29 de desembre 2010

25 años, 25 frases



Cerramos un año más. ¿Y si lo intentáramos resumir en una frase?. ¿Quién dijo la sentencia que mejor representa el 2010?. Si repetimos el ejercicio en los últimos 25 años, podemos tener una secuencia breve de este cuarto de siglo, como una conversación en twitter. Y usted, ¿qué frases escogería?

1981. Todo el mundo al suelo
1982. Chanquete ha muerto
1983. Yo te pego leche
1984. Like a virgin
1985. Whe are the world
1986. A la ville de Barcelone
1987. Boys, boys, boys 
1988. Glásnost
1989. ¿Cuándo entra en vigor?. - De inmediato
1990. World Wide Web
1991. Póntelo, pónselo
1992. It's the economy, stupid
1993. Las altas partes contratantes constituyen una Unión Europea
1994. Soy una cabeza atada a un cuerpo muerto
1995. Non
1996. Váyase, señor González
1997. Hola soy Edu. Feliz Navidad
1998. Soy el rey del mundo
1999. And the Oscar goes to... Pedroooo
2000. ¿Quién me ha puesto la pierna encima?
2001. La otra torre, Ricardo, la otra torre
2002. Nunca mais
2003. No a la guerra
2004. 4, 8, 15, 16, 23, 42
2005. Soy feliz, séanlo también ustedes
2006. You
2007. ¿Por qué no te callas?
2008. Yes we can
2009. Michael is dead
2010. Iniesta de mi vida

14 de desembre 2010

Joan Roca, Honoris Causa a la UdG



Posi’s en una cassola de fang una base ampla, generosa, d’origen. De tradició. D’un humil restaurant al costat d’una parada d’autobús als afores de Girona. De color d’arròs i de carxofa, de grana i moscatell. Dels menús de na Montserrat Fontané, incrustats en la memòria com el corall a la roca.

A foc lent, molt lent, hi afegim l’acadèmia. La formació. De l’Escola d’Hostaleria de Girona, on el ritual de la cuina pren la forma de conceptes, de processos, de recursos. A l’acadèmia es multipliquen els productes, els tipus de cocció, les combinacions, s’hi aprèn el valor del matís i de la variació. Però l’acadèmia aporta sobretot rigor. Els tipus de tall, la transformació del producte, els equilibris inestables, la genealogia de la cuina catalana, el subtil ritual de la sala... L’acadèmia és el continent del saber gastronòmic, covat a les cuines de les cases i en la longeva història de l’hostaleria.

Quan arrenca el bull, quan la base ha madurat prou i ja desprèn els primers aromes, és llavors quan hi afegim unes peces d’inconformisme, que és la matèria primera de la creativitat, o si voleu, de la llibertat. Imagineu una cuina on les parets són pissarres. Els fogons i les olles estan envoltades de notes, d’idees, d’apunts que després seran una inspiració o tal vegada, simplement, una lleu variació. Inconformisme vol dir plantejar-se a cada moment l’interrogant “I per què no?”. Vol dir esborrar els límits de la realitat i crear un món alternatiu, on les olors, la gama cromàtica, les textures, la geometria del plat, el gust són radicalment nous. Com els móns alternatius de Kandinsky o com l’ultraisme de Borges.



Tallats de forma anàrquica, gairebé improvisada, hi afegerim els contrastos, les emocions, els paisatges, la biografia.

Mireu per exemple l’ostra amb destil•lat de terra. Es pren la terra de Taialà humida i l’infusionem durant 24 hores. Després la destil•lem al buit i obtenim una substància translúcida que acompanya l’ostra iodada, una versió impossible del mar i muntanya. El destil•lat arrossega l’essència de la pluja, de la molsa, de la terra trepitjada a l’abric de lledoners i d’alzines. Hi ha notes de tardor, de nostalgia en aquest plat, una connexió directa amb les emocions més primàries.

Hi ha plats que són un apunt biogràfic. En Joan Roca és malalt al llit i l’àvia Angeleta li talla pedaços de xai amb les tissores, que acompanya de pà amb tomàquet. Al Celler de Can Roca, s’inverteix la geometria i ara és el cruixent de xai, una pel•lícula finíssima, el que amaga el cor de pa i de tomàquet. Com la magdalena de Proust, el temps sembla haver-se aturat en aquest plat, que té regust d’infantesa.

Alliberats els límits de la imaginació, ara és possible reinventar-ho gairebé tot. Fer de la cuina un espai de creació artística, d’aparences, de simulacions, de metàfores, d’ombres xinesques, d’estats d’ànim.

Una poma dins una poma dins una poma és com un d’aquells dibuixos impossibles d’Escher, en el que ja no reconeixem el principi i el fi.



La deconstrucció de Derrida permet literalment menjar una aroma: Una base de bergamota, mandarina, unes notes de vainilla, alfàbrega i un polsim de flor del llimoner és la descompossició de l’Eternity de Calvin Klein. El plat deconstrueix un per un tots els elements que composen l’aroma, com si presentés l’estructura òsia d’una olor.

La cromologia blanca és un esforç de síntesi cromàtica com el quadre de Malévitx. Tots els elements del plat són indubtablement blancs, però el seu gust ens recorda que originalment tenien un color molt accentuat. Menjar la cromologia és com dinar a cegues, perquè obliga la resta de sentits a contrastar l’engany de la vista. Com Malévitx, els germans Roca reinterpreten el sentit de color, un dels elements essencials de la cuina.



Tapem la cocció per a afavorir l’intercanvi d’aromes i d’emulsions. És ara quan hem d’afegir la recerca i la investigació. La cuina de Joan Roca és un laboratori experimental en el que s’assagen nous processos químics i físics, és un immens contenidor d’R+D+i. Penso, per exemple, en el Roner una eina imprescindible en la cuina moderna, que neixé de la imaginació del cuiner gironí i la complicitat de Narcís Caner.El Roner permet controlar les coccions al buit a baixa temperatura, el que respecta l’estructura natural dels aliments. No hi ha evaporació. Els aliments es couen en la seva pròpia humitat i l’absència d’oxígen impedeix la seva oxidació.

La perfumcocció és una idea brillant, un joc creatiu: menjar fum. Però es necessita una gran precisió, la suma d’enginyeria i disseny de producte, per a acabar donant forma al gelat de ceps a la brasa.

Convertir un albercoc en un cristall finíssim, com una urna de vidre, que amaga a l’interior a la fruita triturada necessita d’enginy i un control dels processos guiats amb la precisió d’un rellotger.

O el dry gambini, una extraordinària composició, que presenta la gamba vermella en cinc textures contrastades: pols, caramel, gelatina, farinosa i carnosa. Només amb sofisticades tècniques de destil•lació dels caps de la gamba o de deshidratació de la carcassa, amb l’ajut de dos polímers, es pot assolir aquesta composició, plena de sensacions olfactives.

Finalment, tanquem el nostre plat amb un triangle equilàter. Joan Roca és també Josep Roca i Jordi Roca, una estructura triangular, com també és triangular la sala del Celler de can Roca. La suma de la cuina creativa, de l’aroma dels vins, i de la innovació dolça dels postres. Els vèrtexs del triangle es confonen i sovint alteren els límits entre els seus espais. Preneu per exemple els musclos al riesling, que és la transposició al plat de la complexitat de tons del vi: el fons, l'aroma, la textura. O el làctic, un postre, que evoca la infantesa, un esmorzar d'hivern al costat de la mare.

Aquest és un reconeixement a en Joan Roca perquè la distinció d'honoris causa és necessàriament nominal. Però és també el reconeixement a en Josep i en Jordi, els germans Roca, perquè probablement enlloc es testimonia el valor del interacció entre els nodes, com en aquest triangle. El resultat és quelcom més que l'addició entre els tres talents: És la síntesi d'una nova forma d'entendre la gastronomia.

Serveixi’s el plat després d’un breu repòs i acompanyat d’esforç i tenacitat.

El resultat és un cuiner excepcional, el més gran de trens germans excepcionals, que han apropat la cuina gironina i la cuina catalana al més gran reconeixement internacional.

Hi notareu tots els aromes que el composen. Tradició. Acadèmia. Inconformisme. Llibertat. Emoció. Professió. Innovació. Treball en equip.

Què és la gastronomia?. És procés i és tècnica, sí. És talent, creativitat i emoció. Però és també un pedaç de cultura i d'identitat. I no són les relacions entre innovació, saber i cultura o si voleu entre l'acadèmia, la identitat i l'inconformisme, els elements nuclears del projecte universitari?.

Joan Roca és la sinècdoque que simbolitza el valor de la cuina catalana, de l’hostaleria i, si m’ho permeteu, del turisme en la construcció del saber, de la identitat i de la vanguàrdia d’aquest país, amb una clara vocació universal.

Per tot això, Rectora Magnífica, sol•licito que s’atorgui i es confereixi el grau de doctor honoris causa a Joan Roca i Fontané.

10 de desembre 2010

Enlazando a Wikileaks



No hay nada más revolucionario que la verdad. Y la verdad es que la "política real" es una ficción de la política, un decorado. Los dirigentes deciden en los sótanos del Gobierno qué hacer al margen de lo que opinen los ciudadanos e incluso al margen de lo que ellos mismos han propuesto unos meses antes.

Wikileaks es como el algodón de la democracia, una muestra de todo lo sucio que aún queda por limpiar. Tal vez el mejor ejemplo de la utopía alternativa de la red. Por eso, desde Las ideas proponemos enlazar a Wikileaks, con el fin de mejorar su posición en la red y favorecer la difusión revolucionaria de las verdades. ¿Se animan?

08 de desembre 2010

La conversa pendent




Ara fa uns dies, en Campo Vidal ens explicava que parlem molt, massa, però escoltem molt poc. Jo afegiria que, a més, no enraonem. El bing bang de les converses per les xarxes socials ha reproduït aquest hàbit: es parla molt, es llegeix menys i s'enraona molt poc. I segurament no hi ha cap altre espai com twitter per evidenciar els límits de la conversa 2.0.

Aquests dies post-electorals, de crisi econòmica, de caos aeri i de wikileaks s'han fet evidents els problemes de la conversa a les xarxes socials.

1. Sempre hi ha un familiar o un veí al que li ha passat "allò", sigui el sigui allò.
2. La hipòtesi negativa sempre té més adeptes que la hipòtesi positiva.
3. La hipòtesi catastrofista sempre té més adeptes que la hipòtesi negativa.
4. Les teories conspiratives generen una audiència immediata.
5. Les dades equivocades es repeteixen malgrat l'evidència empírica en contra.
6. Sigui el sigui, la culpa és del govern.
7. A partir d'un moment, la conversa esdevé entre "nosaltres " i "ells".
8. La majoria de les piulades sobre un tema són pràcticament idèntiques.
9. Tot i que mai s'obren, els enllaços aporten versemblança.
10. Als pocs minuts, el debat d'actualitat serà un altre. I les piulades se les endurà el vent.

03 de desembre 2010

Debats de sal i de vermell

La discussió sobre el present i el futur del socialisme català ha ocupat la xarxa i s'escampa com els brots de blanc en el preludi del hanami. Debats de sal, de pebre, i de vermell, és clar.

I ara què? d'en Manuel Cáceres
Claves de la derrota del PSC d'en José Rodríguez
Primer análisis de los resultados d'en Miquel Iceta
L'alternativa socialdemòcrata. El relat del PSC d'en Paco Aranda
Ni una ni dues. Noranta-mil de la Jordina Freixanet
I després de la derrota, què? d'en Joan Ramon
Un nou començament del socialisme català d'en Raimon Obiols
Després del 28 N. Punt i seguit d'en Ricard Espelt
Refer el projecte (I) i (II) d'en Ramon Bassas
La percepció política de l'Andreu Raya
La meva opinió d'en Cristian Rastrojo
Comencem per l'esquerra d'en Xavier Mir
El PSC, una alternativa creïble d'en Josep Vilaró

02 de desembre 2010

PSC 2.0



Bones notícies. El socialisme català està en crisi. Temps per pensar, per reconstruir, per escoltar, per llegir, per compartir, per proposar i per somiar. Ha arribat el moment de proposar la nova versió beta (beta permanent, és clar) del socialisme català.

Crec que el socialisme català que ve serà el resultat del contacte inestable entre les molècules diverses que el composen. Molècules que de vegades s'associen, de vegades es dissocien i molt sovint creen unitats superiors com els polímers. Molècules socialistes, afins, progressistes, però també molècules allunyades del PSC. Permeteu-me la meva aportació molecular.

1. Un altre partit, una altra política

El 2006 la revista Time declarà que el personatge de l'any era "You". Tu, tu, i tu també. Tots nosaltres. Si fa quatre anys Time qüestionà el concepte de lideratge, no em sembla que la decisió més trascendent ara sigui qui substitueix José Montilla. Francament, no em preocupa massa.

La forma de fer política és una herència del XIX, adaptada a la irrupció dels grans mitjans durant el segle XX. Una estructura envellida que és vista per la major part de la població amb els mateix ulls que miren els dirigibles, les màquines d'escriure o els documentals sobre la febre de l'or. O canviem essencialment això o aplaçarem la decisió més trascendental. La qüestió no és qui ha de ser el nou maquinista, sinó com serà el nou tren.

Hem de saber deconstruir els processos de gestió i decisió política. Jo aposto decidament per una política 2.0, entès no com un canvi tecnològic sinó com una forma nova de relacionar administració i administrats. Hem de transformar la política generalista en una política de la diversitat, perquè Perelman ja demostrà fa temps la mort de l'audiència única. Hem d'apostar per una democràcia deliberativa, en el que l'important no són les decisions sinó els raonaments. Hem de contraposar al depotisme il·lustrat del "govern dels millors" el neodemocràtic "govern de tots". Escoltar, deliberar, enraonar, abolir els eslògans, millorar la representativitat... Tenim molta feina per endavant.

2. Federalisme

Cada partit és la suma de moltes idees, però hi ha una idea nuclear, una idea força, que li dota d'identitat. Que permet distingir aquella formació de qualsevol altra. El PSC és un partit d'esquerres, socialdemòcrata, catalanista, progressista... I també és un partit federalista. Segurament, el federalisme és l'element identitari més rellevant de la formació socialista. I aquest hauria de ser el quadern de ruta del PSC.

Els estats nació són un artifici del segle XIX i han sobreviscut durant el XX, però tenen una data de caducitat. Hi ha dos reivindicacions de la societat 2.0 que col·lisionen amb la idea clàssica de l'estat - nació. En primer lloc, la societat 2.0 reclama una nova arquitectura del poder que recuperi la idea del bottom - up. En segon lloc, els individus mantenen vàries identitats de forma simultània, que no són excloents, sinó complementàries. Intueixo que la concepció federal està molt més preparada per a administrar el nou escenari

En primer lloc, una Espanya federal. Crec que la discussió sobre el grup propi del Congrés és una falsa discussió, perquè amaga el principi essencial de la proposta del PSC: Una Espanya diferent. El programa del PSC passa per les aliances amb altres comunitats, per la reforma de la Constitució (una Constitució federal), per la reforma del Senat i per una nova arquitectura de l'Estat. Aquest és l'horitzó.

Mentrestant, el PSC ha de mantenir una relació federal amb Espanya, que no vol dir ni ruptura ni assimilació, sinó cooperació: "Això millor ho faig jo, això ho farem millor plegats". L'arquitectura de l'Estat no pot ser una subhasta, un intercanvi de competències per vots. L'arquitectura de l'Estat ha de ser una imatge, una foto finish, que ens permeti dibuixar un escenari de coopetència, de cooperació en la competència.

En segon lloc, una Catalunya federal. L'arquitectura de la Generalitat pateix de mixomatosi, un centre immens que anul·la la capacitat de gestió dels territoris. De vegades, Barcelona és molt lluny. Lluny de Portbou, de Batea, de Vielha, d'Ulldecona, de La Seu. Les vegueries han de crear un sistema de govern descentralitzat, que apropi les decisions de l'administració als administrats. Posats a somiar, voldria una Catalunya federal, formada per vegueries que poden administrar recursos propis, que poden ser més eficients en la gestió directa dels pressupostos públics.

El major fracàs de la transició ha estat l'afebliment del poder local i, de retruc, l'enorme capacitat transformadora del municipalisme de la transició. L'administració local vol dir proximitat, major capacitat d'acció col·lectiva, democràcia deliberativa. Aspiro al model escandinau, en el que els municipis gestionen els serveis públics bàsics, d'acord amb els seus propis criteris. Amb poc més del 15% dels recursos públics, l'autonomia local palesa la feblesa de la via federal a Catalunya.

Més Europa, més municipi, més descentralització, un estat federal i una Catalunya federal. Aquesta és l'agenda del federalisme i, em fa l'efecte, aquest és el camí per adaptar els fòssils decimonònics dels estats-nació del XIX a la complexitat de la societat 2.0. Sortim del fals debat Catalunya - Espanya.

3. La nova esquerra

L'esquerra es guia per tres principis essencials, que formen part del seu ADN ideològic: la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Però hem de saber adaptar aquests principis nuclears a la lògica de la nova societat. Llibertat no vol dir el mateix el 1880 que el 2012. Hem de saber també que una part del programa socialdemòcrata a Europa s'ha consolidat: l'ensenyament universal, la sanitat pública o els serveis socials ja no es discuteixen, I, per tant, necessiten una segona generació de l'estat del benestar.

D'entrada, redefinim igualtat a partir del principi de la igualtat d'oportunitats. Ho explica molt millor que jo Roger Senserrich: Un país té igualtat d'oportunitats quan les condicions socials i econòmiques dels pares condicionen molt poc les espectatives dels fills. I això vol dir com a mínim dos coses. Un estat del benestar molt gran (sanitat, pensions, educació...) i un estat del benestar molt eficient. Escoles amb recursos, d'acord; però escoles (i beques, és clar) que premiïn l'esforç sense que importi la longitud del cognom del teu pare. Igualtat d'oportunitats vol dir afrontar de veres, amb els ulls a la cara, la insolent desigualtat de gènere. Tenim un sistema tan ineficient que prescindeix de la meitat de la població.

En segon lloc, redefinim la solidaritat. El principi rector és conegut per tots: Des de la perspectiva de l'esquerra, la qualitat de vida de la societat no es mesura a partir de les condicions mitjanes, sinó de les més baixes. Estadísticament, podríem dir que el llindar de qualitat el fixa el percentil 5. Això vol dir destinar recursos per aquells que no poden portar a terme una vida digna, des de la normativa d'accés a espais públics per a persones discapacitades a la Llei de l'Autonomia personal. Les societats nòmades adaptaven el seu ritme de marxa a les possibilitats dels membres més desvalguts del grup.

Però la solidaritat ha de tenir uns límits. Sé que és molt difícil marcar la frontera, però la solidaritat ha de ser definit a partir de les condicions particulars i també a l'esforç. Hem de saber definir la frontera entre solidaritat i subsidi, perquè hi ha aportacions il·lògiques i, sobretot, profundament insol·lidàries.

I, per sobre de tot, llibertat. Llibertat de culte, de pensament, d'orientació sexual, llibertat d'acció, de reunió, d'intercanvi, de mobilitat... Persones lliures en una societat lliure. Algunes de les pràctiques de l'esquerra són profundament reaccionàries, des de les llicències dels taxis a la quota obligatòria de les cambres, feliçment retirada. I no, no té res a veure amb la limitació de la velocitat a les entrades de Barcelona.

El PSC que ve

Política deliberativa, federalisme, igualtat d'oportunitats, municipalisme, política 2.0, política de la diversitat, solidaritat "equitativa", llibertat... Aquestes serien les primeres peces del núvol de tags del nou PSC. Quines són les teves?