13 de gener 2012

Carinyo, he encongit els funcionaris


Amb la perseverància d'una gota malaia, els mitjans de comunicació estan reiterant un discurs liberal que tira per l'aigüera 30 anys de consensos públics. La crisi és una excel·lent coartada per a reivindicar que el nostre sector públic és massa gran, tan gran que ofega les arques públiques, les generacions futures, el progrés i fins i tot ofega les possibilitats d'Espanya a Eurovision o la supervivència de les tortugues llaüt. I si a Catalunya tenim molts funcionaris, què no hem de dir de les espanyes, ens recorden tots els mitjans.

Hi ha un mapa que corre per la xarxa amb la viralitat de les imatges robades a l'Scarlett Johansson, un mapa en el que veiem els funcionaris per comunitats autònomes. Allà Catalunya apareix amb un fantàstic 9,8% mentre que les comunitats on els pagesos se'n van als bars i abandonen els camps, el percentatge es duplica i fins i tot es triplica. I avui, el diari oficial del liberalisme català ha publicat un article que ens il·lustra amb un mapa similar: Els extremenys, castellans i andalusos són tots funcionaris, mentre que la Espanya productiva es troba a la Mediterrània. Per cert, un mapa que com comentarem més endavant és un terrible fake.

Però no ens perdem en els detalls i anem al fons de la qüestió. És veritat que a Catalunya sobren funcionaris i que a Espanya sobren molts funcionaris?

Funcionaris?

D'entrada és un error (freqüent) parlar de funcionaris. A Espanya, el 2010 hi havia  2,68 milions de treballadors públics, dels quals 1,6 són funcionaris de carrera, i per tant més d'un milió de treballadors públics no ho són.

Quants treballadors públics?

Sembla estrany, però no podem respondre fàcilment a aquesta pregunta. Hi ha dues maneres de saber quants treballadors hi ha. El més útil és el Registre Central de Persones (RCP), que gestiona el Ministeri de la Presidència. Si el consultem, podem veure que a Espanya hi ha 2,68 milions de treballadors públics i no 4 milions com afirma La Vanguardia avui. D'aquests 2,68 milions, 600.000 són treballadors de l'Administració de l'Estat, més d'un milió són treballadors de les comunitats autònomes i més de 600.000 pertanyen als ens locals. De cada quatre treballadors públics, un pertany a l'Estat, un treballa per a les administracions locals i dos a les comunitats autònomes.

Hi ha una segona font, que és l'Enquesta de Població Activa (EPA). Com indica el seu nom, l'EPA és una enquesta en la es pregunta a la població activa (que treballa o que vol treballar) en quin sector està inscrit. Durant aquests anys, s'han creat moltes empreses públiques i mixtes que tenen com a objectiu externalitzar tasques públiques. Tot i que molts d'aquests treballadors no són treballadors públics, quan són entrevistats sí s'ho consideren i hi consten a l'EPA. Al tercer trimestre, es comptabilitzaven segons aquesta font 3,22 milions de treballadors públics, que són 600.000 més dels que registra el RCP. Ara bé, no hi ha cap font que s'aproximi ni de lluny als 4 milions de "funcionaris" que proposa avui La Vanguardia, en un nou epic fail del diari del Comte.

Treballadors per territoris



Anem ara al famós mapa, que dibuixa una Catalunya en vermell i una Espanya de manguitos i vuelva usted mañana. D'entrada, he de dir que les ràtios depenen d'alguns factors relativament aleatoris. Per exemple, hi ha 2.000 militars a Catalunya, 10.000 a Aragó i 30.000 a Madrid. I essent cert que amb el criteri de flux monetari això beneficia Madrid i Aragó, no podem reclamar que la distribució dels recursos militars es faci amb criteris demogràfics i no amb criteris estratègics. Per això, Ceuta té més militars que tota Catalunya. Però això és, si volen, una nota a peu de pàgina.

Com hem vist, el gruix de la inversió en personal públic recau en les comunitats autònomes, especialment en els capítols de personal educatiu i sanitari, els dos eixos de la despesa pública a Espanya. El model escolar i el model sanitari català és mixt, ja que incorpora centres de titularitat privada (i per tant, integrat per treballadors privats) en el sistema d'oferta pública. En altres paraules, la despesa pública en serveis no genera aparentment treballadors públics, sinó treballadors privats pagats amb diners públics. És evident que el mapa canviaria de forma radical si incorporéssim tots els treballadors públics de facto i no només els de iure.

Per cert, l'estàndard d'anàlisi de la funció pública és la relació entre la despesa en treballadors públics (més que no pas el número) i el PIB. Curiosament, en els estudis territorials sempre es relaciona amb la població activa i mai amb el PIB. Si ho féssim d'acord amb l'estàndar d'anàlisi habitual, el resultat també seria un altre.

En tenim molts?. Massa?

El discurs liberal que repeteix el missatge amb la paciència d'un mestre zen ens diu que a Espanya sobren funcionaris. Algú va dir que en sobren 900.000. I algun Think Tank va escriure que en tenim 300 milions, en un país de 46 milions d'habitants. Qui té raó?. Som un país de funcionaris de tallat i segells de goma?.

En aquests casos, el millor és analitzar la situació dels veïns. Aquí tenen un bon informe sobre la situació de la funció pública a Europa, a partir de les dades oficials. El país que lidera la llista és Suècia, on treballen per a l'administració 1.125.000 persones, és a dir el 12,3% de la població, o sigui vuit habitants per treballador públic. La segueixen Finlàndia, Letònia i Malta, amb nou per cap. Bèlgica i França ocupen els llocs setè i vuitè, ambdós amb 12 treballadors per habitant. Irlanda, Portugal i Països Baixos també guanyen a Espanya, els dos primers amb 13 habitants per cada empleat públic i l'últim, amb 16. A la cua de la classificació, es troben Txèquia, on un treballador públic atén a més d'un centenar d'habitants, Romania, amb 127, i Eslovàquia, amb 135. La pregunta és: Anem cap a Suècia o anem cap a Romania?.

Més funció pública. Millor funció pública

No necessitem menys serveis públics i menys treballadors públics, sinó més. Molts més. No hem estirat més el braç que la màniga en la funció pública, perquè encara som lluny dels països que volíem imitar. Si hem de fer kit kat perquè estem en crisi, deixem escrit en negreta que això és un fet transitori i que quan tornin temps  millors recuperarem el camí de la modernització del país i la consolidació de l'estat del benestar.

Si el que reclamen alguns no és menys funció pública, sinó millor, jo ja hi estic d'acord. Si hem d'introduir criteris d'eficiència, de racionalitat, de modernitat i de persecució sistemàtica de la inanició, m'hi apunto, com ja els hi suggeria en una altra entrada. Menys tissores i més aurores. I, posats a demanar, encapsem durant uns mesos el raca-raca que més enllà de l'Ebre comença el desert. Ei, si pot ser.

11 de gener 2012

Catalunya no té la pressió fiscal alta


Aturem un moment l'apocalipsi. Ni Catalunya ni Espanya tenen una pressió fiscal alta. I, naturalment, Catalunya no és la regió d'Europa amb la major pressió fiscal. Ni tenim la pressió fiscal de Suècia. Ni som el país d'on fugen els empresaris indignats per la fiscalitat; ni ocupen la plaça del Sol amb tendes de campanya Loewe. I sí. Els suecs continuen sent més alts, amb els ulls més clars i parlen molt millor l'anglès que nosaltres. 

Tot i que ahir molts diaris van reproduir aquest mantra, la pressió fiscal a Catalunya no és alta.

Pressió fiscal

La pressió fiscal és la relació entre tota la recaptació que fa l'administració via impostos i el PIB del país. És una mesura útil per dos motius. En primer lloc, té en compte la recaptació real, allò que efectivament ha recaptat el sector públic i no els percentatges que figuren a la llei. En segon lloc, és útil perquè relaciona els ingressos públics amb la riquesa del país. Quantes vegades han sentit allò de "Tenim uns impostos de Suècia, però no som Suècia"?. Com la pressió fiscal té en compte la riquesa del país (el seu PIB), contempla el diferencial entre els països, d'acord amb la riquesa general del país.

Per saber si la pressió fiscal és alta o és baixa, l'única forma que tenim és comparar-ho amb la nostra àrea d'influència. L'any 2010, segons les dades d'Eurostat, la pressió fiscal mitjana a l'Europa 27 era del 39,6% del PIB i a l'Europa 17 del 40,2%. Suècia, aquest país del que tant hem sentit a parlar els darrers dies, té una pressió del 46,3%, però no és la més alta, perquè la superen Bèlgica i Dinamarca (que arriba al 48,5%). I Espanya?. La pressió fiscal a Espanya és del 32,9%, després de les mesures fiscals aprovades, és a dir, gairebé 7 punts per sota de la mitjana. Espanya ocupa la posició 20 dels 27 països de la Unió Europa, per sota de potències de l'estat del benestar com Estònia, Malta, Xipre o Portugal. 

És cert que el diferencial entre Espanya i Europa s'ha escurçat sensiblement en els darrers anys, per dos motius. En primer lloc, perquè Europa ha rebaixat la pressió fiscal i en segon lloc perquè Espanya l'ha augmentada sensiblement.

IRPF

Espanya, per tant no té una pressió fiscal alta (hipertensió, en podríem dir), sinó que té una pressió baixa (hipotensió). I això és la suma de diversos factors. El factor més important és que l'IVA, una peça bàsica de l'arquitectura fiscal europea és molt baix a Espanya, fins i tot després de la reforma de 2010. el 18% és el més baix de la Unió Europea, però a més, apliquem l'IVA reduït del 8% a molts sectors, entre ells el turístic. De fet, en els programes electorals de CiU i del PP, hi constava la reducció de l'IVA turístic al 4%. El segon factor és que la resta de taxes i impostos a Espanya són, en termes globals, molt inferiors als europeus, com saben molt bé els nostres estudiants erasmus disseminats pel continent. A banda, fem accions polítiques tan inadequades com suprimir l'impost de successions o l'impost de patrimoni. I la tercera raó és que a Espanya la recaptació efectiva de l'IRPF és molt més baixa del que hauria de ser si comparem els valors amb la resta d'Europa.

Efectivament, l'IRPF a Espanya i a Catalunya és alt. No és una mala notícia. Posar l'accent en els impostos directes i no en els indirectes és una forma més justa de plantejar la fiscalitat, si bé té raó Materias grises quan diu que el caràcter progressiu d'un govern no depèn tant de com ingressa, sinó de com gasta els recursos públics. L'IRPF nominal ja era alt abans de la reforma de Guindos (i quan dic Guindos em sona a un Windows castís) i lògicament, ho és molt més després. Ara, tant com per ocupar la primera posició del rànquing mundial, després d'Aruba i de Suècia?.

Un impost progressiu

Com saben, l'IRPF és un impost progressiu perquè a mesura que s'incrementa la renda o el capital, s'incrementa també el percentatge de l'impost. Tots els mitjans han assenyalat amb el dit que el tipus màxim d'IRPF és molt alt a Espanya i més alt encara a Catalunya, i se situa en el 56%. I efectivament aquest 56% està situat en el Top Five de la fiscalitat mundial. Però...

I ara comencen els peròs. El tipus màxim té una importància relativa, capital per als qui l'han de pagar és clar, però marginal en la lectura global del sistema. El que és important és quin percentatge de renda se situa en cada tram. I, en aquest cas, els mitjans han posat molt més l'accent en què el tipus màxim és molt alt que no pas que s'aplica a un percentatge molt més petit de contribuents que en altres països. En realitat, la reforma ha creat un nou tram per a les rendes superiors a 300.000 euros a les que ha aplicat un increment del 7%. I potser això els hi pot semblar molt demagògic, però em sembla que qui guanya més de 300.000 euros a l'any s'ho pot permetre. És clar que potser no es podrà comprar tres Rolex, però amb dos pot anar fent. 

En canvi, quan comparem els tipus mitjans veiem que la pressió fiscal a Espanya i a Catalunya se situa en un comportament similar al dels països europeus. Una persona que guanya 33.000 euros anuals té una retenció d'IRPF del 30%, que és perfectament equiparable a la de qualsevol país europeu mitjà. 

I, naturalment, hi ha un segon però. El que és rellevant no són els tipus nominals, sinó la recaptació efectiva. I en aquest cas, sabem que el conjunt d'exempcions i deduccions són molt elevades i permeten un munt de fórmules escapistes, que hauria signat el mateix Houdini. En segon lloc, sabem que l'economia submergida a Espanya és més elevada que la mitjana europea (tot i que inferior a la que ens imaginem). I, en tercer lloc, la fiscalitat sobre les rendes de capital continua essent molt baixa, de manera que es grava sobretot el treball.

En resum

La pressió fiscal a Catalunya és baixa i, en alguns àmbits, és escandalosament baixa. Paguem molt poc en impostos especials, en taxes de serveis, en impostos al consum, en successions (en aquest cas, zero)  i en fiscalitat sobre capitals. Hem omplert el sistema de laberints que permeten fuites i hem generat exempcions inexplicables, com per exemple les que apliquem a l'església (que, indignem-nos tots, no paguen ni un euro d'IVA).  La pressió fiscal que ens cal no és la de Portugal. Si ens fa vertigen esdevenir suecs d'un dia per l'altre, com a mínim aspirem a ser italians. O italianes. Que tampoc és demanar tant.

04 de gener 2012

Recortes en las redes sociales


Curso básico de redes sociales para políticos contemporáneos.*

Twitter. "Estoy recortando"
Facebook. "He recortado. Me gusta"
Foursquare. "He recortado aquí. Y aquí. Y aquí"
Quora. "¿Qué me queda por recortar?"
Youtube. "Mira este bonito recorte"
Vimeo. "Mira este bonito recorte sin píxels"
Linkedin. "Amplia experiencia en recortes"
Tuenti.  k recort + flipnt <3
Spotify. "Recortaré, erguido frente a todooo"
Slideshare. "1. Recorto. 2. Gracias por su atención"
Blogger. "10 formas de recortar con estilo"
Menéame. "La Ley Sinde es un atropello"
Meetic. "¿Recortamos juntos?
Google + "¿He recortado ya tu círculo?"
Tripadvisor. "Visita los recortes más exóticos"
Skype. "Es (pause) toy (cargando) recor (pause) tando"
Delicious. "He enlazado seis recortes nuevos"
Second Life. "Mi avatar vestido de geisha está recortando"

* Adaptado de una idea similar, que circula por la red