30 de juny 2010

Los diez errores más comunes a la hora de redactar un post

Para celebrar el aniversario de los cinco años de este blog, los redactores de la bitácora queremos compartir con ustedes los frutos de tanta experiencia acumulada, tanto know how y tantas visicitudes en el apasionante mundo del community managament. Por eso, para todos aquellos noveles que desean entrar en el mundo de los blogs, hemos recogido los errores más comunes:

1. Nunca dé consejos

Las redes sociales nacieron de forma más o menos espontánea y se han resistido a las instrucciones. Seguramente la base de su éxito es ésta: Improvisar sobre la marcha. Por eso, jamás, en ningún caso, les diga a los demás lo que deben hacer o lo que no deben hacer.

2. No utilice jerga

Cuando sigo un TL, o el rastro de un RT, o siguiendo los feeds de mi netvibes o incluso algún mashup, me molesta la profusión de neologismos. Si queremos avanzar hacia la folkosonomía o la IC, en una sociedad 2.0 basada en el networking, el crowdsourcing y el Long Tail, en favor de una noocracia, deberemos desterrar de nuestros CSS, de nuestros RSS y nuestros ARIs el uso y el abuso de la jerga 2.0.

3. Enlace sus fuentes

De hecho, ésta idea no es mía. Ya lo propuso en su momento George Por cuando hablaba de inteligencia colaborativa y fue retomado por Anderson cuando teorizó sobre la Long Tail. En España, han insistido en ello Gallir, EDans y Dadanoias, entre otros. En un fórum sobre creative commons se puede seguir los pros y contras de enlazar.

4. Depure su ortografía

Las faltas ortográficas o tipográficas destrozan la reputación de cualquier blogger. Y es un vicio en aumento. Sin ir más lejos, hace unos días leí en el comentario de un blog "Oigan", así sin hache y sin y griega. Como lo oyen.

5. No falsee la identidad de los comentarios

La frase "Yo he siempre he votado a ERC pero después de lo que han hecho nunca más lo volveré a hacer" lleva una cartel inmenso que dice "Hola. Jamás he votado a ERC y hago comentarios incendiarios para desacreditarlos, sin darme cuenta que todo el mundo advierte que jamás he votado a ERC". Muchos bloggers noveles (y algunos no tan noveles) crean falsos nicks para darse a sí mismo la razón o bien para autoinsultarse y crear una falsa polémica consigo mismo. Nunca escriban comentarios en su propio blog.

6. Contraste sus datos

Es frecuente utilizar datos en tus posts. De hecho, está demostrado que en un 68,7% de los posts se usan porcentajes, en un 23,6% polinomios de segundo grado y en un 9,8% cintas de Moebius. Los datos siempre han de estar contrastados por fuentes solventes como ésta, ésta y sobre todo ésta.

7. Nunca inicie un meme

Uno de las frases más ingeniosas que circulan por la blogosfera es ésta: "Un meme es una memez". Los memes desautorizan a sus autores y a sus seguidores. De hecho, ha nacido una campaña anti-memes que pretende erradicarlas de la red. Si desea unirse a ella, sólo tiene que escribir un post con la frase "Un meme es una memez" y proponer a diez de sus amigos que se unan a la causa.

8. Ignore sus trolls

Incluso si tienen la desgracia de sufrir un troll tan indocumentado, maleducado, iletrado, absurdo, contradictorio, vendido, aposentado y además halitósico como el que yo tengo en esta bitácora, incluso en ese caso, ignórelo.

9. No se repita

No se repita

10. Jamás escriba un decálogo

De igual manera que la Power Balance nos ayuda a identificar fácilmente un tonto, los decálogos de las bitácoras son un indicador de la pobreza de recursos de su autor. Para que me entiendan, los decálogos son la Power Balance de la blogosfera.

20 de juny 2010

El concert (de cambra) d'en Mas


Jo no voldria ser el cambrer que pren nota a la taula d'en Mas. "Portim macarrons de primer". "No, no. Macarrons, no. Millor amanida". "Però em tregui la ceba, que em fa mal". "Sap què?. Millor uns canelons. Sense gratinar, però". I quan li portin els canelons, dirà que s'ho ha pensat millor i que vol uns macarrons. Amb ceba i gratinats.

Saber l'opinió d'en Mas sobre la independència és com saber la marca de calçotets d'en Bob Esponja. Aquest matí, mentre en Mas es rentava les dents volia un estat independent. Quan li ha caigut la mermelada de maduixa sobre l'editorial de La Vanguardia, ha decidit que era sobiranista. En el moment en què es pentinava, pensà que ara no és el moment. I camí de Calafell, on ciu ha organitzat un flashmob, ha rumiat que seria una bona idea la devolució de competències a l'Estat. L'independentisme d'en Mas és com el final de Lost: Ves a saber.

A Calafell, en Mas ha dit que no promourà cap referèndum per la independència. Ens diu: "No el convoco perquè el perderia". Crec que qui va dir això és el mateix que va acceptar el tràmit de la ILP sobre el referèndum fa uns quants dies. Com una mena de flashforward, CiU dirà que no al que està dient que sí ara. Però tornem a la seva afirmació: "No el convoco perquè el perderia". No diu: "Convoquem el referèndum i acatem l'opinió de la societat", sinó que diu "Com que el que pensa la societat no m'interessa, prescindeixo del que pensi la societat". Sembla ser que el dret a decidir només s'activa quan la decisió coincideixi amb els interessos d'en Mas.

Animat, en Mas va decidir que havia arribat el moment de crear un nou escenari, el tretzè en tretze mesos: "De l'autonomia que ens cal és la de Portugal" ha passat a "El més cert és el concert". No sé si això vol dir que deixaria de donar suport a la ILP, que votarà en contra de les consultes o, el més probable, que defensarà totes les opcions al mateix temps. Però ja que parlem de concert, m'agradaria donar la meva opinió (contrària).

El concert vulnera l'Estatut

Fa quatre dies la societat catalana va aprovar per referèndum (allò del dret a decidir) que volia un Estatut. Jo me l'he mirat atentament, me l'he rellegit de dalt a baix, i no he trobat ni en l'esperit ni en la lletra (ni tan sols en les notes a peu de pàgina) la més mínima referència al concert. De fet, diu exactament el contrari: Que les finances catalanes participaran en els processos d'anivellament de l'Estat. El concert no només és anticonstitucional, sinó que és antiestatutari.

Ja sé que ara està de moda escarnir els estatuts i les constitucions. Quan es pren una mica de perspectiva històrica, te n'adones del valor que té. Un contracte social de drets i deures, que fixa les regles del joc dels ciutadans. Una de les majors fites de la història de Catalunya. Segurament, el document més important de la seva biografia.

És cert que la sentència del TC va perillar alguns preceptes bàsics de l'Estatut. Però el que hem de reclamar des de Catalunya és que es respecti l'Estatut. No entenc com podem defensar al mateix temps que no tolerarem retocs a l'Estatut i que volem un model econòmic al marge de l'Estatut.

El concert és injust

El concert és injust. Les societats modernes s'han basat en el principi de la solidaritat: una part dels ingressos dels qui més en tenen es detinen als qui en tenen menys. No hi ha cap estat en el món, amb l'excepció de l'espanyol, en què es produeixi un règim de concert. Els impostos no només serveixen per a cobrir les despeses dels serveis públics que rebem. Una part dels impostos actua com a factor de redistribució de les rendes. Fins i tot en el més liberal dels règims econòmics accepten aquest principi. Amb el concert econòmic, neguem el principi de distribució de la riquesa (territorial).

Ni tan sols la Unió Europa n'està exempta. Tot i que la Unió és un acord entre estats, els territoris amb més recursos cedeixen una part d'aquests recursos als estats amb menys capacitat econòmica. De fet, si s'aprovés el concert a Catalunya, la independència seria un mal negoci per Catalunya. Una Catalunya independent amb una renda superior a la mitjana europea hauria de cedir recursos a la resta d'Europa (entre ells, a Espanya). En canvi, una Catalunya amb concert dins d'Espanya s'estalviaria el fons de compensació estatal i també l'europeu.

No hi haurà concert

El concert topa de ple amb l'Estatut i la Constitució. De fet, vulnera vàries desenes d'articles. Però el problema no és només jurídic. No podem exigir tots els avantatges d'un estat, però sense el principi rector de la solidaritat, pròpia dels estats. La resta d'Espanya no acceptarà el concert i és lògic que no ho accepti. I segurament aquest és l'escenari que vol en Mas: Una Espanya que tanca les portes a una reclamació catalana. "No ens estimen", diria.

Però la cruïlla és molt més simple: o la Catalunya de l'Estatut o l'estat català. Tots els partits polítics s'han mullat. Tots, menys la CiU d'en Mas. Fer una proposta que segur que no passarà és la vella estratègia convergent de qui dies passa, anys empeny. Si volen concerts, els recomano el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

17 de juny 2010

Burkes

Quan el Diable s'avorreix, mata mosques amb la cua. I quan els polítics no saben què fer s'inventen lleis absurdes per a problemes que no existeixen. Que la realitat no espatlli una bona llei demagògica. La prohibició del burka és un error. I jo encara diria més, és un error prohibir el burka.

Excusatio non petita

A mi m'agrada dir les coses pel seu nom. Si el problema són els burkes, fem una llei antiburka. Però com que aquesta regulació toparia de ple amb uns quants drets constitucionals, ens inventem una excusa: No es pot amagar el rostre.

Amb aquesta regulació, prohibim l'entrada a un mercat públic a les següents persones: Una persona amb la cara embenada per una ferida, una persona amb ulleres fosques i barret, una comparsa de Carnaval disfressada d'extraterrestres, un avi pelat de fred envoltat per una bufanda, un individu amb el casc posat, un detectiu que segueix furtivament un lladregot, un nen amb ulleres, nas i bigoti, una criatura amb pasamuntanyes contra la fred...

¿Y quién le ha dicho a usted que yo quiero que usted decida cómo he de vestirme?

Els governs no han de dir a la gent com s'han de vestir. Quan faig cua per veure la Capella Sixtina i veig els rètols que prohibeixen mostrar l'espatlla o quan en una mesquita obliguen les dones a cobrir-se el cap, valoro el fet de viure en un lloc en el que no m'obliguen a portar barret o a tenyir-me els cabells blancs.

Si em ve gust vestir-me de boy scout amb sabates de pallasso i el casquet volador d'en Doraemon al cap, no vull que un comissari polític (amb ulleres fosques i abric negre) em detingui perquè no segueixo els estàndards oficials. Deixeu-m'ho clar: Em vesteixo com vull. I no vull que el govern dicti cap regulació sobre què vesteixo, com em pentino o quins colors s'han de portar aquest any.

Ells obliguen, nosaltres obliguem

De fet, aquesta és la paradoxa. El burka és una imposició d'un home (i la cultura que arrosega) sobre una dona. Però la prohibició és també una imposició, en aquest cas d'una societat sobre la dona (que no sobre l'home i la seva cultura). Obligant la dona a vestir d'una determinada manera fem, sense adonar-nos, el mateix que fa el seu home: Limitar la seva capacitat de decidir.

El hábito no hace al monje

Un burka és una forma humiliant de tractar una dona. És cert. Però amb el burka, veiem el dit i no la lluna. El burka no és la discriminació, sinó que el problema és el codi cultural que el justifica. És com obligar que una dona amb un blau a l'ull (produït per la violència domèstica) no pugui sortir de casa perquè mostra públicament la discriminació. El problema no és el vestit, sinó els models culturals que justifiquen aquest vestit.

Ells són masclistes... I nosaltres?

Combatre el masclisme no és combatre una religió o una cultura. És falsa la dicotomia entre ells i nosaltres. Cal que recordi la diferència de salaris per a les mateixes feines?. Recordem les estadístiques sobre el temps dedicat a la cura de la llar?. A una coneguda no la van pujar de categoria perquè "hi hauria dues dones al capdavant de l'oficina". Provin d'anar a buscar feina amb un embaràs visible... La lluita per la igualtat entre homes i dones és una lluita global i s'ha de combatre globalment, perquè desgraciadament aquesta discriminació és universal. És cert que hi ha nivells diferents. Però mirem-nos més al mirall de la igualtat i veurem que les dones a casa nostra encara estan uns graons socials per sota dels homes.

La publicitat converteix les dones en pedaços de carn, en objectes de seducció sense més valor que la seva epidermis. Segurament algunes peces de roba que porten algunes dones responen a codis culturals igualment masclistes, perquè només persegueixen l'exhibició pública de l'anatomia femenina per a un "consum" masculí. Vostès em diran que aquestes dones són "lliures" de vestir-se així (a diferències dels burkes) i tindran raó. Però el background cultural que el justifica no és precisament modèlic.

Desigualtats

La desigualtat entre homes i dones és una de les formes de desigualtat de la societat. N'hi ha unes quantes més: la discriminació de les persones amb discapacitat, la discriminació dels homosexuals (la derrota de la selecció espanyola ha omplert la xarxa de braus sodomitzats, amb un llenguatge homofòbic que aplaudiria un skinhead), la discriminació dels sense llar... i la discriminació dels estrangers.

Mirin aquest curiós cercle. La majoria de la societat espanyola és obertament racista, és a dir, discrimina les persones pel seu origen. La creuada contra el burka és en realitat una creuada contra "els altres", aquells que no volen integrar-se en la nostra societat. I critiquem el burka per discriminatori (de la dona), mentre farcim el nostre llenguatge de discriminació. No lluitem contra la discriminació, sinó que imposem la nostra discriminació sobre la seva.

Mesures inútils

Prohibir un element cultural només ajuda a reforçar-lo. Prohibir el burka no només tancarà algunes dones a la seva casa, sinó que farà d'aquestes dones còmplices de la discriminació. Obrim les finestres. Deixem que passegin i descobreixin el món més enllà dels murs de la llar. Els processos culturals són lents i espontanis, no dirigits i sobtats. Fem-los còmplices de la lluita per una societat més justa i més igualitària. D'aquí uns anys, veurem nenes amb faldilla curta i una yihad. I potser deixarem de veure monges amb hàbit. I amb una mica de sort, els turistes sense samarreta que es passegen escapant el seu ferum per les terrasses de la costa decideixen que és més civilitzat cobrir-se el tors. Però deixem que aquests processos es generin de forma natural, no teledirigida.

Els deixo perquè he de trobar un casquet volador en un mercat de brocanters.

15 de juny 2010

Futurisme

Quin és el futur del turisme (futurisme)?. Probablement cap altre sector econòmic ha patit una transformació tab radical com el turisme amb la irrupció de les TIC, les xarxes socials i allò que s'ha anomenat 2.0. Aquests dies d'estiu nominal, he coincidit en diversos cursos i seminaris en els que he plantejat els reptes del turisme 2.0. Aquesta és la presentació del seminari de La Seu d'Urgell.


11 de juny 2010

Los no nodos



En clan-destinos siempre hemos tenido mucho curiosidad por conocer cómo se eligen los nodos de un destino. ¿Quién decide que una catedral, un monumento o un edificio es más relevante que otro?. De hecho, dedicamos un post a hablar de los nodos turísticos. Pero los espacios turísticos también poseen no nodos, la adaptación turística de los no lugares que definió Marc Augé. Podemos considerar que un no nodo es un elemento del paisaje que deteriora la imagen del conjunto, que afea el skyline, que deforma la armonía de la estructura del paisaje. Los espacios turísticos también son contenedores de entornos banales, que son evitados por los itinerarios turísticos y que da lugar a un paisaje invisible.

En el CCCB han organizado una exposición sobre La ciudad de los horrores, basada en los no nodos de Valencia, Palma y Barcelona. Se trata de un recorrido por la mediocridad urbana de las tres urbes mediterráneas, los elementos que no aparecen en las guías pero que también condicionan la percepción de un espacio, porque la imagen de un lugar también depende de sus anti-imágenes. Pasear por la exposición es como visitar la sala de máquinas de la ciudad turística. En muchos casos, se trata de espacios estandarizados que se repiten una y otra vez. De hecho, la exposición intenta hallar los elementos comunes a las tres ciudades mediterráneas. En otros casos, son "piezas únicas", artefactos que sobresalen en el paisaje urbano.

El catálogo de los no nodos se ha llevado a cabo con criterios 2.0. Son los visitantes al portal los que han podido tanto subir imágenes como valorar las imágenes que han subido otros usuarios. Nos llama la atención que entre los resultados figuren nodos turísticos muy relevantes, como la Sagrada Familia. Este podría ser un nuevo indicador de la calidad turística de un paisaje: los espacios banales, los rincones más desfavorecidos. Un lugar atractivo podría ser, también, áquel que se ha mantenido libre de agresiones paisajísticas. Y en su destino, ¿sabrían definir el catálogo de los no nodos.

Publicado en clan-destinos

04 de juny 2010

Gestos

No ho nego. Estava eufòric. Feia molts anys que esperava un discurs com aquest, una clucada d'ulls per una política diferent. "Ni uniformitats, ni sigles, sinó causes". No hi ha millor definició de la política 2.0. I el President del país, el màxim responsable del partit, compartia amb naturalitat els principis de la nova forma de fer política.

Ens calen activistes crítics i creatius, lliures i oberts a tothom. Jo no vull activisme de clonació. No fem de la xarxa un nova trinxera digital, sinó un espai de debat i acció... No us demano que sigueu soldats digitals, esperant ordres i jerarquies, com fan d’altres. La xarxa no entén de uniformitats, ni d’uniformes, gairebé ni de sigles. La xarxa vol causes

L'acte s'acaba. Hi ha un breu intercanvi de mirades còmplices entre els activistes. El President està parlant amb uns quants militants i jo m'escapoleixo per la sortida lateral: M'esperen a Tarragona. Fora de la sala, sento que em criden. "Moltes gràcies pel teu ajut. Què t'ha semblat?". Uns dies abans, m'havia fet una consulta per l'acte de ciberactivisme i jo l'havia contestat en un breu correu. Atrapat entre el brogit de mitjans de comunicació i de persones, el President va captar la meva fugida i es va apressar per agrair-me una resposta a una consulta puntual.

Són aquests instants fugaços, anecdòtics, banals si voleu, els qui acaben perfilant el tarannà de cadascú, la nostra personalitat més essencial. No em malinterpreteu. No soc mitòman i no m'impressionen els vestits cortesans. Però sí soc un col·leccionista de gestos, perquè són els gestos els qui acaben dibuixant les identitats més profundes. Sortint de Nicaragua vaig anotar a la meva moleskhine que la presidència no havia anestesiat el seu tracte cordial i sincer, la seva capacitat d'estar pendent dels altres. Aquest fil d'empatia va més enllà de les sigles, dels partits, de la política. És el fil invisible que uneix les societats, les cèl·lules mirall del país, el loctite de la comunitat.

Marxo content. Ja no recordo el discurs ni l'eufòria per les paraules compartides. Em quedo amb un gest que explica, si m'ho permeteu, tota una legislatura.