25 de maig 2011

I tu, què faries?

Les darreres eleccions a Sant Feliu de Guíxols han deixat un escenari molt complicat: CiU 7, TxSF 6, PSC 5, ERC 1, ICV 1 i PP 1. Es necessiten 11 regidors per assolir la majoria absoluta i hi ha 32 combinacions possibles que permeterien assolir aquesta majoria. Imagina't per un moment que ets un regidor socialista i que has de prendre una decisió... Quina seria i, sobretot, per què?.

Si bé és una pregunta oberta a tothom, és especialment pertinent per als guixolencs que coneixen millor els pros i contres locals. Tot i que sempre he respectat els comentaris anònims, en aquest cas us agrairia que fossin nominals.

Congresdesdebaix


S'inicia el #congresdesdebaix, la llavor d'una refundació del PSC.

Cinc idees pel procés, en format twitter:

1. Un procés obert a militants, però també a simpatitzants i, fins i tot, a indiferents i contraris

2. Un debat social i econòmic que adapti els principis socialistes a la societat del segle XXI

3. Un debat federalista. No només Catalunya - Espanya, també municipis, vegueries i Europa

4. Una reflexió sobre el concepte de la identitat catalana, plural, complexa i dinàmica, però imprescindible

5. Escoltar el debat de les acampades: Una altra política, deliberativa, oberta, real i bottom - up

24 de maig 2011

La utopia possible. Josep Vicente


Abans que el far de Sant Feliu completés la primera giravolta d'aquesta matinada fosca, en Josep Vicente ens ha deixat. I com sempre esdevé amb els qui se'n van, la ciutat no s'acostuma a la seva absència i encara el reconec entre les cadires del Casino, amb el seu llapis afiladíssim i uns fragments de textos a la butxaca. I m'ha semblat que compartia la joia d'una descoberta literària amb un transeünt, a qui ha aturat en una cruïlla. Hi ha persones que formen part del paisatge de les ciutats, com una arruga més del temps. I jo no sé imaginar-me Sant Feliu sense ell.

Recordo la casa d'en Josep com un tetris infinit de llibres. I unes finestres immenses obertes de bat a bat a la ciutat. Allà se celebraren les primeres reunions clandestines de la ciutat, amb en Barneda i en Ribas. Allà es refugià en Rob Kitaj en el seu naufragi europeu, en John Palmer, en Josep Albertí, en Jaume Provensal o la Patrícia Langdon-Davis. En aquell cau de llibertat, de llum i d'esperança s'escriví un pedaç de la història de la ciutat. Encara em sembla sentir la remor dels càntics prohibits que dibuixà Kitaj a The singers i la tremolor adolescent de la utopia possible. "Hi va existir un instant" explicava fa unes setmanes en una entrevista "en el que podíem haver emergit cap a una cosa totalment diferent. Aquest moment va existir, va ser real". Aquell moment va ser capturat per sempre més pel seu amic Kitaj, una de les figures més representatives de la pintura anglesa contemporània.

En Josep Vicente fou l'alcalde de la ciutat entre 1980 i 1990 i s'esforçà per construir una ciutat més enllà de la urgència de la ciutat devastada pel franquisme, ésser l'arquitecte de la utopia possible. Recuperà el Monestir, oblidat en el temps. Reconvertí la vella estació abandonada en una escola. Restaurà el Salvament i aixecà el teatre. Si per un instant Sant Feliu fou una ciutat universitària és perquè molts anys abans, en Josep Vicente havia cercat la complicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant deu anys, l'alcalde Vicente es preocupà molt més dels perquès que dels coms, dels significats més que no pas dels significants, del futur imperfecte i no del present continu.

Li agradava el verb enraonar, parlar amb voluntat de raó. I en Josep ha estat un gran enraonador, un cercador de sentits, un col·leccionista de fragments de veritat, un idealista obstinat i creatiu. El recordo així, enraonant de forma espontània, amb la generositat de qui comparteix la ideologia de boca a orella, com en una àgora discontínua. El recordo obstinat per mantenir el sentit de tot plegat, el valor primer de l'esquerra de les utopies, enmig d'un paisatge de cendres. Ha estat cronista del "no era això, companys", no amb la amarga malenconia del temps passat, sinó amb la força creativa del temps que venen. Ara que el far ha tancat una altra giravolta i que el temps sembla suspès per un instant a la recerca d'un sentit, haurem de rescatar el mosaic ètic i humanista que ens ha llegat

Publicat a Diari de Girona

17 de maig 2011

La política feliç


Facin un exercici. Agafin totes les fotografies dels candidats. Oblidin els somriures forçats. Mirin directament als ulls. Què veuen?. Si no detecten un pou d'il·lusió, descarti'l i busqui un altre.

Ho sé. La situació econòmica és dolenta, molt dolenta. I socialment, la cosa tampoc pinta massa bé. Però la política no pot ser la cronista de la misèria. Per això ja tenim les notícies de Telecinco i Supervivientes. Si un polític no transmet una profunda, absoluta, contundent il·lusió, llavors hauria de deixar la política i obrir una carnisseria o escapar-se amb un circ. La matèria primera de la política és la il·lusió, si volen, la il·lusió naïf i primària d'un nen que veu per primera vegada una grua. La fascinació d'un infant que passeja per un zoo. La il·lusió gairebé incontrolada del primer anniversari.

La felicitat és contagiosa. I el pessimisme, també. Els polítics han de ser feliços. han de saber riure's una mica de tot i sobretot d'ells mateixos. Han d'admetre que en el fons tot plegat té la solemnitat d'un segon a l'Univers. Han de creure que tot anirà molt millor. Han de construir ciutats felices. Han d'inocular a dosis massives fortalesa, creativitat i un punt d'inconsciència.

Tornin a agafar les imatges dels candidats. Triï el seu preferit. Se l'imagina compartint un viatge per la Toscana?. No?. El veu capaç de fer-li riure?. Tampoc?. Doncs triï un altre. O voti en blanc. Però, sobretot, voti. I quan ho faci, no deixi de somriure.

Autocrítica

Llevaba semanas buscando trabajo. Tal vez por eso aceptó la oferta sin demasiadas preguntas. Tres días más tarde, encajado en un pulcro mono blanco, iniciaba su jornada guiado por un capataz tan risueño como distante. La planta del edificio se asemejaba a las espirales que diseño Gaudí. Era imposible seguir la pista de las decenas de pasillos que emergían de repente y se perdían más allá de la vista. Pronto sintió que se hundía en un laberinto de paredes curvas.

- En este complejo (recitó casi de memoria) almacenamos palabras. En estos momentos, debemos recoger casi el... 98% de todas las palabras que son pronunciadas cada día. Unos 10 billones de palabras más o menos. Las recogemos, las guardamos cuidadosamente en estas cajas y las almacenamos en estas galerías.

- En esta pequeña galería depositamos las conversaciones de ascensor. Y justo en la galería contigua, recogemos las primeras palabras, incluso los balbuceos. Aquí (dijo señalando un pasillo que se perdía en el horizonte) almacenamos todas las palabras de amor. Mientras el guía contestaba una llamada inoportuna, tuvo tiempo de curiosear entre las cajas y halló frases convencionales, torpes poemas adolescentes y monótonos yotambiéntequiero. Pero no pudo reprimir un gesto de admiración ante las palabras que encontró en una de las minúsculas cajas.

Siguieron su improvisada ruta por el eje central y el guía intentó mostrar las líneas básicas de las galerías. -Allí las discusiones acaloradas y los insultos. - En este espacio, guardamos las conversaciones intranscendentes y más allá (señaló hacia un punto impreciso del horizonte) las sentencias científicas.

- ¿Y esas cajas?. Unos operarios descargaban con extremado tino unos recipientes de madera, mucho más pesados que el resto de cajas que había visto. Un trabajador lustraba cuidadosamente cada palabra antes de depositarla en la estantería.
- Ah. Ésas son las bellas palabras, sonrió. Eufonías, juegos de palabras, versos perfectos como una fórmula matemática... Y algún oximorón, dijo mientras miraba de reojo la pericia del lustrador.

Por fin, el largo trayecto cesó. Estaban casi en el extremo opuesto del complejo. Unas máquinas mucho más toscas recogían las últimas cajas y las dejaba caer en un gran contenedor. La pila de cajas se levantaba en el centro de la gran bóveda como una gran pira.

- ¿Y esas palabras? se apresuró a preguntar. ¿Por qué no las almacenen?. ¿Por qué las tratan como si fueran desechos?.

- Sonrió levemente. Ésta es la galería de los discursos políticos. Antes guardábamos las frases, pero finalmente decidimos deshacernos de ellos. El trabajo se nos ha multiplicado estos días por culpa de las últimas elecciones. Necesitaremos varios días para limpiarlo todo.

[Recuperado de un viejo post]

16 de maig 2011

Híbrid


No m'agraden els cotxes. Quan la veu en off de l'anunci mític ens preguntava ¿Te gusta conducir? jo sempre responia que no. Si em volen trobar en una fira de Barcelona, és més fàcil que ho facin al Mobile World Congress que al Saló de l'Automòbil. Per això, ara que estreno cotxe no sóc més feliç ni ballo per un peu. Ni me'l miro per la finestra cada cinc minuts.

Tanmateix no puc amagar la satisfacció pel meu nou cotxe, un Toyota Auris Híbrid. Com saben, els sistemes híbrids combinen els motors tèrmics tradicionals amb dos motors elèctrics. El principi és molt simple: Els motors elèctrics aprofiten l'energia cinètica del vehicle quan es frena o simplement no s'acciona l'accelerador. Aquesta energia es perd en els cotxes convencionals en forma de calor (i d'emissions). La combinació dels dos sistemes permet un consum de 3,8 litres cada 100 kilòmetres. I permet també circular per trams urbans amb zero emissions i zero consum, sempre que no superi els 50 Km/h. Reduir de forma significativa els consums és una forma modesta de contribuir a la transició cap a models de consum energètic més sostenibles.

El segon efecte positiu de l'Auris és que el seu nivell d'emissions és molt més reduït: 89 grams de CO2 per kilòmetre. L'activació del sistema elèctric en els espais urbans permet arribar a situacions de zero emissions, tant de diòxid de carboni com de les nocives partícules (diòxid de nitrògen, PM10...) que enverina l'aire de les grans ciutats.

Deixo pel final el silenci, un silenci gairebé monacal. Quan engegues el cotxe, res no fa pensar que estigui engegat perquè la diferència acústica entre on i off és simplement nul·la. Amb l'Auris redueixo la meva aportació a la contaminació acústica de les ciutats per on transito.

Menys consum, menys emissions i menys contaminació acústica. El Govern català ajuda amb zero euros als qui fan el sobreesforç econòmic de comprar-se un híbrid. Per desgràcia, el nostre sistema encara repercuteix les externalitats negatives sobre el conjunt de la societat. El "Qui contamina paga" és només això, un bonic eslogan. En tot cas, un híbrid és només una solució parcial. El transport públic, desplaçar-se a peu o en bici per la ciutat i la investigació en els sistemes elèctrics són la llum al final del túnel. Una llum que es generarà amb energia eòlica.

14 de maig 2011

I Love Campanyes electorals


A la política li passa una mica com al turisme. Els turistes contemporanis tenen una crisi d'identitat tan elevada que volen fer turisme sense ser considerats turistes i per això han nascut espais com Not for tourists. Actuen com turistes, pensen com turistes, són registrats a les estadístiques com turistes, de fet -vaja- són turistes, però s'estimen més que no els hi diguin. Algunes agències de viatges ho tenen tan complicat com una carnisseria per a vegetarians: "Vagi on no van els turistes", senyor turista.

Durant la campanya electoral, són habituals les crítiques als actes "per motius polítics". I portat al seu extrem, aquesta alèrgia als actes polítics acabaria amb l'absurd de la política sense política, com els viatges turístics per a no turistes. Una veïna em sorprenia amb la següent afirmació: "Els polítics busquen els vots", que seria com criticar al Barça per guanyar la Lliga. I potser la crítica més unànime, la més freqüent, és la crítica al soroll de les campanyes electorals. Deixeu-me que no només les defensi, sinó que les alabi. M'agraden les campanyes.

Deliberin deliberadament

Les urnes són una condició necessària, però no suficient per a que es completi el mecanisme democràtic. És necessari, a més, que hi hagi una relació directa entre vots i decisions, entre allò que es decideix i allò que esdevé, perquè sinó no es tracta d'una votació, sinó d'una enquesta. I, finalment, és necessari que el vot tingui lloc en un clima de deliberació. Deliberar vol dir contrastar les idees, posar en una balança les diverses opcions i decidir quina fa més el pes, contrastar la informació, enraonar... Un vot sense deliberació és un vot destenyit.

Em diran, amb raó, que les campanyes defugen sovint de la dialèctica i s'instal·len en l'espectacle. Però més enllà dels globus, els somriures forçats, els petons innecessaris a nens porucs, les roses i els bolígrafs, les campanyes generen idees. Un votant conscient pot consultar fàcilment els programes, pot accedir a la informació els partits, pot assistir als actes, pot contrastar els models en els debats que neixen com roselles a l'abril i, en definitiva, pot acumular tones d'arguments per exercir el seu vot d'una forma més raonable i raonada. Gràcies a la xarxa, mai ha estat tan fàcil saber què proposen i què no proposen els candidats i els seu equips.

Think tanks col·lectius

Durant els tres mesos llargs de pre-campanya i campanya, les ciutats inicien un procés de reflexió col·lectiva molt fèrtil. A les agrupacions dels partits, es reuneixen acòlits, experts i ciutadans que intenten imaginar el destí de la ciutat. Durant setmanes, la ciutat genera un immens think tank de projectes, idees, mecanismes, missatges i utopies. Malgrat la desconfiança col·lectiva en els polítics, es parla de política en les places, els casinos, els mercats i en les cases particulars. I el sumatori dels milions i milions de sinopsis entre neurones dedicades a repensar la ciutat crea un immens contenidor de pensaments per una ciutat millor.

Uns pocs assisteixen encara als actes, tan buits com les esglèsies, els altres aprofiten la xarxa per proposar una idea ingènua, o aturen els candidats per traslladar el seu neguit, o debaten en el bar perquè en Pere ha de ser alcalde i no en Carles. Si poguessin recollir tots aquests fragments de micropolítica i els uníssim, tindríem el making off de la ciutat que ve.

Atmosferes electorals

Admeto que a mi tampoc no m'agraden els cartells, ni les mirades còmplices dels candidats, ni els eslògans asèptics, ni les pancartes competint pel darrer pi verge del Passeig. Però amb el pas del temps he descobert un efecte secundari que no es pot menystenir. Quan una ciutat organitza un festival de música, o un esdeveniment teatral, o un gran torneig esportiu o, simplement, organitza el Carnaval, omple la ciutat de cartells, d'eslògans, de pancartes i d'anuncis a la premsa. Saben que si l'espectacle és infame, el cartell no convencerà els espectadors potencials per a què assisteixen a la versió alternativa del Llac dels Cignes. El que pretenen és, simplement, crear una atmosfera, un "ambient" que faciliti la lectura dels programes, l'interès per les dates, els horaris i els preus. La decisió només dependrà de la qualitat de l'esdeveniment.

La contundència simbòlica dels cartells i l'estètica electoral crea una atmosfera. Contribueix a generar durant uns dies la necessitat de crear-se una opinió, de decidir alguna cosa. Potser que la decisió ja estigui presa (que és el més habitual) o potser que la decisió sigui simplement que no s'ha arribat a cap conclusió. Tant és. Però sense campanyes, sense aquest excès cromàtic, em temo que la societat del zàpping en què ens hem instal·lat, deixaria les eleccions com un mer accident entre un partit de futbol i una guerra en un país de nom impronunciable.

En resum

Malgrat la sensació de vergonya que m'envaeix cada vegada que em veig immers en una d'aquestes campanyes, amb el run-run de la consciència interior criticant l'empastifada de cares i somriures per tota la ciutat, amb l'alèrgia contra la simplicitat ridícula dels eslògans (intercanviables), reconec que la política seria molt pitjor (encara) sense campanyes. Ah. I ja que estem en campanya, votin pels socialistes guixolencs, carai.

08 de maig 2011

In Costa Brava












Pongan en una coctelera el espíritu libre de A salto de mata, la inteligencia emocional de Marylin Terrell, la pasión por las islas desiertas de Velvet escape, la experiencia viajera de Nellie Huang, el olfato gastronómico de Erika Silva, la capacidad de capturar instantes únicos de Abi King, la mirada de niño de BrilliantTrips, y así hasta 16 bloggers; agiten bien fuerte y sirvan la mezcla en un itinerario mágico por la Costa Brava. Eso es In Costa Brava, la road movie que ha ideado Jaume Marín y el Patronat Costa Brava Girona, que amenaza con cambiar la lógica de la promoción de los destinos.

Relatos creibles

Cuando un destino se ofrece como el mejor destino del mundo suena igual que el detergente que afirma lavar más blanco. La promoción turística tiene el mismo problema que toda la publicidad contemporánea: la credibilidad. Pero imaginemos por un momento que quien habla del detergente no es la marca, sino el vecino del cuarto, ése que siempre lleva unas camisas que tienes que mirar con gafas de sol. Los destinos (y por extensión, todas las marcas) deben intentar que sean otros quienes hablen de ellos, y si es posible que hablen bien.  Eso es In Costa Brava: Ofrecer a escritores una trama y un escenario.

Puede que el blogger no encuentre suficiente inspiración y el zápping de sensaciones no dé para un buen post. Puede ser también que el escenario no inspire un musical, sino un mustio y triste Chejov. Un blog reputado lo es porque siempre escribe lo que piensa, de manera que podría ser que el In Costa Brava acabase en una lista de quejas a la altura del servicio de atención al cliente de, digamos, Vodafone. Ésa es la clave del experimento: Un cásting turístico, con 16 jurados (setze jutges d'un jutjat) que sólo escribirán sobre el destino si vale la pena escribir sobre él.

Dummy test

Uno puede seguir la road movie de In Costa Brava gracias a los tweets de los protagonistas, que describen el placer de degustar un suquet de pescador en Roses, las sensaciones de rodar en bicicleta por el camino del antiguo tren, el miedo escénico de saltar en paracaídas, la belleza oculta de unas casitas de pescadores o el taller de ideas de la cocina de El Celler. Es el primer experimento de promoción narrado just in time, y por eso guardo los tweets #InCostaBrava como el making off de una buena idea.

Leyendo los comentarios uno se da en cuenta de un curioso efecto secundario. Imaginen que tienen un prototipo de vehículo y que durante una semana Vettel, Alonso, Hamilton, Button y unos cuantos más se reúnen en un circuito, lo prueban y hacen públicas sus sensaciones inmediatas. O que escriben una novela y reúnen en una mansión del XIX a Vargas Llosa, García Márquez, Marsé, Murakami y Coetze para que anoten en post-its los comentarios sobre la obra. Que 16 bloggers expertos en turismo, con la mirada acostumbrada a la contundencia de lo extraordinario, resigan tu destino es un test impagable. Permite saber qué es realmente extraordinario y qué tan sólo destacable o, incluso, prescindible. Ayuda a mirar tu destino con los ojos de un experto.

Tengo la sensación que en los manuales de márketing turístico el experimento del Patronat Costa Brava Girona tendrá un capítulo destacado. Porque la innovación tiene que llegar también a la promoción.

03 de maig 2011

Novel·la negra


Rebo una trucada. L'esperava des de feia dies. Encenc una cigarreta. Em mira amb un gest de reprobació, però després abaixa els ulls amb un posat resignat. Dono l'ordre amb veu greu. "Mateu-lo". La sala és plena d'orelles àvides de notícies. L'estança és presidida per un silenci cerimoniós que només trenquen els ecos de la respiració forta dels sicaris. Veig en el gest d'ell un rictus de passió, gairebé sàdica, un voltor que ja olora el ferum dels cadàvers. Un soroll sec i, després, els primers crits. El fum ja impregna tot l'espai i ens acostem institivament a l'auricular, com si volguéssim reduir la distància entre allà i aquí. El primer tret sona amb la freda pulsió mecànica, com si una màquina embogida perdés el control. Noto el cos que cau i m'imagino per un instant la fi de la vida que es trenca, com un fil que finalment cedeix pel pes del destí. Els passos s'acceleren i noto que hi són a prop. Cau la porta. "Disparo, senyor?". "Mateu-lo", responc aparentant indiferència. Sona un tret sec. "L'hem abatut, senyor". La sala s'omple de crits de joia i copets a l'esquena. "És ell, em confirmen".

M'apropo a la finestra amb el malta que ens ha servit ella. El jardí s'entreveu entre la foscor de la nit. Només tinc son. Només vull dormir, penso.

"Què fem al cos, senyor?". "Al mar. Que no deixi cap rastre".

Somriu. M'omple de nou el got. "Sense ell, controlaràs tot Manhattan i fins i tot Queen's. La ciutat és teva, Don. La ciutat és teva".