27 de març 2011

Turismo y compra



Estos días ha sido noticia el flamante edificio de las Arenas de Barcelona, la vieja plaza de toros reconvertida en un complejo comercial. La apuesta arquitectónica de Barcelona ha permitido incorporar nuevos iconos urbanos en el paisaje turístico (como ya comentamos en clan-destinos) y ha merecido la atención del Financial Times. La oferta comercial de Barcelona juega entre los ejes urbanos (organizados en el Shopping Line) y los nodos comerciales, como La Maquinista, Glòries, El Triangle, Illa Diagonal o las Arenas.

Turismo y compra

La actividad comercial es un componente muy relevante en el comportamiento de los visitantes, especialmente en el turismo urbano y metropolitano. Las compras son una de las motivaciones esenciales entre los turistas de Hong Kong, Dubai o Londres. En Singapur, una de las cinco ciudades más visitadas del mundo, se extiende una de las mayores concentraciones comerciales del mundo en el Orchad Road. Y éste es uno de los principales argumentos turísticos de la ciudad asiática. Los establecimientos comerciales urbanos conviven con la oferta gastronómica y de ocio para crear corredores turísticos, esenciales en la vitalidad turística de un destino.

Shopping malls

Los centros comerciales (shopping malls) son espacios cerrados, organizados de forma centralizada, compuestos por grandes almacenes, que actúan como anclas del complejo, y pequeñas tiendas frecuentemente franquiciadas. El primer shopping mall, Southdale Center, fue creado en 1956 por el arquitecto austriaco Víctor Gruen en un suburbio de Edina. El primer centro recogió no sólo los principios formales de estas nuevas estructuras, sino también los principios sociales y geográficos: Los shopping mall se sitúan en las áreas perirubanas, donde crean un espacio de relación social, al margen del espacio en el que se sitúan. Por eso, la importación de los centros comerciales americanos puso en peligro la viabilidad del comercio urbano tradicional. Y en las ciudades turísticas alteró los corredores comerciales clásicos.

Los nuevos shopping malls

A partir de los años 90, los centros comerciales diseminados por los inmensos suburbios norteamericanos parecen entrar en una crisis del modelo. Y ello motivó una profunda mutación de los centros comerciales, que tendrá un efecto directo sobre el turismo urbano. La primera respuesta fue la introducción de ofertas de ocio en el catálogo de servicios de los centros: cines, restaurantes, salas de ocio, parques de atracciones, espacios deportivos... El Dubai Mall es el mayor complejo mundial y acoge un acuario, un pista de hielo, un gigante de los juegos electrónicos o un parque temático en su interior. Mentrocentre, en el corazón de Inglaterra, tiene una superficie de ocio superior a la comercial. Y el West Edmonton Mall dispone de un parque temático, un parque de atracciones, un parque acuático y diversas atracciones vinculadas con el agua.

La segunda estrategia fue la irrupción de los shopping malls en el centro de las ciudades, alterando el principio suburbano de los centros originales. La cadena canadiense Eaton fue una de las primeras en adoptar la localización central, de manera que los complejos actuasen como dinamizadores urbanos. La estructura urbana de Montreal pivota sobre los centros urbanos, como Eaton, Desjardins, Cours Mont-Royal o el imponente Les Promenades de la Cathedrale. En España, El Corte Inglés ha actuado como un ancla de los distritos comerciales, a pesar de la competencia con el comercio urbano.

Turismo y centros comerciales

Los centros comerciales se han integrado como nodos turísticos a veces con la capacidad de atracción de una catedral o un gran museo. En algunos casos, estos centros comerciales tienen una localización periférica y arrastran una parte del consumo comercial que tenía lugar en los centros urbanos. Éste es el caso de La Roca Village, un potente imán turístico que actúa en detrimento de la oferta comercial urbana de Barcelona o las estrategias comerciales del Sur de Madrid. En otros casos, los nuevos centros se sitúan en espacios centrales o refuerzan la estrategia de nuevas centralidades urbanas. Arenas Barcelona puede jugar un papel muy eficiente como rótula entre el eje de ocio del Paralelo de Barcelona, la Feria de Barcelona y el potente eje comercial de la Calle de Sants.

Publicado en clan-destinos

25 de març 2011

Escoles que funcionen



Crec que hi ha una cosa pitjor que no canviar allò que funciona malament: Canviar el que funciona bé. I de vegades en temps convulsos, de diagnòstics ràpids i receptes miraculoses, correm el risc de voler canviar-ho tot, fins i tot el que no hauríem de canviar. És com aquelles operacions estètiques en què el resultat és l'eliminació de qualsevol indici d'estètica, ja m'entenen vostès.

L'escola d'en David

Jo no sé si l'educació a Catalunya funciona o no. Sembla ser que no. Això diuen els qui hi entenen, o com a mínim els qui més parlen d'entre els qui hi entenen. I, per tant, no opino sobre l'Educació, així en majúscules i amb veu greu, gairebé acabada amb do sostingut. Els hi parlaré del que sí conec: l'escola d'en David.

En David té nou anys. De vegades em parla de les rieres de la comarca i dels cims que veu a l'horitzó. O distingeix els núvols que tallen la línia del mar: això és cúmul, això és cirrus; o encerta quin és el vent que bufa. Sap escriure sense faltes El xicot eixerit ha fet desaparèixer els xiclets. I em discuteix que Plutó en realitat no és un Planeta. Sap que si un bistec costa 5,32 i pagues 10 euros et tornaran 4 euros i 68 cèntims. No cal que els expliqui que domina la informàtica com si fos un parent llunyà d'en Bill Gates.

En David va content a l'escola. Gaudeix de les estones de pati. Fa mecanografia i trucs de màgia i ara han començat a fer teatre. Crec que no exagero si els hi dic que la meitat dels seus companys són estrangers. I no hi ha ni el més lleu indici de problema. Tot plegat funciona amb una disciplina ordenada, que no s'imposa a crits, però que es fa respectar. Les hores passen dins els passadissos de la vella estació de tren, amb la serenitat del conte Teo va a l'escola.

No hi entenc d'educació infantil, però crec que l'escola d'en David ensenya bé, educa, entreté, socialitza, prepara, integra i quants verbs transitius més. Deu tenir molt a veure el seu mestre, que coneix el seu ofici com els orfebres venecians fan bufar el vidre. I que ha fet de la seva professió una vocació. O la direcció. O l'AMPA. O l'edifici. No els hi sabria explicar amb detall.

Només en permeto dir, sense voler fer de l'anècdota categoria, que m'agrada l'escola d'en David. Que es canviï tot allò que es consideri que s'ha de canviar. Però que no llencem el nen amb l'aigua del bany. Jo ja signaria que l'escola d'en David funcionés en el futur com funciona ara.

20 de març 2011

Chernóbil turístico



Con el telón de fondo de la crisis nuclear de Japón, el gobierno de Ucrania ha manifestado su interés de abrir las puertas de la central nuclear de Chernóbil a los turistas. El reactor que sufrió la mayor catástrofe nuclear de la historia, tras el accidente del 26 de abril de 1986, ha permanecido casi desértico desde que se decretase la zona de exclusión de 30 kilómetros por motivos de seguridad. Aunque los niveles de radiación continúan siendo muy elevados, el Gobierno de Ucrania se plantea finalmente abrir la central a la mirada curiosa de los turistas internacionales.

El proyecto pretende explorar las posibilidades turísticas de la central con la vista puesta en los Europeos de fútbol que coordinan Ucrania y Polonia en 2012. Chernóbil está a un día de camino de la ciudad turística de Kiev. De hecho, el país europeo se ha situado ya entre los 10 destinos turísticos internacionales más visitados, de acuerdo con la Organización Mundial del Turismo.

En otras ocasiones nos hemos referido aquí a la emergencia del dark tourism, la seducción de los turistas por los espacios prohibidos, peligrosos o vinculados con el horror. Campos de concentración, prisiones abandonadas, escenarios bélicos, cementerios, lugares asociados con un crimen (como el Dilley Plaza de Dallas) se han sumado a la nómina de lugares turísticos, en este fenónemo reciente bautizado como turismo negro. Pero la propuesta de un Chernóbil turístico es tal vez una vuelta de tuerca excesiva en este proceso. ¿Cuáles son los límites (éticos y también médicos) del turismo negro?.

Publicado en clan-destinos

18 de març 2011

Tipografías turísticas

La competición entre las marcas turísticas ha adquirido ya la forma de un combate de sumo. Y, como es lógico, la forma gráfica de las marcas ha tomado una importancia inusitada. Los destinos buscan imágenes memorables, que puedan perdurar en la memoria, ya que el alud de estímulos turísticos es tan fuerte que sólo unas pocas marcas logran captar la atención.

Como saben, uno de los elementos gráficos más importantes de una marca es el logotipo, que con frecuencia se confunde con el isotipo. El logotipo es la representación tipográfica del nombre de la marca, mientras que el isotipo es el signo gráfico que representa la marca. Tal vez, el logotipo turístico más universal sea el de Nueva York, el mítico I Love NY, creado en 1977. Además de la capacidad de síntesis, la propuesta destaca por ese impactante corazón rojo tantas veces imitado. Sin embargo, la tipografía del logotipo es estándard, la American TypeWriter.



En la historia de las tipografías turísticas, tiene un papel muy destacado el diseño Miró de España, creado en 1983. Las letras capitales, escritas a mano, casi temblorosas y coloreadas de forma infantil lograron crear una referencia tipográfica única, que se integraba perfectamente con el sol también mironiano. Creo que la última campaña de la marca España (I need Spain) distorsiona la línea tipográfica original y crea dos modelos en conflicto.



En los últimos años, la batalla de las formas gráficas ha sido constante. Tal vez una de las apuestas más originales sea la gallega, que acompaña a la campaña "Guárdame el secreto". El trazado sinuoso de las letras de Galicia está inspirado en las Cántigas de Alfonso X y mantiene un equilibrio estable entre tradición y modernidad.



En los últimos días, ha aparecido una propuesta muy contudente de Perú, una verdadera obra maestra tipográfica. La propuesta ha sido diseñada por el equipo de futurebrand, los responsables del fantástico logotipo de Australia, y ha sido presentado en sociedad esta semana. El elemento más representativo es la rotunda P en espiral, aunque las letras casi manuales también le otorgan mucha personalidad. El logotipo no sólo será la puerta de la promoción turística, sino que ha sido concebido como una marca global: productos agrícolas, atracción de inversiones, manufacturas ("Hecho en Perú)...



El turismo que viene es turismo cooperativo y también en competencia. Competencia de mercados, de productos, de precios, de segmentos o de marcas. Y, en cierta manera también, competencia de logotipos y de tipografías.

Publicado en clan-destinos

15 de març 2011

Ésser bo és dolent



M'he llegit amb una pinsa al nas les declaracions del Conseller Homs sobre la immigració a Catalunya. I no, no estic indignat. Estic trist.

Exàmens de catalanitat

La primera proposta del Conseller Homs és un "certificat d'esforç d'integració". I quan m'imaginava una avaluació de l'elaboració de xató, un test de sardanes o un examen de les lletres de les cançons de Manel, m'aclareix que el certificat s'obtindrà amb el nivell de català. I penso que el Barça haurà de buscar un reforç per en Messi, en Keita o l'Adriano. I que els russos o nord-americans instal·lats a Barcelona treballant en multinacionals de telecomunicacions hauran de fer les maletes.

Reagrupaments

Homs diu també que limitarà els reagrupaments familiars. Seccionar les famílies és certament un bon negoci per a les comunitats receptores. Els països d'origen es queden amb les "càrregues" familiars i nosaltres recollim la força de treball. En tot cas, em sobta que un partit que apel·la al valor de la família, accepti que uns nens creixin sense el seu pare, o que un home passi anys sense veure la seva parella. Quantes nits solitàries accepta la nostra consciència?. Quants nadals sense nens?.

Impedir que un treballador es reuneixi amb la seva família és la mesura més eficient per evitar el seu arrelament. Els immigrants als qui neguem el dret de viure amb els seus són ciutadans a temps parcial, que viuen aquí però pensen allà. És la forma més directa per evitar que creixi la immigració. I també la més cruel.

Bonisme

Diu el Conseller que s'han acabat les mesures bonistes. Sembla ser que ésser bo és dolent. I m'entristeix profundament que el Govern alimenti un criteri anti-bonisme. El bonisme és el que impulsà la declaració universal dels drets humans, el que justifica els drets dels infants, la intolerància davant la injustícia, l'empatia davant la desgràcia, el principi de la solidaritat, el valor modern de la fraternitat. Una societat no funciona perquè els individus calculen -com el dilema del presoner- que la convivència és més eficient que l'egoisme. Funciona perquè hi ha un principi ètic que és inherent a la condició humana: el mal dels altres no ens és aliè. Quan un Govern empra l'adjectiu bo en sentit despectiu accepta que ésser bo és dolent. I que ésser dolent és bo.

He tingut la sort de conèixer bons homes (i bones dones) al llarg de la meva vida. Jo tenia poc més de 20 anys i em trobava a Londres en una situació molt complicada. I una bona dona se n'adonà i m'ajudà. No em coneixia i no ens veuríem mai més. Però m'ajudà perquè sí, perquè el meu problema no li era aliè. I és la suma de tots aquests gestos espontanis el que teixés una societat, que és molt més que l'equilibri dels interessos personals.

Jo no vull el govern dels millors. En faig prou amb un bon govern. Un govern de bons homes i bones dones.

14 de març 2011

Consultori sobre concert econòmic (II)


Ens estem perdent en el laberint de les paraules. Agafi dos d'aquestes paraules: espoli, pacte, solidaritat, balança fiscal, dèficit, concert, afegeixi de forma aleatòria dos verbs i un parell de conjuncions i voilà, ja tenen la seva frase fiscal a punt. Potser ens convé podar el camp semàntic, evitar la retòrica, i quedar-nos amb els elements essencials del debat, l'ADN de la fiscalitat. Què és això del concert?

Pagament pels serveis

En un sistema de concert econòmic, la regió recapta tots els impostos i els ingressa en un compte propi. Un dia es reuneixen els representants del Govern central i els representants de la regió i quantifiquen els serveis que fa l'Estat i que s'estalvia la regió. Alguns d'aquests serveis són prestats per l'Estat a la mateixa regió, però molts altres són serveis "generals" que beneficien a tots els territoris.

L'Estat té ambaixades distribuïdes per tot el món, que en principi beneficien a la regió, de manera que ha de pagar una part proporcional d'aquestes ambaixades. La regió també hauria de pagar una part de la factura de l'exèrcit, de la policia antiterrorista, de la cooperació internacional, de l'INE o del Pla Avanza, entre altres. Diríem que el "pagament per serveis" seria la despesa que igualment hauria de pagar Catalunya si fos un estat independent, però que s'estalvia per la presència d'un estat "superior".

Solidaritat

Una altra part dels diners que ha recaptat la regió directament els donaria a l'Estat en concepte de solidaritat territorial. Tant el País Basc com Navarra tributen en el Fons de Compensació Interterritorial (FCI), que atorga recursos a les regions menys afavorides. El principi que inspira la compensació territorial és doble. D'una banda, respon al principi de justícia territorial i d'altra banda és un mecanisme de compensació en un sistema de mercat obert.

Convé insistir-hi: El sistema de concert econòmic no nega la compensació interterritorial. I, de fet, pot existir un concert menys favorable que el sistema actual, simplement incrementant el FCI. Novament, si Catalunya fos un estat independent també hauria de destinar una part dels seus recursos propis a la solidaritat interterritorial. Un estat català a la UE tindria un PIB per càpita molt alt i hauria de contribuir (com Alemanya) a la solidaritat amb les regions amb menys recursos, entre elles Extremadura o Andalusia.

Recursos públics per càpita

En resum, un sistema de concert no vol dir que Catalunya ingresaria tot el que recapta, sinó tot allò que recapta excepte el pagament per serveis estatals i la compensació interterritorial. Quina és la principal diferència respecte del model actual?.

El principi rector d'un model de finançament públic que no està basat en el concert és el següent: Cada regió hauria de disposar dels mateixos recursos públics per càpita. O, expressat en termes maragallians, "tributar per renda, rebre per població". Podem, com fa el model de finançament vigent, incorporar factors de correcció: Població envellida, població jove, superfície... Podem també arribar a la conclusió que les inversions en infrastructures no s'han de repartir a partir de la població, sinó a partir de la renda. Que no és poca cosa. Podem també reclamar que el principi d'igualtat només s'apliqui amb la mateixa pressió fiscal (no és el mateix mantenir l'impost de successions que eliminar-lo). Podem, en definitiva, incorporar els matissos que convingui.

Però hi ha un principi rector que no em sembla negociable. Si formem part d'un projecte comú que anomenem estat, hem d'assumir que els recursos públics per càpita han de ser els mateixos per a totes les regions. El concert defensa que la sanitat pública d'una regió més rica ha de tenir més recursos que la sanitat pública d'una regió més pobre. Que l'educació pública d'una regió rica ha de disposar de més recursos que una regió desafavorida. O que els ajuts a la dependència de les regions riques han de superiors als de les regions pobres.

Això vol dir estat

El concert no atempta contra el principi de solidaritat, perquè ja he comentat que la solidaritat és una altra cosa. El que fa el concert és reclamar que els serveis públics dels rics han de ser millors (com a mínim, han de tenir més recursos) que els serveis públics dels pobres. I això és un atemptat contra la mateixa concepció de l'estat. Voler ser estat vol dir, per sobre de qualsevol altra consideració, assumir que les persones que hi formen part tenen les mateixes oportunitats d'aspirar a uns serveis públics de qualitat.

Per això jo crec que un estat amb concert econòmic és un oximoron. O Catalunya és un estat independent. O Catalunya forma part d'un estat i assumeix que els recursos públics per càpita són, amb els matissos que vulguem, similars entre les regions que el formen.

10 de març 2011

Consultori sobre concert econòmic (I)

Escolto en una ràdio qualsevol (posem que és RAC1), en un programa qualsevol (diguem que era La nit a RAC1) que el "pacte" fiscal és necessari perquè Catalunya és la comunitat autònoma que paga més impostos, perquè la pressió fiscal a Catalunya és insostenible i ja no es pot modificar més i perquè aquesta situació ens ha portat a un dèficit històric. I jo no sé si el "pacte" fiscal és necessari, però ni Catalunya és la comunitat autònoma que paga més impostos, ni la pressió fiscal a Catalunya és immesa, ni el dèficit s'explica directament pel model de finançament (com explicaríem que amb el mateix model altres anys hem obtingut superàvit?).

Ara que el Parlament ha obert una comissió d'estudi, potser seria un bon moment per a què obríssim comissions d'estudi 2.0. Podríem contrastar de forma serena les diferents perspectives, però podríem fer una cosa encara més profitosa: combatre l'error. La millor forma de deliberar és partir de bases sòlides i combatre ordenadament qualsevol incorrecció. Al final segurament no arribarem a un acord, però haurem nuat el debat de totes les deformacions numèriques. Obro, per tant, les escloses d'aquest debat, en la línia del Consultori de finançament plantejat en aquesta mateixa bitàcola.

I, naturalment, fixo d'entrada la meva posició: Estic en contra del concert econòmic.

Estic obert a les seves preguntes i els seus comentaris. Comencem a enraonar?

08 de març 2011

Press trip 2.0



Los viajes de prensa, los press trip, han sido una de las estrategias básicas de la comunicación turística de un destino. Lo mejor es que hablen de ti, aunque sea bien. Los viajes de prensa tienen la virtud de vencer el escepticismo de la publicidad. Los reportajes, las noticias, las críticas o los breves en una revista o en un periódico pueden generar más audiencia que la intromisión televisiva más repetitiva. Por eso, no hay gestor de destinos que no tenga un equipo dedicado a la gestión de la prensa.

La Costa Brava ha iniciado en los últimos años una política de comunicación radicalmente nueva. Se inició con una apuesta 2.0 que comentamos en otra ocasión. Más tarde, apostó por un blog colaborativo sobre la actualidad turística de la Costa Brava, que ha marcado escuela. Y en los últimos días ha dado a conocer su nueva apuesta: un press trip 2.0. Durante una semana, 16 bloggers de todo el mundo de reconocido prestigio visitarán la Costa Brava y participarán en experiencias inéditas: pasear en globo, visitar el Museo Dalí por la noche, llegar hasta el Cap de Creus...

Es fácil intuir las ventajas de esta iniciativa. Un par de posts en estos blogs tienen mucha más audiencia que una campaña de publicidad tradicional. Pero además, los bloggers reputados basan su prestigio en la veracidad de la información, de manera que las opiniones y apreciaciones de su estancia tendrán mucha más receptividad en el público que las sonrisas forzadas de los anuncios. Se consigue además situar la Costa Brava en una posición privilegiada en los buscadores generales de turismo.

Por supuesto, existe un riesgo. Si el hotel no ha sido apacible, si el camino está lleno de carteles turísticos abandonados, si la comida está fría o el servicio no domina idiomas, o simplemente si al blogger no le gusta Dalí, nada va a impedir que conste en acta. Tal vez ése sea el camino de la comunicación turística del futuro: la conversación, la reputación, la veracidad, la crítica y la capacidad de innovación, como ha demostrado el Patronato de la Costa Brava.

Por cierto, los bloggers de clan-destinos estamos abiertos a iniciativas similares.

Publicat a clan-destinos

Mercedes


El 8 de marzo es también un homenaje a Mercedes. Madre de seis hijos, química, profesora, trabajadora día y noche, gestora de anginas múltiples, equilibrista de la nómina, consejera de silencios, cantautora de nanas, doctorada en cocido, portavoz de madrugadas, mecánica de las horas bajas, compositora de volver a empezar, guionista de besos, cronista del trabajo duro, arquitecta del punto de cruz, millones de horas dedicadas a los demás, muy pocas a ella misma, abuela dulcísima. Y el faro de mi vida.

06 de març 2011

Innovant

Participo en les Jornades tècniques professionals de Sant Carles de la Ràpita. A banda d'un paisatge de pel·lícula i una gastronomia amb regust de salobre, Sant Carles és la seu d'una Estació Nàutica innovadora i eficient, gràcies a la gestió d'en Jordi López. Aquesta és la presentació que havia previst.


05 de març 2011

Menos prohibiciones



La convención del PP es una buena noticia para los productores de gomina, que hacen su particular agosto, y para los vendedores de gemelos dorados. Estaban todos. Y todas, claro. Soraya, Alicia, Camps (que enfundado en un jersey declamaba "No traje traje"), Bauzá, Feijoo... El PP es así, una de Cospedal y una de Arenas.

Dice don Rajoy que ya tiene la solución para el país: "Menos regulación, menos imposiciones, menos prohibiciones y más libertad". Y me alegro que el PP haya encontrado por fin su espíritu liberal, aunque se les ha impuesto mucho trabajo. Miren todo lo que tienen que modificar. Miren:

- Prohibición del uso del burka
- Prohibición del matrimonio entre homosexuales
- Regulación del aborto
- Limitación del estado autonómico
- Prohibición de restituir la memoria histórica
- Prohibición de la desnudez pública
- Imposición del contrato de inmigración
- Imposición del castellano en el Senado
- Prohibición del P2P
- Limitación de la educación sexual
- Prohibición de las mezquitas
- Prohibición de las delegaciones exteriores de las comunidades
- Regulación sobre partidos políticos
- Regulación de la eutanasia

Manos a la obra, don Mariano. Si su propuesta es que cada uno vista como quiera, rece a quien quiera, hable en la lengua que desee, se muera si así lo decide, exhume sus muertos, comparta sus archivos digitales, se case con quien quiera sea del sexo que sea, casi que le voto.