29 de novembre 2011

Però si la consulta ja l'hem feta

Juny de 2006. El referèndum de l'Estatut obté prop d'un 74% dels vots favorables. No és estrany perquè la proposta d'Estatut té el recolzament dels dos principals partits del país, més ICV, amb l'oposició del PPC i d'ERC. Malgrat la duríssima ofensiva del PP i la crítica del cap de l'oposició en aquell moment, Mariano Rajoy, Catalunya digué sí a l'Estatut en una consulta democràtica.


L'Estatut diu moltes coses. Parla de drets, de deures, de competències, d'organització territorial, del poder local... i naturalment, també parla de finançament. En parla en diversos articles, però és el 206 el qui regula el compromís, l'acord, de Catalunya amb Espanya. I encara diria més, l'article 206.3 de l'Estatut defineix clarament la proposta catalana.

El 206.3 diu que el model de finançament, cito textual, "ha de garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat, i altres serveis socials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat". O sigui, nosaltres mateixos hem decidit en un consulta democràtica que el principi "aportació per renda i ingressos per població" és un principi just.

El Govern actual proposa el model de concert per a Catalunya. Com he explicat, el model de concert es basa en el principi "aportació per renda i ingressos per renda"; pretén que Catalunya tingui uns recursos per càpita per educació, sanitat i altres serveis socials superiors als de la resta de l'Estat. I vol fer una consulta no vinculant per avalar una proposta que contradiu l'Estatut de Catalunya, la màxima regla del país. Hem perdut el nord?. 

Jo sóc contrari al concert. N'hi ha qui és favorable, d'acord. Però el mecanisme per activar la proposta és només un: canviar l'Estatut. O bé la independència, és clar. La funció bàsic d'un govern, que vol ser seriós i responsable, és acatar les lleis o bé transformar-les, però no fer veure que no hi són. I l'Estatut no és una llei qualsevol. Si el Govern actual, que ara fa cinc anys defensava públicament el model de finançament de l'Estatut, ha canviat d'opinió, ara ha de canviar la llei.

I abans que ho esmentin, els recordo que la sentència del Tribunal Constitucional no toca ni una coma del model de finançament. El que vam aprovar és el que consta a l'Estatut. Paraula per paraula. President, la consulta ja l'hem feta. 

23 de novembre 2011

Innovació semàntica


La innovació no ha arribat a la política. Els mateixos cartells electorals amb les cares maltractades pel Photoshop, els mateixos petons a nens espantats enmig dels mercats, les mateixes promeses impossibles, els mateixos aplaudiments de la claca en el moment exacte en què el realitzador ensenya la pancarta "Aplausos", els mateixos rituals post-electorals amb polítics amb dues copetes de més saltant en els balcons... Deja vu.

Hi ha, però, un espai de la política que ha aconseguit incorporar grans dosis R+D+i: la semàntica política. Es fa exactament el mateix de sempre, però es busquen noves formes de nominar-les. I el Govern català ha demostrat la seva capacitat innovadora amb el neologisme tiquet moderador. Ni copagament, ni privatització, sinó tiquet moderador. Brillant.

Un tiquet moderador és una prosopoeia, perquè atorga a un element inanimat (un vulgar tiquet) trets propis dels éssers humans, en aquest cas, la capacitat de moderar. I tu t'imagines el tiquet amb el seus ulls i la seva boca, intervenint enmig d'una baralla de carrer: "Vinga, nois, aneu cap a casa, deixeu-ho estar". O un tiquet mediant en la separació violenta d'una parella: "Ara heu de pensar en els vostres fills i en el seu futur. Això és el més important". Fins i tot t'imagines aquest tiquet amb bigoti i corbata en el proper cara a cara electoral el 2016: "Abrimos este bloque con las preguntas sobre economía. ¿Por qué los precios de los párquings tienen ocho decimales y no nueve?". Tiquet moderador. Pixar i Disney tenen un nou camp sense explorar per a les properes animacions.

No deixem al Govern tot l'esforç de la innovació semàntica. Aportem entre tots el nostre granet de sorra i ideem neologismes polítics. No sortirem del forat, però com a mínim ens divertirem. 

Llistes d'espera. Jornada de reflexió sanitària
Taxes universitàries. Incentiu psicopedagògic
Retallades. Reestructuracions funcionals 
Cànon de l'aigua. Aportació al balanç hídric
Atur. Desacceleració laboral
Centres concertats. Pla de descongestió dels centres públics
Privatització. Responsabilitat compartida
Reducció de pensions. Canon de vellesa
Subvenció extraordinària a La Vanguardia. Pla de difusió mediàtica del BOGC
Bons del Govern. Bons abans dolents i ara bons


20 de novembre 2011

Cafè


M'agrada molt aquesta imatge que avui he manllevat de El Periódico. A l'ombra de dos arbres que imaginem immensos i deslliurats ja dels gestos mecànics de la campanya, els candidats enraonen. Ja no monologuen. I se'ls veu amb el gest relaxat, gairebé aliviats, com l'artista que s'ha desmaquillat i comparteix sensacions al cafè del teatre.

Si per un moment oblidem qui és qui, la imatge podria estar presa d'un cafè qualsevol d'un dia qualsevol d'un poble qualsevol. A l'abric d'un cafè, uns coneguts parlen. A aquesta distància ja no sabem si parlen de futbol, del preu de la vida o de les notes del nen. Uns parlen i els altres escolten. I el bellísim cafè acull el ritual joc de les paraules.

Ni els temps són els millors, ni la política acaba de trobar el seu camí. Ho sé. I és fàcil pensar que no hi ha res a fer. Però si us deixeu emportar per la plàcida bellesa del cafè, i recordeu que allà hi són antagònics polítics, tots els extrems de l'espectre polític del país, potser trobareu un punt d'esperança. Malgrat tot, hem aconseguit que la paraula sigui el protagonista invisible de la fotografia i de la política. Hem aconseguit que les diferències es puguin enraonar.

17 de novembre 2011

Anagramas políticos


Tal vez a estas alturas no sabe a quién votar o, incluso, a quién no votar. Como los partidos siempre esconden las verdades ocultas, les propongo que juguemos con las palabras de los políticos. Si reordenamos las letras de los partidos podemos descubrir anagramas insólitos. No les sacará de ninguna de duda, me temo, pero algunos de los resultados son sorprendentes, ¿no creen?. A veces, las palabras dicen verdades, solo hay que saber colocarlas en el orden exacto.

Partido Nacionalista Vasco
La contraposición avistada
Votar sonda psicoanalítica
Piso todavía transaccional

Convergència i Unió
Un veraniego cínico
Vi coerción genuina (o ingenua)
Novicio en urgencia

Partido popular
Píldora por puta (con perdón)
Pirado ultra pop
Parador Púlpito

Partido socialista
La dosis patriótica
Solsticio apátrida
Politicastra, adiós

Union Progreso y Democracia
Yo, supermercado inorgánico
Yermo guarro inspeccionado
Rosa, dominguera proyección

Izquierda Unida
Di reunida, quizá
Di "Riqueza Unida"

También los nombres de los políticos pueden formar curiosos anagramas. 

Duran i Lleida
El adalid ruin
Druida lineal

Mariano Rajoy
Arrojo imán ¡ya!
Ama Rioja y ron

Pérez Rubalcaba
Rebalbucear paz
Barba peleacruz

Cayo Lara Moya
Lacayo a mayor
Loco, raya y ama

Maria Rosa Diez
Miseria rozada
Ir semi-azorada
Diezmar airosa

Guillerme Vázquez
Vez, qué gremial luz

No he encontrado ningún anagrama para Josú Erkoreka, pero vicboy me propone una combinación muy castiza: "Kreo ke su' rajo".

16 de novembre 2011

La culpa-habilidad política

El argentino Fred Kofman propuso en su día un concepto magnífico: la culpa-habilidad, esto es, la habilidad de dar la culpa a los otros. Culpar a los demás de lo que nos pasa es una forma de exculparnos. Somos víctimas y no protagonistas de nuestras vidas, dice Kofman, porque hemos aprendido a aliviar nuestra tensión buscando culpables de lo que nos ocurre.

Revisando los mensajes de los partidos en estas elecciones, me temo que también la política se ha instalado en la culpa-habilidad. Los partidos no ofrecen soluciones sino culpables. No decidimos qué política es la que nos conviene, sino qué partido ha escogido el mejor culpable de nuestros males. La culpa-habilidad puede proponer la inmolación de ZP, de los mercados, de los bancos, de Madrid, de España o de todos a la vez. 

La culpa está siempre fuera y por lo tanto no tenemos ni respuestas ni soluciones. Solo culpables. Y usted, ¿contra qué culpable votará?.

11 de novembre 2011

#debattv3 #latdp




Terreny de joc en molt bones condicions. Mitja entrada, perquè la transmissió televisiva ha fet perdre espectadors en el camp.

Partit amb poca intensitat, com si el resultat ja es conegués abans de començar. Predomini de les defenses sobre els atacs; els jugadors estaven més preocupats de no equivocar-se que de forçar situacions de perill. Al final, un partit que no té cap repercussió en la classificació  

Chacon. Veterana. Malgrat les dificultats del sistema defensiu, ha estat hàbil i ha demostrat la seva experiència. Ha mostrat ofici sense sortir-se'n del guió.

Duran. Hieràtic. Ha sortit massa confiat i no s'ha aplicat amb la intensitat que precisava el partit. Ha estat lent de reflexos i ha patit per les escomeses tant per la banda dreta com per la banda esquerra.

Fernández. Lesionat. Ha intentat jugar en unes condicions físiques molt minvades, de manera que ha patit molt durant tot el partit. En Vidal-Quadras s'ha fet un fart de fer estiraments a la banda, però finalment Fernández ha acabat el partit. 

Bosch. Combatiu. Malgrat la seva inexperiència, ha demostrat caràcter i contundència. Ha buscat sempre el contacte en defensa i en atac ha pogut escapolir-se en diverses ocasions. En alguns moments, molt previsible, Bosch ha estat segurament un dels més destacats del match.

Coscubiela. Aïllat. Massa sol en una banda, ha intentat associar-se per progressar però ha pecat d'individualista. A penes ha creat ocasions de perill i s'ha limitat a complir l'expedient. 

L'àrbitre, l'Ariadna Oltra, ha permès el joc. Potser hauria d'haver ensenyat alguna targeta, però ha resolt bé les situacions conflictives. Va allargar innecessàriament el partit, perquè a penes hi hagut interrupcions.



El post que ningú no llegirà


Aquest és el post més invisible, el més inútil, dels posts que mai he escrit. Vivim en una societat on les batalles no són entre les idees, sinó entre les paraules. I el diccionari ha integrat sense discussió espoli i pacte. Res a fer. Però l'espoli no és espoli i el pacte no és pacte. 

Espoli

Paguem impostos no per a rebre serveis. O no només. Paguem impostos, sobretot, perquè vivim en una societat que parteix del principi de la justícia social. I per això una part dels impostos dels qui més tenen es destinen a serveis per als qui en tenen menys. La sanitat universal, la justícia per a tots, l'educació obligatòria, la igualtat d'oportunitats... només són possibles si el sistema fiscal té un valor redistributiu; si jo (que em guanyo bé la vida) dono a l'administració més del que em dóna. La redistribució no és solidaritat ni tampoc espoli. És un element nuclear del nostre model social i del model social de tots els països que ens envolten.

Quan Catalunya reclama un sistema de concert trenca el principi redistribuitiu de la fiscalitat. És tan cert que Catalunya es mereix el concert com que qui paga més impostos ha de rebre millors serveis públics.

El principi "pagar per renda i rebre per població" em sembla un principi sensat. Just. Puc matisar-ho parcialment amb criteris tècnics, puc ampliar-ho, modificar-ho o discutir-ho. Però defensar el principi "pagar per renda i rebre per renda" em sembla una modificació estructural del nostre model social. Si els impostos que pago són meus, si la fiscalitat no és (també) redistributiva, hem de començar des de zero. I reescriure el pacte social iniciat el segle XIX i accelerat des dels anys 50 del segle passat.

Pacte

Un pacte és un acord entre dues o més parts. Pactem perquè acordem. Però un pacte no pot partir de l'acord unilateral d'un de les parts. On seria el pacte?. De què en diríem acord?.

El Govern creu que la millora manera de demostrar la legitimitat de la proposta és una convocatòria de referèndum. Demanar els catalans si podem tenir un model fiscal més favorable és la millor forma d'aconseguir un sí rotund. Però això no vol dir que tinguem raó. 

Imaginem que l'Ajuntament de Sant Cugat, el qui té la renda més elevada del país, exigeix que la dotació de recursos als ajuntaments catalans no es faci d'acord amb la població (com es fa ara), sinó que es faci d'acord amb la renda. Imaginem que la Generalitat de Catalunya els diu que no, que el model no es toca. I imaginem que l'alcalde de Sant Cugat convoca un referèndum en el municipi per tal que els ersidents es pronunciïn sobre la seva proposta. I imaginem que el resultat és que sí. Què hauria de fer la Generalitat en aquesta situació?. Acceptar el veredicte democràtic de les urnes?.

Pactar vol dir trobar un model que sigui defensable per totes les parts. Vol dir acordar conjuntament un model comú. Pactar vol dir tot el contrari d'acordar unilateralment. 

Ni espoli ni pacte

L'espoli no és espoli. 
I el pacte no és pacte.

Ja ho dit a l'inici. No he convençut ningú i aquestes són les paraules més inútils que mai he escrit. Aquest és el post que mai ningú no llegirà.


08 de novembre 2011

Hi ha massa turistes a la Vall dels Reis?

Continuem la travessia del #teet01 amb una anàlisi del turisme cultural. Podeu seguir les línies mestres del discurs en aquesta presentació pública sobre el turisme cultural, en la que parlarem de models, de criteris, de l'organització de la visita i de les eines de gestió. Complementem la nostra sessió amb aquestes lectures:



Divuit tombes. Un patrimoni mil·lenari. Dos milions de turistes. Llargues cues. Una calor asfixiant... I una tasca contrarrelotge: Millorar la gestió turística de la Vall dels Reis, a Tebas. Treballarem a partir de l'informe Theban Mapping Project (informe 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9). En aquesta presentació, podreu analitzar les dades principals de l'informe. Durant dues setmanes, proposarem mesures de gestió de la Vall dels Reis que podreu anar seguint amb el hashtag #vdr del #teet01. 

Tenim poc temps i molta feina a fer. Vols ajudar-nos a millorar la Vall?. Tu, com ho faries?


07 de novembre 2011

Noeselmateix



No és el mateix

Córrer en la cinta d'un gimnàs que córrer entre un bosc humit de tardor.
Escoltar Dulce Pontes eal teu ipod que sentir-la en un concert imprevist.
Menjar un plat de bolets al restaurant que menjar els que has collit a bosc.
Banyar-te en una piscina climatitzada que capbussar-te en un platja de juny.
Escoltar el tic tac de la solitud que escoltar el riure espontani del teu fill.
Oblidar el passat que recordar la infantesa en una fotografia de blanc i negre.
Veure la pel·lícula que llegir el llibre.
Fer el check-out a l'hotel que fer el check-in.
Seguir els dictats de la Lonely Planet que descobrir un paratge ocult.

No és el mateix

Demanar perdó que ser perdonat.
Viure que sentir-te viu.

Ho miris com ho miris,
#noeselmateix

05 de novembre 2011

Banda sonora


El turismo ha inspirado novelas, películas, cómics, esculturas e, incluso, series de televisión. No hay mejor síntoma de la incorporación del turismo en la estructura social que la frecuencia con la que aparece en el arte cotidiano. También la música ha integrado lo turístico en sus letras, de manera que es posible reproducir la banda sonora del turismo contemporáneo. Éste es el top ten turístico contemporáneo, si seguimos el criterio de la audiencia en storify. Música, maestro.

1. Like a tourist 

La banda indie norteamericana Of Montreal incluyó este Like a Tourist en el álbum Like a Priest. "Don't treat me like a tourist / Let's stay high / They break our hearts like it's our birthdays / Sok us in animal blood". Lo peor que te puede pasar en la vida es que te traten como a un turista... 

2. The tourist 

El grupo mítico inglés Radiohead incorporó en su álbum más conocido, Ok Computer, el tema The tourist. Podría ser la banda sonora del slow tourism o del turismo alternativo: "Hey man / slow down / slow dowm / idiot". Aunque a mi particularmente me gusta más la versión acústica de Sarah Jarosz

3. Tourist 

"Suitcases down our street / Are rolling once again / I roll away with them / Five days inside Zoo York". El grupo londinense Athlete bautizó Tourist su álbum más conocido. En la portada, un asiento de avión es un amasijo de gadgets casi como un potro de tortura. El tema Tourist, que da nombre al álbum, recoge la melancolía que inevitablemente sentimos en un momento fugaz del viaje. Magnífico videoclip, por cierto. 

4. Me gusta hacer turismo 

La banda sonora de la mítica película El turismo es un gran invento, de Pedro Lazaga, con una letra imposible: "Relájese en la arena / consígase un filtreo / y sienta el cosquilleo / del sol sobre su piel". No hay mejor resumen del turismo fordista, de las tres (o casi, las cuatro) eses. 

5. Emotional tourism 

El grupo belga Dead Man Ray presentó este Emotional tourism en su álbum Marginal EP. Un collage de escenas urbanas, un trasfondo triste casi melancólico y un estribillo que suena como el mantra del turismo contemporáneo: Turismo emocional, turismo emocional... 

6. Turismo de interior 

"Harta del calor que da / el turismo de interior". Las catalanas de Sibyl Vane editaron su segundo trabajo con el título Turismo de interior. El tema que da nombre a este álbum bien podría ser el himno de los turistas rurales decepcionados por las ofertas clónicas del interior. 

7. Balkan Tourist 

El turismo incorpora nuevos escenarios y también nuevos mercados. El grupo Ticon compuso este Balkan Tourists, que puede traducir bien el eclecticismo del turismo que viene. 

8. Les touristes partis 

La vieja canción de Jean Ferrat, como si fuese un imitador Georges Brassen, narra la ciudad que vuelve a la normalidad, ahora que los turistas se han ido: "Les touristes, touristes partis / Le village petit à petit / Retrouve face à lui-même / Sa vérité, ses problèmes". 

9. Turistas 

Turistas es la versión pop del indie Tuesday Afternoon, un poco Café Quijano, un poco Nacha Pop. Lo cierto es que el turismo impregna muchas de sus canciones, aunque en ninguna como Turistas, una especie de himno a la soledad del viajero perdido: "Es un decorado / un escaparate / lo que hace de paisaje / a cada paso que doy

10. Holidays 

Como los de Antonia Font son de Ses Illes, los turistas transitan por sus canciones como Pedro por su casa. Nos gustan los versos de Islas Baleares ("Crema es sol a Ciutadella per Sant Joan, / sona es jaleo, hi ha molts de cavalls, /Kas de llimona i Gin Xoriguer"), pero hemos optado finalmente por el himno turístico y políglota Holidays

Pueden seguir la evolución de la banda sonora del turismo en esta cuenta spotify. No es apta para turismofóbicos, aunque si odian el turismo pueden escoger entre Expect the Worst because She is a tourist, London is for tourists, I hate tourists o por supuesto Shoot the tourists first.

Publicado en clan-destinos.