30 de maig 2012

Matisant el professor Germà Bel (I)



La tesi seria més o menys aquesta. Portem molts anys malbaratint recursos públics en aeroports buits, en línies de tren faraòniques, en autovies gratuïtes que no porten enlloc i això ens ha portat a la misèria. Som un país de moviments pendulars i passem de les tesis keynesianes del valor de les infrastructures a una mena d'aquellarre col·lectiu contra les pistes d'aterratge o els trens d'alta velocitat. Quan en Jordi Évole critica al Salvados uns aeroports buits o el professor Bel exposa els colls d'ampolla del sistema, la xarxa transforma la crítica puntual en una esmena a la totalitat.

Per això, el Singular protagonitzat pel professor Germà Bel va ser TT a la xarxa. Mireu quin títol tan explícit: Trens, aeroports i decadència. I no nego l'esforç d'en Germà Bel per reclamar més eficiència i racionalitat en la despesa pública i destaco el seu valor pedagògic i el seu amplíssim coneixement del tema. Però en el discurs d'en Bel hi ha algunes peces que grinyolen; i he de dir que no tant les seves tesis com les interpretacions que fem d'elles. Twitter vehiculava ahir comentaris indignats que deformaven les afirmacions d'en Bel i es transmetien de forma acrítica.

Si m'ho permeteu, m'agradaria dedicar uns quants posts a matisar les tesis bel·lianes, dels trens d'alta velocitat a la xarxa radial. Crec que tot és una mica més complicat i que caure en la simplificació ens porta a conclusions exagerades. Com sempre, estaré encantat de llegir els seus comentaris i les aportacions. Comencem aquesta sèrie amb el capítol aeroportuari i, específicament, la comparació entre Alemanya i Espanya. Tot i que el professor Bel no la va formular en aquests termes, la tesi seria Espanya té el doble d'aeroports que Alemanya, malgrat que té la meitat de població. És cert això?.

Quants aeroports?

Quan treballes en ciències socials, saps que el més vulnerable dels discursos són les dades. Un podria pensar que no pot haver-hi res més objectiu que un aeroport i que és impossible que la comptabilitat del número d'aeroports generi discussions. Doncs, no. 

A Espanya hi ha 47 aeroports d'AENA més el de Ciudad Real i el d'Alguaire. Entre aquests 47 es comptabilitza l'aeròdrom de Sabadell, Cuatro Vientos o Son Bonet, que no estan concebuts com a aeroports de trànsit de passatgers. I a Alemanya hi ha 60 aeroports, en 41 dels quals operen companyies de transport de passatgers. En ambdos casos, ignorem els aeroports militars. Les xifres ballen, però, segons la font i la consideració d'aeroport: codi IATA, transport de passatgers, grandària de les aeronaus que poden operar...

El professor Bel empra la base de 39 aeroports (en un moment de la conversa "30 i una mica més") i els compara amb tots els aeroports AENA més altres que no estan sota el paraigües de l'Agència. La seva tesi és, però, molt diferent de la que s'ha escampat per la xarxa. Bel diu que "el número d'aeroports amb llicència internacional a Alemanya és la meitat que a Espanya". Un matís, com veurem, molt rellevant.

Per què Alemanya?

Quan intentes mesurar la dimensió d'una determinada ràtio, pots comparar-te amb Alemanya o pots fer-ho amb molts altres països del món. Per exemple, Finlàndia, que sovint és considerat un país de referència en la gestió dels seus recursos públics té 28 aeroports per una població de cinc milions de persones. I, com saben, ara hi ha un gran debat obert que es planteja tancar aeroports regionals, amb volums de passatgers per sota de 15.000 anuals. De fet, Noruega té una població similar a la de Finlàndia (és a dir, unes vuit vegades menys que Espanya) i té 53 aeroports públics més 46 operats per privats, que mouen anualment 41 milions de passatgers. Tota la xarxa aeroportuària de Noruega, més del doble que l'espanyola, mou menys passatgers que Barajas.

I si tenim en compte la geografia?

La geografia importa. No ho explica tot, és cert, però convé no ignorar-la quan es parla de transport. Hi ha moltes diferències entre la geografia d'Alemanya i la d'Espanya, però deixeu-me que comenci per la més òbvia: Espanya té illes. Les Illes Balears tenen cinc aeroports i les Canàries en tenen vuit, és a dir, tenim 13 aeroports insulars. De fet, no hi ha cap gran illa europea que no tingui com a mínim un aeroport, perquè el mar i l'aire són les dues úniques vies de comunicació. És cert que podem fer túnels com el del Canal de la Màniga o podem connectar les illes amb la península amb ponts (com deia la cançó "Será maravilloso viajar hasta Mallorca..."). 

Però en general, les illes estan tancades i les administracions opten per garantir la connectivitat aèria. Si volem decidir entre tots que Menorca ha de tancar l'aeroport, fem-ho, però jo no hi estic d'acord. I crec que els menorquins tampoc. De fet no els sorprendrà saber quins són els estats amb major proporció de passatgers per habitant: Xipre (9,1), Malta (7,6), Islàndia (7,1) i Irlanda (6,8). A veure si descobreixen què tenen en comú.

No només són importants les illes. La superfície d'Alemanya és de 350.000 Km2 i la d'Espanya supera el mig milió. Però Espanya és el segon estat mes muntanyós d'Europa, mentre que Alemanya és essencialment una immensa plana. Les comunicacions interiors espanyoles no tenen res a veure amb les germàniques, perquè la geografia no ens deixa tirar carreteres i línies de ferrocarril sense topar-se amb molestes cotes de desnivell. I això ens porta a un quart interrogant que és la presència d'aternatives.

I si mirem el sistema de transport en el seu conjunt?

És una equivocació parlar només d'aeroports, perquè els avions són només una de les opcions de desplaçament que tenen les societats modernes. Si vull anar d'Hamburg a Frankfurt, puc anar en cotxe, en autobús, en tren convencional, en tren d'alta velocitat, en avió... Si em plantejo el mateix a Espanya, les condicions són unes altres:  Per la suma de factors geogràfics (la litoralitat, l'orografia i l'extensió) i factors històrics (que explica bé el professor Bel), les comunicacions interiors a Espanya són molt deficients. 

Els hi donaré una dada. Els aeroports espanyols gestionen gairebé el doble de passatgers nacionals que a Alemanya. Si només comparem (com fa el professor Bel) les dades internacionals ens fem trampes al solitari, perquè ignorem que a Espanya no tenim un Pla B que permeti accedir fàcilment de Girona a Màlaga o de Santiago a Sevilla. La xarxa alternativa a Alemanya permet que l'ús de l'avió per a desplaçaments interns sigui molt residual. En el moment en què el pont aeri té la competència directa de l'AVE, lògicament el volum de trànsit cau de forma sensible.

I si comptabilitzem els turistes?

A més, si comptem els turistes i no només els residents, els números són sensiblement diferents. Ja saben que Espanya és la tercera destinació turística del món, la segona si considerem pernoctacions o despesa turística. Una de les característiques més rellevants del nostre model és que l'entrada aèria és, de llarg, la més important. A Espanya entren anualment 40 milions de turistes per via aèria, és a dir, gairebé el 80% dels turistes internacionals opten per l'avió. És aquesta dada la que ens permet entendre perquè Espanya està entre els tres països amb més passatgers aeris d'Europa.

La dada és la següent: Mentre que a Alemanya hi ha 2,0 passatgers per habitant a Espanya hi ha 3,6 passatgers per habitant. Aquesta diferència demostra que, en el seu conjunt, el sistema aeroportuari d'Espanya no és tan ineficient. I que globalment, vist en el seu conjunt, la intensitat d'ús del sistema és acceptable.

Tots els passatgers es queden?

Per cert, hi ha un problema estadístic que els números amaguen i és la condició de passatger en trànsit. Com saben, Frankfurt i Munich són dos aeroports hub de Lufthansa. Això vol dir que molts passatgers empren aquests aeroports (o Heathrow o el Charles de Gaulle) únicament com a element de connexió entre el seu lloc d'origen i una destinació llunyana. Tot i que a efectes estadístics són passatgers, el benefici "territorial" d'aquests moviments és molt petit. És cert que Barajas també actua com a hub d'Iberia, però el percentatge de vols transeuropeus a Espanya és molt més petit (pero molt més) que a Gran Bretanya, Alemanya o França.

El sistema aeroportuari és molt desigual?

Arribats a aquest punt, em podran dir que el que falla del sistema no és la seva globalitat, sinó algunes actuacions puntuals. No puc estar més d'acord. Em podran dir que el sistema de gestió d'AENA és un error. No puc estar més d'acord. Però si em diuen que la immensa majoria (o la majoria a seques) dels aeroports espanyols són un desastre, llavors em permetran que discrepi.

Alemanya i Espanya tenen més o menys el mateix trànsit aeri, però a més els cinc primers aeroports gestionen volums pràcticament idèntics. De fet, el desè aeroport alemany ja baixa del milió de passatgers, cosa que no esdevé en el cas espanyol. Si apliquem l'índex de Gini que mesura el grau de concentració de les operacions, no trobem diferències significatives entre l'un i l'altre. El model anglès és, en aquest sentit, bastant més feble: 120 dels 190 milions de passatgers que es mouen per les Illes Britàniques empren un dels aeroports de Londres.

En resum

Espanya és un dels estats amb major volum de trànsit aeri d'Europa i alguns dels seus aeroports estan entre els més freqüentats del món. La intensitat d'ús del sistema és raonable i la xarxa no és ni excesivament concentrada ni clarament dispersa (per això el Gini és intermedi). Els aeroports són essencials per al model turístic del país i claus per la reconversió del sector (amb l'emergència dels short breaks). Espanya té el major volum de trànsit intern, el que s'explica per unes comunicacions interiors molt deteriorades en el seu conjunt. 

Naturalment hi ha aeroports molt infrautilitzats i alguns casos realment lamentables. També a Suècia, a França o Islàndia, però això no eximeix de la necessitat d'una major eficàcia en l'ús dels recursos públics. En el proper post, m'agradarà comentar la complexa relació entre infrastructures i dinamisme territorial, en el clàssic dilema de l'ou i la gallina. Mentrestant, agraïré els seus comentaris, crítiques i correccions.


26 de maig 2012

Aprendre en obert

Amb el pas del temps, potser més a poc a poc del que voldríem, tot es va obrint. S'obren les dades, els mapes, els codis i les músiques. Les idees es connecten, es contrasten i s'amplien en aquesta sinapsi que anomenem xarxa. El tsunami és tan gran que els llocs de formació mai més seran com abans. Mireu alguns exemples.

Ara fa uns dies us parlava del TED, un contenidor d'idees que val la pena compartir. Són sessions breus que volen il·luminar altres idees, en una mena de brain storming col·lectiu. He après molt més en unes quantes hores de navegació pel TED que en una assignatura sencera.



Avui he conegut la iniciativa de khanacademy. Salman Khan és un professor de matemàtiques que ha penjat més de 3000 lliçons en obert, per tal d'afavorir l'aprenentatge de diverses matèries en videos curts i molt entenedors. Khan rep cada mes 4 milions de visites. Mirem què vol dir això. La Universitat de Girona té 13.000 estudiants que fan unes 80 classes mensuals, és a dir, la Universitat té aproximadament un milió de "visites" al mes. Khan en té quatre milions.



Les universitats han començat a gestionar una part dels seus continguts en obert. Segurament, el projecte més interessant és Coursera, una iniciativa conjunta de les universitats de Princenton, Penn, Standford i Michigan, que permet accedir a un catàleg de recursos en obert. Poden consultar lliçons sobre estadística, medecina, filosofia o física.



Open learning

Som a l'inici d'una transformació capital de la manera d'ensenyar i, per tant, de la manera d'aprendre. Haurem de redissenyar les escoles, els instituts, les universitats i els centres de formació. Els professors ens haurem de reinventar. El camí és llarg... i fascinant.

1. Els centres de formació ens convertirem en generadors de continguts i, sobretot, en certificadors d'aquests continguts. L'acumulació d'informació a la xarxa precisa d'un control acadèmic que valori la qualitat dels continguts i censuri les incorreccions. 

2. Els continguts seran molt més dinàmics. Es podran complementar amb recursos audiovisuals, amb material multimèdia i amb un curós tractament de la forma i el fons. I un detall. He vist que la majoria de sessions són relativament curtes, entre 5 i 20 minuts. També el TED recomana sessions curtes que no superin els 15 minuts. Segurament les sessions d'una hora o d'una hora i mitja actuals no s'ajusten a la capacitat de concentració per a l'assimilació de nous conceptes.

3. Haurem de replantejar-nos el concepte d'aula. Ara serà més fàcil accedir a continguts des de casa, de manera que el contacte físic amb el professor es pot reduir molt. Permetre l'accés remot a les lliçons redueix els costos ambientals i socials dels desplaçaments i facilita l'aprenentatge a persones que tenen obligacions horàries (paternitat, activitat laboral...).

4. Segurament, ens haurem de replantejar la funció del professor. Si dispossem de sessions docents a la xarxa (potser gravades pel propi professor), el professor pot centrar-se en noves funcions. En primer lloc, el professor pot seleccionar i recomanar continguts específics, pot actuar com un explorador de la xarxa. En segon lloc, el professor esdevé una mena de community manager, és a dir, un gestor no dels continguts sinó de les activitats que es porten a terme amb els continguts i, també, de les relacions entre els estudiants. I, en tercer lloc, el professor es pot centrar en una avaluació personalitzada que permeti detectar les febleses individuals i recomani els materials i les activitats específiques per a resoldre-les.

5. L'objectiu és deixar sense sentit El rincón del vago, perquè ara són els propis centres els qui publiquen els seus materials i les seves sessions docents. És més, la reputació d'un centre de formació es mesurarà també pel número de visitants foranis, la quantitat de descàrregues o de visualitzacions de les sessions públiques. Quan més obert siguis, millor centre seràs. La poca predisposició de les universitats per a compartir els seus materials es transformarà en una lògica 100% oberta.

6. Aquest model afavorirà probablement la consolidació del concepte de formació continuada. Un director d'hotel podrà posar-se al dia en yield management o turisme 2.0; un enginyer de recursos hídrics es podrà especialitzar en noves tècniques d'eficiència; o una jubilada podrà accedir a les sessions sobre l'obra de Wittgenstein o de Rorty, mentre el seu home aprén la simbologia del romànic.

7. Els centres de formació podran tenir una nova funció, la cooperació internacional. En les zones del món on sigui difícil mantenir escoles dignes, amb una connexió decent els docents podran accedir a materials d'alta qualitat, de fet, els mateixos materials que reben els estudiants matriculats en les universitats més prestigioses.

La transformació serà radical. Canviarem els criteris espacials i temporals de la formació. Alterarem les relacions entre docent i estudiants, i entre els propis estudiants. Crearem sistemes de seguiment personalitzats. Apareixeran noves professions i els professors haurem de generar noves habilitats. El saber serà més accessible, més democràtic, més participatiu i més constant. Pinta bé, oi?.

22 de maig 2012

Me gustaría


"Me gustaría estar en el campo para que me pudiera gustar estar en la ciudad. Me gusta, sin eso, estar en la ciudad aunque con eso mi gusto seria dos"

Pessoa

16 de maig 2012

Lonely Planet 2035


Uno de los clandestinos ha participado en el evento TEDx de la UdG. Como saben, el TED es una serie de presentaciones sobre "ideas que merecen la pena ser compartidas". Su catálogo de temas es tan amplio como lo sea nuestra imaginación, desde nuevas energías al valor curativo de la poesía. Decíamos que en uno de estos eventos, se infiltró un clandestino y propuso el siguiente interrogante: ¿Qué nuevos destinos aparecerán en la Lonely Planet de 2035, si es que entonces aún hay guías?. Éstas son algunas de sus conjeturas.

Espacios desturistificados

En un universo colmatado de destinos turísticos, donde casi será imposible imaginar un lugar sin turistas, aquellos espacios que sean capaces de ocultar su condición de espacios turísticos tendrán un elemento de competitividad. Ésta será una curiosa paradoja del futuro, tal vez: Cuanto menos turístico parezca un destino, más atractivo turístico tendrá.


Turistas locales

A medida que se borran las fronteras entre el espacio habitual y el espacio extraordinario, ya no será tan evidente que los turistas deban abandonar su espacio ordinario para gozar de experiencias extra-ordinarias. En un contexto en el que todos somos un poco forasteros, tendrá mucho sentido la aparición de turistas inmóviles, es decir, turistas locales. El turismo podría ser entonces más bien una actitud, una forma de mirar el lugar, más que una forma de cambiar de lugar. Y todo ello, claro, con el telón de fondo de un transporte cada vez más costoso.


Espacios rosebud

¿Recuerdan rosebud?. Es, en buena medida, la metáfora del instante en el que fuimos felices, como la alegría de una tarde de la infancia en un trineo. En una sociedad de hiper-movilidad, donde cambiaremos varias veces de lugar de trabajo, de residencia, de estudios, de ocio... los lugares se asociarán a instantes más o menos memorables. En otras palabras, nuestra biografía se asociará a nuestra geografía. Los destinos turísticos apelarán más a la vivencia de un lugar que al propio lugar. Seremos donde estaremos. Nuestra identidad se forjará a partir de nuestro periplo geográfico.


Espacios híbridos

Aunque los costes del transporte puedan crecer, las ideas continuarán fluyendo a un ritmo vertigonoso. En un mundo conectado, las ideas, los patrones estéticos, los iconos, las gastronomías las imágenes, los diseños irán de un lugar a otro y serán consumidos por redes de ciudadanos. Los espacios que sean capaces de recoger esta creatividad que fluye serán más atractivos que los espacios encerrados en su propia realidad. Los espacios híbridos deben saber combinar la identidad local con la creatividad universal.


Espacios de encuentro

Hay quien vaticina que las redes sociales matarán las relaciones sociales. Es todo lo contrario, al menos de momento. La red no sustituye el contacto, simplemente aumenta la probabilidad de encontrar afines. Pero al final, los individuos necesitamos el encuentro físico, analógico, del vis a vis. El valor de un viaje ya no dependerá solo del valor del destino, sino también (o sobre todo) del interés de los turistas y locales que encontremos. El turismo será esencialmente una actividad social, una forma de contactar físicamente en un mundo conectado virtualmente.

Éstos son los escenarios que se dibujaron en la sesión y que intentan huir de los tópicos del presente. El ejercicio puede dar mucho de sí. Y ustedes, ¿qué destinos imaginan en esa guía de 2035?.

Publicado en clan-destinos

15 de maig 2012

La maleta


Tiene en su rostro cicatrices de derrota (más cornás da la vida, pienso), la camisa planchada con la precisión de un relojero y un exceso de Floïd que me devuelve por un momento a las barberías de mi infancia. Se me acerca tímido en la gasolinera, con su maleta minúscula y un cabello repeinado.

- ¿Puede usted llevarme a Gerona?.

Ha venido a la costa a hacer el verano, me dice. Y se ha recorrido uno por uno todos los restaurantes, los hoteles, los cámpings de Roses a Sant Feliu. Sabe cocinar, limpiar, servir mesas, es buen jardinero y hábil con las herramientas. Algo caerá, pensó. Pero su peregrinación por el litoral se llevó sus pocos ahorros y sus ilusiones. 

Ahora vuelve a Algeciras, sin nada, como los indianos que se fueron a Cuba y volvieron con los sacos vacíos. Y con sus cincuenta y muchos, su camisa planchadísima y su pelo repeinado, deberá volver al otro lado del país de gasolinera en gasolinera, durmiendo en cunetas, comiendo menos que más. Y sus ojos de fracaso y de humillación son como un faro que se apaga después de años y años de servicio.

Y mientras escribo estas líneas, en algún punto inconcreto de la carretera que lleva al sur, su maleta, su mirada y su dignidad herida nos recuerda que las crisis tienen ojos tristes y cicatrices en el alma. Tal vez uno de los problemas es que no lloramos lo suficiente.

14 de maig 2012

Ineludible

Cuando un gobernante actual juega a Apalabrados y le aparece una I, se le ilumina la cara. Hay millones de ejemplos, pero tomemos por ejemplo el decreto de medidas urgentes de racionalización del gasto público en el ámbito educativo, conocido coloquialmente como decreto de disolución de la universidad. 



Empieza con el inexcusable objetivo de estabilidad presupuestaria. Inexcusable. Ese adjetivo que nos devuelve a la infancia y a los deberes de matemáticas. - Es que me he dejado la libreta en casa, señorita. - No me vengas con excusas, Alvarito. 

Sigue con los objetivos irrenunciables de calidad y eficiencia. Irrenunciable. Y todos hemos aprendido que donde dice eficiencia debe decir en realidad unos cuantos miles de trabajadores públicos de patitas en la calle y/o una reducción de los recursos que les quedan a los supervivientes para gestionar su trabajo y el que dejan de hacer los que se van.

Y acaba con una ineludible contención del gasto público. Ineludible, esto es, que no lo podemos eludir. Todo en esta vida tiene solución, excepto la muerte y la contención del gasto público, que es ineludible. 

Si repasan los BOE de estos últimos meses, verán que están llenos de ies: inaplazable, improrrogable, innegociable, inexcusable, imperdonable, ineludible, inaceptable, indiscutible, irrenunciable... Por eso, Merkel avisa a Hollande que las medidas de austeridad son innegociables. Y por eso el President de la Generalitat utiliza siempre la expresión "No hay otro camino". 

La muerte del debate

El problema no es que nos hemos abocado a un programa de austeridad extrema en plena crisis, con lo que probablemente hemos taponado la salida a la crisis. Tal vez no. El principal problema es que se ha escrito un relato falso, porque niega cualquier alternativa, cualquier plan B. Niega incluso el debate. O la discrepancia.

Cuando un objetivo es ineludible, quiere decir en primer lugar que no vamos a perder el tiempo en explicarlo. Como los padres que responden a sus hijos "porque sí" o "porque lo digo yo", lo que es ineludible no necesita ser razonado. Esto es así y no me hagas perder el tiempo explicando por qué. O sinmplemente, cómo. O, aun mejor, cuándo. 

Cuando un objetivo es ineludible, quiere decir además que no estamos dispuestos a dudar, ni a cuestionarnos el fin o los medios. Como es ineludible, aprieto el acelerador y no me pregunto si se ha acabado de construir el puente. La duda es muy útil porque incorpora matices, miedos, riesgos, notas a pie de página, post-its, que permiten sustituir la simplicidad infantil por la complejidad de la vida misma.

Y finalmente, cuando un objetivo es ineludible, no se permite pensar en planes alternativos, en planes B, que ayuden a mostrar un catálogo de respuestas posibles mucho más amplio. Casi siempre hay varias soluciones para un problema, lo que no quiere decir que todas sean válidas. Pensar en opciones ayuda además a corresponsabilizarnos de las decisiones, a hacernos partícipes de lo acordado para bueno o para lo malo.

En definitiva, llenar los decretos y los discursos de íes es una forma silenciosa de acallar el debate y, en buena medida, eso que llamamos democracia. Ineludiblemente.

09 de maig 2012

TEDx UdG



Del TED m'agrada gairebé tot. Potser el menys afortunat és el nom, TED (que sona a oficinista de Wisconsin). I no sé si tinc alguna altra objecció. Ah, sí. Poques dones. I massa gent amb barba.

TED

Ja no tinc més crítiques, jo, que sóc un perapunyetes militant. El TED és una bona idea i, a més, és una idea necessària. Curt i ras, el TED són persones que expliquen breument idees originals (és a dir, inèdites). I aquestes idees poden inspirar altres idees, que poden inspirar finalment grans idees. Capaces de canviar el món.

No sé si hi ha algun exemple més acabat de la lògica 2.0 que aquesta. Persones que tenen idees i les comparteixen, les difonen en un gran contenidor, que és visitat per milions de persones de tot el món. Un exercici de sinapsi col·lectiva i gratuïta, amb la finalitat única i finalista de compartir.  El resultat és una mena de brain storming mundial hiperactiu. Els temes?. Tants com ens podem imaginar i uns quants més. El TED és la major font d'inspiració per pensadors, professors, gestors, activistes, artistes o ciutadans de carrer i plaça.

TEDx UdG

La Universitat de Girona, gràcies a la intuïció d'en Miquel Duran i el seu equip, ha organitzat una experiència TEDx. Podeu seguir la sessió en directe pel canal d'streaming de la UdG o bé en els videos que es podran consultar des de la plataforma del TED. Parlarem de mol·lècules, de robots, de la bíblia, de mapes, de turistes, de la mort sobtada o d'invents que canvien el món. Una oportunitat per a trobar aquell instant màgic, en el que una paraula o una imatge es transformen un un fil de llum que acaba prenent la forma d'una idea.

Per anar obrint boca, els deixo amb dos exemples de la potència creativa del TED. Els hi esperem!.