26 de gener 2011

Cafè (amb llet) per a tothom



Texto en castellano.
Texto en tagalo.

El fet més destacable del meu currículum és la meva etapa de cambrer. No només per la capacitat de portar fins a quatre plats amb una mà, sinó sobretot per memoritzar la comanda de cafès d'un grup de dotze turistes. Amb llet tèbia, tallat en tassa gran, descafeïnat de màquina amb llet bullint, amb un rajolí de rom negre, llarg amb un núvol de llet. Per cert, mai diguin públicament "núvol de llet", que és equiparable a "t'ho juro per Snoopy" o "Amo a Laura". Si substitueixen les pastilles per la memòria per uns quants estius de cambrer, desenvoluparan una memòria d'elefant. I ara que en parlem, no acabo d'entendre la utilitat de la publicitat de memorex, les pastilles per la memòria. Si no tens memòria, no recordaràs el nom de la marca i si la recordes, no necessites les pastilles.

Aquest llarg preàmbul, absolutament prescindible, m'ajuda a presentar el tema d'avui. El cafè per a tothom. Hem necessitat dos declaracions de Rajoy i una insinuació de Zapatero per a abjurar de les autonomies, com Sant Peres amb un mix de cants de gall. La tertúlia d'en Cuní, l'oracle de Delfos de Catalunya, sentencià unanimement que a Espanya hi havia moltes autonomies, que algunes potser sí s'haurien d’eliminar i que el cafè per a tothom creava hipertensió. En Manuel Millan afirmà que una comunitat amb balança fiscal negativa no tenia dret a subsistir. I ja s'hi ha sumat tothom. Duran i Lleida renega del cafè per a tothom. Guillem Casasnovas diu que les autonomies són un error. I m'ha vingut al cap la cançó aquella de Coty: "Yo quería que nos pasara y tú, y tú, lo dejaste pasar. Nada de esto fue un error, uoo, nada fue un error.". I Jordi Pujol remata a gol, carregant contra les autonomies i, amb la fe del convers, reclama la independència de Catalunya.


Autonomies bones. Autonomies dolentes

Malgrat la meva admiració pel President Maragall, mai vaig comprar el seu federalisme asimètric. Em sonava com la màxima orwelliana "Tots som iguals, però alguns són més iguals que d'altres". Jo no veig cap avantatge en negar a una altra comunitat autònoma allò que té Catalunya. I tampoc acabo de trobar un criteri solvent que permeti diferenciar les autonomies bones de les dolentes. Veiem-ho.

Començo amb el criteri d'en Manuel Millan que defensava una Espanya amb només quatre autonomies (Catalunya, País Basc, Galícia i la resta), perquè "una comunitat amb balança fiscal negativa no és viable". Jo només vull recordar que Galícia té una balança negativa i que Illes Balears, Navarra, Madrid o País Valencià la tenen positiva, de manera que de quatre passem a set i ens carreguem d’entrada Galícia. No sére jo qui truqui a Anxo Quintana. A més, com les balances no són immutables, sinó que varien d'any en any, el número de comunitats d'acord amb el criteri Millan canviaria anualment. "Aquest any desmuntem el Parlament valencià i fundem l'aragonès".

Un altre criteri pot ser el demogràfic. Fixem-nos que el País Basc té poc més de dos milions d'habitants, com ara Canàries, Castella i Lleó o Castella la Manxa, i molts menys que Madrid o naturalment, Andalusia. On fem el tall?. Al País Basc?. Al milió?. Al mig milió?. L'única comunitat que baixa del mig milió d'habitants, La Rioja, té quatre vegades més habitants que Andorra. I Castella Lleó té tants habitants com Kosovo, el nou estat europeu. Hi ha 135 estats reconeguts per l'ONU que tenen menys població que Andalusia. Els eliminem?.

Resta el criteri constitucional de nacionalitat històrica, al que sempre apel·lava Maragall en els seus discursos. Els pares de la Constitució (pares perquè no hi havia cap mare; era una època en que les AMPAs s’anomenaven simplement APAs) no pensaven que Guifré el Pilós tenia més pedigrí que don Pelayo o Viriato. Són històriques aquelles comunitats que ja havien aprovat l’estatut en el període de la República, és a dir, Galícia, Catalunya i el País Basc. Convé recordar, però, que Andalusia ja havia tramitat el seu propi estatut i que altres comunitats s’estaven gestant en el moment en què s’inicià el Alzamiento Nacional, seguint els acords del Pacte de San Sebastián. Vull dir que acceptar la diferència històrica entre estatuts republicans i estatuts monàrquics equivaldria a considerar el tall franquista com a criteri historiogràfic. I no, no acceptem Franco com a animal de companyia.

El criteri autonòmic és molt més senzill: És una comunitat autònoma aquell territori integrat per persones que volen formar part d’aquesta comunitat autònoma. Hi ha algú a la sala que vulgui refutar aquest principi?. Jo no.

El criteri federal

L’argument anti-autonòmic és el següent: la descentralització és molt cara. Forma part d’un corrent creixent que considera que les administracions són molt oneroses i que viuríem molt millor amb un sector públic més prim. Un dia els hi proposaré una hipótesi alternativa: més govern vol dir més riquesa, i no només perquè ho diu en Keynes. Però aplacem el debat i tanquem el parèntesi.

La meva proposta és la inversa. El model federal és una forma més eficient de distribuir els recursos públics. M’explico. Quan més allunyem la presa de decisions dels territoris, més fàcil és que aquestes decisions siguin equivocades. Apropar l’administració als administrats vol dir aguditzar el sentit de necessitat, adaptar els criteris generals a les particularitats locals, incorporar la diversitat en la presa de decisions. Madrid és molt lluny de Tarragona, però també d’Avilés, de La Laguna o de Cartagena. Veiem-ho amb un exemple, el turisme rural.

Sembla que ara és un gran problema que cada comunitat autònoma tingui la seva pròpia normativa sobre turisme rural i que seria molt més adequat una sola norma. Discrepo. El turisme rural asturià no té res a veure amb el balear, no només perquè els sistemes productius, l’arquitectura i els models socials són gairebé antagònics, sinó perquè els models turístics d’un i altre no tenen res a veure. És lògic, de fet és necessari, que asturians i balears desenvolupin models de turisme rural propis, adaptats a la seva realitat específica. I, per cert, les grans empreses transnacionals operen en més d’un centenar de països, que vol dir, no només més d’un centenar de normatives, sinó també de monedes, de models socials i de pautes culturals. Són les empreses les que s’han adaptar a la diversitat dels llocs i no els llocs homogeneïtzar-se en benefici dels mercats.

La geografia demostra constantment que els espais són complexos, diversos, plurals i que les estratègies han de ser locals, perquè s’han d’adaptar a la singularitat de cada lloc. Les inversions públiques són molt més eficients quan les decisions s’han pres des de la proximitat. Governar vol dir escollir, prioritzar, rebutjar... Millorem la xarxa de carreteres locals o ampliem l’eix central?. Tanquem les escoles rurals o les mantenim?. Potenciem les llotges de pescadors o optem per la compra venda oberta?. Invertim en hospitals centrals o en centres d’assistència de proximitat?. Desplacem una part de la despesa universitària cap a l’educació infantil?. Depèn dels llocs. Que ho decideixin ells.

En aquest context entendran millor la meva decepció. El Govern de Catalunya ha anunciat que aquest curs no hi haurà vegueries perquè són molt costoses. Recupero l’argument federal. Si les inversions a Girona les decidim des de Girona, i no des de Barcelona, invertirem millor i adequarem la despesa pública a les necessitats específiques dels gironins que, tocats com estem per la tramuntana, no som com els ebrencs o els metropolitans. I les despeses que genera una administració en vegueries (la xocolata del lloro) es poden compensar aprimant les estructures administratives de la Generalitat a Barcelona. Bottom – up, my friend.

Aliats o enemics?

Estratègicament, negar l’autonomia d’Extremadura, del País Valencià o de Navarra és una forma de convertir aliats en enemics. La millor forma d’oposar-se a la recentralització d’Espanya és l’aliança de les comunitats. I la millor forma de recolzar aquesta proposta jacobina és negant el drets dels altres. Aquí no estalviaré adjectius. La posició anti-autonòmica d’intelectuals i polítics catalans ha estat injusta, indocumentada, prepotent, inadequada, contradictòria, ignorant... He dit patètica?.

Quan era director de l’Escola Oficial de Turisme de la Generalitat de Catalunya, vaig anar a una reunió de coordinació a Madrid. El representant de l’Estat va presentar un document de continguts comuns. No vaig haver d’intervenir-hi. En dos minuts, els representants d’Andalusia, de Balears o de Canàries convidaren el coordinador a menjar-se la proposta amb mostassa de Dijon i apel·laren a la seva inviolable autonomia en aquest camp. Uns anys més tard, en una reunió de coordinació de pesca, els gallecs, els valencians o els canaris advertiren la ministra que no podia travessar ni un milímetre la línia vermella de les competències autonòmiques. Hi ha qui es pensa que el pols entre descentralització i recentralització és un pols entre Catalunya (i el País Basc) i Espanya. Fals. És un debat entre dos visions de l’organització administrativa, en el que la major part de les comunitats són víctimes i no botxins.

Fa molt de temps que estic defensant l’aliança estratègica de Catalunya amb les altres comunitats en la seva aposta federal. Camps, Feijoo, Antich, Patxi López o Griñán són molt diferents entre sí. Però tots comparteixen una defensa sense ambigüetats de la seva comunitat i no dubten en oposar-se a qualsevol injerència central en el seu àmbit competencial. Catalunya pot optar per coordinar el missatge federal o per reclamar un club exclusiu, un model autonòmic en el que només catalans, bascos i gallecs tenen el privilegi de la descentralització.

No veig cap avantatge al cafè per uns pocs. Reclamar un privilegi (“porque yo lo valgo”) i negar-ho als altres és convertir l’Espanya de les autonomies en un Gran Hermano territorial. “Bona nit, sóc Mercedes Milà i abans d’explicar-vos els avantatges de fer pipi a la dutxa, us vull presentar els tres nominats. L’audiència decidirà avui si abandona la Casa (Comuna) Múrcia, Extremadura o Navarra”. Baumann va suggerir que els habitants de Gran Hermano es rebel·lessin contra les regles del joc i no acceptessin la nominació dels seus companys de casa. Què passaria si els habitants rebutgessin el joc cainita i evitessin l’expulsió dels nominats?. Què passaria si Catalunya defensés totes les comunitats sense excepcions ni notes a peu de pàgina?.

Per això, porti si és tan amable 17 cafès. Negre, amb sacarina, amb llet de búfala, en got de vidre, descafeïnat de sobre, doble, ben carregat, amb llet condens...

23 de gener 2011

10 arguments a favor de la liberalització dels horaris comercials



Sense que serveixi com a precedent, en aquesta ocasió coincideixo amb el President Zapatero. Estic a favor de la liberalització dels horaris comercials. Aquests són els meus arguments.

1. Una part de la meva Tesi Doctoral la vaig dedicar a l'estudi dels shoppings malls de Canadà, on vaig fer dues estades de treball a les Universitats de Montreal i d'Alberta. Quina és la principal estratègia d'un centre comercial?. L'objectiu central és incrementar el temps d'estada mitjana dels usuaris en el centre. Per això, en els shopping malls no hi ha rellotges, ni referències a l'exterior, la llum artificial confon el ritme circadià i l'estructura laberíntica (mirin de trobar un WC) cerca incrementar el temps mig d'estada dels visitants. I ho fan per un motiu molt simple: Existeix una correlació directa entre temps mig d'estada i despesa. En altres paraules, tots els estudis sobre comportament comercial han posat en evidència que l'increment de l'oferta genera un increment de la demanda.

2. Incrementar els horaris comercials permet incrementar les vendes, el que pot garantir la viabilitat del projecte comercial. Més important encara. Genera una demanda induïda de treballadors comercials, una oportunitat excepcional en un context d'atur estructural. Ja sé que de forma immediata apareixerà l'objecció següent: L'única cosa que aconseguirem és incrementar el número d'hores que realitzen els treballadors. Aquest risc és cert, però es pot combatre amb una política d'inspeccions adequada, com fan a la resta del món civilitzat.

3. Flexibilitzar els horaris comercials obre les portes a una reforma urgent: Ajustar els temps d'obertura als diversos segments de demanda. Cada negoci opera en uns segments molt concrets, que tenen els seus ritmes temporals específics. Jo compro essencialment a partir de les 19 hores i els cap de setmana. Tinc la sensació que molts comerços estan buits durant el matí i tanquen quan molts clients potencials podrien accedir-hi. Flexibilitzar no vol dir imposar uns períodes d'obertura de 70 hores setmanals, sinó un principi molt més simple: Permetre que cada negoci decideixi lliurement quan obre i quan tanca, com fa, per exemple, un despatx d'arquitectes o un fuster.

4. El cas més evident del desconcert entre oferta i demanda són els cap de setmana. L'estructura laboral del país concentra la major part de l'activitat durant els dies laborables. Els caps de setmana i els festius són els moments en els que la immensa majoria dels ciutadans del país aprofiten per a "usar" l'espai urbà, és a dir, les seves places, els seus jardins, els seus bars i, si estigués obert, el comerç urbà. Passa el mateix amb moltes oficines d'informació turística que tenen un horari adaptat no a les necessitats específiques de la demanda (obrint quan hi ha turistes), sinó als calendaris laborals convencionals (obrint quan no hi ha turistes).

5. El model actual ha generat una estructura dual molt injusta. Com saben, la legislació permet que els municipis turístics tinguin règims d'obertura específics, en la pràctica, la major part dels caps de setmana. El concepte legislatiu de "municipi turístic" és tan ambigu que podria aplicar-se a la major part dels municipis catalans. En tot cas, en la pràctica, la situació actual és un mapa comercial en el que una zona del país obre quan vol i una altra té unes limitacions horàries, el que genera fluxos comercials molt importants des dels primers cap als segons.

6. Sentiran a dir que la liberalització dels horaris comercials anirà en benefici dels grans magatzems i, en conseqüència, en perjudici dels petits. M'agradaria refutar el mite que les grans superfícies comercials estan afogant el petit comerç. La realitat és una altra. Les superfícies periurbanes sí estan desmontat el comerç tradicional, però els centres comercials urbans actuen com els anchors dels shopping malls. Si miren l'estructura dels shopping malls veuran que es basen en la combinació entre petits comerços i grans superfícies, que actuen com una oferta integral. Petits comerços i grans superfícies en espais urbans poden crear un ecosistema comercial molt eficient, com han demostrat els Eaton a Canadà. No hem explotat prou les possibilitats dels centres comercials oberts.

7. El principal competidor dels comerços urbans no són només les grans superfícies periurbanes. La batalla que ve, molt més important que l'anterior, és la del comerç electrònic. I el comerç electrònic treballa full time, 24 hores al dia, 365 dies a l'any (366 els anys de traspàs). Reduir l'accés dels consumidors potencials al comerç tradicional generarà automàticament una fuita de clients cap a sistemes que estan permanentment oberts i que s'adapten sense problemes a les necessitats horàries dels compradors.

8. El futur del comerç tradicional requereix un debat molt més ampli: estratègies de marca (com el Main Street Program), creació d'atmosferes, nous models de governança, innovació en els serveis, gestió d'accés i aparcament, disseny urbà... Algunes d'aquestes idees les vaig recollir en aquesta presentació. És un futur incert i les apostes innovadores no garanteixen l'èxit. Hi ha, però, un futur segur: Amb estratègies defensives i conervadores (com la limitació dels horaris comercials) garantirem la mort ràpida del comerç urbà.

9. El marc europeu tendeix cap a models legislatius que "supremeixin els obstacles que s'oposen a la llibertat d'establiment d'establiment dels prestadors de serveis i a la lliure circulació dels serveis entre els Estats membres". La cara més visible d'aquest procés és aquesta controvertida Directiva.

10. Té raó (com sempre) egocrata. El model de prestació de serveis espanyol està viciat per una sèrie de barreres que l'única cosa que generen són absurds privilegis. Les llicències de taxis, la regulació de farmàcies, els notaris, els visats o els horaris comercials són estratègies defensives, que alteren completament la lògica econòmica dels serveis.

17 de gener 2011

Stop FITUR



No conozco muy bien el sector del mueble o el de las pompas fúnebres, de manera que no voy a opinar sobre los salones mobiliarios o funerarios. De turismo sé un poco más, no mucho, pero lo suficiente como para decir que las ferias de turismo son hoy absolutamente prescindibles.

Fitur nació hace más de 30 años en un contexto dominado por las comunicaciones por teléfono, los primeros CRS, la hegemonía de los tour operadores y el nacimiento de los gestores de destinos. Fitur servía para hacer negocios, cerrar contratos, generar contactos, exhibir los encantos de un destino y, en definitiva, para obtener un rendimiento. Probablemente en los 80, FITUR ya estaba sobrevalorada y su eficacia real era relativa.

En 2011, no hay nada en FITUR que no se pueda hacer mejor fuera de FITUR. Buscar clientes, cerrar contratos, dar a conocer un destino emergente, presentar una estrategia, vender un producto... se gestiona mejor fuera de IFEMA que dentro de IFEMA. FITUR es simplemente una enorme concentración de minifaldas y corbatas, atrapadas por una sonrisa permanente. Por eso, en muchos stands el personal no tiene capacidad de decisión y se limita a recoger tu tarjeta y a prometerte una respuesta que nunca llegará. Y no sirve en absoluto para los usuarios finales, que tienen a su alcance medios mucho más eficaces para informarse sobre destinos potenciales. Dudo que en todo FITUR haya más de 10 personas que decidan su próximo viaje después de ver un estand en la feria.

Y entonces, ¿cómo se sostiene FITUR?. Pues, como todas las ferias de turismo, porque los destinos turísticos malgastan sus recursos en esta absurda hoguera de las vanidades. Las autoridades llegan el primer día perseguidas por una televisión local, que colocará prime time una noticia sobre la ingente actividad del destino en la feria. Horas después, desaparecen estas autoridades y los carísimos estands se dedican a repartir bolígrafos y caramelos. También las grandes empresas se ven obligadas a pagar su impuesto revolucionario en grandes estands vacíos de contenido y de actividad. Y los huecos son rellenados por pequeñas agencias que intentan vender viajes para costear la inversión, exóticos destinos que llegaron ayer a esto del turismo y comerciales de revistas de papel couché o sillones de masajes.

Mejor no cito el sobrecoste de viajes, noches de hotel, restaurantes, gastos de representación y demás. Por supuesto, la mayoría de los informes de FITUR están inflados y multiplican por 10 o por 20 el número de consultas realizadas, de folletos entregados y de reuniones planteadas. Les animo a que se acerquen a los depósitos de basuras el día después de la feria y verán toneladas de materiales desechadas, normalmente porque el coste del viaje de retorno es mayor que el precio del material. Y a veces, porque las estdísticas dicen que "todo eso" ha sido colocado en la feria y no hay que dejar evidencias del engaño.

FITUR no sirve para mucho, casi para nada. Pero es difícil ser el único que se sale del guión y se queda en casa. El primero que lo haga tendrá mi más sincero reconocimiento. Créanme. No más FITUR. Ni WTM, ni BIT, ni SITC...

16 de gener 2011

Més territori, si us plau



Un dia em dedicaré a diseccionar amb detall els silencis i les omissions de l'entrevista - publireportatge que dedica La Vanguàrdia al nou Conseller de Salut. Però avui em voldria aturar en una frase, que pot passar desapercebuda. Una frase que m'ha preocupat molt. Escoltin.

"El planteamiento es la reorganización de la cartera de servicios, no de las prestaciones. El usuario no debería notar la crisis en cuanto a los servicios que recibe, sino quizá en dónde los recibe. Para un mismo servicio tendrá que desplazarse a otro hospital que no sea el que está al lado de casa".

En altres paraules, els serveis sanitaris han d'estar garantits per a totes les persones, però no necessàriament per a tots els territoris. Les muntanyes no ja no van a Mahoma, sinó que Mahoma se'n va a la muntanya.

Justícia territorial

En temps de crisi, és possible que molts vegin aquest intent de concentració dels serveis sanitaris (i dels serveis en general) com un sa exercici d'optimització. Jo no. Concentrar els serveis implica, en primer lloc, incrementar els riscos. Allunyar els serveis sanitaris dels ciutadans vol dir allunyar la resposta a un problema de salut greu. Vol dir, en segon lloc, dificultar l'accés dels familiars del pacient. No és el mateix visitar l'oncle o l'àvia si es troben a pocs kilòmetres de casa que si es troben a una hora de camí. I, en tercer lloc, implica que els efectes indirectes dels serveis sanitaris no s'escampen pel territori, sinó que es concentren en unes poques ciutats. Un hospital és un centre econòmic i social molt important en l'espai on s'hi ubica: un pol de concentració de recursos econòmics, però també humans. Deslocalitzar els serveis sanitaris implica empobrir els llocs.

Més territori, si us plau

Reivindico el valor dels territoris, fins i tot per sobre dels resultats nus de l'Excel. Més territoris, si us plau.

1. Els llocs tenen una dignitat kantiana, com els individus. Els llocs han de poder subsistir, malgrat que les condicions objectives de la seva supervivència siguin molt dures. La lògica de l'economia d'escala, sense cap matís, buidaria els llocs. Reivindico la voluntat de mantenir els territoris, més enllà del determinisme econòmic de l'optimització de recursos. Jo no vull tancar la Noguera ni la Conca de Barberà, fins i tot si tenen una balança comercial i fiscal negativa.

2. Les nacions que tenen més capacitat de supervivència són les nacions plurals. Amb una economia diversa, una societat diversa i uns territoris diversos. Podríem crear un neologisme: la geodiversitat. Catalunya funciona perquè és una alquímia complexa entre una gran metròpoli mundial, una densa xarxa de ciutats mitjanes, territoris de baixa densitat i nuclis aïllats. Apostar tots els recursos a un sol model empobreix la diversitat del país i la seva capacitat d'adaptar-se al futur. Més territoris vol dir més oportunitats, més opcions, més flexibilitat.

3. Concentrar implica col·lapsar. Si tots els serveis estan allà mateix, l'accés als serveis crea uns fluxos centrípets que acaben ofegant el centre. Si situem els serveis allà i aquí, si potenciem l'esquitx territorial, si remem en contra de la força del corrent, veurem com de forma espontània es creen nous corrents i noves energies centrífugues.

4. Els territoris són la traducció geogràfica del federalisme. Aspiro a una Catalunya on el TNC se situï a Tarragona, TV3 a Manresa, el MNAC a Girona, la UPF a Lleida, el Síndic a La Seu o l'Audiència a Tortosa. La mixomatosi de Catalunya és un fre a la sensibilitat territorial. Un hospital a l'Empordà és una excel·lent eina de gestió de la salut de proximitat, també en els àmbits de la prevenció i de l'educació. Defenso la via federal perquè sé que la gestió empitjora amb la distància, perquè l'escala afavoreix la presa de decisions.

Pel que he anat llegint, l'empobriment territorial serà una de les estratègies bàsiques del nou govern, un govern que només té dos consellers "de comarques". S'han escampat els rumors sobre concentracions d'universitats, tancament d'estacions ferroviàries, aturada del programa de biblioteques públiques i aprimament del PUOSC. Més territori, si us plau.