18 d’abril 2011

Dumping fiscal










El Govern de Catalunya ja ha començat a ensenyar les seves cartes en política econòmica. Ja sabem la traducció de business friendly : menys impostos per als qui més tenen. El més sorprenent és la justificació: Si tenim un IRPF més elevat que Madrid, els directius catalans s'instal·laran a la ciutat del chotis. És, per cert, el mateix argument que s'ha emprat per tal de justificar l'eliminació de l'impost de successions: Els molt rics es moren a altres comunitats per tal de no tributar a Catalunya. Una llegenda urbana amb més adeptes que els tíquets de supermercat per a immigrants i l'autoestopista de la carretera.

Intentar combatre el dumping fiscal amb la reducció dels impostos és com competir amb en Rafa Nadal amb l'ajut d'una Power Balance

L'autonomia (fiscal) que ens cal és la de Portugal

Un dels avantatges del nou Estatut (article 206.3) és que dota a Catalunya de capacitat normativa, és a dir, que li permet decidir la seva pressió fiscal. Si una regió de l'Estat realitza més pressió fiscal, recapta més i pot donar millor serveis; i si té menys pressió fiscal, recapta menys i haurà de baixar el nivell dels serveis públics. D'aquesta manera, les comunitats esdevenen (almenys parcialment) gestores de l'equilibri impostos - serveis.

Afirmar que no podem tenir uns impostos més elevats que els de les altres comunitats implica, de facto, negar l'autonomia fiscal catalana. Ja podem esborrar el paràgraf que ens dota de capacitat normativa perquè el Govern considera que la nostra pressió fiscal l'han de decidir Camps, Aguirre i Patxi López.

Decisions complexes

Com es decideix on viure-hi?. Segurament és la suma de molts factors com la qualitat de vida, el paisatge, el preu de l'habitatge, l'accessibilitat, els records de la infantesa, la proximitat d'un familiar... Diu en Mas-Colell que els executius catalans s'establiran a Madrid perquè allà la pressió fiscal és més baixa. Però és una evidència que els serveis públics catalans (començant per la salut i l'educació) són sensiblement superiors als madrilenys. Per això, quan al Rei li surten malament les anàlisis agafa el pont aeri (en sentit metafòric, és clar) i demana ajut als sanitaris catalans.

Pensar-se que una persona establirà la seva residència guiat només pel criteri de la pressió fiscal és com imaginar-se que l'únic factor que determina l'elecció d'un bé o un servei és el preu. Si això fos cert, algú m'hauria d'explicar perquè costa tant trobar una taula al Bulli. Un executiu decicirà on viure a partir de la suma de molts factors i la pressió fiscal és només un d'ells. Conec una persona que s'instal·larà a Singapur atret per la qualitat de l'educació i la seva atmosfera intercultural.

Empresaris catalans

Mas-Colell és un gran economista, representant il·lustre de l'escola neo-walrasiana, una versió contemporània de la NEC (la nova economia clàssica). L'escola té molts adeptes i ha estat una veritable aportació al coneixement econòmic, però tampoc ha estat exempta de crítiques, com per exemple la incapacitat dels nous models clàssics per incorporar les externalitats negatives.

Tot i que he seguit amb molta admiració l'obra de Mas-Colell, sempre he pensat que la recerca dels equilibris deixava de banda les decisions no racionals, estrictament emocionals. Molta gent s'instal·la en un lloc perquè se l'estima, de la mateixa manera que s'estima a la seva parella perquè la considera la millor parella del món, la companya perfecta, la persona ideal amb la qui compartir un diumenge a la tarda. Tant és que el càlcul diferencial demostri que la millor opció ecomòmica és Navarra. La major part d'empresaris catalans volen viure a Catalunya i tributar a Catalunya. Per què?. Perquè sí.

IKEA a Lleida

L'argument del dumping fiscal té una escletxa important quan saltem els Pirineus. Catalunya (i Espanya) és un dels països europeus amb menos pressió fiscal. La pressió fiscal a Catalunya és d'un terç del PIB i a Dinamarca o Suècia és de la meitat del PIB. Per què no s'instal·len massivament els empresaris danesos a Cadaqués o Sitges?. Per què IKEA no situa la seva seu fiscal a Lleida?. El tram més alt de l'IRPF a Catalunya és del 43% i a Bèlgica és del 54% i als Països Baixos del 52%. Per què els executius de Philips no s'instal·len a La Seu d'Urgell?.

El món és un mosaic gairebé infinit de models fiscals. Si la hipòtesi de Mas Colell fos certa, hi hauria una forta correlació entre pressió fiscal i atracció d'empreses i empresaris. En canvi, si mirem la salut econòmica dels països amb menor pressió fiscal (Portugal, Xipre, Grècia, Irlanda...) és fàcil acceptar que la política fiscal només és una peça de la complexa maquinària de les decisions econòmiques.

El model irlandès

L'evidència empírica hi juga en contra. Durant més d'una dècada, el model de referència era l'irlandès. Irlanda ha apostat la major part de les seves espectatives de creixement a una agressiva política fiscal, que li ha permès atreure algunes empreses i millorar el PIB durant els feliços 90 i l'entrada del segle XXI. Ja hem vist els resultats. Irlanda es troba immersa en una crisi econòmica sense sortida, amb les finances públiques intervingudes per la Unió Europea i la seva credibilitat internacional a l'alçada d'una emissió pública de Ruiz - Mateos.

La Unió Europa ha exigit que Irlanda apugi els seus impostos. I no sembla massa prudent que els catalans ens presentem a la comunitat internacional com els successors dels irlandesos. Curiosament, tot i que CiU copia el model irlandès, els seus líders ja no el posen com a exemple a diferència del que havien fet repetidament durant la dècada precedent

Paradissos fiscals

No és possible competir amb els paradissos fiscals. Si un empresari vol instal·lar-se a Panamà per beneficiar-se de la seva agressiva política fiscal, ho farà. I és impensable que la pressió fiscal catalana arribi als nivells de Filipines, Mònaco Malaisia. És com si Catalunya intentés competir en costos laborals amb l'Índia o el Marroc.

Si Luis Enrique, Montserrat Caballé, Judith Mascó, Arantxa Sánchez - Vicario o Martínez de la Rosa decideixen escapolir-se de la hisenda catalana, poc més podem fer a banda d'anotar-ho en un post-it a la nevera. Ens toca decidir si el nostre model és Dinamarca o les Illes Caiman.

11 d’abril 2011

Un estiu excepcional










Aquest any les expectatives del turisme mediterrani són excepcionals. Una combinació de factors s'han sumat fins a crear una alineació perfecta dels astres, que beneficia les possibilitats del turisme a casa nostra.

La "crisi" nord-africana és la xocolata del lloro

Contràriament al que es comenta en tots els mitjans, la situació política del nord d'Àfrica no és un factor clau pel futur del turisme a casa nostra. Veiem-ho amb un exemple. Tunísia rep 7 milions de turistes internacionals, dels quals la meitat venen d'Europa; la resta són fluxos de proximitat que no es veuran alterats per la crisi o, en tot cas, que no optaran per destinacions europees. Amb una hipòtesi d'una caiguda de la meitat de les entrades (que és una hipòtesi pessimista), implica una caiguda d'un milió i mig de visitants. Si Catalunya fos capaç de mantenir la seva quota d'un 8% del mercat mediterrani europeu (que és una hipòtesi molt optimista), implicaria uns 120.000 visitants. Que és menys de l'1% dels 14 milions de turistes internacionals de Catalunya.

El turisme català és prou sòlid, prou fort, com per no dependre dels efectes negatius de les destinacions competidores. Les seves expectatives depenen molt més de les seves pròpies fortaleses.

Els mercats de proximitat, preparats per la invasió

L'economia europea sembla reactivar-se, especialment en el gegant alemany i, en menor mesura, els Països Baixos i el mercat anglès. En aquest cas, s'han unit dues forces motrius molt importants en el turisme. Primer, la contenció de l'activitat turística durant un llarg període de crisi, el que ha acumulat la "necessitat turística". I, en segon lloc, un elevat estalvi domèstic alimentat per les expectatives en temps de crisi. La suma de "varis anys sense poder fer turisme o fent un turisme molt contingut" i "varis anys estalviant diners" proporciona un resultat esperat d'un fort increment de les arribades, però també de les pernoctacions i sobretot de la despesa mitjana.

Els mercats llunyans entren en joc

Segurament ja saben que la segona destinació de Catalunya, després del mercat veí de França és "altres", un epígraf que inclou els mercats no tradicionals. Tots els indicadors apunten a una veritable eclosió del mercat rus, amb una classe mitjana i mitjana - alta consolidada i molt interessada per l'oferta mediterrània. Però les notícies que arriben d'altres llocs d'origen com Israel, Polònia i Sudamèrica (especialment Brasil) són igualment molt positives. Per contra, el codiciat mercat asiàtic només tindrà una incidència puntual a la ciutat de Barcelona; hem de treballar més en la diversificació de les estades dels asiàtics i els increments de les estades mitjanes. Una previsió: El 2011 l'epígraf "Altres" pot esdevenir el principal mercat de Catalunya superant les estades dels francesos, tot i que és més difícil que arribi també a liderar el conjunt de les pernoctacions.

La crisi espanyola beneficia els fluxos de proximitat

Mentrestant l'economia espanyola (i catalana) no acaben de veure la llum al final del túnel i això es tradueix automàticament en una reducció de la distància dels fluxos i en un fort increment dels fluxos de proximitat. Els mercats català i espanyol creixeran també durant el 2011; el primer cap de setmana assolejat ja ha col·lapsat totes les carreteres d'accés, i només som a principis d'abril. És una molt bona oportunitat per intentar consolidar el bon mercat espanyol, que té una capacitat de creixement potencial a casa nostra extraordinària. Una destinació com la Costa Brava no pot tenir només 700.000 turistes espanyols.

Un bon any, un any de millores

La capacitat d'atracció del turisme català no només depèn de les condicions de la demanda, sinó també de la innovació de l'oferta. Destinacions com la Costa Brava, Barcelona, la Catalunya Central o els Pirineus (per citar-ne unes poques) han fet un esforç de renovació molt notable en els darrers anys. Aquest estiu aprendrem, de nou, que l'economia catalana necessita del turisme més que mai. Intentem aprofitar els vents positius per a millorar el sector, corregir els errors i apostar decididament per l'excel·lència i la innovació

Turisme de borratxera








- Parlem ara de turisme. Un grup de turistes alemanys ha visitat la ciutat de Girona aquest cap de setmana i han admirat els diversos monuments de la ciutat. A Girona tenim la nostra corresponsal, Marta. Quina impressió s'han endut aquests turistes?.

- Bona nit, Ramon. Efectivament, uns 200 turistes alemanys han visitat aquest cap de setmana la ciutat de Girona. Acompanyats per una guia del Punt de Benvinguda, s'han endinsat pels secrets del Call Jueu, han admirat el Museu del Cinema i han pogut contemplar el perfil de la ciutat des del Passeig de la Muralla. Hem pogut parlar amb alguns d'ells i hem copçat la seva opinió.

- [traduït de l'alemany] Ha estat una experiència fantàstica. La ciutat és extraordinària, però el que més ens ha agradat ha estat la cuina. Ens han agradat molt els preparats de peix blau i els xuixos.

- [traduït de l'alemany] Tenim pensat visitar demà Besalú i els volcans de la Garrotxa. Uns amics nostres ens han parlat molt bé d'aquests dos indrets.

- [traduït de l'alemany] Entrar en el museu dels jueus de Girona és com fer un salt en la història.

- Com veus, Ramon, el balanç dels turistes a la ciutat és molt positiu. Es calcula que aquests turistes, que han arribat a la ciutat amb avió, realitzaran una despesa global de 100.000 euros. Tots ells tenen previst repetir l'experiència i descobrir altres racons amagats del país. Marta Capvespre, TV3, Girona.

01 d’abril 2011

Una twitter proposta


Neixen de forma improvisada, com una d'aquelles idees que es proposen en un sopar, en una nit d'insomni o en una conversa en la que arregles el món. Després uns pocs, que no saben bé de què es coneixen, es reuneixen, es reparteixen la feina i uns mesos més tard, esdevé. Un amic d'un amic ha fet el logo. El local és del cunyat d'un de la colla. I algú organitza la trobada, porta l'equip de so i endolla l'streaming.

Si anem reseguint la petita biografia de les twitt trobades, arribarem tard o d'hora als cava'n'twitts, la plataforma de referència del twitter català. Ara els C'n'T han fet un breu repòs i estan definint el seu futur que serà de ben segur un nou èxit. Amb l'epicentre a Barcelona, l'esquitx de les trobades de twitts ha estat com una mena de big bang.

A Tarragona iniciaren els twitt'n'beers que han anat viatjant per Reus, Vila-seca, El Vendrell... El relleu l'han pres el col·lectiu del trinxat, una iniciativa del node reusenc. A l'altra banda del país, a Girona, s'han consolidat les NITS (Negocis, Innovació, Tecnologia, Societat), impulsades per Playbrand. Al Vallès competeixen els Terrassa'n'twitts de Terrassa i el TwittParty de Sabadell. A Vila-seca organitzen els esmorzars'n'twitts i per Barcelona són mítiques les twitt'n'braves. Els de somdelstwitts es gestionen a cop de doodle. I STIC ha creat un univers de noves propostes com el twitteatre, la twittervista o el imprescindible llegimipiulem. N'hi ha trobades pendents com el cargol'n'tweet de Lleida, com el calçot'n'twitt de Valls, la segona edició de La Garriga i a Vacarisses ja estan organitzant la #vacaquepiula, una versió catalana i 2.0 de la vache qui rit.

Les twitt trobades són espontànies, auto-organitzades, improvisades, altruistes i enormement fèrtils. Són la versió contemporània de les tertúlies dels casinos republicans, un bull de propostes, d'idees, d'intercanvis i de nous escenaris. Twitter dóna un nou sentit a la conversa clàssica. D'acord, hi ha convidats i aquests hi parlen. Però la conversa "real" té lloc al TL de twitter, amb un hashtag que treu fum. Això trenca les fronteres entre ponents i espectadors, perquè al twitter hi xerren tots; trenca també els límits entre dins i fora perquè l'streaming i el TL dissolen els murs del local on té lloc l'acte. En aquestes trobades s'està coent una part del canvi social que ve.

Proposta

Imaginem un dia qualsevol, com ara l'11 de setembre (tw11s). Imaginem que tots els nodes locals decideixen connectar-se un dia i fer un twitt de twitts. Obre el foc, m'ho invento, un ponent de Lleida que és seguit a les pantalles de totes les seus del tw11S; després intervenen des de Girona, Barcelona, Vacarisses o Reus. Mentrestant, el TL segueix les aportacions de tots els assistents a totes les seus, més tots els seguidors "estàtics" que segueixen un streaming frenètic.

El tema, potser, és el menys important. Però podríem començar preguntant-nos si és possible una ciutadania 2.0 i com ho podríem portar a la pràctica. Quins són els riscos i els avantatges. Quines pràctiques hauríem de premiar i quines, excloure. Seria un experiment de federalisme digital, de discurs bottom - up, una nova forma de construir el relat del país.

[Basat en una idea compartida en un sopar del terrassa'n'twitts]