26 de març 2012

Bona gent

Avui he tornat a sentir allò de "És massa bo per a ser polític". La bondat cotitza a la baixa en la borsa social, ja ho he escrit en una altra ocasió. Si m'ho permeten, els hi explico una història.

Un noi de divuit anys ha treballat tot l'estiu i, per motius que ara no venen al cas, decideix marxar uns dies a Anglaterra. És amic d'una empresa que transporta turistes d'Anglaterra a la Costa Brava i els convenç per a què el portin a Londres en un autobús turístic, d'aquells de logos de coloraines i seients tapissats. "D'aquí quinze dies", li diu el conductor, "tornarem a ser en aquest punt enmig del no-res. Si no hi ets a les 5 del matí, marxarem". No els hi havia explicat encara, però els parlo d'una època sense mòbils, sense internet i sense targetes de crèdit.

Aquest noi s'allotja en un bed and breakfast de Londres, el Rees. I tot i que administra els seus migrats recursos amb molta precaució, no pot evitar que el darrer dia, el catorzè, s'esgoti la darrera lliura. El noi haurà de caminar tota la nit per arribar al descampat on l'autobús l'espera. Si el perd, el problema serà monumental. A les 11 de la nit, el noi inicia el seu llarg trajecte cap al no-res, però després d'un llarg recorregut descobreix que s'ha deixat el passaport: Ha de tornar enrere i ara ja no té temps d'arribar a la seva cita amb l'autobús.

La propietària del B&B sap que tinc un problema. Encara no sé com ho va intuir. Em dóna el passaport que tenia guardat en una capsa de llautó, em somriu, i em diu que a l'habitació ha trobat unes poques lliures. Amb aquells diners vaig pagar el tren que em portà al costat del descampat, on arribà el bus, que em rescatà de tornada a casa.

Al llarg de la vida he ensopegat amb moltes persones com ella. Bones persones. Gent que es fa seu el problema d'un desconegut al que mai més veurà. Persones que ajuden perquè sí, perquè és un gest espontani com respirar o com existir. Individus que connecten amb els mals aliens, com el meu pare, que m'ensenyà el valor absolut de l'altruisme. I, potser sí, el bonisme és ara una desqualificació; i "un bo dues vegades és un bobo". Però quan un problema passa per davant del carrer, no puc evitar pensar en el gest espontani de la mestressa del Rees. I m'agrada pensar que els bons són més. I, inqüestionablement, són millors.

08 de març 2012

Viva Las Vegas (I IV)


El darrer post de la sèrie Las Vegas arriba una mica tard, quan segurament tot el que s'havia de dir sobre aquest espai ja ha estat dit. Tot i que encara no sabem el desenllaç de l'operació, a tots plegats ens sona a un tema caduc, un anacronisme engolit per l'efimeralitat del present.

S'ha escrit molt sobre Las Vegas i, en general, amb molt poca fortuna. Duran i Lleida escriu un post amb interrogants i dubtes, que són una mica la síntesi dels dubtes calvinistes del capitalisme: Diner o ètica?. Llocs de treball a canvi de més joc i més prostitució?. És el capitalisme l'eina del pecat?. Ara bé, el que s'ha cobert de glòria és en Carles Martí, que ens ofereix un catàleg de tòpics fàcils. Diu en Martí que el projecte és una còpia (també el front portuari de Barcelona és un clon del de Baltimore), que s'oposa al model de ciutat compacta (també la SEAT, el Parc Agrícola del Llobregat i el 22@), que és de "mala qualitat" i, atenció, que perpetua el model basat en l'especulació turística. Que algú que aspira a governar la ciutat de Barcelona s'apunti a la turismofòbia és com si el president de la Diputació de Jaen amanís un tomàquet amb oli de girasol. O com si l'alcalde de Barcelona critiqués l'Espanyol.

Tancarem la sèrie amb l'element més controvertit de la proposta: Les exempcions de l'Eurovegas. És difícil concretar massa perquè no sabem res de les intencions reals dels promotors, més enllà de llegendes urbanes, rumors i falses filtracions. El que és absurd, delirant, és que algú es cregui que el govern pot crear una "ill laboral" a Catalunya. Això no només no pot ser, sinó que a més és impossible. I és increïble el temps que s'ha perdut criticant un escenari impossible. Sabem el que no pot ser, però és una mica més difícil saber el que pot ser. Fem una mica de prospecció.

Zones turístiques

És molt freqüent que alguns espais amb capacitat de creixement turístic creïn zones turístiques. És evident que aquestes "zones turístiques" tenen una normativa específica, que les diferencia de la legislació dels espais veïns. Al nord d'Àfrica han proliferat les zones turístiques, que normalment estan regulades per un Plan d'Amenagement Touristique (PAT), amb unes condicions especials: urbanització per part de l'Estat, infrastructures d'aigua, gas o electricitat, accés directe a la platja, planificació turística específica (que exclou sovint els usos residencials)... El creixement turístic de Tunísia s'explica per la creació d'espai turístics promoguts per l'Estat i oferts a les cadenes internacionals per a la seva explotació. També en determinats espais del Carib o del sudest asiàtic, s'han creat zones turístiques preferents, amb unes condicions preferencials per tal de captar capitals internacionals.

Hem de dir, però, que la condició de "zona turística" no es limita als països perifèrics. Per exemple, a França ha existit històricament el concepte de municipi turístic. La darrera versió, el Code du Tourisme de 2006, preveu que els municipis turístics puguin gestionar una taxa turística específica, els hi permet diverses exempcions fiscals i els autoritza a obrir els diumenges i festius, si ho consideren oportú. A l'Estat espanyol, la major part de les lleis autonòmiques de turisme preveuen la figura de "municipi turístic", tot i que els beneficis efectius són molt poc precisos i sovint, simplement inexistents. Per exemple, si ens mirem la legislació vigent sobre municipi turístic a Catalunya, la major part dels municipis podrien sol·licitar aquesta condició. La llei d'horaris comercials de Catalunya preveu que els municipis turístics puguin crear una "illa horària", amb una regulació pròpia. 

Dúmping legal

Les ciutats del joc van néixer perquè van aprofitar-se del dúmping legal. L'autonomia local nordamericana permet que siguin les administracions locals les que regulin el joc i, en una societat d'arrel calvinista això vol dir una oposició gairebé universal. Les ciutats que opten per liberalitzar el joc concentren tota l'oferta de joc, que en un context de liberalització estaria molt més escampat. Reno, Las Vegas o Atlantic City aprovaren el joc com una via de recuperació econòmica i atracció de capitals, amb una gran controvèrsia interna. De vegades, el dúmping legal s'ampliava amb altres "ofertes", com en un pack (legislació sobre menors, divorci, alcohol...).

El promotor d'Eurovegas vol crear també una illa legal a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. No hem de dedicar ni un minut a la llei d'estrangeria o a la llei del mercat laboral, perquè és evident que no es pot fer una normativa ad hoc per un projecte concret. El que sí s'ha de canviar és la llei de Jocs i apostes de Catalunya, perquè se sustenta en el joc responsable i en les bones pràctiques, principis totalment allunyats del model de Las Vegas. Certament. Però si hem de posar sobre la taula totes les cartes, podríem parlar també de l'escampada de màquines escurabutxaques per tot el país, que ha permès la fortuna d'empreses catalanes que també aposten pel negoci dels casinos. El que vull dir és que si ens llegim la llei actual fil per randa, i l'apliquem de forma literal, no tenim magatzems per a situar totes les màquines, bingos i similars. En segon lloc, s'hauria de revisar la llei del tabac, per a permetre que es fumi en aquests locals, tot i que és probable que les modificacions legislatives s'anticipin. I en tercer lloc, caldria revisar la normativa relacionada amb els horaris dels establiments perquè, com ja saben, el model de Las Vegas és una ciutat 24 hores. 

Com s'ha comentat en diversos fòrums, els ajustos normatius ad hoc generen agravis comparatius i una sensació d'impunitat que obre les portes a tota mena de demandes. Tenen raó alguns casinos, com el de Lloret, quan reclama que els privilegis d'EuroVegas s'haurien d'aplicar al conjunt del territori. També haurien de recordar que el casino de Lloret existeix perquè es va fer una adequació normativa ad hoc, perquè la legislació només permetia un casino a cada demarcació. Aquest és el problema d'obrir les rescloses de la llei. Si fem una excepció, ja no tenim autoritat per deixar-les de fer. 

Adequació urbanística

Finalment, el projecte d'EuroVegas reclama una adequació urbanística d'alta intensitat. Això obre les portes a un debat interessant sobre el valor de la planificació i els seus límits. Sense una modificació intensiva de la normativa urbanística, no hauria estat possible la Vila Olímpica de Barcelona, el complex temàtic de Port Aventura, el centre comercial La Roca Village, els resorts Vilar Rural o algunes estacions d'esquí. En el cas de Port Aventura, Salvador Anton ha estudiat amb detall la complexa reorganització urbanística de l'àrea implicada, amb una segregació municipal inclosa. El debat no és fàcil. Si la normativa pot modificar-se per a acollir un gran projecte, per què no ho pot fer per a resoldre les necessitats específiques dels seus usuaris?. En quin moment acceptem que la normativa urbanística i territorial vigent deixa de ser un criteri d'ocupació del sòl i el substituïm per les necessitats d'una empresa o una altra?. Sovint, massa sovint, la nova planificació inclou un aprofitament urbanístic que ajuda a quadrar els comptes del complex.

És cert que Sheldon Adelson, el promotor d'EuroVegas, juga una partida de pòker i força l'administració. No és fàcil saber què és farol i què és un pòker d'asos en una aquesta llarga partida. De ben segur que reclama una normativa específica, que inclou un aprofitament urbanístic de zones no urbanitzables, que exigeix una nova versió de la llei de jocs i apostes, una excepció sobre el tabac i els horaris comercials. Són demandes inferiors a les que va posar sobre la taula a Macau o a Singapur. En el primer cas, el govern va acceptar totes les condicions que imposà el milionari nordamericà, mentre que a Singapur l'administració va negociar una normativa molt més estricta. Contra el vici de demanar, hi ha la virtut de denegar. 

Deixem-ho aquí. Hem vist que no és probable que Las Vegas afecti de forma radical la imatge de Catalunya, que Califòrnia és conegut per Disney però també per Silicon Valley, que ens equivoquem quan considerem la "cultura" lasvegasiana com una invasió exògena, aliena a la nostra "cultura popular", que hauríem de definir quin és el sistema turístic del país que escollim com a complement de l'eix litoral i Barcelona, que l'operació s'explica pel procés d'expansió de Las Vegas més enllà dels seus límits territorials i que les exempcions formen part de la nostra realitat quotidiana i el més important és fixar les línies vermelles. És un bon moment per a fer balanç i per a saber la seva opinió. Sí o no?. Facin joc. Però recordin que al final, sempre guanya la banca.

07 de març 2012

El més important d'un currículum

El més important d'un currículum és el que no hi surt.

Saps escoltar?. Somrius amb freqüència?. Saps cosir un botó?. I preparar uns canelons?. Te'n recordes dels aniversaris?. Expliques contes al teu nen per la nit?. T'agrada disfressar-te?. Tens bons amics?. Saps perdonar?. T'il·lusiones fàcilment?. Plores quan mires una pel·lícula?.

Ara que rebo currículums amb molta freqüència, de vegades penso que el més important és el que no hi surt mai.

06 de març 2012

Ciències socials i llarga cua



No és fàcil practicar les ciències socials. A diferència de les mitocòndries, els tubercles o l'aparell digestiu dels lèmurs, les societats no accepten fàcilment els assajos de laboratori. Si repetim vint vegades el mateix estudi en vint comunitats diferents, el més normal és que apareguin vint resultats diferents. I si entre els individus estudiats i un concursant de Una novia para mi hijo, és possible que l'SPSSx agafi una baixa per depressió.

Afortunadament, tot i que els individus considerem que som únics i irrepetibles en realitat ens movem amb unes pautes socials relativament previsibles. Un exemple. Ara fa un anys, ens vam dedicar a  perseguir els turistes que visitaven el Barri Vell de Girona, anotant el seu recorregut, el temps que hi dedicaven, les fotografies que realitzaven, les decisions que prenien a cada encreuament. Com una mena de Félix Rodríguez de la Fuente, però canviant el lirón careto per l'Homo turisticus. El resultat fou que tots els turistes fan menys o més el mateix, capturen les mateixes fotografies, visiten els mateixos monuments i en les principals cruïlles opten sempre pel carrer aquell i no pas l'altre. Tots ells viuen la seva experiència turística com a única i irrepetible, però mirats des del cel com si fossin formigues, semblen seguir el rastre que han deixat els turistes anteriors.

És una situació freqüent. Les ciències socials intenten descobrir aquestes regularitats, de vegades més o menys universals i altres vegades agrupades en clústers. Els clústers ens són molt útils perquè ens permeten detectar comunitats cohesionades internament i diferenciades externament. En turisme, hem après que no existeix "el turista", sinó models de turistes que tendeixen a interessar-se per unes coses i no unes altres. Sabem, per exemple, que no existeix "l'usuari" dels vols de baix cost, sinó que existeixen grups d'usuaris, els rodamóns, els experiencials, els funcionals, els impulsius i els hedonistes. Perquè tota anàlisi de clústers que vulgui ser competitiva ha de ser molt creativa en la denominació de les agrupacions. 

Imaginem que tot ha canviat i que la societat que estudiem és una altra. Un exemple. Hem analitzat la imatge que tenen els turistes de Barcelona, a partir de l'estudi de les fotografies que han desat a la xarxa social flickr. La primera conclusió és que la majoria dels turistes capturen tres o quatre elements gaudinians de forma gairebé obligatòria: La Sagrada Família, la Pedrera, el Park Güell... Però la segona conclusió és, podríem dir, molt sorprenent. Quan el turista s'allibera de les quatre imatges convencionals, inicia un recorregut absolutament imprevisible. El resultat és una curiosa entropia, molt molesta pels científics socials, perquè no permet reduir-la a uns índexos comprensibles. Podríem dir que en les imatges turístiques de Barcelona, domina l'efecte de la llarga cua, de manera que la suma dels valors poc freqüents és molt més gran que els valors predominants. 

I això crea un problema per a les ciències socials. Si els individus lluitan contra la seva condició de grups previsibles i es comporten de forma diversa, què podem fer més enllà d'inventariar l'entropia?. En altres paraules, si la desviació és molt alta, per a què calculem mitjanes?. Hem construït un aparell metodològic que és més o menys útil per a explicar una societat formada per individus relativament previsibles. Si l'estudi de les imatges de Barcelona no és una anècdota, sinó que és un símptoma, hem de començar de zero?. Haurem de reconvertir les ciències socials en periodisme, en cronistes de la diversitat?.