23 de juny 2011

22.000 milions de què?




















S'ha instal·lat com un mantra en la nostra societat: "Madrid ens deu 22.000 milions d'euros". "Si fóssim independents, tindríem 3.000 euros més per català i any". Fa uns pocs dies, llegia aquest argument en un article del professor Terricabras, però si busquen "22.000 milions d'euros" al Google trobaran prop de 80.000 resultats (presidits per un article de l'economista Sala i Martín). I gairebé de forma unànim, tots ells associen el dèficit fiscal als guanys de la Catalunya independent. És així?.

El parany del flux monetari

Simplificant, hi ha dos models de balances fiscals: el de càrrega - benefici i el de flux monetari. Els 22.000 milions estan calculats amb el segon criteri, el que aporta un dèficit més elevat. Aquest model considera que una instal·lació militar situada a Madrid suposa un benefici econòmic per Madrid i no per la resta, tot i que teòricament els efectes positius d'aquesta instal·lació repercuteixen en el conjunt de l'Estat. Per això, la Comunitat de Madrid és de llarg la que té un dèficit fiscal més elevat si emprem el criteri de càrrega - benefici, però es redueix molt si emprem el de flux monetari, perquè la capital s'endú una part important de les inversions "generals".

Si Catalunya fos independent, hauria de realitzar una sèrie d'inversions que ara realitza l'Estat i que no computen a Catalunya en el model de flux monetari. El nou estat català hauria de pagar totes aquestes despeses que ara cobreix l'Estat espanyol, i que s'haurien de descomptar dels 22.000 milions. De fet, aquesta és la raó per la qual el País Basc tot i tenir un sistema de concert econòmic, paga anualment una quantitat a l'Estat pels serveis estatals, uns 3.000 milions d'euros. Una bona forma de calcular seria tenir en compte el criteri de flux de benefici i no el flux monetari. Si el primer representa un 8,7% del PIB el segon seria un 6,4%, un 25% menys.

El que costa un Estat

En realitat, crear un Estat és més car que financiar la part proporcional de l'Estat. Imaginem, per exemple, el sistema d'ambaixades per tot el món. No és el mateix finançar una part de les amabaixades que haver de crear una a cada Estat. Tot i que les dimensions de les ambaixades serien menors i els costos també, és evident que això implicaria un sobreesforç per a les finances públiques catalanes. Imaginem, també, l'Exèrcit. No és el mateix participar en una part de la despesa militar que haver de crear un nou exèrcit, perquè els costos mínims del nou exèrcit serien molt elevats.

Solidaritat o aïllament

El concert basc no només aporta una quantitat a l'Estat pels serveis comuns, sinó que també participa en el Fons de Compensació Interterritorial (FCI). Si Catalunya aprovès el model de concert econòmic (i aquí he explicat perquè en sóc contrari), hauria de mantenir una quota de solidaritat... Però és que l'Estat català, també. Amb la seva entrada a la Unió Europea, Catalunya esdevindria el quart estat més ric dels 27. Automàticament, la Unió li aplicaria els cànons de sol·lidaritat que aplica als estats més rics.

Per què, per exemple, Alemanya contribueix de manera decidida en els fons estructurals europeus, dels que es beneficien, entre d'altres, l'Estat espanyol?. Perquè la sòlida economia alemanya s'aprofita d'un mercat únic en el que té preferència respecte economies molt menys solvents, com la grega. Els fons estructurals són el peatge que paguen els estats més rics per compensar la seva posició de preeminència en un mercat únic. I Catalunya, si fos independent, hauria de passar necessàriament per caixa.

Els efectes positius o negatius d'Espanya

Mentre que els tres criteris anteriors es poden quantificar amb un cert de marge d'error, resta un darrer factor que és excesivament obert: els beneficis / costos del divorci amb Espanya. Em crida l'atenció que els darrers llibres que han aparegut i que intenten calcular els beneficis d'una Catalunya lliure només fan esment a un més que improbable bloqueig. No crec que el principal problema de la independència sigui el boicot dels espanyols als productes catalans.

Afectaria al mercat editorial català, que lidera les publicacions en castellà, la independència?. No ho sé, però és probable que sí. Podria patir el Port de Barcelona el fet que València esdevingués la porta mediterrània d'Espanya?. Segurament. Perderíem els ponts amb l'Amèrica Llatina, tan importants en el model exportador català, o els mantindríem?. Potser en perdríem. La projecció internacional del turisme català es beneficiaria de desprendre's de la marca Espanya o li perjudicaria?. Em costa pronunciar-me. Seria la independència un fre o un factor de dinamització de l'Eix Mediterrani?. Ves a saber.

La conclusió és aquesta: D'entrada, la independència de Catalunya no ens faria guanyar 3.000 euros anuals als catalans, perquè hauríem de calcular el flux monetari de la balança fiscal, restar-hi a més el sobrecost de l'Estat nou i restar-hi finalment la quota de sol·lidaritat euroepa i internacional. Però és que fins i tot aquesta quantitat (que un dia em dedicaré a calcular) és només una projecció de la situació actual en l'escenari de la independència. Crear un estat nou pot tenir molts efectes, absolutament imprevisibibles i crec que és impossible ni tan sols estimar el resultat final.

No dic que sigui un bon negoci per a Catalunya. O que no ho sigui. Només faig una proposta: Deixem de repetir que Catalunya obtindrà 22.000 milions d'euros anuals amb la independència, perquè senzillament no és cert. I si volem ser lliures, hem de començar per ser rigorosos.

14 de juny 2011

Toronto Trending












A veces, un proyecto es la antesala de una iniciativa mucho mayor; quiero decir que sorprende más por lo que antecede que por lo que enseña realmente. Turismo de Toronto ha creado una aplicación muy estética, que permite seguir los tweets relacionados con la vida de Toronto, Toronto is Trending. Nos gusta la imagen de los bocadillos que vinculan un tweet con una persona que atraviesa una calle de la ciudad. Y nos gusta sobre todo la aplicación city view, que permite ubicar en un mapa la actividad recreativa de la ciudad...

Seguramente, las webs turísticas del futuro se van a parecer mucho a esta propuesta de Toronto.

La conversación entre turistas

Hasta hace muy poco, twitter era una herramienta de comunicación entre turistas y prescriptores. De hecho, la página twisitorcenter es un registro de la identidad digital de las oficinas de turismo de todo el mundo. El turista sigue a este perfil, le puede preguntar cuestiones sobre la ciudad, ampliar información, seguir la conversación...

Pero lo que vemos en Toronto es algo mucho más innovador. En este caso, seguimos la conversación entre "usuarios" de la ciudad. ¿Se imaginan un hashtag que vincule a los turistas que están visitando (o piensan visitar o han visitado) un destino?. Turistas que comparten just in time sus impresiones sobre un museo, un restaurante o el servicio de un hotel. La conversación entre turistas, pre-turistas y post-turistas será el ágora de la imagen turística de un destino.

Folksonomía turística

La relevancia en twitter es muy espontánea, de manera que los trending topics (TT), es decir las cuestiones de actualidad, oscilan de líderes internacionales, problemas geopolíticos o catástrofes naturales a grupos de música emergentes, personajes del día o programas de televisión. Desde hace tiempo, podemos seguir los TT "locales", es decir, los temas de actualidad en un determinado ámbito geográfico.

La idea de Toronto trending es que los usuarios construyen su propia nube de etiquetas, como una folksonomía. ¿Se imaginan la potencia de esta idea en un destino?. Piensen en que de forma constante los turistas aportan tags que crean las cuestiones relevantes a cada momento, un evento, un monumento, un artista callejero, el colorido de un mercado o la suciedad de las calles o la inseguridad de un barrio.

Geoinformación

La información asociada a un par de coordenadas está revolucionando la forma como estructuramos la información turística. Ahora, un criterio de organización de la información es dónde se encuentran los elementos y, por lo tanto, cuan cerca o lejos están de mi posición. Tengo hambre, son las 14 horas y me gustaría un italiano. Que el restaurante se halle a pocos minutos de mi posición es un factor de decisión más. Y una buena forma de presentar los resultados de la búsqueda (query).

Pero ahora imaginemos que podemos cartografiar la actividad de los turistas, tanto la efectiva (he comido aquí) como la potencial (he reservado en este restaurante). Si disponemos de esta información, la cartografía de las decisiones de los turistas on line puede ser un criterio de decisión esencial. Se trataría de la suma de un prescriptor social (como tripadvisor) y una base cartográfica (como google maps), que es lo que podemos ver en el CityView del TorontoTrending. ¿Se imaginan la potencia de una aplicación que permite ver en el mapa los nodos más visitados, mejor valorados, más fotografiados o recomendados de las últimas tres horas?.

No es la mejor página del mundo, pero es posible que el Toronto Trending sea el boceto de las páginas turísticas del futuro. Geoinformadas, sociales y basadas en la folksonomía de los turistas. Los cambios ya están aquí. Y nos gustan.

Publicado en clan-destinos

08 de juny 2011

Un nuevo turismo

Turismo postmoderno, turismo postfordista, turismo líquido, turismo 2.0... Hay muchas formas de denominar los cambios del turismo contemporáneo. Y no es fácil definir qué es nuevo en el nuevo turismo cuando estamos en medio del proceso de mutación. Les propongo que intentemos acotar la naturaleza del cambio. Pero antes, hagamos una pausa para la publicidad. Es más, ¿y si la publicidad nos ayudase a entender un poco mejor hacia dónde va el turismo?. Volvemos en unos minutos...



Aún hoy los destinos, los productos, los mensajes, las ofertas e incluso los logos turísticos son casi iguales. La oferta se esfuerza por ofrecer clones cuando en realidad los turistas desean "su" destino, "su empresa, "su" producto. Lo que manifiesta su indudable vocación de singularidad, lo que apuesta por la personalización, por la adaptación a cada tipo de turista, a cada necesidad concreta en intransferible tiene muchas más posibilidades de subsistencia que la repetición cansina de modelos. La creatividad es el átomo del turismo que viene.



Los turistas han aprendido que el turismo no es inocuo. Cuando viajamos consumimos más agua de la que precisamos, generamos más residuos, el transporte genera emisiones... Y es más, los grandes resorts pulverizan el paisaje, el turismo puede alterar las reglas sociales locales y tiene efectos secundarios terribles para las comunidades receptoras. La diferencia hoy es que el turista ha asumido su condición de turista. Y quiere, casi exige, modelos turísticos que minimicen el impacto. ¿Turismo responsable?, ¿sostenible?, ¿lento?... No es una cuestión de etiquetas, sino de compromisos.



Cuando un anuncio asegura que el detergente lava más blanco, o que el ambientador huele mejor que ningún otro o que no hay en el mundo destino como ese destino, el espectador sabe que quien lo dice es el propietario del detergente, del ambientador o del destino. ¿Qué vas a decir tú?, piensan. Promocionar un destino con la vieja lógica de la publicidad (y las ferias y los anuncios en la prensa) es casi inútil. La era de las redes sociales se basa en un principio mucho más simple: la conversación. Algo así como "te lo digo a ti y te lo digo de corazón". Lo de la red, twitter, o el turismo 2.0 viene después.



El turismo es la creación de fragmentos efímeros de felicidad. Instantes que valen la pena ser vividos. No hay mejor estrategia turística que marcar distancias respecto lo cotidiano. Dibujar nítidamente el valor del instante (que no del espacio), una emoción volátil, que dura un momento pero que merece perdurar en la memoria. El turismo es trascedente porque se dirige a los coleccionistas de momentos perdurables, aquellos que saben que la felicidad es discontinua y muy frágil. Si el turismo no es capaz de apelar a ese elemento esencial, que es el valor de un aquí y un ahora, entonces no tiene sentido.



Sin duda los espacios banales han perdido fuelle y las agencias apenas venden billetes a los "no lugares"; de hecho, las agencias apenas venden billetes. De todas formas, no es fácil saber cuál es la alternativa a los espacios y los productos artificiales del pasado. Es cierto que los turistas contemporáneos van a la caza de lo auténtico, pero el concepto de autenticidad ha entrado en crisis en la sociedad líquida. ¿Dónde están los límites entre la identidad y el pesebrismo, entre el simulacro y el artificio real?. Puede que los turistas huyan despavoridos de los no lugares, pero no está muy claro hacia dónde acuden. Debemos recomponer la idea de lo auténtico.

Publicado en clan-destinos

06 de juny 2011

congresdesdebaix (III)













Si hagués de condensar la proposta del congresdesdebaix en una paraula diria "federalisme". Si el debat es limita a decidir si el PSC ha de tenir un grup propi al Congrés o no l'ha de tenir, oblidarem el centre del debat polític contemporani, que és la distància entre decisions i societat. Un partit federal és un partit que equilibra les lògiques locals i les lògiques globals.

Congresdesdebaix vol dir en primer lloc, i sobretot, un procés bottom - up o millor, un procés bottom - bottom. Que el partit parteixi dels debats a escala local i que els àtoms de les decisions siguin les agrupacions. M'imagino agrupacions obertes, actives, participatives, amb veu pròpia, amb capacitat de discrepar i sensibles a la pluralitat de l'entorn on se situen.

Congresdesdebaix vol dir en segon lloc federacions autònomes, que donin resposta a les necessitats dels territoris, que modulin l'accent a les identitats locals, que siguin forts en la defensa dels interessos territorials, que siguin espais de debat obert, de preses de decisions, de coordinació de les veus locals, una peça central del disseny bottom - up.

Congresdesdebaix vol dir en tercer lloc un PSC amb identitat pròpia, que entengui la diversitat del país no com un problema o una dissonància sinó com una riquesa, un partit en què les agrupacions i federacions, però també els simpatitzants, els afins, els propers i els una mica llunyans, els indignats, els contraris puguin participar-hi en la construcció d'un relat col·lectiu de país.

Congresdesdebaix vol dir un partit que participa del projecte d'Espanya, que aporta una visió federal, que cerca complicitats, aliances, discursos compartits, que combat les agressions de forma activa, que proposa un nou model d'Estat i un canvi constitucional. I sí, això vol dir una veu pròpia a Madrid. Però pròpia no vol dir autista.

Congresdesdebaix vol dir un partit que sap que els problemes de Catalunya no es resolen només a Catalunya, perquè moltes solucions tenen com a centre de gravetat altres llocs del món. Un partit que vol apostar pel socialisme europeu com a quarta veu mundial (a més dels demòcrates, els republicans i el partit comunista xinès). Si més de la meitat del marc normatiu català són aplicacions de directives europees, no hem de participar del procés europeu de forma activa?.

Resumir les dimensions del canvi a un grup propi al Congrés és una ínfima part del debat. Que és sobretot un canvi de les estructures, dels models de decisió, de l'organització, de la integració de la creativitat, de la intel·ligència col·laborativa, del valor de la discrepància, de les respostes locals, dels compromissos globals.

04 de juny 2011

Socialismo abierto








Mezclar. Entrar. Salir. Circular. Intercambiar. Fluir.
Y sobre todo, abrir.

Abrir el socialismo a las personas. Sin exigir compromisos eternos. Recoger la voz crítica, como una oportunidad para mejorar. Gracias por discrepar. Abrirse a los grupos, a la calle, a las voces, a las ideas. Dejar entrar y sobre todo dejar salir. Visitar las ideas ajenas. Compartir.

Abrir el socialismo a las ideas. Admitir que ya nada es igual, y las viejas ideas sólo sirven para explicar el pasado y no para proyectar el futuro. Inventar nuevas palabras. Preservar lo que es nuclear. Desechar la retórica. Aprender. Escuchar. Y sobre todo, dudar.

Abrir el socialismo al mundo. Construir una izquierda europea, que tenga una voz en el mundo . Dar respuestas locales, pero también globales. Recuperar el valor de la utopía. Levantar puentes. Federar. Acercar las decisiones a los lugares. Cooperar.

Turismo creativo











Que el turismo contemporáneo precisa de creatividad e innovación es casi una obviedad. Pero algunos destinos han ido un poco más allá y han hecho de la creatividad un factor de atracción turístico. El concepto de turismo creativo, como la mayor parte de los nuevos turismos, es ambiguo y recoge tendencias diversas. En síntesis, podemos hablar de turismo creativo cuando el destino se presenta como espacio de inspiración y de trabajo para la creatividad (la fotografía, la pintura, las artes escénicas, la composición musical...). Muchos proyectos están organizados a partir de una figura creativa, que articula el concepto de espacio de creatividad.

No se trata tan solo de proyectos turísticos, sino de iniciativas culturales que pretenden atraer talento, centros de formación, residentes y, naturalmente, turistas. La UNESCO ha creado una red de ciudades culturales, con el objetivo de potenciar la diversidad cultural en los centros urbanos. La ciudad australiana de Melbourne es la ciudad de la literatura, Bradford es la ciudad del cine, Buenos Aires es la ciudad del diseño y Chengdu es la ciudad de la gastronomía. La red está integrada por 28 ciudades de todo el mundo, que se organizan a partir de un concepto clave: la música, el cine, la artesanía, el diseño... Algunas ciudades han logrado construir un discurso turístico basado precisamente en su capacidad creativa, como la ciudad mexicana de Santa Fe. Canterbury ha logrado una marca turística basada en la creatividad musical, que se estructura a partir del festival.

Barcelona ha apostado desde años por la creatividad como argumento turístico, primero a partir de la figura Gaudí (y el Año Gaudí), después a partir del proyecto Barcelona Centro de Diseño. Incluso Turismo de Barcelona se planteó presentarse a sí misma como la ciudad de la creatividad, de igual forma que Milán es la ciudad del diseño y París la ciudad del amor. La apuesta ha cristalizado en una iniciativa muy difusa, Barcelona Turismo Creativo, una plataforma mixta en la que participa Turismo de Barcelona que tiene como objetivo posicionar a Barcelona en el mercado turístico de la creatividad.

En clan-destinos valoramos especialmente la apuesta de la ciudad de Sitges, espacio creativo del Mediterráneo. Qualia Sitges es una apuesta de ciudad por la economía de la creatividad. Sitges potencia el patrimonio histórico de la ciudad, como argumento para crear iniciativas creativas, en una atmósfera de innovación. Se sustenta en el principio de que todas las actividades sociales mejoran si se desarrollan en un escenario propicio y Sitges quiere ser un escenario de creatividad. Simplificando, Qualia quiere ser un 22@ de la creación, con un componente turístico muy relevante. En este vídeo sintetizan muy bien el concepto y los instrumentos de la apuesta de Sitges. Arriesgada, pero innovadora. ¿Quién dijo miedo?.

Publicado en clan-destinos

02 de juny 2011

congresdesdebaix (II)

Què és congresdesdebaix?. No els hi sabria dir ben bé. És un procés espontani, col·laboratiu i crític que uneix persones i sensibilitats diferents entorn una idea: La renovació del socialisme català. El debat es mou entre twitter, facebook i una wiki, sense un guió predeterminat ni un objectiu a priori. És més una tertúlia en obert, una nit d'estiu amb la remor del mar de fons, en la que una trobada casual ha acabat en una conversa apassionada. Com totes les converses, un moment la conversa cesarà i esdevindrà un endemà, i les idees hauran estat útils. O potser no. Debatre en obert, que no és poc.

Imaginem que podem re-construir el partit a partir d'aquesta lògica, és a dir que congresdesdebaix no és un només una proposta espontània a favor d'un partit diferent, sinó un model d'una forma diferent de gestionar el partit.

Imaginem un partit sense lideratges. Imaginem que Daniel Innerarity té raó i vivim en una societat post-heroica que no necessita un moisés que guiï cap a la Terra Promesa. Si és així, tant és qui se situa en el punt més alt de l'estructura perquè la qüestió no serà qui imposa les seves pròpies idees, sinó qui articula les idees col·lectives.

Imaginem un partit en xarxa sense centre, basada en el principi de la intel·ligència col·laborativa, que crea les condicions necessàries per a què el diagnòstic de la realitat i la construcció de les utopies, el difícil equilibri entre ara i demà, es construeixi a partir de les aportacions dels nodes que integren la xarxa. Ningú no sap més que tots plegats, i és el contrast permanent (no l'addició) de les idees dels uns i dels altres el que crea un relat compartit.

Imaginem un partit de fronteres difoses, que no demana adscripcions absolutes a la causa, sinó compromisos parcials. Imaginem que obrim les portes a les idees progressistes dels altres sense exigir una conversió absoluta al partit; una estructura amb les portes obertes, que permet les entrades i les sortides sense barreres ni controls. I que és compatible formar part del partit i discrepar d'algunes iniciatives.

Imaginem un partit que accepta les seves febleses, que admet que vivim en un món en canvi, que el pensament està en construcció, que optem més pels compromissos que pels contractes amb notari, que no volem ser els més savis sinó els qui aprenem més de pressa, que l'error forma part de la vida política però que els errors s'han de confessar i disculpar. Un partit beta permanent.

01 de juny 2011

Un relat alternatiu















El relat ja està construït. El Govern actual ha rebut una herència econòmica horrible, que ha obligat a prendre mesures improvisades. El Govern anterior ha estat com un mariner, que es gasta els sous en les tavernes abans d'arribar a port. Funciona perquè te dues virtuts: Permet oblidar els compromissos del programa i encapsar els somriures de campanya i permet atorgar tota la responsabilitat de la situació a uns altres. El cert és que el relat té molts forats, com el guió de Lost. No hi vull dedicar massa temps, perquè els hi volia parlar d'altres qüestions, però els hi proposo tres esmenes .

El primer problema és l'hemeroteca. Efectivament, el Govern actual ha de lluitar amb un dèficit molt elevat, però convé recordar que l'anterior Govern va recollir una herència d'un dèficit de 1.177 milions d'euros (quan els comptes públics parlaven d'un superàvit de 284 milions) i un deute de 17.000 milions d'euros. I tot això en el moment àlgid del creixement econòmic del país.

El segon problema és l'hemeroteca. El Pla de reducció del dèficit de les comunitats autònomes es va aprovar l'estiu de 2010 per totes les comunitats autònomes i amb el vist-i-plau de CiU en el Congrés. El juny de 2010 és anterior al novembre de 2010, quan se celebren les eleccions de les rialles convergents, de manera que CiU no pot al·legar sorpresa per un requeriment conegut amb llums i taquígrafs.

I el tercer problema és l'hemeroteca. El juny de 2010 el Parlament va aprovar un programa molt sever de reducció de la despesa pública, amb mesures com la reducció d'un 5% dels salaris públics. És divertit consultar el diari de sessions del juny. El portaveu convergent criticava el major atemptat de la història contra l'estat del benestar; CiU votà en contra, i uns mesos més tard apel·la a la responsabilitat per reclamar un vot favorable als seus comptes restrictius. Ai, l'amnèsia.

Un relat alternatiu

Els hi proposo un relat alternatiu, que està basat en dos punts que m'agradaria debatre amb tots vostès més enllà del run - run parlamentari. Perquè sospito que el relat del Govern distorsiona el veritable debat, que ens permet pensar no en el pressupost per aquest any, sinó en el model de país que volem.

Més despesa pública, i no pas menys

Curs i ras, el dèficit no està originat per una despesa despropocionada, sinó per una reducció dràstica dels ingressos. No és que el Govern gasti molt, sinó que ingressa molt poc. M'interessa molt destacar que el nivell de despesa pública de Catalunya és baix. Potser sí que en un període de crisi hem de reduir la despesa, però si ho fem, deixem escrit que és només un accident, una minva transitòria, i que després de la crisi recuperarem (i incrementarem) la despesa pública. Si comprem el relat d'un malbaratament dels recursos, acceptarem que en el futur es mantinguin les llistes d'espera o no s'incorporin els ordinadors a l'aula malgrat que les finances públiques s'hagin recuperat. El problema són els ingressos, no la despesa.

La despesa pública catalana és molt baixa perquè la pressió fiscal també és baixa. I si durant el període de creixement econòmic, justificàvem la bonança econòmica per a argumentar la reducció d'aquesta pressió fiscal, semblaria lògic que durant un període de crisi augmentéssim els impostos i no que els baixéssim. Té sentit eliminar l'impost de successions precisament ara?.

No sempre que hi hagut una reducció dels ingressos públics motivats per la crisi, la resposta ha estat una reducció de la despesa. El model keynesià (el que proposa el president Obama) es basa en una inversió pública, que estiri de l'economia i que mantingui els serveis socials. Aquest model genera un dèficit, que és compensat en el futur, amb la recuperació econòmica. El que han fet les economies europees és tot el contrari: Una reducció de la despesa pública, que ha incrementat l'efecte de la crisi i que explica, de retruc, la lentitud de recuperació (i la reducció dels ingressos públics). És cert que la pressió dels mercats obliga a prendre mesures anti-keynesianes, però afirmem tots plegats que això és un programa imposat i, en bona mesura, il·lògic.

Millor despesa pública

En algun moment, hem de dir que el cal no és invertir més o menys, sinó també invertir millor. No només més despesa pública, sinó també millor despesa pública. És incomprensible que en un període de reducció dràstica dels recursos no ens plantegem de forma valenta l'eficiència (i l'eficàcia) dels recursos públics. De fet, el programa convergent s'havia centrat en un concepte interessant ("Farem més amb menys"), que portava implícit l'optimització dels recursos. Els hi explico amb tres exemples.

Imaginem dos centres públics que presten el mateix servei, una biblioteca, un centre sanitari, una universitat o un llar d'infants. La dotació de recursos mai té en compte la productivitat d'aquests serveis. No és el maetix una biblioteca que genera activitats, que aconsegueix ràtios de lectura excepcionals i que té estàndards de qualitat de servei elevats que una biblioteca gris, anodina i amb personal maleducat. La reducció d'un 10% dels recursos a les dues biblioteques és una solució. Però potser la primera (simplifico) es podria mantenir i la segona podria reduir la seva dotació en un 25%.

Imaginem dos professors universitaris. El primer investiga, publica, fa transferència, fa una docència de qualitat, es dedica a tasques de gestió i contribueix de forma objectiva a la millora del servei públic. El segon no investiga, no gestiona i fa deu anys que explica les mateixes sessions, amb una evident manca d'il·lusió. Tots dos tenen la mateixa retribució. Reduir un 5% el salari als dos professors és molt més ineficient (i injust) que incrementar un 10% el salari al primer i reduir un 25% el salari al segon.

Imaginem que un servei públic ha de comprar un vehicle. Si adquireix un híbrid (o encara millor un elèctric) tindrà una despesa inicial molt més elevada, però amortizarà la inversió amb la reducció de la despesa en combustible i l'increment de l'esperança de vida del vehicle. O imaginem que hem de construir una nova Facultat. Incorporar criteris bioclimàtics o domòtica incrementarà el pressupost inicial, però reduirà els consums posteriors (llum, calefacció, refrigeració...), el que permet amortitzar la inversió.

El que ha fet el Govern és simplement aplicar una reducció sistemàtica dels recursos, sense incorporar criteris d'eficiència de la despesa, que és el que proposa l'encertada proposta Farem més amb menys.

En resum

Deixo de banda la batalla política de les responsabilitats, les culpabilitats i les autories. No m'interessen. Parlem del relat.

Vull més despesa pública, molta més. El meu model és l'europeu, una elevada prestació de serveis públics de qualitat, que són finançats amb un sistema fiscal elevat. I vull millor despesa pública. Incorporem criteris d'eficiència, de racionalitat, de rendibilitat social, de productivitat en la gestió dels diners de tots.