29 d’abril 2010

La sentència del Tribunal

Els primers dies de maig, el número 3 i el número 7 desconectaren els mòbils i desapareixeren sense deixar cap rastre. Més tard sabríem que compartien pis i petons en un apartament de La Haia. Els havien vist en un Tribunal de Justícia de Londres, amagats entre el públic amb els ulls encesos de passió i de tendresa. Número 3 i número 7 estaven fent un tour turístic pels jutjats europeus i havien conegut, per primera vegada, el regust dels petons furtius.

La notícia va tenir un efecte inesperat en el número 8. Ell estimava secretament el número 3 i en les nits d’insomni i soledat havia imaginat escenes robades dels DVD més prohibits. Després d’una setmana de desconsol, número 8 es despertà un matí de ressaca, es vestí de cuir negre ajustat i s’escolà pels carrers de Chueca a la captura dels instants perduts. Diuen que s’ha instal•lat en un loft del carrer Barquillo, amb un osset que treballa a MercaMadrid.

Més o menys per aquella època arribaren els primers rumors del delicte de número 2, número 9, número 11. El jutge Varela, entristit per la recusació de Garzón, se centrà en el cas del tràfic il•legal de paper reciclat. Els pressumptes traficants havien venut a una empresa de Finlàndia tots els esborranys i dictàmens en brut del Tribunal Constitucional, l’equivalent a la superfície forestal de Madagascar. Abans que Varela dictés l’ordre de detenció, s’escaparen a l’illa de Granada, on malgasten la fortuna entre daiquiris i cohibes.

Número 1 va estar a punt d’acompanyar-los fins a les Bermudes, però finalment rebé una trucada inesperada de Telecinco: Havia estat seleccionat per a entrar a la Casa del Gran Hermano de Guadalix de la Serra. A banda dels contractes preceptius amb Sálvame i DEC, número 1 ha signat un precontracte amb la competència per una nova edició de Mira quién baila. Anys més tard, el seu video en un call night serà el número 1 de youtube

El número 6 va patir una estranya versió de la Síndrome d’Estocolm i s’afilià a Reagrupament. Poc després, abandonaria el partit perquè el considerà massa tou i intentà fundar el seu propi grup. Oblidat per tots, enbogí i ara vaga per les Guilleries vestit de Serrallonga i cridant “Mori el Borbó”. Per la seva banda, número 4 tingué una revelació i es retirà a un convent d’Ursulines després d’una operació de canvi de sexe. Sor Encarna és avui una de les més reputades cuineres de tocinillos de cielo.

Mort des de fa temps el número 5, només quedo jo en aquest Tribunal. Em sento sol i trist i els passadissos se’m fan llargs com túnels de metro. Confesso que he estat temptat de plegar, però les veus em demanen que no defalleixi, que mantingui la dignitat de la institució. Plena legitimitat han dit alhora el President i el cap de l’oposició. Avui m’he llevat d’hora, perquè m’espera una dia llarg. Estic redactant la sentència de l’Estatut amb la meva estimada Olivetti; per sort, les veus m’ajudaran a acabar-la en un parell de dies. “Artículo tercero. Serà obligatorio situar una reproducción de Mazinger Z en todas las rotondas…”

27 d’abril 2010

El Rei Artur despullat



M'agraden les biografies, perquè són estriptis de les persones i permeten descobrir el fil invisible que ens connecta. Tots som una mica tots i una mica nosaltres. Per això, he estat llegint la biografia que la Pilar Rahola ha dedicat a Artur Mas, La màscara del Rei Artur. Més que una biografia sembla una hagiografia, però ja sabem que la fe dels conversos mou muntanyes.

Jo no sé si l'Artur Mas de la Rahola és el Mas real. No el conec. És l'únic diputat del Parlament amb el que no he intercanviat ni una sola paraula durant la meva vida parlamentària. No em reconeixeria si em trobés pel carrer. Jo només conec el Mas de l'Hemicicle. La meva percepció és la següent: Mas tenia un complex d'inferioritat amb en Maragall i té un complex de superioritat amb en Montilla. El dia que no tingui complexos podrà aspirar a ser President. Certament, és una mirada subjectiva, des dels escons de la part alta, que és una mica com el galliner del Parlament.

La Rahola defensa que el Mas real és el del seu llibre. No ho sé. Potser sí. Però hi ha una ferida explícita que desdibuixa el retrat noble del candidat. Situem-nos el gener de 2006 a la Moncloa. Mas i Zapatero negocien el fons i la forma de l'acord de l'Estatut. Tanquen la proposta final, però inclouen una clàusula: CiU donarà suport al PSOE a Madrid, a canvi del suport del PSC a CiU pel Govern de la Generalitat. Hi ha un annex escrit amb tinta invisible que trafica cadires, al mateix temps que es negocien les comes de l'Estatut. Mas sempre ho havia negat, tot i que en Felip Puig ho confessà als platós de TV3. En el llibre, Mas confessa que sí, que a Madrid negocià el pack estatut i poder, barrejant el partit amb el país.

És curiós que la Rahola no estalviï adjectius en la descripció del Rei Artur. Però per més que intento veure el teixit de seda, els botons daurats, el mocador de tul i els brodats de lli, he de confessar que veig un Rei Artur despullat.

19 d’abril 2010

Política sense èpica


Els combats necessiten èpica. Abans que els soldats juguin amb la mort a les trinxeres, el faulista ja haurà escrit les raons de la guerra. I no esperin matisos en els relats èpics: els bons són molt bons i els dolents mengen nadons per sopar. Els herois no tenen problema de conciència ni han de visitar el psicòleg de guàrdia perquè la Línia Maginot entre el bé i el mal és tan nítida com la frontera entre el bon gust i Sálvame Deluxe. Els combats polítics també precisen de l'èpica. Els qui voten volen ser els protagonistes de Il Quarto Stato de Pelliza da Volpedo, els guerrers que usen el vot com si fos un cop de falç. I per això els discursos polítics es basen en faules entre el bé i el mal, entre el Cel i l'Apocalipsi, entre Jacob i l'Home de Negre.

Por fortuna, les regles del joc comencen a canviar i els faulistes han anunciat un armistici: No més narracions infantils, no més pols entre el jin i el jan, ni DVD ni tarantinos. En Jaume Collboni serà (és) un excepcional cap de campanya. No esperin una conversió sobtada i siguin indulgents amb la síndrome d'abstinència dels eslògans fàcils. Però forcem, entre tots, un canvi d'estil. S'imaginen un discurs polític sense caputxetes ni llops, sense hansels ni gretels, sense Perry l'ortinorrinc ni el doctor Heinz Doofenshmirtz?.

D'entrada, obviem el discurs infantil del Piove, porco governo. És absurd intentar amagar els encerts del Govern actual. Hi ha una evidència empírica de l'obra de govern tan contundent, que no es pot amagar sota la catifa. Despres, podem admetre que un nou govern no seria cap daltabaix i que el país funcionaria també amb un altre President i amb un altre Govern. Fins i tot, hauríem admetre els mèrits dels uns i els altres, hauríem de recuperar el valor del matís, els tons del gris, el sentit comú de l'aiguabarreig. És aquesta la mort de la política, l'inici del tan-s'hi-valisme?. Al contrari. Si despullem la política de la seva disfressa infantil, podem retornar al debat de les idees, dels projectes, dels models, d'allò que afortunadament ens fa diferents. Contra el foc a discreció dels eslògans i els somriures profident, discussió sobre punts calents. S'imaginen una campanya amb MATs, nuclears, transvassaments, escoles públiques, laïcitat, impostos, velocitats variables, contaminacions, vegueries, paisatges, reformes laborals, presons, barris o parcs naturals?.

Mentre els estrategues polítics signen la Pau de Westfalia, em temo que la política 2.0 encara manté la flota a Jutlàndia. Si la política 2.0 havia de ser el preludi d'una política alternativa, s'està convertint en una àncora de l'èpica política. Una curiosa paradoxa: Les noves formes de política poden ser els franctiradors de la vella política, on no hi ha cap espai per al combat de les idees. A un costat del ring, els qui consideren que el Govern actual és l'equivalent a les set plagues bíbliques: On ha trepitjat el cavall del tripartit mai més no creixerà el verd. A l'altre costat, els qui consideren que un govern conservador tancaria les escoles, els hospitals, les llars d'avis i les penyes blanquiblaves.

Em temo que, si no posem remei, els piuladors seran els faulistes del futur. Els mateixos llops, les mateixes caputxetes, però amb només 140 caràcters i un hashtag convencional.

16 d’abril 2010

Piulades progressites

En el Parlament més piulador de l'univers, el Parlament de Catalunya, els diputats i diputades socialistes han apostat pel diàleg polític ab 140 caràcters. Ja sabíem que la diputada Montse Capdevila era una de les referències indiscutibles del Piulament. Els seus diàlegs amb Marina Llansana, Pere Aragonès, Carles Puigdemont o Jordi Cuminal són prou coneguts.

El cens de diputats piuladors socialistes és molt més ampli, plural i dinàmic. Està format per en Miquel Iceta, en Roberto Labandera, en David Pérez, la Pia Bosch, la Núria Ventura, la Judit Carreras, la Mila Arcarons, la Dolors López, la Rosa Maria Ferrer, la Teresa Estruch, la Caterina Mieras, en Josep Maria Balcells, l'Àlex Martínez, la Carme Figueras, en Mohammed Chaïb, en Jordi Terrades, en Josep Casajuana, en Paco Boya i la Consol Prados.

Vint diputats socialistes piuladors, més de la meitat del Grup Parlamentari. Un pas més en la construcció d'una política més dialogada, més oberta, més deliberativa.

14 d’abril 2010

Yo apoyo a Garzón

A estas alturas de la vida, no les voy a descubrir nada nuevo si afirmo que el poder judicial en España es el ámbito social del país con más tics del pasado. Mientras que en otros países, la justicia es la punta de lanza de la democracia, en España es el vagón de cola de la nostalgia. Pocas veces he pisado un juzgado, pero siempre que lo he hecho he visto pasillos en blanco y negro, señores con pantalones de pitillo y el ruido monótono de tampones llenando de tinta toneladas de informes. Pom, pom, pom.

Fíjense en lo del Tribunal Constitucional y el Estatut. Es imposible hacerlo peor. Ni con los ganadores de todas las ediciones de Gran Hermano metidos en una sala se podría haber conseguido un despropósito tan infinito. Quiero decir que entre el Yoyas, la Fresita y don Vicente Conde, ya no sé qué elegir. Casi me quedo con la Fresita, que al menos me hace gracia.

Cuando pensaba que ya no podíamos caer más bajo, se ha iniciado el recurso al juez Garzón. ¿Su delito?. Husmear en la memoria de los olvidados. Entrar de lleno en el diván de nuestro pasado. Procurar, de una vez por todas, que los muertos descansen en paz. Si la justicia parte del sentido común, si la justicia tiene su origen en la decencia, que los residuos (tóxicos) del franquismo hayan conseguido sentar en el banquillo de los acusados a Garzón es como para exiliarse a Portugal. Por eso, yo apoyo a Garzón. Y quiso el azar que publicase este post el 14 de abril, tan tricolor él. No quiero vivir en un país con Alzeimer, un país incapaz de rendir cuentas con su pasado.

Y opinan como yo plumas tan insignes como las de César Calderón, Ruth Carrasco, Jacinto Lajas, Lidia Fernández, Ion Antolín, Antoni Manchado, Reyes Montiel, David Plaza, Javier Barrera, Alberto Ortiz, Fátima Ramírez, Cristina Juesas, Pablo Pando, JAMS, don Royo y, estoy seguro, los inteligentes lectores de esta bitácora.

12 d’abril 2010

Xenofòbia electoral

Ara que s'apropen els tam tam electorals, proliferen a totes les cantonades les consignes xenòfobes dels "jo-no-soc-racista-però" i s'eleven al cub les llegendes urbanes gratuïtes sobre l'amenaça immigrant. I la cheerleader del racisme polític, Jaume Anglada, ens aproparà a les tesis de l'Alabama dels 60: "Ponme una M, ponme una O, ponme una R, ponme una O".. Si a les eleccions anteriors, les propostes dels polítics ja van assolir un grau de surrealisme delirant, en aquestes eleccions ja es poden cordar els cinturons. Qui serà el primer que demani que els autobusos segreguin els blancs i els negres?. Si en Martin Luther King visités la Catalunya contemporània ens declamaria, segurament, "I have a bad dream"

A tots els aprenents de ku kux klahn. Tinc una mala notícia: La immensa majoria de les propostes racistes que els partits inclouen d'amagatotis en els programes són senzillament paper mullat. La resta, són inaplicables.

Si una persona creu en Alá, porta barba i viatja a La Meca, el Govern no pot fer-hi res per evitar-ho. Vull ser més clar. No ha de fer res per evitar-ho. Només les dictadures intenten fixar les regles de comportament dels individus i, tot s'ha de dir, sense massa èxit. Tot el nostre ordenament jurídic parteix d'un principi que no estic disposat a negociar: la llibertat individual. Perquè si comencem a prohibir establiments comercials, tipus de vestit, creences, menjars, rituals o llengües, un dia vindran els caçadors de replicants i m'engarjolaran perquè menjo woks, m'agraden els fados o m'he fet budista.

La immensa majoria de la gent que critica la immigració està criticant en realitat les pautes culturals que li són estranyes. No es critiquen els Mohammeds perquè han nascut a Alger o a Tunis, sinó perquè segueixen el Ramadan. Però a hores d'ara, hi ha catalans nascuts a Manresa, a Vic o a L'Arboç, que es diuen Mohammed. Són immigrants?. Si el problema no és "On ha nascut vostè?", sinó "En qui creu?", lamento comunicar que els governs no poden imposar creences. No es cagarà el tió perquè ho digui un Decret.

A vostè potser li molesta un senyor que prega un Déu que no coneix. A mi no. Però no és això el que volia discutir avui (però si ahir). Catalunya té immigrants i els tindrà en el futur. Els eslògans racistes ("Aquí no hi cabem tots") i les mesures populistes ("els immigrants hauran de fer un curset de catalanitat abans d'entrar a Catalunya") no són més que fum. No s'aplicaran mai perquè no es poden aplicar. NI els partits més feixistes d'Europa se'n surten.

Per això, em proposo seguir amb lupa totes les propostes electorals dels partits sobre la immigració. Per anar marcant les promeses que no poden ser, les frases de cara a la galeria i els rictus xenòfobs que cubriran la campanya d'una pudor com feia anys no se sentia. Preparin les pinses. Pinten bastos.