28 de setembre 2012

Deu raons a favor de la independència de Catalunya



1. Podrem tornar a demanar uns Jocs Olímpics. Si ens repliquen que ja els hem celebrat, podem dir que no, que això ho va organitzar Espanya i que ara volem un Jocs catalans.

2. En Miquel Calzada podrà ser ambaixador de Catalunya als Estats Units. Això ens evitarà unes quantes edicions més de l'Afers Exteriors, de manera que la felicitat general del país s'incrementarà com a mínim en dos punts més.

3. Podrem encunyar euros catalans, i allà on ara veiem la cara del Rei podem posar Guifré el Pilós, les tres bessones o en Jordi Culé. Fins i tot podem posar en Toni Albà fent del Rei, que tindria el seu què.

4. En Pepe Serra seria per fi feliç, perquè el MNAC podria passar a ser el MEAC, el Museu Estatal d'Art de Catalunya. Tancaríem així un dels grans problemes culturals del país. Seria fins i tot possible que es digués La MECA, Museu Estatal Català d'Art i ja sabeu que els musulmans han d'anar com a mínim un cop a la vida a La Meca. Ho deixo aquí.

5. Tots els estudiants d'oposicions que han memoritzat la constitució i l'estatut hauran de buidar la seva memòria mental, perquè en les noves oposicions serà imprescindible el coneixement de la constitució catalana. Frustrats per tantes hores d'estudi inútils, milers d'opositors canviaran de projecte vital, es faran emprenedors i fundaran centenars de nous facebooks des de Catalunya.

6. Els catalans podrem per fi tenir un forat en els acudits "Iban un español, un francés y un inglés". 

7. Catalunya tindrà un seient a les Nacions Unides i podrà fer servir la seva veu. Podrem, per fi, ser ignorats com la resta d'estats del món, que no són ni Estats Units, ni Rússia ni la Xina.

8. En Miquel de Pedrolo podrà finalment aspirar al Nòbel de Literatura, el que provocarà probablement una crisi irreversible a l'Acadèmia Sueca i la fi dels guardons.

9. Pujaran molts els turistes internacionals a Catalunya. Per exemple, la N-260 que puja cap a El Pont de Suert passa sis vegades de Catalunya a l'Aragó: Amb un nou estat, cada trajecte en cotxe per aquesta carretera computarà com a sis entrades de turisme internacional. Atraparem a França, segur.

10. Tindrem noves oportunitats laborals, com ara Cònsul a Santa Cruz de Tenerife o Cartagena de Indias o agent de duanes a la Noguera Ribagorçana. Ho sento, la de Cartagena ja està demanada. 

Deu raons contra la independència de Catalunya



1. TV3 deixarà de ser TV3 i passarà a ser La 1; i el 33 serà l'11 o La 2. A banda de la despesa en modificar la imatge corporativa de la televisió catalana, tindrem un problema molt greu en l'organització dels canals de televisió amb el comandament a distància. Si TV3 és La 1, on posem La 1?. 

2. Catalunya es veurà obligada a participar en el Festival d'Eurovisió. Veure els Antònia Font o els Manel en un auditori de Moldàvia ple de caspa és una humiliació que, com a país, ni ens mereixem ni ens podem permetre.

3. Vicente del Bosque deixarà de ser "el seleccionador" i passarà a ser-ho en Johan Cruyff qui, per cert, no només no parla català, sinó que continua alterant el gènere dels substantius de forma aleatòria.

4. Cada any haurem d'enviar un film per a la selecció dels Òscars i com som els qui som i de pans negres tampoc en tenim tants, tard o d'hora haurem d'escollir una pel·lícula de l'Albert Serra. I no voldria veure la cara del jurat avaluant El senyor ha fet en mi meravelles

5. Hauríem de canviar el nom de totes les carreteres, ara que ja ens les hem après i que el tom tom les ha interioritzat. La Nacional II ja no seria la Nacional II tot i que probablement continuarà en un sistema d'abandonament com l'actual, que sembla l'escenari d'una pel·lícula d'apocalipsi post-nuclear.

6. Tot país necessita una quota mínima de freaks: Haurem de crear les versions catalanes de Belén Esteban, Leonardo Dantés o Paco Porras; i això no es pot improvisar en dos dies. I un Salva'm en prime time amb Pilar Rahola, l'Espartac Peran i l'Antoni Bassas pot fer incrementar la nostra taxa de suïcidis. 

7. La Bruixa d'Or ja no podrà ser el punt de venda número 1 de la Lotería Nacional i amb la 6/49 no n'hi ha prou com a per a enviar un català a la lluna. I tot el temps que en Xavier Gabriel sigui a la lluna, no hi serà amb nosaltres, la qual cosa és un benefici pel país que no podem menystenir.

8. Ja no hi haurà barrets mexicans a les Rambles, però hi haurà barretines. Veure dotze londinencs amb acné i sobredosi de gintònics amb barretina és igualment esperpèntic, però ja no ens podrem queixar perquè lluiran un souvenir nostrat. 

9. No tindrem rei i això és una gran pèrdua pel país. En Toni Albà es quedarà sense feina, Baqueira Beret perdrà el seu galomour i els dibuixants de el Jueves ja no podran viure cap altre censura de la seva portada. Un país sense rei és com un plat de llenties sense xoriço: Sabem que són més sanes sense, però tots ens estimem més una mica de xoricet surant entre les llenties i la patata.

10. Haurem de fer un pavelló de Catalunya a totes les exposicions universals del futur, amb molta probabilitat dissenyats per l'Oriol Bohigas. El problema no serà el cost, sinó els 250 folis de breefing en què s'explicarà la vinculació entre l'atmosfera catalana i un mur de maons. 

26 de setembre 2012

Les tres catalunyes



Simplificant, hi ha tres catalunyes.

Hi ha una Catalunya que vol la independència de Catalunya i la creació d'un estat nació. És la Catalunya que va votar no a l'Estatut, perquè "l'Estatut que ens cal és el de Portugal", que en seu perfil de twitter posa Andorra i que quan guanya la roja li senta malament el sopar. Aquesta Catalunya no necessita grans deliberacions, ni debats. Hi té pressa. I no es pot imaginar un endemà que no sigui el d'un estat català.

Hi ha una Catalunya que no vol la independència de Catalunya. És la Catalunya que va votar no a l'Estatut o que no va votar, perquè aquesta no és la seva guerra, que sempre pregunta "i què hi diu el teu dni?", que no sap qui és en Toni Clapés o l'Albert Om, i que incorpora la carn d'olla al cocido. Aquesta Catalunya no necessita grans deliberacions, ni debats. Catalunya és Espanya. I no es pot imaginar un endemà que no sigui un estat espanyol.

Hi ha tercera Catalunya que no sap què vol. És la que va votar sí a l'Estatut (alguns amb la boca petita), que s'indignaren amb les retallades del TC, que no saben què són si els hi preguntes. Aquesta Catalunya necessita grans deliberacions i debats. No tem ni l'estat català ni el fracàs de la independència. I desconfia dels apocalipsis dels integradors i dels relats paradisíacs dels secesionistes. 

El debat entre els primers i els segons no és necessari. Cap mot mourà ni un milímetre les posicions dels uns i els altres. Són els tercers els qui busquen, legítimament, raons i paraules. El procés serà possible si deixem que la tercera catalunya pugui mesurar en la balança de la indefinició el seu demà. El millor que poden fer la primera i la segona Catalunya és deixar que el relat es construeixi. Malgrat el soroll, ara és l'hora de les paraules.

24 de setembre 2012

Jo vull ser



Si em deixeu ser, si ara es pot ser, sí, jo vull ser.
Vull ser venecià quan surto al carrer i toscà quan deixo enrera la ciutat.
Vull ser danès quan pago i també quan rebo. I si no, deixeu-me ser finès.
Vull ser japonès si tinc gana i xilè si tinc set.
Vull ser gallec si em fas una pregunta i argentí si vols una resposta.
Vull ser canadenc quan arriba la tardor i colombià quan és primavera.
Vull ser portuguès per cantar-te suau i bonaerense per ballar amb tu.
Vull ser francès per recitar versos amagats.
Vull ser rus si acabo en una timba clandestina d'escacs.
Vull ser australià si ens quedem de sobte sense horitzó.
Vull ser irlandès quan per fi escrigui aquell llibre inacabat.
Vull ser bereber en la ruta que passa pel Djerid i trobar el rastre de tot plegat.
Vull ser indi en les nits d'insomni. I indi també en els dies de lluna plena.
Vull ser llunàtic la nit de Sant Joan.
I ganxó si les teranyines tornen a port.
I empordanès, quan el garbí se'n va a dormir.
Si em deixeu ser, si ara es pot ser, sí, jo vull ser.

15 de setembre 2012

Referèndum per la independència



No cal ser un analista polític acreditat per a arribar a aquesta conclusió: El referèndum per la independència de Catalunya és irreversible. Afegiria, a més, que el resultat serà favorable, però atès que he errat les meves deu darreres previsions polítiques, els hi estalvio el meu vaticini. Ja no és possible un escenari alternatiu al referèndum. I superada la fase del què o del per què, ens podem centrar en el com. Aquestes són algunes preguntes inicials, i un assaig de respostes.

La pregunta

Hi ha gairebé tantes preguntes com referèndums. Per exemple, Montenegro va preguntar "Vol que Montenegro sigui un estat independent amb ple reconeixement legal i internacional?". Però el "ple reconeixement" no depèn dels promotors del referéndum, de manera que en realitat votaren una proposta que oferia un escenari que no es podia assegurar en aquell moment. En altres ocasions, el sí implica el manteniment de l'adhesió i el no suposa la secessió, com a Tímor Oriental. En aquella ocasió, la pregunta fou: "Accepta vostè l'autonomia especial proposada per a Tímor Oriental dins de la República d'Indonèsia?", de manera que el sí volia dir la no ruptura. I no és un matís menor. Però cap situació pot superar el referèndum del Quebec, que plantejava una pregunta interminable, d'aquelles que es proposen en els exàmens de llengua de selectivitat, amb subordinades, perífrasis i potser algun oximoron.

Segurament, la pregunta més raonable seria la més simple i directa, sense condicionals. Per evitar identificar el sí o el no amb una determinada opció (amb quin criteri escollim què vol dir sí), el més sensat seria permetre jugar amb dues butlletes, una favorable a mantenir Catalunya dins Espanya i una altra favorable a crear un nou estat.

La participació

En general, aquests processos han tingut una mobilització extraordinària, i els índexos de participació són molt superiors als habituals. Molt sovint se supera el 90%. És lògic: És difícil trobar una altra situació en la que l'efecte del vot sigui més evident que amb una consulta sobre la independència.

Una participació no molt alta seria un factor negatiu en la lectura dels resultats. Lògicament, no els deslegitimaria, però és evident que quan més alta sigui la participació, molt millor. També sabem que una part de la població catalana ha viscut aquest procés amb una certa indiferència, amb una distància freda. Caldria activar tots els mecanismes de participació possibles per a fomentar un 95% de vots. Quants més, millor.

És un bon moment per assajar la votació electrònica. No hi ha cap impediment tècnic que pugui justificar aquest mètode tan arcaïc i vulnerable com és la butlleta i l'urna. També és un bon moment per a valorar un procés electoral llarg; per què no, una votació de dos o tres dies?. Però a banda dels mecanismes tècnics, el més important són els processos de deliberació. És fàcil que el debat esdevengui un ping pong estèril entre els apocalíptics i els arcadians, els qui espantaran amb tots els mals i els qui vendran el Paradís Terrenal. Necessitem arguments, debats, crítiques, dades, contrastos i anàlisis. Hem de defugir de les caricatures dels dos extrems i admetre, a més, que tota aventura comporta riscos i també oportunitats. Sense un procés seré en el que les opcions puguin enraonar, no hi haurà democràcia deliberativa. 

El contingut

El debat sobre la secessió és, com he explicat en altres ocasions, molt essencialista: S'escull entre estat o no estat, però no es debat quina mena d'estat. Aquest és el debat ajornat. I això planteja un problema: Probablement una part de la societat catalana vol un estat sigui quin sigui aquest estat, i una altra part vol formar part d'Espanya, independentment de les condicions de la ruptura. Però és possible que alguns catalans condicionin la seva decisió al contracte social del nou estat. Com votar per un estat si no definim quin és aquest estat?.

Les preguntes són diverses: Hi haurà un estatus especial amb Espanya?, serà oficial el castellà?, quins seran els drets bàsics?, com s'organitzarà l'Estat català, serem un estat federal o un estat centralista?, contemplarem la possibilitat d'integrar altres territoris?, i podran territoris del Principat separar-se de l'Estat català?, serem una república?, tindrem exèrcit?... Alguns estats han optat per redactar una Constitució prèvia al referèndum, de manera que el contracte social anticipa la decisió. Però no és fàcil. Com crear un debat constituent fèrtil previ a la mateixa votació?. 

La meva proposta per resoldre aquest nus gordià seria la següent. Els catalans ja hem definit un contracte social, aprovat per la immensa majoria de l'arc parlamentari, que és l'Estatut. És cert que una part de l'Estatut regula les relacions entre Catalunya i Espanya i no tenen cap sentit en el context de nou estat. Però la resta de l'articulat és perfectament vàlid. Allà definim els drets i els deures dels catalans, allà organitzem l'estructura territorial, allà definim el projecte de país amb o sense Espanya. Podríem acordar que l'estat català partiria del darrer esforç col·lectiu per fixar un marc comú de relacions. Entre altres coses, seria molt difícil d'explicar que una nova constitució garantís menys drets dels que vam definir en un estatut d'autonomia.

4. El llindar

Aquest és nou punt de controvèrsia: Quin és el percentatge mínim que marquem per a acceptar l'èxit del sí?. I aquest, com tots els anteriors, és un debat incòmode. És molt difícil negar la validesa del 50%. Com negar la voluntat de la majoria?. 

La meva proposta és que el llindar es fixi per sobre d'aquest 50; per exemple, amb el 55% dels vots emesos. De totes les respostes que els hi plantejo aquesta és la que em genera més dubtes. Els intentaré explicar el perquè d'aquesta proposta. Trencar amb l'Estat és un fet irreversible. En canvi, mantenir la relació amb l'Estat, pot ser una situació transitòria. Per tant, la secessió hauria de ser més el resultat d'una majoria el més àmplia possible, que no estigués condicionada per una determinada conjuntura (econòmica o política). És com la modificació de la Constitució: En la majoria de casos, és precisa d'una majoria àmplia (sovint els dos terços) per a modificar-la, per tal de dotar la carta d'una certa estabilitat.

Una victòria mínima a favor de la independència no seria el resultat d'una voluntat majoritària, sinó d'una majoria pírrica. És cert que mantenir el vincle amb l'estat s'oposa a l'opinió més freqüent en el país. Però el missatge que es podria transmetre és el següent: "Aconseguiu una majoria més gran i torneu a convocar la consulta". Un no a la independència no és la fi del procés, però un sí difícilment permetrà una nova annexió. Reitero, però, que no em sento còmode amb aquesta idea i que entenc els arguments a favor del llindar del 50%.

5. Les dues consultes

Hi ha un escenari molt complicat pel país: Un resultat negatiu a la independència. I no només per la paràlisi del projecte de país post-referèndum (que vaig tenir l'oportunitat de viure en directe al Quebec), sinó per les noves relacions entre Catalunya i Espanya. És fàcil que davant un no, les demandes de més cotes d'autogovern, tinguin per part de l'Estat una resposta negativa. Hi ha el risc que un no del referèndum (i aquest és un escenari possible) creï un nou marc de relacions entre Catalunya i l'Estat. Potser per això, el President Mas va defensar a l'inici de la legislatura que no es convoqués cap referèndum: "Els referèndums només es convoquen quan es guanyen", ens va advertir. 

Un projecte alternatiu pot ser la demanda de les dues consultes. La primera consulta, amb un llindar del 55% o no, podria acabar amb un estat català o amb un període de transició. El compromís per les dues parts seria que vuit anys després de la primera consulta, en cas que el resultat fos negatiu, es convocaria una segona consulta. D'aquesta manera, el no permetria obrir un període de reflexió (probablement sense el rerefons de la crisi), que obligués l'estat a oferir una alternativa a la secessió. Potser aquest mecanisme permetria desencallar el projecte d'una Espanya federal com a alternativa a un estat català. O potser l'Estat mantindria la seva indiferència, i res no aturaria la ruptura definitiva amb l'Estat.

13 de setembre 2012

Barcelona World (III)



Quantes vegades hem sentit allò de "La ciutat s'ha convertit en un parc temàtic"?. En un món en què totes les paraules es devaluen i es confonen, temàtic és un comodí que serveix per a descriure coses tan diverses com una rambla plena de turistes, un carrer ambientat o una habitació d'hotel amb un pòster de cinema. De fet, el DIEC no reconeix l'acepció de tema o temàtic en el sentit portaventurià. Per cert, he après que prendre de tema vol dir agafar tírria a algú, curiosament.

Què (carai) és un tema?

Salvador Anton ens recorda que un tema "és un argument que dóna contingut, estructura i dota de significat a tots els elements d'un producte o d'un espai". Un tema és, per tant, l'espacialització d'una fantasia, socialment construïda. Quan jo transito per un nus temàtic, tots els elements de l'espai (els edificis, el mobiliari urbà, l'oferta de serveis, els propis treballadors) col·laboren per a crear una ficció, de manera que passejar pel Far West de Port Aventura sigui com passejar pel Far West. 

Aquests espais temàtics han de tenir una aparença integral similar al codi simbòlic que l'identifica. Un espai pirata tematitzat ha de reproduir els elements que l'imaginari col·lectiu assigna als pirates, i els vaixells han de portar la bandera amb calavera, encara que els historiadors neguin la veracitat d'aquest mite. Al mateix temps, però, els espais temàtics han de fer explícita la seva inautenticitat. Hi ha un joc entre visitants i gestors, en el que les dues parts assumeixen el caràcter teatral de l'experiència i ningu no s'escandalitza perquè els pirates siguin en realitat actors disfressats amb barba de pega. Un espai temàtic és un espai hiperreal, en el que el pastiche, el simulacre, és explícit.

Parcs temàtics

Anton ha identificat amb paciència els orígens dels parcs temàtics moderns, a partir dels jardins europeus, les exposicions universals, els parcs d'atraccions i el llenguatge del cinema. Els anys 40, abans de l'aparició de Disneyland, neixen els primers parcs ambientats en els contes infantils i Santa Claus. Però és el recinte dedicat als personatges de Disney el que obre les portes a una nova categoria espacial: els parcs temàtics. El parc crea un món alternatiu, fragmentat en àmbits temàtics, que expliquen un relat a mesura que es transita per ells. És un com llibre, una història, que és desxifrada quan la recorrem. I, naturalment, el parc s'organitza a partir dels espectacles i de les atraccions.

L'ona expansiva dels parcs ha arribat a tot el planeta. Des del seu espai original, els Estats Units, els parcs han ocupat la costa asiàtica del Pacífic i, en menor mesura, el continent europeu. El Top Ten dels parcs (IAAPA) està presidit per Disneyworld i Disneyland, amb més de 15 milions de visitants, seguit de Tokyo Disney i Tokyo DisneySea, més Disneyland París i EPCOT, també a Disneyworld. Només sis parcs en el món superen els 10 milions de visitants. El 2011, Port Aventura no es troba entre els 25 primers parcs del món i a Europa, el superen els dos Disney de París, Europa Park, Efteling i Tivoli. Malgrat l'evident impacte del parc en el model turístic de la Costa Daurada, el parc és un bon parc en una constel·lació de parcs europeus.

Espais temàtics

Mentre els parcs ocupen nous espais al Sud d'Amèrica i especialment al litoral asiàtic, té lloc un procés molt rellevant, que és l'extensió del model més enllà dels límits dels parcs. Neixen espais temàtics, que són temàtics, però que no són parcs. I aquests nous experiments geogràfics són el resultat de tres processos molt diferents.

Els primers espais temàtics neixen a prop dels parcs, com una mena d'extensió recreativa dels recintes. Per a què m'entenguin, una mena d'aftersky. Per exemple, a l'Universal de Los Angeles es pot trobar el CityWalk, que és un corredor comercial, recreatiu i fins i tot, de negocis, al costat del gran parc temàtic. També al Disneyland París podem trobar el Disney Village, que és en recinte obert amb cinemes, espais comercials, restaurants, especialment pensats per als visitants allotjats als hotels del complex. Aquests entorns adosats als parcs mantenen la seva coherència temàtica i perlloguen l'experiència més enllà de l'horari del parc. Però a diferència dels parcs, no tenen atraccions (ni espectacles), l'accés és gratuït i l'oferta és molt més difosa: comercial, gastronòmica, lúdica... 

Aquests complexos temàtics han assolit una autonomia pròpia i es poden localitzar en espais sense el veïnatge d'un parc. A Macau, el Fisherman's Wharf és un immens escenari que reprodueix geografies del món (de la Roma Imperial als carrers d'Amsterdam), en el que podem trobar sobretot botigues, però també restaurants, hotels, algunes atraccions (poques) i, naturalment, casinos. Jo diria que si volen tenir una imatge aproximada del model de Barcelona World, han de consultar el web del parc i sobretot els recomano que facin un vol virtual amb Google Earth. Una part de la meva tesi doctoral estava dedicada al West Edmonton Mall, un centre comercial que acull hotels, viatges submarins, carrers temàtics, parcs aquàtics, parcs d'atraccions i, naturalment, centenars de botigues i grans magatzems. El WEM és, al mateix temps, un espai temàtic i shopping mall. 

I, finalment, els espais temàtics han penetrat en geografies ja existents i les han reformat, creant una nova lògica temàtica. Per exemple, la fàbrica original de Kellogg's és un espai industrial reconvertit en un espai temàtic (no en un parc), en el que tots els elements de l'espai s'organitzen entorn de l'element temàtic de la història de la marca de cereals. Moltes indústries s'han tematitzat, com el complex de Playmobil situat a l'illa de Malta, on els visitants poden transitar per un univers de clicks a escala 1:1, a banda de veure la producció dels ninots. Puy de Fou és un recinte històric amb elements "autèntics", sobre el que s'ha superposat una matriu temàtica, que l'ha reconvertit en un centre turístic que segueix la lògica dels primers parcs.

Els espais temàtics són, per tant, espais que han recollit la lògica espacial del tema. Existeix un fil narratiu (declinat o no en subtemes), que impregna tots els elements del recorregut i que permet viure la sensació de ser-hi en un espai on la ficció ha esdevingut realitat; una realitat fictía. No són, però, parcs. Així que no estructuren la visita a partir de la combinació d'atraccions i espectacles, sinó que creen una atmosfera que permet afegir valor a serveis tradicionals: un hotel, un casino, una fàbrica o un centre comercial. 

L'espai de BW

Sabem molt poc de Barcelona World. Sabem que serà un espai obert (sense entrada), organitzat en sis àmbits temàtics, que acollirà una oferta difosa de serveis. Parteix del model d'espais temàtics de veïnatge, que tenen Disneyland París o Universal LA, que intenten perllongar l'experiència del visitant més enllà de l'horari del parc. Tanmateix, les dimensions del complex depassen la funció merament complementària del parc i integra elements que tenen per se, capacitat d'atracció. La lògica del projecte gravitarà sobre tres grans línies bàsiques, si bé és encara un disseny en construcció, sotmès a les exigències dels futurs inversors.

La primera línia serà, lògicament, la comercial. Pensem, per exemple, que La Roca Village rep uns tres milions de visitants anuals, dels quals un 40% aproximadament són turistes. Lisboa o Singapur disposen de corredors comercials, amb una capacitat d'atracció turística molt notable. Però segurament el més semblant a la idea que tenen els promotors del projecte és el Macau Fisherman's Wharf, que he esmentat abans. La segona línia, igualment molt rellevant, serà la dels casinos. Els casinos hotel, seguint el referent de Las Vegas, són atractors turístics i també generen una oferta d'espectacles molt atractiva. Em podria jugar un pèsol a què darrera de l'operació, hi ha CIRSA, el gegant del joc del Vallès, que gestiona 118 casinos, i que ha iniciat una estratègia internacional de creació de complexos seguint el model de Las Vegas, tot i que amb projectes més modestos. El tercer eix serà, tal i com anunciava el Conseller, els MICE, és a dir, congressos, seminaris o fires. Aquesta iniciativa es porta a terme tant des dels mateixos hotels del complex, com des de la probable construcció d'un centre de convencions.

Barcelona World serà un gran espai temàtic, organitzat en àrees (no necessàriament les sis que s'han anunciat) que acolliran activitats recreatives i de servei. Tindrà, lògicament, els estàndard de qualitat dels espais temàtics i intentarà generar sinèrgies amb el parc. En el darrer post, intentarem dibuixar la geografia dels espais temàtics que venen i avaluarem la competitivitat del complex. Mentrestant, espero com sempre els seus comentaris.


09 de setembre 2012

Barcelona World II



El més important d'un discurs polític és sempre el que no es diu. Hi ha una diferència essencial entre les notícies dels mitjans sobre Barcelona World i el comunicat del Govern, una paraula que ens ajuda a entendre el projecte amb una altra perspectiva. Aquí tenen, per exemple, la notícia explicada a TV3 i aquí a un diari imparcial, com ara La Vanguardia, i aquí tenen la nota de premsa del Govern. Tic, tac. Mentre proven de trobar el mot ocult, fem una travessia en el temps.

Models de parc

Som a principis dels anys 90 i Disney decideix finalment apostar pel continent europeu. Com saben, l'imperi del ratolí dubtà entre Catalunya i París. No era només una elecció geogràfica, sinó essencialment una elecció entre dos models: un parc d'oci metropolità o una concentració turística. El primer parc Disney d'Anaheim és, essencialment, un espai d'oci de proximitat al servei dels habitants de la seva àrea d'influència, que és Califòrnia. El mateix passa amb TokyoDisney, que funciona perquè està situat en una àrea metropolitana amb una massa crítica suficient. Per contra, DisneyWorld és una peça clau d'un conjunt de parcs, situats a Orlando, que no viuen del mercat de proximitat, sinó dels fluxos turístics. Simplificant, quan Disney ha de triar entre París i Catalunya està triant entre un Disneyland o un Disneyworld europeus.

Ja coneixem la història: Disney opta per París, que té vàries desenes de milions de visitants potencials en una isocrona de tres hores. Però l'experiència acumulada, permet al Govern català atreure la inversió de l'operador nord-americà Anheuser Busch i obrir les portes de Port Aventura. Per tant, el parc és el Pla B del projecte Disney d'un complex turístic, capaç d'atreure milions de visitants per la concentració de diversos parcs. Per això, la complexa operació urbanística aïlla més de 800 hectàrees, quan en realitat l'extensió del parc inicial a penes supera les 300. Hi ha una reserva de sòl àmplia, que té l'objectiu explícit d'allotjar dos nous parcs temàtics i crear una versió europea del model d'Orlando.

En realitat, Disneyland París va ser alguna cosa més que un model d'oci metropolità. Com explica molt bé el professor Anton, el parc situat lluny de París, a Marne-la-Vallée, crea una nova centralitat que atreu activitats econòmiques que no són estrictament turístiques. A prop del parc se situa el gran complex comercial Val d'Europe, centres residencials, un parc tecnològic o un centre universitari. És una curiosa paradoxa: Si el primer parc Disney és un centre d'oci atret per la densitat urbana, el parc de París crea nous centres urbans (residencials, productius) atrets per la densitat d'oci. 

El projecte del segon parc

La història de Port Aventura ha estat, des dels seus orígens, molt condicionada pel referent d'Orlando. La fase inicial del parc s'alimenta essencialment del públic de proximitat i, de fet, només un terç dels 3 milions llargs de visitants són estrangers. Port Aventura és un bon parc, però no té les dimensions suficients com per a esdevenir una atracció ad hoc, més enllà de la seva àrea d'influència immediata. Molt lluny de les xifres de Disney, Port Aventura competeix amb parcs de dimensions molt similars com Europa Park, Efteling, Tivoli i Liseberg. 

El disseny inicial de Busch era la creació d'un primer parc que servís com a àncora per a la ubicació de dos nous parcs més endavant. L'única oportunitat de superar el sostre dels quatre milions i saltar del model regional era la concentració de peces, capaces de crear una atractiu per se. Quan Busch abandona el projecte i entra Universal, s'obren les portes a la construcció d'un nou parc del cinema, la segona peça necessària del sistema temàtic. Universal testa la salut del parc durant varis anys i finalment desestima l'operació i abandona el projecte. L'entrada del hòlding Investindustrial frena les expectatives de creixement, ja que el grup inversor només té experiència en un modest parc italià Gardaland

La paraula absent

Després d'aquest llarg periple, podem recuperar l'interrogant inicial. Quina és la paraula que empren tots els mitjans i que el Govern evita pronunciar?. Efectivament, la paraula és parc. Barcelona World no són sis parcs temàtics. Seria absurd pensar que hom pot encabir sis parcs en el mateix espai que ocupa Port Aventura, de manera que en realitat són sis àrees temàtiques, i no sis parcs. Però Barcelona World tampoc és un parc amb sis àrees, perquè simplement no és cap parc.

Un parc d'atraccions és un espai temàtic que té diverses característiques, però la més important és que concentra atraccions i espectacles. Sense atraccions, no hi ha parc. Els parcs tenen també un model gestió centralitzat, una narració seqüenciada, una estructura declinada en temes i un sistema únic d'entrada POP (pay one price). La nota del Govern diu textualment "complexos turístics" i no parcs, que estaran format per "hotels, shopping centers, teatres, centres de convencions, casinos i àrees amb serveis i oficines", però no diu que hi haurà atraccions. Ni sis parcs, ni un parc. En realitat, és un espai tematitzat, format per sis àrees, que acolliran diverses activitats recreatives i serveis.

El cost d'oportunitat

Barcelona World és, essencialment, la renúncia al model Orlando i la fi del projecte turístic de Port Aventura, que mai més podrà ser un model de concentració d'oci. Port Aventura precisava de dos parcs més per a aspirar a trencar el sostre de vidre de la seva capacitat d'atracció. I la reserva de sòl en l'espai adjacent tenia, des dels seus orígens, aquesta inequívoca funció. Sense un nou parc, Port Aventura serà sempre un espai centrat en la captació del mercat de referència i dels turistes del litoral. Per aquests darrers, el parc és una motivació secundària, un atractiu complementari de les motivacions bàsiques. I com ens ensenyen les estadístiques de l'Observatori de la Costa Daurada, la seva incidència és relativa.

Barcelona World és un cas de manual del concepte econòmic de cost d'oportunitat. La suma de la necessitat de capitalització del principal accionista i la necessitat política d'un pla B al fracàs d'EuroVegas, han accelerat un mecanisme d'aprofitament d'un sòl estratègic, que es destinarà a uns usos diferents dels que s'havien previst. L'absència d'un operador especialitzat en parcs temàtics i el protagonisme d'un inversor específicament immobiliari estan motivades per la naturalesa de l'operació: La venda d'uns terrenys atractius, amb una imatge de marca valuosa, que es destinaran a uns usos difosos (casinos, hotels, centres comercials, centres de convencions...), basats en allò que hem anomenat nova centralitat. Malgrat que sembli el contrari, és una mala notícia per al parc i per al seu projecte originari.

En el tercer episodi d'aquesta sèrie, farem un viatge pels principals espais temàtics del planeta i intentarem imaginar, per analogia, els possibles efectes del projecte. Mentrestant, els aconsello que recullin la notable producció del professor Anton sobre aquest tema i, específicament, el seu magnífic llibre. I, si tenen interès, podem obrir el debat en els comentaris.

07 de setembre 2012

Barcelona World (I)



La partida d'escacs entre Barcelona i Madrid per EuroVegas ha acabat en taules. Adelson marxa a Madrid (sembla ser) i un consorci inversor aposta per una alternativa, que se situarà en la zona veïna a Port Aventura. De la mateixa manera que Port Aventura omplí el forat negre que deixà la ubicació de Disney a París, Barcelona World és la torna per la decisió d'ubicar el complex de Las Vegas a Madrid. I potser (només és una hipòtesi), la intuïció femenina de la Presidenta de la Comunitat de Madrid ha accelerat la presentació del projecte.

Durant les properes setmanes, els hi presentaré una sèrie de posts amb la intenció d'afavorir el debat sobre els efectes i les causes del projecte temàtic. Em basaré en la bibliografia extensa sobre el tema i, especialment, en els treballs del millor expert europeu en parcs temàtics, el professor de la URV i amic meu, Salvador Anton. Obro el foc amb una reflexió sobre el model d'innovació de Port Aventura i el paper de Barcelona World en aquesta estratègia. Em segueixen?.

Les versions de Port Aventura

Els grans parcs temàtics han esdevingut sight seens, és a dir, espais obligats per a la visita en el seu àmbit d'influència. Des dels seus inicis, Port Aventura va situar-se en l'imaginari català i també estatal, com una destinació a la que calia anar-hi. També va aconseguir, tot i que en mesor mesura, atreure l'atenció dels turistes de la Costa Daurada i del conjunt del litoral. Recordem que només un terç dels visitants del parc són estrangers, un percentatge molt inferior al que previa el Master Plan del Parc. El disseny operatiu del parc es va basar en una ràpida innovació del producte: Quan un visitant, passava una jornada en el parc, acomplia amb el desig de consum al mateix temps que perdia sentit la repetició. 

El Parc obre el 1995 i el 1997 inaugura la gran muntanya russa de fusta Stampida i la versió infantil Tomahawk. Tota la seva estratègia de comunicació es va centrar en aquesta nova atracció, que justificava el retorn dels visitants. Podríem dir que amb Stampida, Port Aventura crea la seva versió 1.1.  Ja saben que el 1998 va ser un any decissiu, per la substitució de l'operador Anheuser Busch pel Grup Universal i, atenció, una importantíssima injecció de capital per part de La Caixa, que esdevé el soci majoritari.

El 2000 el Parc obre el simulador Sea Odyssey, que és la versió 1.2; i el 2001, es crea una de les atraccions més notables del complex, el Temple del Foc, que és la versió 1.3. del Parc. Veuen la lògica?. L'obertura de noves atraccions permet fidelitzar clients que ja coneixen el parc, però que tenen sempre un factor de novetat que reforça la seva intenció de retorn. Com els automòbils, els programes informàtics o els smartphones, el parc assumí que la seva estratègia de posicionament depenia de la capacitat de renovació del producte.

El 2002 el parc salta dels límits estrictes del seu àmbit geogràfic i crea dos peces molt rellevants del complex. En primer lloc, construeix dos hotels, de manera que trenca amb el projecte inicial poc partidari de la inversió hotelera. I en segon lloc, crea un nou espai temàtic, una mena de gran parc aquàtic tematitzat. És important aquest canvi perquè no suposa una millora del parc clàssic, sinó la creació de nous espais fora del parc, amb entrada independent. En certa manera, el 2002 neix Port Aventura versió 2.0.

Durant tota la dècada, el Parc manté l'estratègia de la introducció de noves atraccions, com l'Hurakan Condor (2005) o el Furious Baco (2007). Són el 2.1. i el 2.2. del Parc, que manté la seva tendència de creixement i voreja els tres milions de visitants anuals. Abans, Universal Studios havia abandonat el projecte, que queda en mans de La Caixa. Més tard, s'hi afegirà el grup inversor italià InvestIndustrial, un holding que controla també el parc Gardaland, a banda d'empreses com Ducati, Recoletos (sí, el Marca) o Applus. I el 2009 passem a la versió 3.0, amb l'estratègia dels camps de golf i el centre de convencions. Les dues darreres operacions han estat Sesamo Aventura (2011) i el Shambhala (2012), que ha estat l'eix de l'estratègia de comunicació del parc aquesta temporada. 

Barcelona World, Port Aventura 4.0

Barcelona World és el resultat d'aquesta seqüència. Després dels complexos mecanismes d'expropiació i cessió, la superfície del complex es va situar en les 833 hectàrees, de les que encara que disponibles unes 500 hectàrees. Des del seu disseny inicial, el parc aspirava a l'ampliació de nous elements que permetessin, entre altres objectius, renovar el producte. Per això, Barcelona World és, en realitat, Port Aventura 4.0. Contràriament a les previsions, el nou projecte no és un nou parc temàtic, sinó un espai tematitzat, que s'aprofita de la imatge de marca de Port Aventura i, al mateix temps, el reforça. Però sobre la diferència (no només nominal, sinó també funcional) entre parc temàtic i espai temàtic en parlarem en el segon post.

Voldria acabar amb dues reflexions sobre el model de creixement del parc. En primer lloc, la forta ocupació de sòl del nou projecte ens ajuda a imaginar la fi física del creixement expansiu del parc. Què passarà quan ja no hi hagi espai material per a les futures versions de Port Aventura?. On farem el Parc 6.0 o el 7.0 quan s'esgoti la reserva de sòl prevista per a l'expansió del complex?. El segon interrogant és si Barcelona World crearà les condicions necessàries per a canviar d'escala i convertir el parc en un veritable motor turístic. En altres paraules, podrà Barcelona World reconvertir el model Disneyland Anaheim actual en el model Disneyworld?. 


03 de setembre 2012

Patriotes



No hi ha cantonada ni paisatge que no estigui coronada amb una bandera, ja sigui una estelada o més modestament una senyera. A mi, ho he de dir, no m'agraden les banderes. Gens ni mica. I ara que vivim una sobredosi simbòlica, deixeu-me explicar la meva aversió per aquests símbols patriòtics.

La pàtria

La pàtria és un invent sentimental del segle XIX, nascut amb les espurnes del Romanticisme i dels projectes unitaris de l'estat nació i la cultura herderiana. La pàtria és una construcció simbòlica que es basa en tres principis, que ja han caducat com els dirigibles, el telefax o les diligències.

La pàtria és, en primer lloc, un projecte excloent. Tot el segle XIX és una gran aventura de construcció geopolítica de fronteres entre estats nació, de manera que allà on acaba una nació s'inicia una altra. Sabem que la realitat és molt més complexa, que hi ha llocs que són vàries nacions alhora, o que les ciutats es connecten en xarxa, o que hi ha territoris sense nacions. Sabem que els llocs no estan separats per projectes discontinus, sinó connectats per fils infinits, del canvi climàtic als codis culturals.

La pàtria és, en segon lloc, un projecte unitari. Les pàtries no poden ser complexes, ni plurals, ni polifòniques. No admeten fàcilment la diversitat, la barreja, les mirades plurals dels seus habitants. La pàtria genera uns referents més o menys folklòrics, que han de ser assumits per tots. Obsesionat per la cohesió del projecte d'estat nació, les pàtries (i els patriotes) ignoren que hi ha moltes nacions possibles, que cada ciutadà és en realitat el portador de la seva concepció de nació, personal i intransferible.

Finalment, la pàtria és un projecte buit. Els patriotes aspiren a un país, però no saben explicar com ha de ser aquest país. La pàtria és un substantiu, que no tolera els adjectius. És el principi i el fi del projecte compartit. No discutim si volem un país en xarxa, o un país centralista, o un país innovador, o un país mediterrani, o un país que pivota sobre la consciència ecològica global. De fet, no discutim de res sobre el país, més enllà de què ha de ser un país.

Els símbols

La pàtria és, per tant, un projecte excloent, unitari i buit. I parlo de pàtria, i no de país o de nació. És possible construir un país i, naturalment, construir un estat, sense caure en el relat anacrònic de la pàtria i els patriotes?. Hi ha molts exemples d'estat nació escampats pel món que han explorat camins molt més moderns, no només estèticament, sinó sobretot conceptualment.

Els projectes patriòtics estan molt vinculats amb els símbols patriòtics. Banderes, escuts, himnes, relats... N'hi ha tota una estratègia simbòlica, que crea significants desproveïts de qualsevol rastre de significat. Fins el punt que els dos es confonen, i cremar una bandera és com si cremessis el país, o en tot cas, l'essència simbòlica del país. Ara fa uns dies, Paul Kennedy escrivia una intel·ligent crítica contra els himnes nacionals, en un excel·lent article anti-patriòtic: "Les festes nacionals, com les banderes i els segells de correus, són intents de capturar la identitat i el reconeixement. També ho són els himnes nacionals que, si es pensa, són encara més estranys i molt més xauvinistes".

No m'agraden les banderes, perquè és molt difícil desvincular-les de la retòrica patriota. Perquè les banderes representen aquell model decimonònic excloent, unitari i buit. Perquè les banderes defensen un país, que és un nom. I jo el que vull és parlar dels adjectius. O admetre que l'única pàtria possible són els mots. 

Els altres patriotes

El contrari d'un patriota no és un naïf ciutadà del món. Seria possible generar un model alternatiu, més contemporani, més obert, més fresc de nació?. Podríem encapsar, ni que fos per un moment, l'abús simbòlic de la pàtria?.

M'imagino, en primer lloc, una nació oberta. Connectada amb l'exterior, molt més que replegada sobre sí mateixa. Moderna i cosmopolita, atractiva als vents que venen de fora tot i que orgullosa també del garbí local. M'imagino una nació que crea fils i projectes compartits, que cerca companys de viatge, que admet la fragilitat de les fronteres i cerca en aquests aiguabarrejos oportunitats. M'imagino un país que sap sumar, que admet que es pot ser alhora català i moltes altres coses més, sense deixar de ser català.

M'imagino, en segon lloc, una nació diversa. Abandonat el projecte herderià de la cultura comuna (com si només hi hagués una sola cultura possible) i l'asfíxia del patró únic, m'agradaria un país mestís, plural. Quan més gran sigui la diversitat social, cultural, territorial del país, més oportunitats de futur tindrem. Aspiro a un país en femení i en plural, que celebri la diversitat de geografies, d'orígens, de referents culturals, de paisatges o de demografies.

Posats a demanar, m'imagino un país federal. Un país que retorna a la ciutat, a la polis, la responsabilitat primera del projecte democràtic. Una nació en la que les ciutats poden decidir el seu projecte eductiu o el seu model territorial; una nació de ciutats connectades amb ciutats (d'aquí i d'allà, és clar). Penso en una nació que no concentra el pes en la capital, sinó que descansa sobre els seus territoris, tan diversos, que necessiten d'un projecte particular. Contra la pàtria uniforme, la creativa diversitat dels territoris.

Voldria, en fi, una nació de valors i projectes. M'agradaria un país solidari, amb una ferma consciència ecològica, compromès amb els projectes internacionals, creador de ponts entre les ribes, un país receptiu al talent i la creativitat, que assagi models alternatius al capitalisme sense control, que respecti la diversitat i defensi el seu paisatge amb la contundència de les civilitzacions precolombines. M'imagino ciutadans que paguen impostos, que respecten les lleis, que netegen la vorera de casa, que respecten les cues i paguen el que és just. Un patriota?. El qui recull un paper del carrer.

I, posats a somiar, m'agradaria un país sense himne, ni bandera, ni escut, ni dia de la nació, ni exaltació patriòtica, ni herois històrics. Ni patriotes. Com deia Brassens, "le jour du 14 juillet, je reste dans mon lit  douillet. La musique qui marche au pas, cela ne me regarde pas". Un país sense substantius, on podem debatre civilitzadament els adjectius.

La imatge inicial mostra les banderes acumulades al cim del Drolma La, al Mont Kailash Kora

El MNAC que vull



El debat que ha obert en Pepe Serra sobre el nom del MNAC i la immediata reacció de la societat mostra molt bé la imatge simbòlica que la majoria tenen del museu i, a més, que tenen del país. 

En Serra proposava, crec que amb encert, un exercici de naming que transformés l'impronunciable MNAC (que tendim a pronunciar manac, quan hauríem de dir emenac) per alguna cosa més evocadora que un acrònim, com ara el Prado, el Louvre o l'Hermitage. La reacció ha estat immediata, perquè el MNAC havia de deixar clar que es museu, que és nacional i que és català. I sembla ser que si no ho diem en el nom, ningú no ho sabrà.

El MNAC és hereu del grans museus nacionals, creats amb la lògica del segle XIX, amb aquella retòrica del projecte nacional que ara sona una mica arrovellada. I aquests museus nacionals acumularen no només les obres escampades per tot el territori nacional, sinó també les obres manllevades d'Egipte, d'Iran o del Perú. En un brillant article publicat a l'edició colombiana de Le monde diplomatique, Patrick Howlet-Martin fa un inventari dels espolis artístics que han realitzat els museus occidentals. La concepció museística dels projectes nacionals es basa en l'exhibició centralitzada del patrimoni en un gran museu, on les peces són presentades com a testimoni simbòlic del poder de la nació.

En un altre post d'aquest blog, ja havia presentat els monuments nòmades, aquests elements patrimonials que són desplaçats del seu espai original i ubicats en un nou escenari. Mireu per exemple el bellíssim temple de Dendur, dedicat a Osiris, i exhibit des de 1978 al Museu Metropolità de Nova York. Desplaçat del seu espai original, descontextualitzat del seu escenari geogràfic i històric, el Temple s'exposa entre centenars de peces igualment descontextualitzades, per a un consum cultural ràpid i organitzat.

El MNAC és també un museu de l'espoli. Les principals peces del romànic del museu han estat manllevades del seu espai original. Mireu, per exemple, l'obra mestra del romànic europeu, l'absis de Sant Climent de Taüll. A la Vall de Boí tan sols és possible contemplar una reproducció de l'original, que és exposat al MNAC, en una de les sales més visitades. Hereus del model museístic que desplaça l'art del seu entorn, la cultura de la seva geografia, el museu concentra el patrimoni del país a la seva capital, en el seu museu nacional.

Per això, quan la baronessa Thyssen es planteja crear a Sant Feliu de Guíxols un museu d'art, s'activen totes les alarmes i la maquinària política que acaba aturant un projecte molt avançat. I el MNAC crea l'espai Thyssen per a acollir una exposició magnífica, que només pot tenir sentit a la capital, ens diuen. 

El MNAC que vull

M'agradaria un Museu Nacional que no estigués situat a Barcelona, d'entrada. No és per cap sentit anti-barcelona, sinó per la meva profunda convicció federal. No hi crec en les grans capitals que desertitzen el territori. M'agrada el model alemany on les ciutats es reparteixen les peces del projecte de país, com una metàfora que destaca que el país és això, la suma dels seus llocs i no un sol lloc.

M'agradaria un Museu Nacional que retornés als territoris les peces que li han estat manllevades. És en el seu context geogràfic i històric que l'art té sentit. Només es pot entendre la contundència de la representació del Pantocràtor a l'interior de l'església on va ser dissenyat. I la millor manera d'apreciar el contrast de volums que provoca l'artista amb el joc de colors és a dins de l'espai on s'hi ubica la representació. Desplaçar el patrimoni és una pràctica imperialista anacrònica i totes les recomanacions dels organismes internacionals proposen la seva reubicació.

M'agradaria finalment un museu amb la lògica del museu nacional de la ciència i de la tècnica, el millor exemple d'una concepció federal de la cultura. Un museu que obrís les col·leccions temporals i permanents al territori. Un museu que no s'escandalitzés perquè en una petita villa de la Mediterrània s'hi ubiqui un centre Thyssen. Potser el que hem de revisar no és només el projecte de museu. Potser algun dia haurem de parlar del projecte (federal) del país. Ei, si pot ser.