29 de febrer 2012

Però



D'acord

La recerca ha de connectar amb les necessitats reals del país. El problema serà definir necessitat.
Els estudis han de facilitar que els graduats entrin al mercat de treball.
La Universitat ha d'incorporar criteris d'eficiència i de rendabilitat.
Potser sí hi ha estructures de recerca o de docència que es poden reduir o eliminar. No ho sé segur.
És cert que no tothom treballa amb prou intensitat i dedicació. I que podríem fer més. I millor.
Segurament el país no precisa que s'ensenyi tot a tot arreu.
Certament, les universitats hem de fer més transferència, més formació, més informació.
Hem de ser més útils.
Hem de revisar els criteris de contractació. I tant.

D'acord

Ho hem de fer millor. I hem de canviar coses.

Però

El país no es pot permetre un sistema universitari feble.
Invertim massa poc en recerca i innovació. I no hi ha cap altra via de futur.
Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí... i estàvem només a mig camí.
Necessitem més universitat pública; i millor.
No hi ha un Pla B. O reforcem el sistema universitari públic o la deriva.


26 de febrer 2012

Viva Las Vegas III



Quan un guionista pensa en una pel·lícula d'agents secrets, sap que tard o d'hora el protagonista arribarà a un casino. Normalment juguen a cartes, i l'agent vestit amb smòquing té una escala de color que guanya el pòker del dolent gras, acompanyat d'una dona que acabarà compartint llit amb l'agent. Els casinos de les pel·lícules d'espies són elegants i distingits, molt lluny de l'escenari urbà de Leaving Las Vegas, on Nicolas Cage decideix passar els darrers dies d'una vida sense sentit. Són les dues cares d'una realitat complexa. Avui parlarem de casinos, de turistes i de turistes als casinos.

Casinos elitistes

Els casinos han estat units a la biografia del turisme, des dels seus orígens. Per això, quan es creen les primeres ciutats turístiques i, per tant, els primers artefactes turístics, hi podem identificar sempre un casino. El turisme ha contribuït a l'aparició de peces arquitectòniques i urbanístiques com els passejos, els piers, els pavellons, els hotels i, també, els grans casinos. Si ens situem a finals del XIX i principis del XX, amb l'aparició del turisme modern, podem ubicar un casino a les principals destinacions de l'època: el Gran Casino de Baden-Baden, l'imponent Casino de Montecarlo, el sobrecarregat Casino de Donostia (avui Ajuntament), el Casino de Biarritz... 

Els casinos clássics actuen com a anchors (àncores) d'altres ofertes turístiques, d'hotels i sales de festes, de passejos i festes, que acaben essent el veritable factor d'atracció de visitants. Els primers casinos són una mena de certificat de garantia que valida a la burgesia de principis del segle XX que la ciutat que l'acull és un espai d'oci. Això no vol dir que els primers turistes no apostessin fortunes en les taules distingides del casino, sinó que les primeres experiències turístiques eren alguna cosa més que una partida infinita de bridge. Una altra de les raons fonamentals per les quals la burgesia de principis de segle, i el que queda de l'aristocràcia europea, visita aquestes ciutats de l'oci és perquè allà només hi trobarà persones de la seva classe social. Per això és tan important el passeig: Els turistes volen veure i sobretot ser vistos.

Casinos populars

A partir dels anys 50, les classes mitjanes s'incorporen a l'aventura turística i ocupen els espais que havien estat destinats als més adinerats: les platges i les costes, les estacions d'esquí, els balnearis i, també, els casinos. És cert que hi havia antecedents notables, com els casinos flotants que passejaven pel Mississippi des de finals del XIX o els primers casinos de la costa oest americana, allà on la legalització del joc obria les portes a inversions i gàngsters a parts iguals. Però és amb la irrupció d'un nou turisme, adreçat ara a les noves classes mitjanes, que la biografia dels casinos pren un nou rumb. I com la història sempre juga amb els daus de l'atzar, el desembarcament d'uns militars a la costa est de Cuba, acceleraria aquesta transformació.

La caiguda del règim de Batista afavorí l'aparició de projectes de ciutats del joc als Estats Units. Reno obrí el foc amb la legalització del joc i del divorci el 1931, però acabarà essent eclipsat per l'ombra allargada de Las Vegas, que havia legalitzat el joc el mateix any. A partir dels 50, s'inicia la construcció dels primers casinos moderns, orientats a un consum massiu, i que han marcat la pauta estètica i organitzativa dels casinos contemporanis: una coberta de llum, uns immensos rètols titil·lants, un interior fosc i laberíntic (amb la inevitable moqueta), sobredosi de miralls i de daurats, i sales de joc (i màquines) en tots els racons del casino. A la costa est, haurem d'esperar fins el 1976, quan Atlantic City legalitza el joc i crea un front de joc amb gegants com el Trump Taj Mahal o el Harrah's, que conjuntament poden allotjar tota la població de la Vall d'Aran.

Las Vegas versió 2

El 1989 s’inagurà un casino molt lluny del centre de Las Vegas, el Mirage, el primer d’una immensa col·lecció d’artefactes d’oci hiperreals, en el corredor Las Vegas Strip. En aquest carrer de més de sis kilòmetres, s’hi han acumulat alguns hotels més grans del món i una de les majors concentracions de joc del planeta. Els hotels casino estiren fins els seus límits el concepte d’hiperrealitat. Podem veure una reproducció de París o de Venècia, viure dins d’una piràmide, admirar el major espectacle de fonts del món o una batalla improvisada de vaixells pirates. Las Vegas Strip és un dels escenaris més filmats dels Estats Units i ha entrat a formar part del selecte club dels National Scenic Byways.

Las Vegas Strip és un immens contenidor d’experiències i, potser per això, és la ciutat nord-americana que rep més visitants. Els casinos actuen com a anchors d’una oferta molt més àmplia, que inclou arts escèniques, espectacles, atraccions i festivals. La principal atracció de la ciutat és la pròpia ciutat, la successió d’hotels que intenten atreure l’atenció dels visitants amb el més difícil encara. Només un 9% dels visitants de Las Vegas tenen com a principal motivació el joc; tanmateix, el 80% dels visitants hi juguen amb una despesa mitjana d’uns 450 dòlars, amb una desviació immensa.

Un 18% dels turistes arriben a la ciutat per primera vegada i la mitjana de visites en els darrers cinc anys és de 6,2. I malgrat aquest perfil tan fidel dues terceres dels turistes dediquen la major part del seu temps a veure espectacles i activitats d’oci. És cert, per tant, que Las Vegas és una ciutat del joc i del pecat, però també és cert que els casinos són les àncores que fixen una oferta d’oci i de lleure molt més àmplia. No es pot entendre la realitat de la ciutat si obviem alguna de les seves parts: l’oci, l’espectacle i el joc. 

I com aquests dies, s’han usat moltes xifres sobre els efectes econòmics de Las Vegas i el seu model turístic, crec que pot ser útil recordar les dades de 2010. L’estada mitjana a la ciutat és de 3,6 nits, amb una despesa mitjana diària en allotjament de 80 dòlars, i una despesa total (compres, espectacles, menjar) que se situa a l’entorn dels 700 dòlars, sense incloure el joc. El perfil mitjà del visitant és una persona d’uns 50 anys, amb un alt poder adquisitiu i resident a la Costa Est. Els californians representen un 30% i els estrangers, un 18%. 

Las Vegas versió 3 

És interessant recordar que Las Vegas Strip enfonsà el centre de Las Vegas, allunyat del corredor d’oci per varis kilòmetres de capelles i motels. Ni tan sols l’espectacle de Freemont Street (que visiten pràcticament la meitat dels turistas de Las Vegas) ha pogut recuperar el pols d’un forat negre a la ciutat. Abans, la ciutat de Reno també va patir la decadència per l’èxit internacional de Las Vegas. Sempre és bo recordar abans de començar una aventura que els projectes tenen un cicle de vida. I si els pobles abandonat creen una atmosfera nostàlgica, els grans complexos turístics abandonats són gairebé espectrals. 

El model de Las Vegas Strip està arribant al seu límit gairebé físic. L’única opció, molt practicada, és demolir els casinos i aixecar en els solars noves versions molt més agoserades, molt més espectaculars. Però hi ha una segona via que és l’expansió geogràfica, la creació de nous Las Vegas fora de Las Vegas. Que és la mateixa estratègia que adoptaren les companyies hoteleres de Mallorca quan les Illes havien entrat en la fase d’estancament: Obrir nous mediterranis fora del Mediterrani. 

El principal actor d’aquesta estratègia, tot i que no l’únic, és Las Vegas Sands, l’operador de l’imponent hotel Venetian o del nou Palazzo Resort. El seu propietari aprofità la fi del monopoli del joc a Macau, que operava des de 1962, per a promoure una expansió urbanística de la ciutat i construir immensos hotels. El Venetian Macau és una rèplica d’un hotel que és una rèplica de Venecia i el seu Campanille (que per cert, també és una rèplica de l’original destruït per un terretrèmol). Umberto Eco no podia haver imaginat un exemple tan acabat quan escriví el seu Travel to Hyperreality. Macau és avui el principal centre de joc del món, afavorit per la proximitat a grans centres urbans orientals, especialment Hong Kong. A Singapur, l’operador de Las Vegas ha obert l’imponent Marina Bay Sands, una joia arquitectònica coronada per la piscina més espectacular del planeta. Són més de 5.000 places, un centre de convencions de més de 120.000 metres quadrats i naturalment sales de joc i màquines escurabutxaques disseminades per tot el complex. Altres operadors de Las Vegas estan estudiant projectes a Austràlia, la Xina i l’Índic. 

Aquest és el context que explica EuroVegas, l’expansió del projecte de Las Vegas més enllà del seu límit geogràfic, com una versió 3.0 de la ciutat. Cada nou episodi crea nous elements simbòlics i lúdics, però intenta preservar algunes de les peces bàsiques del projecte original. I si ens adonem que el projecte no és més que una peça d’un engranatge, una fotografia d’un film, és lícit preguntar-se quin paper pot jugar EuroVegas quan arribem a Las Vegas 4.0 o fins i tot Las Vegas 5.0. Però abans de perdre’ns pels camins tortuosos de la futurologia, demà dedicarem el darrer capítol a les polèmiques exempcions que exigeix el projecte.

24 de febrer 2012

Viva Las Vegas II

Si hem de parlar de Las Vegas, tard o d'hora haurem de recuperar un vell assaig de Robert Venturi. Som a l'any 1972 i aquest arquitecte nord-americà s'instal·la a la ciutat del joc amb uns estudiants i intenta desxifrar el seu codi simbòlic. El resultat de la seva estada és el llibre Learning from Las Vegas, una arma de destrucció massiva en el centre de l'arquitectura racional dels 70. Benvolguts arquitectes, horroritzats per la frivolitat de la ciutat del joc, els hi diu, confesso que he après de Las Vegas. I 40 anys després de la seva publicació, podem aplicar les dues tesis centrals del llibre al cas de l'EuroVegas. Aprenem de l'EuroVegas?.

La cultura popular

El gruix de crítiques al projecte veuen l'ombra de Las Vegas com una catedral del consum deforme i banal. No hi ha res que poguem aprendre d'una ciutat de neó, d'anuncis i pastiche. I, a sobre ens diuen, aquest és un model cultural estrany, totalment aliè a la lògica cultural dels catalans. És una reedició del debat d'EuroDisney, quan els francesos consideraven Mickey un "Txernòbil cultural". I va generar reaccions tan curioses com la recuperació del Parc Astèrix, perquè estava basat en una èpica local.

Venturi va demostrar que Las Vegas oferia un codi simbòlic complex, ric i dinàmic. Els seus estudis sobre els anuncis, els edificis o les seccions dels hotels mostraven una arquitectura basada en un llenguatge visual molt efectiu. En certa manera, Venturi oposa la racionalitat avorrida i clònica de les ciutats americanes de suburbis infinits i centres idèntics amb la creativitat i la càrrega simbòlica de Las Vegas. La ciutat és la forma física dels anhels, els desitjos i les contradiccions de la classe mitjana dels Estats Units. Per això funciona. I per això és un monument simbòlic mutant i hiperreal.

La nostra societat no ha encarat el debat sobre què és cultura en una societat de producció i consum en massa. I què vol dir exactament cultura popular. Els esforços intuïtius de l'Escola de Frankfurt (Adorno, Benjamin i companyia) no han tingut prou continuïtat i encara reproduïm les categories de finals del XIX i confonem cultura popular i folklore. Això no vol dir que hem de celebrar sense resistència l'aparició d'aquests elements "culturals", però hem d'admetre que Mickey no és precisament un estrany i que Astèrix és més universal que local. Deixem-ho aquí, però. Si volen estirar una mica més d'aquest fil, els hi proposo aquesta lectura, ja en perdonaran la cunya publicitària.

Imaginem per tant que en el procés de construcció social de valors i de formes arquitectòniques, Las Vegas ha estat un centre de producció de referents. I alguns dels vells casinos són ja patrimoni cultural de la societat contemporània, com també ho són les indústries metal·lúrgiques, les primeres colònies tèxtils o els ponts de l'arquitectura de ferro. I si a les primeres estacions balneàries de Gran Bretanya han preservat els artefactes turístics (el casino, el pier, l'ascensor), aviat començarem a preservar de l'oblit els primers hotels del litoral. En aquest context, considerar que Las Vegas és un intrús mereix una mica més de reflexió. En tot cas, tan intrús com Tom i Jerry, el rock, Batman, la MTV o els westerns.

La ciutat que funciona

La segona tesi, menys explícita, de l'obra de Venturi és que Las Vegas ha transcendit la seva condició de ciutat casino. Avui Las Vegas és el hub de Delta Airlines i, per això, té un dels aeroports més dinàmics del món. Amb més de mig milió d'habitants, la ciutat ha aconseguit atreure indústries i seus de corporacions transnacionals, és una capital mundial dels congressos i seminaris; i, sobretot, és l'epicentre de l'oci i l'espectacle, la seu de grans esdeveniments esportius, la capital dels musicals, de la màgia, del circ i del més difícil encara. La ciutat de mentida ha esdevingut més activa i dinàmica que les ciutats "reals". Aquest procés l'ha explicat amb detall el gran expert en parcs temàtics, el meu amic Salvador Anton, pel parc EuroDisney. El complex temàtic ha acabat essent un factor d'atracció d'espais comercials, seus corporatives, centres universitaris i fins i tot, residents, a l'entorn de Marnée la Vallée.

Aquesta era la funció esperada del projecte Scala dels Monegros, situat en un espai que volia generar una nova centralitat des del no-res, tal i com ha fet el gegant de Nevada. Però el projecte EuroVegas, deu vegades més petit, se situaria en un espai metropolità consolidat i seria una peça més d'un sistema urbà, turístic i de serveis. Per això, és molt rellevant la relació entre el disseny urbà del complex i l'espai circumdant; saber si la intenció és crear un espai-al-marge (seguint el terme de Shields) o si EuroVegas connectarà físicament i simbòlica amb les geografies veïnes.

A banda de l'atracció de visitants, EuroVegas és presentat com un factor de complementarïetat del turisme madur de Catalunya. I aquest, segurament, un dels punts centrals del debat. Si mirem l'estructura turística del país, comprovarem que se sustenta essencialment en dos grans espais: les marques litorals i Barcelona. El litoral català es troba clarament en la fase d'estancament del cicle de vida del producte i necessita un factor de rejoveniment per a recuperar competitivitat. L'espai litoral que ha assolit una major capacitat de renovació ha estat la Costa Daurada, precisament perquè Port Aventura ha permès un reposicionament de la marca en el mercat internacional. Barcelona es troba en un altre estadi del cicle de vida, però el seu Pla Estratègic ja detecta la necessitat d'una estratègia centrífuga: Una part dels turistes que arriben a Barcelona han de sortir de la ciutat.

Aquest és l'escenari. El litoral i Barcelona necessiten nous arguments turístics per garantir la seva competitivitat. I si mirem la geografia turística del país, constatarem que s'ha creat una segona corona, integrada per Montmeló, La Roca i Port Aventura; una corona, on situaríem el projecte d'EuroVegas. Aquestes peces tancades són arguments turístics potents que, certament, poden ajudar a la competitivitat del litoral català i de Barcelona. Tindríem un sistema turístic clàssic integrat per un element d'atracció (Barcelona o la platja) i una estructura perifèrica de nodes tancats, que actuen com a factors de complementarïetat de l'oferta principal. El principal problema és que aquesta estructura, i també els seus ingredients, és el model adoptat per les noves metròpolis turístiques i per les costes més dinàmiques. Això no vol dir que sigui una via equivocada; simplement és una via explorada.

Hi ha una alternativa, és clar. Altres destinacions madures (metropolitanes i litorals) han creat sistemes turístics a partir de l'agregació del rerepaís i dels principals nodes culturals o naturals. Aquesta estratègia també té alguns efectes secundaris: Requereix una inversió molt elevada per a convertir els recursos en productes, precisa d'una xarxa molt més àmplia perquè els llindars són molt inferiors i genera impactes en els elements del patrimoni, per la possible sobrefreqüentació. És la via mexicana, la nordafricana i l'estratègia de ciutats com Viena, Copenhage o Dublin. 

Em diran que les dues vies no són incompatibles. I potser tenen raó. Però és evident que és més fàcil concentrar els esforços, l'estratègia de comunicació, els recursos i fins i tot l'organització del sistema turístic, si hem optat per una d'elles. Eurovegas suposa la consolidació de l'arc Montmeló - Port Aventura. Hi ha un segon arc possible, que uniria l'enoturisme del Priorat i els paisatges culturals de l'Empordà. I encara que l'elecció sembla evident, res és trivial en aquesta història. Com veurem demà, quan parlarem de les relacions entre joc i turisme. 

23 de febrer 2012

Viva Las Vegas I



Aquest és el primer d'una sèrie de posts dedicats al projecte d'Eurovegas que l'empresari Sheldon Adelson  proposa construir a Madrid o a Barcelona. Tinc una opinió formada, que no és ni un no rotund ni un sí entusiasta, però el meu objectiu en aquests escrits no és defensar la meva postura. El que pretenc és donar elements de judici per a què vostès es puguin fer una composició de lloc més raonada. Obrim joc?. Doble o res.

Prèvia. Els projectes no diuen la veritat, normalment

El principal problema és que la majoria de la informació de què disposem té el seu origen en el projecte d'Adelson presentat als candidats, que com és lògic dibuixa un escenari ideal, i en alguns casos senzillament impossible. Un exemple, cap projecte faraònic pot generar 260.000 llocs de treball. Ni la meitat. Ni la quarta part. Ni... 

El complex ocuparia una extensió de 200 hectàrees, de les que estrictament l'àrea de joc no representaria més de 12 hectàrees. Això voldria dir 20.000 llocs de treball per hectàrea, que són uns 12.000 treballadors simultanis en una hectàrea, és a dir 1,2 treballadors per metre quadrat. Treballadors a les habitacions, als lavabos, als passadissos, a sobre de la ruleta, al jacuzzi... Una dada orientativa. Port Aventura ocupa una extensió quatre vegades superior (certament, amb una densitat molt inferior) i dóna lloc a unes 4.000 persones en els períodes de major afluència. Que són moltes, però no un quart de milió.

La imatge de marca. Califòrnia o Florida

En el primer post de la sèrie m'agradaria parlar de l'impacte en la marca del país. Quin efecte pot tenir aquest complex en la imatge de marca de Barcelona i de Catalunya?. Ens situa en el mapa europeu del turisme?. Associaran els turistes els atributs d'un casino al conjunt del país, el que repercutirà en una pèrdua de competitivitat del turisme natural?. En definitiva, seguint la pregunta que més vegades he sentit aquests dies, Catalunya ha de triar si vol ser Califòrnia o Florida?.

Les imatges del lloc són el resultat d'una complexa alquímia, formada per tòpics, experiències, mitjans i relats. Tots els estudis demostren que la imatge que tenim d'un lloc prové essencialment d'una construcció social elaborada a foc lent i amb una extraordinària resistència al canvi. Per això, les guies turístiques contemporànies continuen reproduint, en essència, els mateixos elements nuclears de les guies de principis de segle. 

Aquest mateix debat es va produir, per exemple, a París a mitjans dels 80 quan Disney projectà EuroDisney. La major dels detractors argumentaven que l'imperi del ratolí tenia una marca tan poderosa que anul·laria el glamour de la ciutat. Vint anys després de l'obertura del Parc podem dir que tots els atributs de la imatge de marca de París continuen inalterats, i que els turistes dissocien perfectament el complex temàtic i la ciutat de la llum. Per cert, EuroDisney té 2.000 hectàrees i dóna lloc a 14.000 persones. Que també són moltes, però no un quart de milió.

El turista contemporani tendeix a fer zàpping, és a dir, no només tolera sinó que celebra que una destinació ofereixi productes turístics aparentment antagònics. Els turistes que arriben a Califòrnia, (l'oposat a Florida, ens diuen) visitaran San Francisco i LA, parcs nacionals com Yosemite, Bryce o Zion i, molt probablement, passaran un dia a Las Vegas i dedicaran una jornada al Disney original o a Universal Studios. A la Costa Brava, un turista allotjat a Tossa és probable que s'apropi a Barcelona, que visiti la ciutat de Girona i, alguns d'ells, arribaran fins a Port Aventura. La composició d'elements turístics diversos no altera normalment l'essència de la imatge de marca d'un lloc, sinó que la declina, la fa més complexa i probablement més competitiva.

He dit normalment. Macau és una ciutat colonial portuguesa, amb un centre històric extraordinari, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L'atmosfera urbana de Macao és una combinació molt suggerent entre la cultura portuguesa i l'origen xinès. Però la imatge internacional de la ciutat és avui essencialment la d'un gegantesc casino, amb espais temàtics, llums de neó i una estètica vegasiana, que no deixa espai per al seu principal atractiu, que és el patrimoni. Singapur, Hong Kong o Dubai són altres exemples de ciutats que han perdut la seva imatge tradicional per la potència transformadora de la ciutat del segle XXI. He tingut l'oportunitat de visitar les quatre ciutats i puc constatar que la imatge postmoderna, una mica Blade Runner, no fa justícia a la complexitat del pòsit històric i cultural d'aquests gegants asiàtics.

De manera que el combat real no és Florida vs. Califòrnia, sinó París vs. Macao. Ni les 20 hectàrees de l'Eurovegas em semblen prou contundents com per a crear una alteració significativa de la marca, ni Barcelona o Madrid tenen imatges febles vulnerables als efectes d'un agent transformador. Em sembla. No crec que el principal problema del projecte sigui que la imatge de marca de Catalunya, de Madrid o d'Espanya s'ofegués per la irrupció del complex del joc. Els efectes s'aproparien més al model de París que no pas al de Macao. Una altra cosa, de la que parlaré demà, és el joc del complex en el sistema turístic del país.

I acabo amb el nom, que és un component més de la marca. Quan Disney projectà el parc de París, el nomenà Euro perquè Amèrica l'associa a glamour, cultura, elegància; però al continent, euro és el nom de la moneda i l'associem a negocis, transaccions i les pàgines salmó del diari. I d'altra banda, tot i que Las Vegas és una marca consolidada, és un terme castellà, que és el país on s'ubicarà el complex. Que és com fer un nou New York a la ciutat de York: Parlaríem d'un "Nou nou York" a York?. Aquest és el problema de batejar els productes fora del context cultural que els consumirà. Els promotors haurien de contractar una empresa de naming amb urgència.

En els propers dies, parlarem de la connexió entre el projecte i el model turístic català, de Learning from Las Vegas de Robert Venturi, de les zones franques turístiques i dels efectes directes i indirectes del joc en les ciutats del joc. Mentrestant, espero els seus comentaris per a animar el debat.

16 de febrer 2012

Ell i ella



Ell és educat, ben plantat, un punt distant, és cert, però amb aquell posat del Liceu francès, sempre una paraula amable, sempre un somriure ni que sigui forçat. Ella és extrovertida, femenina, no diria que guapa,  accelerada fins i tot quan parla. Sempre tira pel dret, amb aquella determinació dels qui han nascut a la Costa Brava. What's your name?. It's your first time in Spain?. Do yo know la Punta d'en Bosch?. Ell i ella havien nascut en dos sistemes solars diferents, però el destí sempre tan erràtic els va fer coincidir i els dos móns per un instant s'uniren.

No sé si va ser aquell sopar o aquella reunió. Mai se sap quin és l'instant exacte en què la indiferència deixa lloc a la curiositat i a la irreversible atracció, quan ja no hi ha marxa enrere. Ell reia quan ella escurava els darrers grums de la sopa amb la llengua. Ell li recitava versos de Gerard de Nerval, amb un francès bretó, aspre i contundent. Ella li ensenyava passos de cúmbia que havia après en les nits de carnaval. Ell li mostrava la seva colecció de vinils de Mahler. Ell i ella s'estimaren amb tanta contundència que ell va esdevenir una mica ella i ella fou una mica ell.

I, de sobte, sense avís previ ni cap senyal en el cel que augurés la tempesta, la mar calmada i una mica apàtica esdevingué un brogit d'escuma i d'onades. Retrets, menyspreus, oblits, indiferència... Ell trencà les fotografies de fotomaton, preses una tarda d'excessos i petons furtius. Ella li retornà el Cyrano de Bergerac, edició facsímil amb coberta de cuir. Ell l'escarní per la seva extrema vulgaritat. Ella imità la seva flema ridícula quan prenia la cullereta del cafè com si sacsegés una batuta. I, finalment, després de plors, de breus reconciliacions, de plats trencats, de ferides al cor, ell segellà davant de notari el seu desamor. Mai més, digué, mentre els ulls s'anegaven de records i un tel de dolor li sacsejà l'ànima.

Els estius i els hiverns passaren un rere l'altre i el temps, que tot ho cura, no va poder suturar la malenconia d'ell i la tristessa infinita d'ella. Ell no podia sentir una cúmbia sense emocionar-se. Ella plorava cada vegada que algú li parlava en francès. Llavors, tot era en blanc i negre, una col·lecció d'imatges atrapades en un àlbum de records. 

Era febrer i el fred s'havia instal·lat en totes les escletxes del paisatge. Era una festa qualsevol. Ell no hi volia anar i ella tenia mal de cap. Ell intentava esbossar una disculpa i ella rumiava a la perruqueria com  escapolir-se d'una avorrida reunió d'encorbatats de cabell blanc i conversa capellanesca. Ell decidí no anar-hi i ella decidí tornar cap a casa. Però uns minuts més tard, diguem-li atzar, diguem-li destí, tots dos eren a l'immensa sala separats per mil persones que parlen de la borsa, de la vida i de l'esquí i del Palau de la Música. 

Ella ha begut dos copes de Martini i ell s'ha mullat els llavis amb un champagne gairebé glaçat. Com una coreografia invisible, a poc a poc, es van apropant sense saber-ho. De fons sona una un bolero tan trist, que només si estàs mort pots deixar de plorar. La gent riu i ell navega entre el mar de persones i ella va a la deriva. I de sobte, esdevingué. L'orquestra s'atura. El director fa un gest enèrgic i els metalls inicien la cúmbia just en el precís instant en què ell arriba fins a ella. Ella vol aparentar indiferència, però ell li pregunta amb un francès acadèmic Qu'est-ce que tu veux dancer avec moi? i ella abandonà la resistència. Yes I do, somrigué amb els ulls encesos com dues cuques de llum. Saps quin dia és avui? li preguntà a cau d'orella. És el dia dels enamorats, respongué amb aquell somriure hiperbòlic que mostrava la filera de dents, de Salses a Guardamar.

La nit freda permet resseguir tot l'arc d'estels del firmament. Ells són allà, a la terrassa del palauet. De fons, sona una sardana. I aquell dia ell i ella, Alícia i Artur, sentiren que tot tenia sentit i que ell era una mica ella i ella un xic d'ell. I després d'una roina de confettis, abandonaren el palauet i es perderen entre una de les 365 curves de la carretera entre Tossa i Sant Feliu. I ella li preguntà. Coneixes la punta d'en Bosch?. 


13 de febrer 2012

Reinventar las oficinas de turismo


No somos muy conscientes del valor estratégico de las oficinas de turismo. En diversos estudios que hemos llevado a cabo en INSETUR hemos podido constatar que la información es un factor clave para explicar el comportamiento de los visitantes. Los turistas adaptan su itinerario, deciden el acceso a los servicios o fijan su mirada en unos elementos u otros, de acuerdo a los consejos de las OIT. ¿Somos conscientes del valor de estos espacios de gestión de momentos de la verdad?. Y aun más, ¿se han adaptado las oficinas a los cambios del turismo contemporáneo?. 

Si volvemos a situar las oficinas de turismo en el centro de la gestión pública del turismo, tenemos que invertir grandes dosis de innovación y creatividad para rediseñarlas. ¿Y si compartimos las propuestas en #new_oit y evaluamos sus posibilidades?. Estas son mis diez sugerencias.

1. Redecore

Imaginen una oficina con la estética de una apple store, uno de esos espacios donde te sientes a gusto. O que adapta una vieja pesquera para convertirla en una oficina con vistas al lago. O que se crea un edificio simbólico inspirado en el Titanic... No es solo una cuestión de grandes inversiones y proyectos integrales: Colores imposibles, juegos de luz, muebles atrevidos o simplemente una disposición diferente de los elementos crea un escenario nuevo. Si el espacio no provoca ningún reacción, perdemos una primera oportunidad para captar la atención del visitante, algo así como "Aquí las cosas no serán como usted se imagina".

2. Siéntense

Olviden los mostradores que separan a los turistas y a los prescriptores. Reciban a los clientes en una mesa y permitan que se sienten. Es una forma de decirles que vamos a dedicarles tiempo y sobre todo que los vamos a escuchar. 

3. Opine

Me declaro contrario a la neutralidad de las OIT. Si no puede recomendar ni un restaurante, ni un hotel, ni un apartamento, ¿para qué me sirve?. De hecho, rompemos la neutralidad cuando recomendamos un museo, proponemos un itinerario o seleccionamos unos monumentos (y, por tanto, obviamos otros). La información nunca es neutra y una OIT neutral es un oxímoron.

4. Adapte

¿En cuántas OIT el precriptor explica una y otra vez la misma narración, como una versión del día de la marmota?. Visite esto, vea aquello, baje hasta aquí y contemple eso. Siempre en el mismo orden. Siempre los mismos adjetivos, las mismas frases hechas, las mismas recomendaciones.
Imaginemos que cada turista es un mundo y que parte de sensibilidades, emociones, experiencias y deseos que son casi únicos. Un buen prescriptor es aquél que sabe ofrecer al visitante aquello que realmente le interesa, que es capaz de declinar la información para que el turista sienta que le hablan a él. Y a su circunstancia, como diría Ortega.

5. Personalice

Les voy a confesar una cosa. Como buen geógrafo, me encantan los mapas, y también los planos, y me resulta insoportable ver como el prescriptor destroza con su Pilot el mapa editado. Lo llena de cruces, de textos ilegibles y de itinerarios que ocultan el nombre de las calles. Mientras el prescriptor llena el plano de garabatos, tengo que reprimir con un sudor frío un grito, algo así como "Basta, por Dios". Antes, cuando había destrozado el plano, yo le pedía otro "sin manchas", pero con la edad he ganado en prudencia y me llevo el atentado cartográfico sin rechistar.
Ahora imaginemos que el prescriptor dispone de un mapa virtual en una pantalla. A lo mejor la mesa es un tablet (como el ideum) y podemos ir agregando la información que deseemos (rutas, nodos, restaurantes, lugares de copas...). Cuando acaba, me transfiere la información a mi smartphone y además, si quiero, clic, imprime en alta calidad un plano personalizado. ¿Y si los folletos también fuesen personalizados?.

6. Emocione

No les voy a aburrir con teoría sobre tipos de información turística. Iré al grano: La información emocional tiene un impacto muy superior al de la información racional. Ofrecer datos con la frialdad del prospecto de un medicamento provoca indiferencia, en el mejor de los casos. Transmitir la emoción, hacer sonreír, crear empatía generan reacciones inmediatas. No es lo mismo "Desde este punto verá todo el valle" que "Por la tarde, debajo de alguna de estos gigantescos alcornoques, el cielo del valle se llena de todos los tonos del rojo. Regálense un instante mágico, que no van a olvidar". 

7. Enchufe

Las OIT son esencialmente unplugged, desconectadas de la innovación tecnológica. Una oficina enchufada (plugged) no es la que adopta de forma automática cualquier gadget tecnológico, sin evaluar sus posibles efectos secundarios. Lo es si se aprovecha de la tecnología para innovar en los formatos, en los mensajes, en los canales o en las nuevas necesidades de los turistas.
En Bilbao ya han experimentado las posibilidades de la tecnología turística al servicio a la información y los innovadores gestores de turismo de Tarragona están innovando en este sentido y pronto nos sorprenderán con un proyecto modélico. Para las aplicaciones móviles, creo que la apuesta más creativa y solvente es la de synctur.

8. Mute

¿Cuántas oficinas innovadoras se han quedado obsoletas diez años más tarde?. El sobreesfuerzo del rediseño suele ir acompañado de una extraña tendencia al inmovilismo. "Con lo que nos costó, ni nos planteamos modificarlo". La actitud de los nuevos diseños debe ser mucho más mutante, mucho más versátil. Cualquier nueva operación debe ser beta permanente, adaptado de forma constante a los cambios sutiles de la demanda. 

9. Siga la pista

La información que nos puede proporcionar un visitante es capital. Primero nos dicen qué les interesa y se van. Tendríamos que saber qué les ha parecido y cuál es la distancia entre las expectativas y la experiencia real. Las oficinas tienen que seguir la pista de los visitantes y evaluar el consumo efectivo. Nunca fue más fácil: Un perfil en facebook, un correo, un nick en twitter, un móvil son suficientes para iniciar una gestión post-consumo efectiva.

10. Más allá del turismo

La supervivencia de las OIT pasa por una reconversión de sus funciones. En otro post, analizamos las posibilidades de los nuevos entes turísticos (como London&Partners o A tout France), que no solo atraen visitantes, sino también películas, congresos, ferias, inversiones, másters, estudiantes, residentes o agencias europeas. ¿Cómo reconvertir las OIT en gestores del city márqueting?.

Les propongo que abramos el debate sobre la renovación de las oficinas de turismo. Para seguir el hilo del debate, basta con estirar del hashtag #new_oit.

07 de febrer 2012

Apreciado Monseñor


Apreciado Monseñor, o Eminencia o Su Santidad, usted me perdonará pero estoy flojo en protocolo eclesiástico

Dice usted que España está enferma. Y esta vez no ha hablado del divorcio, ni del aborto, ni de la homosexualidad, ni de esos asuntos que siempre le traen a ustedes de cabeza en las largas noches de invierno. Ni siquiera se ha referido a esos deslices que tienen en sus filas día sí y día también, metiendo la mano en un cepillo o en un chiquillo. Ha dicho usted que está enferma porque los jóvenes aspiran a trabajar en el sector público y que somos una sociedad subsidiada. 

Esto lo dice un señor que no fabrica marionetas de trapo, ni muebles de diseño, ni lavadoras ecológicas, ni siquiera cocina tocinillos del cielo como algunas monjas de convento. Es usted una especie de tertuliano, como Pilar Rahola o como Kiko Matamoros, con la diferencia de que su sueldo no depende de la audiencia sino de la aportación que hace el Estado, un estado aconfensional, si se me permite el oxímoron. De manera que un subsidiado critica los subsidios, como si Belén Esteban criticase el mal gusto o como si Tío Gilito criticase el capitalismo.

Eminencia, yo soy un subsidiado de esos. Y lo que es peor, siempre lo quise ser. Me dedico a enseñar lo poco que sé. Y aunque a usted le parezca extraño, no solo me encanta mi trabajo, sino que me siento útil. Quizás me engañe a mi mismo, pero soy de los que cree que las sociedades progresan si están bien formadas. Incluso, mire Santidad si soy iluso, hasta me creo que cuanto más preparados estén los jóvenes, más espíritu crítico desarrollarán, más libres serán y más sentido tendrá eso que llamamos democracia. 

Me dirá usted que la educación tampoco debe subsidiarse, que cada palo aguante su vela, y que quien quiera ser listo que se lo pague. De hecho, ustedes tienen una red de centros privados, en los que instruyen a sus fieles en sus parafilias particulares. Si existen escuelas de magos, escuelas de tarot, cursos de barra americana o clases de mus, no seré yo quien critique las escuelas religiosas. Pero aunque usted no se haya dado cuenta, porque es lo que tienen los oropeles, que le hacen perder el contacto con la realidad, hay muchas personas que no pueden acceder a una educación privada. Y hace ya unos cuantos años, sería en la época de la desamortización de Mendizábal para que se haga una idea, aquí decidimos que la educación era universal, y que íbamos a intentar crear una sociedad de igualdad de oportunidades. Y que no íbamos a someter a las personas a la tiranía de la cuna, esa que funcionaba tan bien en el siglo XVI, en la que el destino estaba marcado en el momento en que nacías.

Y hay países que se lo han creído de verdad. En esos países, un maestro es alguien querido y respetado.  Hay países que saben que todo depende de que los mejores, los más capacitados, los más preparados, los más trabajadores, decidan dedicarse a la cosa pública y transmitir a los demás lo que intentan saber. Hay países (donde además hace mucho frío) donde el futuro depende de que los mejores quieran ser trabajadores públicos, y dedicarse a enseñar. Que es, fíjese usted, exactamente lo contrario de lo que usted opina. 

Y ahora imaginemos un país donde los mejores licenciados en derecho deciden ser buenos jueces o buenos abogados de oficio, donde los mejores licenciados en medicina deciden ser médicos en centros públicos, donde los mejores, los más preparados, son responsables de centros penitenciarios, o asistentes sociales, o gestores de la seguridad vial, o qué se yo, arquitectos municipales... Ya ve, lo que para usted es una enfermedad, para mi es un síntoma de salud, lo cual me ocurre casi siempre que ustedes califican algo de enfermo o anormal. Relativismo, lo llaman ustedes.

No se preocupe. No es usted el único. Hay una ofensiva imparable, en los medios, en las tertulias, en las escuelas de negocio, en los partidos políticos y hasta en las sectas satánicas, contra la res pública. España va mal porque hay muchos trabajadores públicos (funcionarios los llaman ustedes, aunque muchos no lo sean), y la única cura es limpiar el país de vagos y maleantes maestros, médicos, abogados, asistentes sociales, y demás parásitos. Con el trasfondo de la crisis, los de siempre están desmantelando los servicios sociales, maestro a maestro, escuela a escuela, hospital a hospital. Y están ganando la batalla de los discursos, con el mantra del vago funcionario. De hecho, ustedes siempre han sido la coartada ideológica de los de arriba. Y, por eso, Monseñor, recitan en el púlpito las mismas homilías que leemos en algunas revistas de negocios. La misma monserga.

Y ahora le dejo, que tengo clase, y debo justificar mi subsidio, que por cierto mengua cada día que pasa.

01 de febrer 2012

Tunis, mon amour

Esgoto les darreres hores a Tunísia, amb la maleta carregada de sensacions i d'experiències. Deixeu-me fer un breu catàleg de recomanacions per als pre-turistes, els qui voleu visitar aquest extraordinari país.

1. Els tunisians són, en general, extrovertits, simpàtics i hospitalaris. Aquestes aptituds creixen a mesura que ens allunyem dels pols turístics. En les zones litorals farcides d'hotels i basars, poden arribar a ser molt persistents i molestos. La competència és molt forta i necessiten captar l'atenció del visitant amb frases vulgars, que es repeteixen en tots els llocs turístics del país.  Però fins i tot el venedor més molest de Hammamet pot ser un excel·lent tertulià si us esforceu per trencar el diàleg absurd de les frases buides.

2. La millor forma de conèixer gent són els cafès. Qualsevol ciutat té desenes de cafès, plens de persones (la majoria, homes, però no només) que beuen, riuen i conversen. Et serà molt senzill conversar amb qualsevol persona, contrastar informació i aprendre de la cultura i la història del país. Alguns cafès només serveixen refrescos, un cafè lamentable i un excel·lent té. En altres, podràs degustar la cervesa del país (Celtia) i els correctes vins del sud.

3. No es pot comprar res sense regatejar i això inclou els taxis, els restaurants i, fins i tot, els comerços més recòndits. Sempre s'han de fixar els preus abans del servei. Sense perdre el nord. Discutir per un dinar, poc més de cinquanta cèntims, pot semblar-te un joc, però al comerciant li suposa un marge vital de subsistència. 

4. La major part dels objectes que es venen a les botigues turístiques tenen una estètica deplorable, que coincideix amb la qualitat estètica de les botigues turístiques de tot el món. Hi ha, però, excepcionals artesans que treballen molt bé el tèxtil, el cuir i sobretot el fang. L'Agencia Nacional de l'Artisanat ha fet un esforç per introduir l'artesania en el circuit turístic, però no ha reixit. Les millors compres, sempre lluny dels souks pels turistes. Només cal allunyar-se una mica del trànsit turístic i perdre's per la ciutat amagada.

5. A Tunísia es menja molt bé, sempre i quan no mengis en un restaurant turístic o a l'hotel. Dos carrers més enllà del brogit dels turistes, trobaràs petits locals, absolutament excepcionals. No només són infinitament més econòmics que els locals turístics, sinó que podràs accedir a una cuina local diversa, rica i molt abundant: brik, tajine, xai, cuscús, karmouinia o l'amanida mechouia . Ara bé, vigila especialment amb les salses, que són molt picants i en alguns casos, per sobre del nostre llindar del dolor. 

6. Tunísia és el país més romà, més púnic i més àrab del Magreb. El catàleg del seu patrimoni és inabastable: ruïnes romanes (impressionant Dougga i el Djem), restes púniques, harmonioses medines i elegantíssimes mesquites. Hi ha pobles excepcionals on es fàcil que no hi arribi cap turista. La millor forma de viatjar és amb un xofer, que us porti per una ruta que dissenyeu prèviament. Hi ha espais naturals, costes verges, patrimoni de la humanitat i ciutats bellíssimes que mereixen una visita lenta. Les excursions programades des dels hotels són, en general, la pitjor forma de conèixer el país. Molt més econòmic encara són els louages, uns taxis compartits que connecten els principals punts del país. I una bona forma de fer amics.

7. Les platges són excepcionals. Paradoxalment, les pitjors platges són les que estan situades davant dels hotels, bàsicament perquè la pressió de les construccions (i les marines) ha alterat la dinàmica de la sorra. Caminant durant una bona estona o, millor encara, viatjant amb un taxi durant uns pocs minuts, podeu arribar a platges absolutament desertes, i gaudir del secret plaer de les platges íntimes. 

8. Tots els nous hotels han incorporat en el seu ampli catàleg de productes l'spa i la thalassoteràpia. Els preus són molt més reduïts que a casa nostra i el servei, honestament, també. Però en un país d'aigües termals amb més de 2000 anys, puntejat per centenars de hammams locals, no hi ha cap experiència que es pugui comparar al plaer dels banys àrabs. En general, els hammams obren al matí pels homes (des de la matinada fins l'hora de dinar) i per la tarda a les dones.

9. He vist moltes escenes tristes de turistes que escarneixen els locals. Hi ha sovint una falsa superioritat, que empobreix l'experiència turística i redueix la relació entre hostes i amfitrions a un despreci mutu. La sensibilitat i el respecte haurien de ser les dues peces bàsiques de la maleta de qualsevol turista. Aprendre algunes paraules en àrab, mostrar una mínima amabilitat amb els prestadors de serveis (fins i tot amb aquell comerciant tan insistent), escoltar una mica més i evitar alguns absurds prejudicis ajudaran a millorar la relació entre els uns i els altres.

10. Parcs naturals solitaris, platges immenses, uns hotels esplèndids, una gastronomia excepcional, un patrimoni infinit, l'exotisme del món àrab, el pàlpit del desert... Tunísia és un país extraordinari, que ha fet un pas endavant cap a una democràcia plena. La seguretat és absoluta en tots els racons del país. Els hem castigat amb la indiferència i els turistes europeus han abandonat les platges i les ciutats del país, com si els castiguéssim pel seu gest revolucionari. 

La millor forma de recolzar la revolució i la transformació del món àrab i, de retruc, la millor forma de gaudir d'una experiència inolvidable és visitar el país. Us animeu?

Balanç de #teet01


Mentre escric aquestes notes, els estudiants apuren les darreres hores abans de l'examen. És un bon moment per a fer un balanç de l'aventura del #teet01 i les possibiltats docents del twitter.

1. Hem trencat la relació bidireccional entre el professor i els estudiants. I hem creat una nova relació, molt més intensa i interessant, que és la relació multidireccional entre estudiants i estudiants. És clar, el professor és qui més parla, qui més intervé i qui més material aporta. Però els estudiants han creat un univers paral·lel en el que han pogut aportar noves idees, enllaçar material, debatre, contrastar i proposar. 

És la crisi de l'autoritas, una crisi sana i necessària. Amb el twitter, els estudiants són consumidors, però també productors de continguts. Uns continguts que són incorporats de forma contínua, sense un guió a priori, ni una jerarquia dirigida. 

2. Hem trencat, també, la lògica espacio - temporal de l'aula. A la Universitat, hi ha dos grans blocs: la fase de trobada a l'aula, tancada en un lloc i en un instant concret, i després la tasca individual fora de l'aula. La interacció es produeix només durant els períodes programats de classe. 

Twitter permet crear una conversa discontínua en el temps. El TL es va enriquint amb aportacions realitzades a hores diferents i, fins i tot, en dies diferents. I, per tant, permet que la interacció no es limiti a la geografia de l'aula, sinó que esdevingui ubiqua. Un estudiant a Figueres pot contrastar una aportació d'un estudiant de Tordera, de Menorca, o de Gandia.

3. Hem incorporat el principi de la intel·ligència col·laborativa (IC) en el procés d'aprenentatge. La suma de les mirades diverses, del contrast entre els arguments dels uns i dels altres, crea alguna cosa més que una addició de continguts. El resultat és sovint una síntesi, en el que les aportacions eren exposades a l'àgora del twitter i matisades, modelades i amplides fins a crear consensos molt generals.

Aquest procés ha estat especialment intens en aquelles pràctiques en les que les idees eren capitals per a la resolució dels problemes. Quan intentàvem trobar sortides a la gestió de la Vall dels Reis, les propostes individuals es basaven en una selecció de les idees col·lectives.

4. Hi ha una tercera frontera que hem intentat superar: els límits entre el grup de classe i el "món exterior". Això ha estat possible per la col·laboració altruista i intensa dels "assessors" de l'assignatura. Es tracta de responsables de màrqueting, agents de viatges, gestors culturals, planificadors, responsables locals o creatius, que han incorporat la "mirada de la realitat", un necessari contacte amb els problemes quotidians i l'experiència de la gestió directa.

I, és clar, no només els assessors han aportat la seva mirada. Twitter és un espai obert i qualsevol piulada pot incorporar-se al TL de qualsevol persona, de vegades de forma gairebé espontània i aleatòria.  

5. Twitter ha permès la incorporació constant del quotidià en el ritme de l'assignatura. Durant els mesos d'estudi d'estratègies turístiques s'han proposat taxes turístiques, s'han enfonsat creuers, s'han dissenyat macro-parcs, s'han arruïnat estacions d'esquí, s'han acumulat les dades turístiques o, simplement, s'han presentat curioses anècdotes. 

Els estudiants han enllaçat notícies, videos, articles, blogs o comentaris que ampliaven de forma immediata les aportacions a classe. D'aquesta manera, els continguts operen a dues velocitats, la velocitat lenta de la creació del coneixement i la formació de teories universals i la velocitat immediata (i fugaç) de l'actualitat turística, que posa a prova constantment els límits del coneixement.

6. Twitter permet no només comentar els continguts de l'assignatura, sinó comentar l'assignatura mateixa, com una mena de psicoanàlisi. Els estudiants poden suggerir nous temes, criticar el ritme, proposar un canvi metodològic i, en definitiva, participar del procés de creació de l'assignatura mateixa. D'aquesta forma, #teet01 ha estat una assignatura beta permanent, perquè ha estat constantment redissenyada d'acord amb les propostes dels usuaris del sistema, que són els estudiants, però també els assessors i "espectadors" externs.

7. Hem estimulat la creativitat, com a principi rector, gairebé com un hàbit. Algunes de les experiències, com #aiguestorm, la Vall dels Reis o la publicitat dels parcs, han intentat estimular la capacitat de sortir-nos dels espais convencionals i dissenyar móns alternatius, productes impossibles o campanyes publicitàries que hauria signat el mateix Dalí.

8. I, finalment, hem après molt també de les capacitats de l'Storify, una eina imprescindible en el disseny de l'assignatura. Storify permet combinar el procés narratiu ordenat i, en certa manera, sense límits, amb les aportacions plurals, desendreçades i polifòniques del twitter. Els projectes d'Storify dels estudiants han estat un punt d'equilibri entre col·lectiu i individual i també entre la dispersió i la concreció.

En resum

Hi ha també elements negatius, és clar. Twitter requereix una inversió de temps, que alguns no poden realitzar i, malgrat la seva senzillesa, els tecnofòbics hi pateixen. L'avantatge de l'amplitud temàtica és, també, el seu principal problema. En alguns moments, la conversa era tan diversa i massiva que es feia molt complicat seguir un fil o estructurar una línia argumental. I, com tot a la vida, #teet01 exigeix un seguiment constant, de manera que el professor ha d'esdevenir gairebé un community manager de l'assignatura. Quan baixa la intensitat del seguiment del professor, els resultats minven.

Hem après. Més que res, a escoltar-nos, a treballar en equip i a convertir els monòlegs en diàlegs. Hem gaudit de la col·laboració extraordinària dels assessors, que han treballat perquè sí, perquè els hi venia de gust, a canvi de res. La xarxa té aquestes coses: L'oportunitat de conèixer persones preparades i alhora capaces de compartir el seu coneixement. Els hi estic profundament agraït. 

I, naturalment, acabo amb un agraïment especial als meus estudiants, que mentre escric aquestes notes preparen l'examen final. Segurament, el que més m'agrada de l'experiència és que els estudiants continuen piulant, malgrat que ja hem acabat l'assignatura, com uns ballarins que actuen després de la funció. Són una generació excepcional, preparada, entusiasta, crítica (què seria un jove si no fos crític?), creativa, divertida i treballadora. No pateixin pel futur. Estem en molt bones mans.

Materials


En aquest blog, he dedicat alguns posts al #teet01. Els podeu seguir en aquesta seqüència: Els assessors del #teet01I ara quèEls nous mediterranisStorify,  Hi ha massa turistes a la Vall dels Reis?#Aigüestorm,  Després de la pluja