27 de maig 2010

El final de Lost



La conversación entre Alavedra y Prenafeta no es lo que parece. Inicialmente podríamos pensar que se trata de los chanchullos de dos chorizos sin escrúpulos. Nada de eso. En realidad, el diálogo entre A. y P. es una clave para descifrar todos los misterios pendientes de Lost. Síganme, si son tan amables.

¿Quiénes son los otros?

A. Es que es verdad, nos hemos dejado tomar el pelo por esta gentuza de mierda. Yo estoy indignado y ahora me gustaría que me digan con quién pactarán si ganan y pueden hacer Gobierno con quien convenga, pero con cualquiera, sin complejos, con cualquiera, también con el PP, coño: el ejemplo del PSC...

P. En 23 años de Gobierno, un día hubiéramos podido meter una hostia a alguno, fuerte.

¿Qué es el humo negro?

A. Y ha cogido la voz cantante con [José] Montilla, con [Elena] Salgado, y está desaparecido en combate. Es un avión de caza de esos, que echa humo por la cola y comienza a caer en picado.

P. Que lleva una bomba adosada al fuselaje.

¿De dónde proviene la inmunidad de Richard?

A. Por 45.000 euros, que es un bote. Pero son muy imbéciles y la culpa es de haber ganado el tema de Banca Catalana y que a Pujol no le pase nada, y a partir de ese momento, Pujol se ha desentendido de todos.

P. Como a él ya no le volverían a encausar, ha dicho: "Escucha, yo ya estoy tranquilo, Villarejo y Mena no volverán conmigo, que destripen a quien sea". Y, ¡coño!, un poco más y nos destripan, a mí de milagro .

¿La isla es pasado o futuro?

A. Sí, hombre. Si ahora volviéramos, a mí me gustaría que Mas lo hiciera mucho mejor, no solamente en la gestión, en el sentido de perder tantos complejos como hemos tenido, empezando por mí, no quiero acusar a ninguno.

P. Yo tengo mis dudas. Sabes que lo conozco mucho y lo aprecio mucho. Yo creo que Mas puede hacer lo que puede hacer, pero no lo que no sabe hacer; no digo que no lo haga, pero tengo mis dudas.

¿Cuáles son las posibilidades de los candidatos?

P. Yo comentaba el otro día no sé con quién..., yo, como es natural, quiero que gane Mas y probablemente esta vez tiene posibilidades, si no hace errores, pero me preocupa enormemente el día siguiente al de la victoria de Mas.

A. Claro

P. Ya me dirás tú, con esa gente que transporta...

A. Qué gobierno quieres que haga...

P. ¡Pánico!

A. Está el panorama muy jodido.

¿Qué es la fuerza que emana del interior de la isla?

A. Digo: "¿Sabéis lo que os pasa, que todo esto es política municipal y había un loco que se llamaba Maragall que se quería poner al nivel de Pujol; pero, mierda, era política municipal y la política no se hace allá, se hace en las alcantarillas".


26 de maig 2010

Hay dos clases de personas



Nos gusta pensar que cada persona es única e irrepetible. En realidad, el mundo siempre se puede dividir en dos partes. La cuestión sólo es saber en qué lado te encuentras. Hay dos clases de personas...

Los que presumen de haber visto Lost y los que presumen de no haber visto Lost

Los que ante una imagen morbosa en la TV dicen "No puedo verlo, no puedo verlo" y los que dicen "Mira, mira, mira"

Los que usan los guantes de plástico cuando ponen gasolina y los que se ríen de los que usan guantes de plástico cuando ponen gasolina

Los que en museo de arte moderno ponen cara de entender algo y los que en un museo de arte moderno ponen cara de no entender nada

Los que no ven las películas de los libros que han leído porque "siempre son peores" y los que no leen los libros de las películas que han visto "porque ya conozco la trama"

Los que explican un chiste que hace gracia y los que explican el mismo chiste y no hace gracia

Los que dejan propina y los que gritan airadamente "Pues a mi nadie me da propina por hacer mi trabajo"

Los que jamás han ido a ver una representación de ballet y los que jamás volverán a ver una representación de ballet

Los que no saben cuándo acabará la crisis y los que no saben cuándo ha empezado la crisis

25 de maig 2010

Frases (turísticas) a 0,99

Ya saben que soy un fan de la página Frases a 0,99 el mejor catálogo de la galaxia de frases previsibles. En otra ocasión, dedicamos un especial del De bat a bat a las frases políticas a 0,99. El mundo del turismo tampoco se escapa la moda de los tópicos. No hay reunión de empresarios turísticos, feria de turismo, congreso o seminario que se precie en el que no caigan media docena de frases (turísticas) a 0,99. ¿Les suenan?.

Un hotel de cinco estrellas necesita un entorno de cinco estrellas

Ahora las reservas se hacen siempre a última hora

El turista suizo es el que más gasta

Antes los turistas se quedaban un mes

No podemos competir en precios

Internet acabará con las agencias de viajes

El futuro del turismo está en China

Un turista descontento creará diez opiniones negativas

Los ingresos del turismo benefician a todos, al carpintero, al panadero...

Y las más citada de todas:

No podemos matar la gallina de los huevos de oro


21 de maig 2010

Algú ho havia de dir!


Jo crec que a aquestes alçades de la pel·lícula, hem de seguir l'exemple del Joan Tardà del Polònia i començar a mostrar totes les evidències amagades. Algú ho havia de dir!



Els creatius dels anuncis de Mixta haurien de ser jutjats pel Tribunal de La Haia pels drets humans. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Els menús de degustació de la majoria de restaurants que imiten El Bulli haurien de tenir els preus en números negatius, és a dir, t'haurien de pagar per menjar-te'ls. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Al 99% dels nens no els hi fa cap gràcia els gegants i els capgrossos. I als pares i mares que hi van, tampoc. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Apendre a calcular una arrel quadrada manualment és tan útil com memoritzar el prospecte d'una capsa d'antalgins. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Tot i que el Pompeu Fabra digui que aquesta és la forma correcta, et sents molt ridícul dient làmpada i no làmpara. Sembla que tinguis el nas tapat. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

La frase Quines manetes tan petites o Quins peuets tan petits en veure el nadó del veí és absurda. És clar que té les mans petites: És un nadó. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

La Sagrada Família dissenyada per Gaudí mai ha estat un edifici estèticament destacable. Però l'ampliació de l'arquitecte Bonet és una antologia del kistch equiparable a aquesta peça o aquesta altra. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Si el Minotaure estigués amagat en un centre comercial i no en un laberint, Teseu no hauria trobat la sortida ni amb el fil d'Ariadna. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Hi ha més algú ho havia de dir al Twitter

Fakes polítics

Llegeixo en el blog d'en Quim Loras un editorial molt dur de France Soir sobre Zapatero. I em crida l'atenció. A mesura que me'l vaig llegint, detecto els primers símptomes. Ni Rajoy amb una sobredosi de Licor 43 hauria arribat tan lluny. De manera que busco a Google "Zapatero France Soir" i m'apareixen 38.000 articles que reprodueixen l'editorial del mes de març.

Encuriosit, em vaig a la font original, el France Soir. Faig diverses recerques i no trobo per enlloc l'editorial. Més aviat, detecto que el diari francès manté un to neutre en els seus articles sobre el president espanyol. Després d'una estona navegant pel diari francès, constato que mai no ha existit aquest editorial. Hi ha 38.000 articles que estan fotocopiant un trist fake.

Mai com ara hem tingut a l'abast eines que ens permeten contrastar la informació en un instant. Fa només deu anys l'obtenció de dades de l'INE requeria un laberint burocràtic propi de les dotze proves de l'Astèrix i avui hi puc accedir amb només tres clics. Però també mai com ara es pot difondre un fake en uns pocs dies i omplir la xarxa de mentides. Tot depèn de la nostra actitud 2.0. Que les TIC no ens facin baixar la guàrdia de l'esperit crític i el dubte metòdic.

18 de maig 2010

Diàlegs en xarxa


Ciutadans que fan propostes per a millorar la ciutat. Persones que reben informacions al seu twitter sobre els equipaments del barri. Converses entre ciutadans i polítics. Programes confeccionats de forma col·laborativa. Projectes que s'enriqueixen amb la mirada dels seus usuaris futurs. Democràcia deliberativa. Política 2.0.

La nova forma de fer política tot just acaba d'iniciar-se. A poc a poc, els mítings, els somriures forçats, els eslògans i els discursos repetits són substituïts per la conversa, la intel·ligència col·laborativa, els espais de contacte i els debats. La política serà 2.0 o no serà.

El dissabte 22 de maig els socialistes ens trobem al Cibernàrium de Barcelona per a intercanviar idees, experiències i propostes. Podeu consultar aquí el programa. Hi intervindran Antoni Gutiérrez-Rubí, José Antonio Donaire, Ignasi Giménez, Carlos Guadián, Montserrat Capdevila, Lourdes Muñoz i Guillem Espriu. Però sobretot intervindran els assistents. Serà un acte obert, participatiu, creatiu i col·laboratiu. Una pluja d'idees per úna política 2.0. Una política millor. T'esperem.

16 de maig 2010

Una consulta, tres derrotes

La consulta sobre el traçat de la Diagonal ja té veredicte. Ha guanyat la tercera opció de forma contundent i, a més, la participació ha estat anecdòtica. El 80% dels vots han optat per la C, que és l'opció immobilista, aquells que consideren que el millor és que la Diagonal es quedi com està. Però encara és més significativa la dada de participació: Només un 12% del cens ha dedicat uns minuts del seu temps a votar, durant tota la setmana prevista. No hi ha, per tant, espai per al matís: Una consulta, tres derrotes.

Hi perd el Govern



El Govern de la ciutat havia apostat per una nova Diagonal. Per això, la baixa participació i l'opció immobilista és una derrota del Govern, del regidor Martí (que ha estat cesat) i de l'alcalde Hereu. Tot i que la consulta proposava el millor disseny de la Diagonal, molts votants han anat a les urnes per a recolzar (els menys) o castigar (els més) l'alcalde. I aquest és un dubte existencial: Si els governs i les oposicions es mullen amb les consultes, en certa manera, les "contaminen" perquè s'acaba devaluant el seu sentit original.

El dimecres vaig sentir la següent expressió: "A mi em sembla bé que treguin cotxes de la Diagonal, però no li vull donar aquesta satisfacció a l'alcalde". En una votació sobre l'eix principal de la ciutat i sobre el model de desplaçaments, el debat s'ha traslladat a l'arena política. Han votat en contra els qui estan (legítimament) empipats amb l'alcalde o amb el Govern. En un estrany pols polític, els detractors han mobilitzat i els defensors no han seduït.

Hi perd la Diagonal

Els efectes colaterals de la consulta són terribles per la Diagonal. En el futur, cap alcalde (sigui del color que sigui) es podrà plantejar l'opció d'una reducció significativa dels vehicles privats. Ni Hereu pot plantejar-se el projecte de la rambla i la connexió natural dels dos tramvies ni tampoc ho podrà fer Trias. El resultat serà la paràlisi del projecte més urgent del sistema de mobilitat de la ciutat, que és l'eix diagonal. A més, condemna sense paliatius el futur del tramvia, que estava unit a l'enllaç entre el trambesós i el trambaix. No hi ha una sortida d'emergència per aquest atzucac, Barcelona es troba atrapada per un model viari al servei de la mobilitat privada.

Hi perd la participació

Entenc que hi hagi persones que critiquin l'alcalde. De fet, em preocuparia viure en una ciutat amb un alcalde que no fos criticat. Puc entendre que algunes persones considerin que la Barcelona del futur manté l'artèria essencial de la ciutat col·lapsada pel trànsit de cotxes. Però em dol moltíssim que es critiqui la participació. La derrota més profunda, més trista, més intensa és la derrota de la democràcia directa. Anem a pams.



En primer lloc, crec que el procés participatiu ha estat insuficient. La tasca realitzada per i.de.a Diagonal no arriba a l'aprovat. Crec que el procés deliberatiu hauria pogut ser més intens, més plural. Entenc que Barcelona és una ciutat amb unes dimensions que dificulten la connexió entre els individus i les decisions col·lectives. Però el trànsit entre la part "imaginem" i la "decidim" no ha estat suficientment transparent. Cal millorar l'enginyeria de la democràcia deliberativa.

En segon lloc, les crítiques sobre el cost de consulta em generen una profunda depressió democràtica. S'imaginen que algú es qüestionés el cost dels procés d'eleccions al Parlament de Catalunya?. Si decidir té un preu, paguem aquest preu. No estalviem en qualitat democràtica. Hi ha un allau de piulades que se centren en aquest punt, en el cost de la consulta com tirantl, anna_islas, Marcos Arteaga (qui demana que el govern torni els diners de la consulta). La democràcia directa hauria de ser la norma i no l'excepció.

Entenc les crítiques als errors formals de la votació. Crec que l'alcalde es va equivocar en el moment en què va representar la seva votació i crec que s'han acumulat equivocacions tècniques que vulneren el principi de l'accés universal i secret. Ha estat un cop dur per la votació digital. Espero que els problemes de Barcelona no siguin un fre per a què la votació digital s'imposi en un termini immediat. Les urnes i les paperetes són absolutament anacròniques. Estudiem com fer-ho millor.

I, finalment, em preocupa que es generalitzi la idea "que els governs estan per governar i no per consultar". Aquesta va ser la veu unànim a l'Oracle de Catalunya Ràdio. Estic glaçat amb l'aportació de l'alcalde de Sant Cugat (de qui tinc una bona imatge), que no és més que la versió contemporània del depotisme il·lustrat. En Recoder ha piulat sense cap vergonya el següent:"si preguntem per la vianantitzacio a Sant Cugat, encara passarien cotxes per Russinyol, i Octavia seria aparcament,un alcalde ha de liderar". Com diria el gran filòsof Johan Cruyff, "m'ha deixat la gallina de pell".

10 de maig 2010

50 preguntes al candidat



Si jo fos la Mònica Terribas, que no és el cas, i hagués de fer una entrevista a un candidat, imposaria una norma innegociable: En algunes de les preguntes, només pot respondre Sí o No. Si jo fos la Mònica Terribas, que no és el cas, i el candidat a la Presidència de la Generalitat acceptés la norma innegociable, aquestes serien les meves 50 preguntes.

Hi poden jugar de dos maneres. La primera seria respondre el test si els candidats fossin vostès. La segona seria imaginar les respostes dels candidats dels diferents partits (PSC, CiU, ERC...). En aquest cas, l'interessant és saber quin candidat acumularia el major número de respostes en blanc, és a dir, de calculades ambigüitats. Poden deixar els seus resultats als comentaris.

1. Iniciarà el procés de transvassament del Roina?
2. Aprovarà la vegueria de l'Alt Ter?
3. I la del Penedès?
4. Eliminarà totalment l'impost de successions i donacions?
5. Liderarà una llei electoral proporcional?
6. Eliminarà el cèntim sanitari?
7. Potenciarà l'energia nuclear?
8. Aturarà la declaració del Parc Natural del Montgrí?
9. Pactarà amb el PP?
10. Incrementarà les finances públiques locals?
11. Es podrà superar els 100 Km/h a les zones 1 i 2?
12. Recolzarà un referèndum per la independència?
13. Connectarà la MAT amb França?
14. Incrementarà les PIRMI?
15. Arribarà al 0,7% el 2016?
16. Modificarà el projecte de la L9?
17. Modificarà el traçat de l'AVE per Barcelona?
18. Derogarà la llei del cinema?
19. Potenciarà les cartes del paisatge?
20. Prohibirà els correbous?
21. Impulsarà la candidatura olímpica de Barcelona?
22. Mantindrà la Llei de barris?
23. Reduirà el transvassament del Ter abans de 2014?
24. Prohibirà la hiyab a les escoles?
25. Notificarà els empadronaments dels sense papers?
26. Farà un irekia a la catalana?
27. Implantarà les llistes obertes?
28. Apostarà per l'eix ferroviari transversal?
29. Connectarà el trambaix i el trambesós?
30. Assolirà la potència d'energia eòlica prevista en el PCE?
31. Crearà la figura de recercador funcionari?
32. Reduirà el nivell de NH2, PM10 i CO2 a l'AMB?
33. Construirà almenys dues noves presons?
34. Continuarà les obres del Segarra - Garrigues?
35. Assignarà el PUOSC amb criteris tècnics i no polítics?
36. Mantindrà la "setmana blanca" al calendari escolar?
37. Eliminarà les bosses de plàstic?
38. Modificarà la llei d'equipaments comercials?
39. Aplicarà els xecs escolars?
40. Implantarà un sistema de copagament sanitari?
41. Fomentarà l'ús dels medicaments genèrics?
42. Ampliarà el temps de maternitat / paternitat?
43. Crearà la Corporació Metropolitana de Barcelona?
44. Pujarà els impostos especials?
45. Limitarà el seu mandat a vuit anys?
46. Crearà un Govern amb 10 o menys conselleries?
47. Eliminarà les càmeres de les comissaries dels mossos?
48. Adaptarà el preu de la llum al seu cost real?
49. Aprendrà l'aranès?
50. Escriurà un blog?

06 de maig 2010

Taxa Tobin ja



Ja saben que les ales d'una papellona a Amèrica poden provocar un huracà a Europa. I la crisi actual neix del petit batec d'ales d'una papellona el 15 d'agost de 1971. Aquest dia, Nixon signà l'acta de defunció del model de Bretton Woods, basat en el patró or, i s'inicià el model de tipus de canvis flotants. A partir d'aquest moment, el valor del franc suís, del quetzal de Guatemala o del rand sud-africà dependran del seu valor en els mercats de divises.

Imaginem una gegantesca borsa. En ella, els inversors compren i venen monedes. Compro deu milions de quetzals i un mes més tard els venc i amb els beneficis compro rands. Hi juguen altres factors, certament, però el més rellevant és que les economies nacionals estan exposades als jocs especulatius dels inversors de divises. Aquest mercat financer de divises és un camp abonat per a l'especulació, transaccions que no tenen res a veure amb les inversions productives, sinó en els guanys immediats per compra - venda de divises. Cada dia milers de milions de dòlars es mouen d'una divisa a una altra, sense cap relació amb la producció del país o amb l'intercanvi de bèns i de serveis; és simplement, un mercat especulatiu.

El 1971 James Tobin va proposat la creació d'una taxa que gravés qualsevol transacció de divises. El tipus hauria de ser molt baix (un 0,1% per exemple), amb la finalitat de no desincentivar les inversions productives, sinó limitar l'especulació amb les divises. ATTAC és una organització internacional que ha recollit el testimoni de la proposta de Tobin i lluita per la implantació d'aquesta taxa antiespeculació. Aquesta és una de les vies necessàries per a construir un model alternatiu. Necessitem canviar les regles del joc. Taxa Tobin, ja.

03 de maig 2010

Turismo médico



La mejor receta contra los frecuentes males respiratorios en las ciudades del siglo XIX era "cambiar de aires". Durante mucho tiempo, las personas adineradas aquejadas de asma, neumonía o tuberculosis viajaban hacia los espacios saludables de las montañas alpinas o las costas mediterráneas. El primer turismo va de la mano de la salud. Los balnearios de las áreas de montaña o de los baños de mar atlánticos son a la vez centros de salud y de ocio. Con el tiempo, perderán la función médica y pasarán a ser estrictamente espacios recreativos, con sus casinos, sus paseos, sus elegantes hoteles y sus áreas residenciales.

El viejo turismo de salud ha adoptado una versión contemporánea, que es el turismo médico. El turismo médico es el desplazamiento hacia un destino, con la motivación de contratar servicios médicos del lugar de acogida. La relevancia de esta forma de turismo se evidencia en la vitalidad de la Asociación de Turismo Médico o ¿Por qué tomarse la molestia de viajar hacia otro país para recibir unas atenciones que ya tendríamos en nuestra residencia?. Existen tres motivaciones esenciales. En primer lugar, algunos destinos proponen unos precios que compensan, con creces, el coste de desplazamiento. Muchos norteamericanos viajan a otros países, frecuentemente americanos, con el fin de acceder a unos servicios que no podrían sufragar en los hospitales del país.  Monterrey, por ejemplo, se ha convertido en la capital del turismo médico de México, que se nutre de pacientes norteamericanos.  Brasil, Corea, Costa Rica, Cuba o Argentina son países que están apostando por este sector.

En segundo lugar, otros destinos son atractivos por la calidad de sus servicios. Ésta es la estrategia de BCM, Barcelona Centro Médico, una iniciativa empresarial en la que participan centros médicos, La Caixa e Iberia. La ventaja competitiva de la ciudad es la calidad de los centros y los facultativos, sobre todo en determinadas especialidades como oftalmología, cardiología o neurocirugía. BCM ofrece forfaits, es decir, paquetes cerrados que incluyen tanto los tratamientos como el desplazamiento y el alojamiento. Por cierto, ¿deberíamos incluir las camas de los hospitales privados en el catálogo de la oferta de alojamiento de una ciudad?. Singapur se ha especializado en la cirugía robótica y se ha convertido un referente en el continente asiático.

Finalmente, algunas ofertas de turismo médico combinan los servicios sanitarios con los servicios turísticos de la región. Esta práctica nos devuelve a los orígenes del turismo: Vamos a una ciudad para curarnos, pero disfrutar de la ciudad forma parte del tratamiento. De hecho, si somos rigurosos, sólo esta práctica podría ser considerada turismo. Algunos de los destinos consolidados en turismo médico (como India, Malasia o Sudáfrica) disponen de ofertas complementarias para visitar el país, un excelente post-operatorio.  En los últimos años, se han multiplicado  las ofertas de turismo de fecundación. Las parejas (a menudo, lesbianas) disponen de un servicio de fecundación y además de una luna de miel, que permite alejar la concepción de la imagen fría y mecánica de las clínicas de reproducción. Alicante y Buenos Aires han creado ofertas de turismo de reproducción.

Con el paso de los años, la imagen clásica del turista con camisa floreada y cámara fotográfica se está desdibujando.  De entre las muchas formas de representar un turista hoy en día, tendríamos que añadir una persona vestida con la incómoda bata de hospital y, quizás, una cicatriz. Las fronteras entre turismo y no turismo son cada vez más imprecisas. Tal vez el futuro se halle en los espacios de intersección.

Publicado en clan-destinos

Turistas entre lápidas



El Consejo de Europa ha hecho de los itinerarios una de las apuestas más atractivas del turismo europeo.  Han merecido la mención de Itinerario Cultural Europeo el Camino de Santiago, el itinerario de Mozart, los vikingos,  la Via Regia o la ruta del olivar. La marca europea ha tenido un éxito desigual, pero es una buena forma de situar en el mapa rutas más o menos olvidadas. Por eso, este año compiten diversas propuestas para conseguir el sello europeo, como el itinerario rupestre, la ruta del románico o la ruta impresionista. Pero entre los proyectos que evaluará el Instituto este mes destaca uno muy singular: la ruta de los cementerios.

El turismo lleva años coqueteando con los cementerios. La Recoleta es una visita obligada en Buenos Aires, los autobuses turísticos que recorren El Cairo siempre pasan junto a la Ciudad de los Muertos, las celebridades de Woodlawn atraen el peregrinaje mitómano y el monumental Pere Lachaise es el cuarto nodo más frecuentado de París. De hecho, algunos de los grandes monumentos de la humanidad son cultos a la muerte como las Pirámides de Egipto, el Taj Mahal, Nikko o las lápidas que pisamos en las grandes catedrales. En Europa, la Asociación de Cementerios Significativos de Europa pretende poner en relieve el valor simbólico, artístico e histórico de los principales cementerios del continente, como el Montparnasse, Uppsala, Cracovia o Trento.

Se estima que los 49 cementerios, en 37 ciudades, reciben unos cinco millones de visitantes. En España, pertenecen a la ASCE los cementerios de Barcelona, Vilanova i la Geltrú, Ciriego (Santander), Bilbao, San Sebastián y Granada. Precisamente, Barcelona es la ciudad responsable de la ASCE y la encargada de presentar ante el Comité de Orientació de Rutas Comerciales la propuesta de itinerario. La iniciativa nos recuerda que los cementerios son a la vez contenedores de patrimonio y espacios de la memoria. Un ejemplo más del bing bang del turismo contemporáneo y su capacidad de instalarse en todos los rincones.

Publicado en clan-destinos