28 de febrer 2011

Velocidad variable




Propuesta de velocidad variable

Coches eléctricos. Hasta 120 Km/h
Coches híbridos. Hasta 110 Km/h
Coches gasolina. Hasta 90 Km/h
Coches diésel. Hasta 80 Km/h

doodle4cat


Potser perquè Catalunya sempre ha estat un país obert, potser perquè som un país petit o simplement perquè hem retingut la tradició xerraire de les àgores, els fòrums i les places, els catalans hem fet de la xarxa un espai quotidià d'ativitat i de relació.

Periodistes que realitzen les seves cròniques amb el twitter, un Parlament a l'avantguarda de la política 2.0, empreses que usen les xarxes per a promocionar els seus productes, una televisió pública que ofereix els seus programes a la carta, una Universitat pionera en la formació via Internet, pel·lícules realitzades de forma col·laborativa, iniciatives editorials digitals, 25 anys d'Internet a les escoles, voluntariat organitzat en xarxes socials, cuiners que comparteixen les descobertes del seu laboratori gastronòmic , barris impregnats de tecnnologia, arquitectes de referència que incorporen la innovació, iniciatives turístiques que són reconegudes en el món... Catalunya és, potser sense saber-ho, una comunitat 2.0.

Per això, la terra de Gaudí, de Pau Casals, de Miró, de Ferrater i Mora, de Vicenç Ferrer, de Puig i Cadafalch, de Monturiol, de Picasso, de Brossa, d'Albéniz, d'Adrià, de Tàpies, de Misserachs, d'Eiximenis, de Galí, de Fortuny, d'Opisso, de Domènch i Muntaner i del doctor Pedro Alonso cerca el seu reconeixement a la comunitat d'Internet. I per això, els catalans i les catalanes demanem que l'onze de setembre, la Diada Nacional de Catalunya, el doodle de Google faci referència al nostre país.

Per això, iniciem aquesta campanya. Us podeu subscriure al grup de Facebook doodle4cat. Podeu emprar el hashtag #doodle4cat en les vostres piulades. Podeu iniciar un manifest i demanar adhesions. Podeu proposar els vostres propis doodles. Podeu iniciar una pàgina de suport. Ara és l'hora, catalans 2.0.

Nota. Inspirat en la campanya Doodle4Museums

21 de febrer 2011

RyanAir



Vivimos en una sociedad tan rápida, tan fugaz, tan líquida, que los tópicos tienen muchas posibilidades de convertirse en verdades absolutas. Al turismo le pasa lo mismo que al fútbol: todos llevamos un entrenador dentro y también todos hemos viajado en un momento u otro. Pero no es lo mismo ejercer de turista (o de futbolista) que conocer los mecanismos, los procesos y los efectos del turismo en un destino. De una forma casi unánime, se ha instalado en la sociedad la percepción de que las compañías aéreas de bajo coste (en realidad son de bajo precio, pero esta batalla terminológica está perdida) son empresas que transportan turistas sin recursos y sin educación. Un lastre social que casi mejor nos evitamos.

Sería fácil contrastar este tópico. Bastaría con coger un vuelo un mes de enero con destino a cualquier capital europea. Un rápido examen de los pasajeros demostraría que billetes a bajo precio no es sinónimo de pasajeros con pocos recursos. Pero es más fiable que nos guiemos por los estudios sobre los visitantes del aeropuerto. La Universitat de Girona lleva varios años encuestando a los pasajeros del Aeropuerto Costa Brava Girona, en su inmensa mayoría usuarios de vuelos de bajo coste. Los resultados demuestran que los visitantes tienen un nivel económico elevado y un gasto medio en el territorio muy superior al gasto medio de los visitantes. Es un pasajero joven, viajero experto, con un nivel cultural alto, que destina al territorio el dinero que ahorra en el pasaje. Hacerse con una buena oferta exige una cierta pericia que la brecha digital no ha universalizado todavía.

Tomemos, por ejemplo, los resultados del estudio de verano de 2010, cuando recogimos los datos de 1620 usuarios del aeropuerto, siguiendo los estandáres de este tipo de análisis. Más de la mitad de los usuarios del aeropuerto son receptores, es decir, pasajeros que llegan al área de influencia de Girona. Y un 6% son pasajeros en tránsito. Es decir, usan el aeropuerto de Girona como un hub de conexión entre un origen y un destino. Un tercio de los visitantes receptores acuden a la ciudad de Barcelona, aunque el principal destino es el litoral de Girona. El área de influencia del aeropuerto se extiende más allá de los límites de la Demarcación, hacia el sur de Francia, el Maresme Norte y la Catalunya Central. O sea que el Aeropuerto Girona Costa Brava es en realidad el aeropuerto del centro del eje mediterráneo.

Pero tal vez el dato más relevante del estudio sea éste: sólo un 22% de los visitantes tienen como principal motivación el sol y la playa. En otras palabras, de cada diez pasajeros que llegan al aeropuerto situado en Vilobí d’Onyar durante el verano sólo dos tienen la intención principal de disfrutar de unos días de playa. El resto llegan por un número tan amplio de motivos que no hay espacio en este escrito para detallarlos: actividades deportivas, golf, deportes náuticos, negocios, salud, visita de familiares, compras, formación, turismo urbano… Y no, esta proporción no se explica por la influencia de la ciudad de Barcelona. Sólo un tercio de los pasajeros que llegan al litoral de la Costa Brava desde el aeropuerto en verano tienen como motivación principal el sol y la playa. El Aeropuerto de Girona Costa Brava ha sido una de las piezas esenciales en la capacidad de resistencia que ha demostrado el turismo durante los últimos años. Ha sido el atractor de una nueva demanda inducida, que ha premiado las iniciativas más innovadoras, las que tienen más futuro.

El estudio proporciona muchos otros datos sobre la incidencia en la oferta de alojamiento, las estrategias de compra, el efecto del territorio o la estancia media. Pero conviene detenerse en un dato concreto. Cuando preguntamos a los usuarios del aeropuerto si habrían llegado al destino en el caso de que no existiera una oferta de bajo coste, sólo un 40% respondió afirmativamente. Disponemos de los primeros datos de invierno. Y en este caso, se refuerza la función económica del aeropuerto, ya que la motivación “negocios” adquiere una relevancia muy notable. A su vez, se constata una elevada dispersión territorial y una fuerte incidencia del efecto bajo coste.

RyanAir es una pieza básica de la economía de Girona. Influye de manera directa en la oferta comercial, en el sector industrial, en las exportaciones, en el sector turístico, en la oferta gastronómica. La compañía explica la reactivación de un aeropuerto que languidecía y ha permitido la conexión internacional de la demarcación en congresos, innovación tecnológica, nuevos productos turísticos, gastronomía de alta gama o en la imagen exterior del país. Ignoro los detalles del pulso entre la Generalitat y la compañía y entiendo que existen muchas variables en juego y decisiones políticas que van más allá de unos cuantos estudios. La decisión no es simple ni obvia. Tan sólo quería contrastar el tópico sobre los pasajeros de bajo coste y su efecto en la economía de Girona y del conjunto del país. Aquí sí que la evidencia empírica es evidente: justo la contraria que alimenta el tópico.

[La imatge és un fragment d'un quadre del meu amic Perevalsky]

18 de febrer 2011

Elogi de la modernitat



(Basat en un fet real)

Arribo a la sala a les 10, puntualment. Havia fet la reserva per Internet i havia pogut escollir dia i hora. Tinc el número D032. Vint minuts més tard, surto de l'oficina amb el meu DNI electrònic i un PIN que em permetrà fer les gestions administratives per Internet.

Al costat de les oficines hi ha una parada de la Girocleta. Trec el meu carnet electrònic. El sensor reconeix el xip i allibera la bicicleta. Em poc més de cinc minuts sóc al cor de la Plaça de Catalunya.

Arribo a la Biblioteca. Consulto les novetats a les revistes electròniques de turisme i faig una cerca de dos paraules clau ("image + photography") en el catàleg digital de la biblioteca. Em descarrego els pdf en el meu pen. La secretària m'avisa pel twitter que s'ha anul·lat la reunió de les 12. Aprofito per revisar els treballs de l'assignatura, carregats al servidor.

Per la tarda he de passar la ITV. Ho he tingut fàcil. Un portal m'ha permès fàcilment trobar un forat en una estació molt propera. El que em quedi de tarda el dedicaré a preparar la de treball a la Vall d'Aran. Tinc unes quantes adreces emmagatzemades al meu delicious, que m'ajudaran a tancar la presentació en prezi.

Aprofito uns minuts per a revisar algunes lectures enderrerides. Llegeixo aquest article a El País contra la digitalizació de les aules. "Ordinadors? No, gràcies". Un tal Jordi Llovet (que cita a Benjamin, Heidegger i un passatge de la Bíblia, per a demostrar-nos la seva cultura general) defensa que els ordinadors idiotitzen i que la digitalizació produeix alopècia, soriasi i atacs epilèptics. L'he llegit massa tard. Si ho hagués fet abans, no hauria entrat a l'edició digital del diari i m'hauria estalviat aquest escrit ludista.

16 de febrer 2011

Fail Rigau



El Govern dels millors ha iniciat el seu procés de destrucció dels serveis públics del país com aquells programes de Cuatro, dels dissabtes al matí, en la que senyors més aviat grassos, amb barba i camisa de quadres demoleixen apartaments, casinos o edificis d'oficines. I amb la seva cara de satisfacció mentre s'ensorra el Memorial Building, te'ls imagines de petits (ara sense barba) destrossant els castells de sorra dels altres nens a les platges de Califòrnia. Sembla ser que Esperanza Aguirre es planteja portar el Govern de la Generalitat als tribunals per plagi. I jo no ho sé però m'ho explicat, els millors es plantegen substituir el nom de Generalitat de Catalunya pel de Particularitat de Catalunya. Benvinguts a Campi qui pugui.

La Consellera Rigau inicià la seva gestió canviant el nom d'educació pel d'ensenyament. Que eduquen ellos, sembla que va dir. I no, ni educació ni ensenyament. Els centres escolars són centres d'aprenentatge. L'objectiu no és que un professor ensenyi, sinó que un estudiant aprengui. I aquí, si m'ho permeten, està l'origen de tot plegat.

Una llarga tradició

El 2008 el Govern de l'Estat anuncià el programa Escuela 2.0, basat en tres elements: la digitalizació de l'aula, la creació de continguts pedagògics digitals i la formació dels professors. Les aules digitals estan formades per una pissarra digital, servei de wifi, un portàtil per al professor i un portàtil per a cada estudiant. El projecte està finançat amb un 50%, de manera que l'altre 50% recau sobre les Comunitats Autònomes.

La versió catalana del programa Escuela 2.0 és l'Educat 1x1, que manté els mateixos eixos del programa estatal: aules digitals, formació docent i continguts digitals, reunits en el portal Àtria. Dels 300 euros que costa un portàtil, 150 euros són proporcionats per l'administració i els altres 150 són aportats per les famílies. Les famílies amb pocs recursos tenen l'oportunitat d'accedir a un programa de beques.

L'Educat1x1 és una peça més d'una llarga trajectòria en la formació digital a Catalunya. Ara fa 25 anys, el Govern de la Generalitat aprovà el PIE Programa d'Informàtica Educativa, una aposta molt valenta en favor de l'educació digital. El PIE tenia com a objectiu "promocionar l'ús de l'ordinador com a recurs didàctic i com a mitjà de renovació metodològica educativa". El 1988 es crea la XTEC, xarxa telemàtica d'educació de Catalunya, la xarxa educativa més longeva del Planeta. Després, es desenvolupà el programa edu365 i l'acció coordinada de molts docents en els programes de moodle. Afegeixin el programa edu3.cat o la biblioteca digital Alexandria.

Vint-i-cinc anys després del PIE, amb la tradició del XTEC o dels programes digitals, la Consellera Rigau necessita aturar un projecte de digitalització de les aules perquè no té clar les implicacions pedagògiques?. De quants decennis precisa la Consellera per a testar la innovació docent?.

Món digital, aules analògiques

La digitalització de les aules prepara els estudiants per a viure (i sobreviure) en un món digital. Si els diaris, les fotografies, la música, la informació, els jocs o les relacions socials tenen un format digital, l'educació ha d'incorporar també aquest canal. Això no vol dir que tot ha de ser digital. El futbol, els plastidecor, les notes de l'AMPA, l'aigua del menjador o les rialles del pati són "unplugged". Incorporar eines digitals no obliga a digitalitzar-ho tot. En canvi, negar-se a la digitalització sí que tanca les portes a l'opció digital.

Com ja anticipava el PIE, i demostren tots els estudis pedagògics, el més rellevant d'aquest programa no és la innovació tecnològica, sinó la revolució pedagògica. Les aules digitals transformen la manera d'ensenyar i permeten, per primera vegada, situar l'epicentre del procés sobre l'aprenentatge. Descobrir, ampliar, repetir, adequar, matisar, participar. El que realment hem de canviar (urgentment) és la manera d'ensenyar i aquesta és una bona via.

L'educació és la principal eina de justícia social. Un bon sistema educatiu és aquell que permet millorar els resultats independentment de l'adscripció econòmica o cultural dels pares de l'infant. És aquell en el que igualem, almenys parcialment, les oportunitats. A més, els estudis demostren que les aules digitals milloren el redniment dels qui tenen menys capacitats. Les aules digitals permeten reduir l'escletxa digital futura, que serà la Línia Maginot entre els qui se'n sortiran i els qui estan condemnats al fracàs.

Caos 2.0

La congelació del programa és un error. Crea, en primer lloc, una estranya duplicitat. Els centres que estan digitalitzats mantindran aquest model i els qui no ho estan, no s'hi afegiran. Hi haurà, per tant, dos tipus d'escoles catalanes: les escoles pre-rigau i les escoles rigau. En segon lloc, malbarateix els recursos emprats en la formació dels docents, que ara sabran com formar digitalment, però no podran portar-ho a la pràctica. D'això en diran realitat virtual?. En tercer lloc, dificulta la consolidació dels recursos pedagògics materials, perquè les editorials només poden accedir a una part del mercat.

Però el més trist de tot és que el Govern desacredita la tasca realitzada des del 1988, un any en el que l'anticipació del President Pujol i la seva determinació, situaren el país en l'avantguarda de la innovació pedagògica. La decisió de la Consellera Rigau (#failrigau) llença per l'aigüera el capital polític del President Pujol, l'esforç de l'anterior govern i, especialment, la dedicació entusiasta de centenars de docents.

El programa electoral de CiU sembla ara un record llunyà. Això diu el punt 250:

Promourem l’aplicació de formes d’aprenentatge noves i productives associades a l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, complementàriament a la utilització dels llibres de text i altres documents escrits.


08 de febrer 2011

Tura



Obertura
Cultura
Manufactura
Partitura
Altura
Mixtura
Quadratura
Reescriptura
Ventura
Textura
Arquitectura
Estructura
Filatura
Untura
Acupuntura
Confitura

07 de febrer 2011

Propera estació: Àsia



Recentment, he tingut l'oportunitat de visitar dues de les economies més dinàmiques del món: Singapur i Hong Kong. Assegut en un dels ferries que m'apropava veloçment a Kowloon, vaig anotar la sensació que l'epicentre de l'economia mundial s'havia desplaçat a aquestes aigües del Mar de Xina. És aquí (o a Singapur) on Google Earth situaria el marcador de "futur". Sempre és dificil dissecionar la relació causa - efecte, saber què explica l'atmosfera de creativitat i talent que es respira a les costes tocades pel monzó (no pel Quim, sinó pel vent). Però aquestes podrien ser algunes de les seves claus.

1. Educació infantil

El darrer informe PISA situa en primer lloc de l'educació mundial a Shanghai, seguit de Singapur, Hong Kong, Corea del Sud i Taiwan. Les economies asiàtiques més avançades inverteixen molt esforços (i molts recursos) en una educació infantil pública de qualitat. Són models educatius que exigeixen molta dedicació als estudiants, que desenvolupen un ventall de talents (musicals, poètics, creatius) i, molt important, que inverteixen en innovació docent. Si volem consolidar una economia amb perspectives de futur, hem de començar a les aules. Sobretot a les aules.

2. Universitats hiperactives

La segona peça del sistema educatiu asiàtic són les seves universitats. En aquest camp, els Estats Units mantenen encara la seva superioritat, però tots els països asiàtics han situat una decena de les seves universitats entre els principals centres del món, especialment Japó i Corea. Un país tan petit com Taiwan ha situat set universitats en el Top 500 de l'ARWU. La inversió universitària és molt selectiva. Se centra en àrees que coincideixen plenament amb els objectius econòmics del conjunt del país i que tenen, per tant, una aplicació pràctica immediata. No són fàbriques de pensament, sinó plataformes d'acció.

3. La innovació com a recurs

Singapur, Corea, Hong Kong o Taiwan han après del Japó. Un país sense recursos minerals, sense fonts d'energia i amb una forta dependència de l'exterior per a gairebé tot, apostà per la innovació com a únic actiu del país en el món. Ja que pràcticament no tenim de res, ens ho inventem. Aquesta obsessió per la innovació és estimulada des del sector públic, però és essencialment desenvolupada des de les empreses privades. Tots els indicadors internacionals sobre R+D+i situen aquests països (i l'Índia, Malàisia o Indonèsia) en els principals llocs internacionals de la creativitat i la innovació.

4. Llocs oberts

Singapur és el principal port del món i disposa d'una de les companyies aèries més solvents del planeta. De fet, els grans aeroports mundials ja no són (només) els clàssics nord-americans (Atlanta, Nova York) i europeus (Londres, París, Frankfurt), sinó que hem d'incorporar els gegants asiàtics (Bangkok, Tòkyo, Singapur, Hong Kong). Aquests espais han trascendit les relacions locals i regionals i estan orientats al món, la seva escala de treball és el conjunt del Planeta. La resta del món és un mercat, un espai de captació de mà d'obra, una font d'energia, un espai per a l'intercanvi o simplement una evocació. Qualsevol diari regional o nacional dedica una part important del seu espai al context internacional. La connexió local - global és probablement la principal clau de l'èxit.

Això vol dir també una eficient política turística. Singapur acull més turistes que Roma o Nova York. Hong Kong és una de les ciutats que més ha crescut turísticament en el darrer quinquenni. I, com saben molts de vostès, la Xina serà la primera destinació mundial el 2020, mentre que Malàisia ja s'ha situat en el Top Ten. Mentre a casa nostra continuem alimentant la turismofòbia, la costa monzònica és hospitalària i oberta. La pàtria dels sense pàtria.

5. Atracció de talent

Singapur és un país que cuida molt l'atracció de talent. La catifa vermella als de fora forma part de la seva estratègia nacional. També a Taiwan, Malàisia i, en menor mesura, a Hong Kong i no tant a la Xina o a l'Índia, més refractaris als nouvinguts. Aquests darrers tenen una població tan gran que la llei dels grans números proporciona talent, ni que sigui per probabilitat estadística. Singapur, per exemple, t'ho posa fàcil. Per això, els carrers del downtown de Singapur són una convenció de l'ONU i la major part dels immigrants puntuals acaban essent residents permanents. Tothom és una mica forani i una mica local en aquestes ciutats globals.

6. Les cultures com a actius

Els carrers de Little India, en el cor de Singapur, semblen una rèplica 1:1 de Bollywood. L'artèria principal de Little India està presidida per una immensa mesquita. Vaig guarir-me de la pluja de Chinatown en un dels tres temples hindús situats en el cor de la ciutat xinesa. També al barrí mulsumà es poden trobar temples budistes i hindús. No és només la convivència espontània entre religions, sinó la fèrtil barreja de la gastronomia, els hàbits culturals, els tics idiomàtics, la potència cultural dels seus habitants. A Singapur, la diversitat cultural és un actiu i no un problema.

7. Anglès, la lingua franca

Naturalment, en aquests països l'ús de la lingua franca és absolutament universal. Són ex colònies britàniques, certament, i per això els hi és més fàcil, però el bilingüisme és absolut i gairebé universal. Algú hauria de construir una taula de regressió que relacionés el percentatge de la població que parla fluidament en anglès i la renda per càpita del país.

8. Sentit col·lectiu

És difícil trobar en el món una ciutat més neta que Singapur. És una netedat gairebé clínica; ni papers, ni xiclets, ni cigarrets ni residus orgànics animals. Hi ajuda la severa normativa pública, que multa qualsevol agressió a l'espai públic. És cert. Però en general, Singapur transpira un sentit de respecte a l'espai comú i la convivència. Seria l'antítesi de les ciutats nord-americanes, abandonades a la tirania de les petites decisions. El concepte del públic cotitza a la baixa en la borsa dels valors socials, però hauríem de recuperar els principis col·lectius que ens fan respectar allò que és de tots molt més que allò que és propi.

9. Globalització

L'informe GaWC, que mesura la influència de les ciutats en el món, ha considerat dos ciutats com les referències mundials: Nova York i Londres, ambdues Alpha ++. Hi ha set ciutats Aplha +, dos de les quals són europees (Milà i París) i la resta són de la regió del Pacífic oriental: Hong Kong, Singapur, Tòkyo, Shanghai, Beijing i Sydney. A més, són ciutats Alpha Kuala Lumpur, Mombai i Seül. La cartografia de les megalòpolis ha situat el seu epicentre en aquest espai. El seu potencial rau no només en la vocació universal de les ciutats asiàtiques, sinó també en les relacions regionals entre elles.

10. Aprendre de la crisi

Els dracs asiàtics patiren una crisi de creixement molt severa el 1997, que recorda molt la crisi de les punt com. La crisi dels punt com ha estat el preludi de la segona edat d'or d'Internet, amb l'eclosió de les xarxes socials i els fenòmens mundials de twitter, facebook, google o youtube. La crisi del 97 podia haver ensorrat les economies emergents o podia haver alterat definitivament el seu quadern de ruta. Contràriament, la crisi va ser una oportunitat per corregir els problemes estructurals i per a millorar.

Ho sé. He omès els salaris baixos, les jornades laborals elevades, els governs intervencionistes i en alguns casos mitja dotzena de drets humans en el calaix. No demano una conversió al budisme ni una abdicació sense condicions del model europeu. Ni tan sols suggereixo que copiem allò que ells fan bé. Només havia anotat, gairebé com una nota a peu de pàgina, en aquest ferry que ja ha arribat a Kowloon, que el futur ha viatjat com a turista a aquestes costes i ja està arreglant els papers per a viure-hi. Potser ha arribat el moment d'encapçar algunes de les neures locals i dibuixar un futur alternatiu. I menjar més dim sum, que a més és deliciós.

03 de febrer 2011

Destinos low cost




Los estudios parecen vaticinar que el low cost perdudará en los hábitos de consumo después de la crisis. Esto es lo que se desprende de una encuesta realizada por pWC (que por cierto, no estuvieron muy acertados en el naming). Aunque la encuesta no los incluía, es fácil extrapolar las conclusiones del estudio a los flujos turísticos. De hecho, en clan-destinos ya nos hemos referido al low cost en otras ocasiones.

Francesc Valls ya había realizado un buen catálogo de iniciativas low cost en diversos sectores económicos, pero en Barcelona han dado un nuevo paso. Han creado el concepto de destino low cost (nos gusta más el concepto de low price, pero es una batalla nominal que damos por perdida). Como saben, Barcelona ha iniciado esta semana la Barcelona Opportuniy Week (BCNOW!), un catálogo de servicios turísticos a unos precios muy bajos.

Entre el 28 de enero y el 6 de febrero, se pueden contratar hoteles de lujo a precio de un tres estrellas, habitaciones de ensueño por muy poquito, cenas en restaurantes de autor por 40 euros y una extensa oferta cultural dos por uno. Se ha unido, además la oferta comercial de los mercados de Barcelona y las floristerías de la ciudad, que ofrecen ramos por 11 euros. Hemos estado rebuscando entre las ofertas, y como suele suceder, hemos encontrado verdaderas gangas al lado de descuentos muy modestos. Por cierto, es todo un síntoma que el catálogo de hoteles o restaurantes aparecen con la valoración tripadvisor al lado.

La iniciativa de Barcelona es arriesgada, pero es fácil intuir los beneficios de la apuesta. Nos gustaría destacar como mínimo tres.

1. En primer lugar, BCNow permite repuntar la demanda en un momento de la curva muy bajo: cuesta de enero más pre carnaval más frío invierno igual a plazas casi vacías. La oferta intenta llamar la atención de los clientes en un momento en el que la predisposición a la compra está en el congelador y las visas en reanimación.

2. En segundo lugar, BCNow ha facilitado una notoriedad muy relevante a la ciudad. El índice de impacto de la noticia es muy alto y permite mejorar la imagen de marca de la ciudad, ya de por sí muy bien situada. Barcelona se ha colado en todos los informativos del Estado, en los principales rotativos y ha adquirido, incluso, una relevancia internacional.

3. Por último, la estrategia permite incorporar una información muy valiosa sobre demandas potenciales y el efecto del precio en el comportamiento del turista. Como describe bien Tim Harford en El economista camuflado, una de las principales misiones de las empresas del futuro es estudiar la reacción de la demanda a los diferenciales de precio. El objetivo es evidente: Ofrecer a cada cliente el precio que esté dispuesto a pagar. BCNow permite recoger información absolutamente básica sobre el efecto de los precios bajos en nichos de demanda menos proclives a los servicios turísticos.

En todo caso, el experimento de Barcelona (no exento de riesgos) demuestra las posibilidades de los destinos cuando se coordina la acción entre el sector privado y el sector público. Les dejamos, que estamos buscando mesa para esta noche.

Publicado en clan-destinos