27 de desembre 2011

La taxa turística (II)



En un post anterior, plantejava alguns dubtes sobre el projecte de llei de l'impost turístic (que els mitjans han rebatejat com a taxa). M'agradaria aportar dues idees més per tal d'afavorir un intercanvi d'idees i millorar col·lectivament la proposta final.

Taxes urbanes

És cert que en els darrers dos anys s'han escampat les taxes turístiques com s'escampen les fotografies indiscretes per la xarxa. La major part d'impostos són plantejats des de les grans ciutats turístiques, que segueixen sense dissimul l'estela que ha deixat la taxe de sejour francesa. Edimburg ha plantejat una taxa turística, que s'ha topat amb el rebuig del sector turístic i del Parlament escocès. Kiev aplicarà un impost a partir de gener de 2012. Vàries ciutats italianes han creat taxes similars a la francesa, com Siracusa, Venècia o Roma, amb l'objectiu de fer front a les despeses en la gestió del patrimoni. El cas més singular és el de Cambridge, que volen emprar la taxa com un element de dissuassió per a reduir el número de turistes de la ciutat.

La major part de les ciutats plantegen un impost sobre l'estada. És lògic. En el model urbà, els hotels són el principal actiu turístic, tot i que no l'únic. En algunes ciutats, es grava també la restauració o l'accés a museus i elements del patrimoni als no residents. 

Per això, les veus favorables a un impost turístic han arribat sempre des de la ciutat de Barcelona. No és unànim, certament, i existeixen sectors turístics claraments beligerants, però si volem trobar empresaris favorables a l'impost els hem de buscar a la capital catalana. Potser té alguna cosa a veure la crisi de les cambres de comerç i l'aparició de l'impost o potser no. Però Turisme de Barcelona té un problema per la manca de recursos de la Cambra i l'impost pot ser una solució d'emergència magnífica, ara que les arques municipals estan també sota mínims.

Input - output turístic

Però ni tan sols a Barcelona, turisme és hotel. Per avaluar l'impacte econòmic del turisme, la millor eina és l'excel·lent anàlisi input output del turisme català. La primera conclusió és que el turisme genera uns efectes directes sobre la producció catalana de 16.000 milions d'euros. I no és una conclusió qualsevol: El sector turístic és fràgil i la competència global, de manera que una variació lleu en les entrades o les despeses turítstiques tindria un efecte devastador sobre l'economia del país.

Una anàlisi input - output és com si instal·lèssim un GPS a cada euro que gasta un turista. Permet seguir el rastre de la despesa i esbrinar quins són els sector que es beneficien directament i indirectament de la despesa turística. Si considerem només els efectes directes, el 37,5% de la despesa recau en el sector de la restauració, un 12% en el transport aeri, un 11,3% en l'allotjament i un 10,2% en el comerç. Aquests quatre sectors representen el gruix de la despesa, amb un 71%, però encara resta un 29% que es reparteix entre sectors com la cultura, l'oci, l'alimentació...

Considerem ara els efectes indirectes. Podem entendre què vol dir aquesta despesa amb aquest exemple: Un turista que va a un restaurant paga una quantitat que ingressa directament el restaurador. Però els ingressos del restaurador es desvien parcialment al pescador que ha capturat el llobarro, al flequer que enfornà el pa o al viticultor que ha aportat el Priorat. El ventall d'empreses beneficiades és ara molt més ampli: serveis empresarials, comerç, agricultura, transport... però hi ha un que destaca clarament, que és l'alimentació i begudes, amb més del 15% del total dels efectes indirectes.

En resum, el turisme és un sector estratègic per tres motius. En primer lloc, perquè genera un volum d'ingressos molt elevat i creixent fins i tot durant la crisi; en segon lloc, perquè és una forma d'exportació molt solvent i un factor d'equilibri de la balança de pagaments; i, en tercer lloc, perquè el turisme no es concentra en un determinat sector, i en unes poques mans, sinó que té una extraordinària capacitat de difussió sectorial i espacial. Si considerem els efectes directes i indirectes, l'allotjament representa menys d'un 9% de la despesa dels turistes.

Impostos sobre allotjament

El projecte de llei del Govern grava les estades, seguint l'exemple de la taxe de sejour, que en realitat va ser dissenyada pel turisme urbà. Quan l'escala s'amplia a regions o països, es modifica el criteri impositiu i s'empren altres impostos: taxa de sortida, taxa d'aeroport, taxa d'entrada, impost sobre el consum, taxa d'entrada als parcs naturals, impost sobre les activitats... Tots els impostos són imperfectes i cada model té problemes, però en general, aquests exemples intenten recollir el caràcter difussor de l'activitat turística. 

Els visitants tenen moltes dificultats per dissociar l'impost i el preu de venda del servei, especialment quan el recaptador de l'impost és l'allotjament. Si la factura de l'hotel és de 208 euros, interpretem que l'hotel ens ha costat 208 euros i no que ens ha costat 200 euros i que paguem 8 euros a la destinació per la nostra estada. En realitat, la fiscalitat sobre l'allotjament és un increment del preu de venda de l'allotjament, que repercuteix directament sobre l'empresa. L'empresari té dues opcions. La primera és mantenir els 208 euros, de manera que el visitant notarà un increment de preu; i la segona és rebaixar a 200 euros, el preu de venda de l'any anterior, i aportar ell els 8 euros a l'administració.

Si recuperem el punt anterior, és lògic interpretar la indignació del sector d'allotjament. Critiquen, en primer lloc, que una part de l'allotjament català no està inscrit en el catàleg d'empreses turístics. Aquesta oferta para-hotelera que és en essència una competència deslleial d'hotels, càmpings i apartaments reglats, tenen un nou avantatge competitiu. Però hi ha un segon gruix de crítiques més solvents, que són  les que recuperen els resultats de les taules input - output. Si l'allotjament representa menys del 10% de la despesa directa i indirecta dels turistes, per què han de contribuir amb un 100% de la fiscalitat turística?.

Polítiques de preu

Afecta un increment de preu de 4 euros a un hotel de quatre estrelles que ofereix una nit a 100 euros?. És molt difícil respondre aquesta pregunta. Una forma d'aproximar-nos seria aquesta: Imaginem que l'empresari opta per mantenir el preu de venda a 100 euros i contribuir ell amb els 4 euros. Això implica una reducció dels ingressos en un 4%, que no és poca cosa en una època de crisi.

Naturalment vostès em dirien que el millor que pot fer l'hoteler és apujar 4 euros el preu de cada nit i emetre una factura per 104 euros. Però això ens portaria a una pregunta: Per què si el turista és insensible a aquest increment, l'empresari està ofertant el seu establiment a un preu inferior?. En realitat, les polítiques de preu dels establiments hotelers en l'actualitat són processos d'enginyeria. El yield management és el conjunt de mecanismes que intenten adaptar el preu de l'hotel al màxim possible que estem disposats a pagar i també totes les mesures per evitar els llits freds, les habitacions desocupades. Un hotel no pot crear stocks i una habitació no venuda és una habitació perduda. Per això, les polítiques de preu són avui molt agressives, en un marc de competència molt elevat.

I tenim un tercer problema. Els turistes són més sensibles a uns preus que a uns altres. Els estudis sobre la percepció del preu presenten resultats variables, però en general coincideixen en destacar el preu del viatge i el preu de l'allotjament, com els factors crítics en la percepció del preu i, lògicament, en la presa de decisió de compra. 

Ara podem tornar a contestar la pregunta. Afectarà l'impost a la indústria hotelera?. En alguns casos, sí i an altres, no massa o gens. No plantejo en absolut que no s'hagi d'aplicar l'impost, però sí que els efectes sobre el preu hoteler és més complex del que plantegem.

En resum

Si hem d'aplicar un impost turístic, podem plantejar-nos nous camins que superin l'impost sobre l'estada francès, pensat per a les ciutats. Si m'ho permeten, imaginem que no hem de solucionar només un problema de Barcelona, i que hem de fer front a un model impositiu global per al país. A la llum dels dos epígrafs anteriors, hauríem de ser capaços de trobar un mecanisme tributari més eficaç, que no penalitzés només el 10% de l'activitat turística.

En altres paraules, seríem capaços de trobar un mecanisme per a què l'imposició al turista afectés també els FontVella, Estrella Damm, Museu Dalí, McDonald's, Renfe, ZARA, Picasso, Port Aventura...? Perquè aquestes empreses també viuen del turisme. O Montmeló. O Ryanair. Vostès ja m'entenen. 

25 de desembre 2011

El ambulatorio



- Hay que cerrar el ambulatorio, Max. 

Dos horas de argumentos baldíos. Max había anotado en su moleskhine todos los porqués de su oposición, que si la edad, que si los índices de ocupación, que si el área de influencia, que si el centro descongestionaba el hospital comarcal. Era inútil. La decisión estaba tomada y no hay palabras que cambien el gesto negativo del responsable. El lunes cierran las puertas. 

De vuelta a casa en su pequeño Peugeot, Max pierde la mirada entre los campos de trigo que son acunados por el bierzo. Ahora Max, en blanco y negro, quiere que el taxi vuele entre los trigales, que sea un reactor que llegue a tiempo al hospital, que se ve a lo lejos de la recta infinita. Su padre murió en esa recta, mientras su madre le lloraba en silencio, un silencio que cubrió el taxi, que cubrió los campos, que cubrió las oliveras, que cubrió el río y el bosque de abedules, que cubrió toda la región de sangre y de luto. 

Max paró en esa recta que sube y baja los oteros y que se pierde en el horizonte. El humo del cigarro le trasladó a la niebla que cubría el ambulatorio el día de su inaguración, el mismo día que su madre dejó el luto. Allí nacería su hija Alba, que antes de nacer ya tenía ganas de vivir. Y allí se abrieron las urnas que le hiceron concejal. 

 Mientras ensaya cómo explicar a los vecinos el cierre, Max sube por los callejones de la judería y casi por azar pasa junto al ambulatorio blanquecino. Frente a la puerta noble, unos vecinos se han encadenado y han empapelado la fachada de consignas fáciles. En el centro de los indignados, distingue los cabellos de trigo de Alba, que grita casi sin voz su protesta contra el cierre, contra los recortes y contra una política injusta. 

Y, para ser breve, diremos que Max sonrío abiertamente y casi diríamos que rió. Y por un momento sintió que todo tenía sentido y que el futuro era posible. Y para aquellos lectores que quieran creerlo, también les diré que intercambió una mirada cómplice con su padre que se perdió entre la niebla de la judería.

22 de desembre 2011

Després de la pluja. #aigüestorm



Ja tenim els efectes secundaris de la pluja d'idees sobre el Parc Nacional d'Aigüestortes, #aigüestorm No és fàcil innovar en una tipologia turística molt fràgil i massa previsible. Ja saben: caminar, passejar, admirar i poca cosa més. Aquestes són algunes de les propostes més singulars que ha deixar el brainstorming sobre el Parc. Els assessors del #teet01 escolliran les tres millors idees, però vostès també poden opinar en els comentaris. I ja saben: Una idea porta a una idea que porta a una idea que porta...

Globus amb fons de vidre. Sobrevolar el Parc amb un globus aerostàtic amb el fons transparent, com els vaixells amb fons de vidre de les Medes. No apte per a persones amb vertigen.

Hotel de fang. El fang és un material tradicional en les construccions del Pirineu. Un petit hotel de fang, gairebé camuflat en la natura, permet viure l'experiència de la nit al Parc i de la textura orgànica del material.

Natura i moda. El PN. pot ser un excel·lent escenari per a les presentacions de col·leccions de dissenyadors locals i internacionals. Fer d'Aigüestortes una referència obligada en la presentació de catàlegs vinculats amb la moda, preferentment amb materials naturals.

Cinc sentits. Una experiència del Parc basada en l'estímul dels sentits: sentir el Parc, olorar el Parc, "degustar" el Parc i palpar el Parc. Descobrir que la natura és molt més que bones vistes.

Rutes solitàries. Un dispositiu amb GPS ofereix a cada visitant un recorregut únic i irrepetible, que té la intenció de posar en valor àrees desconegudes, fomentar la fidelització (cada visita és nova) i sobretot oferir als visitants el valor del silenci.

Làser 3d. Adaptació dels paintballs amb dispositius làser, que no generen cap efecte negatiu a l'espai natural, i ulleres 3D que permeten incorporar la realitat augmentada (óssos, esllavissades...). Adrenalina en el Parc, amb un baix impacte ambiental.

Boy scout training week. Programa de formació orientat al públic infantil. Durant una setmana, un equip de monitors formen els aspirants en orientació, els "senyals" de la natura, els rastres, la flora i la fauna...

Aigüestortes Film Commission. Convertir el PN. en la destinació més preparada per a la filmació d'exteriors de pel·lícules ambientades en espais naturals. Cada pel·lícula seria una excel·lent promoció del Parc.

"Trobem l'animal?". Orientats per un guia, un grup de visitants ha de trobar un animal pel Parc (una vaca, una ovella), en una zona delimitada, a partir dels rastres que va deixant. L'activitat es porta a terme de dia i també de nit.

Turisme de son. Producte orientat a facilitar que els visitants puguin descansar, fer cures de son, en un entorn natural, que combini el contacte amb l'entorn i un cert grau de comfort. 

El Parc de nit. Excursió guiada i en silenci pel Parc, amb l'ajut d'un guia especialitzat i d'una llum molt feble, que permeti viure l'experiència de la foscor. Els dies de lluna plena es caminarà sense cap llum artificial.

El bosc de la por. Ambientació del Parc, en la que es poden reviure alguns dels mites ancestrals de la cultura occidental situats en els boscos. Una experiència teatralitzada, amb l'ajut de sons i imatges, que permeti alliberar les nostres pors més ocultes.

Parc naturista. Creació d'una ruta en un sector allunyat del Parc, que permeti atreure el segment naturista. Viure la natura sense roba permet connectar millor amb la nostra condició animal.

Plataforma. "Ara hi caic". La plataforma, situada fora del perímetre del Parc, permet en primer lloc contemplar el paisatge des d'una alçada a la que s'hi accedeix mecànicament per l'interior; després, un joc de tobogans interiors fa baixar els visitants de forma sobtada.

El Parc en ruc català. Més que una visita en cavall, la visita en un ruc català ofereix una altra perspectiva, una marxa molt més relaxada i posa en valor una espècie autòctona.

Aprenent de pastor. Un producte turístic de varis dies, en el que uns pocs visitants poden experimentar el ritme del temps i el pas de les hores de la vida del pastor. 100% Slow tourism


21 de desembre 2011

Sis dubtes sobre la taxa turística



TT ja no és Trending Topic, sinó Taxa turística, una de les propostes que ha presentat el Govern de la Generalitat en la proposta de pressupostos 2012. En realitat, es tracta d'un projecte de llei, és a dir, una proposta legislativa que només serà norma si el Parlament l'aprova. És, per tant, un període de reflexió que permet ampliar, modificar, millorar o fins i tot retirar el projecte de llei.

En aquest context de debat obert, em permeto plantejar sis dubtes, no tant en el pols entre sí o no, sinó en el complex terreny del com.

1. Per què el Govern contradiu el programa electoral de CiU?

Prenem el programa de CiU i anem al punt 539, en el capítol de turisme. Cito textual: "539. Reclamarem al Govern espanyol l’aplicació d’un IVA reduït sobre el sector turístic i ens comprometem a no establir noves figures impositives que tinguin com a objecte principal gravar l’activitat turística". El programa de CiU deia explícitament que no aplicaran cap impost o taxa al sector turístic. I, per tant, el Govern està actuant contra el seu propi programa. I això és extremedament greu. Si els programes són paper mullat l'endemà de les eleccions, fem-nos un favor tots plegats: ni promeses, ni programes.

De fet, fa només unes setmanes, el candidat Duran i Lleida es comprometia a "treballar per la rebaixa de l'IVA turístic", d'acord també amb la promesa electoral del PP. Seiem un moment, prenem aire, agafem distància. L'11 de novembre un partit polític defensa rebaixar la pressió impositiva al sector turístic; aquest mateix partit un 20 de desembre (del mateix any) proposa incrementar la pressió impositiva al sector turístic. Què ha passat en 40 dies per a què es faci exactament el contrari del que s'ha promès en campanya?.

2.- Com es recapta?

És cert que l'impost turístic és molt comú en les destinacions turístiques. El que és més infreqüent és que  l'objecte de l'impost sigui l'estada en un establiment d'allotjament. A Jordània, l'objecte són les vendes turístiques, a Kènia el transport, a Argentina, Regne Unit o USA és l'entrada al país, al Nepal, el permís d'accés als espais naturals, a Indònesia el transport aeri...

No és una qüestió menor. A Catalunya, un percentatge molt significatiu de les pernoctacions no es realitzen en hotels, ni en càmpings, sinó en apartaments i oferta parahotelera, que no consten en l'article 83 de la proposta de llei. Els hi ho diré amb altres paraules: Un percentatge immens dels turistes que arriben a Catalunya no pagaran cap impost, que només serà repercutit sobre l'oferta convencional, especialment hotels i càmpings. És impossible garantir la universalitat de l'impost a Catalunya, si l'objecte de l'impost és l'estada en un establiment d'allotjament.

Per això, els números no quadren. A Catalunya hi ha 178 milions de pernoctacions, 145 si no considerem la segona residència (per què no, seria un interessant debat). Si la taxa es mou entre 1 i 3 euros, la recaptació hauria de ser molt superior als 200 milions, mentre que les previsions dels pressupostos són de 100 milions d'euros.

D'altra banda, es grava també qualsevol ús no turístic dels allotjaments. Ja sé que en aquest país tendim a confondre turistes i usuaris d'establiments d'allotjament, però hi ha molts casos en els que els hotels són ocupats per no turistes: El diputat que dorm a Barcelona perquè la sessió parlamentària s'ha allargat massa, el marit que decideix dormir en una pensió després d'una discussió de parella, el viatjant d'una empresa editorial que fa nit a Lleida o el transportista que ocupa un hotel de carretera camí de Polònia és un usuari d'allotjaments i no és un turista. Parlem de taxa turística, quan ni és taxa (és impost) ni és turística.

3.- Per què gravem?

Aquesta és una pregunta clau de qualsevol impost. Jo suggereixo que com a mínim canviïn l'article 80.2 de la Llei, on s'afirma sense cap sentit del ridícul que "aquest impost grava la singular capacitat econòmica de les persones físiques". Vostès entenen alguna cosa?. Senyor, ha de pagar un impost perquè té una capacitat econòmica "singular".

L'ecotaxa balear (que tampoc era ni eco ni taxa) sí explicitava l'objecte de l'impost: Es gravava l'impacte del turista sobre el medi ambient, de manera que l'impost compensava almenys parcialment els efectes negatius. En altres casos, es graven els costos afegits que implica la presència de turistes en un territori, com la gestió del patrimoni, la millora del mobiliari urbà, l'increment de seguretat... Hi ha qui grava la pèrdua d'oportunitat dels espais naturals protegits. La preservació d'un espai natural per al gaudi turístic impedeix l'aprofitament d'aquests recursos i, per tant, alguns països demanen als turistes que contribueixin en el cost de pèrdua d'oportunitat.

El que només generarà problemes és establir un impost que grava la "singular capacitat econòmica". Si no expliquem els turistes perquè els gravem, és fàcil que se sentin molestos. I fins i tot poden arribar a pensar (i això és el que suggereix l'article) que els gravem perquè demostren que tenen diners i nosaltres necessitem diners. Els impostos sempre han de deixar clar quin és l'objecte de l'impost, quina és la raó per la qual acordem demanar-li un esforç tributari.

4.- En què ens gastem els recursos?

Aquesta és una pregunta essencial. Al projecte de llei, com a totes les lleis d'aquest país, es desplaça la discussió al reglament, seguint la màxima de Romanones "Faci vostè la llei, que jo faré el reglament". Però sí hi ha algunes normes que queden fixades per llei i que permeten detectar els dos grans errors d'aquest capítol.

La llei preveu la creació d'un Fons per al foment del turisme, que recollirà els recursos recaptats. El problema és que la gestió d'aquests recursos serà competència exclusiva de la Generalitat: "Els departaments competents en matèria d’economia i turisme són els encarregats de gestionar aquest Fons, en els termes i condicions que s’estableixin reglamentàriament". I això és un error capital. No es pot exigir al sector que actuï de recaptador (i en la pràctica de principal contribuent) i negar-li alhora la possibilitat de gestionar els recursos.

La llei és ambigua en el destinatari del fons, que pot anar destinat a fulletons, a una fira de turisme, a un programa d'ambientalització turística, a la restauració d'una capella o a la creació d'un producte de wellness. Té més sentit, com deia en el punt tercer, que la llei concreti quin és el sentit de l'impost, per tal de justificar després la seva despesa. Si es pot dedicar a promoció, sostenibilitat, nous productes, qualitat, infrastructures... acabarà essent un calaix de sastre diluït, sense cap efecte sobre el model turístic del país.

5.- Per què no s'han de destinar els recursos a promoció?

Entre les funcions de l'impost, el primer que apareix a la llei és la promoció. I no, no té cap sentit que un impost turístic es destini a la promoció de la destinació, com a mínim per tres motius.

Imagini's que en el moment en què compra una Coca-Cola, nota que li cobren un extra per la política de màrqueting de la Coca-Cola. I quan anem a queixar-nos ens expliquen que l'empresa ha hagut d'invertir molts diners en seduir-nos, i que ara els hi hem de tornar una part d'aquests recursos. ¿Quin argument donem a un turista per cobrar-li els anuncis que hem pagat per a què vingui?. Jo no em veig amb cor d'explicar-ho.

El segon problema és que en aquests moment està vigent la llei de l'Agència Catalunya Turisme, que estableix (per llei) l'aportació directa del sector privat en la promoció turística del país. I no he vist cap dispossició transitòria que anul·li l'Agència. De manera, que ara li diem al sector turístic que col·labori en la promoció turística del país i alhora que faci de recaptador d'un impost als turistes per a millorar la promoció del país.

I el tecer problema és que els països més avançats en turisme han creat models de gestió dels òrgans de promoció molt més moderns. Tant A tout France (l'antic Maison de la France) com London & Partners (l'antic London Tourism Board) donen serveis a les empreses, i amb aquests recursos poden fer front a un increment de la despesa en promoció turística. Aquesta és la via de futur per la sostenibilitat de la promoció turística.

6.- Per què és un error la distribució local de l'impost?

El desgavell legislatiu s'apropa a l'absurd quan incorpora els ens locals entre els beneficiaris del fons. D'entrada, és una bona notícia que una part de l'impost es destini a les administracions locals, però no així. L'article 96.2. diu "el 25% de la recaptació del Fons ha d’ésser destinat a les administracions locals, en funció de la recaptació corresponent per establiments" i el 96.3. "El percentatge del fons gestionat per les administracions locals haurà d’ésser destinat al finançament d’actuacions concretes en l’àmbit de la promoció turística".

El sistema turístic català es basa en l'extrema mobilitat dels visitants, excepte en el cas de Barcelona. Un turista a Palamós visita Girona, Besalú, Empúries o Barcelona. De fet, la segona i tercera corona del litoral rep visitants, rep per tant els impactes, i només obté uns ingressos puntuals: El gruix de la despesa es queda a les poblacions hoteleres. Assignar els fons a partir de la despesa en allotjament és ignorar que els turistes es mouen en un sistema territorial complex. Té molt més sentit que la gestió del fons recaigui sobre les marques i no sobre les localitats.

Tampoc entenc per què les activitats de l'impost són tan obertes en el cas de la Generalitat i es limiten a la promoció en les localitats, precisament la despesa més inadequada de totes les despeses possibles. Per què s'obliga als municipis a gastar aquests recursos en promoció?.

Un mal projecte, que ha de ser revisat

El Govern ha fet un projecte de llei sense consens, sense diàleg, en desacord amb el seu propi programa, en contradicció amb les promeses realitzades fa només un mes, una llei injusta (no és universal), indefinida (no marca l'objecte de la llei), desorientada (no concreta la despesa) i tancada (no integra el sector en la presa de decisions). És un bon moment per repensar el projecte, consultar les empreses, madurar les decisions i esmenar els errors.

18 de desembre 2011

#congrespsc

16 de desembre 2011

El Congrés des de fora


L'esquerra té dues ànimes, el carrer i els parlaments. Hi ha una esquerra que ocupa places, que convoca vagues, que crida consignes i que aspira a canviar-ho gairebé tot. És espontània, libertària, creativa, un punt naïf, i necessàriament revolucionària. Hi ha una esquerra organitzada que guanya eleccions, que governa, que pacta, que aspira a canviar algunes coses i de vegades, se'n surt. És més poruga, realista, organitzada, i necessàriament conservadora. Les dues esquerres sempre han tingut una tensa relació i en els sopars de nadal es deixen caure els retrets: demagog, botifler, acomodat, idealista... No ho saben però l'esquerra només és possible amb l'activitat des de dins i des de fora, des dels escons i les places. No ho saben, però són les dues ànimes d'un mateix pàlpit.

Cada moment històric atorga el protagonisme a un o a un altre. De vegades, és necessari que l'esquerra més creativa, més lliure, reculli la veu de les places i participi en les manifestacions que donen forma al desencís i escrigui els grafittis que configuren els discursos futurs. De vegades, és l'esquerra pragmàtica i activa la que ha d'escriure les lleis, ha de pactar i ha de rebaixar la utopia al punt just per a fer-la possible. El destí de l'esquerra depèn de l'agudesa d'encertar quina de les seves ànimes ha de ser en aquell precís moment, l'actriu principal.

També els partits d'esquerra tenen dues ànimes, la de dins i la de fora. Com uns cunyats en un sopar familiar, la seva relació és més aviat tensa. Els uns senten que treballen, que redacten, que pacten, que donen forma als projectes amb la maquinària pessada de l'estructura del partit i miren amb un punt de rebuig els socialistes que no van a les assemblees, que no presenten esmenes, que no juguen el partit. Els altres fa temps que han perdut la fe en el sistema i busquen un nou sentit entre les veus del carrer; senten que només des de fora es pot canviar la política i miren amb un punt de rebuig els socialistes de credencial. Tots dos són necessaris i formen part de l'ànima bipolar del socialisme.

El destí del PSC depèn de l'agudesa d'encentar quina de les seves ànimes ha de ser en aquell precís moment, l'actriu principal. I, potser, més que un Congrés des de baix, avui s'inicia un Congrés des de fora.

El tres reptes del PSC



El PSC es mira al mirall del futur, amb moltes cicatrius, un sac de dubtes i poques, molt poques cares noves. Tots els zoom de les càmeres esten pendent d'allò que és molt poc rellevant (si Navarro o Ros) i ignoren la transcendència de les decisions aplaçades. El partit hauria de fer front a tres reptes històrics. Ara o mai...

La redefinició de la socialdemocràcia

No és un problema català, sinó europeu. La socialdemocràcia s'ha diluït en un cafè amb llet de paraules velles, discursos fàcils i manca de solucions. La crisi ha evidenciat la incapacitat de l'esquerra europea d'articular un nou discurs, que sigui alguna cosa més que la versió amable, simpàtica, del discurs dels populars europeus. 

Una via verda nítida, la prioritat per l'eficiència del sistema, un relat fiscal entenedor, el combat dels privilegis, la defensa ètica de la comunitat (en oposició a l'individualisme), la disolució de la cultura del subsidi o l'aposta per la meritocràcia configuren el núvol de tags de l'esquerra que ve. La socialdemocràcia s'ha de redefinir a Catalunya, a França i a Dinamarca, és cert. Però a Catalunya hauríem de ser capaços de crear una via catalana a la crisi d'identitat de l'esquerra, una via valenta que recuperi l'alè de les utopies i que transpiri modernitat.

La redefinició del catalanisme polític

Cap partit polític pot sobreviure si no és percebut pels ciutadans com el garant de la defensa dels interessos de la comunitat que representa. El PSC ha d'alterar el joc de relacions amb Espanya i amb el PSOE, amb un principi irrenunciable: Els interessos de Catalunya, primer. La forma que ha de prendre aquest principi va molt més enllà de la teatralització d'un grup parlamentari propi (que és un mínim irrenunciable), sinó en la determinació de votar sempre Catalunya quan la proposta afecti els interessos del país.

El PSC ha de concretar la seva aposta federalista, que s'ha de traduïr en un full de ruta compartit. Això vol dir unir-se quan convingui a la resta de forces polítiques del país per defensar interessos comuns, però també definir nítidament un perfil propi. El país és orfe d'un catalanisme polític renovador, capaç de defensar la reforma de la Constitució, la reforma del Senat, l'articulació federal del país (vegueries i municipis forts), la ubicació de la cultura (catalana) en el centre del projecte de país, la complicitat federalista amb altres territoris espanyols i una via europea directa. 

La redefinició de la política

Als carrers encara sonen les consignes indignades d'una queixa inaplaçable: democràcia real, ja. Un partit que vol construir el futur ha d'adreçar-se en primer lloc, sobretot, a aquells que no voten, al creixent sector de la població que ha deixat de creure en la política i en els polítics; que no entenen els discursos i veuen l'artifici dels mítings i els eslògans; que no se senten interpel·lats ni consultats; que s'han cansat del dondedijedigodigodieguisme.

I la fractura entre indignats i política és tan gran i creixent que no se sutura amb paraules. Els partits s'han de reiventar amb la radicalitat de la primavera àrab i no amb la cosmètica de la Señorita Pepis, que dissimula les arrugues amb una mica de fons. El guió del canvi l'han escrit a les places del país: elecció directa, limitació de mandats, open gouvernment, processos de decisió bottom - up, abolició de la política de l'eslogan... I especialment replantejar-nos les formes com els partits es relacionen amb els ciutadans, i trencar la lògica 1.0 de les estructures caduques.



14 de desembre 2011

UdG 20 anys



La Universitat de Girona és ja una universitat jove i ha deixat l'esperit adolescent. Aquests dies celebrem el 20è. anniversari de la Universitat. La UdG ha creat un blog en el que es recullen les sensacions dels blogaires universitaris. Aquesta és la meva aportació:

"Fa 20 anys que tinc 20 anys, i dos o tres més, ara no ho recordo. Llavors estudiava Geografia, en les aules fredes del Seminari i en una biblioteca extreta d’una novel•la d’Umberto Eco. Crec que feia més fred llavors, quan tot estava per fer i tot era possible. Però abans de caure en la malenconia dels temps passats, deixeu-me recordar que tots els professors de geografia s’amuntegaven en un despatx, que desafiava les lleis més elementals de la física. I que les classes de cartografia digital es feien amb un sol ordinador, de pantalla verda i píxels titil•lants. Després de geografia, vaig iniciar la llarga travessa turística, des d’uns estudis al marge de la Universitat a la Facultat de Turisme, dinàmica i hiperactiva, en la que tinc la sort de treballar-hi. 

Ara som una mica més grans, hem canusit i hem encapsat algunes utopies. Potser sí hem perdut un xic d’aquell esperit comunitari, estimulant, un punt inconscient, de la Universitat que naixia. I els desembres ja no són tan freds, o potser només m’ho sembla. Però, admetem-ho, la UdG és avui molt més del que havíem gosat imaginar, en el continent i en el contingut. Ara ens toca imaginar la Universitat del 2030, el quarantè aniversari, i intentar que les realitats tornin a superar els nostres projectes".

Hi ha un moment

Hi ha un moment en tot viatge en el que et preguntes per què estàs lluny de casa. En el que enyores el vell pati i l'olor de la menta que passeja el vent. Un instant en el que ja no recordes per què vas marxar ni de qui fugies. Un pedaç de temps en què descobreixes que estàs sol. I que ara surt el sol entre les palmeres primes, però a casa encara cau la nit. 

I, curiosament, és només en aquest instant fugaç que viatges de veres.

04 de desembre 2011

La cultura de l'esforç

Cada societat es pot definir pel seu núvol de tags, per les paraules que més vegades repeteixen els seus dirigents. En el núvol de Rajoy, per exemple, hi destacaria "manga" i no per les operacions immobiliàries a la Manga del Mar Menor ni pels còmics orientals, sinó per la seva expressió predilecta "no podemos estirar más el brazo que la manga". El pobre Rajoy no ha entès encara que el braç és sempre igual, que el que s'empetiteix és la màniga. En el núvol del President Mas, la paraula més rellevant seria "esforç". La cultura de l'esforç, el nou mantra de la Catalunya que ve.

Qui podria negar el valor de l'esforç?. Jo ho diu en Guardiola, que si ens llevem d'hora, ben d'hora, serem un país imparable. Però hi ha algunes notes a peu de pàgina en el discurs hegemònic de la "cultura de l'esforç" que m'agradaria compartir amb vostès, avui diumenge que m'he llevat una mica més tard, després d'un dissabte mandrós.

Quin esforç?

És un esforç llevar-se a les dues de la matinada per canviar els bolquers al nadó, que remuga molest al bressol. És un esforç també donar de menjar la teva mare a la residència d'avis cada dia de la setmana.  És esforç ajudar el teu company de classe a fer els exercicis de fraccions. I és un esforç escoltar un amic, que necessita precisament avui ésser escoltat. Però cap d'aquests esforços computa a la Borsa Nacional de la cultura de l'esforç, perquè en aquest cas esforç només vol dir treball.

"Treballem, treballem, que la cibada guanyarem". L'ethos weberià situa en el centre de la nostra aspiració, com a persones i com a societat, el treball. Som el que treballem. I, per això, l'eficient home de negocis, sempre tan enfeinat amb la seva blackberry i el seu twitter anunciant les quinze hores que treballa a diari, és el prohom esforçat que valora el país. Però ningú no ha preguntat el seu fill què opina dels petons manllevats. Ni a la seva dona, si li agrada cobrir tots els forats que deixa la seva absència.

És cert que una de les conquestes socials més rellevants dels darrers quaranta anys ha estat la incorporació de les dones al treball. Però hi ha una altra conquesta igualment rellevant, que és la descoberta de la paternitat, els pares gaudint del seu paper de pares. Què els hi he de dir?. Que no hi ha res comparat a les tardes compartides amb en David.

Esforços individuals

L'esforç sempre és personal, perquè el verb esforçar només es conjuga en singular: Jo m'hi esforço, tu t'hi esforces, ell s'hi esforça. Hi ha un pòsit competitiu, de la llei de la selva, amb la cançó de l'esforç. Ajudar el que es queda enrera és perdre el temps; cedir el pas és de covards; compartir és cedir...  Per això, l'analogia esportiva funciona tan bé. Guanya qui s'hi esforça més i per tant, perd qui no s'ha deixat la pell. Sempre hi ha pots entrenar una mica més, córrer uns kilòmetres més, aixecar una mica més de peses. 

Fracassats i esforçats

Mirat amb perspectiva, vivim en una societat absurda on molts no poden treballar i uns altres han de treballar molt més, s'hi han d'esforçar més. La cultura de l'esforç exigeix que els qui tenen la sort de treballar es quedin fins a les onze de la nit quadrant balanços i els qui no tenen la sort de treballar, que són cada vegada més, passegin els seus dilluns al sol. En certa manera, l'antònim de l'esforçat és el fracassat.

O t'esforces o fracasses, diu el pensament calvinista de la Catalunya que ve. I, en fi, jo coneixo molta gent que té el que té perquè li ha plogut del cel i a més, ni tan sols han hagut de pagar l'impost de sucessions. I conec moltes persones que han treballat molt, però molt i molt oi Mercedes?, i ja no saben com arribar a final de mes. La meritocràcia no és real, o almenys no és tan real com ens volen fer veure. 

Un dels efectes més absurds d'aquesta crisi és el sentiment de culpa col·lectiu. Per això, un aturat és un senyor que es passa tot el dia al bar (sobretot si és andalús), algú que no s'hi ha esforçat prou. Si no tens, no t'ho has guanyat i si tens, t'ho mereixes. A les discoteques ja no preguntaran "Estudies o treballes?", sinó "T'hi esforces o fracasses?".

Amanece, que no es poco

La millor contribució de la cultura mediterrània a la humanitat és la joie de vivre. El plaer de passejar entre les fulles mortes de la tardor, el ball en una festa de barri improvisada, els somriures compartits en un bar de matinada, l'emoció de caçar bolets, el treball en equip d'un castell que s'enlaira, les aventures dels nens a la vora del llac, la intensa sensació de trepitjar l'escenari d'un teatre... Aquests són els fragments amb els que, realment, construïm la nostra efímera existència.

Però ara ser feliç és, ens diuen, una mica immoral, una mica frívol. Pujar muntanyes amb la que està caient?. Recollir els teus fills a la sortida de l'escola quan l'empresa fa aigües?. Obrir les esglésies de la Vall de Boí només per a què connectem amb l'essència del passat i del transcendent?. La crisi sembla una coartada per deixar de somriure. 

Esforç sí, però...

La cultura de l'esforç em sona a treball, a individualisme, a èxits (i per tant, fracassos), a falsa meritocràcia, al mite del self made man (mai woman), a calvinisme, a estigma social, a construir un país pensant en la cartera, a corbatas i sabates italianes. Treballar, sí i esforçar-se, també. Però si no hi afegim també cooperació, barreja, oci, redistribució, igualtat d'oportunitats, treball en equip, joie de vivre i grans dosis de postes de sol, potser sí serem un país imparable, però trist i una mica buit. De tan ràpid que hi anirem ens perdrem les darreres gotes de pluja. 


01 de desembre 2011

#Aigüestorm


Creat el 1955, el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici té arguments per a lluir la seva gestió. És una Zona Natura, RAMSAR, certificada amb un EMAS i amb la Q de Qualitat. Ha creat alguns productes turístics innovadors com els carros de foc, els pedals de foc, els camins vius, el geocaching o el parc per a discapacitats. 

Però el portafoli de productes turístics del Parc és limitat. No hi ha molt a fer i les propostes són massa previsibles, molt convencionals. Al turisme natural és on més clarament es manifesta la crisi de la creativitat turística: els mateixos itineraris, les mateixes visites guiades, les mateixes exposicions... El turisme reclama innovació, audàcia, emocions, R+D i només s'ofereix deja vu.

#Aigüestorm és el brainstorming d'Aigüestortes. Vint grups de treball idearan durant dues setmanes productes al Parc que intenten trencar les lleis del convencionalisme. En aquest mateix post, presentarem les 10 idees més innovadores. Espero que ens ajudeu a escollir els millors esforços de creativitat, que poden ser d'utilitat pel futur del Parc.