21 de març 2010

Feliz equinoccio

Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas en alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.

16 de març 2010

Per què anywhere canviarà twitter



Aquests dies Twitter ha presentat una de les aplicacions que canviarà la manera que tenim de relacionar-nos amb les xarxes socials: Anywhere. Què és anywhere?. Breument, és una aplicació que permet utilitzar les eines de twitter "fora de twitter".

Imaginem que entro al portal del Parlament de Catalunya i llegeixo una notícia sobre el debat d'una moció. Si el web del Parlament està adaptat a l'entorn "anywhere", podré clicar sobre el nom d'un diputat que té compte al twitter i automàticament es desplegarà una finestreta, que em permetrà dialogar amb aquest diputat sense sortir del web del Parlament. O imaginem que s'està tramitant un llei sobre la pesca marítima. Si aquest ítem disposa d'un marcador (d'un hashtag), podem clicar sobre #pescamarítima i novament podem entrar en la conversa sobre la llei sense abandonar el web del Parlament. D'aquesta manera, twitter passa de ser un espai de diàleg tancat, en una conversa que només té lloc al portal de twitter, a un sistema de comunicació directe a tota la xarxa.

Inicialment, anywhere només serà operatiu en uns determinats portals: Yahoo, youtube, bing, amazon... Però de la mateixa manera que el codi API de twitter és obert i s'ha generalitzat la seva aplicació, l'entorn anywhere es podrà emprar amb unes poques línies de JavaScript. Aquests dies hem parlat del Piulament de Catalunya, perquè el Parlament català ha apostat per la comunicació directa amb 140 caràcters. Una bona forma de mantenir l'avantguarda es aplicar el més aviat possible l'entorn anywhere. En Toni Sellas em suggeriex una versió catalana de l'aplicació: #pertotarreu. Som-hi doncs. Escampem les piulades #pertotarreu.

15 de març 2010

Com ho podríem fer millor



Com ho podríem fer millor la propera vegada?. Les emergències generen caos, restriccions, problemes i riscos. Em costa molt fixar la línia vermella que delimita els efectes lògics per una situació excepcional i els efectes que es podien evitar. El que sí crec és que la gestió de la informació és capital en una situació de risc. Com ho podem fer millor la propera vegada?. Aquestes són algunes propostes. Quines són les seves?:

1. La informació 2.0

La informació institucional és essencialment 1.0. És un encert que les administracions ocupin les xarxes socials i les utilitzin de forma activa. Tanmateix, el flux de la informació ha de ser bidireccional si volem una informació realment 2.0. Els afectats per una crisi transmeten on line el seu estat: "No tinc llum", "estic atrapat a la C-31", "Neva a Llagostera"... Les xarxes socials permeten disposar de milers d'observadors escampats pel territori que retransmeten les incidències i els seus efectes de forma espontània. I aquest és un capital que ha de ser gestionat de forma eficient.


2. La informació personalitzada

És cert que les administracions havien alertat d'un risc de nevades intenses a la línia de costa i al prelitoral. Aquest és un avís del dia 7. Però el canal de comunicació entre l'administració i els ciutadans es recolza excesivament en els mitjans de comunicació. Un breu al Telenotícies vespre del diumenge recomanant extremar les precaucions és una ampolla generalista llençada a un oceà de missatges. Rebem tants missatges genèrics en un dia, que hem perdut la capacitat de personalitzar-los.



No és fàcil fer la transició de la informació general a la informació particular: Hem de transformar no només els mitjans, sinó també la cultura de comunicació. Però situem-nos novament el diumenge 7. Imaginem que jo rebo un missatge al meu mòbil, al meu nom, que m'adverteix de risc de nevades al meu municipi i alerta de possibles talls de subministrament. Imaginem que rebo un altre missatge com a usuari habitual de l'AP7 en el que m'adverteixen del risc de col·lapse. O un altre de l'escola del nen que s'anticipa al problema i em recomana deixar el nen a casa. En tots els casos, la informació que m'arriba està personalitzada d'acord al meu perfil. La gent que viu a La Seu d'Urgell no ha de rebre la mateixa informació que la gent que viu a Palamós. Això és el que va imaginar Roc Fages, amb la seva coneguda ucronia.


3. Més poder local

Els plans d'emergència tenen ja una experiència contrastada. Tots sabem, per exemple, que existeix un Pla Neucat. Ara bé, la gestió de les crisis hauria de tenir una estructura federal, basada en el principi que la proximitat és coneixement. Qui millor coneix les necessitats específiques d'un municipi és el seu alcalde. No dic que hagin de ser els alcaldes els qui apaguin els focs o condueixin els llevaneus, però sí han de ser els caps de comandament de la gestió de la crisi en el seu espai. Ell (o ella, és clar) sap que en un determinat barri tenen problemes de subministrament d'aigua, que l'asil està aïllat o que uns determinats blocs de pisos tenen una gran concentració de gent gran. I són els poders locals els qui tenen més capacitat de difusió de la informació a escala 1:1000, és a dir, porta a porta.


4. Gestió de les prioritats

Davant d'una situació d'emergència, és molt probable que algunes infrastructures bàsiques siguin insuficients. Per això, és molt important la gestió de les prioritats, de la mateixa manera que en un vaixell que s'enfonsa existia el protocol de "les dones i els nens, primer". Enmig d'una emergència, necessitem garantir alguns serveis com els centres mèdics, les farmàcies, els centres de dia, les benzineres o els espais municipals de suport. Igualment, has de tenir clar quins col·lectius són els més vulnerables. Una de les situacions que més em preocupava aquests dies era la de les persones grans, amb moltes dificultats de mobilitat que es podien trobar absolutament desprotegides. Cal un Cens de persones vulnerables. Si el catàleg de prioritats és conegut i explícit, els damnificats poden entendre molt millor la gestió dels recursos: "M'espero perquè és lògic que la llum es concentri en els centres mèdics".


5. Informació unplugged

Informar-se a les fosques és molt complicat. No hi ha Internet, ni televisió, ni ràdio i les bateries dels mòbils s'esgoten (o simplement tampoc hi ha cobertura). El Monestir de Sant Feliu de Guíxols està presidit per la Torre del Fum, que rep el seu nom pel sistema d'alerta que prevenia la vall de la incursió dels pirates. Quina és la versió contemporània de les campanes dels pobles?. Hem de preveure com informar en un context unplugged.

Imaginem, per exemple, que cada carrer té un responsable. Els responsables de carrer saben que en una situació d'emergència s'han de trobar en un punt en el que un responsable de barri els donarà informació actualitzada i instruccions. Els gestors municipals haurien de coordinar els responsables de barri. Aquesta estructura de transmissió facilitaria un flux dinàmic de la informació en els dos sentits: dels gestors als ciutadans i dels ciutadans als gestors. No sé si aquest pot ser un protocol d'emergències operatiu, però el que sí sé és que no podem confiar únicament en els mitjans de difusió convencionals, perquè el més probable és que en una emergència no haurà ni electricitat ni cobertura.


6. Espais d'emergència

Un ciutadà hauria de tenir un espai de referència en una situació d'emergència: una escola, un centre cívic, un pavelló esportiu... En aquests espais (coneguts a priori) es poden concentrar els serveis bàsics per a la població. Hi podríem trobar, per exemple, punts d'informació, accés a medecines, serveis mèdics, corrent elèctric (es poden carregar les bateries), espais per escalfar aigua (els nadons no toleren la llet freda), punts de connexió amb l'exterior... És molt més senzill concentrar l'ajut en uns determinats punts que escampar-los per tot un municipi. Hi ha, però, una condició prèvia: Els ciutadans haurien de saber quin és l'espai al qual han d'acudir en cas d'emergència i també haurien de ser prudents en l'ús d'aquests serveis. I això ens porta a un altre punt capital.


7. Una cultura de crisi

Quan jo era petit, teníem una capsa d'espelmes, uns llumins i uns quants lots en un espai de fàcil accés. Hi ha molta gent que no té cap sistema mínim d'il·luminació, que no té una reserva de diners en metàl·lic (els caixers no funcionen sense llum), que no disposa de queviures bàsics, de piles o de mantes. I els qui han rescatat sistemes de calefacció de l'infantesa els han engegat imprudentment, amb el risc que això suposa. Molts cotxes tenien el dipòsit mig buit i pràcticament cap disposava de cadenes. No sabem com reaccionar si hi ha un terretrèmol, un aigua, una ventada, un incendi o una nevada. Hem estat educat en la cultura de la normalitat, en la que obres l'aixeta i surt aigua calenta. Però ens cal una cultura de crisi, que ens guiï en una situació d'emergència. I que consti que la informació sobre com actuar ja existeix: El problema, novament, és la difusió de la informació


8. Obra civil

Durant aquests dies, s'han escampat les bones relacions de veïnatge. Les àrees urbanes privilegiades han estat al servei de les àrees més castigades. S'han prestat rentadores, dutxes, cuines, llits, menjar, mantes, estufes o cotxes durant una setmana. Els pescadors de Palamós han subministrat l'energia de l'Hospital de la ciutat. I fins i tot alguns veïns han deixat diners uns altres que no havien previst la inutilitat d'una VISA sense electricitat. Diria que els exemples d'altruisme s'han escampat com una ona expansiva per tot el territori. Però potser no és suficient.

Vaig passar un hivern molt cru a Montreal, un dels més llargs i freds del segle. Els ciutadans acostumen a obrir camí a cop de pala i els habitants dels carrer es preocupen per mantenir més o menys transitable les voreres del seu barri. Si hi ha una zona amb plaques de gel, les eliminen personalment amb aigua calenta (mai amb sal). Els cotxes més potents fan de taxis improvisats i la majoria de conductors porten cadenes per ajudar un altre vehicle amb problemes. Em diran que ells estan habituats al fred i la neu i tindran raó. Però tenen un sentit cívic, col·lectiu, que no és incompatible amb una gestió pública dels serveis. Els ciutadans no han desertat de la seva funció de curadors del públic, sinó que comparteixen aquesta responsabilitat amb els poders públics.


9. Sentit comú

A banda dels advertiments de l'administració, el primer Telenotícies del dia s'iniciava amb una informació metereològica molt preocupant. Nevava a gairebé tot el país i les previsions eren molt pitjors. Què va fer la major part de la gent?. Ignorar el risc i fer vida normal en un context anormal. I les decisions equivocades es van multiplicant, de manera que quan la realitat és ja caòtica, els ciutadans no decideixen esperar que passi la tempesta en el seu lloc de treball, sinó que opten per tornar a casa i multiplicar per mil el problema. Ho explica molt bé en Jose Rodríguez de qui manllevo un paràgraf, que s'hauria de tatuar en el pit d'algunes persones, seguint l'escola Salander:

"No eres consciente pero tú y otros sóis parte del problema estáis obstaculizando las quitanieves, no dejáis que progresen las ambulancias, no dejáis que los Mossos y urbanos lleguen a los puntos conflictivos, TÚ Y OTROS estáis generando un problema porqué por razones X o Y decidís meter el coche donde no se puede, a pesar de los avisos, a pesar de que tu obligación es tener el coche con cadenas cuando hay nieve, independientemente de que vayan a haber quitanieves o no.
Los quitanieves no pueden limpiar la nieve si esta sigue cayendo, no pueden pasar por encima de coches atascados, no pueden adelantar en la circulación densa, no pueden esquivar los coches atravesados. Tú que necesitas ese quitanieves, estás impidiendo que lleguen."


Vull dedicar un capítol específic a tots els irresponsables que van visitar la seva segona residència durant aquest cap de setmana. Totes les autoritats van demanar que no es desplacessin per dos motius. El primer és que les condicions de les vies d'accés eren encara molt precàries, amb plaques de gel i vorals plens de neu glaçada. I en segon lloc, i especialment, perquè l'alimentació elèctrica s'estava portant a terme amb generadors, que no eren capaços de subministrar prou potència pel conjunt dels residents. Ha estat inútil. Un allau de segons residents han anat a revisar les seves cases d'estueig i han posat en perill el subministrament energètic dels residents.


10. Responsabilitats

Molts problemes no s'haurien resolt amb la MAT, però molts altres sí. El gener de 2006 vaig defensar públicament la línia de la MAT i, entre altres arguments, exposava la fragilitat de la tensió gironina. La foscor d'aquesta setmana ha capgirat l'opinió pública, però aquells que m'acusaven d'alarmista, de trinxador de muntanyes i de botifler, no han estat assenyalats amb el dit. Si oposar-se a segons què és gratuït, si no som propietaris dels nostres errors, si les accions que es deriven de les postures equivocades són impunes, la barra lliure argumental entorpeix la serietat en els temes realment seriosos.

10 de març 2010

Blogs a l'hemicicle

El llibre del President Benach Política 2.0 és alhora un quadern de ruta i un estat de la qüestió. Dibuixa la política del futur, però evidencia al mateix la vitalitat de la catosfera política catalana. Els diputats i diputades del Parlament de Catalunya s'han abonat al facebook, al twitter i a la resta de xarxes socials, però no han perdut de vista els blogs: Més de la meitat dels diputats i diputades han iniciat un blog, si bé alguns d'ells el tenen abandonat. Aquest és el diagnóstic de la catosfera parlamentària del país.

Número de blogs

La blogosfera parlamentària està formada per més de 70 blogs, tot i que algunes bitàcoles estan abandonades. Per això, l'estudi només analitza els blogs que han incorporat almenys un post l'any 2010. Amb aquesta restricció, podem comptabilitzar 52 blogs, és a dir, un 39% dels diputats i diputades tenen un blog actiu.

El grup parlamentari amb més blogs actius és el socialista, amb 16 bitàcoles. Els convergents en tenen 15, 14 els republicans, 4 els populars, 2 els ecosocialistes i un el Grup Mixt. Ara bé, si ho considerem en termes relatius, hem de destacar l'activitat dels republicans: dos de cada tres diputats d'Esquerra tenen un blog actiu. En el grup socialista, el percentatge és del 43%, un 33% pels grups popular i mixt, un 30% pel grup convergent i només un 14% pels ecosocialistes.

Número de posts

En el seu conjunt, s'han escrit 478 posts, el que representa uns 9 posts de mitjana durant aquests dos mesos llargs de l'any 2010. Cada dia, els diputats i diputades del Parlament escriuen 7 posts. El grup amb una mitjana més elevada és el socialista (amb 11,2 posts per diputat) i els menys actius són els republicans (6), ecosocialistes (5) i Grup Mixt (2).

Aquests han estat els cinc diputats més actius:

1. Joan Ferran (PSC). 50 posts
2. Ebrediputats (CiU). 26 posts
3. Mila Arcarons (PSC). 25 posts
4. Miquel Iceta (PSC). 22 posts
5. Santi Rodríguez (PPC). 22 posts

Influència

És molt difícil mesurar de forma efectiva la influència dels posts. A Internet s'empren els backlists de Google, una mesura aproximada del número d'enllaços que adrecen a una determinada pàgina. Si calculem els backlists dels diferents grups parlamentaris, destaca el grup socialista (6726), seguit dels convergents (4975), republicans (3162), ecosocialistes (705) i populars (84). En termes relatius, cada blog socialista genera 420 enllaços per 352 ecosocialistes, 331 convergets, 226 republicans o 21 populars.

Aquests són els diputats amb major influència (backlists):

1. Carles Puigdemont (CiU). 1440
2. Miquel Iceta (PSC). 1110
3. Pia Bosch (PSC). 900
4. Ernest Benach (ERC). 780
5. Antoni Comin (PSC). 607

Comentaris

Els blogs són també conversa i un bon indicador de la salut d'una bitàcola és el número de comentaris que genera. Globalment, els posts polítics han generat només 533 comentaris en els 478 posts, poc més d'un comentari per cada post. De fet, un percentatge considerable dels blogs no permeten els comentaris externs. En aquest àmbit, els blogs més actius són els convergents, amb una mitjana de 25 comentaris per blog, seguit dels republicans amb 9 comentaris. Per contra, les mitjanes del PSC (1), PPC (1), ICV (1,5) i Grup Mixt (2) dibuixen una blogosfera poc predisposada a la conversa.

Aquests són els blogs que han generat més comentaris:

1. Santi Vila (CiU). 137 comentaris
2. Josep Lluís Cleries (CiU). 79 comentaris
3. Ebrediputats (CiU). 77 comentaris
4. Joan Puigcercós (ERC). 33 comentaris
5. Pere Aragonès (ERC). 24 comentaris

07 de març 2010

Cuándo dejar la política



Si es usted un abnegado concejal, un esforzado alcalde, un laborioso diputado, un senador inquieto, en definitiva, si ha decidido dedicar lo mejor de su talento a la cosa pública, enhorabuena. Como he dicho en alguna ocasión, la política es el más asombroso artefacto social, si exceptuamos las convenciones de ufólogos y el Festival de Eurovisión.

Hay dos momentos claves en la trayectoria política: Entrar y salir. ¿Cuándo dejar la política?. No es fácil responder a esta pregunta. En todo caso, si es usted político y se reconoce en al menos tres de estas diez situaciones, probablemente ha llegado el momento de ceder el relevo a nuevas caras.

1. Asiste a una comida familiar, pongamos que el aniversario de la abuela. Antes de empezar el segundo plato, un familiar lanza un comentario crítico sobre la gestión del gobierno y usted no sólo no toma nota, sino que reacciona airadamente.

2. En una reunión de su partido, le presentan a un joven emergente, brillante, trabajador y entregado. El primer pensamiento que le viene a la cabeza es: "A ver si éste me va a acabar sacando el puesto".

3. Recientemente, ha dicho algo similar a esto: "El problema no es lo que hacemos, sino cómo lo explicamos. Tenemos que saber comunicarnos mejor".

4. En su último discurso, ha dedicado más tiempo a defenderse de determinadas acusaciones que a explicar su proyecto de gobierno.

5. Últimamete habla de usted en tercera persona. Ha dicho algo así como "Este diputado tiene claro..." o "este alcalde nunca tolerará".

6. En una reunión de trabajo, alguien presenta una iniciativa innovadora y antes de que acabe usted piensa: "Esto no va a funcionar, seguro".

7. Ha utilizado un falso nick y ha escrito un comentario en un diario digital alabando el trabajo que hace y/o criticando a los rivales.

8. Últimamente, siempre llega tarde a los actos y se va antes de que acaben.

9. Ayer, pasó más tiempo en la sede de su partido que en la calle.

10. Hace más de dos semanas que no le explica un cuento por la noche a su hijo.

05 de març 2010

Esto lo arreglamos entre todos. La vía turística



Nos ha gustado la iniciativa Esto lo arreglamos entre todos, una invitación a la creatividad, al talento y al trabajo. De la crisis salimos entre todos, siempre y cuando le pongamos imaginación, dedicación y un poco de visión de futuro. También el turismo está pidiendo a gritos emprendedores que tengan ganas de innovar, de crear, de modificar los hábitos y de apostar por las nuevas formas de turismo. Éstas son algunas claves de la vía turística. ¿Te apuntas?.

Crear nuevos productos para nuevos clientes

Ya no hay turistas, sino intereses. Los productos del futuro son los que recogen necesidades y las transforman en experiencias. Fíjate. Hay quien ha creado iniciativas turísticas basadas en las relaciones personales, viajar para compartir; algunos le llaman el mobile social life. Otras veces, el éxito reside en concentrarse en un segmento y adaptarse a sus necesidades como el turismo LGBT o pink tourism. En algún caso, se trata de micro productos para una micro demanda. Quizás el ejemplo más claro sean los viajes para singles, aunque ya hay muchas empresas que se han dado cuenta de las oportunidades de este grupo. ¿Por qué no adaptarse a los turistas con pocos recursos, el low cost tourism?. Si lo han conseguido las compañías aéreas, ¿por qué no intentarlo?.

Promocionar los destinos y las empresas de forma diferente

Folletos, catálogos, pósters, guías... Si la información es digital, ¿por qué la información turística es analógica?. Hay una forma diferente de promocionar el turismo. El márqueting turístico es hoy un mundo de nuevas posibilidades. Algunos destinos ya han empezado a aplicar las TIC , como Ibiza que utiliza la realidad virtual o la Ciudad Prohibida de Pekín. Poco a poco, están irrumpiendo las aplicaciones 2.0 para la promoción de los destinos, como en el caso de la Columbia Británica. Se puede trabajar en el campo de la interpretación, siguiendo el ejemplo del Centro de la Mística de Ávila o los centros de inspiración o crear iniciativas extravagantes como los odotipos. Las clásicas ferias de turismo languidecen; es una buena oportunidad para idear las ferias del turismo del futuro. Incluso los clásicos anuncios son hoy un espacio de creatividad.

Invertir en la industria de las experiencias

A veces, el placer de una visita se limita a transitar a solas y en silencio por un barrio donde se acumula la historia. Pero los visitantes agradecen que los lugares presenten sus recursos de forma singular. Por eso han tenido éxito las visitas experiencia,visitas guiadas, normalmente urbanas, basadas en la participación activa de los espectadores. Hay muchas otras propuestas que pueden servirte de inspiración. El geoxating convierte a los visitantes en cazadores de tesoros. Las gymkhanas fotográfica han transformado las clásicas fotografías en una experiencia única. Algunos enseñan a vivir la ciudad como si fueran locales. A veces basta una buena idea para lograr un producto atractivo, con muy pocos recursos.

Trasladar la lógica 2.0 al turismo

El turismo 2.0 es una oportunidad para un turismo colaborativo, pero es también una oportunidad de negocio. Éstas son 20 propuestas innovadoras que pueden inspirarte. Y éstas son otras diez iniciativas imaginativas. Es verdad que algunas tienen mucho recorrido y que la competencia es fuerte, pero hay muchos caminos aún por recorrer. Las rutas 2.0 que usan conceptos como las wikis son una fuente inagotable de oportunidades. También los destinos están optando por modelos 2.0: Éste es un buen catálogo de destinos turísticos que han optado por la web 2.0, que ya han adoptado Suecia, la Costa Brava o la marca España. Algunos se han atrevido ya a utilizar los nanoblogs (como el twitter), como utensilio de comunicación turística.

Transformar la industria del alojamiento

Un recepcionista sonriente, un checkin, una llave, una habitación convencional, un restaurante previsible... Entre los millones de pernoctaciones anuales hay muchas oportunidades para crear formas alternativas de alojar a los clientes. Algunos ya han abierto el camino, como el glamping, esto es el cámping con glamour. Otros han hecho realidad sueños infantiles, como dormir en un avión, dormir en un carromato circense o dormir en una cabaña, Los hoteles clásicos están mutando hacia nuevas formas donde reina la imaginación como pueden ver este catálogo y en éste. ¿Cómo serán los Hilton de 2050?. No lo sé, pero se están diseñando ahora.

Modificar el turismo con la ayuda de las TIC

Las TIC ofrecen un catálogo amplio de relacionar los visitantes con los destinos. Uno de los campos de mayor crecimiento será el de la realidad aumentada. Las TIC también modificarán la gestión de la información y en este campo el móvil será uno de los utensilios del futuro. También las visitas turísticas optarán por nuevas formas de comunicación digitales; aquí tienes algunas ideas. Incluso la investigación turística está mutando gracias a la irrupción de las tecnologías. Ahora se puede conocer mejor el comportamiento de los turistas gracias a los GPS o a las fotografías digitales.

Trasladar el know how turístico a los destinos emergentes

El turismo crece en muchos destinos emergentes. China era hasta hace un poco un desierto turístico y en pocos años se convertirá en el primer destino del mundo. Las empresas españolas tienen una reputación que pueden aprovechar en esos nuevos destinos. Lugares como Costa Rica, La Habana, los espacios polares, las ciudades Patrimonio de la Humanidad o los nuevos espacios temáticos ganan reputación y demanda. ¿Por qué no demostrar tu talento en los nuevos mediterráneos?. El futuro turístico también está fuera.

Hay quien considera que el nuevo modelo productivo consiste en renunciar a los sectores clásicos, como el turismo, e invertir en innovación. Se equivocan. El nuevo modelo productivo pasa por invertir en innovación también en los sectores clásicos. Esto lo arreglamos entre todos. El turismo, también.

Publicado en clan-destinos

04 de març 2010

Menys morts. Més vides

Una trucada seca, com un cop de fuet, a les tantes de la matinada, quan la realitat i els somnis es confonen. I una trista notícia, com una falç a l'ànima. Hi ha res més absurd que una mort a la carretera?. Ja he perdut el compte dels amics i coneguts que han deixat la vida en un instant fugaç, en el temps que dura un somriure, una nota o una clucada d'ulls. Mai oblidaré el dia que vaig entrar a la Guttmann i vaig veure aquella noia tetraplèjica que no entenia res, un cap trist unit a un cos inerme.

Aquests dies hem sabut que la primera causa de mort no natural és el suïcidi i no la carretera. Vivim un temps en el que les bones notícies no són notícia. Per això, la major part de titulars parlen dels suïcidis i no esmenten el fort descens de morts per carretera. Els qui no moren no són notícia.

L'any 2000 la mortalitat en carretera havia arribat al seu màxim històric, a un nivell intolerable. 778 morts a Catalunya, dos morts cada dia. I uns 30.000 ferits cada any, és a dir, 80 ferits cada dia. En 10 anys la situació és una altra. El carnet per punts, els controls d'alcoholèmia, els radars, els controls de velocitat o la millora de la xarxa han capgirat el mitjó. El 2000 morien 142 persones a les carretera per cada milió. El 2008 moriren 61, molt menys de la meitat. I les previsions de 2009 auguren un altre registre récord. El 2007 Catalunya s'havia situat entre els països més segurs d'Europa. Però encara resta molt per fer: La major part de les morts i dels accidents greus es podrien evitar.



No m'agraden els controls ni les imposicions públiques. Crec en la llibertat individual i em molesten algunes mesures paternalistes dels governs que juguen a fer de pares. Però la carretera és essencialment un espai de convivència, basat en unes regles col·lectives. I posats a avaluar les mesures en termes de cost - benefici, perdre uns pocs minuts em sembla un preu raonable per les morts que ens estalviem. Encara recordo les crítiques severes contra els controls d'alcoholèmia i avui ja són una pauta social consolidada. Si beus, simplemente no condueixes.



He sentit moltes crítiques sobre els controls de velocitat. Està de moda criticar els radars i les multes. Alguns polítics fins i tot prometen que si governen eliminaran algunes restriccions sobre la velocitat. Anem amb compte. S'han reduït dràsticament les morts; és a dir, hem guanyat vides. Tot i que aquest senyor apel·li a la llibertat individual, soc dels qui pensa que la carretera és i ha de ser un espai amb normes col·lectives.

02 de març 2010

CDC, el club del chiste



El nom no fa la cosa, és cert, però les empreses de naming saben que un bon nom sempre ajuda. Els nous partits polítics han abandonat els acrònims i han optat per noms més o menys evocadors, com Ciutadans, Reagrupament, Decideix o Alternativa. Però els partits tradicionals mantenen els vells noms i són més coneguts pels acrònims. El problema d'aquestes denominacions és que és altament probable que coincideixin amb altres acrònims, com saben molt els webmasters dels partits polítics.

Així, per exemple, el PPC és també el pay per click o el pocket PC. ICV pot ser l'índice de calidad de vida o l'Instituto de cerámica y vidrio. ERC és el Campionat europeu de rallies o una enfermedad renal crónica. El PSC és el certificat del prestador de serveis. UDC pot ser la classificació universal decimal o la Unió Club de dobermans. I CDC és el center for disease control. Entre molts altres, és clar. És el risc dels acrònims...

Fent zàpping vaig veure el programa d'Antena 3 el Club del chiste, l'enéssim programa d'acudits més o menys ben trobats. El problema és que els humoristes expliquen les seves gràcies envoltats d'un immens CDC, que provoca tota mena d'associació d'idees.