc Grau [bloc] tecnòleg gironí
Albert Simó [bloc]
Marc Vidal [bloc] economista de Granollers
Marc Cortés responsable de interactividad.org
Miquel Duran [bloc] professor de la UdG
Ferran Pallàs [bloc]
Jordi Casassayas [bloc] turismòleg de Girona