12 d’agost 2012

El otro medallero

Se acaban los Juegos y todos los análisis se centran en el medallero. Destacan los de siempre (Estados Unidos, China, Rusia, los grandes europeos), con algún invitado de última hora, como Corea del Sur o Kazajistán. Siempre me ha parecido injusto comparar los países sin más; toda Andorra cabe en un barrio de Los Ángeles.  Por eso, me he preguntado: ¿Que pasaría si ponderamos las medallas por población o por renta?.



Oros por población

¿Qué ocurre cuando ponemos en relación el número de oros con la población de cada país?. Pues que el Top Ten sufre un repentino vuelco. La gran triunfadora de los Juegos sería Granada, que ha ganado 9,52 oros por cada millón de habitantes. Cierran el podio dos países caribeños más, Bahamas y Jamaica. Entre los primeros lugares, destacan cuatro países orientales europeos, además de Nueva Zelanda y la también antillana Trinidad y Tobago. Es destacable el caso de los anfitriones, que tienen casi un oro por cada dos millones de habitantes.


España está muy abajo en el ránquing, con solo 0,06 medallas por cada millón de habitantes, lejos de los 0,14 de Estados Unidos, aunque por encima de los pírricos 0,02 chinos.

Medallas por población

Si tenemos en cuenta el total de metales, el ránquing de los Juegos sufre algunas modificaciones. Se mantiene el liderazgo caribeño, con el podio de Granada (que repite liderazgo), Jamaica y Trinidad y Tobago. Además, Bahamas se sitúa en el quinto lugar. Aparecen en el ránquing países pequeños, como Dinamarca, Georgia o Montenegro. Hungría es el país más poblado de entre los diez primeros.


Los anfitriones descienden muchas posiciones, aunque la ratio es muy remarcable: una medalla por cada millón de habitantes. España acredita 0,36 metales por millón, por encima de Estados Unidos (0,33) y naturalmente, de China (0,06).

Oros por PIB

Si introducimos la variable riqueza, podemos estimar cuánto "cuesta" cada oro. Esta ratio se calcula poniendo en relación el PIB nominal de cada país con el número de oros obtenido en los Juegos.  Nuevamente, los países caribeños mantienen su hegemonía. El oro más "barato" es el de Granada: un oro por cada 859 millones de dólares. Le siguen los jamaicanos y las Bahamas. Y se incorpora Cuba, con un oro por cada 12.500 millones. En este caso, aparecen algunos países africanos, como Kenia y Etiopía. Destaca la singular posición de Hungría.


El oro es más barato en China (210.309 M$) que en Estados Unidos (339.339 M$) o España (465.925 M$), uno de los países con un "precio" más elevado de oro.

Medallas por PIB

Si tenemos en cuenta el total de metales, hay pocas variaciones generales. Destaca el notable tercer puesto de Mongolia y la incorporación de países como Trinidad y Tobago o Montenegro. En todos los casos, cada metal "cuesta" menos de 10.000 M$ de PIB. Por contra, cada medalla equivale a más de 80.000 M$ de PIB en España, a más de 90.000 M$ en China y por encima de los 150.000 en los Estados Unidos.



L'Ara s'apunta a la turismofòbia





La turismofòbia cotitza fort a la borsa dels diaris catalans. Si La Vanguardia manté una llarga tradició d'escrits obertament turismofòbics, el diari Ara inicia la seva trajectòria amb un article que condensa tots els tristos tòpics anti-turístics. Per això, els hi proposo una anàlisi extensa de l'argumentari, perquè és en realitat una forma de combatre el creixent runrun antiturístic.

Catalunya va ser un país industrial i està esdevenint un país turístic. Crec que és un procés lamentable que faríem bé de redreçar.

En Miquel Puig, l'autor de l'article, comença fort. "El turisme és una calamitat", ens vol demostrar, com tants altres intelectuals del país, que curiosament no deixen de fer turisme que arriben les vacances. Veiem que ens diu.

Les dades: el primer destí turístic del món és França, el segon europeu és Espanya. Reben uns 116 visitants estrangers per cada 100 habitants. El tercer destí europeu és Itàlia, on la xifra ja cau a 72. A Catalunya és 182.

Comencen els problemes. L'autor confon, d'entrada, visitants amb turistes; en realitat, un turista és un visitant que pernocta. Catalunya rep uns 15 milions de turistes internacionals, i gairebé 28 milions de visitants. En segon lloc, cap de les dades que ens proporciona són correctes: França tindria una proporció de 125, Espanya de 121, Itàlia de 76 i Catalunya superior a 202. Hi ha un tercer problema i és que l'autor només ens parla del turisme internacional, que és una part molt petita dels fluxos turístics efectius.

Deixant de banda aquests errors, cal dir que la proporció de visitants respecte de la població és una dada que no s'empra en els estudis turístics i que a escala nacional té un valor explicatiu nul. Potser l'autor ens intenta dir que hi ha dos turistes per cada català, una mena d'asfíxia pels foranis. En realitat, per cada 100 persones que ocupen el territori català un dia qualsevol només una és turista; les altres 99 no ho són. És això una "congestió turística"?. Crec que no. I vostès?.

Segons l'OCDE, el país membre on el turisme té un pes més gran en l'estructura productiva és Espanya, on representa un 10,7%, enfront del 3,7% de França o el 4,8% d'Itàlia.

És una pena que l'autor empri una font tan poc solvent com l'OECD Tourism Trends and Policies. Seria més convenient que revisés les estadístiques oficials de cada país i, especialment, que es fixés en la dada que recomana emprar l'OMT, que és el compte satèl·lit. La darrera dada de la que disposem, la de 2010, ens diu que el turisme representa un 10,2% del PIB espanyol. En tot cas, no veig clar el problema: Tenim un sector turístic molt potent, però estem molt lluny de la situació de dependència turística d'altres indrets com les Illes Balears o Canàries. Un 10% no em sembla alarmant. I a vostès?.

A Catalunya el pes és similar a l'espanyol (10,9%).

Tots sabem que la dada del pes relatiu del turisme en el PIB català és una dada ficció, una invenció estadística.

Pel que fa a la indústria, el seu pes relatiu està caient: era el 25% del PIB l'any 2000 i ara és el 18%. No es tracta d'un procés de desindustrialització inevitable que afecti tot Europa o d'un efecte estadístic: les mateixes xifres per a Alemanya són 25% i 24%, respectivament

Aquí tenim una flagrant contradicció de l'article. El pes del turisme en el PIB espanyol era del 11,5% el 2000 i del 10,3% el 2010, de manera que la pèrdua de pes relatiu de la indústria ha coincidit amb un procés similar en el turisme. Que és el contrari del que argumenta l'autor.

Tot i així, la manufactura encara ens és molt més important que el turisme: ocupa 425.000 afiliats a la Seguretat Social (contra 223.000)i, sobretot, aporta la major part dels 62.400 milions d'euros que Catalunya exporta en béns i serveis, enfront dels 9.900 que ingressa el turisme extracatalà.

Continua aquest absurd conflicte turisme - indústria, en una mena de competició numèrica (per cert, novament amb dades equivocades). La realitat és una altra: Prenem, per exemple, els resultats de la darrera taula input - output del turisme català. La despesa dels turistes va tenir uns efectes directes i induïts sobre l'economia catalana d'uns 11.000 milions d'euros. D'aquests, la restauració i l'hostaleria només representen un terç. La resta es distribueixen entre el comerç, el transport, els serveis i el sector industrial. Alguns subsectors en surten especialment implicats, com l'agroalimentari, la confecció, les indústries càrnies, l'elaboració de begudes...

El que demostra el compte satèl·lit és que el sector turístic no és l'alternativa, l'oposat, al sector industrial, sinó que és un factor de dinamització de l'estructura productiva del país. Carregar contra el turisme és una forma indirecta de carregar contra el sistema industrial.

L'atractiu polític del turisme és que es tracta del sector que més ocupació està creant. Per què, doncs, crec lamentable la hipertròfia del turisme? Perquè es tracta d'un sector que crea poca riquesa (abans se'n deia "valor afegit")

Crea poca riquesa?. Sense tenir en compte el turisme interior, el sector turístic té uns efectes anuals d'uns 11.000 milions d'euros sobre l'economia catalana. No em sembla una xifra menyspreable.

i perquè crea, sobretot, llocs de treball per a immigrants.

Aquest és un punt central de l'argument turismofòbic: Crea llocs de treballs per a immigrants. Quina desgràcia, oi?. Immigrants.

Aquests mesos hem tingut coneixement que Alemanya captava enginyers estrangers, és a dir, immigrants. De manera que la poderosa indústria alemanya crea llocs de treballs per a immigrants, sense que aparentment això generi un coflicte a Ca La Merkel. Ara fa uns dies, el Conseller Mena recomanava els joves catalans que anessin a treballar (com a immigrants, oi?) a Londres per aprendre l'anglès. En canvi, a casa nostra sembla ser que és una catàstrofe que treballin els immigrants.

En tot cas, l'autor hauria de saber que tenim més de cinc milions d'aturats i que durant la propera dècada   el que faren serà exportar mà d'obra. Vagi com vagi el sector turístic català i espanyol, durant la propera dècada el nostre saldo migratori serà clarament negatiu. Per cert, els meus estudiants de turisme (altament formats) se'n van a treballar a les noves destinacions turístiques que estan innovant mentre aquí ens perdem en debats absurds.

El desenvolupament tecnològic està vinculat a la indústria, i els països líders són els països que segueixen sent industrials. Si es volen xifres, del mateix estudi de l'OCDE se'n pot deduir que la productivitat al turisme és un 15% inferior a la mitjana. Com que és un sector molt poc exigent pel que fa a qualificacions laborals, els immigrants hi tenen una presència més forta: a Catalunya, més del 30% dels afiliats a la seguretat social del sector ho són, enfront del 12% de mitjana en el conjunt de sectors, i del 9% en el de la manufactura. És cert que el sector turístic és el que crea més llocs de treball, però no els crea necessàriament per als nostres fills.

Aquí tenim una enorme acumulació de tòpics, que acaben amb aquesta frase final tan lamentable. Anem a pams.

1. Mirem les primeres destinacions urbanes del món: Londres, París, Singapur, Nova York, Hong Kong... Una de les regions amb major atracció mundial és Califòrnia, el bressol de Disneylàndia, però també la seu de l'UCLA o de Silicon Valley. És exactament el contrari del que diu l'autor. Les nacions líders són alhora centres de coneixement, productors industrials i grans atractors turístics. La dicotomia "O turisme o indústria" és un absurd que ens hem inventat recentment a Catalunya. Els líders són alhora industrials i turístics.

2. Tenim un segon problema, que és (com tantes vegades) de caràcter estadístic. La classificació nacional d'activitats econòmiques (CNAE) considera com a turisme els epígrafs 55 (allotjament) i 56 (serveis de menjars i begudes). D'aquesta manera, el bar Pepe de la cantonada o el puticlub Manoli de la comarcal a Villaabajo són estadísticament, turístiques. I, en canvi, moltes de les activitats essencialment turístiques (la gestió d'esdeveniments, la informació, la intermediació, les TIC, el transport...) no hi consten en aquests epígrafs.

3. En realitat, no existeix "el sector turístic". Hi ha activitats turístiques amb un nivell d'innovació elevadíssim i altres que poden funcionar sense un endoll. És com el sector industrial: un petit taller i una gran multinacional comparteixen categoria, però no tenen res en comú. Parlar del turisme en abstracte és tan genèric com parlar dels africans. Convé recordar, però, que som líders mundials en MICE, un pol d'innovació en el sector hoteler de gama alta, referència internacional en gestió de turisme urbà, centre d'innovació tecnològica en TIC turisme (especialment sobre mòbil), exportador en models de transport turístic, gestors d'informació...

4. He tingut l'oportunitat de viatjar molt. Moltíssim. I de conèixer amb un cert detall els perfils professionals del turisme en molts països. I en tots els casos, la conclusió és sempre la mateixa: La mobilitat dels treballadors és molt elevada. L'especialització, la xarxa de cadenes transnacionals, el factor idioma i la carrera professional expliquen que molts recepcionistes, guies, informadors, agsnts de viatges siguin foranis. Forani no és sinònim de desgràcia, ni d'apocalipsi.

5.  Reitero que l'OCDE és una pèssima font, però admetem aquest 30% d'immigrants. I pensem que això és un problema, que és un gran exercici d'imaginació. Què fem amb l'altre 70%?. L'enviem a l'atur?. Jo mateix m'he pogut pagar els estudis perquè he tingut la sort de treballar en el sector turístic durant molts estius. Per què ara decidim que això és catastròfic?.

(...)
És absurd protegir un sector perquè és el que resisteix millor la crisi, perquè la conseqüència és que la càrrega s'ha de posar sobre un altre que la suporta pitjor

Protegir?. El sector turístic català (i l'espanyol) han tingut una protecció nul·la. No el compararé amb el sector agrícola, ni el ramader o el pesquer, que subsisteixen per la intervenció directa de l'administració europea. Parlem del sector industrial, com ara l'automòbil. Quant ha invertit directament i indirecta l'administració pública en aquest subsector?. O el subsector agroalimentari. O l'energètic. Quin és el pes, per exemple, de les polítiques d'ACC10 en el sector turístic?. Comparem el pressupost públic en turisme amb el de la indústria?.

Argumentar que no cal intervenir en un sector que resisteix bé la crisi, sinó en els sectors que ho passen més malament té un fàcil contraargument: Si no invertim en els sector tractors de l'economia, no disposarem dels recursos necessaris per a recolzar els sectors més castigats per la crisi. De fet, cap dels extrems té sentit. Sembla lògic que prenem les accions públiques que ens permetin optimitzar els recursos i protegir un model diversificat, garantint la supervivència dels sectors estratègics.

És absurd incentivar el sector econòmic que ja té més creixement en comptes d'incentivar el que crea més riquesa.

El que és absurd és parlar de la indústria de forma global. No es tracta d'escollir entre turisme o indústria, sinó recolzar aquells subsectors industrials i turístics (i financeres, de serveis, agrícoles...) que tinguin més capacitat d'esdevenir tractors econòmics. I si tenen un efecte induït sobre altres subsectors, amb més motiu.

És absurd protegir un sector perquè crea ocupació sense plantejar-se quins llocs de treball està creant. Precisament perquè tenim molts aturats, és absurd apostar pel sector que -amb la construcció- sabem que més proporció d'immigrants atreu.

És ridícul aquest patriotisme laboral, inèdit en els països pròspers en els que ens volem emmirallar. En tot cas, reitero que faci el que faci el sector turístic català, no tornarem a atreure immigrants en els propers anys, sinó tot el contrari. El que ens ha de preocupar no és quanta gent ens vindrà de fora, sinó quanta gent ens marxarà a fora. I el turisme pot ajudar (també, no únicament) a aturar aquesta pèrdua de capital humà. Sempre i quan no ens perdem en debats ridículs i aparquem, ni que sigui per un temps, aquesta folla turismofòbia, practicada per turistes en la intimitat.